talaiot

en un petit pais, un petit cim; un bufec, un crit, una mirada. Tot plegat, un passeig escàs, curt, per un camí abrupte i aspre des d'on veure neixer la llum del sol i cercar l'impertorbable ponent. Com el propi viatge de la vida, un principi i un final, des del cau del nostre propi món per refer-lo cada dia

dilluns, 16 de desembre del 2013

Per les muntanyes de la costa de Begur: del Puig Son Ric al Puig Rodó, passant per sa Tuna

Begur, el castell i la platja de Pals
Sempre que pensem en Begur, pensem en el mar. Associem la idea que hom té del poble de Begur amb el mar d’Aiguablava, de sa Riera, de sa Tuna,  ....;  malgrat tot, Begur és un poble enlairat, gairebé amagat si es mira des del mar; és un poble que s’ha de veure des de terra estant: les millors vistes del poble amb el seu castell,  de les seves torres de defensa, dels seus carrers estrets i del seus teulats rogencs, són sempre les que es poden contemplar des de dalt del propi castell o des de les muntanyes que l’envolten: des del Puig Son Ric o del Puig d’en Malaret, des del Puig Creu d’en Redó, dels Torradors o des del Puig de la Coma,  .... Tot, des de fora estant agafa una perspectiva més fina i encisadora. Per això, i malgrat la bellesa enlluernadora de les seves cales i de la seva costa, jo sempre procuro començar i acabar les caminades que faig pel seus voltants en el mateix poble de Begur; potser és que el meu atavisme de pagès de ciutat em fa que a tota hora vulgui tocar de peus a terra.

Aiguablava i Fornells des del Puig de sa Guàrdia
Un dels itineraris que més m’agrada fer és baixar des del cim de Begur fins a sa Tuna, voltar cap a Aiguafreda i - després de maleir un xic els apartaments de l’antic hotel del Cap sa Sal - tornar a pujar cap a dalt del poble, ja sigui pel camí d'es Quinze, si em ve de gust gaudir de les seves obagues i de la esplèndida vegetació de la riera d’Aiguafreda, farcida de suros i alzines; o, pujant cap el Puig Rodó i el Mirador de la Creu, contemplar la llarga perspectiva sobre la mar blava de la platja de Pals i el Montgrí. Si ensopego un dia clar i assolellat, d’aquells que abunden per l’Empordà després del bufec de la tramuntana, les vistes són una meravella; senzillament, espectaculars: el mar i la plana de Pals i Torroella, el Pirineu Oriental al fons, amb el Canigó, el Puig Neulós, ... i el Puig Paní que s’aboca damunt de la Mediterrània. Començo la marxa a la part alta de Begur, el carrer Josep Silvestre, que enfila cap el Puig Son Ric (1); a mitja pujada i a mà esquerra hi ha un petit parc infantil, on comença el carrer de l’Agustí Marquès i Font, que volta el puig per la banda de tramuntana.  El passeig pel carrer permet veure una panoràmica enlluernadora del poble de Begur, amb els arcs, els badius i les palmeres (ara en perill d’extinció, degut a l’escarabat “picudo”, originari de Nova Zelanda i que pel que sembla va venir a casa nostra des dels països àrabs) de les grans cases construïdes pels indians el segle passat; la platja de Pals, les illes Medes i  l’Estartit. El carrer volta el puig pel cantó d’on bufa la tramuntana  i el gregal fins a trobar el carrer Font de la Salut, que baixa de dalt del Son Ric fins per morir al  camí del Semàfor. De fet, jo el deixo ben aviat, un xic més endavant, just quan el carrer davalla a mà esquerra, i segueixo pel camí de terra que permet el pas cap a les finques que s’aboquen damunt dels penya-segats que miren cap a Fornells i Aiguablava. Al final del carrer s’arriba fins a una mena de mirador natural amb una vista del mar i la costa que sempre em deixa bocabadat: Fornells, Aiguablava i els roquissers de ses Falugues que donen l’entrada cap a Aigua Xelida, amb el cap de Sant Sebastià al fons,  ... i fins on la vista es perd amb el sol de llevant. Un paisatge que impressiona i que no et cansaries mai de contemplar, com segur que fan la mitja dotzena de propietaris que coronen el dalt de la muntanya del Son Ric.
Aquí trobarem el GR que baixa cap a la Platja Fonda, i que, per dalt del serrat, s’encamina cap a la Borna i sa Tuna. Seguint els senyals del GR pel cim de la carena, el camí passa per sota el Puig sa Guardia tot vorejant el fort pendent sobre el mar del Cap de Begur: és un voraviu per sobra de la Illa Negra i la platja i la punta d’es Falcó, i on es port veure, a 150 metres sobre l’espadat d’en Serrallets, les restes d’una construcció inacabada promoguda pel Ministeri de Defensa espanyol a meitat del segle passat, per tal d’ubicar-hi una residència estival pels oficials de la “benemèrita” institució. Afortunadament, va quedar a mig fer. Aquest, però, sempre és un bon lloc per passejar una estona tot parant el sol, per gaudir de la vista, o per trobar-hi espàrrecs salvatges durant els mesos de març i abril. 
Castell de Begur des del camí al Puig d'en Malaret

Arribat a la carretera que, des de Begur, porta cap a la urbanització de la Borna, jo reculo uns 400 metres per l’anomenat pla de Son Ric fins a trobar un camí ben fresat a mà dreta (passat un primer camí que dóna pas a una finca privada) que porta al caminant fins al Puig d’en MalaretAquest camí, mica en mica, es va estrenyent fins convertir-se en un petit corriol, que, pocs metres abans del final a mà dreta, dona pas a un abrupte sender que s’enfila per la cresta del roquisser, entre matolls i esbarzers que ens faran un píling si anem amb pantalons curts, per tal d’anar a sortir –després de grimpar una mica-  a la part alta de la urbanització de la Borna. A dalt del puig, s’hi troba un dipòsit d’aigua de boca per a aquest sector: és un dels tants que té, degut a la complexitat orogràfica i a l’abundant presència urbanística, el municipi de Begur. Que jo recordi (i segur que m’han deixo algun) a partir del principal, el de capçalera, que està al Puig Son Ric, hi han dos més de distribució, al mateix puig; aquest de la Borna; un altre prop del Cap sa Sal, a Aiguafreda; un al Coll dels Ocells, sobre sa Tuna; i un dalt de tot d’Aigua Xelida, a tocar el terme de Palafrugell.  Però, no m’entretinc més i segueixo. Baixant pel carrer anomenat del Rec de sa Tuna, a  mà esquerra hi ha unes vistes espectaculars sobre les muntanyes del Son Ric, el son Moles, el Mas Prats i el Puig Creu d’en Redó i, més avall, a la dreta, la vista es troba ara amb el semàfor (el far) i el Cap de Begur, a la dreta, i el mar de ses Falguerines a sota del Puig d’es Cau, al davant. Deixant a banda les edificacions, tot plegat un plaer per l’esperit. En arribar a la cruïlla amb el carrer de ses Falguerines, que va cap el sector de llevant de la Borna, i deixant el propi carrer que baixa cap a sa Tuna, enfilo pel bell mig de les cases del “poblado típico” de la Borna, concretament pel carrer 1 (el del mig, que té una piscina a la dreta de l’entrada ); on, al final, comença un petit corriol que, a mà esquerra, s’enfila cap a la cresta del serrat per tal de contemplar una de les vistes més llargues i boniques que hom pot gaudir a la Costa Brava: a sota, la cala de sa Tuna, el Cap sa Sal i la cala d’Aiguafreda; i al seu darrera, la platja de Pals, les Medes, el Montgrí,  .... La vista impressiona (ara encara més que abans) i la baixada, també. El corriol segueix mig perdut, sempre per dalt de al cresta,  passant pel seu perfil més agosarat, pel damunt de pedres escarpades i escapçades; i es perd i es troba, i es torna a perdre; però el tornem a trobar, sempre per la cresta, ara cap avall, i decantant un xic a la dreta, fins a trobar un sender que ve de la part baixa de la Borna i que va a parar a sa Tuna. Cal anar ben calçat, i estar amatent a les relliscades i a les regirades de turmell, degut a la inestabilitat del terreny.
Aiguafreda i sa Punta entre el Cap sa Sal i la Punta des Plom

Arribats al senyal geodèsic que presideix el turonet que mira cap a la Punta es Plom, la gràcia estar en baixar pel corriol més abrupte que hi ha al darrera, per contemplar els escarpats penya-segats que miren cap el Cap de Begur, i fer una aposta per tal d’endevinar en quin punt relliscarem i tocarem de culs a terra. Ja a baix, un mirador - fet de fa poc per l’Ajuntament de Begur - ens permetrà gaudir sense riscos l’agosarat perfil de la Punta des Plom i de la cala de s’Aixugador, al davant; i del Racó de Llevant, amb les roques de s’Encalladora i de ses Falguerines, mirant a baix a la dreta, i el penya-segat anomenat es Degotís (degut a que durant tot l’any aboca una petita quantitat d’aigua en forma de dutxa, sobre el mar), entre el Puig des Cau  i el Cap de Begur.
 
el semàfor (el far) de Begur
A partir d’aquí, en cinc minuts arribarem a la platja de sa Tuna, un lloc paradisíac on banyar-se si fa bon temps. Sa Tuna és una cala pedrosa, amb molt poca sorra (recorda una mica les cales del Cap de Creus), per la qual cosa l’aigua sempre és neta i transparent. Un plaer per a la vista i pel bany, malgrat la presència de les inevitables embarcacions d’estiueig. Segueixo el contorn de la cala i, per entre les cases que s’aboquen damunt l’aigua, agafo el camí de ronda per seguir cap a Aiguafreda. És un passeig de deu minuts per flairà la salabror de l’aire del mar –en especial els dies de llevant – i fruir d’aquest indret; que, per bé que molt visitat i concorregut a l’estiu, és dels més bonics de la nostra costa: a l’altra banda de la cala hi ha la Punta es Plom, amb les roques i el pas d’es Portell; a prop del nostre roquisser, mirant cap a Aiguafreda, les roques de ses Vaques. Després d’una bona pujada pel camí, reconvertit ara en una bona escala, agafarem el tram final fins a la cala d’Aiguafreda, punt final de la riera que baixa des d’es Quinze de Begur, on encara hi trobarem una font i una taula de pedra amb uns bancs on seure per si es vol fer una bona queixalada. Aiguafreda és un lloc molt freqüentat pels submarinistes que volen fer immersió pels esculls i foraions de ses Negres i de s’Encalladora, i és un bon punt de sortida pels bots, “zodíacs”, caiacs o altres embarcacions petites, ja que l’accés a l’agua és fàcil i permet el seu transport amb vehicle fins a la vora del mar. 
baixant a sa Tuna des de la Borna

Seguint pel camí de ronda, s’arriba en un moment fins a la punta de s’Ullastre, que dona pas cap els apartaments del Cap sa Sal, després de pujar per una llarga escala que permet veure l’embarcador i la Casa dels Pescadors, que amaga l’entrada a una antiga mina de plom, la Mina Francisqueta (2), que explotava un filó d’on s’hi treia galena, pirita, goethita, calcita, baritina i quars.  Arribant a dalt de l’escala, trobem el recinte de l’antic hotel amb l’entrada sempre tancada, cosa que impedeix el pas per gaudir d’aquest  paratge privilegiat (un cop més, la iniciativa privada – en aquest cas, fou la família Andreu (3), propietaris  dels Laboratoris del Dr. Andreu,  qui, l’any 1963, la tingué -  amb el vist i plau de l’administració pública, ocupant tot una bona part de la franja costanera que, òbviament, està dins dels límits de la zona marítima i terrestre) . 
Aiguafreda

No tenim, doncs, més remei que anar a trepitjar una mica d’asfalt i pujar pels carrers de la gran urbanització d’Aiguafreda per seguir el nostre camí cap el Puig Rodó. ..... Passat un dipòsit d’aigua que trobarem a mà esquerra, agafo el carrer S’Antiga cap a dalt a la dreta, com si anés cap a sa Riera, i a dalt de la petita pujada, a mà dreta hi ha el petit Puig Rodó d’Aiguafreda, accessible només des de la banda de ses Negres, donat que l’accés està tallat per les finques privades, i a l’esquerra, s’agafa el carrer d’Aiguafreda  i després, sempre cap a dalt i a la dreta, els carrers de les Medes i el del Puig Rodó, que en poc més de quinze minuts ens condueix fins a dalt de tot del puig, on hi ha l’anomenat “Mirador de la Creu”. La pujada és de bon fer, i permet contemplar unes vistes espectaculars sobre la platja de Pals i el Montgrí. També, permet veure el precari estat de la urbanització d’Aiguafreda, amb els carrers plens de matolls i les faroles trencades: la natura reclama el que és seu; en aquest cas, penso que per sort ja que la urbanització, feta els anys seixanta del segle passat, estava pensada per a 500 habitatges; però, ja sigui pel preu, la mala previsió urbanística o per la cobdícia desmesurada dels promotors, va quedar mig abandonada. I que sigui per molts anys!; encara que,  la “pedra de Sísif” cau i torna a pujar, doncs el propi Ajuntament de Begur i la societat mercantil Ses Negres, des de l’aprovació del planejament del 2003 (4) i malgrat la crisi del totxo, impulsen un projecte (aprovació inicial del 25-01-2011) per urbanitzar el sector de les antigues pedreres de s’Antiga i fer-hi 24 nous habitatges de gama alta (parcel·la mínima de 900 m2): és el sector S-28 Pedrera de s’Antiga. Si mirem, ni que sigui breument, les dades generals de Begur, ens adonarem de l’abast de les bestieses que s’han fet en els darrers anys, i de la fugida endavant que han fet tants i tants municipis per tal de fer de l’urbanisme la seva principal font d’ingressos, en el marc d’una administració local necessitada de recursos econòmics (12-13% sobre el total de l’administració pública). Per exemple, l’any 1991, la població censada de Begur era de 2760 persones (5), que ocupava el 19,96% d’un parc d’habitatges de 4023 unitats. Doncs bé, el Pla general urbanístic –PGMO – del 1989 ja preveia un total de 7365 habitatges en tot el municipi; i en la revisió del 2003, es feia una previsió d’un total de 8291 habitatges, entre el sòl urbà i el programat!.  Créixer en població i en segones residències? Fins a on? Fins quan? Per què? Es podran mantenir i ampliar els serveis públics? Quina serà l’estructura demogràfica? i quina serà la seva base econòmica? ... preguntes sense resposta. Hores d’ara, Begur té una població de 4221 habitants (ha crescut, sobretot, en base a una població sobrevinguda cada cop més envellida: el 1991 hi havia un total de 148 residents estrangers, en tant que el 2011 ja eren 649, en especial dels països de la UE, amb un 42,02% de més de 60 anys) que ocupen 1680 habitatges (32’15%) , sobre un total de 5225. Seguim amb la mateixa pedra a la sabata.
carrer del Puig Rodó, amb el camí a l'esquerra

Bé, em penso que –en el relat - m’he perdut un mica. Després d’arribar al Mirador de la Creu i admirar (encara) el llarg paisatge mediterrani, reculo uns dos-cents metres per tal de trobar un sobtat baixant a l’esquerra, com  a portal d’entrada d’un breu corriol senyalitzat, que en pocs minuts em portarà fins a trobar el camí que, des de dalt de Begur i del Mas d’en Pinc, arriba a la pedrera que abans comentava de s’Antiga. Cap amunt doncs, i en uns vint minuts més s’arriba al vial de circumval·lació de Begur; passant, primer, per dins d’un magre bosc de pins i gaudint -després de sobrepassar el camí a la terrera  de Miramar i l’accés a una estació de telefonia mòbil - d’unes magnífiques vistes sobre el mar de la platja de Pals, amb les Medes al fons, i la cala de sa Riera coronada per les muntanyes del Puig de la Coma, els Torradors i el Puig Major; petits puigs farcits, això sí, per les edificacions de les urbanitzacions del Mas Gispert, es Valls i del Mas Mató.
vista des del Castell

I per bé que, de quan en quan, m’arribo fins a dalt del Castell, on hom pot gaudir de les millors vistes sobre les cases i carrers de Begur, normalment, per anar fins al punt inicial de la marxa, segueixo cap a dins del poble, passant pel Mirador de Sant Ramón, i travessant-lo per la seva espina dorsal més coneguda: els carrers del Castell, de Pi i Ralló i de la Creu. I és que un petit passeig per Begur sempre és un darrer plaer pel caminant.


Fonts:
(1)    - Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)
(2)    - Els Minerals de Catalunya, de Josep M. Mata i Perelló
(3)    - El Cap sa Sal, de Javier Ortega
(4)    - Ajuntament de Begur, àrea d’urbanisme
(5)    - Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat)

1 comentari:

  1. Molt bon artícle!! La veritat es que Begur és un dels llocs amb més mágia de la Costa Brava...

    ResponElimina