Un camí de ronda perdut del tot: de Tamariu a des Tramadiu i Aiguablava

El mes d’agost de l’any passat, s’anunciava a la premsa comarcal que l’Ajuntament de Palafrugell havia rehabilitat la vella barraca de pescadors i un tram del camí de ronda d’Aigua Xelida. Un tram no massa llarg, és cert, uns 400 metres;  però, “algo es algo”, que diria aquell. I és que,  el camí que permet contemplar la meravellosa marina d’Aigua Xelida s’ho mereix. De fet, és una camí inconclús (o perdut) com bona part dels camins de ronda de la Costa Brava. Com ja he comentat alguna altra vegada (1), quan evoquem els camins de ronda del nostre litoral, sempre estem parlant de trams: de Llafranc a Calella, de Calella al Golfet, de Castell a la Fosca, d’Aigua Freda a sa Tuna, ...; o del que ara comentaré: del totalment perdut camí de ronda que sortia de Tamariu cap a Aiguablava, passant per Aigua Xelida i des Tramadiu. Aquest és un itinerari, gairebé imaginari, que jo faig sempre que puc: en alguns trams, passo pel camí de ronda existent; en altres, he de passar pels carrers urbanitzats d’Aigua Xelida, i, en alguna altra part, per zones tallades al pas o, inclús, un xic a la brutesca, pel mig del bosc. És un passeig deliciós, amb vistes sovint esplèndides, encara que l’esperit s’alteri per la inevitable presència de l’asfalt i de les abruptes finques que l’acompanyen.

S'Ajoc

De Tamariu estant, podem verificar la impossibilitat d’anar vorejant el litoral cap el nord, més enllà de la minúscules cales d’Aigua Dolça i dels Gòmbits. Hem d’anar cap al carrer de sortida de Tamariu cap a Aiguablava. Just agafant aquest carrer, a ma dreta es troben el carrer dels Pescadors i el carrer Aigua Xelida. Aquest darrer carrer no té sortida, ja que porta fins a l’entrada de la finca de Roca Rubia, propietat de la família Santpere, que ocupa bona part de tot el sector que mira cap a Aigua Dolça i sa Rubia, i responsable d’aquest primer impediment per a la continuïtat del camí de ronda, des de Tamariu. Agafarem, per tant, el petit carrer dels Pescadors, i pujarem per unes escales que ens porten cap el carrer de dalt, el tram final del carrer del Port de la Malaespina. Cal parar compte i no relliscar, ja que és habitual que els graons de les escales estiguin ben molls, tota vegada que pel seu costat desaigua part de la pluja del Puig la Trona. A dalt de les escales, a pocs metres a la dreta, trobarem unes altres escales – ara de fusta i terra -fetes sobre el mateix talús de la muntanya, que ens portaran  fins a un giravolt superior del mateix  carrer, des d’on seguirem cap a l’esquerra. A uns 50 metres, a ma dreta, es troben unes noves escales d’obra que marquen l’inici d’un petit corriol que, en un parell de minuts, ens portarà fins a un camí que enllaça a pocs metres a la dreta amb el carrer que volta per sobra la finca de Roca Rubia, el carrer de l’Illa Negre. Seguirem cap a la dreta voltant la finca dels Santpere fins a trobar, al final de la tanca, unes escales que, ara cap avall (ara toca baixar),  ens duran fins el carrer de sota, el carrer de l’Illa Blanca. Aquest carrer s’acaba aquí, a la finca d’en Rouco Rosso que, juntament amb un altre de més petita, acompanyen a la de Roca Rubia en l’ocupació total d’aquest sector del litoral cap a Tamariu. Aquí neix una nova escala que ens baixarà fins a s’Ajoc  i les Trones,  a l’inici del camí de ronda cap a Aigua Xelida.  Tot i que, recentment, l’Ajuntament de Palafrugell ha posat una barana d’acer inoxidable per donar un xic de seguretat, cal ser curosos el moment de la baixada: el pendent és molt fort, els graons dubtosos i la vista enlluernadora del mar blau sempre és una distracció perillosa.

el Castellet i el rec dels Gitanos

Ja a baix, en un parell d’ocasions, he mirat d’anar cap a la dreta, a veure si trobava un pas i l’antic camí de ronda per tornar cap a Tamariu; però, res de res: l’aventura és incerta, el terreny relliscós i el penya-segat de sota aconsella la prudència i fer marxa enrere. No s’hi pot passar, caldria una actuació decidida i contundent per part de l’Administració, per tal de refer el camí, fent respectar la servitud de pas en una zona que és de domini públic, tal i com diu la Llei de Costes, en aplicació de l’article 132.2 de la Constitució. El poder dels fets consumats, la incompetència i falta de recursos de l’Administració (Estat versus Generalitat versus Ajuntament?) i  la prevalença de la propietat privada per damunt de l’interès públic són arguments de mal guanyar.

Així que, a l’esquerra (sense segona intenció), cap al nord, cap a Aigua Xelida!

sa Bassa i punta des Quart

A pocs metres trobarem la primera entrada que ens deixa baixar cap el mar, amb les Trones i la Llar d’en Mayola, l’antic pescador de Palafrugell que feia en aquest solitari paratge les seves fregides de serrans i julioles acabades de pescar. Seguirem pel camí de ronda mig arreglat, passant per sobre del rec. A ma dreta, un nou baixant ens portaria fins a les roques del Castellet i el rec de les Trones o dels Gitanos (dit així per ser el lloc de bany preferit pels membres d’una família d’aquesta raça); però, per desgràcia, aquest baixant no ha estat arreglat i la natura ha recuperat la seva propietat, fent del corriol un perillós tobogan. Seguim pel camí. El Castellet tanca el brau roquisser i obre la porta de sa Bassa i la punta des Quart o d’Esguard. La dolça simfonia d’aigua de mar, llum i color s‘amalgamen amb la verdor humitosa que ve del puig la Trona i del puig Esperant-ses vinyes (on la poesia es fa nom de muntanya). I és en aquesta mena de mirador de sa Bassa, amb el constant i rítmic xiuxiueig de les ones, el lloc que ha marcat la inspiració i el cant del tenor Josep Carreras, en les seves tardes estivals. Després d’una petita pujada esglaonada arribarem, passant per la part alta de la punta des Quart i de les roques filonianes del Cap de Lleó,  al final d’aquest primer tram del camí.

l'Àvia Catalana amb l'escala de baixada

Ara el camí està barrat!, i cal voltar pel carrer de l’Illa Blanca per tal de seguir. L’ocupació del penya-segat per part de dues finques i la perillositat orogràfica, dificulten el pas. Això no obstant,  jo, sense dir res, salto la tanca i segueixo un estret sender amb molta cura. Les vistes sobre els espadats de l’Àvia Catalana (un altre nom, també inspiradíssim, donat a una roca, tot recordant a la Catalina Abrich (2), àvia tamariuenca molt popular entre els pescadors), on s’hi amaga una petita cova homònima, i sobre la cala Sorellera i la cova del Doll, són espectaculars. A mig camí es troba un perillós corriol, amb escala d’obra inclosa, que baixa fins el mar: com dic, el baixant fa basarda. En el punt en que el tram tallat del camí de ronda, torna a quedar obert, al damunt mateix de la cala Sorellera, és on el 15 d’agost de  l’any 2005 va tenir una caiguda fatal la Neus de la Fleca de can Jordi de Palafrugell. Molt probablement, la malaguanyada vaileta deuria ensopegar amb un vell trespeus de ferro - que encara hi ha clavat a terra - que en el seu moment aguantaria una tanca metàl·lica de seguretat. El que provoca l’abandó i la deixadesa!

la barraca de la platja Gran

Tot voltant per la part de baix de la urbanització Cala Nostra (dita també dels Metges, per haver estat promoguda pels integrants del Col·legi de Metges de Barcelona), s’arriba a les minúscules cales (n’hi diuen “platges”, amb una mica de facècia) d’Aigua Xelida i a les barraques (o no tan barraques) de pescadors (o no tan pescadors) que hi dormen: la platja de la Font, on abans hi brollava l’aigua tot l’any i on ara hi ha una placa recordant una dedicatòria d’en Josep Pla a l’Hermós, el solitari pescador que hi vivia (3); la platja Gran, amb la barraca restaurada que deia abans; la platja Petita o d’en Gotes (un altre pescador solitari); i les Aigües Mortes, amb la seva barraca. Tret d’uns pocs dies a l’any: pau i silenci. Contemplar, sentir, reflexionar o somiar, ... aturar el temps. Llum, mar, color i perfum. La vida tranquil·la, no cal res més!

un altre "barraca" a l'entrada de la platja Gran

Aquí, el gran roquisser de la punta des Banc, amb la cala Llarga i la cala Ventosa a la seva esquena, ens recorda el predomini mineral d’Aigua Xelida. Les roques, om si fossin tallades a pic, cauen verticalment sobre un mar sovint plàcid; impressionants estructures granítiques,  filetejades d’intrusions ferromagnèsiques, que configuren un perfil de contacte, terra – mar, esplèndid i singular. Molt i molt notable. Com assenyala el geòleg Jordi Carreras, a Aigua Xelida – i a Aiguablava -  hi predominen “els eixams de dics de lampròfirs de roques filonianes ...  excel·lent exemple de morfologia litoral modelada en roques ígnies ... és un valor patrimonial afegit” (4).

 El camí s’ha acabat; però, seguim!  

la cala Ventosa

Pel bell mig de la pineda buscarem i trobarem un altre notable fenomen natural, sa Roncadora. Autèntic guèiser natural, el seu titànic cant, quant hi ha temporal de llevant, és impressionant.  Anem amunt amb cura pel seu costat esquerra, fins arribar a dalt de tot de la pineda. Allà trobarem més espectacle: la vista llunyana del cap de Begur, i la més propera, espectacular i tendra alhora, de la cala Marquesa, amb la seva petita illa, l’anomenada Sagristia, amb la Catedral, el rec dels Arbres o sa Clavaguera, l’illot de sa Gavina, ... que donen refugi al seu paradís, el de les gavines (5). El pas segueix una mica assilvestrat per dalt del penya-segat, tot i que més o menys està marcat. Al final es veu el corriol de baixada a la cala, que és un xic difícil i molt relliscós (la pujada no tant). Hi ha, però, una corda de seguretat per facilitar el pas de la gent  més intrèpida.

sa Roncadora

I ara que?;  veus, ara altre cop ens hem quedat sense camí! 

Jo, habitualment, enfilo pel mig de la pineda, seguint el perfil del penya-segat de sobre la Sagristia, on es troba un difuminat corriol que, amb molta cura i poca pressa, porta fins al carrer de dalt, el de sa Roncadora. Més concretament, el corriol ens portarà fins al mirador, fet l’any 1975 per la família suïssa Hagenbüchle – Codoni, que mira cap a migjorn, sobre tot Aigua Xelida i fins al Cap de Sant Sebastià.  Seguim pel carrer, ara ja som el cap del carrer, el camí ja fa estona que no hi és. Ens ha quedat per veure no pas poca cosa: l’Ocellot, emblemàtic “taffoni”  de roca granítica, el mirador d’en Parals, els roquissers de la cala de Cabres, ... Les tres finques que s’aboquen sobre els penya-segats que coronen la cala ho impedeixen del tot, en especial la de la parella formada per l’escriptora Núria Amat i l’arquitecte barceloní Jordi Garcés que, malgrat les protestes de les associacions ecologistes Arítjol i Salvem el Crit (6) i les inspeccions municipals, han tancat el pas d’accés a aquests indrets tan emblemàtics de la costa, en un clar exemple de sentit de país i de sensibilitat (perduda).

cala Marquesa amb sa Gavina (al fons, el cap de Begur)

Així que, ara que fem? Estem en un cul de sac: el camí passava pel que ara és el jardí de les finques! El carrer, s’ha acabat! A l’esquerra, un horrorós ascensor extern a les roques ens torna a recordar el mal gust i la privatització del patrimoni natural. Quina pena! Tantes construccions, sovint horribles, que només aprofiten quatre potentats uns quants dies l’any.  Abans de la tempesta del 8 de març del 2010, resseguint la tanca metàl·lica de baixada de la darrera finca, encara es podia passar per un corriol que, passant pel damunt de la punta del Bisbe, duia fins a sobre dels penya-segats de la cala des Tramadiu, just sota les finques del final del carrer de la Punta des Mut, ja en el terme municipal de Begur. El corriol era tot el que quedava, en aquest paratge, de l’antic camí de ronda de Tamariu a Aiguablava. Després d’aquell temporal de neu i vent, ni això: plantes trencades, branques partides i pins caiguts arreu, han tapat definitivament un pas que abans només utilitzaven uns quants eixelebrats per anar a pescar a los roques. Ara potser ni això. La darrera vegada (el passat any 2014) que vaig intentar passar-hi, per trobar el baixant cap a l’entrada de la cova d’en Gispert, vaig haver de recular. No queda res de l’antic pas. A més, pel que s’endevina, antigament el camí seguia i passava per la part baixa dels jardins de les finques del carrer de la Punta des Mut,  que voregen des Tramadiu - la part baixa del puig des Comal d’Aiguablava-,  fins creuar el comal per la Font Toixona i seguint per la seva esquerra de la riera, arribar a la cala d’Aiguablava.

accés tallat cap a l'Ocellot i el mirador d'en Parals

Estem, en tot aquest tram fins a Aigua Xelida, davant un camí de ronda perdut del tot, i gairebé irrecuperable.

No tenim, doncs, gaires alternatives. Si volem seguir fins a Aiguablava i continuar gaudint del passeig i el paisatge, hem de recular pel carrer de sa Roncadora i seguir recte pel carrer Aneto fins a trobar el carrer de Canigó, primer, i el de la Selva, després; per anar cap el carrer de dalt de tot, el que voreja des Tramadiu pel damunt, el carrer Ripollès. El pas per la urbanització no és massa bonic, però les vistes, en especial les del tram de dalt de tot, paguen la pena.

Abans de recular, però, podrem anar a veure unes darreres  vistes  sobre aquest indret de la punta del Bisbe, i contemplar el mar, els penya-segats i altres estructures granítiques prou singulars en un mirador que l’ajuntament de Palafrugell va reconstruir recentment a la part alta d’una mena de garatge de la finca de l’ascensor, al qual s’hi accedeix a l’esquerra de l’inici mateix del abrupte corriol de baixada que abans comentava. Sembla com si el consistori baix-empordanès volgués compensar la seva incompetència (o incapacitat) administrativa, brindant una darrera oportunitat de gaudir del paisatge. 

des Tramadiu i Fornells

El carrer Ripollès volta el puig des Comal d’Aiguablava - que assenyala els límits dels termes municipals de Palafrugell i Begur - i es torna a trobar amb el carrer que fa de connexió viaria de Tamariu fins a Aiguablava i Fornells, anomenat ara de la Cova del Bisbe. La volta pega la pena: les vistes sobre el mar de llevant, el cap de Sant Sebastià, Aigua Xelida, el cap de Begur i, de manera especial, sobre des Tramadiu són més que espectaculars, fantàstiques. Són d’aquelles que es poden contemplar assentats tranquil·lament a casa, escoltant la música de Mahler, només tancant els ulls.

paratge del comal d'Aiguablava

Però, continuem. A partir d’aquí, tenim diferents opcions: si, en lloc de recular cap a Tamariu, volem anar cap a Aiguablava i fer alguna altra ruta, podem baixar pel mateix carrer de la Cova del Bisbe fins al final, per trobar la carretera GIP-6532 que ve de Begur; ja que, com he comentat abans, el camí que passava pel comal està desaparegut, tot i que, a mitja baixada a ma dreta, és pot trobar un corriol que porta fins a l’aparcament d’accés a la cala. Si volem tornar cap a Tamariu, el més agraït és baixar com si anéssim a Aiguablava fins a la cruïlla amb els carrers de la Cova d’en Gispert i de la punta des Mut; des d’on, a ma esquerra, hi trobarem les indicacions per tal d’anar cap a Tamariu o accedir a ses Falugues. 

Després d’una pujada sobtada, podrem agafar el corriol que neix aquí, al cim del puig de la Cala de Cabres, i que mira cap a Garbí, per tal de, seguint les indicacions, anar a trobar el GR-92 que ve de dalt de Begur fins a Tamariu. Si tenim temps, però, és recomanable pujar fins al cim de ses Falugues: la vista torna a ser excepcional, i els enormes blocs de pedra granítica destaquen en un paratge singular, erm, poderós i silenciós (a despit del vent). Aquí, podrem cercar i trobar les coves artificials, tot i que estan un xic amagades sota el segon pujol - el que té la senyera-, al vessant que s’aboca cap a Aiguablava. I també, des d’aquí, a ma esquerra, entre els dos pujols, es pot baixar per un petit corriol que porta cap els camps del mas Llord, sota el puig Montcal, per tal d’anar a trobar, després, el mateix GR-92. Cal, però, estar amatents: el corriol sovint es perd (tot i que hi han indicacions fetes amb pedres apilonades) i, si ha plogut recentment, el terreny, molt pedregós, es converteix en una pista de patinatge.

Aiguablava des de ses Falugues

En acabar, haurem fet una bona passejada, de dues o tres hores ben bones, segons l’itinerari i l’encanteri del moment. Haurem gaudit de la caminada i del paisatge; de la pau, la solitud i el silenci; del mar, de la vegetació, del bosc i la muntanya; de les roques, de l’aigua i l’oreig i la remor del mar; de minúscules i paradisíaques cales, i de barraques de pescadors i finques ostentoses. En definitiva, un meravellós passeig per un paisatge que, per bé que prou alterat, és dolç i abrupte, i que tenim a tocar de casa nostra.

(1)    – veure “Recuperem els camins de ronda de l’Empordanet”, en aquest mateix bloc

(2)    – veure “El perfil de la costa”, pg. 35, de Josep Castelló

(3)    – veure “Aigua Xelida, l’essència esvaïda de la Costa Brava”, en aquest mateix bloc

(4)    – veure “eixam de dics a Aigua Blava i Aigua-Xellida” de Jordi Carreras, a “Geozona-354”, de la Direcció General de Medi Ambient i Habitatge, de la Generalitat de Catalunya

(5)    – veure “Els racons de les gavines: cala Marquesa i la Sagristia, on el temps resta aturat”, en aquest mateix bloc

(6)    – veure Vilaweb, del 2/8/2007

Aigua Xelida, l’essència esvaïda de la Costa Brava

Sempre se’m fa difícil parlar d’Aigua Xelida. D’una banda, em venen al cap uns qualificatius pomposos, gairebé recarregats; però, com es pot recordar la serena bellesa d’un paratge delicat i plàcid, la d’una natura esplèndida i al nostre abast, sense utilitzar-los?. I, d’altra banda, també, em passen pel cap tristes idees sobre el l’espècie humana, sobre el que som capaços de fer per satisfer la nostra cobdícia i el nostre egoisme, ... i la nostre butxaca.  Aigua Xelida té les condicions idònies per satisfer aquests fútils pensaments i aquestes temporals, però idolatrades, necessitats.

la Platja Gran i les Aigües Mortes

Perquè, parlar d’Aigua Xelida és parlar de l’essència mateixa de la Costa Brava, del que era abans, i del que és ara. És parlar de petits i meravellosos racons de mar, de caletes minúscules i de velles barraques de pescadors; i de grans pinedes i d’abruptes penya-segats que es perfilen sobre el mar; d’enorme estructures minerals, que conserven un precari equilibri arran d’aigua; de petits corriols envoltats d’una natura verda i bruna. És parlar de la tranquil·la i difícil vida d’aquella gent que havien trobat en aquest paratge salvatge i plàcid el lloc on fer l’excursió i la berenada, el racó on anar a bromejar per fer quatre sards, o la petita Ítaca on perdre’s per sempre més; però, també és parlar d’abominables construccions que alteren l’equilibri del paisatge i de camins de ronda tallats per la seva mateixa existència; de cruels ferides asfàltiques en una natura abans verge; i d’horribles senyals fetes per la mà de l’home, en forma de pals, llums i antenes.

la Cala Llarga, d'on neix la Punta des Banc

Veure treballar, en plena llevantada,  sa Roncadora; o el constant vol de les gavines per damunt de la cala Marquesa (1) ; contemplar les agulles minerals de la punta des Banc o els abruptes penya-segats que cauen sobre la cala Sorellera; baixar a mar per les vertiginoses escales d’accés a la Llar d’en Mayola; o reposar un xic a la platja de la Font, al costat d’una recòndita font, avui mig arreglada per l’Agrupació Excursionista de Palafrugell (quina bona feina la dels seus membres!) i amb una placa dedicatòria, que recull unes paraules d’en Josep Pla dedicades a l’Hermós (2), el solitari pescador que vivia en aquest paratge; o parar el sol - i l’ombra - a redós de l’antiga barraca de les Aigües Mortes, o de la, ara reconstruïda, de la platja Gran, és sempre un plaer que s’ha de viure, més que descriure. I, en qualsevol cas, és el contrapunt imprescindible, del desgavell fet per la mà de l’home en quest racó de la nostra costa.

urbanització de Cala Nostra o dels "metges"

Les empremtes que deixem gairebé sempre tenen una llarga durada. Empremtes sòlides, massisses, fetes de totxos, teules i  especies vegetals al·lòctones. A voltes, estèticament  horribles (la vella urbanització anomenada “dels Metges”); de quan en quan, alguna més o menys ben feta i respectuosa. Però, sempre alteradora d’un paisatge en altre temps recònditament esplèndid, ombrívol  i lluminós. És el preu que hem de pagar sempre per viure millor? Si és que hi vivim, realment, millor? En qualsevol cas, parlar de preus és parlar de diners, no de riquesa si no de diner fàcil, de benefici econòmic fet en base a especular amb la terra (i la vista del mar) i la seva propietat, en una societat on l’ordenació  territorial s’ha emmotllat sempre als interessos el que més tenen. I podrem parlar d’estimar per la terra, i ho podrem dir als quatre vents, però al final, “la pesseta és la pesseta” dèiem abans. Inclús un personatge de primer ordre, del país, arrelat a la terra, primer cronista de Catalunya, com en Josep Pla, que tant  i tant va parlar i escriure sobre la nostra costa i, més concretament, sobre Aigua Xelida  i sobre  “l’Hermós” , no va tenir cap mala consciència per vendre’s  la propietat que tenia en aquest idíl·lic paratge a la urbanitzadora Cala Nostra, la qual va fer, a finals dels anys 70 del segle passat, unes  horripilants casetes per als membres del  Col·legi de Metges de Barcelona, veritables “mumaraques” de totxo i teules,  que espanten les gavines i les persones, i que varen destrossar completament la fisonomia de les muntanyes –el Puig la Trona – que s’aboquen al  mar pels damunt dels espadats d’aquest bell racó de Tamariu.

la Platja d'en Gotes

Què dirien aquells vells pescadors que havien fet d’Aigua Xelida el seu paradís? Què diria en Mayola, tot fent la fregida de serrans i julívies sobre les roques de llevant? I en Sebastià Puig, l”Hermós”, mirant el blau del mar des de la seva barraca sobre la platja Gran, o l’Emili Gotas, preparant les xarxes davant la seva. Despertarien del seu somni? Tancarien els ulls, per no veure aquest daltabaix? Fugirien esmaperduts o agafarien la barca per anar a pescar i no pensar en tots aquests desastres? O potser, emprenyats, deixarien els estris de pesca, traurien l’escopeta de caçar conills, i es perdrien pels boscos per treure’s les cabòries del magí; i, si ens trobaven pel mig, ens dirien de tot, i res de bo; com a mínim.

Cala Marquesa amb la Catedral i el rec dels Arbres

Una pena, natura esplèndida al bell mig de la civilització de l’opulència, en el mar d’un progrés mal entès. El goig perdut de gaudir d’allò que no té preu, de la pau i del silenci, del vol i el garlar de les gavines, del flaire esmunyedís del pi, o del suau declinar del sol de mitja tarda escoltant la remor del mar. Sí, l’amor a l’or, i la bogeria de tenir el mar sempre a la vista, de tancar-nos tot el cap de setmana en la nostre gàbia de vidre, la peremptòria necessitat d’incomunicar-nos davant l’esclafant món de la comunicació permanent, són la raó i els serrells que han donat peu a aquest desgavell.

les Trones amb el Castellet

Adéu Aigua Xelida, adéu mar de les meravelles, adéu somnis d’infants!. I, malgrat tot, tornaré a Aigua Xelida, hi tornaré! Tancaré els ulls i tornaré! I miraré el mar a la teva esquena, per respecte el que hem estat  i el que queda. I recordaré , et recordaré!  i, mal que em pesi, tornaré a parlar de tu, i de la teva essència! Aquesta essència esvaïda de la nostra Costa Brava: brava, sí; però, explotada i mal ensinistrada, també!.

(1)    – “Els  racons de les Gavines: Cala Marquesa i la Sagristia, on el temps resta aturat”, en aquest mateix bloc

(2)    – “Un viatge frustrat” a Aigua de Mar, pl. 73, de Josep Pla, a Edicions Destino 

Crònica de Quermany: un passeig per la història del paisatge

Cada any, el dia 11 de setembre, a Pals s’organitza una pujada a peu a Quermany. Perquè, per a molts veïns d’aquesta terra empordanesa  Quermany ha estat sempre un referent impertorbable, permanent. Quan hom té ganes de somiar, de desconnectar  de la feixuga realitat del dia a dia; quan es té el cap ple de cabòries, en aquesta terra abocada a la mar Mediterrània, un té diversos guariments: anar a rumiar a la cala Marquesa, o a sobre de la Roncadora; perdre’s pels corriols entre la cala del Cau i la Pedrosa; o anar a fer una breu cura de salut, com si fossis un Hans Castorp qualsevol, al pedregar de Quermany. Quermany és la nostra petita muntanya màgica. Una muntanya plena d’història, de vides passades, d’esforç i treball. I és que, on la memòria del historiador perd el fil del laberint, la imaginació del cronista aficionat troba un tresor perdut per sobrevolar-lo i eixir. Un tresor,  segons una vella llegenda popular (un munt de sacs de blat i de faves) amagat dins d’un antic castell (1), o dins d’una cova, amb una argolla a l’entrada (2), custodiat amb zel per un terrible drac, a la gola del qual els agosarats descobridors havien de llançar unes monedes per obtenir la clau d’accés a la galeria. Si no encertaven, el seu destí estava cantat. 

Quermany vist des del Pratgrau

Quermany ha estat sempre terra propicia el descobriment i el misteri, a l’amagatall i a l’esforç humà; ja sigui com a lloc de refugi davant d’una natura poc propicia, com ho fou en els temps en que la plana era encara un gran i insalubre aiguamoll, o com a lloc de defensa i dels primers pobladors d’aquest territori, com testimonien les restes d’un antic poblament indigeta a la part superior del Quermany Petit , segons les excavacions del doctor Miquel Oliva i d’en Joan Badia (3), i del Quermany Gros, un veritable “oppidum” (4), antiquíssim i envoltat de muralles i fossars, segons l’erudit de Begur, Josep Pella i Forgas (5). Muntanyes amb caus i boscúries per amagar-se i fugir de la justícia, com era el cas dels bandolers i dels contrabandistes, des de finals de l’Edat Mitjana; o bé, com territori explotat per l’home a la recerca de les seves riqueses forestals i, sobre tot, minerals. Per bé que erm i rocós, el paisatge de Quermany s’ha anat conformant amb el de la vida dels seus pobladors.

vista de Pals des del Quermany Gros

De manera esglaonada, el Quermany Petit, de només 114 metres d’alçada, i el Quermany Gros, des dels seus 221 metres, són la porta d’entrada, passant pel petit pujol del Constantic, al massís de les muntanes de Begur, amb les seves grans sorreres, terreres  i pedreres que s’aboquen a la plana i el mar. Situats a llevant de la vila de Pals i a l’esquena de Regencós, el seu perfil quasi volcànic contempla  discretament, des de temps ancestrals, a ponent i el sud, la plana baix-empordanesa i les Gavarres,  i cap el nord-est l’arc destensat de la platja de Pals i immobilitat permanent i plàcida de les illes Medes. És curiós, parlant de perfils, la important semblança que tenen, vistos des del mig del pla de Llofriu, amb el de les muntanyes Poues, situades a ponent, a l’altre costat de la plana i darrera d’aquest poble  i el peu de les Gavarres. I per bé que, conformen un paratge erm i rocós, com ens recorda el seu propi nom de Quermany (roca gran), és una terra suau i fràgil, exposada a la tramuntana, a la pluja i al foc (encara recordo amb tristor el gran incendi de l’any 1983 i el que cremà el Quermany Petit l’any 2008).

cim del Quermany Gros, amb la torre de vigilància

Ja sigui des de Pals o des de Regencós, diversos són els camins que s’enlairen cap a Quermany. Tres de principals des de Pals i un parell més des de Regencós s’enfilen ràpidament cap a dalt dels turons, fins a confluir en un únic tram final. Camins pedregosos, de mal caminar, plens d’esbarzers, matolls, mòdegues i gatoses, de manera especial pel cantó de Regencós i Pals; més frondosos i humits, amb pins, alzines, suros, arboços i brucs, per la banda de la riera de Quermany i els boscos de Can Pou. També, des del GR-92, que ve de dalt de Begur  i que passa a tocar el paratge de Can Pou de ses Garites i la gran finca del Mas Floris per seguir cap a Pals passant pels Masos, es pot agafar un dels camins que pugen a Quermany per les Mines d’en Bofill. Són camins que permeten gaudir de la vista de la plana, del mar, de la vegetació i del paisatge mineral; també del d’origen humà, que encara persisteix: de les velles i mig derruïdes parets de pedra seca;  de les boques d’entrada a les anomenades Mines Blanques o terrera d’en Bernat, pel canto de Regencós, o les de les Mines Negres o Mines d’en Bofill, per la banda de Pals; i també, de les restes arqueològiques  que es troben a dalt dels dos turonets (cisternes, sitges, molins, ... al Quermany Petit), i malgrat que alguns historiadors posen en qüestió les del Quermany Gros  i atribueixen les del Quermany Petit a la existència d’una antiga pedrera alt-medieval (6), d’on hauria sortit la pedra per construir la vila vella de Pals, s’han trobat nombroses restes neolítiques, de sílex i de ceràmica preromana que semblen indicar la realitat d’un assentament prehistòric. Sigui pel cantó que sigui, personalment, m’agrada fer una petita volta, pujar per un sector i baixar per l’altre.

El que aquí explico és un dels que més em plau. En poc més del que trigo en escoltar la setena simfonia de Bruckner (noi, això d’anar a caminar amb uns Walkmans sempre té un valor afegit) dono una bona volta pels dos  turons de Quermany,  gaudint del paisatge, de la música i de la història (ni que sigui en bona part imaginada).

xemeneia de Cal Torradillo

Sortint des del poble de Regencós, agafo cap a ponent pel camí del cementiri. Aviat puc contemplar el paisatge de la plana que, en un dia assolellat és una delícia. Darrera em queda la vista del poble, amb el seu campanar a mig fer - com tants d’altres a l’Empordà – (perquè serà?) i, abans d’arribar al cementiri,  gaudeixo amb la contemplació de la elegància de la xemeneia del que fou el forn de la bòbila de Cal Torradillo, record dels temps en que hi havia al poble de Regencós una notable indústria rajolera (7), amb 23 forns, dels quals avui només queden els de Borasera i Can Marc. Passat el cementiri, deixo a la dreta un dels camins principals que puja cap el Quermany Gros (avui no pujaré per aquest cantó), i segueixo fins a trobar un petit corriol que ressegueix la tanca del darrera del càmping Mas Patoxes, per anar trobar, més endavant, un camí secundari  d’aquell principal, que volta el Quermany Petit per la part de baix, fins arribar a la carretera C-31, a l’alçada de la rostisseria del fill de Can Padrés. Però, bé, no el faré tot aquest recorregut, a partir d’aquest camí secundari, agafo el segon trencant a la dreta (el primer té altres variants, i em serviria si anés directament cap el Quermany Gros)  que, per un camí molt pedregós (cal anar ben calçat) i força empinat, em porta en poc més de 10 minuts fins al cim del turó del Quermany Petit. 

restes de construccions prop del camí del Quermany Petit

Tota l’estona, he pogut veure pedres i més pedres, i parets de pedra seca, i restes de petites construccions que testimonien la progressiva destrucció, lenta però constant, per efecte de la pluja, del foc i del vent, de la història de la muntanya (encara que, gràcies precisament al darrer foc del 2008, ara es pot observa molt bé la gran quantitat de construccions enrunades que hi ha). Hi havia només boscos i pedreres per explotar?, hi havia terrasses de vinyes, oliveres i altres conreus mediterranis, com cal suposar? o hi havia, en el seu temps, també, un veritable assentament humà, com es podria pensar atès l’abundància d’habitatges? Al cim del Quermany Petit és veu, de manera nítida, l’acció de la mà de l’home sobre la natura mineral: sitges, cisterna, dipòsit, ... En qualsevol cas, l’humanitzat paisatge que es contempla, mirant cap el pla de Torrent, és d’una bellesa inoblidable. 

dipòsit al cim del Quermany Petit

Després, el camí enfila cap avall, cap a Pals, i en arribar a la part més baixa, davant del Mas Pericai, avui convertit en casa de turisme rural, agafo cap a la dreta, per anar a trobar la carretereta que va des de Pals cap el ara hotel del Mas Salvi. Aquí, el camí es divideix: a mà esquerra, el vial asfaltat creua la riera de Quermany per anar cap el sector del Mas Floris i el Mas Pou de ses Garites; cap el davant i cap a la dreta,  un parell de camins més s’enfilen, tal i com està indicat, cap amunt el Quermany Gros. Tots tenen diferents bifurcacions i corriols (la teranyina de camins i caminets de Quermany és considerable, i dona fe de la dilatada intervenció humana ), però a mi m’agrada anar recte, endavant, pel que sembla més planer, perquè em permet gaudir de la frondositat i la bellesa de l’entorn de la riera. En poc més d’un quart d’hora, seguint les indicacions que va instal·lar el Consell Comarcal del Baix Empordà, aquest camí, després de pujar una mica i d’agafar un desviament cap a la dreta, em portarà fins al paratge i a les Mines d’en Bofill. 

boca d'entrada a les Mines d'en Bofill

Aquestes mines, dites també Mines Negres pel color de les argiles fosques i pissarroses que s’hi extreien, són força estretes, perilloses i molt fondes. Les argiles s’utilitzaven per fer càntirs i altres atuells de ceràmica negra. Aquí, podrem observar l’efecte de l’actuació humana, amb les bocanes d’entrada a les mines, amb una petita construcció del que podria haver estat un petit moll de càrrega, els grans clots de les terreres, ... Algun cop he tingut la temptació d’entrar cap a dins de les mines, però he de reconèixer que sempre m’he fet enrere, l’espeleologia no és lo meu. 

boca d'entrada principal de les Mines d'en Bofill

Segueixo el camí. Ara s’enfila una mica més. Un giravolt cap a la dreta. Ara trobo un altre camí a la dreta que em portaria cap a coll entre els dos turons principals de Quermany.  No l’agafo, ja hi aniré a parar, amunt!  Arboços, brucs, marges de pedra seca, pins, ... camí aspre. En poc més d’un quart arribo gairebé a dalt de Quermany, on aquest camí que ve de Pals es troba amb el que puja des de Regencós. Dos minuts més i ja soc a dalt de tot. Aquí, una torre d’aguait per controlar els focs de la comarca ens indica que ja hem arribat al petit cim del Quermany Gros. Un paisatge de 360 graus per contemplar en un entorn de soledat, pau i silenci.  A llevant i al nord, la platja de Pals, el mar blau i serè,  i el perfil de les Illes Medes - que sempre sembla que flotin-, el Roca Maura i el Montgrí, en primer terme; i la badia de Roses, amb el Puig Pení, el Puig Neulós i el Canigó, l’inici del Pirineu, com a bell frontispici. Al davant i a sota, el Puig d’en Pou i les cases del Mas Tomasí; i els aiguamolls de Pals, amb  les bases d’en Coll i el pla cap a Torroella. I girant com les agulles d’un rellotge, les grans pinedes del Massís de Begur, amb Regencós en primer terme, el pla cap el Puig Calent i Palafrugell, amb Ermedàs i les pinedes de Castell i el Cap Roig, i Palamós i el mar, al fons. I si anem mirant, ja ara cap a garbí i cap a ponent, el Massís de les Gavarres, amb Mont-ras, Llofriu i el barri de la Barceloneta; per acabar, més a la dreta, amb el pla de Torrent , Sant Feliu de Boada, Palau-sator, ...  i Pals. Instants de felicitat per recordar, ni que sigui tancant els ulls.

el mar i les Medes des de Quermany

Ara, reculant un xic, agafo el camí que, com comentava abans, ve de Regencós. Cal tenir cura per tal de no relliscar ni fer una regirada dels turmells. Els pas per damunt del pedregar del camí es fa molt inestable.  Són les restes minerals del gran assentament indigeta, que dibuixà (8) en Pella i Forgas?;  o són, com sembla més probable, les restes caigudes de les grans parets de pedra seca que s’hi troben arreu, construïdes, en una època molt posterior, per tal de delimitar i ordenar les terrasses de conreu? Són poc més de 10 minuts, però cal que la contemplació del paisatge no ens distregui la baixada. Arribat al petit coll, que abans comentava, que separa els dos turons principals de Quermany, es troba una cruïlla amb quatre camins: un, a sobre i a la dreta,  que volta la muntanya per tramuntana per anar a trobar el camí per on havia pujat des de les Mines d’en Bofill; un altre, també cap a la dreta, que baixa cap el Mas Salvi i la riera de Quermany; al davant, un altre que em portaria cap el Quermany Petit; i, un a l’esquerra,  que baixa de manera abrupte cap a Regencós. Agafo aquest, baixo amb cura, sense presses; i, a poc més de 50 metres, a l’esquerra hi ha un petit sender que primer planeja i després puja un xic; i que, talment com un embut, cada cop es va estrenyent, estrenyent, fins a convertir-se en un corriolet de res, un petit pas que em permet anar veient les diferents entrades que hi ha a les esmentades Mines Blanques o terrera d’en Bernat. 

una de les entrades a les Mines Blanques

De fet, el nom de la terrera d’en Bernat és una mica genèric,  ja que la propietat de les mines estava repartida entre en Josep Bofill (l’Avi rajoler), de Pals, i l’Abdó Sabater (en Bernat), de Regencós, de la mateixa manera que tot el Quermany ho està de repartit, entre els termes municipals de Pals i de Regencós. Així, unes quantes de les boques de les mines pertanyen al municipi de Pals i unes altres pertanyen al municipi de Regencós. La gent de Regencós, fent una mica de gresca, explica a tall d’anècdota (probablement fruit de la imaginació i de la conya) que una vegada en Martí Janoher, tot cavant .. cavant, des del cantó de la terrera d’en Bernat, va donar un cop de pic a l’Hontangas de Pals, que feia el mateix des de la terrera de l’Avi rajoler (9). 

una de les boques d'entrada a la Terrera d'en Bernat

Però, no perdem el fil ara: el recorregut pel corriol no és dificultós, però si es va amb pantalons curts hom pot acabar amb unes quantes esgarrinxades a les cames. Sempre és molt interessant veure les bocanes d’entrada a aquestes terreres d’argila blanca que es van explotar fins a mitjans del segle passat, bàsicament per fer l’engalba de la popular ceràmica de la Bisbal. Al final, el corriol desemboca on es troba la darrera boca d’entrada de la terrera, sobre un camí més ufanós que puja des del costat del cementiri de Regencós. Aquesta entrada està força ben conservada, té una reixa de tanca i, pel que sembla i es veu, el seu propietari la deu fer servir com a lloc d’esbarjo.

el pla cap a Torroella amb el Montgrí al fons

Si agafo el camí cap a baix, cap a la dreta, en poc més de 5 minuts, em porta fins al camí del cementiri, on havia començat el passeig. De tota manera, el que faig sovint, si tinc ganes de caminar un xic més, és anar cap amunt , a l’esquerra, per aquest camí que puja fins a trobar-se amb el camí principal que ve de Pals (i per on ja havia passat abans,  venint de les Mines d’en Bofill). Però, no, no hi arribo, no m’ha agradat mai repetir els camins. Arribat a dalt, a uns 20 metres abans de la connexió amb aquell, a mà dreta agafo un corriol que en 3 o 4 minuts em porta fins a sobre de Regencós, on es troben els dos dipòsits d’aigua que la Mancomunitat de Palafrugell, Begur, Pals, Regencós i Torrent té en aquest paratge. La vista cap el sud és espectacular, però suau i tendra, humana. I a partir d’aquí, per un camí no massa ben conservat, que passa pel costat d’unes antigues pedreres, arribo fins a la part de dalt del poble de Regencós; on també neix el corriol de la antiga font del poble que, com gairebé totes les fonts dels pobles empordanesos, té un cartell que diu: “aigua no potable”.  I si tinc set, doncs, apa! a beure de la cantimplora. Som tan moderns, tenim tant de tot, que ens falta el més necessari.

Vet aquí una petita excursió, un passeig per Quermany que, si anem ben calçats, amb una bona gorra i una cantimplora plena, i deixem les presses per un altre moment, ens permetrà fer una mica de salut.

(1)    –  Carles Serra i Joan Ferrer, “Poble de rajolers. Història de la indústria rajolera a Regencós”, pl. 6

(2)    -  Jordi Cortès i Roser Serra,  “Pals”, pl. 92, a Quaderns de la Revista de Girona, nº 136

(3)    – Josep Badia i Homs, “El Puig Quermany: una zona arqueològica important”, pl. 7 i següents,  Revista de Palafrugell, , nº 174 de 1-11-1974

(4)    – Ivette Barbaza, “El paisatge humà de la Costa Brava”, tom I, pl. 180

(5)    – Josep Pella i Forgas, “Historia del Ampurdán”, pl. 98 i 99

(6)    –Jordi Cortés i Roser Serra, obra citada,  pl. 13

(7)    – Carles Serra i Joan Ferrer, obra citada,  pl. 52

(8)    – Josep Pella i Forgas, obra citada, pl. 99

(9)    – Carles Serra i Joan ferrer, obra citada, pl. 16

Una volta per Begur, sa Riera i la Platja de Pals, un camí ben variat

(passant per la Font de la Bruixa, els Torradors, el Mas Mató i es Valls, Begur, el Camí de l’aigua, sa Riera, i el camí de ronda cap a la Cala de l’Illa Roja, la Cala Morisca, la Platja del Racó i la Platja Gran de Pals)

la Platja Gran de Pals

Aquest tram nord de la nostra costa té un paisatge dolç i abrupte, suau i feréstec, com tota la Costa Brava; però, a més, és molt  variat: podem trobar-hi platges grans i gairebé desèrtiques, com la platja Gran de Pals, cales mitjanes, com sa Riera, o petites caletes, com ara la Cala Morisca i la Cala de l’Illa Roja. I, si caminem una mica pels voltants, descobrirem racons ombrívols i humits, com la Font de la Bruixa o el camí de l’Aigua, grans pinedes sorrenques, com les de les muntanyes de Begur, vistes espectaculars, com ara les que es veuen des dels Torradors o el Mas Mató; o, senzillament, el meravellós paisatge per on passa el camí de ronda de sa Riera a la platja de Pals. Un passeig per als sentits que m’agrada fer tot donant una bona volta, pujant cap a Begur i tornant per sa Riera. De fet, aquest recorregut el faig sovint amb algunes variants, ja sigui d’anada o de tornada, o passant per Begur o sense arribar-hi. Aquesta que segueix és, potser, la més habitual.

Tot caminant des de la Platja Gran de Pals, un cop passada la cruïlla de la carretera 6502 (que va de Pals i els Masos a la platja) amb el carrer de la Platja del Racó, que va fins a Begur i també a l’Hotel sa Punta, agafo el següent carrer a ma esquerra que porta cap al comal de la Font de la Bruixa. La font avui ja no raja (hi ha alguna font vora mar que ragi avui?, poques, poques!) però l’indret és molt frondós, fresc i bonic, i allà hi trobarem un petit restaurant on, quan ve el bon temps, la Marta de la Bisbal i la seva família encenen cada dia un bon foc per fer una de les millors carns a la brasa que hom pot gaudir.  Aquí, davant del restaurant, comença un camí que segueix pel fons del comal. És un breu corriol que es confon amb la riera que recull l’aigua que s’escorre des de dalt dels Torradors i el Puig Major. Cal anar sempre recte, tot deixant a ma dreta un altre corriol que puja cap al Puigvermell i un altre desviament a ma esquerra que ens portaria fins a una cisterna d’aigua per als incendis. Al cap de 7 o 8 minuts, arriba un moment que aquest corriol es mig perd; però no!, segueix amb un sobtat gir a la dreta, tot enfilant-se cap amunt pel bell mig de la pineda, seguint el perfil de la muntanya. Després d’un parell de meandres, el sender arriba a dalt, per trobar-se amb un altre camí molt sorrós que puja per la dreta des de la urbanització del Puigvermell, i que seguint a ma esquerra en menys de mitja horeta ens portaria fins a Begur.  De tota manera,  jo gairebé mai no el segueixo, ja que seguint cap a Begur per aquest camí més ample, a menys de 50 metres a ma esquerra entre la pineda s’endevina un sender molt sorrós que, després d’un tram inicial mig esborrat de menys de 100 metres, gira a la dreta  per convertir-se en un corriol  estret però més definit que en menys de 15 minuts ens portarà fins el Puig dels Torradors, sobre les urbanitzacions del Mas Mató i es Valls. 

les Illes Medes des del camí dels Torradors

Arribats al tram final del corriol, a ma esquerra, trobarem successivament  un parell de petits senders que pugen fins a dalt de tot dels Torradors, des d’on podrem gaudir d’unes vistes esplèndides: el Montgrí i la platja de Pals, amb les illes Medes al fons; el conjunt de tot el massís de les muntanyes de Begur, amb el castell de Begur; sense oblidar que, a ma dreta s’intueix la plana baix-empordanesa amb el mateix Puig de Quermany a la dreta a sobre del poble de Regencós. El petit esforç i les quatre esgarrinxades que, si portem pantalons curts, ens haurem pogut fer a les cames en el tram de pujada pel corriol dels Torradors, es veurà recompensada abastament: pau, soledat i silenci. Natura trepitjada per l’home però integrada en un ambient de delicada contemplació. Imatges que ens queden a la retina per sempre més i que ens conviden a tancar els ulls per recordar-ne els seus detalls.

Puig de Quermany des dels Torradors

Però, tornem a la realitat. A sota els Torradors, trobarem els carrers més enlairats de la urbanització del Mas Mató, on reposen plàcidament un gran número de finques dels nostres benvolguts estiuejants, finques que tenen unes vistes sobre el mar que enamoren; per bé que, moltes d’elles, estan construïdes en unes parcel·les  que tenen un pendent que, al meu entendre, és clarament superior al 20% que indica l’article 9 de la Llei d’urbanisme de Catalunya. Però, en fi, això ja són figues d’un altre paner: “ Deu, nostre senyor, fa tot el que Deu vol”.

Arribats aquí, si anem cap a baix a ma esquerra, seguint per la cresta de la muntanya, passarem pels atrevits carrers Juli Garreta, Alexandre de Riquer i dels Torradors (que jo recordi, aquests carrers en els darrers  anys s’han ensorrat – literalment - dues o tres vegades, degut a les esllavissades produïdes - el que deia del pendent en un sòl molt sorrenc -  en la construcció d’alguns dels xalets, quedant tallats durant mesos fins a la seva total reconstrucció) des d’on anirem a parar al carrer de la Platja del Racó (que s’acaba gairebé a Begur, a la carretera de Begur a sa Riera, fent de veritable carretera de la costa). Seguint el carrer cap a l’esquerra, a uns dos-cents metres més enllà, girant ara a la dreta, podrem agafar el carrer Catalònia, desviament que baixa cap a sa Riera, passant per la urbanització de sobre la cala del Rei. En 10 minuts arribarem a mar. Aquest recorregut és més curt i te l’atractiu d’unes vistes espectaculars del mar i de sa Riera. De tota manera, baixant dels Torradors recomanaria seguir a la dreta, sempre cap a la dreta (al principi pel mateix  carrer Juli Garreta), i en poc més de 10 minuts arribarem fins al sector de sa Fontansa, a l’entrada de Begur des de la carretera de Regencós. Aquí, a la part de baix del Parc de l’Arbreda, podrem agafar el Camí de l’Aigua (1) que, en poc més de 20 minuts ens portarà fins a sa Riera. Ni que sigui a l’estiu, val la pena. La frondositat del paisatge s’ho mereix.

baixant pel Camí de l'Aigua

Bé, per un camí o por l’altre ja som a sa Riera. La cala a l’estiu és molt concorreguda, especialment pels propietaris de les cases i finques de Begur i rodalies. La cala és molt bonica i té una vista esplèndida de les Illes Medes, orientant-se tota ella una mica cap el nord-est, entre tramuntana i gregal. Té una avantatge important, ... bé, més d’una: una sorra gruixuda i neta, un sector d’embarcacions  prou reduït i ben controlat, i tres sectors ben definits que fan que s’hi pugui parar el sol fins a darrera hora del dia. A l’esquerra, la Platja de ses Llunes, minúscula i coquetona, on cal posar la tovallola a primera hora del matí; al mig, la cala pròpiament dita; i a l’esquerra, la caleta del Port des Pi, ombrívola al matí, però ben assolellada a la tarda. Sa Riera, està ben endreçada, ja que l’Ajuntament de Begur la té prou ben cuidada. Massa, fins i tot, diria jo. Amb l’ajuda d’un pla del FEDER, fa 4 o 5 anys es dur a terme una intervenció urbanística molt important, fent-hi unes graderies de fusta en el punt de contacte de la zona urbana amb la sorra, des del meu punt de vista, exagerades, més pròpies d’un teatre grec. En fi, es nota que estem en un país ric, al menys per uns quants.

sa Riera vista des de la Cala del Rei, un onze de setembre

Si agaféssim cap a la dreta, per sota la Punta d’en Toni, aniríem cap el sector de s’Antiga i les Negres, per arribar a Aiguafreda i sa Tuna. És una altra excursió del tot recomanable; però no és pas aquesta. Seguint el camí de ronda que comença a sobre la Platja de ses Llunes, davant del Faralló dels Frares, es volta la cala pel nord-oest. La vista del mar, de les roques, dels pins que s’hi aboquen a sobre, és molt i molt bonica. Successivament, trobarem petits racons de terra i mar que l’enginy popular ha anat batejant amb noms originals i, a voltes, un xic morbosos i aristocràtics: el Bany de la Sultana, el Cementiri de Begur, la Cala del Rei i la Punta Llarga, el Caganer del Duc, i la Roca Negra (2). Anys enrere, en aquest sector sovint hi anava a fer quatre musclos, disfressat amb ulleres, uns peus d’ànec, un bossa de malla,  i un tornavís per fer bé la tria. Avui en dia, tot està més controlat i la veda és més llarga; però, vaja, bussejar una mica per entre els nombrosos niells i foraions que es troben aquí és d’allò més agradable.

la Cala Moreta i la Cala de l'Illa Roja al fons

Ara el camí de ronda pren embranzida i puja amunt per salvar l’obstacle de la Roca Negra, i girar cap a sobre de la Cala de l’Illa Roja i la Cala Moreta. Pel que sembla, aquestes dues caletes són relativament noves. Són el producte de l’activitat extractiva, bàsicament de mineral de ferro, que es va fer finals del segle XIX i a principis del XX en aquest part de la costa (3). D’aquí venen els noms de Roca Negra i d’Illa Roja. A més, tot Begur però de manera especial, aquesta part del litoral presenta un gran interès pels estudiosos de l’evolució geològica del nostre país (4); fet que, per alguns d’ells, entra en contradicció amb l’ús naturista que, de fa més de 40 anys, tenen aquestes dues cales. De vegades, la convivència (ni que sigui d’usos) es fa difícil. L’interès per l’estudi i descoberta de la natura del paratge no hauria de ser incompatible amb la presència de la natura humana al descobert; de fet, tret del període estival (relativament curt en aquesta zona) i, de manera especial, els caps de setmana, la resta de l’any es pot anar tranquil·lament a fer un vol per aquests indrets. Malgrat tot, he de reconèixer que ja fa molts anys que no mi banyo en aquestes caletes, degut a que quan fa bon temps estan plenes a vessar de banyistes. 

vista de la Platja del Racó

I després de la Punta Espinuda, amb la seves roques en forma d’espina conegudes com ses Planasses, retrobarem la vista de les Illes Medes i de la Platja de Pals, cap on s’enfila el camí passant pel damunt de la Platja del Racó, on comença la Platja Gran de Pals, encara en el terme municipal de Begur. 

Prendre una “canya” i una tapa a qualsevol dels dos bars restaurants (el Sol i Mar o el Mar Blau) que reposen vora la sorra pot ser una molt bona manera d’acabar una excursió que, atenent el ritme i les pauses que haguem pogut fer, haurà durat de 2 a 3 hores.

(1)    -  veure “Els camins cap el mar de Begur, el camí de l’Aigua i el camí de les Pedreres”, en aquest mateix bloc

(2)    - toponímia de “La Costa de l’Empordanet”, de Josep Castelló, Josep Bañeras i Jordi Planas i de l’Institut Cartogràfic de Catalunya

(3)    -  veure “La costa de Begur, la costa de les mines” en aquest mateix bloc

(4)    -  veure “Geozona 353, Paleozoic del Massís de Begur”, de Jordi Carreras, Dº Gral. de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya