On som i cap on anem: Comparativa electoral a Catalunya, període 1999-2017

A- Estudi preliminar fet l’any 2016 de l’evolució del vot al Parlament i al Congrés

Parlamt Generals	G-2016	G-2015	P-2015	P-2012	G-2011	P-2010	G-2008	P-2006	G-2004	P-2003	G-2000	P-1999
Particp.	65,61	70,98	77,44	67,76	68,82	58,78	70,30	56,04	75,96	62,54	64,01	59,2
	%	%	%	%	%	%	%	%	%	%	%	%
CiU	13,92				29,35	38,43	20,93	31,52	20,78	30,94	28,79	37,7
DiLL.		15,1		30,71
J xsi			39,54
ERC	18,17	16		13,70	7,06	7	7,83	14,03	15,89	16,44	5,64	8,67
CUP			8,20
Indepen.	32,09	31,1	47,74	44,41	36,41	45,43	28,76	45,55	36,67	47,38	34,43	46,37
C's	10,93	13,1	17,93	7,57		3,39
PP	13,36	11,1	8,50	12,98	20,71	12,37	16,4	10,65	15,58	11,89	22,79	9,51
Unio.	24,29	24,2	26,43	20,55	20,71	12,37	16,4	10,65	15,58	11,89	22,79	9,51
PSC	16,12	15,7	12,74	14,43	26,63	18,38	45,39	26,82	39,47	31,16	34,13	37,85
UDC		1,7	2,51
ECP	24,51	24,7
CSQP			8,94
ICVEUA				9,91	8,09	7,37	4,92	9,52	5,84	7,28	5,77	3,93
Feder.	40,63	42,1	24,19	24,34	34,72	25,75	50,31	36,34	45,41	38,44	39,90	41,78

Observacions:

1 - El bloc independentista (votants de CiU i ERC més la CUP) en les eleccions al Parlament de Catalunya tindria un percentatge de vot més o menys constant, al voltant del 45-46%. Amb tot, abans del 2010 era un vot més autonomista que no pas independentista (ERC, el partit més independentista es movia en la franja entre el 7 i el 16%). Sembla detectar-se, des del 2010, una lleugera tendència a l’alça, amb un màxim històric de prop del 48% el 2015.

2 - El bloc unionista, en el millor dels casos, estaria al voltant del 26,5% de màxim. Cal considerar però que, podria haver-hi fins a 20 punts més (al voltant del 45%) que seria favorable al manteniment del model d’Estat actual (més o menys autonomista, o federal), amb vots provinents del bloc federalista, especialment del PSC.

3 - El bloc federalista, tindria un ventall que va des del 24% al 45%, tot i que aquí cal considerar que pot haver-hi amagat vot favorable a la independència a partir de l’exercici del dret a decidir.

4      4 - S’observa clarament el que s’anomena el “vot dual” i “l’abstenció diferencial”:

- En el primer cas, es veu com els electors voten de manera diferenciada quan ho fan al Congrés o quan és al Parlament. Hi ha una variació de 9-10 punts que van bé cap el PSC o bé cap a CiU; amb l’excepció de l’any 2008 -inici de la crisi- quan el PSC puja fins a 45%, amb un variació de 19 punts respecte a les autonòmiques de l’any 2006. A les generals del 2015 i 2016, el bloc independentista perd 15-16 punts. On van? Amb la crisi del PSC, degut a l’auge de l’independentisme, bàsicament van al bloc federalista d’En Comú-Podem, en un desplaçament general del vot de CiU, PP i PSC, cap a ERC, C’s i eC-P;  essent, per tant, un vot més preocupat per la problemàtica social. Per tant, quedaria en el bloc federalista - a part del vot del PSC-  l’antic vot d’ICV-EUiA,  al voltant del 8%; una part del qual podria decantar-se cap al independentisme en un referèndum. Quina part? potser un 25-30%: 2 o 3 punts. Així, el màxim independentista del punt 1 quedaria al voltant del 50-51%.

- I pel que fa a l’abstenció diferencial, es veu clarament una major participació a les eleccions al Congrés fins a l’any 2012, en que s’inicia també una major participació a les eleccions al Parlament, conseqüència de l’increment del sentiment independentista.

B- Comparativa dels resultats electorals per blocs en les eleccions plebiscitàries o al Parlament de Catalunya, en el període 2010-2017 (s’inclou els resultats del Referèndum del dia 1 d’octubre del 2017)

Convocatòria	21D-2017		1O-2017	27S-2015		25N-2012		28N-2010
Cens	5322269			5314913		5413868		5363688
participació	81,94		43,03	77,44		67,76		58,78
Vots	4360843		2266498	4115807		3668310		3152630
	vots	%		vots	%	vots	%	vots	%
Junts x Cat.	940602	21,65
Junts x Si				1628714	39,59
CiU						1116259	30,71	1202830	38,43
ERC	929407	21,39				498124	13,70	219173	7
CUP	193352	4,45		337794	8,21	126435	3,48
B. Independ.	2063361	47,49	2044038	1957348	47,74	1740818	47,89	1422003	45,43
C's	1102099	25,37		736364	17,90	275007	7,57	106154	3,39
PP	184108	4,24		349193	8,50	471681	12,98	387066	12,37
Subtot. dreta	1286207	29,61		1085557	26,43	746688	20,55	493220	15,76
PSC	602969	13,88		523283	12,72	524707	14,43	575233	18,38
UDC				103293	2,51
B. Constitucio.	1889176	43,49		1712133	41,68	1271395	34,98	1068453	34,14
CeCP	323695	7,45
CSQP				367613	8,94
ICV-EUiA						359705	9,91	230824	7,37
B. R. Federal	323695	7,45		367613	8,94	359705	9,91	230824	7,37

Observacions:

En aquest primer anàlisi, fet a partir de les dades provisionals del 21D del 2017, hem cregut oportú afegir, com a introducció,  les dades globals de les eleccions al Congrés i al Parlament des del 1999, per tenir una major projecció temporal. Al mateix temps, d’acord amb l’evolució política dels darrers temps, com hem dit, hem afegit el PSC al bloc Unionista, que ara anomenem Constitucionalista, deixant sol en el bloc Federalista als Comuns,  CeCP, tota vegada que entre els seus votants hi ha una major transversalitat (independentistes, federalistes, unionistes, ...) i que la reforma de la Constitució és un objectiu compartit de manera asimètrica per les diferents formacions polítiques, així com asimètrics també són els objectius de l’esmentada reforma (pensem que, en realitat, els únics –de moment- que veritablement desitgen una reforma federal que reconegui el Dret a l’Autodeterminació són els Comuns (al menys en una part –pensem que- majoritària).

Veiem així que, atenent els resultats comparats, el pronòstic fet fa un any en el sentit que el bloc Unionista (ara dit Constitucionalista) podria arribar al 45% dels vots es veu reforçat (43,49%); en tant que, com dèiem, el bloc Independentista troba dificultats per créixer. Però, anem a pams:

1- El bloc independentista (JxC-ERC-CUP) no creix més en les eleccions al Parlament. Des de l’any 1999 (any d’inici del declivi de CiU) es mou entre el 45 i el 48 % (abans de l’any 2010 era majoritàriament autonomista). La major participació dona un petit increment en el número total de vots. Junts x Catalunya obté un 21,65% i 34 escons; en tant que ERC n’obté 32 amb el 21,39% dels vots. Entre els dos superen les dades del 2015 de Junts pel SI, que eren del 39,59%, amb 62 diputats (43,04% i 66 escons).  La CUP, però, baixa en vots (se suposa que en favor de la llista del President) passant del 8,21% al 4,45%; perdent 6 escons (de 10 a 4).

2- El bloc unionista, que ara anomenem constitucionalista , C’s-PP-PSC (incorporem en aquest bloc el PSC, que anteriorment el classificàvem com a federalista),  creix 2 punts en dos anys (2015-2017) i 8,5 punts en 5 anys (2017-2012), com a conseqüència de la major participació per la mobilització generada pel nacionalisme espanyol, quedant-se amb bona part d’aquest increment de la participació.

- C’s surt reforçat com a primera força política, pujant 7,5 punts, que surten del PP (4,25) i de la major participació (4,5). Passa de 25 escons a 37.

- El PP s’ensorra: perd la meitat de vots i de %, passant al mínim històric del 4,26%. Passa de 11 escons a 3.

- El PSC resta estancat, malgrat haver pujat 1,20 punts i 80000 vots (com a conseqüència de la confluència amb candidats de l’antiga UDC). Puja 1 escó, de 16 a 17.

3- Pel que fa al que anomenem bloc federalista, Catalunya en Comú Podem, es veu empresonat pel caràcter plebiscitari de les eleccions autonòmiques, perdent força respecte a les darreres conteses electorals al Congrés, on s’havia significat com a una força decisiva, xuclant molts vots provinents del PSC. Ara perd 1,50 punts  i més de 40000 vots. Passa de 11 a 8 escons.

Conclusions:

Després de la celebració del referèndum del dia 1 d’Octubre amb els fets succeïts, amb la conclusió del procés institucional (DUI i posada en marxa de l’article 155) i la dissolució del Parlament i el Govern,  la detenció dels líders socials i polítics independentistes del Govern i la marxa a Bèlgica del President i alguns consellers, es podria pensar que la situació política està més polaritzada (per què?: altres interessos polítics, institucionals, econòmics –crisi- i judicials - corrupció?; i per qui? PP o CiU, o tots dos?) . I segur que és així.

Amb tot, ens atreviríem a dir que:

- Es confirma que estem en un cul de sac. No hi ha hagut cap canvi substancial pel que fa als resultats globals de l’escenari polític institucional. Els blocs queden gairebé igual. L’aplicació del 155 i la convocatòria de les eleccions autonòmiques per part del govern central ho deixa tot com estava (amb un desplaçament del vot, però, com estava). En aquest sentit, la convocatòria de les eleccions ha estat un pas en fals, una errada del Govern central que ha sots mogut l’escenari polític per no arreglar res per aquesta via, i per donar peu a una esfondrada del seu partit, el PP, en favor de la (ultra) dreta de C’s.  

- Respecte el referèndum del dia 1 d’Octubre (que hem posat com a comparativa pel bloc independentista) els resultats són molt similars als del vot afirmatiu, amb un petit increment de 20000 vots, la qual cosa fa pensar que en el passat referèndum va participar gairebé tot el bloc favorable a la independència (només hi hagueren 177547 vots pel No i 44913 vots en blanc). Així, el resultat del Referèndum no avalaria la hipòtesi d’un creixement de l’opció independentista a partir del vot afirmatiu de part dels votants de CeCP, com plantejàvem en les observacions de l’any 2016 (2-3 punts). És, però, una qüestió que caldria confirmar amb la celebració d’un Referèndum legal ja que degut a les especials circumstàncies i dificultats de la seva celebració els resultats no són prou fidedignes.

- L’efecte de la Dignitat i la defensa de la Democràcia, com a concepte, de la regeneració democràtica (restabliment de la Generalitat, fi del 155 i llibertat dels presos polítics), no ha tingut cap altre efecte que no sigui el de propiciar l’enaltiment de la figura del President - amb un cert sabor de “presidencialisme”- , com a conseqüència de les seves hàbils maniobreres tàctiques - ja no estratègiques- en detriment del suposat futur paper central d’ERC.

- La figura del President a “l’exili” surt reforçada, i la seva llista electoral – Junts x Catalunya, hereva del PDCAT (però no absolutament homologable a aquella formació), atura les expectatives d’ERC i de l’Oriol Junqueras, com el seu cap. Caldrà la confirmació del paper d’en Puigdemont (atenent les seves circumstàncies polítiques i judicials) i el manteniment del PDCAT en properes conteses electorals.

-l’efecte d’un cert temor –“por”- a un futur incert (economia, context internacional, bombardeig i parcialitat dels mitjans de comunicació, .... ) ha pogut ajudar a una major participació i a un increment notable del vot a la dreta constitucionalista, més enllà de la posada en valor de la marca “España”  i al nacionalisme espanyol de part de la població catalana.

-Com dèiem, no hi hagut cap vot de càstig per l’aplicació de l’article 155, ni per la suspensió de l’autogovern de la Generalitat, pel que fa als resultats generals; però, sí en quan a l’efecte sobre els resultats del PP, que s’ensorra en l’escenari de la política catalana.

- Tanmateix, però, segur que el record dels fets de l’1 d’Octubre han donat peu al relleu final de la dreta catalana en favor de C’s, a costa del PP; fet que pot tenir conseqüències imprevisibles a nivell de tot l’Estat en un futur immediat, si l’economia espanyola no es capaç de generar més treball i unes expectatives d’un futur millor. De C’s surt reforçada la Inés Arrimadas, en detriment de l’Albert Rivera, que podria entrar en un cert declivi personal.

- La suposada via de diàleg i mediació del PSC no ha estat tinguda en compte pels votants.

L’efecte Iceta, igual que va passar al 2015, només ha servit per evitar l’ensorrament del PSC, un partit que sembla condemnat a anar de la mà del PSOE. Després de perdre gairebé la totalitat del vot de la immigració de mitjans del segle passat, el PSC haurà de revisar el seu paper a la política catalana. El vot dels barris metropolitans, on el PSOE tenia una major implantació, es decanta cada cop més cap el populisme de dretes de C’s; en tant que el vot socialista tradicional de part del Catalanisme polític resta perdut entre les bambolines d’ERC, el PDCAT i, alguns (pensem que pocs, fins ara) a l’espai dels Comuns –CeCP-.

- L’opció de transversalitat que representava CeCP ha quedat empresonada per la transcendent singularitat i polarització de la contesa electoral; perdent la força de les darreres conteses electorals al Congrés. Fer un desitjable- i més necessari que mai- discurs social en uns moments on l’electorat ha de triar entre dos models alternatius d’Estats nacionals (en unes condicions específiques de falta de llibertat i transparència) és un parany insuperable. Recordem, a més, els efectes sobre les eleccions al Parlament del tradicional “vot dual”, ara decantat cap a l’espai independentista o unionista.

On som i cap on anem:

Queda clar que la governabilitat de Catalunya – actualment-  entra en un terreny desconegut. El suposat mandat (tant pregonat per la CUP) democràtic del Referèndum del dia 1 d’Octubre (més de dos milions de vots) queda clarament en qüestió: no és possible avançar, de manera democràtica, cap l’Estat propi amb una majoria clarament tan petita, només 4 punts de diferència (47,49 vs. 43,49%).

Atenent les circumstàncies històriques actuals, la correlació de forces, la relativa fortalesa de l’Estat central i la Monarquia, l’entorn internacional i la realitat social (evidenciada ara electoralment) pensem que, cal una revisió de l’estratègia dels independentistes en el sentit d’abandonar (o aparcar “sine die”) l’opció de la “unilateralitat” i apostar (amb totes les mancances, dificultats i entrebancs que es vulgui) per la via de la lluita per fer un Referèndum legal pactat amb l’Estat (i, si escau, amb la defensa, a més, d’una profunda reforma constitucional), en la convicció que el més important és el camí cap el Referèndum, per aconseguir una “acumulació de forces” per la via del diàleg, l’exposició d’objectius, el convenciment, ... Per tal que, en definitiva, l’opció de la Independència sigui  vist com un objectiu possible i desitjable  per la ciutadania de Catalunya, i recolzat i respectat per la resta de pobles d’Espanya. Només per aquesta via, o la d’una profunda crisi econòmica i institucional a nivell de l’Estat, és possible avançar cap a l’Estat propi.

Esperem que, en funció de les voluntats polítiques i dels programes electorals dels partits que poden afrontar el govern de Catalunya, a través d’un “Pacte de País i de Progrés”, es pugui iniciar una etapa on les prioritats polítiques vagin de la mà de les prioritats socials, en el convenciment que no hi  res millor que la millora quotidiana de les condicions de vida de la immensa majoria de la ciutadania del nostre país per aconseguir conscienciar-la dels beneficis d’un major grau d’autogovern i d’independència política.

23 de desembre del 2017

De la cala del Cau a la platja de Llafranc: el resum de la costa de l’Empordanet

el Cau des de sobre la Font dels Ermitans

En un altre moment, havia parlat de la cala del Cau, al fer la bella excursió a les “escales d’en Gervasi”  des de la cala Pedrosa, tot dient que es tractava d’un dels darrers reductes inviolats de la costa. Doncs bé, avui parlaré d’un tram de la nostra costa que segueix el seu indòmit perfil cap a garbí i que, com gairebé sempre, és d’allò més abrupte i de mal anar; però que, en aquest cas, la presència humana ha servit per deixar una petjada, en ocasions gairebé definitiva, jo diria que opressora i rellevant (utilitzant aquesta paraula tan de moda darrerament) i que, paradoxalment, està mig abandonada, per no dir abandonada del tot. És el tram de costa que, des de la recollida i amagada cala del Cau (també dita, la cala de Gens) costeja fins a la platja de Llafranc, ja dins de la zona més “chic” de tot l’Empordanet.

illots de la cala Gens o del Cau 

I dic que costeja perquè , pràcticament des de la cala del Cau fins a la punta del Cap de Sant Sebastià, passant després per la costa del Pinell, ja a tocar de la platja i el port de Llafranc, és un perillós penya-segat, farcit de pins i de grans figuerasses - per donar-hi  una altra nota de color- que s’aboquen al mar desafiant totes les lleis de la gravetat, amb espadats extra-plomats que guaiten els esculls i els niells que reposen als seus peus.

Certament, el tram de costa té, ... com ho diuen en castellà? “bemoles” sí, sí, és peluda de collons –amb perdó de l’expressió-. Llafranc és molt bonic (encara que, els més vells de la localitat ens dirien que era molt més bonic abans, quan no hi havia el port esportiu); però, amb tot, l'arc suau de la cala, delimitat pel Cap de Sant Sebastià i la Punta d’en Blanc, i la placidesa de les seves aigües, de manera especial en un dia de tramuntana, són molt bones raons per gaudir-ne, tret dels dos mesos centrals de l’estiu (el juliol i l’agost, com a tot arreu, el millor és quedar-se a casa). Doncs això, Llafranc és un bon recés, però, abans d’arribar-hi, el Salt del Romaboira, les Faixes d’en Roquer o la mateixa Punta del Pinell, donen fe de la aclaparadora presència d’una natura indomable. I potser ho dic malament això d’indomable, perquè,  el cert és que la dotzena de propietaris que hi tenen la coberta del seu jaç estival en el sector del Pinell han aconseguit, amb l’ajut del temps i de la ineficàcia administrativa, emmotllar aquest entorn privilegiat a les seves conveniències. Però, anem a pams, no ens avancem! 

la Font dels Ermitans, avui del tot abandonada

Començarem el nostre camí al punt en que el GR92, que ve des de la cala Pedrosa, es troba amb el final del camí del  Ginestar al paratge Ros Lluny, que des de la carretera del Far porta cap al Puig d’en Gervasi. Seguint pel GR92 amb direcció cap a la Torre i l’Ermita de Sant Sebastià - res, poc tros -  uns 300 metres, en el punt en que el camí s’enlaira i gira sobtadament cap a la dreta per enfilar-se cap a dalt del Puig de les Pasteres, porta d’entrada a la urbanització “Els Avellaners” que contempla tot aquest sector del Far de Sant Sebastià; en aquest punt, dèiem, seguirem recte com si anéssim de dret cap el mar. Allà, entre els pins mig trencats per la tramuntana s’endevina un petit sender que voreja la part superior de la cala del Cau. La cala queda a sota. Des d’aquí  és de molt mal anar. De fet, per baixar a la cala hauríem d’haver seguit uns 100 metres més endavant pel camí del Ginestar, on hi ha un indicador a la dreta que assenyala el corriol d’accés a la cala i a la Punta del Filferro. No és el cas d’avui. Avui seguiré les intermitències d’aquest camí més proper al mar, d’aquest tall de costa que s’hi aboca a sobre, uns trams escadussers i mal arreglats, a voltes perillosos, i que contrasten amb les magnifiques ocupacions que el voregen i que delaten la subtil apropiació privada del país. Seguirem, doncs,  pel sender  amb molta cura perquè el terreny fa molta pendent i és molt relliscós degut a l’abundant pinassa i a les pedres flotants; i així, a pocs metres, arribarem a les restes de la Font dels Ermitans.

porta d'entrada al Far

Aquesta font avui està del tot abandonada malgrat els esforços de l’Agrupació Excursionista de Palafrugell que, de quan en quan, hi ha fa alguna petita reconstrucció. La vista de la cala del Cau, amb les seves barraques i els anomenats  illots de cala Gens (a mi, vistos des de dalt, un illot, el més petit, em recorda –dit amb l’ànim més virtuós- el pit d’una dona jove, i l’altre, el cap i mig cos d’un cocodril. El que fa la imaginació!) és una meravella.  A sota, també, encara que de més mal veure, hi ha la punta d’es Tabal, i les roques de sa Paparina, la Roja, es Llis i els Rentadors, tota una poesia mineral. Seguint pel corriol cap amunt, en deu minuts tornarem a trobar el GR92, i d’aquí fins a la Torre i l’Ermita de Sant Sebastià de la Guarda, el poblat ibèric i el Far del Cap de sant Sebastià hi ha cinc minuts més. L’entorn és molt conegut i concorregut, però no per això és menys atractiu. L’espadat de sota la Torre fa fredat. Aquí, l’anomenat Salt d’en Romaboira ens suggereix la possibilitat i el record d’un munt de persones que han escollit aquesta balconada per sortir d’aquest món per la via ràpida. A baix, vora mar, hi han altres racons com la Figuera, el Carall Bernat, es Cossi, o els esculls de sota Sant Sebastià que exigirien el vol d’un ocell per a la seva contemplació.

vista parcial des del Far de Sant Sebastià

Amb tot, les vistes des de la terrassa de l’antiga ermita (avui hotel) són espectaculars. Veure en ple hivern la sortida del primer sol de l’any, com es celebra sempre el dia 1 de gener a Palafrugell, des de la miranda de l’ermita és un espectacle inoblidable i una manera festiva d’iniciar col·lectivament un any nou que sempre ens pensem que ha d’ésser millor que el que deixem enrere. 

camí de ronda, tallat pel propietari de la finca contigua

A sota de l’ermita, a peu de carretera, davant la porta d’entrada al Far, hi ha una altra balconada des d’on es poden contemplar  unes panoràmiques inabastables, és el Mirador d’en Quim Turró. Quan la gent del país necessita tenir uns moments de relaxació i reflexió, o escapar-se de les disputes del dia a dia, l’opció de venir al mirador del Far és sempre de les primeres que li venen al cap. La panoràmica de gairebé 360 graus ens permet veure el mar des de gregal fins a garbí, i la terra fins a tramuntana: Llafranc, a sota; la costa de Calella, el Cap Roig i Palamós, més al fons; el pla de Farena i Palafrugell, a la dreta; i, al fons i a la dreta, el Pirineu, amb el Canigó, nevat en primer terme en un dia d’hivern, coronant-ho tot. Una delícia. 

Estàvem a l’hotel del Far. Ben bé a sota de la terrassa de l’ermita, neix un caminet que accedeix a un bell indret conegut pel fervorós nom de la Divina Pastora. Els petits oratoris i les imatges, per elles mateixes, no justifiquen la baixada i la pujada, no són res de l’altre món;  però, la petita passejada –total són uns cinc minuts -  permet seguir contemplant extasiats una marina salvatge i inabastable. A partir d’aquí, tornem cap a la terrassa, seguim cap el mirador del Far i la carretera, i cap avall que fa baixada! No en tenim cap més d’alternativa. Seguint pel carrer (de fet, es diu avinguda) de Pau Casals, passant entremig de les magnífiques mansions que voregen els penya-segats marins, anirem a parar a la cruïlla on neix el camí (de fet, carrer) del Pinell, que ens porta en dos o tres minuts fins a la cala d’en Roquer Ermità i a les anomenades Faixes d’en Roquer. Si fóssim molt i molt agosarats, podríem haver escurçat el camí fent un ràpel des de la darrera corba del carrer de Pau Casals, seguint el sobtat baixant d’aquestes faixes. Però, vaja, no és el cas. Jo, això, ho he vist fer als nois i a les noies de l’agrupació excursionista del poble, que abans comentava. La sensació de posar-se un arnès, agafar la corda i llisca cap avall provoca sempre una descàrrega d’adrenalina que no tothom pot pair amb facilitat. 

Punta del Pinell

Bé, i ara què? Com ho farem per anar cap a Llafranc seguint el perfil de la costa? Com deia abans, seguiré les intermitències d’un camí de ronda mig desaparegut que aniria des de la Punta del Pinell fins al Club Nàutic de Llafranc. Tot plegat, estic parlant d’un recorregut de poc més de mig quilòmetre, ocupat en bona part per les dues grans finques que ocupen el llarg de poc més dels dos-cents cinquanta metres que fa el carrer del Pinell, i que tallen i ocupen les restes de l’antic camí de ronda , i de dos-cinquanta metres més on, després d’un espai "verd -  parc urbà" de 125 metres de llargada, hi ha un petit corriol que porta fins a un mirador sobre la cala dels Gossos i la Punta Negra o de la Claveguera (per què serà?). Aquí hi ha una altra finca particular ocupant la talaia sobre el mar ben bé fins damunt el Club Nàutic de Llafranc, on hi podrem accedir des de l’avinguda d’en Carles Vilà, baixant per una llarga escala, ds d’on es poden veure unes vistes prou remarcables de la platja de Llafranc i el seu renovat passeig.  Per tant, un cop estic al final del carrer del Pinell, contemplo els penya-segats i la cala d’en Roquer Ermità (en realitat, una entrada de mar entre les roques que mira a gregal), baixo per les escales que em porten fins a la Punta del Pinell, on observo l’entrada - ara tapiada - de l’antic camí de ronda, i segueixo per damunt de l’abrupte roquisser per sota del mateix marge del camí, ara ocupat. Ja ho veieu: ocupat, tallat, abandonat, ... No és cap novetat.

la cala dels Gossos i la Punta de la Clavaguera

Començo a enfilar-me i a saltar per sobre de les roques de la Planassa, per sobre dels racons marins coneguts amb els noms de sa Gramaloua i es Bol Fondo (quin imaginari toponímic inacabable!). Segueixo, i a uns cent-cinquanta metres més avall, observo una escala que sembla anar cap amunt, per anar a parar al carrer. Hi pujo i em torno a trobar un altre tram del desaparegut camí, una porta trencada i tancada a la dreta, i un accés al mateix camí, a l’esquerra, ocupat ara per l’altra finca que comentava, un accés barrat per una  vegetació que ocupa tot el que es veu de camí. Bé, no tinc cap altre remei que anar per l’escala fins a trobar el carrer del Pinell. Després, només em quedarà anar fins el baixant del mirador que abans comentava, fer una aturada, una foto si cal, i seguir, mig emprenyat per tot plegat, fins a l’escala que baixa fins el port de Llafranc. Fi del passeig. Parar una estona el sol de tardor a Llafranc, contemplar les barques sobre la sorra, recordar la darrera sardinada estiuenca o una passejada en caiac per la badia, són sempre moments de bon recordar.

la platja de Llafranc

I d’aquí ve el títol d’aquesta petita excursió: un “resum de la costa de l’Empordanet”. Bellesa a dojo, cales recòndites, un espectacle marí inacabable, una natura esplèndida i un patrimoni històric remarcable i al nostre abast; i tot, a través d’uns corriols, senders i camins que donen peu a l’èxtasi i a la contemplació, a badar i somiar; però, ... sempre hi ha un però, en unes condicions de manteniment i seguretat clarament insuficients, per no dir sovint lamentables. Són les intermitències (algunes inevitables degut a la pròpia morfologia de la façana litoral, i altres, senzillament, a una apropiació privada fora de mida d’uns bens sempre públics com són els de la zona marítim terrestre) d’uns camins de ronda pendents de reconstruir i completar. La consecució d’aquesta unitat paisatgística d’accés que el faciliti d’una manera continuada, homogènia i segura – gairebé per a tothom-  és una assignatura sempre pendent a casa nostra, en uns temps on poder fruir del patrimoni és un actiu de primera categoria pel desenvolupament econòmic i social de la comarca. Tinguem fe!

Els “italians” i el “semàfor”: entre el record i la llegenda d’una costa inaccessible

la Punta des Mut, des Tramadiu i la Punta des Banc

Com he dit en altres ocasions, la costa de Begur és abrupte i aspre. En molts punts és gairebé inaccessible. Els pendents sobtats, les tarteres inestables, els penya-segats tallats a cops de mall, els corriols estrets i sinuosos, ...i  les vistes, esplèndides, espectaculars! I, pel que fa els accessos, gairebé sempre, difícils i de mal anar. Però, a voltes, més desconeixement que per altre raó. Els accessos demanen una certa prudència, i prou. Això és suficient. Certament, si hom vol anar a pescar a la punta del Cap de Begur  l’accés ja és força més complicat i, en algun punt, perillós; tot i que, he de reconèixer que aquest és un problema que jo no tinc: malgrat que mai faig fàstics a un bon suquet de peix,  a un sard, a un besuc de la piga o un déntol al forn, o a una senzilla fregida d’anxoves, anar a pescar no és lo meu: em canso, m’avorreixo i, al final, si tinc sort i pesco algun petit peixet, em fa llàstima i el trec de l’ham, i el torno a l’aigua. 

espadat d'en Serrallés

Però, el que anàvem. Jo, des de mar, he vist nombroses vegades pescadors de canya sobre els espadats extra-plomats del Cap de Begur, a la costa dels “italians”, més enllà de l’espadat d’en Serrallés, entre la Punta i la minúscula platja des Falcó, a sota la Vinya Espatllada i el Cap de Begur. Aquest és un sector de la nostra costa molt poc concorregut, sempre que hi he anat per terra no he trobat mai ningú. Però, us ho asseguro, pega la pena. Les vistes són llargues, la costa de Fornells, Aiguablava , ses Falugues, el Puig de les Pasteres, el Cap de Sant Sebastià, ... fins i tot, el Puig del Mas Nou, entre Palamós i Platja d’Aro, queden al nostre abast visual. En un dia clar, l’espectacle està assegurat  i la sensació de petitesa que hom arribar a sentir, també. De quan en quan, cal anar-hi, sempre reconforta palpà d’una manera senzilla i natural la nostra veritable importància.

Així que, avui faré aquest petit recorregut de la nostra costa per tal de posar-me al dia. Com dic, des de dalt del son Ric fins a la punta del Cap no hi ha molta distància, menys de dos quilòmetres. La primera part, passo pel carrer de la Magnòlia (ara asfaltat de nova planta fins a la cruïlla amb el carrer de la Font de la Salut), i quan s’acaba l’asfalt segueixo recte pel mateix carrer fins al final, on trobo el primer gran mirador cap a llevant i migjorn, i el GR92 que, des de sa Tuna, s’aboca cap a la Platja Fonda. Em deturo, guaito el paisatge, ... “ostres, feia dies que no hi venia” - penso. “Quina grandesa!”,  “Com hi ha Deu!” - diria la meva avia. 

vista de Fornells i Aiguablava

Després d’aquesta primera catarsi contemplativa, remunto pel camí del GR i segueixo cap el Puig de sa Guàrdia. El camí que faré avui és curt, però és ple de llocs per badar. “Mira, ja el tenim aquí, el Puig de sa Guàrdia!”  De nou, una aturada, quatre passes cap a dalt i apa, a seguir badant. Després, passo pel mig de quatre pins mal comptats i un cop he deixat el GR, que segueixi el seu camí cap a l’esquerra per baixar cap el sector de la Borna en el seu camí cap a sa Tuna, continuo recte pel camí més fressat  (al front hi ha també un corriol que passant pel cim de la serra porta fins a l’entrada del “semàfor”) que em conduirà cap un paratge ara trist i abandonat, un lloc que volia ser una destinació idíl·lica per a uns quants privilegiats (gent important del món castrense) i que va acabar essent un bon bunyol constructiu que ens recorda vells temps, més de pena que de glòria. Estem a l’entrada d’un projecte residencial per als comandaments de l’exercit. 

el "brunyol" de la costa dels "italians"

Ara en parlaré d’això. Parlaré d’aquesta obra frustrada incrustada sobre la Vinya Espatllada en la costa dels “italians”. Però, abans deixeu-me que faci una petita disquisició: d’on ve aquets nom dels “italians”?. La veritat és que no ho sé. Podria venir del nombrós trànsit de vaixells italians, especialment genovesos, que ja des del segle XIII hi hagué per tota la costa? Podria recordar la presència de pescadors italians en aquest sector, donada la intensa activitat de pesca del coral que es feia a la costa de Begur, i que provocà, també, molts intercanvis comercials i humans amb la península italiana?; o prové, d’acord amb l’origen del Convent de Santa Reparada (fet el 1730 per l’Ordre dels Mínims en honor de la santa, patrona de Begur), d’una llegenda popular que parla d’uns mariners italians que van està a punt de naufragar molt a prop de sa Tuna i que, després de resar amb fervor davant la imatge d’aquesta verge que - pel que sembla - duien al seu vaixell, varen trobar refugi i salvació a sa Riera; i que, encara més, després de dos intents fallits de tornar-se’n  a la mar, varen decidir fer ofrena de la verge a l’indret salvador (1), construint-li  un altar a un bell racó del camí de l’Aigua, que va des de sa Riera a Begur?. Ves a saber, jo no he tret l’aigua clara.

la punta i la platja des Falcó

Seguim, estàvem  l’entrada del “brunyol”, com es diu a l’Empordà. Primer hi trobem un portal d’entrada amb una escala de pedra a l’esquerra que sembla voler vigilar l’accés des de dalt de la muntanya;  uns quants metres més enllà, una mena de construcció inacabada, plena de grafits, que ha estat “okupada” i mig derruïda, i que semblaria un esbós de cos de guàrdia. Més endavant, una construcció a l’esquerra, derruïda, esquarterada i ocupada per la natura; i, al final, l’esquelet d’una estructura de formigó d’una “residència amb vistes al mar”. Resumint: un esperpent que mira el mar sense cap vergonya i sense que ningú es preocupi de tirar-ho tot a terra per recuperar la bellesa descomunal d’un paisatge que impressiona.  Ai, l’administració! Quanta feina hi ha per fer, encara!

A l’esquerra d’aquesta “mumaraca” hi surt un corriol que voreja l’espadat per dalt. És un corriol un xic sinuós, amb un parell de punts perillosos i que cal vigilar. Pega la pena fer-lo: les vistes del mar són espectaculars, i amb poc més d’un quart ens portarà al sector de l’antic far de Begur, el ”semàfor”.  A mig camí, trobem un precipitat sender que s’aboca cap a la Punta d’en Falcó. Perillós, relliscós i sinuós, no el recomano. 

Més endavant, el camí baixa per tornar a pujar, després. Així, s’arriba a una mena de tartera que ens convida a anar cap a dalt; però, davant, si ens hi fixem, entre dues llesques de roca ben verticals, s’insinua un pas molt estret, passem i ... “voilà”: que és això? una cova? una caverna? sembla  la gruta on estaven mig amagats els canons de “Navarone”! – em passa pel cap; entrem i veiem que té una altra boca de sortida, és un túnel.  

Fem la petita travessa i, ves per on, trobem el camí i la porta d’entrada del “semàfor”. Quan es va fer aquest túnel?, per què es va fer?, quina havia d’ésser la seva utilitat?; és probable que sigui de l’època de la “maldita” Guerra Civil del 36, o potser de quan, per allà el segle XVIII, es varen posar enclavaments artillers (de fet, fins fa molt pocs anys, encara hi havia una peça d’artilleria ben bé al costat del Mas d’en Pinc; peça que es va treure quan l‘Ajuntament de Begur va fer les darreres reformes a la que havia estat la casa de la Carmen Amaya) a la nostra costa per defensar-la dels corsaris estrangers (també n’hi havia de corsaris catalans, i molts) o de les fragates angleses (2).  I jo que em pensava que havia descobert no sé pas què!  

l'antic far de Begur, el "semàfor"

Bé, ja he arribat gairebé al final del meu petit passeig. La reixa de la porta d’entrada al malmenat “semàfor” està tancada. A mà esquerra hi ha un corriol que dóna la volta als contraforts del far. No cal dir que les vistes del mar són espectaculars. Per darrera de tot, un petit portal trencat permet el pas cap a l’interior del recinte. El paratge és depriment; tot està fet malbé: finestres esbotzades, sostres mig caiguts, pintades varies, una obertura (amb escala de ferro, inclosa) al terra i al mig del patí que dóna accés a una mena de sitja o magatzem, .... El que deia abans, quina pena, quanta feina per fer, encara!

les illes Medes i el Puig Paní, al fons

I a partir d’aquí, girar cua i cap al punt d’origen. Podem agafar aquell petit corriol que abans comentava que transcorre per damunt de la serra del Puig de sa Guàrdia, o senzillament agafar el camí general d’accés que, passant pel capdamunt del barri de la Borna, en poc més de mitja hora ens durà a través d’una ombrívola i humitosa, però alhora bonica, carretereta plena de brucs i alzines, fins a dalt de Begur, al son Ric. Tot plegat un passeig, amb un cert aire de descoberta i d’aventura, ben agradable. I si el dia és assolellat cal portar una bona gorra i unes ulleres de sol ben posades, el paisatge del mar vist des de dalt de les muntanyes de Begur és enlluernador i l’espectacle inabastable.

1. (     veure “Llegendes de mar de la Costa Brava”, de Miquel Martín, pl. 322
2. (     veure “Pirates i Corsaris”, de Gabriel Martín, pl. 95 i següents