Neix de la foscor i dels mars abismals, surt
a la llum dels horitzons infinits, fons de
quadrigues plenes a vessar, com captaires
d’uns temps passats, silenciosament mira
el passat, el seu voltant, i té por!
Ressegueix els perfils d’una angosta geografia
esclatant des del fons del Tarter immund
com un volcà ple d’angoixa i de ràbia,
exerceix la figura dels paries de la vida
sense un paper, sense saber on anar, i té por!
Desvetllant-se a mig matí amb el ressò de la veu
dels nostres somnis, udolant com un Deu etern dins
la nit de la foscor, i com en Sísif retornant als
tàlems del present, brolla la mala herba, i reneixen
les arrels dels prejudicis del passat, i té por!
Viatja com un esclau alliberat que retorna sol,
ple d’enganys i covards pensaments, l’home,
argonauta de la vida, esdevé el seu propi hereu,
des d’uns orígens fets de pors i de silencis,
em troba i em diu: on anem, qui som ara?
Recercant vells perills com el vigia amatent,
des de la seva atalaia de privilegis atorgats,
traeix l’esdevenidor, incrèdul a l’esperança,
aquest nou Orfeu esvaint la mirada en el passat
perd el present. Quin Amor el salvarà ara?
.jpg/300px-Adam_and_Eve_by_Lucas_Cranach_(I).jpg)
Retornant, com l’oratge de la mar inacabable, la dona reneix, com Atenea ressorgint a la llum, torna a la brega, esmola una càlida mirada, un miratge il·lumina els Camps Elisis, la vida floreix,
l’home i la dona es retroben plegats, ara!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada