Crònica de Quermany: un passeig per la història del paisatge

Cada any, el dia 11 de setembre, a Pals s’organitza una pujada a peu a Quermany. Perquè, per a molts veïns d’aquesta terra empordanesa  Quermany ha estat sempre un referent impertorbable, permanent. Quan hom té ganes de somiar, de desconnectar  de la feixuga realitat del dia a dia; quan es té el cap ple de cabòries, en aquesta terra abocada a la mar Mediterrània, un té diversos guariments: anar a rumiar a la cala Marquesa, o a sobre de la Roncadora; perdre’s pels corriols entre la cala del Cau i la Pedrosa; o anar a fer una breu cura de salut, com si fossis un Hans Castorp qualsevol, al pedregar de Quermany. Quermany és la nostra petita muntanya màgica. Una muntanya plena d’història, de vides passades, d’esforç i treball. I és que, on la memòria del historiador perd el fil del laberint, la imaginació del cronista aficionat troba un tresor perdut per sobrevolar-lo i eixir. Un tresor,  segons una vella llegenda popular (un munt de sacs de blat i de faves) amagat dins d’un antic castell (1), o dins d’una cova, amb una argolla a l’entrada (2), custodiat amb zel per un terrible drac, a la gola del qual els agosarats descobridors havien de llançar unes monedes per obtenir la clau d’accés a la galeria. Si no encertaven, el seu destí estava cantat. 

Quermany vist des del Pratgrau

Quermany ha estat sempre terra propicia el descobriment i el misteri, a l’amagatall i a l’esforç humà; ja sigui com a lloc de refugi davant d’una natura poc propicia, com ho fou en els temps en que la plana era encara un gran i insalubre aiguamoll, o com a lloc de defensa i dels primers pobladors d’aquest territori, com testimonien les restes d’un antic poblament indigeta a la part superior del Quermany Petit , segons les excavacions del doctor Miquel Oliva i d’en Joan Badia (3), i del Quermany Gros, un veritable “oppidum” (4), antiquíssim i envoltat de muralles i fossars, segons l’erudit de Begur, Josep Pella i Forgas (5). Muntanyes amb caus i boscúries per amagar-se i fugir de la justícia, com era el cas dels bandolers i dels contrabandistes, des de finals de l’Edat Mitjana; o bé, com territori explotat per l’home a la recerca de les seves riqueses forestals i, sobre tot, minerals. Per bé que erm i rocós, el paisatge de Quermany s’ha anat conformant amb el de la vida dels seus pobladors.

vista de Pals des del Quermany Gros

De manera esglaonada, el Quermany Petit, de només 114 metres d’alçada, i el Quermany Gros, des dels seus 221 metres, són la porta d’entrada, passant pel petit pujol del Constantic, al massís de les muntanes de Begur, amb les seves grans sorreres, terreres  i pedreres que s’aboquen a la plana i el mar. Situats a llevant de la vila de Pals i a l’esquena de Regencós, el seu perfil quasi volcànic contempla  discretament, des de temps ancestrals, a ponent i el sud, la plana baix-empordanesa i les Gavarres,  i cap el nord-est l’arc destensat de la platja de Pals i immobilitat permanent i plàcida de les illes Medes. És curiós, parlant de perfils, la important semblança que tenen, vistos des del mig del pla de Llofriu, amb el de les muntanyes Poues, situades a ponent, a l’altre costat de la plana i darrera d’aquest poble  i el peu de les Gavarres. I per bé que, conformen un paratge erm i rocós, com ens recorda el seu propi nom de Quermany (roca gran), és una terra suau i fràgil, exposada a la tramuntana, a la pluja i al foc (encara recordo amb tristor el gran incendi de l’any 1983 i el que cremà el Quermany Petit l’any 2008).

cim del Quermany Gros, amb la torre de vigilància

Ja sigui des de Pals o des de Regencós, diversos són els camins que s’enlairen cap a Quermany. Tres de principals des de Pals i un parell més des de Regencós s’enfilen ràpidament cap a dalt dels turons, fins a confluir en un únic tram final. Camins pedregosos, de mal caminar, plens d’esbarzers, matolls, mòdegues i gatoses, de manera especial pel cantó de Regencós i Pals; més frondosos i humits, amb pins, alzines, suros, arboços i brucs, per la banda de la riera de Quermany i els boscos de Can Pou. També, des del GR-92, que ve de dalt de Begur  i que passa a tocar el paratge de Can Pou de ses Garites i la gran finca del Mas Floris per seguir cap a Pals passant pels Masos, es pot agafar un dels camins que pugen a Quermany per les Mines d’en Bofill. Són camins que permeten gaudir de la vista de la plana, del mar, de la vegetació i del paisatge mineral; també del d’origen humà, que encara persisteix: de les velles i mig derruïdes parets de pedra seca;  de les boques d’entrada a les anomenades Mines Blanques o terrera d’en Bernat, pel canto de Regencós, o les de les Mines Negres o Mines d’en Bofill, per la banda de Pals; i també, de les restes arqueològiques  que es troben a dalt dels dos turonets (cisternes, sitges, molins, ... al Quermany Petit), i malgrat que alguns historiadors posen en qüestió les del Quermany Gros  i atribueixen les del Quermany Petit a la existència d’una antiga pedrera alt-medieval (6), d’on hauria sortit la pedra per construir la vila vella de Pals, s’han trobat nombroses restes neolítiques, de sílex i de ceràmica preromana que semblen indicar la realitat d’un assentament prehistòric. Sigui pel cantó que sigui, personalment, m’agrada fer una petita volta, pujar per un sector i baixar per l’altre.

El que aquí explico és un dels que més em plau. En poc més del que trigo en escoltar la setena simfonia de Bruckner (noi, això d’anar a caminar amb uns Walkmans sempre té un valor afegit) dono una bona volta pels dos  turons de Quermany,  gaudint del paisatge, de la música i de la història (ni que sigui en bona part imaginada).

xemeneia de Cal Torradillo

Sortint des del poble de Regencós, agafo cap a ponent pel camí del cementiri. Aviat puc contemplar el paisatge de la plana que, en un dia assolellat és una delícia. Darrera em queda la vista del poble, amb el seu campanar a mig fer - com tants d’altres a l’Empordà – (perquè serà?) i, abans d’arribar al cementiri,  gaudeixo amb la contemplació de la elegància de la xemeneia del que fou el forn de la bòbila de Cal Torradillo, record dels temps en que hi havia al poble de Regencós una notable indústria rajolera (7), amb 23 forns, dels quals avui només queden els de Borasera i Can Marc. Passat el cementiri, deixo a la dreta un dels camins principals que puja cap el Quermany Gros (avui no pujaré per aquest cantó), i segueixo fins a trobar un petit corriol que ressegueix la tanca del darrera del càmping Mas Patoxes, per anar trobar, més endavant, un camí secundari  d’aquell principal, que volta el Quermany Petit per la part de baix, fins arribar a la carretera C-31, a l’alçada de la rostisseria del fill de Can Padrés. Però, bé, no el faré tot aquest recorregut, a partir d’aquest camí secundari, agafo el segon trencant a la dreta (el primer té altres variants, i em serviria si anés directament cap el Quermany Gros)  que, per un camí molt pedregós (cal anar ben calçat) i força empinat, em porta en poc més de 10 minuts fins al cim del turó del Quermany Petit. 

restes de construccions prop del camí del Quermany Petit

Tota l’estona, he pogut veure pedres i més pedres, i parets de pedra seca, i restes de petites construccions que testimonien la progressiva destrucció, lenta però constant, per efecte de la pluja, del foc i del vent, de la història de la muntanya (encara que, gràcies precisament al darrer foc del 2008, ara es pot observa molt bé la gran quantitat de construccions enrunades que hi ha). Hi havia només boscos i pedreres per explotar?, hi havia terrasses de vinyes, oliveres i altres conreus mediterranis, com cal suposar? o hi havia, en el seu temps, també, un veritable assentament humà, com es podria pensar atès l’abundància d’habitatges? Al cim del Quermany Petit és veu, de manera nítida, l’acció de la mà de l’home sobre la natura mineral: sitges, cisterna, dipòsit, ... En qualsevol cas, l’humanitzat paisatge que es contempla, mirant cap el pla de Torrent, és d’una bellesa inoblidable. 

dipòsit al cim del Quermany Petit

Després, el camí enfila cap avall, cap a Pals, i en arribar a la part més baixa, davant del Mas Pericai, avui convertit en casa de turisme rural, agafo cap a la dreta, per anar a trobar la carretereta que va des de Pals cap el ara hotel del Mas Salvi. Aquí, el camí es divideix: a mà esquerra, el vial asfaltat creua la riera de Quermany per anar cap el sector del Mas Floris i el Mas Pou de ses Garites; cap el davant i cap a la dreta,  un parell de camins més s’enfilen, tal i com està indicat, cap amunt el Quermany Gros. Tots tenen diferents bifurcacions i corriols (la teranyina de camins i caminets de Quermany és considerable, i dona fe de la dilatada intervenció humana ), però a mi m’agrada anar recte, endavant, pel que sembla més planer, perquè em permet gaudir de la frondositat i la bellesa de l’entorn de la riera. En poc més d’un quart d’hora, seguint les indicacions que va instal·lar el Consell Comarcal del Baix Empordà, aquest camí, després de pujar una mica i d’agafar un desviament cap a la dreta, em portarà fins al paratge i a les Mines d’en Bofill. 

boca d'entrada a les Mines d'en Bofill

Aquestes mines, dites també Mines Negres pel color de les argiles fosques i pissarroses que s’hi extreien, són força estretes, perilloses i molt fondes. Les argiles s’utilitzaven per fer càntirs i altres atuells de ceràmica negra. Aquí, podrem observar l’efecte de l’actuació humana, amb les bocanes d’entrada a les mines, amb una petita construcció del que podria haver estat un petit moll de càrrega, els grans clots de les terreres, ... Algun cop he tingut la temptació d’entrar cap a dins de les mines, però he de reconèixer que sempre m’he fet enrere, l’espeleologia no és lo meu. 

boca d'entrada principal de les Mines d'en Bofill

Segueixo el camí. Ara s’enfila una mica més. Un giravolt cap a la dreta. Ara trobo un altre camí a la dreta que em portaria cap a coll entre els dos turons principals de Quermany.  No l’agafo, ja hi aniré a parar, amunt!  Arboços, brucs, marges de pedra seca, pins, ... camí aspre. En poc més d’un quart arribo gairebé a dalt de Quermany, on aquest camí que ve de Pals es troba amb el que puja des de Regencós. Dos minuts més i ja soc a dalt de tot. Aquí, una torre d’aguait per controlar els focs de la comarca ens indica que ja hem arribat al petit cim del Quermany Gros. Un paisatge de 360 graus per contemplar en un entorn de soledat, pau i silenci.  A llevant i al nord, la platja de Pals, el mar blau i serè,  i el perfil de les Illes Medes - que sempre sembla que flotin-, el Roca Maura i el Montgrí, en primer terme; i la badia de Roses, amb el Puig Pení, el Puig Neulós i el Canigó, l’inici del Pirineu, com a bell frontispici. Al davant i a sota, el Puig d’en Pou i les cases del Mas Tomasí; i els aiguamolls de Pals, amb  les bases d’en Coll i el pla cap a Torroella. I girant com les agulles d’un rellotge, les grans pinedes del Massís de Begur, amb Regencós en primer terme, el pla cap el Puig Calent i Palafrugell, amb Ermedàs i les pinedes de Castell i el Cap Roig, i Palamós i el mar, al fons. I si anem mirant, ja ara cap a garbí i cap a ponent, el Massís de les Gavarres, amb Mont-ras, Llofriu i el barri de la Barceloneta; per acabar, més a la dreta, amb el pla de Torrent , Sant Feliu de Boada, Palau-sator, ...  i Pals. Instants de felicitat per recordar, ni que sigui tancant els ulls.

el mar i les Medes des de Quermany

Ara, reculant un xic, agafo el camí que, com comentava abans, ve de Regencós. Cal tenir cura per tal de no relliscar ni fer una regirada dels turmells. Els pas per damunt del pedregar del camí es fa molt inestable.  Són les restes minerals del gran assentament indigeta, que dibuixà (8) en Pella i Forgas?;  o són, com sembla més probable, les restes caigudes de les grans parets de pedra seca que s’hi troben arreu, construïdes, en una època molt posterior, per tal de delimitar i ordenar les terrasses de conreu? Són poc més de 10 minuts, però cal que la contemplació del paisatge no ens distregui la baixada. Arribat al petit coll, que abans comentava, que separa els dos turons principals de Quermany, es troba una cruïlla amb quatre camins: un, a sobre i a la dreta,  que volta la muntanya per tramuntana per anar a trobar el camí per on havia pujat des de les Mines d’en Bofill; un altre, també cap a la dreta, que baixa cap el Mas Salvi i la riera de Quermany; al davant, un altre que em portaria cap el Quermany Petit; i, un a l’esquerra,  que baixa de manera abrupte cap a Regencós. Agafo aquest, baixo amb cura, sense presses; i, a poc més de 50 metres, a l’esquerra hi ha un petit sender que primer planeja i després puja un xic; i que, talment com un embut, cada cop es va estrenyent, estrenyent, fins a convertir-se en un corriolet de res, un petit pas que em permet anar veient les diferents entrades que hi ha a les esmentades Mines Blanques o terrera d’en Bernat. 

una de les entrades a les Mines Blanques

De fet, el nom de la terrera d’en Bernat és una mica genèric,  ja que la propietat de les mines estava repartida entre en Josep Bofill (l’Avi rajoler), de Pals, i l’Abdó Sabater (en Bernat), de Regencós, de la mateixa manera que tot el Quermany ho està de repartit, entre els termes municipals de Pals i de Regencós. Així, unes quantes de les boques de les mines pertanyen al municipi de Pals i unes altres pertanyen al municipi de Regencós. La gent de Regencós, fent una mica de gresca, explica a tall d’anècdota (probablement fruit de la imaginació i de la conya) que una vegada en Martí Janoher, tot cavant .. cavant, des del cantó de la terrera d’en Bernat, va donar un cop de pic a l’Hontangas de Pals, que feia el mateix des de la terrera de l’Avi rajoler (9). 

una de les boques d'entrada a la Terrera d'en Bernat

Però, no perdem el fil ara: el recorregut pel corriol no és dificultós, però si es va amb pantalons curts hom pot acabar amb unes quantes esgarrinxades a les cames. Sempre és molt interessant veure les bocanes d’entrada a aquestes terreres d’argila blanca que es van explotar fins a mitjans del segle passat, bàsicament per fer l’engalba de la popular ceràmica de la Bisbal. Al final, el corriol desemboca on es troba la darrera boca d’entrada de la terrera, sobre un camí més ufanós que puja des del costat del cementiri de Regencós. Aquesta entrada està força ben conservada, té una reixa de tanca i, pel que sembla i es veu, el seu propietari la deu fer servir com a lloc d’esbarjo.

el pla cap a Torroella amb el Montgrí al fons

Si agafo el camí cap a baix, cap a la dreta, en poc més de 5 minuts, em porta fins al camí del cementiri, on havia començat el passeig. De tota manera, el que faig sovint, si tinc ganes de caminar un xic més, és anar cap amunt , a l’esquerra, per aquest camí que puja fins a trobar-se amb el camí principal que ve de Pals (i per on ja havia passat abans,  venint de les Mines d’en Bofill). Però, no, no hi arribo, no m’ha agradat mai repetir els camins. Arribat a dalt, a uns 20 metres abans de la connexió amb aquell, a mà dreta agafo un corriol que en 3 o 4 minuts em porta fins a sobre de Regencós, on es troben els dos dipòsits d’aigua que la Mancomunitat de Palafrugell, Begur, Pals, Regencós i Torrent té en aquest paratge. La vista cap el sud és espectacular, però suau i tendra, humana. I a partir d’aquí, per un camí no massa ben conservat, que passa pel costat d’unes antigues pedreres, arribo fins a la part de dalt del poble de Regencós; on també neix el corriol de la antiga font del poble que, com gairebé totes les fonts dels pobles empordanesos, té un cartell que diu: “aigua no potable”.  I si tinc set, doncs, apa! a beure de la cantimplora. Som tan moderns, tenim tant de tot, que ens falta el més necessari.

Vet aquí una petita excursió, un passeig per Quermany que, si anem ben calçats, amb una bona gorra i una cantimplora plena, i deixem les presses per un altre moment, ens permetrà fer una mica de salut.

(1)    –  Carles Serra i Joan Ferrer, “Poble de rajolers. Història de la indústria rajolera a Regencós”, pl. 6

(2)    -  Jordi Cortès i Roser Serra,  “Pals”, pl. 92, a Quaderns de la Revista de Girona, nº 136

(3)    – Josep Badia i Homs, “El Puig Quermany: una zona arqueològica important”, pl. 7 i següents,  Revista de Palafrugell, , nº 174 de 1-11-1974

(4)    – Ivette Barbaza, “El paisatge humà de la Costa Brava”, tom I, pl. 180

(5)    – Josep Pella i Forgas, “Historia del Ampurdán”, pl. 98 i 99

(6)    –Jordi Cortés i Roser Serra, obra citada,  pl. 13

(7)    – Carles Serra i Joan Ferrer, obra citada,  pl. 52

(8)    – Josep Pella i Forgas, obra citada, pl. 99

(9)    – Carles Serra i Joan ferrer, obra citada, pl. 16

Una volta per Begur, sa Riera i la Platja de Pals, un camí ben variat

(passant per la Font de la Bruixa, els Torradors, el Mas Mató i es Valls, Begur, el Camí de l’aigua, sa Riera, i el camí de ronda cap a la Cala de l’Illa Roja, la Cala Morisca, la Platja del Racó i la Platja Gran de Pals)

la Platja Gran de Pals

Aquest tram nord de la nostra costa té un paisatge dolç i abrupte, suau i feréstec, com tota la Costa Brava; però, a més, és molt  variat: podem trobar-hi platges grans i gairebé desèrtiques, com la platja Gran de Pals, cales mitjanes, com sa Riera, o petites caletes, com ara la Cala Morisca i la Cala de l’Illa Roja. I, si caminem una mica pels voltants, descobrirem racons ombrívols i humits, com la Font de la Bruixa o el camí de l’Aigua, grans pinedes sorrenques, com les de les muntanyes de Begur, vistes espectaculars, com ara les que es veuen des dels Torradors o el Mas Mató; o, senzillament, el meravellós paisatge per on passa el camí de ronda de sa Riera a la platja de Pals. Un passeig per als sentits que m’agrada fer tot donant una bona volta, pujant cap a Begur i tornant per sa Riera. De fet, aquest recorregut el faig sovint amb algunes variants, ja sigui d’anada o de tornada, o passant per Begur o sense arribar-hi. Aquesta que segueix és, potser, la més habitual.

Tot caminant des de la Platja Gran de Pals, un cop passada la cruïlla de la carretera 6502 (que va de Pals i els Masos a la platja) amb el carrer de la Platja del Racó, que va fins a Begur i també a l’Hotel sa Punta, agafo el següent carrer a ma esquerra que porta cap al comal de la Font de la Bruixa. La font avui ja no raja (hi ha alguna font vora mar que ragi avui?, poques, poques!) però l’indret és molt frondós, fresc i bonic, i allà hi trobarem un petit restaurant on, quan ve el bon temps, la Marta de la Bisbal i la seva família encenen cada dia un bon foc per fer una de les millors carns a la brasa que hom pot gaudir.  Aquí, davant del restaurant, comença un camí que segueix pel fons del comal. És un breu corriol que es confon amb la riera que recull l’aigua que s’escorre des de dalt dels Torradors i el Puig Major. Cal anar sempre recte, tot deixant a ma dreta un altre corriol que puja cap al Puigvermell i un altre desviament a ma esquerra que ens portaria fins a una cisterna d’aigua per als incendis. Al cap de 7 o 8 minuts, arriba un moment que aquest corriol es mig perd; però no!, segueix amb un sobtat gir a la dreta, tot enfilant-se cap amunt pel bell mig de la pineda, seguint el perfil de la muntanya. Després d’un parell de meandres, el sender arriba a dalt, per trobar-se amb un altre camí molt sorrós que puja per la dreta des de la urbanització del Puigvermell, i que seguint a ma esquerra en menys de mitja horeta ens portaria fins a Begur.  De tota manera,  jo gairebé mai no el segueixo, ja que seguint cap a Begur per aquest camí més ample, a menys de 50 metres a ma esquerra entre la pineda s’endevina un sender molt sorrós que, després d’un tram inicial mig esborrat de menys de 100 metres, gira a la dreta  per convertir-se en un corriol  estret però més definit que en menys de 15 minuts ens portarà fins el Puig dels Torradors, sobre les urbanitzacions del Mas Mató i es Valls. 

les Illes Medes des del camí dels Torradors

Arribats al tram final del corriol, a ma esquerra, trobarem successivament  un parell de petits senders que pugen fins a dalt de tot dels Torradors, des d’on podrem gaudir d’unes vistes esplèndides: el Montgrí i la platja de Pals, amb les illes Medes al fons; el conjunt de tot el massís de les muntanyes de Begur, amb el castell de Begur; sense oblidar que, a ma dreta s’intueix la plana baix-empordanesa amb el mateix Puig de Quermany a la dreta a sobre del poble de Regencós. El petit esforç i les quatre esgarrinxades que, si portem pantalons curts, ens haurem pogut fer a les cames en el tram de pujada pel corriol dels Torradors, es veurà recompensada abastament: pau, soledat i silenci. Natura trepitjada per l’home però integrada en un ambient de delicada contemplació. Imatges que ens queden a la retina per sempre més i que ens conviden a tancar els ulls per recordar-ne els seus detalls.

Puig de Quermany des dels Torradors

Però, tornem a la realitat. A sota els Torradors, trobarem els carrers més enlairats de la urbanització del Mas Mató, on reposen plàcidament un gran número de finques dels nostres benvolguts estiuejants, finques que tenen unes vistes sobre el mar que enamoren; per bé que, moltes d’elles, estan construïdes en unes parcel·les  que tenen un pendent que, al meu entendre, és clarament superior al 20% que indica l’article 9 de la Llei d’urbanisme de Catalunya. Però, en fi, això ja són figues d’un altre paner: “ Deu, nostre senyor, fa tot el que Deu vol”.

Arribats aquí, si anem cap a baix a ma esquerra, seguint per la cresta de la muntanya, passarem pels atrevits carrers Juli Garreta, Alexandre de Riquer i dels Torradors (que jo recordi, aquests carrers en els darrers  anys s’han ensorrat – literalment - dues o tres vegades, degut a les esllavissades produïdes - el que deia del pendent en un sòl molt sorrenc -  en la construcció d’alguns dels xalets, quedant tallats durant mesos fins a la seva total reconstrucció) des d’on anirem a parar al carrer de la Platja del Racó (que s’acaba gairebé a Begur, a la carretera de Begur a sa Riera, fent de veritable carretera de la costa). Seguint el carrer cap a l’esquerra, a uns dos-cents metres més enllà, girant ara a la dreta, podrem agafar el carrer Catalònia, desviament que baixa cap a sa Riera, passant per la urbanització de sobre la cala del Rei. En 10 minuts arribarem a mar. Aquest recorregut és més curt i te l’atractiu d’unes vistes espectaculars del mar i de sa Riera. De tota manera, baixant dels Torradors recomanaria seguir a la dreta, sempre cap a la dreta (al principi pel mateix  carrer Juli Garreta), i en poc més de 10 minuts arribarem fins al sector de sa Fontansa, a l’entrada de Begur des de la carretera de Regencós. Aquí, a la part de baix del Parc de l’Arbreda, podrem agafar el Camí de l’Aigua (1) que, en poc més de 20 minuts ens portarà fins a sa Riera. Ni que sigui a l’estiu, val la pena. La frondositat del paisatge s’ho mereix.

baixant pel Camí de l'Aigua

Bé, per un camí o por l’altre ja som a sa Riera. La cala a l’estiu és molt concorreguda, especialment pels propietaris de les cases i finques de Begur i rodalies. La cala és molt bonica i té una vista esplèndida de les Illes Medes, orientant-se tota ella una mica cap el nord-est, entre tramuntana i gregal. Té una avantatge important, ... bé, més d’una: una sorra gruixuda i neta, un sector d’embarcacions  prou reduït i ben controlat, i tres sectors ben definits que fan que s’hi pugui parar el sol fins a darrera hora del dia. A l’esquerra, la Platja de ses Llunes, minúscula i coquetona, on cal posar la tovallola a primera hora del matí; al mig, la cala pròpiament dita; i a l’esquerra, la caleta del Port des Pi, ombrívola al matí, però ben assolellada a la tarda. Sa Riera, està ben endreçada, ja que l’Ajuntament de Begur la té prou ben cuidada. Massa, fins i tot, diria jo. Amb l’ajuda d’un pla del FEDER, fa 4 o 5 anys es dur a terme una intervenció urbanística molt important, fent-hi unes graderies de fusta en el punt de contacte de la zona urbana amb la sorra, des del meu punt de vista, exagerades, més pròpies d’un teatre grec. En fi, es nota que estem en un país ric, al menys per uns quants.

sa Riera vista des de la Cala del Rei, un onze de setembre

Si agaféssim cap a la dreta, per sota la Punta d’en Toni, aniríem cap el sector de s’Antiga i les Negres, per arribar a Aiguafreda i sa Tuna. És una altra excursió del tot recomanable; però no és pas aquesta. Seguint el camí de ronda que comença a sobre la Platja de ses Llunes, davant del Faralló dels Frares, es volta la cala pel nord-oest. La vista del mar, de les roques, dels pins que s’hi aboquen a sobre, és molt i molt bonica. Successivament, trobarem petits racons de terra i mar que l’enginy popular ha anat batejant amb noms originals i, a voltes, un xic morbosos i aristocràtics: el Bany de la Sultana, el Cementiri de Begur, la Cala del Rei i la Punta Llarga, el Caganer del Duc, i la Roca Negra (2). Anys enrere, en aquest sector sovint hi anava a fer quatre musclos, disfressat amb ulleres, uns peus d’ànec, un bossa de malla,  i un tornavís per fer bé la tria. Avui en dia, tot està més controlat i la veda és més llarga; però, vaja, bussejar una mica per entre els nombrosos niells i foraions que es troben aquí és d’allò més agradable.

la Cala Moreta i la Cala de l'Illa Roja al fons

Ara el camí de ronda pren embranzida i puja amunt per salvar l’obstacle de la Roca Negra, i girar cap a sobre de la Cala de l’Illa Roja i la Cala Moreta. Pel que sembla, aquestes dues caletes són relativament noves. Són el producte de l’activitat extractiva, bàsicament de mineral de ferro, que es va fer finals del segle XIX i a principis del XX en aquest part de la costa (3). D’aquí venen els noms de Roca Negra i d’Illa Roja. A més, tot Begur però de manera especial, aquesta part del litoral presenta un gran interès pels estudiosos de l’evolució geològica del nostre país (4); fet que, per alguns d’ells, entra en contradicció amb l’ús naturista que, de fa més de 40 anys, tenen aquestes dues cales. De vegades, la convivència (ni que sigui d’usos) es fa difícil. L’interès per l’estudi i descoberta de la natura del paratge no hauria de ser incompatible amb la presència de la natura humana al descobert; de fet, tret del període estival (relativament curt en aquesta zona) i, de manera especial, els caps de setmana, la resta de l’any es pot anar tranquil·lament a fer un vol per aquests indrets. Malgrat tot, he de reconèixer que ja fa molts anys que no mi banyo en aquestes caletes, degut a que quan fa bon temps estan plenes a vessar de banyistes. 

vista de la Platja del Racó

I després de la Punta Espinuda, amb la seves roques en forma d’espina conegudes com ses Planasses, retrobarem la vista de les Illes Medes i de la Platja de Pals, cap on s’enfila el camí passant pel damunt de la Platja del Racó, on comença la Platja Gran de Pals, encara en el terme municipal de Begur. 

Prendre una “canya” i una tapa a qualsevol dels dos bars restaurants (el Sol i Mar o el Mar Blau) que reposen vora la sorra pot ser una molt bona manera d’acabar una excursió que, atenent el ritme i les pauses que haguem pogut fer, haurà durat de 2 a 3 hores.

(1)    -  veure “Els camins cap el mar de Begur, el camí de l’Aigua i el camí de les Pedreres”, en aquest mateix bloc

(2)    - toponímia de “La Costa de l’Empordanet”, de Josep Castelló, Josep Bañeras i Jordi Planas i de l’Institut Cartogràfic de Catalunya

(3)    -  veure “La costa de Begur, la costa de les mines” en aquest mateix bloc

(4)    -  veure “Geozona 353, Paleozoic del Massís de Begur”, de Jordi Carreras, Dº Gral. de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya

La garita

immòbil i lenta cau la freda nit sobre la terra

entre la tènue claror d’un vell fanal esgrogueït

els plàtans dels carrers dibuixen ombres estranyes

amb els seus braços despullats ara per l’hivern

mentre un vell troleibús recorda la humana presència

com a pròleg del posterior i llarg silenci

des de la petita obertura de la meva garita

contemplo el que veig d’aquest desolat paisatge

carrers buits i edificis foscos i tristos

aïllat d’un món que ara dorm inconscient

dins les quatre parets que m’envolten

em desvetllo com puc a cops de pessics

en una casa propera a l’altra costat del carrer fosc

darrera el finestral s’encén de cop un llum esmorteït

que com pot il·lumina de manera tímida una cambra

senyal que a tot hora sempre hi ha algú despert i

la meva mirada esbiaixada s’atura tot buscant

un moviment inexistent que delati la humana presència

encara hi ha vida però, penso, i

imagino un parella jove amb un fill petit

un infant encara despert que plora

uns pares enyorant el silenci de la son 

i unes breus cançons de bressol

cantades amb amor per fer l’encanteri

o potser, imagino,

són un home i una dona que jeuen al llit

en l’intent d’una felicitat d’últim recurs

buscant una espurna de pau i parèntesi

sexe i plaer o un amor fet a contracor

desprès d’un dia llarg i feixuc

o potser, imagino,

un llibre obert damunt la taula

esperant el seu Montag de Fahrenheit 451

o una noia estudiant aplicada

darrera una tassa de cafè ben carregat

preparant el seu futur sempre incert

o potser, imagino,

és un vell obrer fabril arribant al cau

després d’un monòton i trist jorn 

fent tot sol el darrer i escàs àpat diari

o que, tanmateix, destapa els llençols

llevant-se per tornar puntual a la feina

que ens passà?, penso, i

només percebo unes ombres irreals

mentre el tendal de la negra nit ho cobreix tot

aquí i allà quatre espurnes de llum (quatre senyals?)

emparant el llarg silenci que esdevé amenaçador

sinistre després de la paraula de l’antic àugur

des del meu racó de silenci, vola el meu cap

pels forats de la gàbia entra la humitat del garbí

mentre la pluja remulla les parets i els carrers

de manera lenta passant les hores  i tinc fred

m’esgarrifo, estic sol, no hi ha ningú més

la ciutat entera, el món, està trist i dorm, encara

i des de la meva garita imagino la fi de la nit

amb la titànica lluita dels fills de Saturn 

i la llum del sol d’una albada propera

i el brogit de la vida i de la seva  alegria

i les corredisses dels infants i dels seus jocs

i els crits a les parades del mercat del meu barri

i una nova i justa pau em colpeix els pensaments

            feta de treball i igualtat, d’amor i respecte

La platja de Pals, el somni de la llibertat

Avui, la platja de Pals és un privilegi. Aquesta afirmació pot donar entendre que la finor de la platja, la sorra, les dunes, la qualitat de l’aigua, ... és esplèndida, magnífica, ... ; una meravella, vaja. I no és veritat, al menys del tot. O també, pot donar a pensar que, el grau d’urbanització de l’entorn és plenament respectuós amb la natura, i que la presència humana està perfectament integrada amb el medi marí. I tampoc és això, tornaríem a faltar a la veritat. Malgrat tot, continuo afirmant que, avui la platja de Pals és un privilegi: el somni de la llibertat. Per què? Miraré d’aclarir-ho.

la platja de Pals des del castell de Begur

De sempre, la platja de Pals ha estat un dels llocs de bany predilectes de la gent de la comarca degut a la facilitat del seu accés, a la comoditat i amplitud de l’entorn, a la possibilitat de tenir un matí de dissabte o de diumenge agradable amb la mainada, en un espai per banyar-se, per parar el sol, per jugar un xic a pilota o a pales, o a pilota o a vòlei, ..... El paratge dóna per a tot, i per a tothom. A més, la bona orientació de la platja permet el bany en un horari dilatat, de matí fins a darrera hora de la tarda; i la mica d’aire que corre, a partir de mig matí, també facilita l’estada a aquelles hores caniculars en que la insolació és més intensa. Tot plegat, en resum, un lloc agradable on  banyar-se, com a preludi d’un àpat familiar sota l’ombra de les àmplies pinedes que, encara avui, reposen plàcidament en l’immediat rerepaís.

dunes amb les Medes al fons

Ara bé, la presència de les antenes de l’emissora americana de propaganda anticomunista Ràdio Liberty, construïdes l’any 1959 en plena Guerra Freda, així com una qualitat de l’aigua bastant dubtosa, pels abocaments del riu Ter i del rec del Molí, que rega els arrossars de la plana i de les basses d’en Coll, eren unes notes negatives prou importants. Amb la davallada, a partir de l’any 1989, dels règims de l’Europa oriental de l’òrbita soviètica, la utilitat i la permanència de l’emissora es posà en qüestió, en un procés de tira i afluixa entre les administracions de l’Estat que culminà amb el seu tancament i la voladura de les antenes el dia 22 de març de l’any 2006 (enmig d’una certa polèmica entre els partidaris de l’enderroc total i els de mantenir al menys una part de les instal·lacions, ja sigui com a simple record de la Guerra Freda, o com a garantia de preservació de l’entorn davant de l’urbanisme  fora-senyat dels especuladors, o, senzillament, pel propi interès científic en mantenir part dels aspectes  tècnics més remarcables de l’emissora).

Amb tot, avui, un cop desmantellades les antenes que, òbviament alteraven de manera substancial la fisonomia del paisatge, la platja de Pals, amb la de la Fonollera i la de l’Estartit, llueix esplèndida, i el seu perfil, suau i concret, en forma d’arc destensat, coronat per la Punta Espinuda, per la banda de Begur, i per les illes Medes, pel cantó de l’Estartit, s’aboca al mar d’una manera plàcida i harmònica. Un mar, d’ordinari, un xic mogut a partir de mig matí, però que sempre descansa tranquil a primera hora del dia i al capvespre, malgrat que, en dies de tramuntana pot arribar a ser brau i perillós per a navegants mal equipats; però una delícia esperada pels practicants de l’esport de la taula de surf. I, també avui, la qualitat de l’aigua, encara que no pot ésser excel·lent degut a les aportacions aqüíferes esmentades abans, amb la posada en marxa en els darrers anys de les plantes de tractament de les aigües residuals en la major part dels municipis que conviuen amb el riu Ter, ha millorat de manera notable.

el mar enfadat en un dia de tramuntana

I si un bany a l’estiu, especialment a primera hora, és d’allò més agradable, un passeig pel camí saulonenc construït a l’antic sector de les antenes, mirant el mar entre les dunes, els joncs, els canyers i els lliris marins, amb les Medes al fons, i la posta de sol amb el vol de les gavines al capvespre, és durant tot l’any una experiència que s’ha de viure i s’ha de gaudir. És clar que la platja de Pals no pot competir amb les petites caletes que abunden per tot el massís de Begur i per bona part de la Costa Brava: el paisatge i la geologia de l’entorn són molt diferents. Però, quan diem que no pot competir, volem dir això, que no juguen a la mateixa competició, els seus atributs i qualitats són d’una altra categoria: un entorn urbanitzat, sí (com no podria ser d’altra manera al rovell de l’ou de la Costa Brava), però que té un litoral molt poc construït (mai podrem agrair prou la presència durant tants anys de l’emissora ianqui, amb les seves enormes andròmines, barrant, juntament amb el Club de Golf de Pals, el pas cap el mar), amb abundants pinedes on reposar o fer la migdiada, una gran zona humida, plena de recs  i d’aiguamolls, on gaudir del passeig, i d’arrossars i camps on es treballa la terra; i on només destaquen pel seu mal gust els apartaments del sector de la platja del Racó, i amb una mica més de qualitat els del sector del golf, on hi ha també l’únic hotel de la platja.

cap des Forn i ses Negres, des de la platja Gran

Així, a tot l’entorn de la platja de Pals s’observa una presència humana discreta, un paisatge pels amants del contacte directa amb la natura on poden també practicar lliurament el nudisme (si fa 40 anys el sector nudista estava restringit a les platges de la cala Moreta i de la cala de l’Illa Roja, sota el camí de ronda a sa Riera, i a un petit sector a garbí de la platja Gran de Pals, on estaven omnipresents les tres primeres antenes), avui l’espai ocupat pels nudistes ha anat creixent arreu  i conviu d’una manera prou harmònica amb els banyistes que paren el sol d’una manera més tradicional. 

Aquest estiu passat, després d’haver fet una passejada amb caiac, mentre treia l’embarcació de l’aigua, parlava amb una senyora de Barcelona que havia viscut durant molts anys al Carib, concretament a la República Dominicana, i em comentava el següent: “sí, el Carib és molt bonic, les seves platges són molt maques, amb moltes palmeres, el mar tan blau, ... però, això que teniu, que tenim, aquí, ... de poder-te banyar tranquil·lament sense patir pel mar, amb aquesta vista meravellosa de les Medes al fons, al costat de les dunes, a tocar de les pinedes, i sense que ningú et faci nosa, ... és el súmmum de la llibertat; no hi ha color, a mi m’agrada més aquest mar de la Costa Brava que no pas el Carib”.

Bé, segur que n’hi haurà per a tots els gustos, però, al menys per a mi, la platja de Pals és un privilegi: hem passat d’una llibertat etèria i simbòlica proclamada pel tam-tam de la radio dels temps de la Guerra Freda al silenci de la pau i al somni de la llibertat que encara avui (ni que sigui de manera puntual i una mica virtual) es pot gaudir aquí.

Quermany

Quermany, Quermany

de vora el mar gairebé no se’t veu
a tu, muntanya breu de l’Empordà petit
ni a la suau i doble silueta que et conforma
ni a la pedra gran que de molt antic et dona nom

Quermany, gros i petit

la nostra petita muntanya màgica
al bell mig de la plana i dels aiguamolls
que conserves viva la llegenda de l’argolla
com tirador ancestral de la porta d’entrada al cau
a la gruta del gelós drac de la nostra efímera riquesa

Quermany gros, Quermany petit

avui dorms en els bells i antics somnis
en l’enyor de les petjades èpiques indigetes
en l’esforçat treball fet a les teves entranyes minerals
i en el record d’un paisatge descrit succintament pel vell Avieno
rememorant una geografia incerta al bell mig d’un terra rica i humida
al moment de cercar el dubtós inici d’un promontori a la lunar deessa Selene

Quermany, pedra vella i aspre

mineral tartera farcida de vedrunes
de matolls, esbarzers, arboços i pocs pins
talaia empordanesa que ens acompanyes
que ens dones la joia de la vista i la presència
plaer inenarrable de les mirades que et contemplen
ancestral refugi  de vida dels nostres millors avantpassats
foc permanent del l’imaginari empordanès el néixer el sol cada dia   

Pujaré i baixaré al ritme de la tramuntana

ja sigui des del Contantinc, de Pals o de Regencós
ensopegant, relliscant i trepitjant  els teus còdols infinits
tot resseguint el dors dels teus costeruts i esforçats camins
el rastre de perduts i aspres corriols esllavissats pel foc i la pluja
vorejant comals i balmes de les teves mines i terreres de calç i fang
i gaudint al contemplar el Montgrí i el Canigó i els aiguamolls i la plana
espurnejada de conreus, masos, llogarrets i viles d’aquest petit país emporità
on les muntanyes de Begur miren el mar coronat a gregal per la Meda i el Cavall Bernat

Hola Quermany! Ja vinc

Els camins de la nit

venim del no res però tenim somnis

                sí, plens d’anhels i esperances!

somiem  desperts el bell mig de la nit

un cop passat el temps de les pors i els silencis

perduts encara enmig de la humana follia i

plegats cerquem noves mans per retrobar el camí

com volves de neu caient de manera lenta i constant

com arbres despullats en un paisatge d’hivern

del silenci de les paraules extraviades en la ment

neixen promeses certes d’amor, desig i alegria

dels somnis retrobats en els camins de la nit

i anem cap a la llum de la ma de vells somnis

                sí, plens de voluntats i certeses!

laberíntic despertar al perfum de la vida 

bell tornassol de color, força i silenci

enlluernats encara pels llums encesos en la foscor

meravellós miracle que assenyala la fi del viatge

com infants jugant al bell mig dels carrers

com pedres que rodolen  cap el pou del passat

de les tremolors atrapades en l’escalfor de l’amor

desperten tel·lúriques i inacabables onades humanes

dels somnis retrobats en els camins de la nit

Per les muntanyes de la costa de Begur: del Puig Son Ric al Puig Rodó, passant per sa Tuna

Begur, el castell i la platja de Pals

Sempre que pensem en Begur, pensem en el mar. Associem la idea que hom té del poble de Begur amb el mar d’Aiguablava, de sa Riera, de sa Tuna,  ....;  malgrat tot, Begur és un poble enlairat, gairebé amagat si es mira des del mar; és un poble que s’ha de veure des de terra estant: les millors vistes del poble amb el seu castell,  de les seves torres de defensa, dels seus carrers estrets i del seus teulats rogencs, són sempre les que es poden contemplar des de dalt del propi castell o des de les muntanyes que l’envolten: des del Puig Son Ric o del Puig d’en Malaret, des del Puig Creu d’en Redó, dels Torradors o des del Puig de la Coma,  .... Tot, des de fora estant agafa una perspectiva més fina i encisadora. Per això, i malgrat la bellesa enlluernadora de les seves cales i de la seva costa, jo sempre procuro començar i acabar les caminades que faig pel seus voltants en el mateix poble de Begur; potser és que el meu atavisme de pagès de ciutat em fa que a tota hora vulgui tocar de peus a terra.

Aiguablava i Fornells des del Puig de sa Guàrdia

Un dels itineraris que més m’agrada fer és baixar des del cim de Begur fins a sa Tuna, voltar cap a Aiguafreda i - després de maleir un xic els apartaments de l’antic hotel del Cap sa Sal - tornar a pujar cap a dalt del poble, ja sigui pel camí d'es Quinze, si em ve de gust gaudir de les seves obagues i de la esplèndida vegetació de la riera d’Aiguafreda, farcida de suros i alzines; o, pujant cap el Puig Rodó i el Mirador de la Creu, contemplar la llarga perspectiva sobre la mar blava de la platja de Pals i el Montgrí. Si ensopego un dia clar i assolellat, d’aquells que abunden per l’Empordà després del bufec de la tramuntana, les vistes són una meravella; senzillament, espectaculars: el mar i la plana de Pals i Torroella, el Pirineu Oriental al fons, amb el Canigó, el Puig Neulós, ... i el Puig Paní que s’aboca damunt de la Mediterrània. Començo la marxa a la part alta de Begur, el carrer Josep Silvestre, que enfila cap el Puig Son Ric (1); a mitja pujada i a mà esquerra hi ha un petit parc infantil, on comença el carrer de l’Agustí Marquès i Font, que volta el puig per la banda de tramuntana.  El passeig pel carrer permet veure una panoràmica enlluernadora del poble de Begur, amb els arcs, els badius i les palmeres (ara en perill d’extinció, degut a l’escarabat “picudo”, originari de Nova Zelanda i que pel que sembla va venir a casa nostra des dels països àrabs) de les grans cases construïdes pels indians el segle passat; la platja de Pals, les illes Medes i  l’Estartit. El carrer volta el puig pel cantó d’on bufa la tramuntana  i el gregal fins a trobar el carrer Font de la Salut, que baixa de dalt del Son Ric fins per morir al  camí del Semàfor. De fet, jo el deixo ben aviat, un xic més endavant, just quan el carrer davalla a mà esquerra, i segueixo pel camí de terra que permet el pas cap a les finques que s’aboquen damunt dels penya-segats que miren cap a Fornells i Aiguablava. Al final del carrer s’arriba fins a una mena de mirador natural amb una vista del mar i la costa que sempre em deixa bocabadat: Fornells, Aiguablava i els roquissers de ses Falugues que donen l’entrada cap a Aigua Xelida, amb el cap de Sant Sebastià al fons,  ... i fins on la vista es perd amb el sol de llevant. Un paisatge que impressiona i que no et cansaries mai de contemplar, com segur que fan la mitja dotzena de propietaris que coronen el dalt de la muntanya del Son Ric.

Aquí trobarem el GR que baixa cap a la Platja Fonda, i que, per dalt del serrat, s’encamina cap a la Borna i sa Tuna. Seguint els senyals del GR pel cim de la carena, el camí passa per sota el Puig sa Guardia tot vorejant el fort pendent sobre el mar del Cap de Begur: és un voraviu per sobra de la Illa Negra i la platja i la punta d’es Falcó, i on es port veure, a 150 metres sobre l’espadat d’en Serrallets, les restes d’una construcció inacabada promoguda pel Ministeri de Defensa espanyol a meitat del segle passat, per tal d’ubicar-hi una residència estival pels oficials de la “benemèrita” institució. Afortunadament, va quedar a mig fer. Aquest, però, sempre és un bon lloc per passejar una estona tot parant el sol, per gaudir de la vista, o per trobar-hi espàrrecs salvatges durant els mesos de març i abril. 

Castell de Begur des del camí al Puig d'en Malaret

Arribat a la carretera que, des de Begur, porta cap a la urbanització de la Borna, jo reculo uns 400 metres per l’anomenat pla de Son Ric fins a trobar un camí ben fresat a mà dreta (passat un primer camí que dóna pas a una finca privada) que porta al caminant fins al Puig d’en Malaret. Aquest camí, mica en mica, es va estrenyent fins convertir-se en un petit corriol, que, pocs metres abans del final a mà dreta, dona pas a un abrupte sender que s’enfila per la cresta del roquisser, entre matolls i esbarzers que ens faran un píling si anem amb pantalons curts, per tal d’anar a sortir –després de grimpar una mica-  a la part alta de la urbanització de la Borna. A dalt del puig, s’hi troba un dipòsit d’aigua de boca per a aquest sector: és un dels tants que té, degut a la complexitat orogràfica i a l’abundant presència urbanística, el municipi de Begur. Que jo recordi (i segur que m’han deixo algun) a partir del principal, el de capçalera, que està al Puig Son Ric, hi han dos més de distribució, al mateix puig; aquest de la Borna; un altre prop del Cap sa Sal, a Aiguafreda; un al Coll dels Ocells, sobre sa Tuna; i un dalt de tot d’Aigua Xelida, a tocar el terme de Palafrugell.  Però, no m’entretinc més i segueixo. Baixant pel carrer anomenat del Rec de sa Tuna, a  mà esquerra hi ha unes vistes espectaculars sobre les muntanyes del Son Ric, el son Moles, el Mas Prats i el Puig Creu d’en Redó i, més avall, a la dreta, la vista es troba ara amb el semàfor (el far) i el Cap de Begur, a la dreta, i el mar de ses Falguerines a sota del Puig d’es Cau, al davant. Deixant a banda les edificacions, tot plegat un plaer per l’esperit. En arribar a la cruïlla amb el carrer de ses Falguerines, que va cap el sector de llevant de la Borna, i deixant el propi carrer que baixa cap a sa Tuna, enfilo pel bell mig de les cases del “poblado típico” de la Borna, concretament pel carrer 1 (el del mig, que té una piscina a la dreta de l’entrada ); on, al final, comença un petit corriol que, a mà esquerra, s’enfila cap a la cresta del serrat per tal de contemplar una de les vistes més llargues i boniques que hom pot gaudir a la Costa Brava: a sota, la cala de sa Tuna, el Cap sa Sal i la cala d’Aiguafreda; i al seu darrera, la platja de Pals, les Medes, el Montgrí,  .... La vista impressiona (ara encara més que abans) i la baixada, també. El corriol segueix mig perdut, sempre per dalt de al cresta,  passant pel seu perfil més agosarat, pel damunt de pedres escarpades i escapçades; i es perd i es troba, i es torna a perdre; però el tornem a trobar, sempre per la cresta, ara cap avall, i decantant un xic a la dreta, fins a trobar un sender que ve de la part baixa de la Borna i que va a parar a sa Tuna. Cal anar ben calçat, i estar amatent a les relliscades i a les regirades de turmell, degut a la inestabilitat del terreny.

Aiguafreda i sa Punta entre el Cap sa Sal i la Punta des Plom

Arribats al senyal geodèsic que presideix el turonet que mira cap a la Punta es Plom, la gràcia estar en baixar pel corriol més abrupte que hi ha al darrera, per contemplar els escarpats penya-segats que miren cap el Cap de Begur, i fer una aposta per tal d’endevinar en quin punt relliscarem i tocarem de culs a terra. Ja a baix, un mirador - fet de fa poc per l’Ajuntament de Begur - ens permetrà gaudir sense riscos l’agosarat perfil de la Punta des Plom i de la cala de s’Aixugador, al davant; i del Racó de Llevant, amb les roques de s’Encalladora i de ses Falguerines, mirant a baix a la dreta, i el penya-segat anomenat es Degotís (degut a que durant tot l’any aboca una petita quantitat d’aigua en forma de dutxa, sobre el mar), entre el Puig des Cau  i el Cap de Begur.

 

el semàfor (el far) de Begur

A partir d’aquí, en cinc minuts arribarem a la platja de sa Tuna, un lloc paradisíac on banyar-se si fa bon temps. Sa Tuna és una cala pedrosa, amb molt poca sorra (recorda una mica les cales del Cap de Creus), per la qual cosa l’aigua sempre és neta i transparent. Un plaer per a la vista i pel bany, malgrat la presència de les inevitables embarcacions d’estiueig. Segueixo el contorn de la cala i, per entre les cases que s’aboquen damunt l’aigua, agafo el camí de ronda per seguir cap a Aiguafreda. És un passeig de deu minuts per flairà la salabror de l’aire del mar –en especial els dies de llevant – i fruir d’aquest indret; que, per bé que molt visitat i concorregut a l’estiu, és dels més bonics de la nostra costa: a l’altra banda de la cala hi ha la Punta es Plom, amb les roques i el pas d’es Portell; a prop del nostre roquisser, mirant cap a Aiguafreda, les roques de ses Vaques. Després d’una bona pujada pel camí, reconvertit ara en una bona escala, agafarem el tram final fins a la cala d’Aiguafreda, punt final de la riera que baixa des d’es Quinze de Begur, on encara hi trobarem una font i una taula de pedra amb uns bancs on seure per si es vol fer una bona queixalada. Aiguafreda és un lloc molt freqüentat pels submarinistes que volen fer immersió pels esculls i foraions de ses Negres i de s’Encalladora, i és un bon punt de sortida pels bots, “zodíacs”, caiacs o altres embarcacions petites, ja que l’accés a l’agua és fàcil i permet el seu transport amb vehicle fins a la vora del mar. 

baixant a sa Tuna des de la Borna

Seguint pel camí de ronda, s’arriba en un moment fins a la punta de s’Ullastre, que dona pas cap els apartaments del Cap sa Sal, després de pujar per una llarga escala que permet veure l’embarcador i la Casa dels Pescadors, que amaga l’entrada a una antiga mina de plom, la Mina Francisqueta (2), que explotava un filó d’on s’hi treia galena, pirita, goethita, calcita, baritina i quars.  Arribant a dalt de l’escala, trobem el recinte de l’antic hotel amb l’entrada sempre tancada, cosa que impedeix el pas per gaudir d’aquest  paratge privilegiat (un cop més, la iniciativa privada – en aquest cas, fou la família Andreu (3), propietaris  dels Laboratoris del Dr. Andreu,  qui, l’any 1963, la tingué -  amb el vist i plau de l’administració pública, ocupant tot una bona part de la franja costanera que, òbviament, està dins dels límits de la zona marítima i terrestre) . 

Aiguafreda

No tenim, doncs, més remei que anar a trepitjar una mica d’asfalt i pujar pels carrers de la gran urbanització d’Aiguafreda per seguir el nostre camí cap el Puig Rodó. ..... Passat un dipòsit d’aigua que trobarem a mà esquerra, agafo el carrer S’Antiga cap a dalt a la dreta, com si anés cap a sa Riera, i a dalt de la petita pujada, a mà dreta hi ha el petit Puig Rodó d’Aiguafreda, accessible només des de la banda de ses Negres, donat que l’accés està tallat per les finques privades, i a l’esquerra, s’agafa el carrer d’Aiguafreda  i després, sempre cap a dalt i a la dreta, els carrers de les Medes i el del Puig Rodó, que en poc més de quinze minuts ens condueix fins a dalt de tot del puig, on hi ha l’anomenat “Mirador de la Creu”. La pujada és de bon fer, i permet contemplar unes vistes espectaculars sobre la platja de Pals i el Montgrí. També, permet veure el precari estat de la urbanització d’Aiguafreda, amb els carrers plens de matolls i les faroles trencades: la natura reclama el que és seu; en aquest cas, penso que per sort ja que la urbanització, feta els anys seixanta del segle passat, estava pensada per a 500 habitatges; però, ja sigui pel preu, la mala previsió urbanística o per la cobdícia desmesurada dels promotors, va quedar mig abandonada. I que sigui per molts anys!; encara que,  la “pedra de Sísif” cau i torna a pujar, doncs el propi Ajuntament de Begur i la societat mercantil Ses Negres, des de l’aprovació del planejament del 2003 (4) i malgrat la crisi del totxo, impulsen un projecte (aprovació inicial del 25-01-2011) per urbanitzar el sector de les antigues pedreres de s’Antiga i fer-hi 24 nous habitatges de gama alta (parcel·la mínima de 900 m2): és el sector S-28 Pedrera de s’Antiga. Si mirem, ni que sigui breument, les dades generals de Begur, ens adonarem de l’abast de les bestieses que s’han fet en els darrers anys, i de la fugida endavant que han fet tants i tants municipis per tal de fer de l’urbanisme la seva principal font d’ingressos, en el marc d’una administració local necessitada de recursos econòmics (12-13% sobre el total de l’administració pública). Per exemple, l’any 1991, la població censada de Begur era de 2760 persones (5), que ocupava el 19,96% d’un parc d’habitatges de 4023 unitats. Doncs bé, el Pla general urbanístic –PGMO – del 1989 ja preveia un total de 7365 habitatges en tot el municipi; i en la revisió del 2003, es feia una previsió d’un total de 8291 habitatges, entre el sòl urbà i el programat!.  Créixer en població i en segones residències? Fins a on? Fins quan? Per què? Es podran mantenir i ampliar els serveis públics? Quina serà l’estructura demogràfica? i quina serà la seva base econòmica? ... preguntes sense resposta. Hores d’ara, Begur té una població de 4221 habitants (ha crescut, sobretot, en base a una població sobrevinguda cada cop més envellida: el 1991 hi havia un total de 148 residents estrangers, en tant que el 2011 ja eren 649, en especial dels països de la UE, amb un 42,02% de més de 60 anys) que ocupen 1680 habitatges (32’15%) , sobre un total de 5225. Seguim amb la mateixa pedra a la sabata.

carrer del Puig Rodó, amb el camí a l'esquerra

Bé, em penso que –en el relat - m’he perdut un mica. Després d’arribar al Mirador de la Creu i admirar (encara) el llarg paisatge mediterrani, reculo uns dos-cents metres per tal de trobar un sobtat baixant a l’esquerra, com  a portal d’entrada d’un breu corriol senyalitzat, que en pocs minuts em portarà fins a trobar el camí que, des de dalt de Begur i del Mas d’en Pinc, arriba a la pedrera que abans comentava de s’Antiga. Cap amunt doncs, i en uns vint minuts més s’arriba al vial de circumval·lació de Begur; passant, primer, per dins d’un magre bosc de pins i gaudint -després de sobrepassar el camí a la terrera  de Miramar i l’accés a una estació de telefonia mòbil - d’unes magnífiques vistes sobre el mar de la platja de Pals, amb les Medes al fons, i la cala de sa Riera coronada per les muntanyes del Puig de la Coma, els Torradors i el Puig Major; petits puigs farcits, això sí, per les edificacions de les urbanitzacions del Mas Gispert, es Valls i del Mas Mató.

vista des del Castell

I per bé que, de quan en quan, m’arribo fins a dalt del Castell, on hom pot gaudir de les millors vistes sobre les cases i carrers de Begur, normalment, per anar fins al punt inicial de la marxa, segueixo cap a dins del poble, passant pel Mirador de Sant Ramón, i travessant-lo per la seva espina dorsal més coneguda: els carrers del Castell, de Pi i Ralló i de la Creu. I és que un petit passeig per Begur sempre és un darrer plaer pel caminant.

Fonts:

(1)    - Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)

(2)    - Els Minerals de Catalunya, de Josep M. Mata i Perelló

(3)    - El Cap sa Sal, de Javier Ortega

(4)    - Ajuntament de Begur, àrea d’urbanisme

(5)    - Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat)