Les dues cares de la (mateixa) moneda

El dia 28 de gener unes 2000 persones es manifestaven a Girona per dir “prou retallades”.  Era el punt de confluència de diversos col·lectius, organitzacions i homes i dones  sota un mateix crit “ja ni ha prou” de retallades, “ja ni ha prou” de corrupció, “ja ni ha prou” que la crisi la paguin  sempre els mateixos, ... I és que les dades no ens enganyen. Més i més atur en un territori (Girona) on la taxa d’atur és la més alta de Catalunya: un 23,39%; i amb un major increment de l’atur a l’agricultura i al sector pesquer, un 24,40%. Menys prestacions i assistència social, amb les reduccions a l’assistència sanitària els serveis d’urgències i els CAPS,  en un territori on les retallades ens afecten més perquè estem pitjor: tenim 343,45 metges per cada 100.000 habitants, quan la mitjana de Catalunya és de 501,51. Retallades en Educació (Decret 3/2010) amb la no substitució de les places vacants de mestres, les reduccions de jornada, les baixes per malaltia, ... i amb la congelació de nous centres escolars  que haurien de substituir als nombrosos barracons encara existents (només es farà un nou centre a Banyoles)

Per tant, si a Espanya i Catalunya  estem malament, a Girona, com hem vist, en alguns aspectes, estem igual o pitjor. I a Palafrugell?  doncs, tres quarts del mateix. Després d’uns anys on el sistema educatiu i assistencial s’havia millorat notablement (de la ma del govern municipal de progrés i el govern tripartit de la Generalitat) amb dues escoles noves (el Carrilet i el Pi Verd, aquest últim encara per acabar), un nou centre municipal d’adults (amb un ampli ventall d’ensenyament  no reglat), importants obres de millora al Institut de F.P. i al Frederic Martí, les millores al Barceló i Matas; i amb la nova residència geriàtrica del Pi Verd, ara les coses poden canviar: amb una gestió sanitària delegada al CABE de Palamós i una Generalitat que agafa les tisores de podar per reduir el global de la despesa (també la social), el panorama local no es massa optimista. Palafrugell té una renda familiar disponible que és el 91% de la mitjana de Catalunya;  un PIB per habitant de 24.100 euros, també més baix  que la mitjana de Catalunya (un 83,1%);  i la taxa d’ocupació mitjana de l’any 2011 va ser de poc més del 50% respecte al número d’afiliats a la Seguretat Social, quan a Catalunya era de gairebé un 75%.

El PP al govern de l’Estat  i CiU al de la Generalitat són les dues cares de la mateixa moneda. Una moneda que sempre va a la mateixa butxaca, la dels rics i poderosos. En temps de crisi la lluita de classes ensenya les seva cara més ferotge. Com es pot retallar més i més els drets dels treballadors/es i fer més i més precari el treball; i reduir més i més les prestacions i serveis socials i dir, al mateix temps, que no hi ha altres solucions a la crisi?  No els hi cau la cara de vergonya, uns a Madrid i als altres a Barcelona?  Com s’atreveix a dir el President de la Generalitat que “la pujada d’impostos als rics i molt rics és més testimonial que pràctica, atès que el seu número és escàs”? Com s’atreveix el govern del PP a proposar una reforma fiscal que, segons les seves dades, permetrà obtenir 8731 milions d’euros més a la hisenda pública, en base a “perseguir” l’economia submergida, bàsicament dels autònoms i petits empresaris, i passar per alt  que el 72% del frau fiscal a Espanya, segons el Gestha (Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda) prové  de les grans empreses i les grans fortunes, i deixa al calaix una proposta de “Pacte Fiscal”, feta pel mateix Gestha, que hagués permès augmentar la recaptació en 53900 milions d’euros?  Només hi ha una resposta: és un tema de prioritats polítiques, d’interessos de classe. D’aquesta classe social que té personatges com el senyor  Botin que es permet criticar el govern socialista per la seva responsabilitat davant  la crisi, quan la seva família té més de 2000 milions d’euros a la banca suïssa HSBC, al igual que altres 569 grans fortunes espanyoles, entre elles les dels pares del senyor Artur Mas.

Hem passat uns anys de disbauxa i mala gestió. I ara, amb la dreta governant a Madrid i a Catalunya;  amb un PSC-PSOE que no té ni projecte ni líder (malgrat el seu lamentable Congrés), i que encara es pensa, tot mirant-se el melic,  ser l’alternativa de l’únic canvi possible; amb una ERC que segueix pensant  que la solució de tots els mals passa per aconseguir la independència de Madrid;  i amb una ciutadania i unes organitzacions  socials que desconfien dels polítics (no els falta raó) cal que el conjunt de la societat prengui consciència que només amb l’esforç solidari, el treball conjunt i la lluita diària de totes i tots, només organització i fent “Política”, de manera comuna, transparent i horitzontal,  podrem aconseguir canviar les prioritats i les polítiques de govern, per tal que els interessos dels treballadors/es  estiguin per davant de tot. I aquí ens trobarem tots plegats de la ma amb l’esquerra social, amb ICV i EUiA. Ara més que mai, possibilitat i necessitat  són les dues cares d’una única aposta, la del canvi polític i social.