Cap d'any al far

Avui ha començat l’any i jo, particularment, l’he celebrat amb una bona i matinera caminada fins el far de Sant Sebastià. Anar a peu pels camins i corriols del nostre país sempre m’ha agradat molt. M’he llevat a les sis del matí, i cap a un quart i mig de set ja era fora de casa. Era encara negra nit quan enfilava el camí de Vilaseca. Caminant pel Plans i mirant de no trepitjar cap bassal d’aigua, he arribat fins el club de tennis Llafranc i, després de passar a prop de la font d’en Mascort, he agafat el corriol que porta fins el paratge Ros Lluny i els roquissers de la cala del Cau. D’aquí fins a dalt de l’Ermita de Sant Sebastià és un moment. He tingut de córrer una mica. Sí, en un moment donat, quan era a l’alçada del dolmen de Can Mina dels Torrents, m’ha semblat que el dia ja es començava a llevar i he tingut por d’arribar tard (la concentració i la ballada de sardanes era a les set del matí).

Caminar a les fosques és agradable. A voltes et penses que no saps per on vas; les ombres de les plantes més grosses t’amaguen el camí; les branques, com si fossin teranyines, t’acaronen el rostre i el flaire de la nit t’emplena de sensacions desconegudes, fins ara. Després, quan arribes o quan  ja estàs arribant i les primeres llums del nou dia es desvetllen, mica a mica, per sobre de la foscor del bosc, la frescor, la sensació de plaer, la satisfacció del moment és meravellosa. El sol ha sortit, puntualment, a les vuit i vint. Al cap d’un parell de minuts, com si d’una bella noia es tractes,  ja no podies mantenir-li la mirada. Te’n enlluernava totalment. Però, la sortida ha estat una delícia. Un ball de colors, on el vermell hi predominava clarament, jugava amb l’horitzó i un estel de boires i núvols, d’una manera com només ho sap fer la pròpia natura.  La gent, des de la balconada del hotel del far, ballava unes sardanes que la cobla tocava alegrament. Xocolata, melindros i el fum de les primeres (o darreres per alguns dels presents) cigarretes li donaven al paisatge de la plaça del far un caràcter festiu, popular i alegre. Jovent que no havia anat a dormir encara; matrimonis de mitjana edat que s’havien llevat per veure el despertar de l’any; una munió de gent que esperava la sortida del sol tot ballant i fent la xerrada. En Joan repartint melindros i xocolata, barrejada amb rialles i somriures, ...

Són moments, beneïts petits moments. La vida és un viatge cap a on? no sé a on!, ... amb disgustos, problemes, i unes quantes estones bones  que te l’ha fan més suportable.  Les vistes des del far i l’ermita de Sant Sebastià són tan fines i seductores que tota ocasió és bona per anar-hi.

He anat moltes vegades al far. A peu, corrent o amb cotxe. Pujar-hi,  ni que sigui en cotxe, una nit d’estiu o cap el tard d’un dia d’hivern és un espectacle de silenci, llums i negror  de primera categoria, que ens albira un descans ple de bells somnis; anar-hi a veure una sortida de sol, un matí qualsevol, és la seguretat absoluta que l’esperança que sempre roman en el nostre desig amagat encara es manté ferma i perdura.