Cap a mitjans dels anys setanta del segle passat, el moment en que l’Estat espanyol iniciava el camí cap a la normalització de les seves institucions polítiques, era també el moment en que el sistema econòmic capitalista iniciava un nou periple econòmic que, de manera accelerada, l’ha de portar cap a la seva superació. La crisi del petroli del 1973 posava punt i final a l’Edat d’Or del capitalisme, a 25 anys de creixement continuat des de que, en acabar la II Guerra Mundial, els EE.UU. havien agafat el relleu a Anglaterra al capdavant del nou imperialisme econòmic que s’imposava arreu: noves eines i noves institucions mundials, ... (ONU, Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, OTAN, el dolar com a patró de canvi, el Pla Marshall, ....) referendaven la nova hegemonia. I a partir d’aquí, el sistema entra en un nou període on el creixement econòmic ja no es vincula a la plena ocupació i la capacitat de demanda dels treballadors, sinó que va de la ma de l’expansió sense límits de l’oferta i del crèdit, del control estricte dels costos energètics i dels salaris de la mà d’obra, i a posar per davant de tot l’eficiència i la productivitat: molta oferta monetària i més control del capital circulant havien de provocar problemes en el mercat de treball, tendència al estancament amb inflació permanent (estanflació) I més i més explotació del treball, més explotació de recursos; més i més necessitats energètiques i més barates. Inquietuds en el capital i inestabilitat econòmica o social. S’havia acabat l’època de la vaques grasses. I per acabar-ho d’adobar, els constants avanços tecnològics facilitaven un creixement exponencial dels mercats financers i de derivats, deslligant-se completament de l’economia real, l’economia productiva. Una nova economia virtual que donava peu a increment espectaculars de les inversions especulatives. Més creixement (que no progrés) volia dir més explotació, més internacionalització econòmica, més globalització, més recerca de nous mercats, més control de productes i materials estratègics, ... més control geoestratègic. Després del desmantellament colonial de la primera meitat del segle XX, el nou model imperialista americà precisava el manteniment del control polític dels països perifèrics (sense el cost econòmic, polític i social que comportava l’antic colonialisme) per continuar espletant els seus recursos; i per això, tenia la col•laboració dels titelles locals de torn i una presència militar constant arreu, amb les bases militars i l’Armada com a policia mundial. I si amb això, no n’hi havia prou, doncs rés, cap problema, es prepara una intervenció directe i ja està, com hem vist abastament en els darrers anys.
I pel mig, la caiguda dels estats del Pacte de Varsòvia el 1989; la reunificació alemanya del 1991; el rellançament del projecte europeu dels anys 90 i l’entrada en funcionament de l’euro al 2001, .....
I a l’Estat espanyol què?, després d’uns dubtes inicials, a través de la transició política, l’any 1982 va representar l’accés al poder del vell PSOE. Però, no era ja el partits socialista d’en Largo Caballero, en Negrin i en Besteiro, qui accedia al poder, si no un nou partit polític rejovenit el 1974 al Congrés de Suresnes, que deixant de banda al sector històric d’en Rodolfo Llopis, de la mà de Felipe Gonzalez i Alfonso Guerra, optava de manera clara per la via “realista”, d’acceptació de la monarquia (com també un va fer el PCE), de la consolidació d’un sistema democràtic parlamentari i de l’aplicació a Espanya de polítiques socialdemòcrates que no tenien de fer cap por al capital espanyol, representat per les anomenades, en aquells moments, “100 families”. No hi havia lloc a les aventures polítiques ni als invents econòmics: monarquia parlamentaria (amb un rei hereu del franquisme), economia de mercat, integració al Mercat Comú Europeu, i a l’estructura militar occidental (OTAN) Uns mesos abans de guanyar les eleccions del 1982 en Felipe González ja feia un viatge als EE.UU. per tal d’exposar les seves intencions i programa polític al departament d’Estat nord-americà.
Fins a finals de la dècada dels 80, el domini electoral del PSOE fou total. El PSOE va consolidar el sistema democràtic a Espanya i va obrir la via de la definitiva internacionalització de l’economia espanyola. Va pactar les condicions amb els sindicats, en els Pactes de la Moncloa, però va fer la reconversió industrial d’uns sectors industrials estratègics, per bé que antics i poc capitalitzats: el siderúrgic, el naval, el miner, .... Avilés, Sagunto, Ferrol, Asturies i el Pais Basc, principalment, serien les regions damnificades pel procés. El PSOE va fer la feina bruta del capital; va fer el que no s’hagués atrevit a fer mai l’antiga UCD, o l’AP, de després. Va actualitzar i obrir el sistema productiu espanyol a les necessitats del capital transnacional (lligat als sectors més poderosos del capital espanyol). Bona part de l’antic teixit industrial de la darrere etapa del franquisme (amb l’INI al capdavant) i altres sectors productius també patirien les conseqüències del procés d’obertura cap al exterior, amb la desindustrialització, el tancament, el trasllat cap a l’exterior o la simple venda:el tèxtil, l’automòbil, la indústria lleugera domèstica (electrodomèstics i línies blanques), farmacèutic, agroalimentària, ... Espanya havia penjat el cartell “en venda o lloguer”: en poc temps es convertiria, bàsicament, en una economia de serveis, turisme i construcció, oberta a les necessitats inversores del capital estranger. Un capital estranger (també en forma d’inversions immobiliàries) que invertiria d’acord amb les seves pròpies necessitats de generació de plusvàlua (ja sigui pel preu de la mà d’obra, ja sigui per la situació estratègica del nostre país, o per les dues raons alhora) i sense aportar ni formació ni coneixement tecnològic al nostre país. El creixement (també l’industrial) d’aquest anys va venir capitalitzat des de l’estranger. Quan una bona part d’aquest capital ha marxat, no ha quedat rés de rés; ni formació ni tecnologia.
L’alegria per la victòria (pírrica i enganyosa) sobre els hereus del franquisme, la necessitat d’acontentar els seus filons electorals del sud peninsular i de satisfer les necessitats econòmiques del capital l’impulsaren a fer enormes inversions a l’Espanya més pobre que es pagaren ja sigui amb la quota de solidaritat interregional, ja sigui amb els ajuts comunitaris; i sense que això anés acompanyat de la defensa dels sectors industrials més capitalitzats ni amb la creació d’una cultura de l’esforç.
Així el PSOE complia la seva missió històrica. Però és que, a més a més, d’aquest procés de “normalització” política i econòmica, cal atribuir als socialistes el “mèrit” en la difusió d’una cultura del diner fàcil, de l’alegria despreocupada, de la importància de la imatge oblidant les seves arrels històriques de partit de classe i de la importància de la cultura del treball. La nova cultura de la llibertat i la secularització de la societat espanyola, aconseguida per l’acabament del franquisme i simbolitzada per la “movida madrilenya” de finals dels anys 70, es donava la ma amb el foment d’un individualisme especulatiu, on tot s’hi valia con tal de fer diners, ser “guapo” i important. D’aquí al “amiguisme” i la corrupció només hi havia un pas, que s’acabaria donant abastament.
Però, ja a les eleccions del 1989 es notaren els primers senyals d’esgotament (el PSOE va perdre la majoria absoluta), que mica en mica s’anà confirmant el 1993, fins a perdre el poder a les eleccions del 1996 davant la dreta representada pel PP. Amb un partit i un govern escardats pels constants casos de corrupció; amb un líder cansat i sorprès per l’allau corruptora que cada dia veia al seu voltant; amb un discurs polític esgotat i davant d’una oposició que es dedicava a rascar sobre les nafres del vell PSOE, la caiguda del poder era inevitable. Aquesta baixada electoral, lenta però clara i constant, donà esperances a les forces polítiques de l’esquerra del PSOE per donar un salt endavant, i d’aquí sorgir les fracassades polítiques de “las dos orillas” i del “zarpazo” de l’EU d’en Julio Anguita. El canvi a l’esquerra social semblava que es podia donar, que estava en marxa; però, va quedar clar que el moment històric, encara, no havia arribat (com solem dir, una mica retòricament: no es donaven les condicions objectives)
La crisi del PSOE, però, segueix. I la crisi del capitalisme com a model de producció i com a sistema econòmic, social i cultural segueix i s’aprofundeix cada cop més i més. Quin és doncs el nostre paper com esquerra transformadora? Quin són els objectius, l’estratègia a seguir? La tàctica en cada moment? És un temps de canvis, sí, però, cap a on? Volem seguir apostant per transformar el sistema, però com fer-ho? Sols? de la ma amb les noves formes d’organització social? I què fem amb el rebuig que avui es dóna arreu respecte a la classe política, envers els partits polítics? Contra tots, contra tothom? La vella màxima del “divideix i guanyaràs” es visualitza clarament. El capital té la suficient habilitat com per dividir a les forces que, objectivament, poden ser alternatives. El senyor Botin ho deia clarament fa molt pocs dies: “els polítics han fet la seva feina molt malament” . Quin morro! Després dels mils de milions d’euros que els governs dels països occidentals han tingut que injectar al sistema bancari, per taponar les ferides d’un malalt molt greu, per la falta d’un tractament preventiu que evités les escandaloses inversions fetes pels bancs, amb productes financers i especulatius que ni els propis gestors controlaven, després de la pèssima gestió dels directius dels bancs, encara la “culpa” la tenen els polítics! No, és més simple, la culpa és del sistema, d’un sistema que mica en mica s’acosta cap els seus límits: econòmics, alhora d’obtenir la plusvàlua; ambientals, per unes conseqüències que avui ningú posar en dubte i socials; perquè si el capitalisme, en un moment donat (com ja el propi Marx deia) havia tret a l’ésser humà de les cadenes de la servilisme, i havia desenvolupat fins a límits insospitats la capacitat productiva del treball, avui les seves contradiccions de tot tipus esdevenen forces no ja de progrés i modernitat sinó, contràriament, d’empobriment econòmic, social i cultural per a la Humanitat. El seu paper històric s’ha acabat.
Cal doncs, trobar els mecanismes de confluència social per tal de convergir amb la societat, amb les organitzacions socials que aspiren a superar el sistema, que aspiren a canviar el model econòmic per tal de posar-lo al servei de les persones, del territori i de la natura. Cal trobar fórmules i camins on el discurs polític i social es donin la ma, i on els majoritaris (els bolxevics) imposin les seves idees i els interessos de tots.
Un discurs polític o social, que posi en qüestió la idea actual desenvolupament infinit, la idea de que més globalització, més interdependència, vol dir més progrés, més democràcia, més llibertat, millor qualitat de vida. No és cert! Els fets ens ho venen a demostrar cada dia. Encara que alguns països, del fins ara considerat Tercer Món, s’estiguin desenvolupant acceleradament (amb greus contradiccions socials i ambientals), i encara que alguns països del Centre semblin aguantar millor les noves competències econòmiques (en base a més tecnologia, més valor afegit i més productivitat), l’explotació ambiental i econòmica té uns límits: quan no hi hagin més recursos naturals per capitalitzar, quan les noves demandes siguin incapaces d’absorbir una producció sempre creixent, d’on sortirà la plusvàlua per continuar el procés? Amb el nivell tecnològic actual, i el que es veu a venir, no és descartable que es pugui arribar a l’obtenció de recursos naturals fora del nostre planeta; però, que en farem dels mateixos, qui els capitalitzarà i n’hi obtindrà un benefici? El procés econòmic comença i acaba amb l’ésser humà. L’explotació del treballador en el procés productiu fa el miracle de la plusvàlua, però aquesta es realitza en el procés de distribució i venda. Més oferta vol dir més demanda, i aquesta tampoc és infinita. La via del crèdit i l’endeutament permanent iniciada fa poc més de 30 anys s’està acabant.” No hay más cera que la que arde”, diuen en castellà, i aquesta, en tant que recurs, és finita.
S’ha de crear un nou discurs polític, social i econòmic global i sectorial, una nova cultura, una nova manera d’entendre la vida, que aposti per un canvi radical, i això no es pot fer des de la idea de més desenvolupament. Probablement, amb el nivell tecnològic actual s’hagin de buscar fórmules mixtes, de centralització d’algunes decisions que ens afecten a tots, i de descentralització d’altres per tal de fer més autònomes a les nacions i els pobles. I això, vol dir un nou sistema polític més horitzontal, més plural i representatiu, i amb nous mecanismes de control social més ràpids i efectius. Si no és aquesta o altre de similar gestada comunitàriament la via aconseguida, l’època del post-capitalisme esdevindrà, molt probablement, una via autoritària, de control vertical dels recursos i la població, on l’ésser humà esdevindrà, de manera definitiva, un clon de si mateix. Orwell haurà tingut raó.
I pel mig, la caiguda dels estats del Pacte de Varsòvia el 1989; la reunificació alemanya del 1991; el rellançament del projecte europeu dels anys 90 i l’entrada en funcionament de l’euro al 2001, .....
Fins a finals de la dècada dels 80, el domini electoral del PSOE fou total. El PSOE va consolidar el sistema democràtic a Espanya i va obrir la via de la definitiva internacionalització de l’economia espanyola. Va pactar les condicions amb els sindicats, en els Pactes de la Moncloa, però va fer la reconversió industrial d’uns sectors industrials estratègics, per bé que antics i poc capitalitzats: el siderúrgic, el naval, el miner, .... Avilés, Sagunto, Ferrol, Asturies i el Pais Basc, principalment, serien les regions damnificades pel procés. El PSOE va fer la feina bruta del capital; va fer el que no s’hagués atrevit a fer mai l’antiga UCD, o l’AP, de després. Va actualitzar i obrir el sistema productiu espanyol a les necessitats del capital transnacional (lligat als sectors més poderosos del capital espanyol). Bona part de l’antic teixit industrial de la darrere etapa del franquisme (amb l’INI al capdavant) i altres sectors productius també patirien les conseqüències del procés d’obertura cap al exterior, amb la desindustrialització, el tancament, el trasllat cap a l’exterior o la simple venda:el tèxtil, l’automòbil, la indústria lleugera domèstica (electrodomèstics i línies blanques), farmacèutic, agroalimentària, ... Espanya havia penjat el cartell “en venda o lloguer”: en poc temps es convertiria, bàsicament, en una economia de serveis, turisme i construcció, oberta a les necessitats inversores del capital estranger. Un capital estranger (també en forma d’inversions immobiliàries) que invertiria d’acord amb les seves pròpies necessitats de generació de plusvàlua (ja sigui pel preu de la mà d’obra, ja sigui per la situació estratègica del nostre país, o per les dues raons alhora) i sense aportar ni formació ni coneixement tecnològic al nostre país. El creixement (també l’industrial) d’aquest anys va venir capitalitzat des de l’estranger. Quan una bona part d’aquest capital ha marxat, no ha quedat rés de rés; ni formació ni tecnologia.
L’alegria per la victòria (pírrica i enganyosa) sobre els hereus del franquisme, la necessitat d’acontentar els seus filons electorals del sud peninsular i de satisfer les necessitats econòmiques del capital l’impulsaren a fer enormes inversions a l’Espanya més pobre que es pagaren ja sigui amb la quota de solidaritat interregional, ja sigui amb els ajuts comunitaris; i sense que això anés acompanyat de la defensa dels sectors industrials més capitalitzats ni amb la creació d’una cultura de l’esforç.
Així el PSOE complia la seva missió històrica. Però és que, a més a més, d’aquest procés de “normalització” política i econòmica, cal atribuir als socialistes el “mèrit” en la difusió d’una cultura del diner fàcil, de l’alegria despreocupada, de la importància de la imatge oblidant les seves arrels històriques de partit de classe i de la importància de la cultura del treball. La nova cultura de la llibertat i la secularització de la societat espanyola, aconseguida per l’acabament del franquisme i simbolitzada per la “movida madrilenya” de finals dels anys 70, es donava la ma amb el foment d’un individualisme especulatiu, on tot s’hi valia con tal de fer diners, ser “guapo” i important. D’aquí al “amiguisme” i la corrupció només hi havia un pas, que s’acabaria donant abastament.
Però, ja a les eleccions del 1989 es notaren els primers senyals d’esgotament (el PSOE va perdre la majoria absoluta), que mica en mica s’anà confirmant el 1993, fins a perdre el poder a les eleccions del 1996 davant la dreta representada pel PP. Amb un partit i un govern escardats pels constants casos de corrupció; amb un líder cansat i sorprès per l’allau corruptora que cada dia veia al seu voltant; amb un discurs polític esgotat i davant d’una oposició que es dedicava a rascar sobre les nafres del vell PSOE, la caiguda del poder era inevitable. Aquesta baixada electoral, lenta però clara i constant, donà esperances a les forces polítiques de l’esquerra del PSOE per donar un salt endavant, i d’aquí sorgir les fracassades polítiques de “las dos orillas” i del “zarpazo” de l’EU d’en Julio Anguita. El canvi a l’esquerra social semblava que es podia donar, que estava en marxa; però, va quedar clar que el moment històric, encara, no havia arribat (com solem dir, una mica retòricament: no es donaven les condicions objectives)
La crisi del PSOE, però, segueix. I la crisi del capitalisme com a model de producció i com a sistema econòmic, social i cultural segueix i s’aprofundeix cada cop més i més. Quin és doncs el nostre paper com esquerra transformadora? Quin són els objectius, l’estratègia a seguir? La tàctica en cada moment? És un temps de canvis, sí, però, cap a on? Volem seguir apostant per transformar el sistema, però com fer-ho? Sols? de la ma amb les noves formes d’organització social? I què fem amb el rebuig que avui es dóna arreu respecte a la classe política, envers els partits polítics? Contra tots, contra tothom? La vella màxima del “divideix i guanyaràs” es visualitza clarament. El capital té la suficient habilitat com per dividir a les forces que, objectivament, poden ser alternatives. El senyor Botin ho deia clarament fa molt pocs dies: “els polítics han fet la seva feina molt malament” . Quin morro! Després dels mils de milions d’euros que els governs dels països occidentals han tingut que injectar al sistema bancari, per taponar les ferides d’un malalt molt greu, per la falta d’un tractament preventiu que evités les escandaloses inversions fetes pels bancs, amb productes financers i especulatius que ni els propis gestors controlaven, després de la pèssima gestió dels directius dels bancs, encara la “culpa” la tenen els polítics! No, és més simple, la culpa és del sistema, d’un sistema que mica en mica s’acosta cap els seus límits: econòmics, alhora d’obtenir la plusvàlua; ambientals, per unes conseqüències que avui ningú posar en dubte i socials; perquè si el capitalisme, en un moment donat (com ja el propi Marx deia) havia tret a l’ésser humà de les cadenes de la servilisme, i havia desenvolupat fins a límits insospitats la capacitat productiva del treball, avui les seves contradiccions de tot tipus esdevenen forces no ja de progrés i modernitat sinó, contràriament, d’empobriment econòmic, social i cultural per a la Humanitat. El seu paper històric s’ha acabat.
Cal doncs, trobar els mecanismes de confluència social per tal de convergir amb la societat, amb les organitzacions socials que aspiren a superar el sistema, que aspiren a canviar el model econòmic per tal de posar-lo al servei de les persones, del territori i de la natura. Cal trobar fórmules i camins on el discurs polític i social es donin la ma, i on els majoritaris (els bolxevics) imposin les seves idees i els interessos de tots.
Un discurs polític o social, que posi en qüestió la idea actual desenvolupament infinit, la idea de que més globalització, més interdependència, vol dir més progrés, més democràcia, més llibertat, millor qualitat de vida. No és cert! Els fets ens ho venen a demostrar cada dia. Encara que alguns països, del fins ara considerat Tercer Món, s’estiguin desenvolupant acceleradament (amb greus contradiccions socials i ambientals), i encara que alguns països del Centre semblin aguantar millor les noves competències econòmiques (en base a més tecnologia, més valor afegit i més productivitat), l’explotació ambiental i econòmica té uns límits: quan no hi hagin més recursos naturals per capitalitzar, quan les noves demandes siguin incapaces d’absorbir una producció sempre creixent, d’on sortirà la plusvàlua per continuar el procés? Amb el nivell tecnològic actual, i el que es veu a venir, no és descartable que es pugui arribar a l’obtenció de recursos naturals fora del nostre planeta; però, que en farem dels mateixos, qui els capitalitzarà i n’hi obtindrà un benefici? El procés econòmic comença i acaba amb l’ésser humà. L’explotació del treballador en el procés productiu fa el miracle de la plusvàlua, però aquesta es realitza en el procés de distribució i venda. Més oferta vol dir més demanda, i aquesta tampoc és infinita. La via del crèdit i l’endeutament permanent iniciada fa poc més de 30 anys s’està acabant.” No hay más cera que la que arde”, diuen en castellà, i aquesta, en tant que recurs, és finita.
S’ha de crear un nou discurs polític, social i econòmic global i sectorial, una nova cultura, una nova manera d’entendre la vida, que aposti per un canvi radical, i això no es pot fer des de la idea de més desenvolupament. Probablement, amb el nivell tecnològic actual s’hagin de buscar fórmules mixtes, de centralització d’algunes decisions que ens afecten a tots, i de descentralització d’altres per tal de fer més autònomes a les nacions i els pobles. I això, vol dir un nou sistema polític més horitzontal, més plural i representatiu, i amb nous mecanismes de control social més ràpids i efectius. Si no és aquesta o altre de similar gestada comunitàriament la via aconseguida, l’època del post-capitalisme esdevindrà, molt probablement, una via autoritària, de control vertical dels recursos i la població, on l’ésser humà esdevindrà, de manera definitiva, un clon de si mateix. Orwell haurà tingut raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada