Ses Negres: on el mar és amo i senyor

ses Negres

Anar a ses Negres és fer un viatge a una part de la costa de Begur que impressiona, primer, i enamora, després. Des de terra estant, l’accés és limitat i parcial, i un xic perillós. Sortint des de la banda de sa Riera, des del Rec d’en Gara, concretament, després d’un primer tram de camí prou ben arreglat, la resta del camí esdevé un sinuosa -encara que petita- “muntanya russa”, plena de còdols inestables i matolls punxeguts. I, si volem anar-hi per mar (que, quan puc, és la meva opció preferida) haurem de vigilar per tal de no topar amb les abundoses restes minerals que espurnegen l’aigua d’un mar de color blau fosc, ennegrit, i que conformen una veritable tartera marina.

Tant és així que, per anar-hi cal anar en compte amb el tipus d’embarcació que ens acompanya: com dèiem, els niells, els fraus, les roques i els foraions són abundosos, i els agrada amagar-se sota les onades que, de manera gairebé constant, festegen amb la sinuosa silueta del negre roquisser. Sembla que el color i la fredor de ses Negres s’encomani a l’aigua i al nostre mateix esperit. Aventurar-se a anar a ses Negres, per mar o per terra, impressiona:  el color negre de les roques, del mar; l’inacabable batec de les onades, la constant fressa marina, l’imponent penya-segat, ...;  tot plegat encongeix l’ànim del més ardit. Una costa desèrtica i solitària plena, però, de records i del treball d’un munt d’homes i dones que aquí s’hi ha deixat la pell, una suor que transformà l’antic perfil mineral per treure, com a tants altres llocs del món, la sal de la terra (i, en aquest cas, del mar). 

boca d'entrada a una antiga mina al Cap d'es Forn

Estem davant una veritable “cantera marina”, és el que jo he anomenat la “costa de les Mines” (1). Mines a mar obert!, de les que encara queden rastres i senyals, de manera especial  en el nom de la seva singular geografia: Golfet de les Mines, Cap des Forn, ses Negres, Cap sa Sal, i més enllà, la Punta es Plom, ... Noms que ens recorden, una època de feina i de trànsit: illa de sa Pega, illa de Mal Entrar, Faralló Negat, sa Nau Perduda, s’Abell, ...Tot i això, si anem amb un caiac gaudirem d’allò més. Poques sensacions he trobat millor que  deixar-te portar pel suau balanceig de les Calces d’en Bussanya o endinsar-te a la pau que es troba – si el mar ho permet – al Rec de ses Negres, aquí hi ha una sensació mística, gairebé religiosa: el roquisser fosc i escarpat, la calma de l’aigua, el fons lluminós i la frescor permanent d’aquesta meravellosa piscina natural transfigura l’esperit;  entrem en una dimensió que no té preu, només s’ha de gaudir i viure. I si anem per terra, fer una aturada a la pineda del damunt del Cap des Forn  i guaitar el paisatge del mar de ses Negres, ben bé a tocar, i el del mar de les Medes, una mica més lluny,  o reposar el capdamunt del mateix Rec de ses Negres, i contemplant aquesta meravella marina, són sensacions difícils d’oblidar i fàcils de gaudir i recordar. 

el Cap d'es Forn

Però, bé, avui toca anar a ses Negres. M’agrada fer, només, el tram de costa que va des del Rec d’en Gara fins a Aiguafreda; que no és que sigui massa llarg, però, pel seu interès geològic i paisatgístic i una mica per la seva dificultat, pega la pena no fer-lo amb masses presses. El camí és esmunyedís i molt poc transitat, i cal fer-lo poc a poc. Hi vaig motoritzat fins a l’inici del carrer de s’Antiga, on al principi del carrer de la Cova de la Sal hi ha prou espai per aparcar i començar. A voltes, baixo per les escales que voregen el Rec d’en Gara o, o bé, si el vull fer una mica més llarg, passo pel breu corriol que baixa cap a sa Llosa des Fanguejadors, per tal de seguir pel sender que porta fins el mateix Rec d’en Gara. En qualsevol cas, el tram final de l’escala comença el camí de ronda que passa pel damunt del roquisser que voreja pel capdamunt de la Punta de la Creu. A sota, mirant el mar es troben  les roques i els esculls anomenats es Ulls de Llop i el fosc niell, bellament dit, es Pa de Pessic. De dalt estant és bonic, des del mar impressiona, és una meravella.

es Pa de Pessic

Com deia, el camí passa per la part de dalt de la Punta i el Rec de la Creu,  des d’on es contempla la seva particular geologia integrada per multitud de roques apilonades en forma de tartera. Una mica més endavant, el camí s’acaba amb una escala que ens portaria cap el carrer del Pa de Pessic, al final ja de la zona urbanitzada, fins fa poc. I dic al final fins fa poc, perquè, deixant a part la nova urbanització prevista al sector de les pedreres de s’Antiga, fins abans de la crisi del 2008, en aquest balcó de mar que contempla el sector marí semi-protegit de ses Negres, encara es feien més i més habitatges nous. Us parlo dels que donen als carrers anomenats s’Antiga i s’Antiga Alta. Doncs bé, a mitja escala a mà esquerra, entre les bardisses, s’endevina un estret i sinuós corriol que remunta i voreja, per la part baixa de les noves construccions, aquest tram escarpat i un xic perillós de costa. 

sector de costa de sa Nau Perduda

És la costa que passa pel damunt de l’anomenat es Salt de na Marianna, el Golfet de les Mines, el Cap d’es Forn i l’Illa des Mal Entrar, i la costa de sa Nau Perduda, amb abundants esculls i niells, com ara es Faralló Negat i la pomposament dita Illa de sa Pega, estreta porta d’entrada a ses Negres. És aquest un sector de mal caminar, cal portar calces (pantalons) llargues i bon esperit. De fet no és que sigui difícil, però, en un primer moment, la vista ens pot enganyar i fer-ho pitjor del que és en  realitat. El camí, com deia, passa pel damunt del penya-segat, i puja i baixa un parell de vegades, no té pèrdua. Només hi ha un tram que passa pel bell mig d’una punta de pineda que encara sobreviu, a tocar del carrer de S’Antiga, abans d’arribar al rec de sa Murtra. Per uns moments, no el trobem ben bé, seguim pel mig; el final de la petita pineda, el tornarem a veure i trobar. Aquí, si volem podem baixar fins al final del rec, ben a prop de l’aigua. Les formacions minerals ferruginoses són notables.

el Rec de ses Negres

De fet, tot el camí ho és de notable: bones vistes, la platja de Pals i les illes Medes, davant i al fons  a l’esquerra, i ses Negres i el Cap sa Sal a llevant i a la dreta; les restes dels antics marges de pedra seca, que ens recorden l’existència de les faixes de vinyes avui abandonades, com a conseqüència de la fil·loxera del 1882; i com sempre, pau i silenci. I si hi anem a la primavera, gaudirem de la flaire de les plantes aromàtiques, molt nombroses durant tot el camí, de manera especial, el romaní. Hem pujat i baixat dues vegades, una la que conforma el Rec de les Mines, una altra, la del Rec de sa Murtra; ara anirem cap amunt, i, si ens hi fixem, a mitja pujada a mà esquerra, un petit corriolet ens durà fins a una mena de mirador ben bé a sobre dels niells de sa Nau Perduda.

Una vista esplèndida.  A partir d’aquí, ja no podrem seguir pel penya-segat: reposem, gaudim de l’espectacle i seguim; al final trobarem el carrer de sa Nau Perduda. Ara podem fer dues coses, o  anar a la dreta cap el carrer principal, el carrer de s’Antiga, que fa de carretera des de sa Riera fins a Aiguafreda, o baixar cap a mà esquerra  - que és el que jo faig-  fins el final del carrer, per tal de poder contemplar els rec, els foraions i els niells de ses Negres.

l'illa de sa Pega

Ja estem una altra vegada en una zona urbanitzada: cases, apartaments, i el bloc d’apartaments de sobre el Cap sa Sal, ens recorden la realitat de la nostra costa. Si volguéssim anar per dalt del bell espadat, per seguir el perfil de la costa, no podríem. La costa és prou escarpada i perillosa, i l’espantosa edificació que corona el Cap ens ho fa impossible. Per tant, el màxim que podem aspirar és a capbussar-nos per l’ambient fosc i fred de l’entorn, i gaudir de l’espectacle mineral més enllà de la zona urbanitzada. Abans del final del carrer, a mà dreta just a tocar dels apartaments, ens enfilarem per la mateixa paret de tanca que voreja la part de llevant dels habitatges. 

la Punta de ses Negres

Si ens hi fixem, entremig de les bardisses s’endevina un discret corriol que ens portarà fins a sobre del Cap Negre, amb uns quant punts d’observació de la mar de ses Negres: el Racó de sa Nau, el Foraió de sa Cala, el bell Rec de ses Negres, ... al davant;  i una mica a la dreta, la Punta de ses Negres, i si fem per seguir un xic el corriol - parant atenció per on anem, eh! -, a vessant de tramuntana del propi Cap sa Sal veurem el golfet anomenat ses Calces d’en Bussanya, amb abundants roques i foraions, amb algun de més singular com ara sa Cadella (quina gossa tan bonica!). Amagats, i fora de la nostra vista, quedaran elements notables del paisatge marí, com ara el Tascó d’en Masset o la mateixa punta del Cap sa Sal. Quina llàstima!, però, al capdavall, ja sabem on som, no? Tot plegat, un accés poc adequat, dificultós i ben impropi. I a més, és que, l’imponent presència dels apartaments Cap sa Sal, i dels apartaments i habitatges dels voltants, molesta, fa nosa; i, com hem comprovat, impedeixen l’accés lliure al propi Cap sa Sal i a tot el sector dels espadats que cauen a plom sobre la petita badia de ses Calces d’en Bussanya. Tanmateix, si intentéssim anar-hi per la part nord del cap, per l’altre cantó del Puig Rodó d’Aiguafreda, trobaríem tot un seguit d’edificacions que també ens barrarien el pas, fent-lo gairebé impossible.  

contrallum des de ses Negres

Amb tot, però, arribar fins aquí era l’objectiu principal de la caminada; i és que una visita al mar de ses Negres ben bé s’ho val: el paisatge és agre, feréstec , assilvestrat; a voltes, atenent l’estat de la mar, no convida ni a fer-hi un bany, pot arribar a fer por!; però, alhora, és d’una bellesa natural incommensurable, inexplicable.

els apartaments del Cap sa Sal des de les Calces d'en Bussanya

Bé, ja ni ha prou!; ja ens haurem relaxat i el nostre esperit roman en pau. Ara toca recular pel mateix carrer de sa Nau Perduda fins arribar al carrer de s’Antiga, per tornar cap el punt d’inici de la caminada. I si voleu fer el camí més llarg, podeu anar cap a la cala d’Aiguafreda i, fins i tot, fins a sa Tuna, seguint a l’esquerra pel mateix carrer s’Antiga, la GIV6534 i les seves indicacions; o, millor encara, girar a l’esquerra, al final de la baixada del carrera, per anar cap a l’entrada dels apartaments del Cap sa Sal. Allà, a mà dreta, hi trobarem una escala ben llarga que, per sobre del sector de ses Mines, dóna accés a la cala. Tant una com l’altra cala, sempre es mereixen una visita; estem el rovell de l’ou de la costa del Cap de Begur. I si no, si voleu tornar al punt de sortida, no cal donar-hi masses voltes: anant cap a la dreta, el carrer de s’Antiga, tot planejant pel damunt del bell recorregut que hem fet, en menys de mitja horeta ens portarà de la mà fins el punt inicial del recorregut. Tot plegat, amb poc més de dues hores haurem fet un dels talls de camí de ronda més inhòspits, bells i desconeguts de la nostra costa. Endavant, una visita a ses Negres és sempre un plaer i un record inesborrable.

(1) - veure: "La costa de Begur: la costa de les mines", en aquest mateix blog

De Begur a Palamós, un viatge imaginari: Breu toponímia de la costa de l’Empordanet

 

cala d'Aiguablava

A l’hora de descriure i posar nom a la natura, a les muntanyes, al mar, llacs, rius i rierols, a qualsevol indret o accident geogràfic, l’enginy popular no té preu, és d’una riquesa, d’una fecunditat, extraordinària. En el cas de la nostra terra - i del nostre mar - passa tres quarts del mateix: el lèxic emprat en la descripció dels paratges i llocs de la costa és fruit de la barreja dels costums i dels argots dels pescadors, però també, de la pagesia del rerepaís i del món del suro (la indústria i el bosc) predominant fins avui a casa nostra. Aquesta barreja ha estimulat la imaginació popular i la varietat en les arrels de les paraules, que de la mà de l’abundosa natura, de la història i de l’acció humana, ha creat una patrimoni lingüístic de primera categoria. I també, trobarem en el lèxic emprat les arrels lingüístiques del “català salat”, forma dialectal del català empordanès (1),  que avui encara es troba entre molta de la gent del país, especialment la de més edat. 

      

es Tramadiu des del Puig de la Cala de Cabres

La toponímia de la costa de l’Empordanet serveix doncs - com no podria ser d’altre manera - per descriure i singularitzar el seu paisatge, i això ens permetrà fer un viatge en l’espai i en el temps per coneixe’l millor; perquè, si el senyal d’identitat de l’Empordanet és el paisatge, la costa i el mar són la seva ànima immortal. Hi ha llocs o elements del litoral  on, certament, el seu nom prové de la història, de la localitat o de l’indret proper: és el cas del Cap de Begur, de l’anomenat Port d’Esclanyà, o de les cales de Tamariu i Llafranc, per posar quatre exemples; però, normalment els topònims provenen d’una realitat física, palpable i sensible, d’un fet concret (històric o llegendari), de l’ús tradicional o servei del paratge, o d’una semblança imaginada o, senzillament, de l’empremta o record d’un personatge, normalment local. Així, és clar que l’origen esdevé múltiple i variat, i és una part indestriable de la petjada cultural de la gent del país i de la nostra pròpia essència humana.       

cala de Tamariu des del sector de la Perica

Cal dir, primer de tot, que hi ha alguns noms que es repeteixen diverses vegades, per anomenar accidents topogràfics similars en llocs diferents. Per exemple,  d’esculls i roques anomenades “la Roja” en trobem una a la cala Gens (entre Tamariu i Llafranc), a Llafranc; una altra al costat de la Punta d’en Blanc; i també al Cap Roig de Calella i a sota la cala Estreta, ja en terme de Palamós. D’altres anomenades “la Negre” ni han al paratge de S’Ajoc (a Tamariu), i a la cala de la Fosca i a la cala Margarida, de Palamós. 

  

la costa del Cap Roig 

I - seguint amb el color - d’esculls coneguts com “Ses Negres” ni han uns a prop del Cap sa Sal, de Begur, i a la Punta des Banc, d’Aigua Xelida; i també, més avall, passat Calella, ni han dos més molt a prop de la Punta dels Forcats, i unes altres Negres a la cala d’en Massoni. I de paratges marins coneguts com “Aigua Dolça” en trobem un a Tamariu i un altre a Calella, prop del Golfet; i, seguint a l’aigua, en aquest cas “d’Aigües Mortes” ni han a la cala d’en Gotes (a Aigua-Xelida) i al costat de la platja de Sant Roc, de Calella. 

llevantada a Calella de Palafrugell

Finalment, tornant ara a les roques - en les seves formes-, trobem diversos “Castellets” (per la similitud dels  esculls amb la torre d’un petit castell) al llarg de la nostra costa: un a la platja d’en Malaret,  a prop d’Aiguablava; dos més entre Tamariu i Llafranc (un a la cala d’en Roig i un altre a la cala Pedrosa); dos més a prop dels Forcats de Calella (el Castellet o Calçotets d’en Niell i el Castellet d’en Sais) i un altre al costat del cap Roig (es Castellet des Falcó). L’aigua i les roques marines es donen la mà en una simfonia  polifònica, meravellosa i inacabable.

    

les Illes Formigues des del Cap de Planes

Després d’aquest primer advertiment en farem un segon: el seguit de noms que anirem desgranant no pretén ser exhaustiu. Hem trobat algun escrit (2) que ja es cuida de fer-ho; el detall de tots els mots aplicats per esmentar  la geografia del nostre litoral es pot fer –segur- molt feixuc. El que ens interessa es posà sobre la taula la riquesa del vocabulari popular, la seva originalitat i, gairebé sempre, el seu encert.

   

cala Moreta i la cala de l'Illa Roja

Farem doncs aquest viatge imaginari cap el goig i el coneixement, des de Begur a Palamós; un viatge òbviament possible per mar però més difícil, per no dir impossible, de fer per terra (3), per la falta de continuïtat d’un  veritable camí de ronda, sempre reivindicat i mai aconseguit. I parlarem de noms, de la nomenclatura de llocs i d’indrets que ens recorden una realitat física o una existència concreta, del passat o del present: com ara, la Illa Roja, la Roca Negre, la platja de sa Riera, els esculls i el rec de Ses Negres o la cala de sa Tuna, al litoral del Cap de Begur; o la cova de la Gavina (sempre omnipresents), a la meravellosa cala Marquesa, i la minúscula platja de la Font o la cova del Doll, a Aigua Xelida; també en aquest sector, un xic més proper de Tamariu, hi trobem la roca de sa Rubia o la cala Pedrosa; i més avall, la Punta del Pinell, la Punta Negra i l’Illa Blanca, o el mateix Cap de Sant Sebastià, a tocar a Llafranc; després, anant cap a Calella, hi ha la Punta de la Torre i la Punta dels Tres Pins; i el Cap Roig, el Cap i la Punta del Terme (o de Planes) i la cala dels Canyers, entre Calella i Castell; i la mateixa platja de Castell o la cala de S’Alguer, a prop de la cala de la Fosca, ens recorden que la toponímia sovint està emparentada amb l’entorn més immediat.

  

el Pa de Pessic

En altres ocasions, el nom vol reflectir més aviat una realitat relativa, simbòlica o aparent: la Punta Espinuda, la Punta Llarga o les cales d’Aiguafreda, Platja Fonda i Aiguablava, a Begur; o l’esquerda bufadora de sa Roncadora, la cala Llarga i la cala Ventosa, o la mateixa cala d’Aigua Xelida, en són una mostra. 

el rec de ses Negres

A Tamariu, trobem la minúscula cala d’Aiguadolça;  i a Calella, el Port Bo, la Punta dels Forcats, Aigua Dolça o la meravellosa cala del Golfet. Entre els termes marins (encara disputats) de Palafrugell i Palamós tenim les Illes Formigues (Illa Gran, sa Corba, sa Planassa i l’escull Llagoster)  i les meravelloses cales del Cap de Planes (cala Bona, cala de Roca Bona i cala Estreta); o la cala de la Fosca i el Cap Gros, ja tocant a Palamós.  Una interpretació singular i la mateixa subjectivitat humana en la qualificació del paisatge esdevenen, en aquests casos, determinant.

   

la platja de sa Vinya Espatllada

També, els noms pot provenir de la història, d’un fet concret, històric o no, sovint més propi de la llegenda que de la realitat. És el cas de l’Illa de Mal Entrar i el sector  marí conegut com sa Nau Perduda, a prop del Cap sa Sal; del Port Pelegrí, de Calella, i de la Banyera de la Russa (4), al sud del Cap Roig; o dels esculls dels Moros  i les cales del Crit i la Font Morisca (5), a prop del Cap de Planes.

cala Marquesa, amb la Catedral

Sovint, també, la toponímia reflecteix un una utilitat concreta o un ús o motiu mariner:  És el cas de sa Llosa des Fanguejadors, el Cap des Forn, el Golfet de les Mines, el Cap sa Sal o la Punta es Plom (6), entre sa Riera i sa Tuna; o el Cau dels Neros i la recòndita i amagada platja des Falcó o de sa Vinya Espatllada (quina delícia de nom!), a tocar el Cap de Begur; o el mateix Port de Fornells, sobre Aiguablava. Més avall, cap a Aigua Xelida, trobem la inaccessible cala de Cabres i la perillosa (tancat l’accés per terra, degut als accidents i al mal estat del camí d’accés. Quina sorpresa!)  cala Sorellera; i la cala dels Gómbits, a Tamariu. 

la Punta del Burro amb els Amaradors

I seguim per sobre de la cala del Gamarús (amb el seu es Bufador, que funciona els dies de mar de Llevant) trobarem els bells paratges de tota la costa de la Musclera, i dels Amaradors, el Pescador de la Son i s’Eixugador, ja a la Pedrosa. Després, la cova del Tabac ens recorda l’època del contraban; i més avall - ara ja som a Calella - trobem la platja del Canadell; i seguirem el nostre viatge, i passat el Cap de Planes, a banda i banda de la cala dels Canyers, trobarem la cala Corbs (amb la seva piscina natural i l’aigua marina de color turquesa)  i la cala Senià (gairebé sota el domini exclusiu de la família Ferrer-Salat); per anar a trobar el foraió conegut com el Trenca Timons i la roca de les Julivies, ja a la cala de Castell. Més al sud, cap a Palamós, al Cap Gros, si la busquem, trobarem la petita cala de la Sardina.

la cala del Gamarús (amb es Bufador)

                                          

Però, on l’enginy popular esclata en tota la seva vigoria i singularitat és el moment de batejar el lloc, l’indret, l’element concret de la costa, a través d’una idealització sovint mítica del paratge,  com quan sentim parlar d’es Caganer des Duc, la cala del Rei i el Bany de la Sultana , ben bé a tocar de la platja de sa Riera; o la cala Marquesa, d’Aigua Xelida, i  dins de la mateixa cala, uns racons coneguts - per la seva magnificència - com la Catedral i la Sagristia o, en contra  - per la seva estretor-, com el rec dels Arbres o sa Claveguera,    

la cala Gens o cala del Cau

o bé per una representació física idealitzada, especialment a l’hora de batejar indrets, roques i esculls, com és el cas de les roques anomenades es Ulls de Llop i el Pa de Pessic, a prop de sa Riera; o  sa Capelleta i l’illa de sa Pega, entre el Cap des Forn i el Cap sa Sal; o la Punta des Mut, a Aiguablava; també, la roca d’en Pla i la Punta del Bisbe, o la roca de la Dona Marinera, a Aigua Xelida; i la Punta del Burro, a Tamariu, des d’on podem també anar cap a la Cuina, allà a la Musclera; o bé seguir fins els niells anomenats la Galera, la Poltrona, el Llençolet i el Cavall (altrament dit l’Stalin), a la cala Pedrosa;  i costa avall trobem l’indret conegut com la Casa de la Vila (quin enrenou, no!), el Cap dels Frares, la Punta del Filferro i el niell de sa Paparina, a prop de la cala Gens; i també, els esculls coneguts com la Sabata o el Cavall Bernat (o Carall Bernat), a prop del Cap de Sant Sebastià, a Llafranc. 

   

la cala d'en Massoni

I després seguim cap els esculls de sa Trona, es Conill, es Burro, es Caganer, es Còdol i sa Foradada (carai!, ni ha per tots els gustos), a Calella; o la Xemeneia, del Cap Roig; per anar a parar a la cala del Vedell, o els niells de la Cadena i el Bressol, ja baixant cap a Senià i Castell. Finalment, les roques anomenades el Cargol,  el Queixal i el Morro del Vedell, a la Cala de Santa Margarida, de Palamós, són representatives d’aquesta riquesa lingüística inacabable. El nostre magí, per uns moments, ha fet un viatge meravellós cap a un imaginari desconegut que ens fa tancar els ulls i ens emplena de pau, de llum i de color.

la cala del Crit

Però, encara no hem acabat el viatge. En aquesta classificació subjectiva que hem fet dels racons i dels elements físics més notables de la nostra costa, queda per fer un repàs de dalt a baix –de Begur fins a Palamós – d’aquells en que el nom pot ser conseqüència del record o la petjada d’un personatge -  normalment -  local: com ara, la Punta d’en Toni, a sa Riera; la platja i font de n’Estasia, la platja d’en Malaret, a Fornells; i la cova d’en Gispert, la platja d’en Gotas, la Punta i la cova de l’Àvia Catalana, o la llosa anomenada la Llar d’en Mayola, a Aigua-Xelida; o la cala d’en Roig o la del Gamarús, o l’embarcador de l’Anglès, entre Tamariu i la Pedrosa. 

    

el color blau "Corbs" de la cala

I seguim: la Punta de n’Estela, el Salt de Romaboira (7) o la cala d’en Roquer Ermità (8), a prop de Llafranc; i el Port de Malaespina, la platja i el Port d’en Calau, o els esculls del Castellet o Calçotets d’en Niell, a Calella; i també, la Punta i la cala d’en Massoni, la Punta d’en Garol o la cala d’en Remendon, entre el Cap Roig i la platja de Castell, completen aquest apartat dedicat a personatges no sempre del tot il·lustres.

la cala dels Canyers

els esculls de Senià, sota el Puig d'en Roure

La llista podria ser molt i molt llarga, i molt més detallada (9); pel mig ens hem deixat alguns altres noms prou importants que poden ser prou suggeridors però d’origen desconegut o de referencia més dubtosa, com ara la cala des Tramadiu, el Cap Rubí (nom, joia, localitat?), la Punta des Paluell (?), o la esmentada cala Gens o del Cau (?);  però, a tall d’exemple, ja demostra una riquesa lingüística de primer ordre i una imaginació desbordant que es concreta en cada lloc, en cada racó, en cada pedra, niell o foraió d’aquesta costa nostra, estimable i estimada per totes i tots els que la gaudim i vivim. Un bé de deu de noms que ens recorden la història viva de la nostra costa i de la nostra gent, i que ens transporten als nostres propis orígens; uns orígens que són comuns per a tothom.

   

el Cap Gros amb la cala de Castell

(1)    “Coses sentides. El parlar de Palafrugell”, Ed. Baix Empordà

(2)    - “Un assaig de nomenclatura dels accidents topogràfics de la costa compresos entre Palamós i la platja de Pals”, a Revista de Palafrugell,  de 1-03-1973

(3)    - veure “Recuperem els camins de ronda de l’Empordanet”, en aquest mateix blog

(4)    - veure “el mirador i la Banyera de la Russa”, en aquest mateix blog

(5)    - veure “El Crit i la Font Morisca: dues cales de llegenda”, en aquest mateix blog

(6)    - veure “La costa de Begur: la costa de les mines”, en aquest mateix blog

(7)    - veure la Revista de Palafrugell,  pl. 22, de 1-11-96, article que parla d’en Ramon Boira

(8)    - veure “El perfil de la costa de l’Empordanet”, de Josep Castelló, Ed. Baix Empordà, on trobareu molta informació sobre els topònims

(9)    - veure topografia de l’Institut cartogràfic de la Generalitat de Catalunya, i les fonts esmentades a les notes 2 i 7 

El camí vell de sa Tuna, es Quinze i el Mas d’en Pinc

Begur és un poble de mar que dorm dalt de la muntanya al bell mig del massís que porta el seu nom, conegut popularment com “les muntanyes  de Begur”. Des del poble de Begur, anar – baixar -  a les cales de sa Tuna i Aiguafreda i fer un vol pel breu camí de ronda que va d’una a l’altra, i tornar pel corriol que puja cap es Quinze i  el Mas d’en Pinc, sempre és un plaer. És un plaer a l’estiu,  per anar a fer una capbussada a les cristallines aigües de la cala de sa Tuna; és un plaer tot l’any per gaudir del blau del mar, de l’aroma dels pins, de la botànica esplèndida d’es Quinze,  del metàl·lic cel d’un dia de tramuntana; o, per anar a pescar o a “fer musclos” a la Creueta o a la Punta es Plom.

Com que no m’ha agradat mai repetir el camí, l’anada la faig pel “camí vell” de Begur a sa Tuna i la tornada la faré pel recuperat – i, ara mateix,  perdut -  paratge d’es Quinze, sota mateix del Mas d’en Pinc, on fins fa poc hi havia la Fundació Nereo, d’estudi i defensa d’aquesta part del litoral i, concretament, de la costa i el mar de ses Negres (on hi ha delimitada una zona de reserva marina, avui sense cap control) ; i on, anteriorment, hi havia residit la popular “bailaora”, del Somorrostro barceloní, Carmen Amaya, fins a la seva mort a l’any 1963.

 

Mas d'en Pinc

El camí s’agafa sortint de Begur per la carretera que va cap a sa Tuna,  la GIV-6535. A pocs metres a mà esquerra, després de la cruïlla del carrer del Camí del Mar amb aquesta carretera, trobem l’indicador de l’inici del camí: “GR-92 sa Tuna (53 minuts)”.  El seu recorregut segueix, gairebé tota l’estona, una traça paral·lela a la de la carretera, ara a l’esquerra, ara a la dreta. D'una bellesa discreta, transcorre pel costat de les nombroses edificacions que busquen la llum del mar: les antigues – i trencades – parets de pedra seca ens recorden els temps en que els homes (i les dones, naturalment) aprofitaven el màxim el territori, fent terrasses en lloc de desmunts i talussos, per treure-li un profit més natural i menys contaminat: temps de vinyes, d’olivars i camps de garrofers. De fet, només en queda algun de garrofer (en especial a la baixada cap a Fornells i Aiguablava), i de ceps i oliveres, ara tot just, sembla que es tornen a posar de moda (a veure si dura) i se’n tornen a plantar. Així, la vegetació, en aquesta part del camí, consisteix amb la típica mediterrània: alguna alzina, algun garrofer abandonat, algun suro i molts pinastres, en un paisatge –com dèiem - espurnejat de segones residències, no sempre massa ben conservades. Aquí es detecta una mica els efectes de la crisi econòmica dels darrers anys: algunes cases que estan prou bé, bastantes que pateixen una mica i molt poques construccions noves. Això sí, les que es fan són –o volen ser- de gran categoria (el diner sempre crida al diner, surt de moltes butxaques per emplenar-ne unes quantes. El que es perd en quantitat es guanya en qualitat).

Però, bé, anem baixant, mica en mica, sense pressa: ara creuem la carretera, ara el camí segueix per l’altre cantó: més cases, ara de les adossades. Mirant cap a llevant ja veiem el mar, el Puig d’En Malaret, el barri de la Borna... i ara, arribem a la cruïlla de la carretera que va cap a Aiguafreda, la GIV-6534;  .. i, sí, sí, el camí és allà!  ja es veu l'indicador a l’altre costat. Seguim. Més pins, algun arbre caigut (encara es nota l’efecte del  temporal de vent i neu del 8 de març del 2010), ara la línia elèctrica, ara la de telefònica mig caiguda (quin manteniment!). I, per fi, arribem a la cruïlla de carreteres i carrers del Coll dels Ocells (ves, quin nom tan bonic!). I aquí, el camí segueix, recta,  cap avall, pel carrer que porta el nom de Camí Vell de Sa Tuna; cap a la cala, passant per davant de les primeres finques que la burgesia catalana va construir al segle passat per gaudir d’un dels racons més bonics i perduts de la nostra costa. Un carreró a la dreta; més avall, un a l’esquerra;  tirem pel dret. Passem entre les cases: un patí que enlluerna, una terrassa sobre la cala que enamora, una torre de defensa per fer bonic, una antiga barraca de pescadors reconvertida, ... ja hi som! Pedres, roques, un xic de sorra, quatre barques a l’esquerra, unes quantes dins de l’aigua que ballen suaument al compàs de la musical onada marinera, un pintor que prova d’immortalitzar el paisatge. Plaer, descans, pau i silenci (tret del pic de l’estiu, és clar).

He sentit a algú dir que no li agrada banyar-se a sa Tuna, perquè hi ha poca sorra i moltes pedres. Doncs mira, a mi, és precisament això el que més m’agrada de sa Tuna: l’aigua tranquil·la, fresca, transparent, amb un blau que només es troba on hi ha poca sorra. Nadar poc a poc, passar entre les quatre barques que hi ha, mirar el fons pedregós de la cala. El paratge és una delícia. El bell si és breu encara és més bell, diuen. I la cala de sa Tuna, al nord del cap de Begur, protegida del mar de llevant per la Punta es Plom,  nom que prové d'una antiga pedrera – encara visible - que explotava uns filonets de calcopirita i malaquita a l'aire lliure i no de plom, com hom podria pensar (1), i del vent del nord - la tramuntana - per la Punta del Cap sa Sal, és un bon botó de mostra de tanta bellesa.  A mà esquerra,  el barri mariner i el camí cap a Aiguafreda, i a la dreta, el breu penya-segat de s’Eixugador, amb els esculls de ses Omelles i una petita cala al fons, enfilant cap a la punta i el Racó de Llevant, on neix un abrupte camí que ens portaria cap a la Borna,  i el Cap de Begur amb el seu Far, anomenat “el semàfor”. I més ...,  i més racons mig perduts. Sa Tuna té una peculiar barreja de rocosa naturalesa salvatge sobre la mar, d’un mar blau i net al costat de les pinedes que, sobrevivint, s'aboquen sobre les roques i les cases; amb un barri vell amb regust mariner, amb la seva peculiar arquitectura típicament mediterrània, esquitxada, també, per algunes construccions més pretensioses; amb les seves petites embarcacions (algunes de pesca recreativa, encara) reposant damunt  la platja pedregosa. Sabor, aroma i paisatge mediterranis a l'abast dels afortunats que la gaudeixen estacionalment i dels visitants que s'enamoren d'aquest racó perdut de la Costa Brava.

Ah, sa Tuna!,  a l'estiu és el descans dels sentits, a l'hivern és el somni perdut. Un somni perdut, com el de les històries dels vells pescadors que parlen del monstre de grans ulls encesos que habitava a la cova de Sant Pau (de fet, el nom  de sa Tuna, probablement,  vingui donat pel fet que a la dreta de la cala hi ha una cova, sembla que artificial) que provocava l’esglai dels pescadors que s’aventuraven a entrar-hi  per fer justícia al cos; monstre que, finalment, va resultar ser una vell lleó marí que s’hi refugià esperant un final més dolç (2). 

Però, seguim el nostre camí d’avui. Un camí breu i variat; de baixar i pujar; un camí per gaudir del perfum de l’aire de mar i de l’exuberant botànica que trobarem al costat de la riera d’Aiguafreda, pujant pel camí que va cap es Quinze i el Mas d’en Pinc.  Ara farem el tall de l’antic camí de ronda que va des de sa Tuna a Aiguafreda. És un camí molt ben arreglat, tot i que, de quan en quan, alguna llevantada el malmena de manera considerable; ja que, tot i que la badia està prou resguardada, Sa Tuna mira a gregal, però Aiguafreda i el camí de ronda que uneix les dues cales, estan a recer de la tramuntana però reben de ple l’efecte del mar de llevant. Passem a tocar l’abrupte roquisser: la Creueta; una fissura o crétua en forma de cavitat entre les roques coneguda com la Cova dels Capellans (hi ha algú que diu que, antigament, aquí s’hi banyaven d’amagat); i els niells de ses Vaques. I després d’un sobtat canvi de nivell a través d’un fort graonat ja arribem a la cala d’Aiguafreda. Aiguafreda és un lloc apropiat per fer una parada en el camí i fer un bon esmorzar. Aquí hi trobem uns bancs i una taula de pedra per seure, reposar  i gaudir del paisatge. La badia formada per les dues cales, d’Aiguafreda i sa Tuna, és d’una elegància finíssima. Deia en Josep Pla que “Aiguafreda és inhòspita. Té una solitud pesada i vaga” (3). I una mica ja és així: a l’estiu hi ha molt poca gent que si banyi; és un bon lloc per posar el caiac o la zodíac a l’aigua, i anar a fer un vol. Sempre hi trobarem, també, grups de submarinistes que van a bussejar cap el sector de ses Negres o cap els niells  que s’hi troben: sa Nau Peduda, sa Pega, l’Illa de Mal Entrar, el Foraió de sa Cala, el de s’Encalladora i el Cap de Begur. El fons marí té, en aquest sector del litoral, una qualitat extraordinària.

Aquí, hi trobarem un indicador per anar cap es Quinze i el Mas d’En Pinc, passant pel mateix carrer que baixa fins a la cala, el de la Riera d’Aiguafreda; tot i que, per anar-hi, a mi m’agrada seguir per la vora esquerra de l’embarcador que domina la cala, com si volés anar cap el Cap sa Sal, i donar la volta pels carrers de dalt de la urbanització. La vista de la cala i de tota la badia, de la Punta es Plom amb els esculls i el pas de es Portell a l’altre costat, és un reclam que no es pot deixar de banda i que qualsevol afeccionat a la fotografia sempre agrairà. L’estètica marina es sublima, aquí,  en un paisatge per sempre més inoblidable.

Seguim doncs, cap amunt per la llarga escala que voreja les horribles edificacions de l’antic Hotel Cap sa Sal, inaugurat l’any 1963 (pocs mesos abans que morís la Carmen Amaya, el Mas d’en Pinc), en plena època franquista, per la família del Dr. Andreu (el farmacèutic, creador de les famoses pastilles per a la tos) en una època en la qual el deliri de grandesa es justificava pel glamur que la tipicitat d’Espanya cridava a un Occident necessitat de noves experiències. Com diu en Javier Ortega, “la seva imatge simbolitza una etapa gloriosa del turisme a la Costa Brava” (4).  Però, bé, a lo que anàvem; si és el cas, ja en parlarem en una altra ocasió del nostre particular i fora-senyat “Algarrobico”. Al final de l’escala, anirem cap a l’esquerra (no tenim altre remei, ja que l’entrada - els ara apartaments -  del Cap sa Sal priva l’accés cap el Puig Rodó d’Aiguafreda i la costa del Cap).  Seguim, doncs, pel carrer i girem a la dreta pel carrer de s’Antiga (que de fet comunica Aiguafreda amb la cala de sa Riera), fins a la primera cruïlla a mà esquerra, la del carrer del Puig d’Aiguafreda.

Aquí, trobarem un indicador que ens assenyala el camí per anar cap el Mirador de la Creu i cap es Quinze. Amunt!, primer a la dreta, pel carrer de les Medes i, després, més amunt, a la propera cruïlla, a l’esquerra, pel carrer Garbí, per dalt de tot de la malmenada urbanització, per contemplar la grandiositat del paisatge, fins a trobar, gairebé al final del carrer, a mà dreta, l’inici del sender local que ens portarà cap a es Quinze i el Mas d’en Pinc.

Mica en mica, els sentiments del paisatge van canviant. Seguint bona part del curs de la Riera d’Aiguafreda, la vegetació, primer més seca, més mediterrània, de pins, brucs, garrigues i romaní, va deixant pas a una altra, de molt més verda i frondosa:  és l’hora de les falgueres, les heures, les ortigues, els ametllers bords, ... entremigs de fonolls, de llorers, de grèvols i d’alguna oblidada figuera. Bardisses atapeïdes, esbarzers i arboços, barrejats amb els herbassars de vorada, el llistó, l’arítjol i els marfulls, ... pròdiga botànica que voreja el petit curs de l’agua que baixa pel rierol. Així, respirant l’esplèndida natura , arribarem en poc més d’un quart d’hora al paratge dit d’es Quinze. 

Aquí, l’alzina té una presència indiscutible, preeminent. Arbres magnífics, plantes que imposen un ambient ombrívol i superb, com a portal d’entrada a una natura adaptada des de fa molts anys pel treball humà, mitjançant un seguit d’activitats que –abans-  potenciaven la seva natural bellesa:  carboneres, horts i pous, ruscos d’abelles, ... Quina pena, que gran és l’estat d’abandó que ara es contempla!; quan fins fa poc temps encara estava prou ben conservat (cal recordar que, tot plegat, és un paratge recuperat no fa pas gaires anys per l’Ajuntament de Begur, que hi va fer una “aula de natura”, amb itineraris educatius que descrivien les diverses activitats que si feien antigament i les característiques principals de la flora autòctona mediterrània). Ai, ai! La municipalitat que no acaba de funcionar!

Bé, ja som a dalt. Passem pel costat del Mas d’en Pinc (ara en obres. A veure que en sortirà de tot això!) i anem cap a dalt de tot de Begur, cap el Mirador de Sant Ramón, que és on he deixat el cotxe per començar el recorregut. Ja som el migdia, cap a la una. La vista és esplèndida: la platja de Pals, les Medes i el Montgrí; la plana baix-empordanesa; i al final, el Pirineu, amb el Puig Neulós i el Puig Pení, a la dreta, i un xic més a l’esquerra, el Canigó, el Puigsacalm, ..; i, si anem girant la vista més a l’esquerra ho veurem tot, tot!, ... fins i tot,  el Rocacorba, el Far al fons, el Montseny o el Puig d’Arques. En fi, ja és hora de plegar i de tornar cap a casa. S’acosta l’hora de dinar, i no cal fer esperar a ningú.

(1)    – “Els minerals de Catalunya”, de Josep Maria Mata-Perelló, Ed. De Institut d’Estudis Catalans

(2)    -  “Llegendes de mar de la Costa Brava”, de Miquel Martín, Ed. Sidillà

(3)    – “El meu país”, de Josep Pla, Ed. Destino

(4)    - “El Hotel Cap sa Sal y el glamour de los 60 en Begur”,  de Javier Ortega, publicat al Dominical del Diari de Girona, “La Costa Blava a Begur”, de 18-02-2007

De l’Estat-Nació a la Nació-Estat: el cas d’Espanya i Catalunya

Arrel de les eleccions europees del 2014, deien en Daniel Cohn-Bendit i Felix Marquardt: “ la nació-Estat s’està transformant en una estructura política obsoleta” ; i seguien, en la seva defensa d’un nou status polític per a Europa: “Les eleccions europees del  2014 no van a canviar Europa. Europa únicament  canviarà quan uns candidats polítics amb mentalitat europea,  en las eleccions per als Governs del seus països,  estiguin d’acord en delegar el poder a unes institucions veritablement europees” (1). La tesi que defensaven era, doncs, la necessitat de impulsar més i més la integració europea, la d’aconseguir un sistema polític més democràtic i representatiu, per tal de integrar de manera eficaç la complexitat social i política del continent, i d’aconseguir una govern més eficient i creïble. És clar que, per a ells, els actuals marcs i competències estatals ja no són eficients, ni necessaris. ni creïbles. D’una manera més matisada, el prestigiós economista francès, Thomas Piketty, diu, referint-se a la necessitat de la Unió Europea: “L’Estat-nació continua sent l’esgraó pertinent per modernitzar profundament nombroses polítiques socials i fiscals, ... però només la integració política regional permet projectar una regulació eficaç del capitalisme patrimonial globalitzat del segle que comença” (2)

I és que el món canvia, i els models polítics i els marcs estatals també. Perquè, l’Estat modern és un producte històric (3); un model polític que respon a unes necessitats concretes de l’evolució econòmica i social d’alguns països occidentals, impulsat de la ma d’una classe social concreta (la burgesia); un model  creat mitjançant el pacte i/o la imposició envers la unificació i integració dels mercats interiors i de les persones – nacionalisme econòmic i social-; i que, per tant, a noves correlacions de força en les relacions socials de producció cal respondre – des del poder – amb noves propostes polítiques i socials, per tal d’adequar-les a les noves condicions de producció i d’explotació capitalistes. És el cas, per exemple, del naixement de bona part dels Estats europeus occidentals, o de l’actual projecte europeu de la postguerra, des de  la CECA, passant per la CEE i fins arribar, amb totes les insuficiències i contradiccions, a l’actual Unió Europea.  

Més enllà del Regne Unit o de la pròpia evolució de les velles monarquies absolutes de França i Espanya, fou en el curs del segle XIX  quan el nacionalisme capitalista esdevindrà  la ideologia hegemònica necessària per a la consolidació d'aquest model d'estat, l'Estat-Nació capitalista; fou la doctrina unificadora entre les diverses classes socials, fonamentant-se, per fer-ho, en aspectes i lligams emocionals, afectius i irracionals, amb una identificació afectiva. Només així es creà l’Estat-Nació, com és el cas d’Itàlia (el 1861), d’Alemanya, (el 1871); per no parlar de Grècia (el 1830); i també, després, ja en el segle XX: de Polònia (el 1915), d’Irlanda (el 1922) ... En el cas de la vella Europa, encara en el curs el segle XX, han sorgit nous estats nacionals, ja sigui com a conseqüència de les grans guerres, o a partir del trencament de l’equilibri geopolític del període de la Guerra Freda, amb la desfeta del món soviètic.

Són doncs vàlides o contradictòries les dues tesis? Una, la necessitat d’aconseguir un nou marc polític europeu, que superi les limitacions que té el marc de l’Estat-Nació, que faciliti la vida social i política dels seus ciutadans/es; i, dos, l’oportunitat, vigència i permanència d’aquest Estat-Nació, com a marc de convivència adequat per a la seva ciutadania?

Un cop més, la dialèctica de la història se’ns mostra en tota la seva cruesa: en la mesura que, es fa necessari una nova estructura d’Estat supranacional, en el marc d’una nova arquitectura institucional a nivell mundial, que superi les limitacions dels vells Estats nacionals, de l’Estat-Nació, creix arreu la reivindicació per al renaixement o creació d’un marc estatal propi, la Nació-Estat, per part d’antigues nacions, pobles o comunitats, que aspiren a ser-ho.

És clar que només el temps i la història atorgarà testimonis  i raons. Vagi per davant que, és clar que, amb totes les gradacions que es vulgui, la millor manera d’administrar el “comú” és aplicant el que es coneix com el “principi de la subsidiarietat”; és a dir, per a cada tipus de política concreta hi ha un nivell d’Administració pública on aquesta serà més efectiva i eficient: el que pugui fer una municipalitat, un ajuntament, ... que no ho faci una regió o una administració comarcal o superior. La millor Administració pública és sempre la més propera al ciutadà/na.

Desenvolupant la primera tesi, tenim un marc europeu on la “Política”, en majúscules, està fent fallida davant les forces soterrades dels “mercats” financers. Aquella vella expressió marxista que deia que l’Estat capitalista no és res més que el Consell d’Administració de la burgesia, de la classe capitalista, sense deixar de ser certa, va donant pas a una realitat política on l’Administració pública es posa de genolls davant dels interessos del gran capital monopolista i financer internacional: és el viatge de tornada cap a “l’Estat mínim” dels lliurecanvistes i lliberals anglesos de finals del segle XVIII. Els Estats de la Unió Europea no tenen cap política econòmica, no tenen cap política monetària, ni cap política industrial pròpia i autònoma; de la mateixa manera que no les té tampoc la pròpia Unió Europea, i que les polítiques laborals segueixen el dictat del BCE i el FMI; i pel que fa a les polítiques fiscals i socials, cada Estat mira per on bufa el vent  i procura afavorir els interessos de les minories privilegiades que dominen el propi sistema econòmic. En un món cada dia més petit, on impera la immediatesa del capital i on els costos de distribució són cada dia menys importants, el cost de la producció esdevé fonamental. L’increment constant de costos del immobilitzat en el capital “fixe”, amb la disminució de la taxa de plusvàlua, s’ha de veure compensat per l’increment de la taxa d’explotació del treball, del capital humà. La justificació és la internacionalització de la economia i la competència global. S’ha passat de l’època del Imperialisme capitalista a una de nova  on el capitalisme financer i fiduciari globalitzat impera arreu. Cada dia les desigualtats de renda són més grans, cada dia la distribució de la riquesa és menys equitativa, anant a parar a mans d’una minoria més rica una major part de la renda mundial. El capitalisme ha deixat de ser promesa de progrés social i econòmic per esdevenir causa de una creixent desigualtat econòmica, social i ecològica. 

A nivell de l’Estat espanyol, com es tradueix tot això? Els ciutadans i les ciutadanes de l’Espanya actual, ni tenim Política a nivell d’Estat espanyol ni Política a nivell europeu. Quin és el nivell de Política que pot fer l’actual Estat espanyol? Fem un resum: política fiscal (injusta i opaca); política laboral (seguint els dictats comentats de la Troika); polítiques socials? ja sigui la sanitària, la de serveis a les persones i  a les famílies, o la educativa (afectades també ara per les limitacions dels dèficits pressupostaris imposades per la mateixa Troika); o la política exterior i de defensa (amb les limitacions del paraigües de l’Aliança Atlàntica i de la política de seguretat europea); o seran les competències en Seguretat i  Justícia (?), o en Foment, Obres Públiques i Infraestructures, sovint posades en qüestió per les pròpies  Administracions territorials de l’Estat. És clar que, sempre quedarà la política esportiva, de caire més patriòtic;  i la cultural, més virtual i folklòrica que real i plural. Les competències estatals són cada dia menors i més condicionades per directives i normatives comunitàries, sense que es vegin en claredat quines són les contrapartides en el seu control públic i democràtic.

Tot i això - desenvolupant ara la segona de les tesi abans esmentades -  encara l’Estat (en general), per les raons de subsidiarietat abans exposades, té un paper molt important a jugar en la vida ciutadana. Ara bé, això sí: ha de tenir una visió compartida del seu destí, ha de tenir una ciutadania que cregui en el seu paper, ha de tenir una acceptació majoritària de la població. L’Estat ha d’haver aconseguit, històricament, una integració social completa, creïble i compartida: una “identitat nacional”. Una identificació simbòlica basada (seguint la clàssica definició feta per Stalin) en una comunitat de vida econòmica, una cultura, una llengua, uns costums, una manera de fer i una psicologia comunes. L’Estat ha d’haver esdevingut una Nació.  Si no és així, el seu destí està limitat en el temps.

És aquest el cas d’Espanya? Repassem, ni que sigui a vol d’ocell, la nostra història: té Espanya una integració homogènia de les comunitats socials i polítiques que l’integren?  De Catalunya, d’Euskadi, inclús de Galicia o Andalusia? Un dels pressupostos de l’Estat-Nació és que aquest només existeix a partir de l’existència del sistema econòmic capitalista;  i això, a partir de la preeminència de la burgesia (mercantil, primer, i industrial, després) com a classe social hegemònica. És el que es coneix com a Revolució Burgesa. Revolució Burgesa i Revolució Industrial són els fenòmens contemporanis de l’Estat-Nació. Que ha passat a Espanya? Seguint la tesi d’Acosta Sánchez (4): si bé a partir de mitjans del segle XIX  ja es pot afirmar que la burgesia és la classe amb interessos dominants, és clar que el procés d’industrialització nacional es va fer de manera subordinada i capitalitzat per una burgesia exterior imperialista. La Revolució Burgesa a Espanya quedà capitalitzada per la vella burgesia agrària latifundista fusionada amb la vella classe feudal d’arrels aristocràtiques. I a partir d’aquí, el lliurecanvisme forani triomfà sobre el proteccionisme intern. Aquest és el drama de la burgesia industrial catalana que,  al llarg del segle XIX, va intentar que els seus interessos industrials fossin els predominants, va intentar modernitzar Espanya, catalanitzar-la, sense aconseguir-ho; donades les seves mancances  estructurals - com va posar en evidència en Jaume Vicens Vives (5)- i institucionals. Sense aprofundir en el tema del per què d’aquesta debilitat de la burgesia catalana, sí que cal recordar les constants reivindicacions dels representants (els Ferrer, els Bosch Labrús, els Güell,  ...) de la burgesia industrial catalana davant de les Corts i el govern de Madrid, fetes al llarg de tot el segle XIX. A títol d’exemple, deia en Joan Güell: “ ... si en lloc d’utilitzar els capitals ingressats a la Caixa de Dipòsits, i altres molt abundants obtinguts per la venda de bens nacionals, per a fomentar les indústries estrangeres, com s’ha fet; s’haguessin emprat en crear capitals nacionals a través del treball i de les indústries, fomentant la nostra producció i la nostra riquesa, i quan seria de diferent la sort d’aquest país, desgraciat no per les seves males condicions, sinó perquè se l’ha dirigit per un rumb oposat al que han seguit Anglaterra, França i totes les nacions que han prosperat!” (6).  Aquesta incapacitat i desencís de la burgesia industrial catalana fou recordada, de manera expressa, per un home de la dreta catalana, gens sospitós de cap mena de radicalisme, com era en Cambó, quan, a les Corts de Madrid, el 7 de juny de 1916, deia: “una de les manifestacions, senyors diputats, del problema català, del caràcter nacionalista d’aquest problema, és l’apartament més que secular de Catalunya de tota acció de govern a Espanya ... Demanem la sobirania ... “ (7). . I d’aquí, l’impossibilitat objectiva de que a Espanya es consolidés una democràcia burgesa real i estable.

A partir d’aquí, doncs, es posa en evidència que, malgrat el procés d’industrialització de finals de l’etapa franquista, el desenvolupament del capitalisme a Espanya ha sorgit prenyat de mancances i debilitats que fan que mai l’Estat espanyol s’hagi vist com a cosa compartida en comú. Per això, avui m’atreviria a dir que la Idea d’Espanya és una idea del passat. Ni Espanya monàrquica ni Espanya republicana; ni Espanya unitarista ni Espanya federal. Avui, en ple segle XXI, en un període de crisi estructural del sistema econòmic capitalista, on les crisis econòmiques van de la ma de les crisis polítiques i ecològiques;  en uns moments on l’idea d’Europa, com una fràgil cometa, també està en barrina, les nacions han de recuperar el seu paper per refer la història, refent els marcs estatals i cooperant activament per aconseguir unes institucions sectorials internacionals que defineixin de manera clara l’abast dels problemes mundials i el marc competencial i de poder institucional necessari per superar-los.

Obviant, tal i com hem fet al principi,  la confusió entre Estat-Nació i Nació-Estat de l’article  d’en Daniel Cohn-Bendit y Felix Marquardt, també un personatge com en Hans Morgenthau,  el vell ideòleg de la política exterior nord-americana, de la Realpolitik, de la Política del Poder i de l’Interès Nacional, percep les ironies de la història, la seva dialèctica. I així, quan parla del ressorgiment del nacionalisme a finals del segle XX, diu: “el ressorgiment del nacionalisme constitueix una paradoxa en una època en que les condicions tecnològiques requereixen institucions polítiques, militars i econòmiques que transcendeixen a la nació-estat” (8).  I és que els Estats-Nació sobrevivent s’hauran de complementar en el nou marc internacional amb les noves Nacions-Estat que reneixen o que es desenvolupin. 

Aquest és el paper fonamental del nou nacionalisme democràtic, pacífic i solidari (9). En uns moments històrics on el poder (polític) s’està dissolent, “... la integració supranacional només es farà efectiva paral·lelament a la igualació de les nacions, ...” en un procés que, com molt bé afirma Silviu Brucan (10), durarà molt de temps.

(1) – Diari “El Pais”, 4 de setembre del 2013

(2) – “El capital al segle XXI”, pl. 755-756, de Thomas Piketty

(3) – veure “Sobre l’Estat nacional i el nacionalisme”, de 5/03/2012, en aquest mateix bloc

(4) – “El desarrollo capitalista y la democracia en España”, pl. 26 i següents, de José Acosta Sánchez

(5) – “Industrials i polítics del segle XIX”, pl. 45-47 de Jaume Vicens Vives

(6) – “Examen de la crisis actual”, pl. 18, de Joan Güell

 (7) – “Catalunya en la España Moderna”, tom I, pl.71, de Pierre Vilar

 (8) –  citat per en Silviu Brucan a “La disolución del Poder”, pl. 32

(9) – “Los nacionalismes”, pl. 161 i següents, de Montserrat Guibernau

(10) – “La disolución del Poder”, pl. 339, de Silviu Brucan