immòbil i lenta cau la freda nit sobre la terra
entre la tènue claror d’un vell fanal esgrogueït
els plàtans dels carrers dibuixen ombres estranyes
amb els seus braços despullats ara per l’hivern
mentre un vell troleibús recorda la humana presència
com a pròleg del posterior i llarg silenci
des de la petita obertura de la meva garita
contemplo el que veig d’aquest desolat paisatge
carrers buits i edificis foscos i tristos
aïllat d’un món que ara dorm inconscient
dins les quatre parets que m’envolten
em desvetllo com puc a cops de pessics
en una casa propera a l’altra costat del carrer fosc
darrera el finestral s’encén de cop un llum esmorteït
que com pot il·lumina de manera tímida una cambra
senyal que a tot hora sempre hi ha algú despert i
la meva mirada esbiaixada s’atura tot buscant
un moviment inexistent que delati la humana presència
encara hi ha vida però, penso, i
imagino un parella jove amb un fill petit
un infant encara despert que plora
uns pares enyorant el silenci de la son
i unes breus cançons de bressol
cantades amb amor per fer l’encanteri
o potser, imagino,
són un home i una dona que jeuen al llit
en l’intent d’una felicitat d’últim recurs
buscant una espurna de pau i parèntesi
sexe i plaer o un amor fet a contracor
desprès d’un dia llarg i feixuc
o potser, imagino,
un llibre obert damunt la taula
esperant el seu Montag de Fahrenheit 451
o una noia estudiant aplicada
darrera una tassa de cafè ben carregat
preparant el seu futur sempre incert
o potser, imagino,
és un vell obrer fabril arribant al cau
després d’un monòton i trist jorn
fent tot sol el darrer i escàs àpat diari
o que, tanmateix, destapa els llençols
llevant-se per tornar puntual a la feina
que ens passà?, penso, i
només percebo unes ombres irreals
mentre el tendal de la negra nit ho cobreix tot
aquí i allà quatre espurnes de llum (quatre senyals?)
emparant el llarg silenci que esdevé amenaçador
sinistre després de la paraula de l’antic àugur
des del meu racó de silenci, vola el meu cap
pels forats de la gàbia entra la humitat del garbí
mentre la pluja remulla les parets i els carrers
de manera lenta passant les hores i tinc fred
m’esgarrifo, estic sol, no hi ha ningú més
la ciutat entera, el món, està trist i dorm, encara
i des de la meva garita imagino la
fi de la nit
amb la titànica lluita dels fills de Saturn
i la llum del sol d’una albada propera
i el brogit de la vida i de la seva alegria
i les corredisses dels infants i dels seus jocs
i els crits a les parades del mercat del meu barri
i una nova i justa pau em colpeix els pensaments
feta de treball i igualtat, d’amor i respecte
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada