La cançó de la crisi, per Paco Ortega

L'efecte dominó

Ja tenim un cop de volta més. Dia a dia, les condicions de vida de la classe treballadora al nostre país es van espatllant. Ara, un nou capítol en la reforma del mercat laboral. Hem d’ésser més competitius, tenim un mercat poc flexible, ens ho diuen des del FMI, des de Europa, ho reclamen els “mercats” !!!!  els mitjans de comunicació ens bombegen, de manera constant, aquestes mentides comunes:  “El problema és el tipus de mercat laboral que tenim, molt poc flexible i molt proteccionista amb els treballadors, heretat de l’època franquista”  deia, fa pocs dies, en Joan Rosell, president de la CEOE. Abaratir l’acomiadament, precaritzar més i més el treball, ... viure pitjor. Vet aquí la solució per als greus problemes, infraestructurals  (els més greus) i conjunturals, de l’economia espanyola.

Reducció del deute públic, menor inversió de l’administració, abaratiment del cost de la ma d’obra, menys capacitat adquisitiva dels consumidors, .... més pobresa i desmantellament progressiu d’un mai aconseguit Estat del Benestar.  Recentment, el premi Nobel d’economia 2001, Joseph Stiglitz va dir a la Cimera de Davos que: “els bancs varen assumir uns riscos excessius. Les empreses es varen endeutar massa. Els reguladors varen permetre tot això.  I ara els contribuents tenen d’anar a ajudar-los per tal de netejar totes les escombraries, la qual cosa dispararà la deute dels Estats i, a més, acabarà tenint conseqüències sobre els serveis públics, com ara la sanitat”

Però, és ben cert que, “la reforma provocarà dumping social, ....   és poc seriós dir que els empresaris crearan llocs de treball perquè es rebaixi el cost de l’acomiadament o puguin prendre decisions unilaterals; només passarà que tindran més poder”, afirmava, en una entrevista al Punt Diari, la Júlia López, catedràtica del Dret del Treball  a la Universitat Pompeu Fabra.

Tot això, és clar com l’aigua (si és que aquesta encara ho és i no la comprem de garrafa), ho veiem cada dia. On ens volen fer anar a parar?  Diuen que 3/4 parts del teixit empresarial espanyol està format per petites i mitjanes empreses, i que amb aquesta reforma laboral aquestes empreses estaran en millors condicions per competir. Mentida, és mentida! El que es pretén, amb la reforma laboral, és afavorir el capital espanyol i al transnacional per tal d’obtenir la plusvàlua en millors condicions. El mercat interior ja no té tanta importància, és el mercat exterior, el mercat global el que es té en compte; i és per aquest mercat que es fa la reforma. Així, l’únic beneficiari de la reforma serà el sector exterior, les exportacions.  El gran capital parteix de la base que Espanya és un país pobre que viu per sobre de les seves possibilitats, i ens volen posar al lloc que ens correspon: “amb aquesta reforma laboral, als treballadors,  ens volen fer tornar a l’any 1975”, va comentar el dia 17 de febrer el secretari general de UGT, en Cándido Méndez. Pas a pas, mica en mica, les retallades provocaren precarització dels serveis públics, més pobresa social, menys consum (amb uns serveis de crèdit esgotats), més atur, .... l’efecte dominó!

Oda per a un home

Neix de la foscor i dels mars abismals, surt

a la llum dels horitzons infinits, fons de

quadrigues plenes a vessar, com captaires

d’uns temps passats, silenciosament mira

el passat, el seu voltant, i té por!

Ressegueix els perfils d’una  angosta geografia

esclatant des del fons del Tarter immund

com un volcà ple d’angoixa i de ràbia,

exerceix la figura dels paries de la vida

sense un paper, sense saber on anar, i té por!

Desvetllant-se a mig matí amb el ressò de la veu

dels nostres somnis, udolant com un Deu etern dins

la nit de la foscor, i com en Sísif retornant als

tàlems del present, brolla la mala herba, i reneixen

les arrels dels prejudicis del passat, i té por!

Viatja com un esclau alliberat que retorna sol,

ple d’enganys i  covards pensaments, l’home,

argonauta de la vida, esdevé el seu propi hereu,

des d’uns orígens fets de pors i de silencis,

em troba i em diu: on anem, qui som ara?

Recercant vells perills com el vigia amatent,

des de la seva atalaia de privilegis atorgats,

traeix l’esdevenidor, incrèdul a l’esperança,

aquest nou Orfeu esvaint la mirada en el passat

perd el present. Quin Amor el salvarà ara?

Retornant, com l’oratge de la mar  inacabable, la dona reneix, com Atenea ressorgint a la llum, torna a la brega, esmola una càlida mirada, un miratge il·lumina els Camps Elisis, la vida floreix,

l’home i la dona es retroben plegats, ara!

   

Les dues cares de la (mateixa) moneda

El dia 28 de gener unes 2000 persones es manifestaven a Girona per dir “prou retallades”.  Era el punt de confluència de diversos col·lectius, organitzacions i homes i dones  sota un mateix crit “ja ni ha prou” de retallades, “ja ni ha prou” de corrupció, “ja ni ha prou” que la crisi la paguin  sempre els mateixos, ... I és que les dades no ens enganyen. Més i més atur en un territori (Girona) on la taxa d’atur és la més alta de Catalunya: un 23,39%; i amb un major increment de l’atur a l’agricultura i al sector pesquer, un 24,40%. Menys prestacions i assistència social, amb les reduccions a l’assistència sanitària els serveis d’urgències i els CAPS,  en un territori on les retallades ens afecten més perquè estem pitjor: tenim 343,45 metges per cada 100.000 habitants, quan la mitjana de Catalunya és de 501,51. Retallades en Educació (Decret 3/2010) amb la no substitució de les places vacants de mestres, les reduccions de jornada, les baixes per malaltia, ... i amb la congelació de nous centres escolars  que haurien de substituir als nombrosos barracons encara existents (només es farà un nou centre a Banyoles)

El moment dels bolxevics

Cap a mitjans dels anys setanta del segle passat, el moment en que l’Estat espanyol iniciava el camí cap a la normalització de les seves institucions polítiques, era també el moment en que el sistema econòmic capitalista iniciava un nou periple econòmic que, de manera accelerada, l’ha de portar cap a la seva superació. La crisi del petroli del 1973 posava punt i final a l’Edat d’Or del capitalisme, a 25 anys de creixement continuat des de que, en acabar la II Guerra Mundial, els EE.UU. havien agafat el relleu a Anglaterra al capdavant del nou imperialisme econòmic que s’imposava arreu: noves eines i noves institucions mundials, ... (ONU, Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, OTAN, el dolar com a patró de canvi, el Pla Marshall, ....) referendaven la nova hegemonia. I a partir d’aquí, el sistema entra en un nou període on el creixement econòmic ja no es vincula a la plena ocupació i la capacitat de demanda dels treballadors, sinó que va de la ma de l’expansió sense límits de l’oferta i del crèdit, del control estricte dels costos energètics i dels salaris de la mà d’obra, i a posar per davant de tot l’eficiència i la productivitat: molta oferta monetària i més control del capital circulant havien de provocar problemes en el mercat de treball, tendència al estancament amb inflació permanent (estanflació) I més i més explotació del treball, més explotació de recursos; més i més necessitats energètiques i més barates. Inquietuds en el capital i inestabilitat econòmica o social. S’havia acabat l’època de la vaques grasses. I per acabar-ho d’adobar, els constants avanços tecnològics facilitaven un creixement exponencial dels mercats financers i de derivats, deslligant-se completament de l’economia real, l’economia productiva. Una nova economia virtual que donava peu a increment espectaculars de les inversions especulatives. Més creixement (que no progrés) volia dir més explotació, més internacionalització econòmica, més globalització, més recerca de nous mercats, més control de productes i materials estratègics, ... més control geoestratègic. Després del desmantellament colonial de la primera meitat del segle XX, el nou model imperialista americà precisava el manteniment del control polític dels països perifèrics (sense el cost econòmic, polític i social que comportava l’antic colonialisme) per continuar espletant els seus recursos; i per això, tenia la col•laboració dels titelles locals de torn i una presència militar constant arreu, amb les bases militars i l’Armada com a policia mundial. I si amb això, no n’hi havia prou, doncs rés, cap problema, es prepara una intervenció directe i ja està, com hem vist abastament en els darrers anys.
I pel mig, la caiguda dels estats del Pacte de Varsòvia el 1989; la reunificació alemanya del 1991; el rellançament del projecte europeu dels anys 90 i l’entrada en funcionament de l’euro al 2001, .....

I a l’Estat espanyol què?, després d’uns dubtes inicials, a través de la transició política, l’any 1982 va representar l’accés al poder del vell PSOE. Però, no era ja el partits socialista d’en Largo Caballero, en Negrin i en Besteiro, qui accedia al poder, si no un nou partit polític rejovenit el 1974 al Congrés de Suresnes, que deixant de banda al sector històric d’en Rodolfo Llopis, de la mà de Felipe Gonzalez i Alfonso Guerra, optava de manera clara per la via “realista”, d’acceptació de la monarquia (com també un va fer el PCE), de la consolidació d’un sistema democràtic parlamentari i de l’aplicació a Espanya de polítiques socialdemòcrates que no tenien de fer cap por al capital espanyol, representat per les anomenades, en aquells moments, “100 families”. No hi havia lloc a les aventures polítiques ni als invents econòmics: monarquia parlamentaria (amb un rei hereu del franquisme), economia de mercat, integració al Mercat Comú Europeu, i a l’estructura militar occidental (OTAN) Uns mesos abans de guanyar les eleccions del 1982 en Felipe González ja feia un viatge als EE.UU. per tal d’exposar les seves intencions i programa polític al departament d’Estat nord-americà.

El desig

“els personatges que tracten de realizar en la maduresa el desig de la joventut van a mal borràs”

Goethe