Independència i proteccionisme vs. Pacte
constitucional i lliure mercat?
És real aquesta
contradicció? Realment pensem que la independència ve de la ma dels interessos
i objectius de l’alta burgesia catalana, com una revifalla del seu antic
proteccionisme, en contra d’un sistema de mercat obert en el marc d’un Estat
espanyol reconstituït? A aquesta primera pregunta, ni podríem afegir d’altres,
com ara:
Quin és el paper de la burgesia catalana
en l’actual procés sobiranista?
Són CiU i el president Mas la versió
moderna i actualitzada de la Lliga regionalista i d’en Cambó?
Diuen que el nou
despertar del nacionalisme català està alimentat, principalment, pel sentiment
d’oblit de les classes dirigents envers les necessitats econòmiques dels
catalans i de les catalanes, manipulat per la dreta que està governant
Catalunya. Sens dubte, en part, és cert; no és res de nou. Si fem un xic de
memòria, el moviment de la Renaixença a
la Catalunya del segle XIX tenia una important justificació econòmica: la
burgesia catalana de finals del segle ja feia molts anys que reclamava a
l’Estat central l’adopció de mesures decidides de proteccionisme per a la
indústria catalana i per a la creació d’un mercat nacional propi. En un article
al diari el País, el 23 de juliol del 2012, el sociòleg José Luis Álvarez, afirmava: “que la burguesía
catalana reivindique estructures
estatales en una Europa donde estas son cada vez menos relevantes indica que,
en un mundo de competencia abierta, necesita utilizar todos los mecanismos para
mantener su hegemonía. Poco sorprendente, dada su centenaria tradición
proteccionista… - i acaba fent un símil leninista - El independentismo es la fase superior del
proteccionismo”. No calen comentaris, l’expressió es qualifica per ella mateixa.
Però, no és res
de nou. La burgesia, arreu, atenent la seva situació en el mercat, ha
esdevingut proteccionista o lliurecanvista, la catalana, la nord-americana o
l’alemanya, és igual. Com afirma José Acosta Sánchez a la seva obra “El desarrollo capitalista y la
democracia en España”: “desde que Inglaterra consolida su hegemonía
planetaria industrial en la primera mitad del siglo XIX, las naciones más
fuertes – Alemania y Estados Unidos – no la van a derrocar del trono económico
más que a base de defenderse de ella en torno al proteccionismo. Norteamérica se
adentra decididamente en la vía del proteccionismo ya en la temprana fecha de
1862, con el arancel Morris, y se instala sólidamente en ella con el arancel
McKinley de 1890; en 1879 – como afirma E. Sanhaber- el Imperio Alemán renuncia
al liberalismo” (1) Arreu,
si controla el mercat i les condicions d’intercanvi i li són favorables, la
burgesia és lliurecanvista; en aquest marc pot extraure plusvàlues dels competidors
nacionals o internacionals. Però, si no és aquest el cas, si es veu sotmesa a
unes condicions d’intercanvi controlades per agents econòmics aliens i més
potents, la burgesia demana proteccionisme, pacte i negociació. I d’això,
efectivament, la burgesia catalana en sap molt. És la seva constant al llarg de
tot el segle XIX, com també molt bé diu
el professor d’INSEAD, J.L. Álvarez.
Des de
Bonaventura Gassó a Bosch Labrús, els representants de la burgesia catalana
intentaren construir un mercat nacional espanyol. El 1866, el mecenes i
industrial Eusebi Güell afirmava
que: “La Espanya no necessita ni pa
estranger, ni roba estrangera, ni capitals estrangers. Tot això es crea amb el
treball” i reclamava “el proteccionisme és la pàtria”. I el juny
del 1881, el fundador del Foment de la Producció Nacional, en Bosch Labrús, deia: “Pensem en Espanya, que ha d’ésser rica i
forta. ... Tot per Espanya. !Viva Espanya!...”. A l’acabar el segle les
coses ja s’anaven veient de diferent
manera. Així, l’any 1907 el diputat català Salmerón advertia a les Corts espanyoles: “si en vez de nuestro desastre
colonial España hubiera vencido, si su poder colonial hubiese arraigado, si
hubiese hecho repercutir en la vida interna de la nación el más amplio
desarrollo económico, si se hubiera sentido ufano y orgulloso el español de pertenecer a esta
nación o a este Estado ... ¿se habría
determinado .... este movimiento de protesta en Cataluña, del cual ha nacido,
en definitiva, Solidaridad Catalana? (4) .. Res de nou, doncs.
| fàbrica tèxtil |
Són aquestes les
circumstàncies que es donen avui?
És aquest esperit proteccionista, el de la
formació d’un mercat nacional català (o espanyol, pel cas és el mateix) fort, el que mou a la burgesia catalana?
És cert que sigui, precisament, la gran burgesia catalana la que estigui al
darrera de tot el procés sobiranista a Catalunya?
Permeteu-me que
ho posi en dubte. Més aviat penso que,
tot el procés s’està posant en marxa, malgrat la voluntat en contra de l’alta
burgesia catalana, la qual, avui, té uns interessos molt diversificats i
internacionalitzats. Els seus lligams externs fan que, avui, el moll de l’os d’aquesta
alta burgesia catalana (els quatre-cents mateixos
de sempre, que diu en Millet) aposti, també “com sempre”, per una relació d’entesa amb tots els sectors
influents de les classes dominants, d’Espanya i d’Europa. Els sectors punters
avui a Catalunya ja no són el tèxtil i el manufacturer del segle XIX, sinó el
químic, el farmacèutic, el del paper i les arts gràfiques, el material de
transport, la maquinària, l’alimentació, ... , per no parlar del gran capital que es
mou al voltant del món financer català, relligat a grans empreses constructores
i de serveis que operen a l’àmbit nacional català, estatal o internacional. En
qualsevol cas, són els sectors més productius i amb mes valor afegit, o els que
tenen una composició de capital i d’inversió més diversificada, els sectors més
internacionalitzats. Els seus interessos no són exclusivament interns,
nacionals, sinó, que són, principalment transnacionals; i, per tant, un
proteccionisme de petit país no els és útil per rés. Són, però, uns interessos diversos, complexos
i això determina, també, els diferents posicionaments de la burgesia catalana
davant de tot el procés sobiranista; posicionaments que mirarem d’analitzar amb
més profunditat en un altre ocasió.
Deia el 14 de
febrer el president del Foment del
Treball Nacional, en Joaquim Gay de
Montellà, al moment d’iniciar l’acte de la patronal catalana “Anem per
feina”, deia que: “tots els nostres esforços han d’anar dirigits a que, per damunt de
tot, les administracions, els empresaris i els sindicats treballem junts, amb
unitat, pel diàleg, la negociació i el pacte”.
També, en Salvador Sostres, que coneix els racons
i raconets d’aquesta alta burgesia, deia
el dia 1 d’octubre de l’any passat a “directe.cat” que, un dels prohoms de la casta burgesa catalana
li comentava fa poc: “mira, per a
nosaltres, el catalanisme sempre ha estat com la nostra esposa .... ens fa
queda bé allà on anem, i ha resultat ser una excel·lent mare pels nostres
fills. L’independentisme ha estat, en canvi, com la nostra “estimada”: puta
fina, ... però, mai ens cassaríem amb ella, perquè ni és com nosaltres ni la
nostra família ho entendria” - i, segueix,
Sostres – “Mas ha torpedinat l’equilibri
secular del que hem gaudit, en instal·lar l’independentisme en el centre
orbital del sistema català”
Amb tot, és clar
que totes les opinions no són sempre unànimes i que, per exemple, el grup
empresarial més jove de Catalunya, els Joves empresaris de Catalunya, agrupats
a l’AIJEC, es mostren més aviat com a partidaris decidits del procés
sobiranista; i que, també, des de influents grups d’opinió econòmica es vol
donar la imatge de respecte de la voluntat popular. Així, el dia 5 de febrer
del 2013 recollia el diari El País unes declaracions del president del Círculo
de Economia a Madrid, en Josep Piqué,
que reclamava “diàleg sense apriorismes,
.... sense excloure una consulta ciutadana, legal i pactada, ... un procés
lleial , rigorós, no com a punt de partida, sinó com a punt de trobada” i
afegia que “la independència seria una catàstrofe, però que qualsevol
plantejament democràtic i legal és legítim”
Altra cosa és el
paper que avui representen CiU i el president Mas. Mas no és en Cambó (clar que
no, les comparacions no són adients), ni CiU és la Lliga Regionalista. Ni el
marc polític, ni el econòmic, ni el social són els mateixos. La burgesia ha
canviat, i el moviment obrer, també. Però, recordem que el mateix Cambó reaccionari, que un cop esclatà
la guerra civil finançà a la reacció franquista, afirmava el juny del 1916 a
les Corts espanyoles: “Una de las manifestaciones, señores diputados, del problema catalán,
del carácter nacionalista de este problema, es el apartamiento más que secular
de Cataluña de toda acción de gobierno en España …. Pedimos la soberanía … “
(7)
Efectivament, el
drama de l’alta burgesia catalana és que mai ha pogut fer-se amb el control de
l’aparell de l’Estat espanyol, ni ha pogut aconseguir, de manera continuada,
que els seus interessos siguin preponderants al govern central. Com deia
l’Ernest Lluch, la burgesia catalana ha
estat en una situació de subordinació respecte a Madrid: “hi ha uns grups considerablement lligats amb centres exteriors a Catalunya, i més
concretament, amb Madrid, i .... aquest vincles són de subordinació” (8) i, això, històricament, ha condicionat la
seva actitud respecte al fet nacional envers els problemes socials. En paraules
d’en Jordi Solé Tura: la burgesia catalana ha estat “una classe íntimament reaccionària que jugava un paper revolucionari
en el context hispànic, una classe conservadora, corporativista,
tradicionalista que es proposava europeïtzar, modernitzar, liberalitzar el país
... “ (9). Dependència i
subordinació com a trets característics de la seva situació i inserció
històrica en el conjunt de l’Estat espanyol, i conservadorisme i reacció com a
conseqüència en el paper que ha fet en les seves respostes polítiques davant
les situacions de canvi social, com hem dit abans al parlar d’en Cambó.
Com dèiem abans
però, ni la burgesia és homogènia ni ho són els interessos econòmics dels seus
integrants com a classe social. Hi ha una part, probablement la més reduïda,
que veu amb reticències el procés sobiranista a Catalunya, per bé que els seus portaveus callin i simulin el
respecte a la voluntat popular. I segur que hi han sectors de la burgesia,
relligats amb els sectors més joves i més dinàmics, i on el pes de les elits de
tecnòcrates i de professionals és més acusat, que mira el procés des d’una
òptica més oberta i dialèctica. Ja no és que aquests estrats de la nova
burgesia catalana esdevinguin de nou
proteccionistes, sinó que, en un mercat més obert i internacionalitzat que mai,
en un nou escenari polític més obert i interdependent, probablement
entenguin que el paper de l’Estat
espanyol ja no respon adequadament a les seves necessitats econòmiques, ni des
d’un punt de vista de política macroeconòmica, ni de gestió d’infraestructures
i d’inversions de capital fixa, ni de política fiscal o del seu paper social
redistributiu.
Perquè, en darrer terme, si
la economia no és res més que la ciència d’administrar adequadament uns
recursos escassos, què és avui la independència política si no la capacitat de
gestionar-los autònomament d’una manera més eficient en un escenari polític
cada dia més condicionat i limitat. Com no pot ser d’altra manera, en un entorn
en canvi constant, política i economia (i crisi) van de la ma.
( 1) - “El desarrollo capitalista y la democracia en
España”, pl. 159-160, de José Acosta Sánchez
( 2)
- “España
1808-1939” pl. 239, de Raymond Carr
( 3)
- id. pl.376
( 4)
- citat a “Catalunya en la España Moderna”, pl.
72, 80 i 95, de Pierre Vilar
( 5)
- citat a id. pl. 89
( 6)
- id. pl. 92
( 7)
- id. pl. 71
( 8)
- “Burgesia i economia a Catalunya”, pl. 27, de
Ernest Lluch; a Economia crítica: una perspectiva catalana
( 9)
– “Catalanisme
i revolució burgesa”, pl. 24, de Jordi Solé Tura
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada