“Donem un missatge al món que Barcelona no vol ésser la ciutat de
l’explotació sexual de les persones” . Amb aquestes paraules, l’alcalde de Barcelona, en Xavier Trias, donava el tret de sortida a la modificació de la nova
Ordenança Municipal de Civisme, la de la prohibició i el càstig de la recerca
del sexe al carrer.
Està molt bé! els polítics sempre volen acompanyar els fets
concrets amb boniques paraules, amb frases transcendents. Però, més enllà de
les paraules, els fets denoten intencions; intencions que no en canviat massa
al llarg dels anys. Hem passat de les lleis d’infermetats contagioses del 1864,
les “Contagious Diseases Acts” de l’Anglaterra victoriana del segle
XIX, a “l’Ordenança de Civisme” de la
Barcelona del segle XXI. Però, la visió que es continua tenint de la
prostitució, de les “putes”, no ha canviat gaire. Fan nosa a l’espai públic, no
ens agrada veure-les pels carrers buscant potencials clients. No donen una bona
imatge de ciutat. És natural, és també la conseqüència de l’aplicació d’aquell
eslògan “Barcelona, posat guapa”. La Barcelona post-olímpica no volia ser menys que el Madrid permanentment
pre-olímpic: tot net i polit, la pols, “els polvos”, sota la catifa, ben
amagat. Els “armaris” del sexe poden tenir la porta oberta, però una cosa és el
que hi ha, i una altra és el que s’ha d’ensenyar. La societat continua amb la
seva habitual hipocresia.
Jo no sé fins a
quin punt por ser efectiva aquestes mesures coercitives sobre la llibertat de
mobilitat (o permanència) de les persones pels carrers de la ciutat; ara bé, el
que sí que sé és que, a mi, em remouen l’estómac, em fan venir ganes de cridar
i de dir que no és això! Per què, de que parlem? Que volem? Eliminar la
prostitució en males condicions? Que no es vegi? O millor encara, eliminar la
prostitució?
En principi, és
clar que a voltes pot resultar impactant alguna manifestació pública del reclam
sexual. Però, aquesta és la realitat, és el que hi ha. Que volem, eliminar
l’explotació de les persones, les màfies, el tràfic de persones (dones, nens i nenes, ...)? naturalment que ho volem! I pensem que treure la
prostitució dels carrers i les vies públiques afavoreix aquesta eliminació? Ho
dubto molt! Vaja, de fet no ho dubto, n’estic segur: aquesta no és la solució.
Encara que, certament cada dia es fa més evident la presència de les xarxes de control i dels proxenetes
sobre la prostitució, i que la majoria de les persones (de manera especial, les
dones) que l’exerceixen a Espanya són immigrants (més d’un 60%, alguns fonts
parlen del 90%), el treball sexual té un alt component d’autonomia individual,
i això fa que el seu desenvolupament s’hagi fet bàsicament de manera
individualitzada, per bé que la realitat migratòria i les
condicions d’entrada al nostre país condicionen el seu exercici i en faciliten el seu control
mafiós. La limitació de l’exposició pública de la prostitució i l’afany
prohibicionista només pot generar més prostitució submergida, més dependència
d’una organització que la controli, menys autonomia individual i més explotació
humana, sexual i laboral. De fet, les experiències d’Holanda i de Suècia són
paradigmàtiques: en un cas, la legalització de l’activitat ha limitat el
control extern de l’activitat per les xarxes i, en l’altre cas, ha tingut efectes
colaterals cap als països perifèrics i ha evidenciat un creixent monopoli de
l’activitat per les xarxes il·legals (Cristina Garaizabal, col·lectiu Hetaira).
| representants del col.lectiu Hetaira |
Però, a més, que
és la prostitució? Si prostituir-se és buscar el benefici econòmic, el propi
guany o l’avantatge social, a partir de la venda sexual de la propi cos, o a
partir de la posada en escena del propi atractiu sexual, és evident que el
ventall de la prostitució és molt ampli. Qui és més prostituta una “puta” del
Paral·lel, o una estudiant “buscona” dels barris alts de Barcelona, o una jove
promesa del món de la cançó, del cinema, del món de la moda, ... que paga el
seu peatge cap a la fama.
El sexe,
l’activitat sexual és una força vital, motriu diria, de l’ésser humà. A la
Grècia clàssica, Plató ja s’hi referia quan parlava del tres nivells del cos
humà i el situava a la part inferior, la més bàsica i primària. Altre cosa és, el
moment històric, les condicions o el marc social en que es practica. El debat,
en l’àmbit dels moviments d’Alliberació
de la Dona i de defensa des Drets Humans, hauria de fer compatible la postura
abolicionista, que va iniciar el 1869 la Josephine Butler, amb la visió més
centrada amb la defensa dels drets dels treballadors i les treballadores del
sexe, de la Elisabeth Garret. Recentment, la Morgane Mertueil, secretaria general del
sindicat francès de treballadors/es del
sexe STRASS, que es considera puta, sindicalista i feminista, en un pamflet
publicat a Liberation, titulat “allibereu el feminisme”, denuncia la
campanya abolicionista i en contra de la prostitució que estan duent a terme
les associacions feministes franceses ; i arribar a dir que: “prostituir-se pot
ser una forma de reapropiar-se el propi
cos i la sexualitat”.
| Morgane Mertueil |
Perquè, la
història ens demostra sovint que del radicalisme ideològic al paternalisme
social no hi ha més d’un pas. Al igual del que passa en la defensa dels drets
de les dones a molts països subdesenvolupats, no pot haver-hi alliberació sense
llibertat ni autonomia pròpia; no hi ha ningú més interessat en el debat sobre
el treball sexual que els (les) propis/es
treballadors/es que l’exerceixen; i les
seves demandes expressades en les
Recomanacions de la Conferència Europea sobre Treball Sexual, Drets Humans,
Treball i Migració”,
Brussel•les, 2005, són clares:
- “Els drets del
treballadors del sexe són drets humans”
- “El treball
sexual és un treball”, que precisa d’una protecció dels drets laborals, socials
i humans. Coma ara, l’accés a la seguretat Social, a l’assistència sanitària i
a un salari mínim. I necessita d’una garantia jurídica de les condicions de
treball, i de seguretat i de higiene en el treball.
- “Els drets dels
treballadors emigrants són drets humans”, i per tant, requereixen d’una especial
protecció contra el tràfic de persones, el dret a la justícia, a la residència,
a l’educació i formació professional i a l’assistència psicològica, social i
legal.
Com diu la
Daniela Hein, “la pròpia falta de
reconeixement jurídica de l’activitat ....opera com un mecanisme “per formador”
d’aquesta violència , convertint-se en una de les principals causes de violació
d’un ampli ventall de drets humans”
Educar per a la
igualtat; crear condicions socials i laborals justes i humanes; lluitar contra
el tràfic il·legal de persones; .... naturalment que sí. Ara bé, si fer sexe,
en les seves diverses manifestacions, és
fer un exercici de llibertat, deixem-lo lliure, amb drets i garanties per
tothom, especialment per qui l’exerceix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada