pensament curt

"a veces, vale la pena morir por las cosas sin las cuales no vale la pena vivir"

Eduardo Galeano

La Declaració Schuman: 9 de maig, dia d'Europa

El dia 8 de maig de 1945 Alemanya firmava la seva capitulació incondicional a la ciutat de Karlshort. L’endemà, el 9 de maig, el mariscal Wilhelm Keitel signava la rendició oficial de la Werhmacht a Berlin, davant dels oficials dels exercits dels Estats Units, de França, de la Gran Bretanya i de la URSS. La II Guerra Mundial, a Europa, havia acabat. El desastre de la guerra, l’espectacle  de destrucció i de mort tenien colpit l’esperit de tot el món.  En poc més de 20 anys s’havien produït dues grans guerres mundials que havien afectat no només als soldats al cap de batalla, sinó, també, a la població civil. Dues guerres “totals” que posaven el descobert el perill real i general que comportaven els desequilibris i les contradiccions de les grans potències capitalistes en conflicte i, en especial, de la gran Alemanya que continuava buscant el seu “espai vital”, per tal de poder donar sortida a la seva creixent potència econòmica, coagulada des del començament del segle XX.

Alemanya va ser dividida entre els dos grans blocs geopolítics i econòmics, la URSS, d’una banda,  i els aliats occidentals, amb els EEUU al capdavant, a l’altra. Noves institucions donarien l’alternativa a la nova potència hegemònica nord-americana; però, a Europa, els ànims demanaven crear les condicions per tal que un conflicte similar no es tornés a produït mai més: calia vincular a Alemanya en un projecte comú, en un projecte d’integració regional europea que crees les condicions per a la col·laboració econòmica i institucional. 

El 19 de setembre de 1946 el primer ministre anglès, Sir Winston Churchill, es pronunciava a Zurich a favor de la idea d’uns Estats Units d’Europa i de la creació d’un Consell d’Europa. Del 7 al 10 de maig del 1948, a la ciutat de l’Haia, es va celebrar un Congrés pro-Europa, on hi participaren diversos moviments europeistes, amb l’objectiu de crear una Unió Europea. Un any més tard, el 5 de maig del 1949, es firmava l’estatut del Consell d’Europa. I un altre any després, el 9 de maig del 1950, en un discurs a la seu del Ministeri francès d’Assumptes Exteriors, al Quai d’Orsay, el ministre francès d’aquest ram, en Robert Schuman, proposava agrupar els recursos del carbó i del acer de França i de la República Federal alemanya, sota una sola autoritat, una espècie de Comissió denominada “Alta Autoritat”, per tal d’assegurar la llibertat de circulació i el lliure accés a aquests recursos, la vigilància del mercat, el respecte a les normes de competència i de transparència de preus i el suport a la modernització del sector i la seva reconversió. Aquest discurs a passat a la història com la Declaració Schuman,  i es basava en els treballs i les idees de Jean Monnet, comissari general del pla de modernització i equipaments del govern francès, i del seu grup d’experts, que havien elaborat en els mesos anteriors. A partir d’aquesta iniciativa sorgiria l’abril del 1951 la Comunitat Europea del Carbó i del Acer, la CECA, com a embrió del que després seria la Comunitat Econòmica Europea. El tema del carbó i de l’acer no era poc important en un moment en que Europa estava en plena reconstrucció, i aquesta primera integració econòmica era un símbol, una primera pedra, del projecte de construcció d’una nou Estat federal que superes els conflictes entre les velles potències  del continent.  Després vindrien la creació de la Comunitat europea de l’energia atòmica, CEEA o Euratom,  i la Comunitat Econòmica Europea, la CEE, el 27 de març de 1957, en els Tractats de Roma.

Així, l’idea d’alguns romàntics del segle XIX  d’una Europa unida es posava en marxa per facilitar la integració econòmica. Com hem dit, el manteniment de la pau i el donar una via de sortida a Alemanya eren els objectius principals, malgrat que el nou ordre internacional, en una situació d’equilibri geopolític entre els dos grans blocs, socialista i capitalista, i on la por a la guerra nuclear iniciava els anys coneguts com els de la “guerra freda”, fet que donava poc marge de maniobra a una recuperació del poder militar alemany. El nou poder militar hegemònic estava ara a l’altra banda de l’Atlàntic. Acabada la guerra amb la derrota del Japó, els EEUU crearen  un seguit de bases militars arreu del món; mentre que Alemanya quedava dividida i controlada, en el sector occidental, pels mateixos aliats mitjançant diverses bases militars, i es veia sotmesa a unes fortes restriccions polítiques (inclús constitucionals) per a la reconstrucció  del seu poder militar.

D’aquesta manera, tal i com havien fet les antigues monarquies absolutes europees, en el seu trànsit des del mercantilisme cap el ple desenvolupament d’una economia capitalista, en el llarg procés de construcció nacional a través de la unificació del mercat interior, algunes de les nacions-estat europees (França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica Holanda i Luxemburgo) iniciaven un camí cap a la integració econòmica i la unificació del mercat continental, de la ma del projecte de creació d’una unitat cultural i històrica comuna, sovint mistificada, i que troba, avui, els seus límits en el rebuig d’alguns  altres dels vells Estats nacionals europeus  que no acaben de veure els avantatges i/o la necessitat real d’aquesta integració.  El mite d’Europa estava començant a caminar, per bé que en un camí ple d’esculls i de cruïlles per explorar. 

El camí i el paradís

“por qué la nostalgia del paraíso

exige el sacrificio de un elevado tanto por ciento de realidad

 por qué la huida es el estado perfecto de los seres

 que han intentado saber el nombre de cuanto les rodea

la intención de todo lo que hacen

los abismos que te dejan en las fauces del absoluto”

de Manuel Vázquez Montalbán, A la sombra de las muchachas sin flor

En Marcel Proust venia a dir que la vida és un viatge a la recerca de la veritat, de totes les veritats, de tothom i de cadascun de nosaltres; del propi paradís, del paradís perdut. Segur que hi  ha una petita part de veritat en  aquesta dita. La vida és un viatge, una recerca, un camí.  Recordo que, quan era jove un dels motius de desvetlla, un dels meus temes de conversa preferit, en aquelles converses que duraven fins a les “tantes” de la matinada,  era això: l’objectiu de la vida, el que hi fem aquí, quin és el nostre destí, el per què de tot això.? Amb alguns amics i amigues, havent sopat  i amb alguna copa de més, entre cigarret i cigarret, elucubràvem sobre la vida, el destí de les persones, el temps, el món, l’espai, l’infinit; i sobre el nostre paper en aquest món tan gran i tan petit, tan bonic i tan terrible.  En definitiva, buscàvem respostes a preguntes simples  que hom s’ha fet des del principi dels principis; però, és clar, nosaltres repetíem el curs del cicle. Tot canvia sempre, neix i es destrueix, contínuament, deia Heràclit; res es mou, res canvia,  tot és sempre el mateix,  l’hi responia en Parmènides. És així que, en la diferència hi ha la veritat: els  dos filòsofs presocràtics tenien raó, la seva raó, i nosaltres cercàvem la nostra de veritat, buscàvem el nostre camí entre els viaranys i els esculls de la vida, d’una vida que tot just començava.

Després, la mateixa vida et van aplanant el camí. No diria que et doni, que em donés, les respostes adequades, potser perquè les preguntes eren massa ambicioses, o potser perquè les pròpies capacitats tenen uns límits, uns límits sempre inferiors als nostres desitjos i esperances; però és així, la vida et posa a ratlla, et limita, et respon amb una certa vulgaritat, i les teves inicials expectatives queden aquell calaix que no ens atrevim mai més a obrir.  I aquella majestàtica grandesa, aquella recerca de l’absolut, es veu limitada a les petites respostes a qüestions sempre petites. El camí es fa curt i aspre, i la vida es veu limitada a petits moments de felicitat on el més important es donar-se per satisfet aviat. Les petites satisfaccions diàries van sempre acompanyades d’altres, a voltes no tan petites, frustracions no diàries. I si ho saps, perquè la vida ja t’ho haurà ensenyat a fer, conjuminar-ho tot plegat, doncs “domino”.

De tota manera, és curiós això de la vida. Abans sempre volia estar amb gent, amb amics, conèixer gent nova, llocs nous, ... ; ara, no diria que fos tot el contrari, però sí que és cert que, cada vegada més, m’agrada estar sol. De fet un dels moments en que més bé m'ho passo és quan vaig a caminar tot sol. Si el passeig és vora mar, els  blaus, els grisos, la remor  de les onades, el flaire de la salabror, ...  m’emplenen la vista, l’oïda, l’olfacte, tots els sentits, i em transporta al meu propi paradís. I si el passeig és pel bosc, pels petits cims del meu petit país, la vista del paisatge, ara curt i detallat, ara llarg i esplèndid,  els suros, els brucs i les alzines, les inacabables pinedes de Pals, esquitxades de vinyes i petits conreus, l’alè de la tramuntana a la cara, o del garbí al clatell, ... i el silenci, el beneït silenci, també em transmeten sensacions de pau i enyor.

Un camí i un paradís, més petits que el que hom voldria, però si aixeques el cap i guaites cap a darrere l’horitzó l’espectacle de les vides et fan tremolar de por. 

Un món de simis?

No, només en ser "humans" ja ni ha prou!

El catalanisme d'avui i l'esquerra plural: parlem-ne!

Deia Ortega i Gasset, rectificant  a l’historiador alemany Theodor Mommsen,  que “la història d’una nació no és només la del seu període formatiu i ascendent: és, també, la història de la seva decadència” .

Des de l’inici de la transició democràtica, el paper de subordinació de la burgesia catalana, i els seus representants polítics a Catalunya, respecte als interessos de la classe dominant a nivell de l’Estat  i a la política espanyola  ha estat una constant.  CDC, amb en Jordi Pujol, Ramon Trias Fargas i Miquel Roca com a principals representants, va agafar el testimoni que va deixar la Lliga regionalista d’en Cambó, en l’intent de desenvolupar la fórmula com a catalanisme autonomista.  Mitjançant el pacte amb Unió, CDC va aconseguir durant més de 20 anys aglutinar al seu voltant a bona part de la burgesia catalana i de les forces de la mitjana i petita burgesia, rebent  el suport de gran part de les classes populars autòctones (i bona part de les immigrades, a la recerca de la seva plena integració i assimilació) en un projecte de “normalització” democràtica.  El problema nacional va quedar en segon terme, com quedà demostrat l’any 1978, en la Comissió Constitucional del Congrés, redactora de la ponència, amb l’absència dels representants de CDC, en Miquel Roca Junyent, i del PSC-PSOE, en motiu d’unes “grans urgències  fisiològiques que els van obligar a sortir de la sala de sessions i els van impedir de participar en la votació” de l’esmena  Letamendía, que obria la porta a l’exercici del Dret a l’Autodeterminació a partir del segon any de l’entrada en vigor del corresponent Estatut d’Autonomia; com ho recordava en Jordi Solé Tura, en el seu llibre Autonomies, Federalisme i Autodeterminació. Així, durant molts anys, la força del moviment  independentista a Catalunya ha estat vehiculada pels alguns elements de la petita burgesia i de les classes populars, des del PSAN a Terra Lliure, com a organització de lluita armada; davant  la inanició d’ERC, paralitzada per constants conflictes interns i la falta d’un projecte nacionalista clar, que donés també resposta als problemes actuals de la societat catalana.

Després del pacte constitucional del 1979 i la renúncia a una “ruptura” democràtica, amb una monarquia  i un exèrcit “post-franquistes”  tutelant la transició democràtica, l’Estat de les  Autonomies podia apaivagar temporalment els moviments nacionalistes, però la política del “café para todos” s’ha mostrat incapaç d’afrontar amb visió de futur el problema basc, amb una organització com ETA que ha marcat el pas dels successius governs de l’Estat espanyol  i un independentisme latent i constant a Catalunya. A partir de l’any 2000, les coses començarien a canviar: important crisi de lideratge i de projecte de CiU;  aprofundiment de les incapacitats manifestes del PSC d’ubicar el seu discurs nacional, per la por a perdre el vot al PSOE;  incapacitat dels polítics espanyols de trobar un encaix que donés satisfacció a les necessitats d’autogovern de Catalunya, davant d’un discurs nacional espanyol,  manipulat pels mitjans de comunicació vinculats als sectors més reaccionaris de la dreta econòmica (judicatura, església catòlica, cultura oficial, ...), que segueix ancorat a molts dels estereotips del passat; renaixement d’ERC (encara que amb contradiccions i noves divisions) i sorgiment de nous moviments cívics i culturals nacionalistes, amb un discurs polític ja clarament independentista. I, per acabar-ho d’adobar tot, una crisi econòmica  molt i molt profunda, com cap de nosaltres havia viscut mai i a la qual no se li veu un horitzó, que sacseja l’ànim i les necessitats de les classes treballadores i d’una insuficient classe mitjana, cada cop més prima, com a suport imprescindible de qualsevol sistema democràtic representatiu. 

La política nacional espanyola  no ha estat capaç de donar una  solució satisfactòria a la conformació política de l’Estat. Un Estat  que continua amb els mateixos tics centralistes i amb unes polítiques que, disfressades de solidaritat  interregional, amaga  la por a refer el mapa polític espanyol, més d’acord amb les necessitats reals de l’Estat que no pas amb les de una “nació espanyola” mitificada i mistificada, Un Estat-nació fet a la mida de la vella (encara que renovada) classe dirigent; una classe dirigent que no dubta, quan li convé, en utilitzar els mitjans de comunicació per atiar l’animadversió entre les comunitats i les regions d’Espanya. Al nacionalisme català i basc oposa un nacionalisme espanyolista, ranci i conservador.  I la política econòmica espanyola tampoc està trobant el desllorigador que permeti mantenir un precari i insuficient Estat del Benestar. Tant els governs del PSOE com el del PP a Espanya, i la Comissió Europea a Brussel·les, es veuen incapaços de trencar amb el mecanisme pervers de la supeditació de la “política social" a l’economia especulativa dels “mercats” i a les institucions internacionals que els donen suport, especialment el FMI.  Les condicions del trencament total del projecte europeu a nivell continental, i dels  trencaments parcials a nivell peninsular, estan cada dia més madures, amb tots els riscos. La unitat només és possible, propugnable i desitjable des de l’idea i la consciència de “progrés” i de millora en la qualitat de vida.  Només la por a viure pitjor refrena l’esperit del canvi; però, la línia divisòria és cada dia més prima; i la història sovint dóna salts espectaculars.
 

És aquest el moment de la decadència que deia l’Ortega?  És ara un bon moment per trencar amb Espanya i, de passada, per acabar amb la monarquia borbònica hereva del franquisme? 

Ja donem per descomptat que, avui, la independència de qualsevol Estat, vell o nou, és sempre molt i molt relativa, donat que el mercat ja és mundial; i que, per tant, també ho són els problemes de control del capital productiu i del capital financer. Però, tot i això, ens podem fer un seguit de preguntes:

- Continua essent  vàlid avui el model autonòmic, o ja ha esgotat el seu potencial de desenvolupar-se cap a un model federal?

- És valida encara, avui, l’opció federal a Espanya? Amb quina altre nació ? el País Basc, Catalunya i la resta d’Espanya poden configurar una federació? És la confederació de repúbliques  que propugnaven en Maurin, en Nin i en Comorera una via de sortida del cul de sac peninsular?
- Quina seria la classe social que capitalitzaria la transició nacional? Els hereus de la burgesia del segle XIX? La petita i mitjana burgesia dels anys 20 del segle passat? O la classe treballadora moderna (manual i intel·lectual), infiltrada per elements de la cultura  de la petita i mitjana burgesia?   

- A més, té sentit una Catalunya independent, separada d’Espanya, en el marc  erràtic de la Unió Europea?  i si la Unió Europea fes un pas endavant, i es constituís en una Europa federal, amb una constitució federal, un govern federal, i amb polítiques econòmiques i fiscals comunes?

I com dèiem abans, té viabilitat econòmica una Catalunya independent, en el marc transnacional de l’economia global? Tindríem prou capacitat de negociació amb les grans forces del capital i davant els grans Estats nacionals?  Tenia raó en Solé Tura, quan deia que “les alternatives serien o una mena d’Andorra o una mena d’Albània”?

- I amb quins recursos (si és que en volem, o volem adoptar la via suïssa) coercitius i de defensa comptem?  Quina seria la reacció de les forces centrípetes espanyoles?  Un conflicte d’aquestes característiques tant a Catalunya com al País Basc, donaria aire de nou a les Forces armades espanyoles i la dreta espanyolista  més rància. Està clar que, en qualsevol cas, la separació hauria de ser el fruit d’un procés de reflexió i participació democràtica a Catalunya, i de reflexió conjunta amb els altres pobles, i els seus representants polítics i de classe, que conformen España actualment.

- D’altra banda, que en farem de la monarquia, que hores d’ara està passant  pels seus moments més baixos? No és la independència una via de sortida d’una monarquia que ha mostrat els seus límits personals i polítics; i que ha perdut, de manera accelerada, la seva credibilitat per la seva pròpia falta de transparència; i a més, no és la independència la via per poder accedir a un millor control democràtic i social del poder econòmic i polític?

És ben cert que els ciutadans i les ciutadanes de l’esquerra plural i social, en principi, no som nacionalistes, o independentistes  si es vol dir així. I és ben cert que  el reconeixement històric que sempre s’ha fet des de l’esquerra del Dret d’autodeterminació dels pobles, en la mesura que representa  la voluntat majoritària de la ciutadania, lliurament informada, consultada i expressada, s’ha vinculat sempre a un “estat de necessitat”, és a dir, a l’existència d’una situació d’opressió o sotmetiment nacional  d’un poble o nació sobre d’una altre. És aquest el cas de Catalunya?  Som conscients de les forces  pertorbadores que es poden desencadenar en la seva aplicació sense tenir en compte el context històric  concret en cada cas?  És avui la societat espanyola  prou madura com per acceptar el seu lliure exercici  per una part dels ciutadans i de les ciutadanes del seu territori? O, dit d’un altre manera, és possible desenvolupar  aquest dret a partir de la reflexió conjunta i democràtica amb tots els ciutadans i les ciutadanes de la resta de l’Estat?

I malgrat que no podem dir que, avui, la petjada d’Espanya sobre Catalunya sigui la pròpia d’un Estat agressor, al menys en el sentit en que s’entenia en altres etapes no democràtiques; malgrat tot, i precisament perquè, avui tota independència és ja relativa, pensem que, si és aquesta la voluntat dels catalans i de les catalanes, nosaltres hauríem de ser els primers en defensar l’exercici del Dret d’autodeterminació com a via per a la independència de Catalunya envers Espanya.

El model autonòmic ja està esgotat, com es constata en el dia a dia de la societat i de la política catalana.  L’època del federalisme peninsular també ja ha passat: els interessos específics de la burgesia catalana estan massa relligats amb el de les altres burgesies peninsulars i, els d’ambdues, amb els d’altres burgesies estrangeres i el capital transnacional. Avui, encara que amb contradiccions, la classe burgesa és del tot internacional.  Si això és així, no cal un pacte entre iguals, perquè tots són el mateix. No cal la solució federal com a via de compromís de les classes dirigents de cada nació. Les classes treballadores, des del punt de vista dels interessos econòmics i de les opcions polítiques que els sustenten, no són nacionalistes ni independentistes, però tampoc són federalistes. La seva via de progrés econòmic i social, avui, requereix un nou marc de control polític, econòmic i social, també, general. A problemes globals solucions globals. I si la solució ja no és federal (amb la resta de nacions peninsulars), la via ha de ser la independència. No ni ha cap més. I el que és nou de tot això és el moviment popular. Com una capsa de Pandora, el nacionalisme burgés català de finals del segle XIX i principis del XX, s’ha convertit en una força de mobilització popular que les classes hegemòniques del nostre país els costa de controlar. CiU ho ha fet durant més de 20 anys, però ara, davant d’una situació de crisi econòmica i institucional, el moviment popular pren embranzida, amb la recent constitució d’una Assemblea Nacional Catalana per a la independència; malgrat els darrers esforços de la pròpia CiU per controlar-lo, al temps que radicalitza el seu posicionament polític. Tanmateix, en Jordi Pujol dóna a entendre la disposició cap a l’opció independentista, i els dirigents de CiU, d’una manera creixent  i constant, estan canviant el seu discurs, fent-lo més radical i amb unes propostes més agosarades: “llei de consultes”, “pacte fiscal”, la “transició nacional”, .... És només una qüestió de tàctica política, com en tantes altres ocasions ha fet CiU, per desactivar i controlar el moviment ciutadà? o, realment, és una nova estratègia la que s’està treballant des de CiU, amb una ferma voluntat independentista?

Nosaltres, com esquerra social i plural, haurem d’estar amatents als nous esdeveniments  i tenir una veu pròpia, clara i consensuada entre nosaltres, a Catalunya i a Espanya. I haurem d’estar a l’avantguarda del moviment, per tal de donar-li el contingut de solidaritat i respecte a tots els altres pobles i nacions de la resta de l’Estat; per donar-li un contingut absolutament democràtic i participatiu; un contingut que, en definitiva, faci de les diferències virtut i de la pluralitat enriquiment col·lectiu; i que minimitzi els riscos de la reacció espanyolista. Convindria pensar-ho seriosament i fer un pas endavant, convocant inicialment, una Conferència Nacional sobre aquest tema, on es pugui donar la veu a totes les sensibilitats i establir un “full de ruta” que plantegi les diferents alternatives i els escenaris possibles, els punts de trobada i de debat amb totes les forces polítiques i socials catalanes i espanyoles. Recordem, a títol d’exemple, que l’any 1997, la fundació Nous Horitzons va organitzar una interessantíssima escola d’Hivern, amb el títol “Esquerra i Nació”, on varen intervenir  personalitats i intel·lectuals com Cesáreo Rodríguez Aguilera, Jaime Pastor, Francesc  de Carreras, Jordi Sánchez, Manel Delgado, o Ferran Requejo, entre altres. Els temps han canviat, però segur que avui el tema encara té molta més actualitat.  El mateix professor Requejo, que l’any 1997, defensava el “Federalisme  asimètric ” com una via de sortida política pel nostre país, avui es presenta com el portaveu de la nova Assemblea Nacional Catalana.  

El nacionalisme d’avui ha de tenir un component d’igualtat, solidaritat i justícia social que faci del coneixement mutu, la comunicació, la diversitat cultural i els valors de la participació democràtica, les llavors d’una societat que pugui satisfer les diferents necessitats materials i espirituals dels seus membres. Perquè avui ja no podem parlar del poble en abstracte, el poble mític, sinó d’una comunitat plural, diversa, multicultural, heterogènia, de ciutadanes i de ciutadans que tenen, això sí, una voluntat comuna de respecte, convivència i d’ajuda mútua. Parlem-ne!

Ens roba Espanya?

Hores d’ara, Espanya és un sol Estat; multinacional, això sí, però un sol Estat. Els ciutadans i les ciutadanes d’Espanya paguen, paguem, els nostres impostos (o al menys els tindríem de pagar) i les nostres taxes: impost sobre la renda;  impost sobre el patrimoni (només uns quants privilegiats); impost de circulació dels vehicles (gairebé tothom);  impost de bens immobles (qui  té algun pis o alguna vivenda); i d’altres impostos (directes i indirectes) i taxes varies. I tothom paga igual; bé, igual no, depèn del lloc on té la vivenda; del nivell dels seus ingressos i de la comunitat autònoma on viu, pel que fa al tram corresponent de l’IRPF; del vehicle  i del municipi;  etc.  Per tant, qui ens roba? Espanya?,  no ho sé, no estic segur que sigui Espanya qui ens roba. Més aviat penso que qui ens roba és la mateixa estructura de la societat espanyola (i catalana), o sigui: el Capital, el diner, el poder, les diferències socials i econòmiques, les diferents retribucions segons siguis dona o home, jove o  adult, autòcton o immigrant, etc. Aquí sí que hi ha un drenatge econòmic, de capital, de diners que van d’una butxaca cap un altra.

Mentre Espanya sigui un sol Estat, un dels drets dels  governants, sigui qui sigui el partit que governi, és recaptar impostos dels governats i, un dels deures, distribuir-los amb equitat i justícia redistributiva (sona molt bé, malgrat que no és el cas més habitual), per tal d’aconseguir un major equilibri social i econòmic entre els territoris de l’Estat. El contrari seria totalment injust i desacreditaria del tot el govern de torn. Altre cosa és que, legítimament, hom entengui que la distribució no és justa ni equitativa. I si és aquest el cas, caldria trobar els mecanismes polítics i socials per denunciar-ho i corregir-ho. Ara bé, hi ha una gran diferència entre fer això o dir que “Espanya ens roba”. La mateixa diferencia que hi ha entre la retòrica demagògica i populista, d'una part del catalanisme independentista, i  l’exposició raonada i argumentada d’un desequilibri econòmic, que pot esdevenir  també social.

Espanya no ens roba, ens roba el Capital i bona part de l’empresariat escanyapobres (espanyol i català) quan explota els treballadors i fa més i més precari el treball i les seves condicions;  ens roba la Comissió Europea i el Banc Central Europeu quan no prenen les mesures correctores per revifar l’economia productiva  i no desenvolupen polítiques de control financer i d’ajut a les economies nacionals; ens roba el govern de l’Estat  quan proposa una amnistia fiscal, amb la qual diuen que afloraran 25000 milions d’euros,  i no fa la Reforma Fiscal, necessària per equilibrar els pressupostos de l’Estat, que li reclamen els propis serveis d’inspecció d’Hisenda, amb la qual podria obtenir més del doble (més de 53000 milions d’euros) fent pagar el que és  de justícia a les grans fortunes i a les grans empreses, eliminant  les desgravacions injustificades, o eliminant  d’un cop les institucions, com ara els SICAV’s, que ho faciliten; ens roba, també, el govern central quan,  atenent els dictats d’uns mercats financers sense cap control democràtic, treu o baixa les prestacions socials, baixa el pressupost d’Educació un 21,9%, en lloc de rebaixar més partides com les de l’Exèrcit o les de la Casa Real (ni que sigui a títol d’exemple), que ho fan un  8,8% i un 2%, respectivament;  ens roba el govern de la Generalitat, en mans de CiU, quan s’apunta al carro de la crisi i dóna suport (ni que sigui tàcit) al govern del PP  per fer més precari l’Estat del Benestar ; ens roba, també, l’Ajuntament de Badalona, en aquest cas  en mans del PP, quan retalla i tanca serveis (registre unions civils, Badalona Comunicació, Casal de pares i mares,  … ) mentre dóna 3 milions d’euros per a llibres gratis a les escoles privades concertades; ...i  podríem seguir . 

La defensa d’una Catalunya independent d’Espanya és ben legítima, i segurament té més partidaris del que hom pot pensar-se, però argumentar-la de manera demagògica, atiant l’enfrontament entre els pobles, regions i nacions de l’Estat espanyol diu molt poc a favor dels portaveus de la campanya  i desprestigia  la totalitat del projecte nacional.  

El catalanisme històric i l'esquerra marxista

És el cas que, la història de la nació espanyola és una història inacabada. En una cita una mica llarga, però que val la pena esmentar, analitzava en Carles Marx, en els seus articles sobre la revolució espanyola, les causes del retard del procés d’unificació d’Espanya:

"Fou en el segle XVI quant es varen formar les grans monarquies. Aquestes es varen edificar arreu sobre la base de la decadència de les classes feudals en conflicte: l’aristocràcia i les ciutats. Però, en els altres grans Estats d’Europa, la monarquia absoluta es presentà com un centre civilitzador, como la promotora de l’unitat social. .... fins permetre a les ciutats canviar la seva independència local i la sobirania medieval pel domini general de las classes mitjanes i la preponderància de la societat civil. A Espanya, al contrari, mentre l’aristocràcia s’enfonsava en la decadència sense perdre els seus privilegis més nocius, les ciutats varen perdre el seu poder medieval sense guanyar en importància moderna. ... han vegetat en un estat de continua decadència. ... A mesura que la vida comercial i industrial de les ciutats declinava, els intercanvis interns es feien més estranys, la interrelació entre els habitants de les diferents províncies menys freqüents, els mitjans de comunicació es varen descuidar i les grans carreteres gradualment abandonades. Així, la vida local d’Espanya, l’ independència de les seves províncies i els seus municipis, la diversitat de la seva configuració social, basada originàriament en la configuració física del país i desenvolupada històricament en funció de les formes diferents en que les diverses províncies s’emanciparen de la dominació àrab i crearen petites comunitats independents, s’enfortí i s’accentuà finalment a causa de la revolució econòmica que eixugà les fonts de l’activitat nacional. I com que la Monarquia Absoluta va trobar a Espanya elements que per la seva pròpia naturalesa repugnaven la centralització, va fer tot el que estava al seu abast per impedir el creixement dels interessos comuns que comporta la divisió natural del treball i una circulació industrial múltiple, i així va suprimir l’única base sobre la qual es podia fundar el sistema unificat de govern i de legislació comuns. És per això que, la monarquia espanyola es pot equiparar més aviat al despotisme asiàtic que no pas comparar amb els altres Estats europeus”
També, en Pierre Vilar, comentava l’originalitat del cas d’Espanya, que tot i ser un dels primers Estats-nació d’Europa, i malgrat la cohesió donada per la Guerra d’Independència contra els francesos, la pèrdua de les colònies i el fracàs de la revolució política burgesa, que va permetre el manteniment del poder de l’Estat en mans de les velles classes aristocràtiques i terratinents, varen fer d’Espanya, el llarg del segle XIX, un país “desigualment desenvolupat”, un país on només al País Basc i a Catalunya va sortir una classe burgesa al voltant d’un model industrial similar al europeu. I del fracàs de les burgesies perifèriques per accedir al govern de l’Estat i del manteniment del poder per part de la burgesia agrària centralista, són fruit els moviments nacionalistes d’ambdues nacionalitats, com ens recorda, també, José Acosta Sánchez, donada la situació de “subordinació i de dependència del capitalisme espanyol al capitalisme europeu dominant que havia bloquejat i dislocat el nostre procés industrial al llarg del segle XIX”. Uns fracassos que van de la ma amb els repetits intents, per obra de la petita i la mitjana burgesia, d’implementar, amb la 1ª i la 2ª República, un sistema polític democràtic i representatiu al nostre país, fins a dates molt recents.

La burgesia catalana, amb el panorama convuls i revolucionari de la Espanya del segle XIX, sense sentit d’Estat,  mancada  de representants polítics propis, davant la precarietat del mercat nacional i enfrontada a la competència del capital estranger, bàsicament, francès i anglès, va metabolitzar algunes idees forals  del moviment carlista, i començà  a reclamar més poder i més autonomia: “Espanya no necessita ni pa estranger, ni roba estrangera, ni capitals estrangers. Tot això es crea amb el treball ..” diria l’industrial català, Joan Güell,  l’any 1866; i “ara veurà el poble català, especialment aquesta part del poble català que pensa haver complert amb els seus deures al cuidar només del seu negoci, ara veurà sí és urgent i d’absoluta necessitat  que Catalunya tingui el govern dels seus interessos interior i que influeixi  en la direcció dels exteriors ...” diria el 1898, en Prat de la Riba. Així, el 1873, Valentí Almirall, deixant a banda el federalisme de Pi i Margall pel seu desencís davant del fracàs de la I República, iniciarà el camí del catalanisme polític. Un camí que passarà d’aquest primer “particularisme”, del catalanisme regionalista d’Almirall, a la reclamació nacionalista d’en Cambó i en Prat de la Riba, en el sector del catalanisme més conservador;  i  del federalisme republicà de Pi i Margall i Nicolas Salmerón a  un republicanisme  cada cop més sobiranista d’Antoni Rovira i Virgili, Lluis Nicolau d’Olwer, Ramon d’Abadal, Francesc Layret, ... fins arribar a les opcions independentistes d’alguns d’ells mateixos (com exemple de la seva evolució política) i d’en Macià, Companys i Carrasco Formiguera.

Així, els darrers anys del segle XIX i els primers anys del  segle XX veuran sorgir a Catalunya  diversos partits nacionalistes conservadors, com ara el Centre Català, La Unió Catalanista; i el Centre Nacional Català i La Unió Regionalista, que crearan la Lliga Regionalista el 1901, amb en Cambó com a principal dirigent. Aquests partits  buscaran en el regionalisme la fórmula per guanyar més pes a l’Estat espanyol. I també sorgiran partits republicans, com ara Solidaritat Catalana, el Centre Nacionalista Republicà , la Unió Federal Nacionalista Republicana i el Partit Republicà Federal (d’en Lerroux)  que buscaran l’encaix amb Espanya per la via de l’autonomia o la federació.  Els fets de la Setmana Tràgica, el 1909, i el creixent pes del moviment obrer marcaran els límits del “regionalisme”. Un moviment polític que encara va fer un revifalla, a finals de la I Guerra Mundial, degut a  l’acumulació de riquesa feta pels industrial catalans durant la gran guerra.  Però, tot aquest procés de nova regeneració política i de lluita per l’hegemonia a nivell d’Estat estava condemnat al fracàs per la mateixa debilitat de la burgesia industrial catalana. El Desastre d’Annual, del 1921, representà la crisi definitiva d’uns i d’altres, de les burgesies perifèriques per fer-se amb el poder, de la monarquia per seguir representant la comèdia de la Restauració, i de les velles classes parasitàries hispàniques per controlar l’aparell de l’Estat i imposar l’ordre social.  En paraules d’Andreu Nin: “el 1899, en un dels moments més greus del centralisme espanyol, la burgesia catalana presta el seu suport a Polavieja, l’assassí de Rizal; el 1917, aterrida per la vaga general de l’agost, dóna  dos ministres a la monarquia;  de 1919 a 1922 col·labora directament en la sagnant repressió executada pels representants del poder central; el 1923 facilita el cop d’estat de Primo de Rivera, i, finalment, intenta apuntalar la monarquia tentinejant participant en el seu últim govern” . A l’any 1923, la Dictadura de Primo de Rivera, va solucionar temporalment els problemes. El món de les idees quedaria ara en mans de la petita burgesia.

En aquests anys però, la corrua de partits nacionalistes seguiria: més partits republicans, com ara el Partit Republicà Català, l’Acció Catalana i l’Estat Català, que defensaven encara el dret a l’autodeterminació en una Espanya federal; i nous partits republicans que, ara ja, defensaven la independència, com ara Acció Republicana de Catalunya i  Acció Catalana Republicana.  El 1931, els partits Estat Català i Partit Republicà Català  varen fundar Esquerra Republicana de Catalunya, com a partit nacionalista català d’esquerres.  I en aquest debat ideològic, no hi varen faltar altres veus, les veus del socialisme, per les quals la nació només era una part d’un problema més gran, el de la igualtat i la justícia social. Veus dividides, també, pel impacte de la revolució russa del 1917 i la divisió del moviment obrer internacional. Polítics de la talla de Antoni Fabra, Rafael Campalans, Andreu Nin, Joaquim Maurin i Ramon Comorera, entre altres, desenvoluparen un paper molt  actiu a través de les seves publicacions i de la seva activitat política, en partits com: Unió Socialista de Catalunya, Federació Comunista Catalano-Balear, Partit Comunista Català, Esquerra Comunista, Bloc Obrer i Camperol, Estat Català-Partit Proletari, Partit Comunista de Catalunya; fins arribar a la creació del Partit Obrer d’Unificació Marxista, el 1935, i el Partit Socialista Unificat de Catalunya, el 1936.

La veu de l’esquerra marxista

Així, dins de la teoria i la pràctica del marxisme a casa nostra, destacaren tres personalitats: 

Joaquim  Maurin, fundador del BOC i del POUM, director de la revista “La Batalla”, on defensà les seves idees sobre el nacionalisme i el marxisme. Maurin distingeix tres fases en el projecte d’emancipació nacional a Espanya: una primera fase,  burgesa i monàrquica; una segona fase, petit burgesa i republicana; i una tercera fase, obrera i socialista, en que els treballadors portaran la direcció del procés i realitzaran l’emancipació nacional i social, al mateix temps. El seu pensament, segueix la lògica nacionalista del pensament leninista-stalinista, en un projecte republicà i federal, a partir del dret d’autodeterminació, contemplant la separació inicial de Catalunya envers Espanya. Separar per unir.

En Ramon Comorera, un dels fundadors del  PSUC,  des de finals dels anys 30 i fins a principis dels anys 50, defensava la Federació Democràtica de Repúbliques Hispàniques, una veritable confederació Ibèrica, en el seu concepte de “nació popular”  com a camí cap a la “nació socialista”, com a “antítesi tant del xovinisme nacional de la burgesia liberal, com del cosmopolitisme regressiu del capitalisme monopolista” .

I finalment, volem destacar  la figura de l’Andreu  Nin com exemple de l’evolució del pensament nacionalista en el marc social de la Catalunya de principis del segle XX. Primer va militar a un partit republicà de tall federalista com fou la Unió Federal Nacional Republicana,  després a la Federació Socialista Catalana  i, amb el naixement de la III Internacional, va fundar l’Esquerra Comunista  amb en Joan Andrade  i, posteriorment,  el POUM amb en Maurin.  Com en Maurin, en Nin defensava  la posició de classe de l’esquerra revolucionaria i la lluita nacional com a via de construcció del socialisme, el paper de la classe treballadora en la construcció nacional i  la formació d’una Unió de Repúbliques Socialistes Ibèriques; malgrat que discrepava amb en Maurin pel que fa a la tàctica, ja que admetia (seguint a Lenin) la possibilitat d’un primer pas reformista per la via de l’autonomia .

Després del miratge de la II República, en l’intent frustrat d’un projecte unificador fet des de unes  propostes ideològiques petit burgeses, vindria  una dolorosa Guerra Civil i  la llarga agonia política de 40 anys que representà el franquisme.  El debat nacional en aquest anys passà a un segon terme davant la situació d’opressió política i de persecució de qualsevol veu dissident. Espanya era “una, grande y libre” .  Només el PSUC va  mantenir la seva veu, ni que fos des de la clandestinitat. Així, a l’obra col·lectiva “El problema nacional (1961-1968) s’actualitzà, a la llum de la renovació històrica feta per en Jaume Vicens Vives, la teoria de Lenin sobre el dret a l’autodeterminació, la teoria nacionalista de l’Stalin i la “teoria de les tres fases” d’en Maurin.

Però, malgrat la dictadura, Espanya va anar canviant. Després de l’etapa autàrquica, el franquisme,  es va anar obrint al món. A partir dels anys seixanta, els tecnòcrates del règim franquista varen iniciar un procés d’obertura en el qual les classes hegemòniques espanyoles varen anar conformant i conformant-se en un nou procés d’homogeneïtzació d’interessos; procés que acabaria per constituir-se, després de la transició política iniciada l’any 1975, en l’eix  vertebrador d’un nou sistema polític, ara sí  ja formalment representatiu, que homologaria el seu accés al mercat mundial en unes condicions definitivament perifèriques i subordinades.   Primer amb la UCD d’Adolfo Gonzalez  i després, sobretot, amb la “reconversió industrial”  propiciada pel PSOE  d’en  Felipe Gonzalez i l’Alfonso Guerra, l’inserció d’Espanya al món seria definitiva. L’antiga burgesia agrària, latifundista i aristocràtica espanyola  s’havia transformat en una nova classe burgesa, més pendent, això sí,  del capital financer i de l’especulació creixent dels mercats internacionals i de les possibilitats inversores que li proporcionava la proximitat de l’Estat que no pas del desenvolupament del capital productiu i industrial. Un capital industrial, el de les burgesies perifèriques,  que  en un món cada dia més petit  és subsidiari del capital transnacional al qual aquelles estan ja aliades o que, en part, encara  competeixen  en unes clares condicions d’inferioritat.  Ja no era, ja no és,  el capital anglès del segle XIX,  situat als sectors miners, ferroviari, siderúrgic, naval  i comercial, que defensava el Partit Progressista; o el capital francès, al voltant del sector ferroviari i, sobretot, de l’especulació bancària, que defensà el Partit Conservador; no. Ara és el capitalisme internacional que ocupa tots els sectors de l’economia espanyola, és el del capital americà i europeu, primer, i després del japonès; capital que té com a representants polítics tant al PP, com el PSOE  a Espanya i, en menor mesura, CiU a Catalunya.  Així doncs, són les diferències en les relacions socials de producció i les condicions de la força de treball; les diferències en el desenvolupament de les forces productives i l’escala de la producció; la falta dels necessaris  recursos financers propis; la incapacitat tecnològica i la falta de formació i d’inversió; l’entrada constant i creixent de capital estranger, ... la història, política i econòmica, en definitiva, els  aspectes que expliquen la seva actual situació d’incapacitat econòmica i política.

I en aquests darrers anys, deixant a banda les aportacions teòriques d’en Pierre Vilar, des del punt de vista de la història; d’en Salvador Giner, des de la perspectiva sociològica;  d’en Josep M. Colomer, en J.F. Mira, o la M. Guibernau, des de la teoria política; o d’en J. Llobera, des de l’antropologia social; i sense oblidar les aportacions d’en Ribó i en Benet, des de la militància política, només  un teòric i polític com en Jordi Solé i Tura destacaria en l’intent d’actualitzar  la teoria de la nació en el marc de l’Espanya contemporània.  

I en aquest punt del debat i l’anàlisi sobre el fet nacional a Catalunya, un seguit de preguntes (sense una resposta clara) ens venen al cap:

- Quina és la burgesia industrial a Catalunya que té encara capacitat i interès per tirar endavant un projecte polític autònom respecte Espanya?

- Té sentit ara la idea d’un Estat català independent en el marc d’una economia globalitzada? Per fer què? Per aconseguir un mercat "nacional" més ampli?