talaiot

en un petit pais, un petit cim; un bufec, un crit, una mirada. Tot plegat, un passeig escàs, curt, per un camí abrupte i aspre des d'on veure neixer la llum del sol i cercar l'impertorbable ponent. Com el propi viatge de la vida, un principi i un final, des del cau del nostre propi món per refer-lo cada dia

dimarts, 8 de juliol del 2014

Una volta per Begur, sa Riera i la Platja de Pals, un camí ben variat

(passant per la Font de la Bruixa, els Torradors, el Mas Mató i es Valls, Begur, el Camí de l’aigua, sa Riera, i el camí de ronda cap a la Cala de l’Illa Roja, la Cala Morisca, la Platja del Racó i la Platja Gran de Pals)
la Platja Gran de Pals

Aquest tram nord de la nostra costa té un paisatge dolç i abrupte, suau i feréstec, com tota la Costa Brava; però, a més, és molt  variat: podem trobar-hi platges grans i gairebé desèrtiques, com la platja Gran de Pals, cales mitjanes, com sa Riera, o petites caletes, com ara la Cala Morisca i la Cala de l’Illa Roja. I, si caminem una mica pels voltants, descobrirem racons ombrívols i humits, com la Font de la Bruixa o el camí de l’Aigua, grans pinedes sorrenques, com les de les muntanyes de Begur, vistes espectaculars, com ara les que es veuen des dels Torradors o el Mas Mató; o, senzillament, el meravellós paisatge per on passa el camí de ronda de sa Riera a la platja de Pals. Un passeig per als sentits que m’agrada fer tot donant una bona volta, pujant cap a Begur i tornant per sa Riera. De fet, aquest recorregut el faig sovint amb algunes variants, ja sigui d’anada o de tornada, o passant per Begur o sense arribar-hi. Aquesta que segueix és, potser, la més habitual.

Tot caminant des de la Platja Gran de Pals, un cop passada la cruïlla de la carretera 6502 (que va de Pals i els Masos a la platja) amb el carrer de la Platja del Racó, que va fins a Begur i també a l’Hotel sa Punta, agafo el següent carrer a ma esquerra que porta cap al comal de la Font de la Bruixa. La font avui ja no raja (hi ha alguna font vora mar que ragi avui?, poques, poques!) però l’indret és molt frondós, fresc i bonic, i allà hi trobarem un petit restaurant on, quan ve el bon temps, la Marta de la Bisbal i la seva família encenen cada dia un bon foc per fer una de les millors carns a la brasa que hom pot gaudir.  Aquí, davant del restaurant, comença un camí que segueix pel fons del comal. És un breu corriol que es confon amb la riera que recull l’aigua que s’escorre des de dalt dels Torradors i el Puig Major. Cal anar sempre recte, tot deixant a ma dreta un altre corriol que puja cap al Puigvermell i un altre desviament a ma esquerra que ens portaria fins a una cisterna d’aigua per als incendis. Al cap de 7 o 8 minuts, arriba un moment que aquest corriol es mig perd; però no!, segueix amb un sobtat gir a la dreta, tot enfilant-se cap amunt pel bell mig de la pineda, seguint el perfil de la muntanya. Després d’un parell de meandres, el sender arriba a dalt, per trobar-se amb un altre camí molt sorrós que puja per la dreta des de la urbanització del Puigvermell, i que seguint a ma esquerra en menys de mitja horeta ens portaria fins a Begur.  De tota manera,  jo gairebé mai no el segueixo, ja que seguint cap a Begur per aquest camí més ample, a menys de 50 metres a ma esquerra entre la pineda s’endevina un sender molt sorrós que, després d’un tram inicial mig esborrat de menys de 100 metres, gira a la dreta  per convertir-se en un corriol  estret però més definit que en menys de 15 minuts ens portarà fins el Puig dels Torradors, sobre les urbanitzacions del Mas Mató i es Valls
les Illes Medes des del camí dels Torradors

Arribats al tram final del corriol, a ma esquerra, trobarem successivament  un parell de petits senders que pugen fins a dalt de tot dels Torradors, des d’on podrem gaudir d’unes vistes esplèndides: el Montgrí i la platja de Pals, amb les illes Medes al fons; el conjunt de tot el massís de les muntanyes de Begur, amb el castell de Begur; sense oblidar que, a ma dreta s’intueix la plana baix-empordanesa amb el mateix Puig de Quermany a la dreta a sobre del poble de Regencós. El petit esforç i les quatre esgarrinxades que, si portem pantalons curts, ens haurem pogut fer a les cames en el tram de pujada pel corriol dels Torradors, es veurà recompensada abastament: pau, soledat i silenci. Natura trepitjada per l’home però integrada en un ambient de delicada contemplació. Imatges que ens queden a la retina per sempre més i que ens conviden a tancar els ulls per recordar-ne els seus detalls.
Puig de Quermany des dels Torradors

Però, tornem a la realitat. A sota els Torradors, trobarem els carrers més enlairats de la urbanització del Mas Mató, on reposen plàcidament un gran número de finques dels nostres benvolguts estiuejants, finques que tenen unes vistes sobre el mar que enamoren; per bé que, moltes d’elles, estan construïdes en unes parcel·les  que tenen un pendent que, al meu entendre, és clarament superior al 20% que indica l’article 9 de la Llei d’urbanisme de Catalunya. Però, en fi, això ja són figues d’un altre paner: “ Deu, nostre senyor, fa tot el que Deu vol”.
Arribats aquí, si anem cap a baix a ma esquerra, seguint per la cresta de la muntanya, passarem pels atrevits carrers Juli Garreta, Alexandre de Riquer i dels Torradors (que jo recordi, aquests carrers en els darrers  anys s’han ensorrat – literalment - dues o tres vegades, degut a les esllavissades produïdes - el que deia del pendent en un sòl molt sorrenc -  en la construcció d’alguns dels xalets, quedant tallats durant mesos fins a la seva total reconstrucció) des d’on anirem a parar al carrer de la Platja del Racó (que s’acaba gairebé a Begur, a la carretera de Begur a sa Riera, fent de veritable carretera de la costa). Seguint el carrer cap a l’esquerra, a uns dos-cents metres més enllà, girant ara a la dreta, podrem agafar el carrer Catalònia, desviament que baixa cap a sa Riera, passant per la urbanització de sobre la cala del Rei. En 10 minuts arribarem a mar. Aquest recorregut és més curt i te l’atractiu d’unes vistes espectaculars del mar i de sa Riera. De tota manera, baixant dels Torradors recomanaria seguir a la dreta, sempre cap a la dreta (al principi pel mateix  carrer Juli Garreta), i en poc més de 10 minuts arribarem fins al sector de sa Fontansa, a l’entrada de Begur des de la carretera de Regencós. Aquí, a la part de baix del Parc de l’Arbreda, podrem agafar el Camí de l’Aigua (1) que, en poc més de 20 minuts ens portarà fins a sa Riera. Ni que sigui a l’estiu, val la pena. La frondositat del paisatge s’ho mereix.
baixant pel Camí de l'Aigua

Bé, per un camí o por l’altre ja som a sa Riera. La cala a l’estiu és molt concorreguda, especialment pels propietaris de les cases i finques de Begur i rodalies. La cala és molt bonica i té una vista esplèndida de les Illes Medes, orientant-se tota ella una mica cap el nord-est, entre tramuntana i gregal. Té una avantatge important, ... bé, més d’una: una sorra gruixuda i neta, un sector d’embarcacions  prou reduït i ben controlat, i tres sectors ben definits que fan que s’hi pugui parar el sol fins a darrera hora del dia. A l’esquerra, la Platja de ses Llunes, minúscula i coquetona, on cal posar la tovallola a primera hora del matí; al mig, la cala pròpiament dita; i a l’esquerra, la caleta del Port des Pi, ombrívola al matí, però ben assolellada a la tarda. Sa Riera, està ben endreçada, ja que l’Ajuntament de Begur la té prou ben cuidada. Massa, fins i tot, diria jo. Amb l’ajuda d’un pla del FEDER, fa 4 o 5 anys es dur a terme una intervenció urbanística molt important, fent-hi unes graderies de fusta en el punt de contacte de la zona urbana amb la sorra, des del meu punt de vista, exagerades, més pròpies d’un teatre grec. En fi, es nota que estem en un país ric, al menys per uns quants.
sa Riera vista des de la Cala del Rei, un onze de setembre

Si agaféssim cap a la dreta, per sota la Punta d’en Toni, aniríem cap el sector de s’Antiga i les Negres, per arribar a Aiguafreda i sa Tuna. És una altra excursió del tot recomanable; però no és pas aquesta. Seguint el camí de ronda que comença a sobre la Platja de ses Llunes, davant del Faralló dels Frares, es volta la cala pel nord-oest. La vista del mar, de les roques, dels pins que s’hi aboquen a sobre, és molt i molt bonica. Successivament, trobarem petits racons de terra i mar que l’enginy popular ha anat batejant amb noms originals i, a voltes, un xic morbosos i aristocràtics: el Bany de la Sultana, el Cementiri de Begur, la Cala del Rei i la Punta Llarga, el Caganer del Duc, i la Roca Negra (2). Anys enrere, en aquest sector sovint hi anava a fer quatre musclos, disfressat amb ulleres, uns peus d’ànec, un bossa de malla,  i un tornavís per fer bé la tria. Avui en dia, tot està més controlat i la veda és més llarga; però, vaja, bussejar una mica per entre els nombrosos niells i foraions que es troben aquí és d’allò més agradable.

la Cala Moreta i la Cala de l'Illa Roja al fons
Ara el camí de ronda pren embranzida i puja amunt per salvar l’obstacle de la Roca Negra, i girar cap a sobre de la Cala de l’Illa Roja i la Cala Moreta. Pel que sembla, aquestes dues caletes són relativament noves. Són el producte de l’activitat extractiva, bàsicament de mineral de ferro, que es va fer finals del segle XIX i a principis del XX en aquest part de la costa (3). D’aquí venen els noms de Roca Negra i d’Illa Roja. A més, tot Begur però de manera especial, aquesta part del litoral presenta un gran interès pels estudiosos de l’evolució geològica del nostre país (4); fet que, per alguns d’ells, entra en contradicció amb l’ús naturista que, de fa més de 40 anys, tenen aquestes dues cales. De vegades, la convivència (ni que sigui d’usos) es fa difícil. L’interès per l’estudi i descoberta de la natura del paratge no hauria de ser incompatible amb la presència de la natura humana al descobert; de fet, tret del període estival (relativament curt en aquesta zona) i, de manera especial, els caps de setmana, la resta de l’any es pot anar tranquil·lament a fer un vol per aquests indrets. Malgrat tot, he de reconèixer que ja fa molts anys que no mi banyo en aquestes caletes, degut a que quan fa bon temps estan plenes a vessar de banyistes. 
vista de la Platja del Racó

I després de la Punta Espinuda, amb la seves roques en forma d’espina conegudes com ses Planasses, retrobarem la vista de les Illes Medes i de la Platja de Pals, cap on s’enfila el camí passant pel damunt de la Platja del Racó, on comença la Platja Gran de Pals, encara en el terme municipal de Begur. 

Prendre una “canya” i una tapa a qualsevol dels dos bars restaurants (el Sol i Mar o el Mar Blau) que reposen vora la sorra pot ser una molt bona manera d’acabar una excursió que, atenent el ritme i les pauses que haguem pogut fer, haurà durat de 2 a 3 hores.

(1)    -  veure “Els camins cap el mar de Begur, el camí de l’Aigua i el camí de les Pedreres”, en aquest mateix bloc
(2)    - toponímia de “La Costa de l’Empordanet”, de Josep Castelló, Josep Bañeras i Jordi Planas i de l’Institut Cartogràfic de Catalunya
(3)    -  veure “La costa de Begur, la costa de les mines” en aquest mateix bloc
(4)    -  veure “Geozona 353, Paleozoic del Massís de Begur”, de Jordi Carreras, Dº Gral. de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya

2 comentaris:

  1. Toni, acabo de descubrir el teu blog i es fantàstic!. Sembla que ho saps tot dels camins i la història d'aquesta part de la costa, i ho expliques molt bé. Moltes gracies.

    ResponElimina
  2. Gràcies a tu, Alfons. M'agrada caminar, amunt i avall. Només vull explicar el que veig i el que sento; per tal que, si hi ha algú que hi té interès ho pugui gaudir, com ho faig jo mateix. Salutacions.

    ResponElimina