El camí vell de sa Tuna, es Quinze i el Mas d’en Pinc

Begur és un poble de mar que dorm dalt de la muntanya al bell mig del massís que porta el seu nom, conegut popularment com “les muntanyes  de Begur”. Des del poble de Begur, anar – baixar -  a les cales de sa Tuna i Aiguafreda i fer un vol pel breu camí de ronda que va d’una a l’altra, i tornar pel corriol que puja cap es Quinze i  el Mas d’en Pinc, sempre és un plaer. És un plaer a l’estiu,  per anar a fer una capbussada a les cristallines aigües de la cala de sa Tuna; és un plaer tot l’any per gaudir del blau del mar, de l’aroma dels pins, de la botànica esplèndida d’es Quinze,  del metàl·lic cel d’un dia de tramuntana; o, per anar a pescar o a “fer musclos” a la Creueta o a la Punta es Plom.

Com que no m’ha agradat mai repetir el camí, l’anada la faig pel “camí vell” de Begur a sa Tuna i la tornada la faré pel recuperat – i, ara mateix,  perdut -  paratge d’es Quinze, sota mateix del Mas d’en Pinc, on fins fa poc hi havia la Fundació Nereo, d’estudi i defensa d’aquesta part del litoral i, concretament, de la costa i el mar de ses Negres (on hi ha delimitada una zona de reserva marina, avui sense cap control) ; i on, anteriorment, hi havia residit la popular “bailaora”, del Somorrostro barceloní, Carmen Amaya, fins a la seva mort a l’any 1963.

 

Mas d'en Pinc

El camí s’agafa sortint de Begur per la carretera que va cap a sa Tuna,  la GIV-6535. A pocs metres a mà esquerra, després de la cruïlla del carrer del Camí del Mar amb aquesta carretera, trobem l’indicador de l’inici del camí: “GR-92 sa Tuna (53 minuts)”.  El seu recorregut segueix, gairebé tota l’estona, una traça paral·lela a la de la carretera, ara a l’esquerra, ara a la dreta. D'una bellesa discreta, transcorre pel costat de les nombroses edificacions que busquen la llum del mar: les antigues – i trencades – parets de pedra seca ens recorden els temps en que els homes (i les dones, naturalment) aprofitaven el màxim el territori, fent terrasses en lloc de desmunts i talussos, per treure-li un profit més natural i menys contaminat: temps de vinyes, d’olivars i camps de garrofers. De fet, només en queda algun de garrofer (en especial a la baixada cap a Fornells i Aiguablava), i de ceps i oliveres, ara tot just, sembla que es tornen a posar de moda (a veure si dura) i se’n tornen a plantar. Així, la vegetació, en aquesta part del camí, consisteix amb la típica mediterrània: alguna alzina, algun garrofer abandonat, algun suro i molts pinastres, en un paisatge –com dèiem - espurnejat de segones residències, no sempre massa ben conservades. Aquí es detecta una mica els efectes de la crisi econòmica dels darrers anys: algunes cases que estan prou bé, bastantes que pateixen una mica i molt poques construccions noves. Això sí, les que es fan són –o volen ser- de gran categoria (el diner sempre crida al diner, surt de moltes butxaques per emplenar-ne unes quantes. El que es perd en quantitat es guanya en qualitat).

Però, bé, anem baixant, mica en mica, sense pressa: ara creuem la carretera, ara el camí segueix per l’altre cantó: més cases, ara de les adossades. Mirant cap a llevant ja veiem el mar, el Puig d’En Malaret, el barri de la Borna... i ara, arribem a la cruïlla de la carretera que va cap a Aiguafreda, la GIV-6534;  .. i, sí, sí, el camí és allà!  ja es veu l'indicador a l’altre costat. Seguim. Més pins, algun arbre caigut (encara es nota l’efecte del  temporal de vent i neu del 8 de març del 2010), ara la línia elèctrica, ara la de telefònica mig caiguda (quin manteniment!). I, per fi, arribem a la cruïlla de carreteres i carrers del Coll dels Ocells (ves, quin nom tan bonic!). I aquí, el camí segueix, recta,  cap avall, pel carrer que porta el nom de Camí Vell de Sa Tuna; cap a la cala, passant per davant de les primeres finques que la burgesia catalana va construir al segle passat per gaudir d’un dels racons més bonics i perduts de la nostra costa. Un carreró a la dreta; més avall, un a l’esquerra;  tirem pel dret. Passem entre les cases: un patí que enlluerna, una terrassa sobre la cala que enamora, una torre de defensa per fer bonic, una antiga barraca de pescadors reconvertida, ... ja hi som! Pedres, roques, un xic de sorra, quatre barques a l’esquerra, unes quantes dins de l’aigua que ballen suaument al compàs de la musical onada marinera, un pintor que prova d’immortalitzar el paisatge. Plaer, descans, pau i silenci (tret del pic de l’estiu, és clar).

He sentit a algú dir que no li agrada banyar-se a sa Tuna, perquè hi ha poca sorra i moltes pedres. Doncs mira, a mi, és precisament això el que més m’agrada de sa Tuna: l’aigua tranquil·la, fresca, transparent, amb un blau que només es troba on hi ha poca sorra. Nadar poc a poc, passar entre les quatre barques que hi ha, mirar el fons pedregós de la cala. El paratge és una delícia. El bell si és breu encara és més bell, diuen. I la cala de sa Tuna, al nord del cap de Begur, protegida del mar de llevant per la Punta es Plom,  nom que prové d'una antiga pedrera – encara visible - que explotava uns filonets de calcopirita i malaquita a l'aire lliure i no de plom, com hom podria pensar (1), i del vent del nord - la tramuntana - per la Punta del Cap sa Sal, és un bon botó de mostra de tanta bellesa.  A mà esquerra,  el barri mariner i el camí cap a Aiguafreda, i a la dreta, el breu penya-segat de s’Eixugador, amb els esculls de ses Omelles i una petita cala al fons, enfilant cap a la punta i el Racó de Llevant, on neix un abrupte camí que ens portaria cap a la Borna,  i el Cap de Begur amb el seu Far, anomenat “el semàfor”. I més ...,  i més racons mig perduts. Sa Tuna té una peculiar barreja de rocosa naturalesa salvatge sobre la mar, d’un mar blau i net al costat de les pinedes que, sobrevivint, s'aboquen sobre les roques i les cases; amb un barri vell amb regust mariner, amb la seva peculiar arquitectura típicament mediterrània, esquitxada, també, per algunes construccions més pretensioses; amb les seves petites embarcacions (algunes de pesca recreativa, encara) reposant damunt  la platja pedregosa. Sabor, aroma i paisatge mediterranis a l'abast dels afortunats que la gaudeixen estacionalment i dels visitants que s'enamoren d'aquest racó perdut de la Costa Brava.

Ah, sa Tuna!,  a l'estiu és el descans dels sentits, a l'hivern és el somni perdut. Un somni perdut, com el de les històries dels vells pescadors que parlen del monstre de grans ulls encesos que habitava a la cova de Sant Pau (de fet, el nom  de sa Tuna, probablement,  vingui donat pel fet que a la dreta de la cala hi ha una cova, sembla que artificial) que provocava l’esglai dels pescadors que s’aventuraven a entrar-hi  per fer justícia al cos; monstre que, finalment, va resultar ser una vell lleó marí que s’hi refugià esperant un final més dolç (2). 

Però, seguim el nostre camí d’avui. Un camí breu i variat; de baixar i pujar; un camí per gaudir del perfum de l’aire de mar i de l’exuberant botànica que trobarem al costat de la riera d’Aiguafreda, pujant pel camí que va cap es Quinze i el Mas d’en Pinc.  Ara farem el tall de l’antic camí de ronda que va des de sa Tuna a Aiguafreda. És un camí molt ben arreglat, tot i que, de quan en quan, alguna llevantada el malmena de manera considerable; ja que, tot i que la badia està prou resguardada, Sa Tuna mira a gregal, però Aiguafreda i el camí de ronda que uneix les dues cales, estan a recer de la tramuntana però reben de ple l’efecte del mar de llevant. Passem a tocar l’abrupte roquisser: la Creueta; una fissura o crétua en forma de cavitat entre les roques coneguda com la Cova dels Capellans (hi ha algú que diu que, antigament, aquí s’hi banyaven d’amagat); i els niells de ses Vaques. I després d’un sobtat canvi de nivell a través d’un fort graonat ja arribem a la cala d’Aiguafreda. Aiguafreda és un lloc apropiat per fer una parada en el camí i fer un bon esmorzar. Aquí hi trobem uns bancs i una taula de pedra per seure, reposar  i gaudir del paisatge. La badia formada per les dues cales, d’Aiguafreda i sa Tuna, és d’una elegància finíssima. Deia en Josep Pla que “Aiguafreda és inhòspita. Té una solitud pesada i vaga” (3). I una mica ja és així: a l’estiu hi ha molt poca gent que si banyi; és un bon lloc per posar el caiac o la zodíac a l’aigua, i anar a fer un vol. Sempre hi trobarem, també, grups de submarinistes que van a bussejar cap el sector de ses Negres o cap els niells  que s’hi troben: sa Nau Peduda, sa Pega, l’Illa de Mal Entrar, el Foraió de sa Cala, el de s’Encalladora i el Cap de Begur. El fons marí té, en aquest sector del litoral, una qualitat extraordinària.

Aquí, hi trobarem un indicador per anar cap es Quinze i el Mas d’En Pinc, passant pel mateix carrer que baixa fins a la cala, el de la Riera d’Aiguafreda; tot i que, per anar-hi, a mi m’agrada seguir per la vora esquerra de l’embarcador que domina la cala, com si volés anar cap el Cap sa Sal, i donar la volta pels carrers de dalt de la urbanització. La vista de la cala i de tota la badia, de la Punta es Plom amb els esculls i el pas de es Portell a l’altre costat, és un reclam que no es pot deixar de banda i que qualsevol afeccionat a la fotografia sempre agrairà. L’estètica marina es sublima, aquí,  en un paisatge per sempre més inoblidable.

Seguim doncs, cap amunt per la llarga escala que voreja les horribles edificacions de l’antic Hotel Cap sa Sal, inaugurat l’any 1963 (pocs mesos abans que morís la Carmen Amaya, el Mas d’en Pinc), en plena època franquista, per la família del Dr. Andreu (el farmacèutic, creador de les famoses pastilles per a la tos) en una època en la qual el deliri de grandesa es justificava pel glamur que la tipicitat d’Espanya cridava a un Occident necessitat de noves experiències. Com diu en Javier Ortega, “la seva imatge simbolitza una etapa gloriosa del turisme a la Costa Brava” (4).  Però, bé, a lo que anàvem; si és el cas, ja en parlarem en una altra ocasió del nostre particular i fora-senyat “Algarrobico”. Al final de l’escala, anirem cap a l’esquerra (no tenim altre remei, ja que l’entrada - els ara apartaments -  del Cap sa Sal priva l’accés cap el Puig Rodó d’Aiguafreda i la costa del Cap).  Seguim, doncs, pel carrer i girem a la dreta pel carrer de s’Antiga (que de fet comunica Aiguafreda amb la cala de sa Riera), fins a la primera cruïlla a mà esquerra, la del carrer del Puig d’Aiguafreda.

Aquí, trobarem un indicador que ens assenyala el camí per anar cap el Mirador de la Creu i cap es Quinze. Amunt!, primer a la dreta, pel carrer de les Medes i, després, més amunt, a la propera cruïlla, a l’esquerra, pel carrer Garbí, per dalt de tot de la malmenada urbanització, per contemplar la grandiositat del paisatge, fins a trobar, gairebé al final del carrer, a mà dreta, l’inici del sender local que ens portarà cap a es Quinze i el Mas d’en Pinc.

Mica en mica, els sentiments del paisatge van canviant. Seguint bona part del curs de la Riera d’Aiguafreda, la vegetació, primer més seca, més mediterrània, de pins, brucs, garrigues i romaní, va deixant pas a una altra, de molt més verda i frondosa:  és l’hora de les falgueres, les heures, les ortigues, els ametllers bords, ... entremigs de fonolls, de llorers, de grèvols i d’alguna oblidada figuera. Bardisses atapeïdes, esbarzers i arboços, barrejats amb els herbassars de vorada, el llistó, l’arítjol i els marfulls, ... pròdiga botànica que voreja el petit curs de l’agua que baixa pel rierol. Així, respirant l’esplèndida natura , arribarem en poc més d’un quart d’hora al paratge dit d’es Quinze. 

Aquí, l’alzina té una presència indiscutible, preeminent. Arbres magnífics, plantes que imposen un ambient ombrívol i superb, com a portal d’entrada a una natura adaptada des de fa molts anys pel treball humà, mitjançant un seguit d’activitats que –abans-  potenciaven la seva natural bellesa:  carboneres, horts i pous, ruscos d’abelles, ... Quina pena, que gran és l’estat d’abandó que ara es contempla!; quan fins fa poc temps encara estava prou ben conservat (cal recordar que, tot plegat, és un paratge recuperat no fa pas gaires anys per l’Ajuntament de Begur, que hi va fer una “aula de natura”, amb itineraris educatius que descrivien les diverses activitats que si feien antigament i les característiques principals de la flora autòctona mediterrània). Ai, ai! La municipalitat que no acaba de funcionar!

Bé, ja som a dalt. Passem pel costat del Mas d’en Pinc (ara en obres. A veure que en sortirà de tot això!) i anem cap a dalt de tot de Begur, cap el Mirador de Sant Ramón, que és on he deixat el cotxe per començar el recorregut. Ja som el migdia, cap a la una. La vista és esplèndida: la platja de Pals, les Medes i el Montgrí; la plana baix-empordanesa; i al final, el Pirineu, amb el Puig Neulós i el Puig Pení, a la dreta, i un xic més a l’esquerra, el Canigó, el Puigsacalm, ..; i, si anem girant la vista més a l’esquerra ho veurem tot, tot!, ... fins i tot,  el Rocacorba, el Far al fons, el Montseny o el Puig d’Arques. En fi, ja és hora de plegar i de tornar cap a casa. S’acosta l’hora de dinar, i no cal fer esperar a ningú.

(1)    – “Els minerals de Catalunya”, de Josep Maria Mata-Perelló, Ed. De Institut d’Estudis Catalans

(2)    -  “Llegendes de mar de la Costa Brava”, de Miquel Martín, Ed. Sidillà

(3)    – “El meu país”, de Josep Pla, Ed. Destino

(4)    - “El Hotel Cap sa Sal y el glamour de los 60 en Begur”,  de Javier Ortega, publicat al Dominical del Diari de Girona, “La Costa Blava a Begur”, de 18-02-2007

De l’Estat-Nació a la Nació-Estat: el cas d’Espanya i Catalunya

Arrel de les eleccions europees del 2014, deien en Daniel Cohn-Bendit i Felix Marquardt: “ la nació-Estat s’està transformant en una estructura política obsoleta” ; i seguien, en la seva defensa d’un nou status polític per a Europa: “Les eleccions europees del  2014 no van a canviar Europa. Europa únicament  canviarà quan uns candidats polítics amb mentalitat europea,  en las eleccions per als Governs del seus països,  estiguin d’acord en delegar el poder a unes institucions veritablement europees” (1). La tesi que defensaven era, doncs, la necessitat de impulsar més i més la integració europea, la d’aconseguir un sistema polític més democràtic i representatiu, per tal de integrar de manera eficaç la complexitat social i política del continent, i d’aconseguir una govern més eficient i creïble. És clar que, per a ells, els actuals marcs i competències estatals ja no són eficients, ni necessaris. ni creïbles. D’una manera més matisada, el prestigiós economista francès, Thomas Piketty, diu, referint-se a la necessitat de la Unió Europea: “L’Estat-nació continua sent l’esgraó pertinent per modernitzar profundament nombroses polítiques socials i fiscals, ... però només la integració política regional permet projectar una regulació eficaç del capitalisme patrimonial globalitzat del segle que comença” (2)

I és que el món canvia, i els models polítics i els marcs estatals també. Perquè, l’Estat modern és un producte històric (3); un model polític que respon a unes necessitats concretes de l’evolució econòmica i social d’alguns països occidentals, impulsat de la ma d’una classe social concreta (la burgesia); un model  creat mitjançant el pacte i/o la imposició envers la unificació i integració dels mercats interiors i de les persones – nacionalisme econòmic i social-; i que, per tant, a noves correlacions de força en les relacions socials de producció cal respondre – des del poder – amb noves propostes polítiques i socials, per tal d’adequar-les a les noves condicions de producció i d’explotació capitalistes. És el cas, per exemple, del naixement de bona part dels Estats europeus occidentals, o de l’actual projecte europeu de la postguerra, des de  la CECA, passant per la CEE i fins arribar, amb totes les insuficiències i contradiccions, a l’actual Unió Europea.  

Més enllà del Regne Unit o de la pròpia evolució de les velles monarquies absolutes de França i Espanya, fou en el curs del segle XIX  quan el nacionalisme capitalista esdevindrà  la ideologia hegemònica necessària per a la consolidació d'aquest model d'estat, l'Estat-Nació capitalista; fou la doctrina unificadora entre les diverses classes socials, fonamentant-se, per fer-ho, en aspectes i lligams emocionals, afectius i irracionals, amb una identificació afectiva. Només així es creà l’Estat-Nació, com és el cas d’Itàlia (el 1861), d’Alemanya, (el 1871); per no parlar de Grècia (el 1830); i també, després, ja en el segle XX: de Polònia (el 1915), d’Irlanda (el 1922) ... En el cas de la vella Europa, encara en el curs el segle XX, han sorgit nous estats nacionals, ja sigui com a conseqüència de les grans guerres, o a partir del trencament de l’equilibri geopolític del període de la Guerra Freda, amb la desfeta del món soviètic.

Són doncs vàlides o contradictòries les dues tesis? Una, la necessitat d’aconseguir un nou marc polític europeu, que superi les limitacions que té el marc de l’Estat-Nació, que faciliti la vida social i política dels seus ciutadans/es; i, dos, l’oportunitat, vigència i permanència d’aquest Estat-Nació, com a marc de convivència adequat per a la seva ciutadania?

Un cop més, la dialèctica de la història se’ns mostra en tota la seva cruesa: en la mesura que, es fa necessari una nova estructura d’Estat supranacional, en el marc d’una nova arquitectura institucional a nivell mundial, que superi les limitacions dels vells Estats nacionals, de l’Estat-Nació, creix arreu la reivindicació per al renaixement o creació d’un marc estatal propi, la Nació-Estat, per part d’antigues nacions, pobles o comunitats, que aspiren a ser-ho.

És clar que només el temps i la història atorgarà testimonis  i raons. Vagi per davant que, és clar que, amb totes les gradacions que es vulgui, la millor manera d’administrar el “comú” és aplicant el que es coneix com el “principi de la subsidiarietat”; és a dir, per a cada tipus de política concreta hi ha un nivell d’Administració pública on aquesta serà més efectiva i eficient: el que pugui fer una municipalitat, un ajuntament, ... que no ho faci una regió o una administració comarcal o superior. La millor Administració pública és sempre la més propera al ciutadà/na.

Desenvolupant la primera tesi, tenim un marc europeu on la “Política”, en majúscules, està fent fallida davant les forces soterrades dels “mercats” financers. Aquella vella expressió marxista que deia que l’Estat capitalista no és res més que el Consell d’Administració de la burgesia, de la classe capitalista, sense deixar de ser certa, va donant pas a una realitat política on l’Administració pública es posa de genolls davant dels interessos del gran capital monopolista i financer internacional: és el viatge de tornada cap a “l’Estat mínim” dels lliurecanvistes i lliberals anglesos de finals del segle XVIII. Els Estats de la Unió Europea no tenen cap política econòmica, no tenen cap política monetària, ni cap política industrial pròpia i autònoma; de la mateixa manera que no les té tampoc la pròpia Unió Europea, i que les polítiques laborals segueixen el dictat del BCE i el FMI; i pel que fa a les polítiques fiscals i socials, cada Estat mira per on bufa el vent  i procura afavorir els interessos de les minories privilegiades que dominen el propi sistema econòmic. En un món cada dia més petit, on impera la immediatesa del capital i on els costos de distribució són cada dia menys importants, el cost de la producció esdevé fonamental. L’increment constant de costos del immobilitzat en el capital “fixe”, amb la disminució de la taxa de plusvàlua, s’ha de veure compensat per l’increment de la taxa d’explotació del treball, del capital humà. La justificació és la internacionalització de la economia i la competència global. S’ha passat de l’època del Imperialisme capitalista a una de nova  on el capitalisme financer i fiduciari globalitzat impera arreu. Cada dia les desigualtats de renda són més grans, cada dia la distribució de la riquesa és menys equitativa, anant a parar a mans d’una minoria més rica una major part de la renda mundial. El capitalisme ha deixat de ser promesa de progrés social i econòmic per esdevenir causa de una creixent desigualtat econòmica, social i ecològica. 

A nivell de l’Estat espanyol, com es tradueix tot això? Els ciutadans i les ciutadanes de l’Espanya actual, ni tenim Política a nivell d’Estat espanyol ni Política a nivell europeu. Quin és el nivell de Política que pot fer l’actual Estat espanyol? Fem un resum: política fiscal (injusta i opaca); política laboral (seguint els dictats comentats de la Troika); polítiques socials? ja sigui la sanitària, la de serveis a les persones i  a les famílies, o la educativa (afectades també ara per les limitacions dels dèficits pressupostaris imposades per la mateixa Troika); o la política exterior i de defensa (amb les limitacions del paraigües de l’Aliança Atlàntica i de la política de seguretat europea); o seran les competències en Seguretat i  Justícia (?), o en Foment, Obres Públiques i Infraestructures, sovint posades en qüestió per les pròpies  Administracions territorials de l’Estat. És clar que, sempre quedarà la política esportiva, de caire més patriòtic;  i la cultural, més virtual i folklòrica que real i plural. Les competències estatals són cada dia menors i més condicionades per directives i normatives comunitàries, sense que es vegin en claredat quines són les contrapartides en el seu control públic i democràtic.

Tot i això - desenvolupant ara la segona de les tesi abans esmentades -  encara l’Estat (en general), per les raons de subsidiarietat abans exposades, té un paper molt important a jugar en la vida ciutadana. Ara bé, això sí: ha de tenir una visió compartida del seu destí, ha de tenir una ciutadania que cregui en el seu paper, ha de tenir una acceptació majoritària de la població. L’Estat ha d’haver aconseguit, històricament, una integració social completa, creïble i compartida: una “identitat nacional”. Una identificació simbòlica basada (seguint la clàssica definició feta per Stalin) en una comunitat de vida econòmica, una cultura, una llengua, uns costums, una manera de fer i una psicologia comunes. L’Estat ha d’haver esdevingut una Nació.  Si no és així, el seu destí està limitat en el temps.

És aquest el cas d’Espanya? Repassem, ni que sigui a vol d’ocell, la nostra història: té Espanya una integració homogènia de les comunitats socials i polítiques que l’integren?  De Catalunya, d’Euskadi, inclús de Galicia o Andalusia? Un dels pressupostos de l’Estat-Nació és que aquest només existeix a partir de l’existència del sistema econòmic capitalista;  i això, a partir de la preeminència de la burgesia (mercantil, primer, i industrial, després) com a classe social hegemònica. És el que es coneix com a Revolució Burgesa. Revolució Burgesa i Revolució Industrial són els fenòmens contemporanis de l’Estat-Nació. Que ha passat a Espanya? Seguint la tesi d’Acosta Sánchez (4): si bé a partir de mitjans del segle XIX  ja es pot afirmar que la burgesia és la classe amb interessos dominants, és clar que el procés d’industrialització nacional es va fer de manera subordinada i capitalitzat per una burgesia exterior imperialista. La Revolució Burgesa a Espanya quedà capitalitzada per la vella burgesia agrària latifundista fusionada amb la vella classe feudal d’arrels aristocràtiques. I a partir d’aquí, el lliurecanvisme forani triomfà sobre el proteccionisme intern. Aquest és el drama de la burgesia industrial catalana que,  al llarg del segle XIX, va intentar que els seus interessos industrials fossin els predominants, va intentar modernitzar Espanya, catalanitzar-la, sense aconseguir-ho; donades les seves mancances  estructurals - com va posar en evidència en Jaume Vicens Vives (5)- i institucionals. Sense aprofundir en el tema del per què d’aquesta debilitat de la burgesia catalana, sí que cal recordar les constants reivindicacions dels representants (els Ferrer, els Bosch Labrús, els Güell,  ...) de la burgesia industrial catalana davant de les Corts i el govern de Madrid, fetes al llarg de tot el segle XIX. A títol d’exemple, deia en Joan Güell: “ ... si en lloc d’utilitzar els capitals ingressats a la Caixa de Dipòsits, i altres molt abundants obtinguts per la venda de bens nacionals, per a fomentar les indústries estrangeres, com s’ha fet; s’haguessin emprat en crear capitals nacionals a través del treball i de les indústries, fomentant la nostra producció i la nostra riquesa, i quan seria de diferent la sort d’aquest país, desgraciat no per les seves males condicions, sinó perquè se l’ha dirigit per un rumb oposat al que han seguit Anglaterra, França i totes les nacions que han prosperat!” (6).  Aquesta incapacitat i desencís de la burgesia industrial catalana fou recordada, de manera expressa, per un home de la dreta catalana, gens sospitós de cap mena de radicalisme, com era en Cambó, quan, a les Corts de Madrid, el 7 de juny de 1916, deia: “una de les manifestacions, senyors diputats, del problema català, del caràcter nacionalista d’aquest problema, és l’apartament més que secular de Catalunya de tota acció de govern a Espanya ... Demanem la sobirania ... “ (7). . I d’aquí, l’impossibilitat objectiva de que a Espanya es consolidés una democràcia burgesa real i estable.

A partir d’aquí, doncs, es posa en evidència que, malgrat el procés d’industrialització de finals de l’etapa franquista, el desenvolupament del capitalisme a Espanya ha sorgit prenyat de mancances i debilitats que fan que mai l’Estat espanyol s’hagi vist com a cosa compartida en comú. Per això, avui m’atreviria a dir que la Idea d’Espanya és una idea del passat. Ni Espanya monàrquica ni Espanya republicana; ni Espanya unitarista ni Espanya federal. Avui, en ple segle XXI, en un període de crisi estructural del sistema econòmic capitalista, on les crisis econòmiques van de la ma de les crisis polítiques i ecològiques;  en uns moments on l’idea d’Europa, com una fràgil cometa, també està en barrina, les nacions han de recuperar el seu paper per refer la història, refent els marcs estatals i cooperant activament per aconseguir unes institucions sectorials internacionals que defineixin de manera clara l’abast dels problemes mundials i el marc competencial i de poder institucional necessari per superar-los.

Obviant, tal i com hem fet al principi,  la confusió entre Estat-Nació i Nació-Estat de l’article  d’en Daniel Cohn-Bendit y Felix Marquardt, també un personatge com en Hans Morgenthau,  el vell ideòleg de la política exterior nord-americana, de la Realpolitik, de la Política del Poder i de l’Interès Nacional, percep les ironies de la història, la seva dialèctica. I així, quan parla del ressorgiment del nacionalisme a finals del segle XX, diu: “el ressorgiment del nacionalisme constitueix una paradoxa en una època en que les condicions tecnològiques requereixen institucions polítiques, militars i econòmiques que transcendeixen a la nació-estat” (8).  I és que els Estats-Nació sobrevivent s’hauran de complementar en el nou marc internacional amb les noves Nacions-Estat que reneixen o que es desenvolupin. 

Aquest és el paper fonamental del nou nacionalisme democràtic, pacífic i solidari (9). En uns moments històrics on el poder (polític) s’està dissolent, “... la integració supranacional només es farà efectiva paral·lelament a la igualació de les nacions, ...” en un procés que, com molt bé afirma Silviu Brucan (10), durarà molt de temps.

(1) – Diari “El Pais”, 4 de setembre del 2013

(2) – “El capital al segle XXI”, pl. 755-756, de Thomas Piketty

(3) – veure “Sobre l’Estat nacional i el nacionalisme”, de 5/03/2012, en aquest mateix bloc

(4) – “El desarrollo capitalista y la democracia en España”, pl. 26 i següents, de José Acosta Sánchez

(5) – “Industrials i polítics del segle XIX”, pl. 45-47 de Jaume Vicens Vives

(6) – “Examen de la crisis actual”, pl. 18, de Joan Güell

 (7) – “Catalunya en la España Moderna”, tom I, pl.71, de Pierre Vilar

 (8) –  citat per en Silviu Brucan a “La disolución del Poder”, pl. 32

(9) – “Los nacionalismes”, pl. 161 i següents, de Montserrat Guibernau

(10) – “La disolución del Poder”, pl. 339, de Silviu Brucan

La “llarga marxa” cap a la independència de Catalunya

Bé, hem donat un pas més. Cap a on? El futur ho dirà. Com diu en Josep Fontana: “el futur és incert” (1).  Després de la revisió, a instàncies del PP de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006, de les seves retallades en la sentència del 2010 i després del deteriorament del clima social arrel de la crisi econòmica de llarg abast, iniciada en els darrers anys, les veus que proclamen l’esgotament del model polític espanyol i el sistema de partits que va néixer amb la Transició no paren de créixer. Les dificultats econòmiques de les administracions públiques han posat en qüestió l’Estat de les Autonomies, amb creixents tendències recentralitzadores i amb retallades socials arreu. L’autogovern de la Generalitat es veu escanyat. La resposta política de la ciutadania ha estat sortir al carrer en senya de protesta, ja per una raó o per una altra, i, al mateix temps, a l’autoorganització col·lectiva en la defensa de les minses conquestes socials assolides en un “estat de benestar” sempre mínim. La resposta del govern de la Generalitat ha estat demandar més recursos sense perdre competències i més autogovern. 

Això s’ha traduït en la convocatòria en els darrers 5 anys de 3 conteses electorals al Parlament de Catalunya. I s’ha traduït, també, en una decantació cap a posicions independentistes de formacions polítiques, com ara Convergència, CDC, que mai havia contemplat. L’Artur Mas de fa 10 anys no ho era pas d’independentista. Ell mateix proclamava que això de la independència era cosa del passat. També, l’ex-president Pujol proclamava que “amb Espanya no hi ha res a fer”. Tota una expressió d’una voluntat col·lectiva que està impulsant el procés nacionalista.

Però, bé. Anem a comprovar com han anat les darreres eleccions. A partir del resultat electoral, podríem fer el següent quadre, que m’he permès ampliar amb el de les eleccions del 2012 i del 2010, per tal de fer-ne una millor valoració:

Parlament	27S-2015			25N-2012			28N-2010
Cens electoral	5.314.913			5.413.868			5.363.688
participació	77,44			67,76			58,78
Vots	4.115.807			3.668.310			3.152.630
	vots	%	escons	vots	%	escons	vots	%	escons
Junts x Si	1.620.973	39,54	62
CiU				1.116.259	30,71	50	1.202.830	38,43	62
ERC				498.124	13,70	21	219.173	7	10
CUP	336.375	8,20	10	126.435	3,48	3
Bloc independentista	1.957.348	47,74	72	1.740.818	47,89	74	1.422.003	45,43	72
C's	734.910	17,93	25	275.007	7,57	9	106.154	3,39	3
PP	348.444	8,50	11	471.681	12,98	19	387.066	12,37	18
Bloc unionista	1.083.354	26,43	36	746.688	20,55	27	493.220	15,76	21
PSC	522.209	12,74	16	524.707	14,43	20	575.233	18,38	28
UDC	102.870	2,51
CSQP	366.494	8,94	11
ICV-EUiA				359.705	9,91	13	230.824	7,37	10
Bloc federalista	991.573	24,19	27	884.412	24,34	33	806.057	25,75	38

Pel que fa al cens, hi ha un descens de gairebé 100.000 habitants, respecte l’any 2012. Serà conseqüència de la crisi econòmica?

Pel que fa a la participació, puja gairebé 10 punts respecte a l’any 2012, i gairebé 20punts respecte a l’any 2010; la qual cosa evidencia el creixent interès de l’electorat, acabant amb l’abstencionisme diferencial (votar a les generals i abstenir-se a les autonòmiques) i l’anomenat vot dual (vot a CiU a les autonòmiques i al PSC a les generals). Si a l’any 2006 va votar un 56,04% de l’electorat i a l’any 2010 ho va fer un 58,78%, a l’any 2012 varen votar més de mig milió d’electors més que el 2010, un 67,76%, i el 2015 gairebé 450.000 més que el 2012.

Per tal de simplificar la lectura dels resultats electorals i fer-la més entenedora,  he fet tres blocs: un “bloc independentista”, que recull els vots, ara, de Junts x Si i de la CUP, mentre que a les eleccions anteriors, recull el de CiU, ERC i la CUP; tot i que, en les anteriors conteses electorals el vot a CiU no tindria el component independentista que té ara mateix. Un altre bloc, que denomino “bloc unionista” (o espanyolista) partidari de seguir amb l’actual model d’Estat, recull els vots del Partit Popular i de Ciutadans. I deixo pel final un tercer bloc, que denomino “bloc federalista”, on hi poso des dels “federalistes” del PSC-PSOE, als sobiranistes, ara, de Catalunya si que es pot , CSQP, abans de la coalició d’ICV-EUiA i el que queda d’Unió, UDC.

Pel que fa a la interpretació dels resultats, cal analitzar amb prudència l’evolució del vot del bloc independentista, parant esment, però, en el fet que abans del 2010, com deia abans,  el vot majoritari a CiU no era un vot independentista, sinó que tenia un clar component del vell  “catalanisme” regionalista i regeneracionista impulsat ideològicament, des de la fi de la dictadura, per l’ex-president Jordi Pujol. En els darrers anys, el pes ideològic d’ERC s’ha anat incrementant, reflectint-se també dins la coalició de Junts x Si, en la mateixa mesura que el perd CiU, amb el trencament de la coalició i la separació d’Unió. Queden lluny les majories absolutes de CiU, un 46,84% a l’any 1984; a partir del 1999, el declivi és constant: l’any 2003, estava ja al 30,94%, malgrat que, amb la crisi del govern tripartit, l’any 2010 s’havia recuperat un xic, arribant al 38,43%. Tanmateix, si l’independentisme d’ERC, després de l’ascens dels anys 2003, un 16,44%, i del 2006, un 14,03%, representava només un 7% a l’any 2010, i d’un 13,70% el 2012, el 39,54% dels vots favorables a la independència de Junts x Si visualitza una evolució espectacular de l’independentisme; que,  sumat al 8,20% de la CUP, fan que gairebé la meitat dels votants optin per l’opció independentista. 

De tota manera, però, malgrat que el número de vots s’incrementa en més de 200.000, donada la major participació, el tant per cent global queda pràcticament igual, del 47,89 al 47,74%. D’altra banda, i de la ma de l’actual i llarga crisi econòmica, també es dóna un increment molt important de l’independentisme d’esquerres de la CUP,  amb  propostes econòmiques, polítiques i socials més transgressores.  També la Candidatura d’Unitat Popular gairebé triplica els seus resultats electorals respecte els de l’any 2012.

Pel que fa al bloc unionista, queda clar que,  per raons que són evidents, el Partit Popular - que mai ha tingut massa predicament a casa nostra - segueix amb la seva línia descendent, perdent, respecte a l’any 2012, una quarta part de l’electorat, i arribant a uns mínims històrics; en tant que, l’altra opció clarament espanyolista, Ciutadans, agafa el relleu, ja sigui per la seva retòrica  regeneracionista o per la seva bondat mediàtica. Sens dubte són la gran sorpresa - no per esperada, menys sorpresa – de les eleccions: triplica gairebé el número de vots, i amb tota la prudència que es vulgui, penso que agafa vots del PP (de 150 a 180.000), del PSC  (de 40 a 70.000) i esgarrapa, també, algun vot de la coalició impulsada per  ICV-EUiA , beneficiant-se de la major participació. Guanya de l’ordre de 460.000 vots, passant de 9 a 25 diputats, gairebé triplicant el número de vots. En tant que bloc, el bloc unionista, retalla diferències amb el bloc independentista, gairebé 6 punts, passant del 20,55 vs. 47,89 de l’any 2012, al 26,43 vs. 47,74 actual.

Finalment, pel que fa la bloc que, per dir-lo d’alguna manera, anomeno bloc federalista, el PSC segueix amb la seva tendència decreixent, pal·liada en aquestes eleccions només per la personalitat del cap de llista per Barcelona, en Miquel Iceta: si a les eleccions del 1999 el PSC va aconseguir  el màxim històric del 37,85% del vot electoral, ara, el 2015, fa el seu mínim d’un 12,74%.

I, per la seva banda, la plataforma electoral, impulsada per ICV-EUiA, Catalunya si que es pot, integrada a més per Equo i Podem, no aconsegueix, ni de bon tros, els seus objectius: calca gairebé els resultats del 2012, però la major participació li fa perdre dos diputats. La rèplica a nivell de Catalunya de la plataforma municipalista “Barcelona en comú”, no ha reeixit: els aspectes socials de la candidatura han quedat en segon terme davant d’unes eleccions on l’electorat estava induït a valorar el marc estatal més adient; i on també, probablement, la presència mediàtica dels líders de “Podemos” no ha estat ben rebuda, deixant en segon terme el lideratge de la formació. 

A partir d’aquí, podem considerar que, efectivament, les eleccions autonòmiques del 2015 han estat un plebiscit? En la mesura que es donaven una pluralitat de candidatures es fa difícil fer una lectura estrictament plebiscitària, malgrat que, certament, en el desenvolupament de la campanya  s’ha polaritzat el sentit que havia de tenir el vot de l’electorat: independència per a  Catalunya, via Declaració unilateral d’independència –DUI – o inici d’un període de transitorietat jurídica i parlamentària;  permanència en el marc estatal de l’Espanya actual, amb poques variacions; i com a tercera via: reforma constitucional, en un sentit federal i/o convocatòria d’un Referèndum sobre el dret a l’autodeterminació. En qualsevol cas, les opcions no han variat tant com donen a pensar algunes interpretacions partidistes.

Bé, i ara què?

És possible i legítim, atenent els resultats electorals i la seva evolució, anar pel dret cap a la independència d’una manera, més o menys, immediata? Penso que no. Per què?

Perquè l’evolució del vot independentista, si bé és molt notable en termes estrictament independentistes, no ho és tan si ho valorem en un sentit més ampli, en tant que expressió de la clàssica voluntat del catalanisme de tenir alguna forma d’autogovern: 45,43% el 2010; 47,89% a l'any 2012; 47,74% al 2015. No s’ha arriba al 50% del vot, per molt que, efectivament es tingui majoria al Parlament, 72 diputats. I és que ja se’n tenia de majoria, abans:  74 diputats, des del 2012. No s’ha crescut. Però, és que, malgrat pugui haver-hi un petit  abstencionisme tècnic i que la participació sigui molt alta, en termes percentuals, aquest 47,74% es quedaria en un 36,83% del cens electoral. Malgrat que la victòria de Junts x Si sigui clara, en front hi ha un bloc unionista que representa un 26,43% dels votants, un 20,38% del cens i un altre bloc que, amb matisos, encara veu a Espanya com el seu referent estatal, i que ha tret un 24,19% dels vots, un 18,66% del cens electoral.

En un article de finals del 2012 deia que: “Avui per avui, es pot afirmar que la voluntat secessionista a Catalunya (Els partits d‘àmbit no estatal - PANE’s - menys ICV-EUiA) no va més enllà del 35% de la població (del cens electoral). Inclús, la voluntat que es produeixi un canvi en el model d’Estat (suma de tots els vots menys el PP, Ciutadans i UPyD, principalment) no aniria més enllà del 51,48% de la població amb dret a vot de Catalunya. Poca cosa és per un canvi tan important.”  (2). Los coses no han canviat tant. El vot independentista s’ha consolidat però el seu creixement és molt petit, mentre que es radicalitza el vot unionista i les terceres vies queden pendents d’altres conteses electorals (les generals, potser) i la bona voluntat dels governants de torn.

En qualsevol cas, la història no s’acaba aquí. Penso que la tendència històrica – arreu - va en la línia de la construcció de marcs estatals més propers a la ciutadania i al seu territori. En els temps de la globalització econòmica i la interdependència i la creixent osmosi cultural, penso que és fonamental que la gent, el poble, es reconegui a ell mateix. És l’hora de les nacions. Cal continuar treballant en aquest objectiu i seguir sumant voluntats per aconseguir-ho. Avui, un canvi en el marc estatal a casa nostra  només pot ser conseqüència de la voluntat molt majoritària de la població de Catalunya. El camí és llarg; però, sempre és millor sumar que dividir. I penso també que, malgrat que seria desitjable que es pogués fer un veritable referèndum per l’autodeterminació de Catalunya, els resultats no serien massa diferents dels que he apuntat abans. Però, vaja, al menys deixaríem de tenir la condició de súbdits/es per tal de conquerir  la de ciutadans/es.

(1)    – “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, pl. 426, de Josep Fontana

(2)    – “Algunes lectures del plebiscit del 25N”, de 29-11-2012, en aquest mateix bloc