Geners revolucionaris: Rosa Luxemburg i la Setmana sagnant

Any nou, vida nova, diuen; el gener és un mes donat als canvis sobtats. A voltes com a conseqüència dels acords i dels pactes; però també, i sovint com a resultat de la història passada, el gener és un mes propici per als cops de ma i les revoltes populars en contra de la injustícia. Tenen èxit o no. Uns tenen més sort,  o estan en millors condicions, que altres. Però, després passen a la historia i queden a la memòria col·lectiva dels pobles.

Ara em ve el cap la revolta de Chiapes de l’any 1994, a Mèxic, on de la ma de  l’Exèrcit  Zapatista d’Alliberament Nacional, i l’enigmàtic sots-comandant  Marcos, es  va iniciar la lluita per la dignitat dels pobles indígenes, una lluita que encara dura. O si anem una mica més endarrere, amb el triomf definitiu de la Revolució Cubana a l’any 1959, quan en Fidel Castro i els guerrillers sobrevivents, d’aquells primers 82 expedicionaris que varen  arribar a Cuba el novembre de l’any 1956 a bord del vaixell Granma per tal de fer la revolució, entraven a la Havana com a triomfadors davant la fugida del dictador Batista. O, una mica més lluny encara, quan la CNT, en temps de la malaguanyada II República, tot cercant la revolució llibertària a Espanya, va iniciar la insurrecció anarquista del 1933 a la Felguera (Astúries), i  a Sevilla, a Barcelona, a Lleida, o a Gijón, ... i que acabaria amb els lamentables successos de Casas Viejas, per obra i gràcia de la Guardia civil i d’assalt; i ferint de mort el govern d’Azaña. O el cop de ma del General Riego al llunyà any 1820, per  tal de deposar a un covard i inepte Ferran VII,  i proclamar la vigència de la Constitució del 1812. De tota manera, de manera especial, recordo els desgraciats fets de la Setmana sagnant del gener del 1919, a Alemanya, a la Rosa Luxemburg, en Karl Liebknecht , i la Lliga Espartaquista.

soldats davant de l'aixecament espartaquista

I és que, a Alemanya,  els fets en els darrers mesos i dies del 1918 es varen accelerar. La revolta que varen iniciar els mariners de Kiel el mes d’octubre del 1918, al negar-se a participar en una nova ofensiva bèl·lica, provocà finalment la Revolució de Novembre, la caiguda de la monarquia dels Hohenzollern i la fugida del Káiser, la fi de la Primera guerra mundial i l’inici de la República de Weimar; i la celebració del I Congrés dels Consells d’obrers i soldats.  El dia 30 de desembre es va  escindir de la USPD (escissió del 1917 del SPD, degut a la seva posició davant el tema de la guerra) la Lliga Espartaquista, creada el 1916 per Luxemburg i Liebknecht, creant-se el primer Partit Comunista d’Alemanya, el KPD; en aquest cas, pel posicionament merament reformista del USPD  davant el nou govern socialdemòcrata de Friedrich Ebert.  Una onada revolucionària recorria el país. Una onada  on hi participaven, sobre tot,  obrers comunistes  espartaquistes i soldats regulars, especialment mariners.   A partir del dia 4 de gener, els obrers de Berlin, de manera gairebé espontània, varen intentar  una insurrecció amb la proclamació de la Vaga general, grans manifestacions als carrers i l’ocupació dels principals mitjans de comunicació, per mirar d’acabar amb el govern socialdemòcrata d’Ebert. Tindrien el suport de part dels dirigents del KPD, entre ells el mateix Liebknecht. La resta de dirigents del partit, entre ells, la Rosa Luxemburg,  es veieren arrossegats pels esdeveniments tot i que se’n adonaven  que la iniciativa dels Consells no tenia els suports necessaris entre la resta d’obrers alemanys  i dels soldats de l’exèrcit regular, per triomfar. L’espontaneïtat del moviment passà per sobre de tot i de tots.  El govern d’Ebert ja tenia l’excusa per a la repressió davant la por a una Revolució d’octubre com la de Rússia.  L’actuació conjunta de l’exèrcit regular i els cossos contrarevolucionaris anticomunistes dels Freikorps, mobilitzats pel ministre de defensa, el socialdemòcrata Gustav Noske, acabarien amb l’anomenat  “Aixecament espartaquista”  entre els dies 9 al 15 de gener (la Setmana sagnant) sense cap mirament. Més de 5000 obrers morts i molts líders polítics d’esquerres assassinats. El mateix dia 15 de gener, després de l’assalt dels Freikorps a la seu del Vorwärts,  ocupat pels principals dirigents espartaquistes,  Liebknecht i Luxemburg també foren assassinats mentre els traslladaven de l’Hotel Eden,  on els cossos contrarevolucionaris tenien el seu quarter, cap a la presó de Moabit. El cos colpejat i tirotejat de la Rosa Luxemburg fou llençat al Landwehrkanal, d’on no fou recuperat fins el dia 31 de maig.

Freikorps en acció

Un trist final per a una dona excepcional. La dona honesta i lluitadora que va dur la seva coherència personal fins el final. La Rosa Luxemburg, la lluitadora que el gener del 1916, des de la presó, havia fet néixer la Spartakusbund (la Lliga Espartaquista)  a partir de la redacció de la primera Spartakusbrief (Carta de Espartaco). La polemista que va ser crítica amb en Lenin i els revolucionaris soviètics pel tema de la qüestió nacional i de l’organització del partit, i sobre la manera de fer  la revolució socialista a través de l’acció d’una minoria del proletariat més conscient, tot defensant l’acció revolucionaria de les masses. Creguda que el sistema capitalista podia ésser derrotat a Alemanya, país on, a diferència de Rússia, el desenvolupament de les forces productives havia creat un importantíssim moviment obrer, la Luxemburg pensava que calia construir el socialisme des de l’acció revolucionària de les masses; des de l’acció espontània i dialèctica de la seva lluita, en el curs de la qual formarien la seva consciència, els seus valors i trobarien els mecanismes d’organització més adients.

miting de la Rosa Luxemburg

Però, també la Rosa Luxemburg fou la marxista que, junt als aspectes pràctics de la lluita de classes, cercava els aspectes teòrics que la facilitessin. En la seva obra “L’acumulació del capital”  va voler completar la teoria d’en Marx de la reproducció ampliada del capital i de la crisi final i caiguda del capitalisme. Tal i com diu ella mateixa en el pròleg de l’obra:  al voler fer entenedora la teoria econòmica marxista “no aconseguia  exposar amb suficient claredat el procés global de la producció capitalista ... ni els seus límits històrics”  per la qual cosa “he intentat formular amb tota exactitud científica aquest problema. .... no tindria només un interès teòric pur, sinó que tindria també ... certa importància per a la lluita pràctica contra l’imperialisme”. Una dona on la teoria i la pràctica polítiques es donaven la ma en la lluita per la justícia social i pel socialisme. Una líder política i una intel·lectual inoblidable.