Catalunya i el dret d’autodeterminació

És evident que les continuades referències de l’Estat central a la vigència de la Constitució com ineludible marc de referència quan a les possibilitats de l’exercici del dret a decidir per part dels pobles (en aquest cas, parlem de nacions) de l’Estat espanyol, com es demana des de l’esquerra social, els partits nacionalistes  i des de bona part de la societat  basca i catalana, són un senyal de la seva mateixa debilitat. La Constitució és un pacte polític, econòmic i social fet  en un moment històric determinat. Un pacte que es pot i s’ha de refer, com ja ha succeït quan a convingut (OTAN, limitació Dèficit Públic, ..) i, el que és més important, després de 34 anys sotmetre a consulta popular un nou text constitucional actualitzat seria una mesura d’estricta justícia democràtica. El context nacional i el marc internacional han canviat, ara toca fer una revisió en profunditat de la Constitució Espanyola de l’any 1978.

com qui la firma, la Constitució s'ha fet vella

En un temps històric en que els Estats nacionals han perdut molta de la seva capacitat de decisió econòmica i institucional, molta de la seva “utilitat”; en una època en que està en marxa el projecte de construcció d’una mena de Confederació política europea, malgrat que amb unes forces centrífugues molt importants, degut a la crisi econòmica i social del sistema capitalista; en un moment en que, probablement degut a aquesta mateixa crisi i a la pèrdua de funcionalitat dels vells Estats-nació, diferents nacionalitats reivindiquen el seu Dret a l’autodeterminació, com passa el Quebec, a Escòcia, a Euskadi, a Catalunya, per no parlar de Flandes, del país de Gal·les, ... és evident que,  l’exercici del Dret a l’autodeterminació a casa nostra ha de tenir en compte tots aquest escenaris: a nivell nacional, apel·lar a la reforma constitucional, per donar-li força de dret positiu a Espanya; i a nivell internacional, apel·lar a l’aplicació de la Resolució 2625 de les Nacions Unides i procedir a consultar a la Cort Internacional de Justícia de les Nacions Unides  sobre l’abast de l’exercici del dret a la lliure determinació de les nacionalitats històriques en el marc dels Estats actuals.

drets polítics i socials per decidir entre tots

Cal doncs una reformulació del Dret internacional, en el sentit de definir conceptualment quines han d’ésser les condicions i els procediments que permetin el trànsit del Principi d’autodeterminació dels pobles al Dret a la lliure determinació de les nacions; i mentre, defensar la seva aplicació a l’Estat espanyol, a través de la reformulació de l’escenari polític i constitucional sorgit de la Transició espanyola de l’any 1975. En aquest sentit, la famosa sentència de l’any 1998 feta pel Tribunal Suprem del Canadà, afirma que “la Constitució no és una camisa de força (…). Malgrat que és cert que algunes temptatives per reformar la Constitució han fracassat en el transcurs dels darrers anys, un vot clar de la majoria de quebequesos sobre una pregunta clara, conferiria al projecte de secessió una legitimitat democràtica que la resta de participants en la Confederació tindrien l’obligació de reconèixer”. Es una referència jurisprudencial a tenir molt present per defensar la legitimitat (no ja la legalitat) del Dret de les nacions històriques de l’Estat espanyol a decidir el seu marc polític i constitucional, i la seva possible secessió. 

Inclús un teòric del fet nacional, com l’Andrés de Blas, defensor de la vigència dels Estats nacionals consolidats (entre ells, Espanya), ha arribat a afirmar que: ”el pas d’un difús dret d’autodeterminació a un ben acotat i excepcional dret de secessió, no porta aparellada la superació immediata  d’un problema agreujat notablement en els darrers anys en el centre i a l’est d’Europa. Però el desenvolupament mateix de les crisis estatals en aquesta regió del món posa de manifest la necessitat d’elaborar un instrumental teòric que té molt a veure avui en dia amb l’acceptació o no de la secessió en casos molt concrets i davant al·legacions ben definides, més que no pas el pretès i incondicional dret dels pobles a la seva lliure determinació”.

el "centrisme"del nacionalisme espanyol 

Fa pocs dies, en un article publicat a l’Institut de Dret Públic, el catedràtic de Dret Constitucional Joan Vintró, explorava les diferents vies per promoure una consulta popular sobre el Dret a l’autodeterminació a casa nostra, i de la pròpia Constitució Espanyola, com a pas previ inevitable, tot dient que: “la convocatòria de un referèndum sobre el futur col·lectiu de Catalunya vinculat a la apertura d’un procediment de reforma constitucional té cabuda en el marc constitucional i de la legalitat vigent”.  Una de les vies és la reforma de la LO 2/1980, que desenvolupa l’article 92 de la Constitució, pel que fa els tipus de Referèndums consultius, com a pas previ per una reforma constitucional;  i un altre, que veia més plausible perquè es podria fer a iniciativa del propi Govern de la Generalitat (ja que només requeriria l’autorització prèvia del govern de l’Estat; que, en cas de ser denegada, seria recurrible davant el Tribunal Contenciós-Administratiu) és  l’impuls d’una reforma constitucional en aplicació de la Llei del Parlament de Catalunya  4/2010, que desenvolupa els continguts de l’article 122 de l’Estatut de Catalunya del 2006, que hauria de permetre la convocatòria de Referèndums consultius sobre el dret d’autodeterminació de les nacionalitats de l’Estat. 

un curs amb molts revolts

En qualsevol cas, queda clara la necessitat de la negociació i el pacte a tots els nivells, entre totes les formacions polítiques a nivell de l’Estat, i entre el govern central i els governs autonòmics. I, sobretot, guanyar  la batalla de les idees, fomentant  un clima de diàleg i respecte a tots els nivells de la societat civil. Les postures maximalistes no serviran per desbrossar el camí. O és que algú es pot imaginar una secessió que no sigui pactada? Per parlar de temes pràctics i concrets: què en farem de la caixa de reserva de la Seguretat Social que els hi pertoca als nostres pensionistes, presents i futurs? o quins haurien d’ésser els fons que ens corresponguin de les reserves que té el Banc d’Espanya?  O quina seria la part del Deute Públic que es subrogaria la Generalitat? Hi ha drets i han deures que es tindrien de negociar i pactar, cal que els nostres líders polítics ho tinguin ben present, per no fer volar coloms (com està passant darrerament amb algun polític eixelebrat) i que tota la ciutadania pugui dir la seva pel que fa a l’exercici real del Dret a decidir, i poder triar el model d’Estat que volem a casa nostra des d’un punt de vista polític i social.