Economia i nacionalisme: el paper de la burgesia catalana

Independència i proteccionisme vs. Pacte constitucional i lliure mercat? 

És real aquesta contradicció? Realment pensem que la independència ve de la ma dels interessos i objectius de l’alta burgesia catalana, com una revifalla del seu antic proteccionisme, en contra d’un sistema de mercat obert en el marc d’un Estat espanyol reconstituït? A aquesta primera pregunta, ni podríem afegir d’altres, com ara:

  Quin és el paper de la burgesia catalana en l’actual procés sobiranista?

  Són CiU i el president Mas la versió moderna i actualitzada de la Lliga regionalista i d’en Cambó?

Diuen que el nou despertar del nacionalisme català està alimentat, principalment, pel sentiment d’oblit de les classes dirigents envers les necessitats econòmiques dels catalans i de les catalanes, manipulat per la dreta que està governant Catalunya. Sens dubte, en part, és cert; no és res de nou. Si fem un xic de memòria, el moviment de la Renaixença a la Catalunya del segle XIX tenia una important justificació econòmica: la burgesia catalana de finals del segle ja feia molts anys que reclamava a l’Estat central l’adopció de mesures decidides de proteccionisme per a la indústria catalana i per a la creació d’un mercat nacional propi. En un article al diari el País, el 23 de juliol del 2012, el sociòleg José Luis Álvarez, afirmava: “que la burguesía catalana reivindique  estructures estatales en una Europa donde estas son cada vez menos relevantes indica que, en un mundo de competencia abierta, necesita utilizar todos los mecanismos para mantener su hegemonía. Poco sorprendente, dada su centenaria tradición proteccionista… -  i acaba fent un símil  leninista -  El independentismo es la fase superior del proteccionismo”.  No calen comentaris, l’expressió es qualifica per ella mateixa.  

Però, no és res de nou. La burgesia, arreu, atenent la seva situació en el mercat, ha esdevingut proteccionista o lliurecanvista, la catalana, la nord-americana o l’alemanya, és igual. Com afirma José Acosta Sánchez a la seva obra “El desarrollo capitalista y la democracia en España”:  “desde que Inglaterra consolida su hegemonía planetaria industrial en la primera mitad del siglo XIX, las naciones más fuertes – Alemania y Estados Unidos – no la van a derrocar del trono económico más que a base de defenderse de ella en torno al proteccionismo. Norteamérica se adentra decididamente en la vía del proteccionismo ya en la temprana fecha de 1862, con el arancel Morris, y se instala sólidamente en ella con el arancel McKinley de 1890; en 1879 – como afirma E. Sanhaber- el Imperio Alemán renuncia al liberalismo” (1) Arreu, si controla el mercat i les condicions d’intercanvi i li són favorables, la burgesia és lliurecanvista; en aquest marc pot extraure plusvàlues dels competidors nacionals o internacionals. Però, si no és aquest el cas, si es veu sotmesa a unes condicions d’intercanvi controlades per agents econòmics aliens i més potents, la burgesia demana proteccionisme, pacte i negociació. I d’això, efectivament, la burgesia catalana en sap molt. És la seva constant al llarg de tot el segle XIX, com també  molt bé diu el professor d’INSEAD, J.L. Álvarez.

Voluntat proteccionista del mercat nacional (espanyol) ? Clar que sí que la tenia la burgesia catalana davant la preeminència del capital estranger (especialment francès i britànic) que lligava de mans i de peus una veritable revolució industrial autònoma a l’Espanya del segle XIX. Cal recordar l’origen del capital que va impulsar la creació dels primers ferrocarrils peninsulars? Cal recordar on es van establir les primeres grans fonaries de la península (al País Basc, un territori amb molt de ferro però amb poc carbó; principal recurs pel seu funcionament) per facilitar l’exportació dels excedents britànics d’aquest mineral?  Com ens recorda Raymond Carr, a la seva obra “Espanya 1808-1939”: “los embajadores francés e inglés … actuaban a veces como si los políticos españoles hubieran dejado de contar como gobernantes de una nación independiente” (2)  … i segueix més endavant “ … explotaban a España como una economía colonial, corrompiendo a sus políticos” (3)

Des de Bonaventura Gassó a Bosch Labrús, els representants de la burgesia catalana intentaren construir un mercat nacional espanyol. El 1866, el mecenes i industrial Eusebi Güell afirmava que: “La Espanya no necessita ni pa estranger, ni roba estrangera, ni capitals estrangers. Tot això es crea amb el treball”  i reclamava “el proteccionisme és la pàtria”. I el juny del 1881, el fundador del Foment de la Producció Nacional, en Bosch Labrús, deia: “Pensem en Espanya, que ha d’ésser rica i forta. ... Tot per Espanya. !Viva Espanya!...”. A l’acabar el segle les coses ja s’anaven veient  de diferent manera. Així, l’any 1907 el diputat català Salmerón advertia a les Corts espanyoles:  “si en vez de nuestro desastre colonial España hubiera vencido, si su poder colonial hubiese arraigado, si hubiese hecho repercutir en la vida interna de la nación el más amplio desarrollo económico, si se hubiera sentido ufano  y orgulloso el español de pertenecer a esta nación  o a este Estado ... ¿se habría determinado .... este movimiento de protesta en Cataluña, del cual ha nacido, en definitiva, Solidaridad Catalana? (4) .. Res de nou, doncs.

fàbrica tèxtil

D’aquesta falta de comprensió d’uns (les classes absentistes centralistes) i de la incapacitat dels altres (la burgesia industrial catalana) vindrien els fracassos econòmics i polítics dels darrers 150 anys (dues repúbliques, dues dictadures i dues restauracions monàrquiques).  Inclús un intel·lectual com Unamuno deia, referint-se a les continues reclamacions proteccionistes dels industrials catalans, en un clar elogi fet des de la incomprensió romàntica: “El catalán, en la familia española es el más capaz. El hermano más capaz no abandona la casa. ¿Se le quiere echar de ella? …  ¡Qué se imponga!  .....”  per acabar dient:  “han vendido su alma por un arancel” (5). Com ens recorda en Pierre Vilar, a l’obra “Catalunya en la España Moderna “:  “… al llarg del segle XIX la burgesia catalana intentà la construcció d’Espanya ... con la “generación del 98”, Castilla elaborará, sobre la base del “orgullo de la pobreza y del menosprecio de la técnica”, un nacionalismo propio. Pero España, en tanto que “nación” en el sentido del siglo XIX, nación-mercado, nación agrupada en torno a una burguesía, habrá fracasado …  El proteccionismo, llamamiento perpetuo a la solidaridad, a la unidad nacionales, es presentado en la prensa adversa con una faz particularista, secesionista” (6)

Són aquestes les circumstàncies que es donen  avui? 

És aquest esperit proteccionista, el de la formació d’un mercat nacional català (o espanyol, pel cas és el mateix)  fort, el que mou a la burgesia catalana?

 És cert que sigui, precisament,  la gran burgesia catalana la que estigui al darrera de tot el procés sobiranista a Catalunya?

Permeteu-me que ho posi en dubte.  Més aviat penso que, tot el procés s’està posant en marxa, malgrat la voluntat en contra de l’alta burgesia catalana, la qual, avui, té uns interessos molt diversificats i internacionalitzats. Els seus lligams externs fan que, avui, el moll de l’os d’aquesta alta burgesia catalana (els quatre-cents mateixos de sempre, que diu en Millet) aposti, també “com sempre”,  per una relació d’entesa amb tots els sectors influents de les classes dominants, d’Espanya i d’Europa. Els sectors punters avui a Catalunya ja no són el tèxtil i el manufacturer del segle XIX, sinó el químic, el farmacèutic, el del paper i les arts gràfiques, el material de transport, la maquinària, l’alimentació,  ... , per no parlar del gran capital que es mou al voltant del món financer català, relligat a grans empreses constructores i de serveis que operen a l’àmbit nacional català, estatal o internacional. En qualsevol cas, són els sectors més productius i amb mes valor afegit, o els que tenen una composició de capital i d’inversió  més diversificada, els sectors més internacionalitzats. Els seus interessos no són exclusivament interns, nacionals, sinó, que són, principalment transnacionals; i, per tant, un proteccionisme de petit país no els és útil per rés.  Són, però, uns interessos diversos, complexos i això determina, també, els diferents posicionaments de la burgesia catalana davant de tot el procés sobiranista; posicionaments que mirarem d’analitzar amb més profunditat en un altre ocasió.   

Deia el 14 de febrer el  president del Foment del Treball Nacional, en Joaquim Gay de Montellà, al moment d’iniciar l’acte de la patronal catalana “Anem per feina”,  deia que: “tots els nostres esforços han d’anar dirigits a que, per damunt de tot, les administracions, els empresaris i els sindicats treballem junts, amb unitat, pel diàleg, la negociació i el pacte”. 

També, en Salvador Sostres, que coneix els racons i raconets d’aquesta alta burgesia, deia el dia 1 d’octubre de l’any passat a “directe.cat” que,  un dels prohoms de la casta burgesa catalana li comentava fa poc: “mira, per a nosaltres, el catalanisme sempre ha estat com la nostra esposa .... ens fa queda bé allà on anem, i ha resultat ser una excel·lent mare pels nostres fills. L’independentisme ha estat, en canvi, com la nostra “estimada”: puta fina, ... però, mai ens cassaríem amb ella, perquè ni és com nosaltres ni la nostra família ho entendria” -  i, segueix, Sostres – “Mas ha torpedinat l’equilibri secular del que hem gaudit, en instal·lar l’independentisme en el centre orbital del sistema català”

Amb tot, és clar que totes les opinions no són sempre unànimes i que, per exemple, el grup empresarial més jove de Catalunya, els Joves empresaris de Catalunya, agrupats a l’AIJEC, es mostren més aviat com a partidaris decidits del procés sobiranista; i que, també, des de influents grups d’opinió econòmica es vol donar la imatge de respecte de la voluntat popular. Així, el dia 5 de febrer del 2013 recollia el diari El País unes declaracions del president del Círculo de Economia a Madrid, en Josep Piqué, que reclamava “diàleg sense apriorismes, .... sense excloure una consulta ciutadana, legal i pactada, ... un procés lleial , rigorós, no com a punt de partida, sinó com a punt de trobada” i afegia que “la independència seria una catàstrofe, però que qualsevol plantejament democràtic i legal és legítim”

Altra cosa és el paper que avui representen CiU i el president Mas. Mas no és en Cambó (clar que no, les comparacions no són adients), ni CiU és la Lliga Regionalista. Ni el marc polític, ni el econòmic, ni el social són els mateixos. La burgesia ha canviat, i el moviment obrer, també. Però, recordem que el mateix Cambó reaccionari, que un cop esclatà la guerra civil finançà a la reacció franquista, afirmava el juny del 1916 a les Corts espanyoles: “Una de las manifestaciones, señores diputados, del problema catalán, del carácter nacionalista de este problema, es el apartamiento más que secular de Cataluña de toda acción de gobierno en España …. Pedimos la soberanía … “  (7)

Efectivament, el drama de l’alta burgesia catalana és que mai ha pogut fer-se amb el control de l’aparell de l’Estat espanyol, ni ha pogut aconseguir, de manera continuada, que els seus interessos siguin preponderants al govern central. Com deia l’Ernest Lluch, la burgesia catalana ha estat en una situació de subordinació respecte a Madrid: “hi ha uns grups considerablement lligats  amb centres exteriors a Catalunya, i més concretament, amb Madrid, i .... aquest vincles són de subordinació”  (8) i, això, històricament, ha condicionat la seva actitud respecte al fet nacional envers els problemes socials. En paraules d’en Jordi Solé Tura: la burgesia catalana ha estat “una classe íntimament reaccionària que jugava un paper revolucionari en el context hispànic, una classe conservadora, corporativista, tradicionalista que es proposava europeïtzar, modernitzar, liberalitzar el país ... “ (9). Dependència i subordinació com a trets característics de la seva situació i inserció històrica en el conjunt de l’Estat espanyol, i conservadorisme i reacció com a conseqüència en el paper que ha fet en les seves respostes polítiques davant les situacions de canvi social, com hem dit abans al parlar d’en Cambó.

Com dèiem abans però, ni la burgesia és homogènia ni ho són els interessos econòmics dels seus integrants com a classe social. Hi ha una part, probablement la més reduïda, que veu amb reticències el procés sobiranista a Catalunya, per bé que els seus portaveus callin i simulin el respecte a la voluntat popular. I segur que hi han sectors de la burgesia, relligats amb els sectors més joves i més dinàmics, i on el pes de les elits de tecnòcrates i de professionals és més acusat, que mira el procés des d’una òptica més oberta i dialèctica. Ja no és que aquests estrats de la nova burgesia catalana esdevinguin de nou proteccionistes, sinó que, en un mercat més obert i internacionalitzat que mai, en un nou escenari polític més obert i interdependent, probablement entenguin  que el paper de l’Estat espanyol ja no respon adequadament a les seves necessitats econòmiques, ni des d’un punt de vista de política macroeconòmica, ni de gestió d’infraestructures i d’inversions de capital fixa, ni de política fiscal o del seu paper social redistributiu. 

Perquè, en darrer terme, si la economia no és res més que la ciència d’administrar adequadament uns recursos escassos, què és avui la independència política si no la capacitat de gestionar-los autònomament d’una manera més eficient en un escenari polític cada dia més condicionat i limitat. Com no pot ser d’altra manera, en un entorn en canvi constant, política i economia (i crisi) van de la ma.

(  1)   -  “El desarrollo capitalista y la democracia en España”, pl. 159-160, de José Acosta Sánchez

(  2)    - “España 1808-1939” pl. 239, de Raymond Carr

(  3)    -  id. pl.376

(  4)    -  citat a “Catalunya en la España Moderna”, pl. 72, 80 i 95, de Pierre Vilar

(  5)    -  citat a id. pl. 89

(  6)    -  id. pl. 92

(  7)    -  id. pl. 71

(  8)    -  “Burgesia i economia a Catalunya”, pl. 27, de Ernest Lluch; a Economia crítica: una perspectiva catalana

(  9)    – “Catalanisme i revolució burgesa”, pl. 24, de Jordi Solé Tura

Els meus camins vora el mar: de cap Rubí a ses Falugues, passant per Aiguablava

la punta d'es Mut, baixant cap a la platja Fonda

És una llàstima que caminar vora el mar de l’Empordanet sigui sempre un objectiu. Probablement ho serà sempre, un objectiu. L’ocupació humana ha esdevingut un fet, en alguns casos,  gairebé irrecuperable: com ara la que fan els apartaments de l’antic Hotel cap sa Sal; o la de les finques que miren per sobre de la cala de Cabres i que impedeixen gaudir del seu món mineral, com ara l’Ocellot o sa Bruixa; o el mateix Jardí botànic del cap Roig, que dificulta la construcció i arranjament del camí de ronda en un indret tan emblemàtic; ... Però, les dificultats de l‘orografia del litoral són sovint també insuperables: per on passar pel sector de ses Negres?, a continuació del cap sa Sal; o pel damunt de la cala d’es Tramadiu?, entre Aiguablava i Aigua Xelida; o per la vora del mateix cap de Begur?, per anar des de la Borna cap a platja Fonda;  .... He de reconèixer que en alguna ocasió, d’una manera una mica imprudent, he intentat (ajudat amb un podall) de fer camí i passar-hi com sigui; però, el resultat no ha estat gairebé mai exitós. La darrera vegada que vaig intentar baixar a la cala de Cabres i anar fins a les filetejades esquerdes rocoses de l’entrada de la cova d’en Gispert, o enfilar-me per anar a veure l’Ocellot, vaig haver de girar cua: la perillositat del terreny natural i la vegetació, en un cas, i el tancament de la finca veïna en l’altre, m’ho impediren. Una llàstima que del vell corriol que anava d’Aigua Xelida a Aiguablava no en quedi res (la vegetació i les finques privades l’han fet desaparèixer). És per això mateix que, hom sempre té tendència a fer o inventar itineraris agradables per poder gaudir de la nostra costa, itineraris d’anar i tornar. Excursions que ens (em) permetin gaudir d’una natura espectacular sempre i exuberant a estones; uns recorreguts que es puguin fer amb un parell o tres d’hores. Aquest és el cas d’aquesta sortida que he fet fa pocs dies des de la platja Fonda i el cap Rubí (un altre indret barrat per l’ocupació humana) fins a la platja d’Aiguablava, per acabar pujant a dalt del cim de ses Falugues.

platja Fonda

De fet, l’itinerari complet el faig sempre des de l’inici de la carretera GIV-6532, a la cruïlla amb la carretera GIP-6531 de Palafrugell a Begur, i que baixa cap a Fornells i Aiguablava. Allà deixo el cotxe, a l’aparcament del supermercat de la urbanització Residencial Begur, i per un corriol que va paral·lel a la mateixa carretera amb poc més de deu minuts s’arriba,  fins al començament del primer carrer de Fornells, que ens portarà fins a sobre de la platja Fonda. Aquesta primavera la baixada ha estat una delícia. L’esclat floral era impressionant: mòdegues de tots colors, malves i borratges, conillets i fonolls, matolls de romaní, la camamilla i la ginesta incipient, ... un ventall de color que impregnava les meves retines tot perfumant el camí, i al fons el blau del mar coronant-ho tot.

entrada a la platja d'en Malaret i al port de ses Orats

S’ha de dir que, bona part de la ruta es fa pel bell mig de finques privades i sectors urbanitzats (això sí, de primera categoria!). Ens trobem, probablement, en un dels indrets de la Costa Brava on el preu del sòl és més elevat, on les finques tenen una més alta qualitat constructiva i on els membres de les classes benestants del nostre país encara troben un lloc on mig amagar-se o passar desapercebuts: el parador nacional d’Aiguablava o l’hotel Aiguablava, o les finques de les urbanitzacions de Port de ses Orats o Port d’Esclanyà, no sempre estan a l’abast de tothom. Amb tot, el tram del camí de ronda val la pena: permet gaudir d’un mar i d’una costa meravellosa, encara que espurnejada de grans construccions que s’hi aboquen, per bé que sense privar-lo del tot.

casa del pescador Martinet

Deixant a tramuntana la platja Fonda, amb la seva sorra fosca i d’un natural sorprenent, i el cap Rubí, el camí de ronda comença al costat dels apartaments d’es Cau, a sobre d’una piscina natural que els propietaris dels apartaments han mirat de privatitzar en diverses ocasions (sense aconseguir-ho), posant-hi uns rètols sense cap permís de Costes;  i volta per damunt de la pedregosa cala d’en Nestasia per anar a sortir, travessant un petit túnel, a dins del nucli de Fornells. Fornells encara conserva algun racó amb caire mariner, alguna construcció que ens recorda el seu origen, els temps en que al minúscul port de Fornells s’utilitzava per guardar les embarcacions de pesca. Avui, encara en queda algun de pescador, com ara en Martinet i la família de la Cari, amb parada de peix al mercat de Palafrugell i al supermercat de Residencial Begur; però, vaja, les embarcacions d’esbarjo ara guanyen per golejada.

 

casa de can Roqué i, al fons, la punta es Mut

Des de la baixada del port de Fornells, per un petit pas que hi ha al mur de l’esquerra del carrer que puja cap a l’hotel, es passa per la vora de l’embarcador d’es Terme i per sota la casa rosa de can Roqué, per anar per sobre el mar fins a la casa del pescador Martinet, plena sempre de xarxes, gambines i altres estris de pesca, el port ses Orats i la cala de sota l’hotel Aiguablava, la platja d’en Malaret. Tot aquest tram és d’una bellesa que inspira pau i serenor. Asseure’s un dia d’hivern en el banc que hi ha a mig camí a contemplar el mar i la punta d’es Mut és un espectacle per repetir. A l’altra costat de la caleta, el corriol (més o menys, mig assenyalat) segueix per unes escales que passen entremig dels jardins de dues finques, per anar a voltar per davant de l’entrada d’una gran finca que ocupa tota la punta d’en Darma i que, finalment, baixa per unes sobtades escales, enfila un altre túnel situat a sota del jardí de la finca anomenada Casa Cruïlles (feta l'any 1967 pel prestigiós arquitecte barceloní, deixeble de Le Corbusier, Antoni Bonet i Castellana (1), autor de projectes, tan emblemàtics,  com els del canòdrom de la Meridiana, de la Torre Urquinaona, de la Torre de la Ricarda o, tan a l'ordre del dia per altres raons, com el de l'edifici on està el Tribunal Constitucional -comprat per l'Estat, l'any 1981 per 1000 milions de pessetes, a la Previsión Sanitaria Nacional, per evitar el seu tancament),  i va a veure la llum a una cala molt aspre i pedregosa, on encara queden les restes del que havia estat l’antic club nàutic d’Aiguablava, la cala dels Trucs (potser es diu així pels cops que es donaven les embarcacions que hi volien amarrar?).  A partir d’aquí, el camí pren forma i embranzida, s’enlaira per sota de can Ventosa i per la punta de ses Carinyasses, per anar a parar fins a la platja d’Aiguablava. Les vistes de Fornells i el cap de Begur, el primer tram, i a l blau de la platja d’Aiguablava, a la part final, són de les que no s’obliden fàcilment.

 

Fornells des del camí cap a la platja d'Aiguablava

La platja d’Aiguablava mira a gregal i queda resguardada per Fornells, al davant a l’esquerra, i per la punta d’es Mut de Terra, per llevant. La sorra és d’allò més fina, sense pedres; a la gent l’hi agrada molt. L’aigua, gairebé sempre tranquil·la i transparent, és d’un blau maragda que enamora. A Aiguablava, a l’estiu, sempre es pot fer un mossec en els establiments d’hoteleria que des de fa anys estan oberts; malgrat que, a mi el que de veritat m’agrada fer-hi és sortir en caiac des de la sorra de la platja, per anar poc a poc cap el nord, voltant cap a Fornells i la platja Fonda, per arribar fins a la minúscula platja d’es Falcó i el cap de Begur, i dutxar-me sota l’aigua que cau de dalt del penya-segat, en un lloc conegut com es Degotis; o bé girar cap a migjorn, per sota la forquilla de les puntes d’es Mut, i seguir cap es Tramadiu i les coves d’en Gispert, de la Gavina o del Bisbe, .. és un plaer inexplicable. Bé, aquesta és una altra excursió!

els colors del mar d'Aiguablava

Des d’Aiguablava ja no hi trobarem cap camí per seguir la ronda marina. Hauríem d’anar fins al mirador d’en Hagenbüchle, a sobra de la cala Marquesa, a Aigua Xelida, per tornar a trobar un mínim camí que ressegueixi el perfil de la costa. Com he dit, actualment per sobre de la cala d’es Tramadiu i el puig de Cala de Cabres no hi ha cap camí: amb una vegetació salvatge i plena de gatoses i d’esbarzers, i amb unes finques privades que ocupen fins el darrer (i perillós) graó de la morfologia mineral del litoral, el pas és impensable. Per tant, el meu itinerari habitual és agafar la carretera interior que va des d’Aiguablava a Aigua Xelida per pujar fins a ses Falugues, i seguir després fins anar a buscar el GR92 que va cap a Begur. 

la platja d'Aiguablava

La millor opció és, seguint els senyals, agafar el corriol que surt del damunt dels primers habitatges que es troben més enllà de mitja pujada a la dreta, al cap d’amunt d’una rampa ben sobtada. Des de la platja, amb uns vint o vint-i-cinc minuts arribarem al cim. Però, en aquesta ocasió, i gràcies a la bona feina feta pels amics que organitzen la popular Marxa de la Garoina, a mitja pujada vaig aprofitar el corriol que havien acabat de fer per pujar, bufant això sí, pel dret, pel bell mig de les roques, dels brucs, de les mòdegues i dels esbarzers, per arribar fins a les coves de ses Falugues, primer, i a dalt de tot del roquisser, després. La pujada és sobtada, però el paisatge que va creixent a la nostra esquena val la pena: aturar-se de quan en quan, per reposar i mirar l’entorn, és un exercici recomanable i necessari.

el mar del cap de Begur a mita pujada de ses Falugues

A partir d’aquí, cal respirar a fons i gaudir una estona del panorama: del mar del cap de Begur, de les vistes cap a Fornells i la platja d’Aiguablava, la cala d’es Tramadiu a sota; més enllà d’Aigua Xelida, la muntanya i l’ermita de Sant Sebastià, ....  i si fa un dia plujós, cal mirar cap a ponent, cap el sector de Cantallops, veure com les boires i els núvols sorgeixen de dins de la vegetació de la Vessana, i si fa un dia net i assolellat, cal mirar cap a tramuntana, cap el Pirineu el Canigó sempre hi és omnipresent. Miris on miris, la vista sempre s’enlluerna i es perd.

els camps sota el puig Montcal

Després, cal aterrar; com fa la dita “els senyals al cel, els treballs a la terra” . I parlant de senyals, baixant la mirada cap a terra i tornant a guaitar cap a nord, trobarem tot un seguit de senyals fets amb pedres apilonades que ens marquen en direcció nord-oest un corriol (molt relliscós a l’hivern) que mig s’endevina i que, pel bell mig dels grans roquissers de ses Falugues, ens guien fins a l’inici del sender (ara més ben marcat) que ens porta fins als camps de sota el veí puig de Montcal, on trobarem el camí de gran recorregut que va des de Tamariu a Begur. Un quartet més i ja serem altre cop a la cruïlla de les carreteres per on hem començat l’excursió. Mar i muntanya, natura, ni que sigui mig urbanitzada per gaudir mirant i caminant; tot plegat, un bon matí. 

(1)- veure les webs del Tribunal Constitucional i de la Previsión Sanitaria Nacional

La farigola

La teva era una presència sòlida

constant en les menestrals taules

dels avorrits capvespres de la Barcelona

dels barris obrers de la postguerra

I el teu delicat perfum emplenava

amb poca cosa més

els afamats sentits de tota una generació

desenganyada i afamada

Ara quan retorna la ironia i la fam a voltes

imposada pels mateixos maldestres

que governen el mar de la vida

et recordo i et busco amb delit

I la teva delicada essència emplenava

amb poca cosa més

els afamats sentits de tota una generació

temorosa i escapçada

Ara amb tu retorno a la infantessa llunyana

i per força recuperada

en el brogit d’un tobogan que

ens transporta a un temps dubtós

I el teu delicat sabor emplenava

amb poca cosa més

els afamats sentits de tota una generació

oblidada i perduda

Ara et trobo discreta i amagada

com no podia ser d’altra manera

en els marges de la via per on conduits passem

obnubilats les dones i els homes

Ara amb delicadesa et recullo

sense permís governatiu

per passar amb tu una bona (i lleugera) estona

sense prostituir-te ni per fer-ho

Ara faig amb tu una substància subtil

amb poca cosa més

plena de perfum, essència i sabor

que ens retorna la vida com ho fa

la “farigola”

Regular o prohibir, parlem de “putes”?

La gent del món del sexe que jo he conegut - homes i dones - són, en general, bones persones que no es mereixen veure’s ser objecte de persecució pública; fan com tothom, es guanyen la vida com poden. És evident que en una societat ideal, on l’ésser humà ho fos, el sexe hauria de quedar reduït a l’àmbit privat, i no ser objecte de tràfic i comerç pecuniari, però aquest no és el món real, i el treball sexual (ens agradi o no) encara té un paper fonamental en la vida social (i, inclús, en la sostenibilitat de la família).  En una època tan llunyana com a la que fa referència l’Epopeia de Gilgames, el mític rei d’Uruk, a finals del III mil·lenni abans de Crist, la prostituta Samkat fa del primer contrincant i després amic i company  del rei, el salvatge Enkidu, un ésser civilitzat.  La prostitució, ja no el simple comerç sexual, esdevé un important element  d’equilibri social i econòmic, ja que dóna sortida a la necessitat sexual insatisfeta de les persones (de manera especial, les de sexe masculí) i mitiga els desequilibris sexuals de les parelles.

De fet, recordo els meus primers any adolescents, les meves primeres corredisses per la Barcelona franquista de l’alcalde Porcioles; aquell passar, com aquell que no vol, pel carrer de Robadors, pel carrer de les Tàpies,  per l’Arc del Teatre, el  Conde del Asalto, o Escudillers, ... Uns temps en que en un ambient decadent i poc profilàctic, el sexe (bàsicament femení) s’exhibia al carrer de manera lluminosa.  També recordo, una mica més endavant, les meves primeres passejades de aguaitador pels bars del carrer del Tigre, a voltes sol, a voltes acompanyat per algun company, adolescent com jo. El sexe era (és) una força profunda, constant, permanent  si més no, a la naturalesa humana.  Ja més endavant, com a incipient adult, em venen les imatges nocturnes  del centre comercial del Passeig de Gràcia, el Drugstore, on vaig treballar en el torn de nit al llarg de 3 anys: la prostituta, ja d’una certa edat, que vivia a l’Hotel Majèstic, i que venia un cop a la setmana a comprar alguna crema corporal, alguna colònia, un rímel, ...; o la “gitaneta” prostituta, de poc més de 16 o 17 anys, que venia amb l’acompanyant de torn per tal que li regalés  algun perfum car, - “algun que sigui car, el que tu vulguis guapo”- em deia, i jo ràpidament l’hi treia el “Caleche”, o uns “polvos” per la cara o una crema corporal, segons el client; o el noiet (d’edat indeterminada) amb el “senyor”, aparentment el burgés benestant, l’adult de cabells blancs acabat de trobar, i que preguntava per la secció de fotografia, o per un vestit ben ajustat i ben bonic. El sexe, en determinats però abundants ambients, sempre hi era (hi és) present. 

El mal del sexe taxat és tot el que l’envolta. Si el sexe fos només la pràctica lliure i voluntària, ni que sigui comercial, dels nostres instints menys controlables, no hi hauria res ha dir. No cal ser més papistes que el Papa, ni fer predicament d’una esperit purità mal entès. El mal del comerç sexual és l’explotació de la dona per l’home, o de l’home per l’home, o de la dona per la dona, o de l’home per la dona; l’inframón de menyspreu per a la dignitat humana de les persones que s’hi veuen sotmeses en contra de la seva voluntat, la manca de llibertat per triar l’opció que es desitja. Aquest és el mal. Calen lleis nacionals i internacionals per aturar l’explotació i el tràfic de persones, de dones i d’homes, de nens i de nenes, que són el seu objecte. Calen recursos materials i humans, educatius, laborals i econòmics  per canviar l’espiral de degradació de la condició humana que comporta la prostitució. Prohibir-la?, potser sí. Tan de bo que amb la prohibició reglada ja n’hi hagués prou. Però, amb fa por que amb aquesta prohibició no fem més  que un “brindis al Sol”. Regular-la? De manera, simbòlica i filosòfica, seria legitimar-la i donar-li una carta de dignitat impròpia.

Penso que cal fer un pas més enllà de la simple regulació o de la simple prohibició. És lògic que l’Estat s’immisceixi  en les pròpies relacions interpersonals, les que afecten a la pròpia dignitat de les persones? Naturalment, la “societat”, l’Estat, té el deure de vetllar per l’eliminació de qualsevol tipus de violència, ja sigui física o estructural. Però, el desenvolupament de polítiques encaminades a la eliminació d’aquests marcs patriarcals i/o socioeconòmics que fomenten aquest tipus de situacions han de preveure els aspectes materials i pràctics i els pròpiament simbòlics i ideològics. En els països on s’ha prohibit la prostitució continuen donant-se situacions límit de violència de gènere i d’explotació sexual. En d’altres països on s’ha optat per la regulació la situació de les pròpies prostitutes sovint ha empitjorat, veient-se sotmeses a nous lobbys empresarials que les exploten. Probablement seria bo que” l’Estat” -aquesta mistificada mitificació de la societat feta per Hegel - tingués unes directrius, una filosofia, en contra de la prostitució, unes polítiques generals a mig termini a favor de la seva eradicació (culturals, educacionals, econòmiques, laborals, d’igualtat de gènere, ...) i una legislació general que lluités contra qualsevol tipus d’explotació (fet impossible en una societat capitalista) i de tràfic de persones,  i que prohibís qualsevol mena de propaganda i/o publicitat que fomentés el comerç sexual.  Com diu la sexòloga Beatriz Gimeno, en una entrevista publicada a l’associació APRAMP el 23-09-2012: “Estoy porque el Estado como Estado sea claramente antiprostitución y que tenga políticas de igualdad-antiprostitución. El Estado es el que da legitimidad o no a una institución de desigualdad. ....     Un Estado no tiene que inmiscuirse, en el fondo, más allá de lo que la prostitución políticamente signifique (como feministas sabemos lo que significa); sería un acto sexual consentido entre dos personas adultas y no hay porqué legislar nada. Que luego ella cobre o no cobre no nos tendría que importar. Como feministas sí, en lo que tiene que ver con la institución pero en el ejercicio de su libertad, es la decisión de cada mujer”.

Un marc legal general que deixi l’exercici de la prostitució a l’àmbit privat, unipersonal, lluny del proxenetisme i de qualsevol marc empresarial, i en unes condicions d’exercici que es puguin objectivar i controlar. Un marc legal general que persegueixi el tràfic i l’explotació de les persones, tot cercant alternatives laborals i d’integració social dels col·lectius afectats. Si un dia la “societat humana” és capaç d’eliminar qualsevol tipus d’explotació, econòmica i social; si un dia l’educació fomenta la plena igualtat, la integració social i la plena realització personal; si l’exercici de la llibertat individual es fa compatible amb el respecte social, ...  què quedarà de la prostitució? La “humana"’ tendència a la promiscuïtat, a l’intercanvi, a la hipersexualitat en les seves diverses manifestacions, a la nimfomania, a la satiriasis, ... ?? Sense intercanvi econòmic, tot això és cultural, és gairebé com la generositat -” l’Armonia”- sexual que pregonava Fourier a la primera meitat del segle XIX en la seva obra “Un nou món amorós”. La interpretació social de les diverses manifestacions sexuals és només un tema cultural,  i per tant, històric. On hi hagi “llibertat adulta” (en el sentit en que l’Eduald Carbonell entén l’actual adolescència humana);  és ha dir, amb coneixement, i amb consentiment ple i no mediatitzat per les condicions socioeconòmiques i culturals, que es faci el sexe on i com es vulgui: és només un assumpte privat.  Eliminar l’explotació, aquesta és la qüestió pública, la que ens afecta a totes i a tots: és clar, naturalment estem parlant d’un altre sistema social més enllà dels pretèrits passats i del capitalisme actual.

    

Els racons de les gavines: cala Marquesa i la Sagristia, on el temps resta aturat

el mar d'Aigua Xelida

El tram de costa entre Aiguablava i Tamariu és, probablement, el més bonic i salvatge de tota la costa de l’Empordanet. I soc molt agosarat fent aquesta afirmació, perquè n’hi han molts de trams bonics a la nostra costa. Salvatge, potser ho és més el que va des de la cala Pedrosa fins a la punta del Tinell, a sota Sant Sebastià; però, salvatge i bonic, potser no. Bé, tot és qüestió d’opinions. I dic salvatge malgrat els disbarats urbanístics que s’han fet a la perla de tot el sector, a Aigua Xelida. Perquè, quan ets a vora mar mirant el paisatge, escoltant la cridòria de les gavines en el seu eteri volar, i quan el flaire de la liquida salabror t’emplena els sentits, “encara” que estiguis a tocar de les edificacions incongruents i sobreres que espurnegen els racons de la costa mineral d’Aigua Xelida, per uns instants te’n oblides del món terrenal i de les seves penitències i et sents transportat a uns altres temps anteriors, quan la comunió dels humans amb la natura estava plena de sentit, amb un objectiu lògic i definit, per viure i deixar estar.

les Aigües Mortes de la platja d'en Gotes

Sí, perquè Aigua Xelida és un resum definitiu de l’esplèndida bellesa de la nostra costa i de la seva evolució; de la verticalitat i fondària dels seus penya-segats inalterats; de l’abruptesa dels seu roquisser, clapejat pels granits, les pissarres  i les clivellades formacions calcàries;  del cant permanent de les seves gorgues, coves i xucladors; del blau-verd marí i de la calma tranquil·la de les aigües que moren en els petits racons de les seves minúscules cales, passadissos i culs de sac; de la majestàtica presència dels esculls, niells i castellets que treuen el cap de l’aigua estant buscant un sol diàriament renovat; i de tot un seguit de sensacions que recorden encara la tímida presència de l’esser humà de principis del segle passat i la aclaparadora presència a terminis, de la presumptuositat, dels actuals pobladors que han transformat de manera artificial i impròpia el bell entorn i han destrossat els fràgils accessos al paratge . Amb tot, quina mar és més mineral i bonica que la d’Aigua Xelida?

la cala Marquesa

Anar tot sol a peu pel camí de ronda que va des de sa Roncadora fins a s’Ajoc, fent equilibris precaris en algun punt, com ara pel damunt de la cala Sorellera (un sector del camí que avui està tancat per evitar accidents mortals, com el que succeí, em penso que era, a l’any 2005, quan una veïna de Palafrugell, la Neus de “can Jordi”, hi va caure) o grimpant a estones, en algun altre indret, degut el mateix mal estat del camí, com ara en el sector de l’Avia Catalana o en el de la Llar d’en Mayola, i tot contemplant sempre un mar que t’hipnotitza; és un passeig deliciós, que s’ha de fer, però, amb cura. Escoltar a ple funcionament sa Roncadora en un dia de Llevant impressiona: el sortidor natural de l’aigua ha remullat a més d’un badoc despistat massa agosarat, tant si és mascle com femella. I en mar, el plaer de passejar per les aigües d’aquesta costa en un caiac, com tinc la sort de poder fer més o menys sovint, no es pot explicar. Entrar, si hi ha bona mar, amb l’embarcació, poc a poc, suaument, a la cova d’en Gispert, a la cova del Bisbe o a la de la Gavina és una experiència per viure. Ballar al ritme que marquen les lentes oscil·lacions de les aigües, la remor de les ones, la notòria presència dels rap-penats penjats al presbiteri de la cova d’en Gispert. I passar pel rec dels Arbres o per la cala Llarga, més a poc a poc encara, i arribar a les Aigües Mortes de la platja d’en Gotes és viure immers amb l’entorn de Neptú, portant el rem com a forca. Aigua Xelida és el record present dels nostre entorn passat.

baixant cap a la Sagristia

I de tot el paratge d’Aigua Xelida, si tingués de triar, escolliria la cala Marquesa i la de la Sagristia. Aquí tot hi és i tot hi està concentrat. I a tocar de la civilització. A poc més de 50 metres de l’inici del carrer de sa Roncadora, neix el corriol que baixa a les cales. Ara, fa pocs anys algun pescador benintencionat hi va posar una corda d’escalada per fer que la baixada (i la pujada) fos una mica més segura; ja que, el baixant és especialment perillós i el risc de relliscar i obrir-te el magí era considerable. El desdibuixat corriol de l’esquerra, a mitja baixada, que porta cap a la Sagristia, no ho és tant de perillós, però s’ha d’anar amatent degut als esbarzers i al munt de pedres que entorpeixen el pas. Al pujar, vulguis que no, entre que no veus tant el perill (posat, com està, el darrera, a l’esquena) i que te’n pots assegurar més al pujar sovint de quatre grapes, i que també l’existència de unes quantes arrels de pins estratègicament situades t’ajuden un xic, sembla que tot és fa més fàcil. Anar-hi a banyar-s’hi un matí d’estiu és d’allò més bonic i tranquil. I com a molt, només s’hi pot trobar algun banyista agosarat, o alguna parella que hi hagi anat en barca per tal de reposar una estona, o algun pescador a la Sagristia. 

l'illa de cala Marquesa

I això sí, sempre trobarem les eternes gavines de les cales que xisclen quan veuen algun intrús. La cala Marquesa i la Sagristia són un dels racons predilectes de les nostres gavines. Sempre les veurem contemplar el paisatge, i volar d’un cantó a l’altre dels espadats que coronen les cales, de la Sagristia  a la Marquesa, i dels illots que les tanquen, la “Catedral” i “l’Illa de cala Marquesa”; d’una punta a l’altra; d’un escull, d’una roca a un altra; cap amunt o cap avall. A voltes sembla que et miren, que t’observen, i que et diuen: què hi fas tu aquí? No veus que això és el meu territori, casa meva? Ves-te’n, fas nosa!

vista des del cim del penya-segat

En un dia tranquil i assolellat, ni que sigui a l’hivern, amb un bon llibre a la mà, asseure’s en un tronc o en una pedra al bell cim del penya-segat que corona sa Roncadora, mentre es llegeix i, a estones, es mira el mar que va des d’Aigua Xelida fins el cap de Begur, sota el vol constant i vigilant de les gavines, i escoltant els seus cants permanents, és un plaer inexplicable.

Cabet i els icarians catalans: de l’Abdó Terradas a Narcís Monturiol

“Crec que els comunistes només tenen grans possibilitats d’èxit si s’esforcen per reformar-se ells mateixos, evitant de manera molt curosa tot el que podria dividir-los, predicant amb l’exemple, practicant totes les virtuts socials per convertir als seus adversaris, demostrant que la comunitat té per objectiu no l’infortuni de ningú, sinó la felicitat de tothom”

                                                 Étienne Cabet (1)

Corrien els temps dels utopistes, els temps en que el socialisme com a teoria i pràctica del desenvolupament històric i social del gènere humà encara no havia agafat, de manera plena, carta de naturalesa. Era un temps de transició. I dintre d’aquells pensadors revolucionaris hi havia de tot: des de aquells que volien organitzar i fer la revolució socialista (com Babeuf) o republicana (com Terrades) d’una manera directa, per la força, o aquells altres que pensaven que la veritable revolució havia de venir per la força de les idees i de la paraula (com Cabet i Monturiol).  Uns temps en que la voluntat de les persones era, per a ells, el motor de la història perquè, parafrasejant a  Engels, encara s’havia de passar del socialisme utòpic al socialisme científic. Un debat dialèctic que encara avui és present: maduresa i condicions històriques, econòmiques i socials o educació i voluntarisme, voluntat de canvi. Probablement, hi hagi de tot i tot sigui necessari.

“Jo soc un revolucionari però un revolucionari pacífic, revolucionari d’idees, revolucionari  de consciències ... rebutjo la sedició, però m’humilio davant la revolució d’un poble sencer que s’aixequi per manifestar la seva voluntat”

                                                Narcís Monturiol (2)

Precisament jo opino el mateix que tu expresses en la primera part de la teva professió de fe, .....   resta la qüestió de la conveniència.  Jo opino que només per la força s’obtenen les reformes dels governs, doncs jo no en veig cap que espontàniament les faci. I com que jo, primer de tot, reconec el dret que tenen els pobles a la igualtat i al benestar, resulta que, per aconseguir aquest fi, trobo bons tots els camins”

Abdó Terrades (resposta a Narcís Monturiol)(3)

Tots els utopistes anaven a la recerca del model de societat ideal avançat, dos mil anys abans, per Plató a la República, i que les ments més inquietes del Renaixement havien actualitzat de la ma de Tomàs Moro, en la seva “Utopia” (1516); d’en Tommaso Campanella, a “La Ciutat del Sol” (1623); o d’en Francis Bacon, a la “Nueva Atlàntida” (1627). Una mica més tard, el 1675, l’abat francès Jean Meslier, publicaria la seva  “Història dels sevarambs”;  el 1676 apareixeria la utopia anarquista “La terre Australe”, de Sadeur, i el 1699 les “Aventures de Telémac”, de Fénelon . Ja en ple segle XVIII, el 1753, l’abat Morelly  publicaria “Naufragi de les illes flotants” i el “Codi de la Naturalesa”, del 1755; establint un pont entre els ideals d’en Moro i el socialisme proletari del segle XIX. Posteriorment, a l’albada de la Revolució Francesa, veurien la llum els escrits comunistes d’en Graco Babeuf,  des del periòdic “le Tribun du Peuple”,  sobre “El comunisme i la llei agrària” del 1791, la “Gran Comunitat Nacional”  del 1795, així com l’organització d’un veritable partit revolucionari, la “Conjura dels iguals”, a partir del 1796.

 Ja entrat  el segle XIX, es publicarien les obres utòpiques de l’Henry de Saint-Simon, en “el Somni”, del 1803 o en “la Paràbola”, del 1819 (autor a més del “Catecisme dels industrials”, “El sistema industrial”, ...); i altres escrits utòpics com la “Nova visió de la societat” d ’en Robert Owen, el 1814; els que feia en Charles Fourier en el seu periòdic “Le Phalanstère”  sobre la realització dels “falansteris”  i a la seva obra “El nou món industrial i societari”, del 1829; i l’obra utòpica del seu seguidor, en Victor Considerant, “l’Ideal de la societat perfecta”, del 1834.

Al costat d’aquestes obres que dibuixaven uns models de societat ideals, cal esmentar altres autors i/o altres obres del socialisme utòpic francès, com les de l’August Blanqui , autor de “Els enemics de la llibertat i de la felicitat del poble”, del 1832; les de Proudhon,  autor del fullet “Que és la propietat”, del 1840; de Louis Blanc, autor de “l’organització del treball”, del 1839; o les obres de l’anglès William Godwin, autor de “Anàlisi sobre el dret polític i la seva influència sobre la virtut i la felicitat generals”, del 1793; i les del també anglès Charles Hall, autor d’un llibre titulat “Sobre l’obra de la civilització”, del 1805; així com les dels alemanys Ferdinand Lassalle, autor de “La guerra italiana i la missió de Prússia”, del 1859; o “l’Estat mercantil tancat”, de J.G. Fichte, en el 1800.

El model de societat ideal continuava essent un projecte per realitzar a la pràctica. Un ideal que s’havia intentat realitzar ja en una època prou llunyana per obra i gràcia d’en Gerrard  Winstanley (autor de “El Dret de llibertat o la Veritable magistratura restaurada” del 1651) i el seu moviment dels Cavadors, en els temps de la guerra civil anglesa; o, més recentment, a la comunitat “New Harmony”,  fundada a Indiana el 1825 per en Robert Owen;  així com a la comunitat feliç de “La Réunión”  per en  Victor Considerant , fundada el 1849 a Texas; en el Falansteri d’Oliveira, creat al Brasil el 1841 pel metge fourierista francès Benoît Jules Mure; en el de Boussac , creat a França el 1843 pel  seguidor de Saint-Simon, Pierre Leroux, la escriptora George Sand i la feminista Pauline Roland; o en el “familisteri” de Guise, fundat el 1849 en aquesta ciutat francesa per l’industrial seguidor de Fourier, Jean-Baptiste André Godin, i que va arribar a tenir més de 2000 membres a finals del segle XIX, perdurant  fins el 1968. Fins a les revolucions de mitjans del segle XIX (1848), els ideals dels socialisme utòpic despertaven els ànims i les inquietuds d’un món que la Revolució Industrial estava canviant de manera accelerada.

En aquest escenari, les idees d’un altre utopista, contemporani d’Owen, Fourier, Considerant, com l’Étienne Cabet (1788-1856), exposades en la novel·la “Viatge a Icària”, del 1838, perseguien també una nova societat ideal, a partir del principi del sistema de la desigualtat decreixent i de la igualtat progressiva.  A partir d’una república democràtica amb una constitució transitòria s’aniria construint progressivament una nova Comunitat. Es tractava, també, d’evitar el que hi haguessin descontents. A Icària, la Itaca d’en Cabet, es construiria progressivament una societat sense classes socials, una comunitat on les màquines evitarien les feines més carregoses; on no hi hauria propietat privada ni comerç ni moneda de canvi; on tothom viuria bé i en bones cases.  Tothom seria igual i feliç, i tothom treballaria pel bé del comú. Hi hauria família, però no ni haurien drets hereditaris, ni dots, ... ni fornicació, ni prostitució. La instrucció, vetllada per la mateixa comunitat, ensenyaria al jovent una nova filosofia de la vida, sense deus ni religions. Tolerància i justícia; treball i coneixement filosòfic; moderació, ordre i disciplina; marcarien el camí cap el nou paradís.

I com Considerant i Owen, que veien Amèrica com la terra de l’esperança, també en Cabet va voler convertir la seva novel·la en realitat comprant-hi uns terrenys per fundar la seva comunitat, tal i com havien fet els altres dos utopistes. Així, el maig de l’any 1847 va fer una crida en el periòdic “el Popular”, en un article titulat “¡Anem a Icària!”, per tal de construir una nova Icària real: demanava  voluntaris i diners (aportació de 600 francs), o qualsevol altra ajuda econòmica. El dia 3 de febrer del 1848 un grup de 69 pioners, d’un total de 1500 voluntaris que tenien d’anar sortint quinzenalment (i  que la revolució del 24 de febrer ho impedí provisionalment a l’arrestar a Cabet per comunista), entre les quals n’hi havia alguns de catalans, com ara el doctor Joan Rovira i vuit figuerencs més, sortien en el vaixell “Roma” des del port francès de l’Havre rumb cap a Amèrica, cap a la nova terra promesa. Des de la borda del vaixell, els expedicionaris agitant el barret cantaven: “Soldats de la fraternitat, anem a fundar Icària, la felicitat de la Humanitat” . Arribaren a Amèrica i desembarcaren al port de Nova Orleans el 27 de març, encaminant-se cap fundar la seva Comunitat, la nova Icària, a una peça de terra que el propi Cabet havia comprat a Texas. Una peça de terra de més de 400 hectàrees a Fort Worth, a Denton, a prop d’un riu, del Red River (en realitat a més de 400 quilòmetres); era una terra, però,  molt inhòspita que no responia  a les previsions anunciades per l’empresa que es dedicava a fer les ofertes de terres per colonitzar, amb la qual havia contactat Cabet.  Les malalties, les dificultats del clima i de  la terra, el sentiment de sentir-se enganyats (inclús pel propi Cabet, que uns deien que havia mort i altres l’acusaven de no haver-hi anat per les seves pretensions polítiques) ocasionaren moltes baixes entre els pioners (entre ells, la del doctor Rovira, que acabaria suïcidant-se el mes d’abril de l’any següent, després d’un enfrontament amb el propi Cabet). A l’agost hi hagué una segona expedició. En Cabet, que tenia previst anar-hi el setembre, marxar finalment, en un viatge que va partir el 13 de desembre i que arribaria a Nova Orleans el 19 de gener del 1849. La comunitat de Denton duraria poc temps, del 1848 al 1852: la falta d’adaptació a les noves condicions de vida, les malalties i el còlera van fer estralls. 

noticia del  wordpress.com

El mateix any 1849, en Cabet amb 280 colons va fundar una nova colònia en un camp abandonat pels mormons a Nauvoo (1849-1878), a l’estat d’Illinois, al costat del riu Mississipí, construint-hi un refectori per a 800 persones i redactant una primera constitució de 118 articles. Aquesta comunitat duraria, malgrat la dispersió del 1860 cap a Corning, amb uns quants colons fins a la seva dissolució definitiva a l’any 1878, quan es va fundar una nova colònia a Califòrnia.  Així, el mateix Cabet fundaria el 1852 la colònia de Corning (1852-1898), a l’estat de Iowa, a prop del riu Nodaway, amb colons provinents de Nauvoo, quedant la colònia de Nauvoo com a lloc d’arribada dels nous expedicionaris que venien d’Europa. Quatre anys més tard, el 8 de novembre de 1856, Cabet moriria a Saint Louis, Missouri; on poc temps abans havia fundat amb 75 dels seus seguidors una nova comunitat a Cheltenham (1856-1864) en marxar de Nauvoo davant les greus disputes internes de la comunitat (on fins i tot, sorgir un grup opositor que es feien dir “els rojos” o “forts”)  i per la manca d’acord per a la redacció d’una nova constitució -proposada pel mateix Cabet- que preveia substituir la direcció col·legiada de la colònia per un president. Encara el 1878 es fundaria una nova colònia icariana a Bluxome Ranch, prop de Cloverdale, a Califòrnia, la Icària-Speranza, que duraria fins el 1886. La aventura icariana a Nord-Amèrica duraria 50 anys, del 1848 al 1898, quan es va dissoldre definitivament la comunitat de Corning.

Les comunitats icarianes fracassaren degut a la falta d’organització i lideratge (amb demandes judicials contra el propi Cabet per part d’adeptes desenganyats); per  les pròpies contradiccions ideològiques (amb fortes disputes sobre el paper de la dona i el sufragi femení); per la falta d’experiència rural i de adaptació a un entorn sovint hostil; per malalties i problemes sanitaris;  i també, per deutes i problemes econòmics insuperables.

Com hem avançat, els projectes dels socialistes utòpics, també tindrien ressó a Espanya. I si bé les idees de Fourier n'havien trobat més fora de Catalunya, amb personatges com Joaquin de Abreu y Orta, Fernando Garrido, Sixto Cámara, ... al nostre país, a més de l’aventura americana del 1848 (amb la familia Rovira el davant), ja a l’any 1846 un grup de cabetians catalans havia establert una comunitat denominada Icària a Sant Martí de Provençals, al Poblenou barceloní d’avui. I sorgiria, també, un notable grup de cabetians entre el món polític, artístic i intel·lectual, amb personalitats com: 

Ceferí  Tresserra, impressor i escriptor, que va participar a la revolució del 1854, militant del Partit Democràtic; el 1858, a Madrid, va fundar amb el mallorquí Antoni Ignasi Cervera una societat secreta seguint el model del “Carbonarisme” italià anomenada “El Falansterio”, que arribà a tenir 80000 afiliats, i que defensava  uns ideals liberals i republicans, amb un govern constitucional. Va ser redactor del periòdic republicà  “La Discusión” i va participar a la Revolució del 1868 (la Gloriosa), que acabaria amb la monarquia borbònica de las reina Isabell II. Durant la I República va arribar a ser Governador civil de Sòria i Àvila.

L’Abdó Terrades, que fou alcalde de Figueres, francmaçó, pioner del republicanisme federal a Espanya, periodista, escriptor i dramaturg, compongué la cançó La Campana (que fou un himne per als republicans catalans del segle XIX)  i escrigué la peça teatral antimonàrquica “Lo rei Micomicó” (per a alguns, un precursor d’en Brecht). Terrades simpatitzà amb l’ideari igualitari d’en Cabet, i va ser el traductor de la seva obra “La història popular de la Revolució francesa (1846); per bé que políticament Terrades fou partidari de l’acció directa i revolucionària. Terrades era com Tresserra un partidari del “Carbonerisme”, arribant a fundar  una societat secreta anomenada “La Societat Patriòtica”, i va fer els primers fulls de propaganda política republicana (els “Papers Terradas”) que després es convertirien en “El Republicano” (1842).

En Francesc  Sunyer i Capdevila, metge nascut a Figueres, influït per les idees socialistes d’en Cabet i de l’anarquisme de Proudhon, fou un republicà radical que participà l’any 1843 amb l’Abdó Terrades en la defensa del castell de Figueres, i en la revolució  de l’any 1854 contra el Leopoldo O’Donnell. Fou un dels signants del “Manifest dels demòcrates espanyols” del 1864 i participar amb en Monturiol i en Clavé en la redacció del “Almanaque Democrático”, el mateix any 1864; com a resposta a un altre almanac de caire conservador i anticomunista fet per l’Ateneu Català. Participa activament a la revolució del 1868, fou diputat a Corts per Girona i va ser escollit alcalde de Barcelona el mateix any. Partidari com Terrades de l’acció directa, instigà i dirigí “l’Alçament federalista  del 1869” a l’Alt Empordà, amb un paper, però,  més que dubtós;  ja que,  després de fer-ne la proclama a Figueres el dia 3 d’octubre, va llicencià la partida a La Jonquera i travessà la frontera cap a un exili que (com ell mateix va dir) li permetés reflexionar sobre el seu fracàs. Detingut passada la frontera  i traslladat a la ciutat de Tours, fou posteriorment amnistiat pel govern provisional del general Serrano, essent protegit pel general Prim. Segons afirmà el mateix Sunyer, de l’anàlisi de l’aixecament va treure la conclusió que no era possible canviar les coses per la via insurreccional i que la única solució era la via pacífica; raons que foren molt controvertides pels seus companys republicans federals, que se sentiren traïts.  El seu radicalisme verbal no es va veure acompanyat sempre, com en el cas d’en Terrades, per la seva actitud formal. Arribà a Ministre d’Ultramar durant la I República.

Inclús personatges  com en Clavé o en Cerdà serien fervents defensors de la utopia icariana d’en Cabet. Així, en Josep Anselm Clavé, es relacionà amb en Monturiol, l’Abdò Terrades, en Joan Tutau, i en Sunyer i Capdevila. Conegut per ser la seva tasca com a divulgador de la cultura popular i els cants corals, hereu de la tradició coral popular de les “caramelles”, va fundar la coral l’Aurora, que després es digué “La Fraternitat” i més tard “Societat Coral Euterpe”,  que volia funcionar com a societat de germanor , resistència i ajuda mútua entre els obrers, a més de la seva finalitat estrictament coral i d’esbarjo.  Alhora, va tenir una intensa activitat política, ja que participà també a les revoltes del 1842 de Barcelona, i a la darrera bullanga, la popularment coneguda com “la Jamància”, el 1843. Detingut i deportat a Madrid el 1867 per les seves activitats polítiques, a l’any 1868 va ser membre de la Junta revolucionària, arribant a ser Governador civil de Castelló i Delegat del govern a Tarragona, en els temps de la I República.

L’Ildefons Cerdà, l’urbanista de la Barcelona contemporània es va relacionar amb Narcís Monturiol i Ramon Martí i Alsina. Defensor de les idees progressistes i liberals, militant del sector moderat del republicanisme federal, va ser sensible a les condicions de vida dels treballadors i l’associacionisme obrer. Diputat a Corts el 1850 i comandant d’un batalló de sapadors de la Milícia nacional, va participar a les mobilitzacions de Barcelona de l’any 1855, d’on va ser regidor en dues ocasions, el 1856 (destituït pel general Zapatero) i el 1864. Tornà a ser diputat a Corts a les eleccions del 1871, president de la Diputació de Barcelona el 1873 i va intervenir al moment de la proclamació de l’Estat Català el 1873, de caire federalista i republicà.

La Icària de Sant Matí de Provençals, segons Cerdà

I en Narcís Monturiol, republicà i company d’en Terrades, d’en Sunyer, en Cerdà, en Clavé i en Joan Tutau, i amic del pintor Martí i Alsina, fou inventor i constructor  dels  submarins Ictíneu, un “vaixell-peix”, com l’hi deia ell. Va participar en les revoltes de l’any 1842 i a la “Jamància” del 1843, arribant a ser capità de la milícia popular. Va col·laborar en “El Republicano” (1854) i va fundar el 1847 la primera publicació comunista d’Espanya,  “la Fraternitat”,  en el que va col·laborar també en Clavé, per tal de difondre l’ideari d’en Cabet, del qual va traduir la seva novel·la “Viatge a Icària” al castellà; així com les revistes “La madre de família” (1846) i “El padre de família” (1849), de caire comunista. Va col·laborar per tal que dos catalans poguessin anar de pioners a la colònia de Nauvoo, a Illinois; on ell mateix volia marxar, però que els fets contrarevolucionaris i la repressió per la Vaga general del 1856 li varen impedir. A l’any 1864, publicaria “ l’Almanaque Democràtico”, amb en Clavé i Sunyer i Capdevila. Encara l’any 1873 seria diputat a Corts de la I República per Manresa i director de la Fábrica Nacional de Moneda i Timbre;  retirant-se finalment a Sant Martí de Provençals, on va morir el 1885.

Tot un seguit de voluntats progressistes que seguien l’estel de la utopia; reformistes algunes, revolucionàries o radicals d’altres. Fets i voluntats que, en el convuls escenari del segle XIX espanyol, no trobarien un terreny apropiat per quallar, degut al caire petit burgés (i sovint paternalista) de les seves opcions i a la relativa indiferència dels obrers catalans, impregnats més per l’ideari anarquista que per les noves idees socialistes que venien d’Europa.

(1)- “El socialismo romántico”, per Sarane Alexandrian

(2)- “Narcís Monturiol”, en El último viaje a Icaria, per Cabetià, 20-01-2010

(3)- “El socialismo de Terrades y el comunismo de Monturiol”, revista Canigó nº 169, Figueres, 1968, per Rafael Torrent