talaiot

en un petit pais, un petit cim; un bufec, un crit, una mirada. Tot plegat, un passeig escàs, curt, per un camí abrupte i aspre des d'on veure neixer la llum del sol i cercar l'impertorbable ponent. Com el propi viatge de la vida, un principi i un final, des del cau del nostre propi món per refer-lo cada dia

diumenge, 7 d’octubre del 2012

El mirador i la "banyera de la russa": un paradís mig perdut

vista cap a migjorn des del promontori


Quan un bon dia de l’any 1927 la Dorothy Webster i el seu marit, el Nicholas Woevodski, varen desembarcar a un indret de la costa, que un Ferran Agulló inspirat i ple de romanticisme, un altre bon dia de l’any 1908, va batejar com a Brava (no se si amb voluntat taurina), del litoral del Baix Empordà i varen copsar el ritme del país, de ben segur varen pensar: “aquí la gent va a la seva, són xerraires però tenen una patxoca de cal ample, no s’escandalitzaran per res; encara farem negoci i podrem viure bé i tranquils, i al costat del mar, ...  i quin mar, senyor meu! Ens farem una bona caseta com a senyera i a viure”. I tal dit, tal fet.
la banyera de "la russa" des del camí de la cala d'en Massoni
I és que, en Nicholas, coronel del tsar Nicolau II i emparentat amb la noblesa russa, feia també d’arquitecte; i, com a bon rus de posició, va acabar fugint de la Rússia revolucionaria per acabar cassant-se, amb segones noces, amb la Dorothy, una aristòcrata anglesa d’una gran bellesa, de fort caràcter, avançada en el temps, i molt aficionada a la decoració, a les antiguitats i als amants ocasionals; fet no gaire ben vist a la victoriana societat anglesa de les primeries del segle passat. Així, la Dorothy i en Nicholas, varen comprar, per quatre rals, el paratge on avui hi ha el Jardí Botànic del Cap Roig, on aviat varen començar el que seria l’obra de la seva vida, un castell amb pretensions medievals (imitant el monestir de Poblet) al costat del mar, i envoltat per un gran jardí. Amb les obres de la construcció del castell es donaren a conèixer i en Nicholas va tenir diversos encàrrecs, que els va permetre anar fent bullir l’olla durant uns quants anys. De fet, la Dorothy i en Nicholas no hi varen viure mai al castell. Les obres varen durar molts anys, més de 30; degut el seu elevat cost, a les dificultat econòmiques de la parella i a les circumstàncies de la guerra civil espanyola. No es varen acabar fins el 1975, mort ja en Nicholas, i gràcies a la contraprestació econòmica del contracte de cessió que varen fer l’any 1969 a favor de la Caixa de Girona; cessió que es va concretar a la mort de la Dorothy, amb 91 anys, a l’any 1980. Varen viure sempre a la finca que dóna l’accés als jardins, al  “gate house” del village, li deien, però varen gaudir sempre d’uns paratges paradisíacs.
túnel o pont d'entrada a la banyera

I és que tota la zona del Cap Roig és d’una bellesa esplendent. Al cim, una petita torre de guaita ens recorda la seva antiga funcionalitat estratègica. Els pins, el gran jardí, i al final el promontori del cap, mirant a llevant, mentre s’endinsa cap el mar com una punta de llança, tot deixant Calella al costat de tramuntana, en una de les vistes més boniques de l’antic barri mariner de Palafrugell. El penya-segat, en aquesta banda nord, és considerable. Tant els va agradar el paratge que és aquí on reposen les restes dels matrimoni Woevodski (i del seu gos, Nerón, i del seu gat, Bonzo), en unes senzilles tombes, mirant el mar.
Al costat de migjorn, el bosc declina suaument cercant la salabror marina, per acabar en un esfilagarsat penya-segat que dóna sobre la cala d’en Massoni. Aquí, la fusió de la geologia mineral amb les enlluernadores aigües marines, per sota de l’exuberant botànica del paratge, composen una simfonia inacabable.  L’encanteri hi cristal•litza diàriament, a tota hora: la fressa del mar, la solitud inabastable, el perfum dels pins emulsionat per la marinada, la sensació de pau i felicitat, ... és tot un viatge interior.  I en aquest punt, tot just a l’inici del promontori, és on varen construir un petit cobert mirant al mar, un petit mirador, amb una llar de foc vora la porta, on un cambrer amb guants blancs els servia l’aperitiu, estiu i hivern.
mirador

Pocs metres abans d’arribar al mirador un corriol baixa fins el mar que mira a la cala. I allà el roquisser desplega tota la seva potència, construint una veritable piscina natural, amb túnel inclòs: és l’indret conegut com la “banyera de la russa”; el bany predilecta de la Dorothy Webster. Diuen que la Dorothy baixava fins al mar pujada sobre uns burros que es deien Lunes i Navidad; però, de fet, la baixada és suau i curta, i per res recorda a la d‘un altre indret meravellós de la Mediterrània, la del poble de Santorini fins el mar, on l’ús d’aquest tipus d’animal pot estar més justificada, si no és pateix de vertigen.

Avui, però, per desgràcia, o més ben dit, per gràcia, voluntat o deixadesa, de l’actual propietària de la finca, la Fundació de la Caixa (que, en aquest cas, segueix la mateixa política social de l’anterior propietària, la Fundació de la Caixa de Girona), el paratge està molt degradat, el corriol està descalçat, envaït per tot de plantes al•lòctones, amb pins trencats que dificulten el pas, ... Tot plegat revela una voluntat explícita d’amagar l’indret, de privar-lo al gaudir públic.
porta de sortida cap el promontori, les tombes i la banyera

Aquesta voluntat privatitzadora es concreta, també, amb el tancament del camí de ronda que, des del camí que porta a la cala d’en Massoni, volta el costat de migjorn del jardí. Tot un seguit de portes tancades, de plantes caigudes i sense cap cura en la conservació de l’espai extern a la finca. Tot plegat, una vergonya inadmissible en uns temps en que, pel que sembla, fins i tot les administracions públiques es preocupen de cuidar millor els espais públics. Administració, però, que encara no ha arribat a actuar en aquest indret, on sembla que l’únic fet rellevant sigui l'elitista festival de música que es fa a l’estiu. Per tant, per poder-hi accedir, el millor és pagar l’entrada i demanar permís per visitar la tomba dels “russos”, per tal que us obrin la porta d’accés al promontori. Jo, la veritat és qui hi anat en diverses ocasions, i sempre ho he fet a la brutesca: buscant l’abandonat camí de ronda, a despit d’esgarrinxar-me les cames i els braços, i, inclús, de haver-me de discutir (de manera educada, això sí) amb el responsable del Jardí, reclamant el meu dret a passar per un camí de ronda públic situat a l’àmbit de protecció de la zona marítima i terrestre, com em va passar la setmana passada.

1 comentari:

  1. Bon article, es maco conèixer els racons de la nostra costa, però encara es millor conèixer les històries que els envolten, felicitats !

    ResponElimina