ses Falugues: quina Europa estem fent

la sal de ses Falugues

Vivim en un país mariner, on el mar hi és sempre present. Quan estem lluny de marina, l’enyorem, quan hi som al costat la gaudim o, a voltes, la patim. La Mediterrània és la nostra mar, el nostre món. El seu blau impregna la nostre mirada, el seu horitzó emplena el nostre esperit. Un esperit fet de contes i faules sobre països llunyans, on hi viuen gegants, monstres marins, dones encisadores amb cua de peix, … és el nostre desideràtum, la nostra Ítaca. I per això, els noms que hem posat al nostre entorn gairebé sempre tenen a veure amb el mar, amb allò que ens el recorda: El Mediterrani, mar al mig o envoltat de terres; les Gavarres, barcasses, petites embarcacions sense orla ni vela (ni motor), emprades per descarregar els vaixells; ses Falugues, embarcacions menors per a ús dels almiralls o de les autoritats. I encara recordem quan es salava en la parla, com ha quedat escrit a: sa Riera, sa Tuna, sa Roncadora, sa Cova, ses Negres, es Castellet, sa Guardiola, ... ses Falugues. Salem, o salàvem, com l’aigua de mar, com ho feien els mariners d’aquestes terres que els segles XII i XIII varen anar a fer glòria i fortuna a ses illes Balears. El mar és salat i la sal de la terra ens emplena el cor i els ulls; una mirada tendra que, des de l’escenari privilegiat de ses Falugues, ens pot donar la fondària i un sentit real davant de la tramoia humana que ens arrossega i dels traginers de les vides que s’escapen.

amb un somriure

Tot celebrant l’aniversari de la mort, l’any 1917, d’en Francesc Matlleria, popular personatge palafrugellenc, empresari de pes del món del suro i maçó de vocació, la seva companya Concepció Mascort, contradient de manera fefaent la voluntat del difunt, organitzava una vegada a l’any un concert de música de ball el Fraternal, on es servia cafè a la salut d’en Matlleria que, evidentment, ningú bevia; i un altre concert el cementiri.

En un d’aquests concerts la senyora Conxa feu esperar a fora als músics i entrà ella dins el cementiri. Els músics es van impacientar i un va anar a buscar-la. Es veu que la Conxa li va dir:

- un moment -

Pam! Pam! Colpejà amb la mà la làpida d’en Matlleria, i digué:

- Francisco, els músics diuen que si poden entrar a tocar? -

I acostant l’orella a la pedra, afegí:

- El delegat espera -

I tal dit, tal fet; tot girant-se, digué:

- En Francisco m’ha dit que ja podeu entrar -

Citat per la Maria Piferrer en el seu treball sobre la “gestió cultural del cementiri municipal de Palafrugell” any 2006

cap el cim

A mitja pujada de la carretera que va des de la cala d'Aiguablava cap a Aigua Xelida, i pel bell mig de les restes d'un petit bosc cremat (tot just acabat d'encetar el nou mil·leni), accedim al cim de ses Falugues on en Pella i Forgas ja hi assenyalava una petita cova, que és poc més que un aixopluc que mira el mar. El paisatge, transformat pel foc i la ma de l'home, ens convida a la reflexió i el silenci. La soletat arreu, el mar immens el davant, el sol inapelable el damunt; a migjorn, les crestes de la muntanya de Sant Sebastià; i, a baix de tot, més mar, el mar blau: Aiguablava, es Tramadiu, Aigua Xelida. Pau i silenci. Des de dalt de tot del pedregar, entre matolls i esbarzers, un corriol apareix a voltes per guiar-nos entre les abruptes roques relliscoses del nord del cim, per anar baixant poc a poc, mirant els senyals fets amb pedres apilonades, per tal de trobar una sortida viable en un indret fins fa pocs anys prou inhòspit i on avui algunes finques particulars en prenen posesió. Encara que amb les cames sovint esgarrinxades i mirant de no caure de cul, hi seguirem anant, pujant per una banda i baixant per l'altra. Malgrat tot.

ses Falugues

talaiot

dimarts, 26 de gener del 2010

quina Europa estem fent

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Cercar en aquest blog