Silenciosa i llarga és la nit,
uns cops, unes veus, una remor,
els dorments ho volen ésser?
i el temps passa, sempre, inevitable,
són temps de canvis, de llum,
és l’hora de la rauxa, del crit i del cant!
Cançons de miners, d’obrers i jornalers,
de gent de la seva terra, de molta fam
i poc argent,
són veus d’agonia en un temps infinit,
uns cants d’alegria,
de llibertat són els crits!
Voldria beure d’un canti
que em donés satisfacció,
estic sec, no sé que dir,
soc font sense raó.
Com un cove de retalls, estem,
ens han esquinçat, com
un vas de cristall a terra,
caiguts, esmicolats.
Pocs ni han d’espadats i cingleres,
marges, valls i barrancs per
detenir l’ànima tendra, descoberta
a l’abast de tot maleït punyal.
Caigut dins la cambra
un hom ja és mort,
és la vida del meu cor
dormint sense esperança!
Els ulls alts,
els punys tancats,
la boca oberta,
el cor glaçat.
Coneix bé la presó, és
un home de veritat, és
un home sense por
el que avui he somiat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada