talaiot

en un petit pais, un petit cim; un bufec, un crit, una mirada. Tot plegat, un passeig escàs, curt, per un camí abrupte i aspre des d'on veure neixer la llum del sol i cercar l'impertorbable ponent. Com el propi viatge de la vida, un principi i un final, des del cau del nostre propi món per refer-lo cada dia

dimecres, 25 de juliol del 2012

El club dels mentiders


A l’època d’en Franco ens deien que els espanyols no ens interessava la política, que érem “apolítics”. Ara ens diuen que estem “desafectats” respecte a la política i els polítics; però que no hauria de ser així, que tots (els polítics) no són iguals. És possible.
Sovint en algun mitjà de comunicació llegeixes comentaris com ara: i per què no tenim a ... J.L.Sampedro, V.Navarro, ...  governant?, i no aquesta colla de dròpols i mentiders. Quan escoltem dir “tots els polítics són uns mentiders” podríem pensar, com en la paradoxa d’Epimènides, que, qui diu això, és un polític, però no hi ha cap paradoxa, aquesta afirmació categòrica representa l’opinió comuna de tothom.  I és que, en dictadura o en democràcia el poder (econòmic) utilitza les seves titelles (polítiques) per tal de fer la seva voluntat i representació, donant  sentit els seus interessos, i no cercant el bé del comú.

A Espanya, d’això, en sabem un piló. Al poc de pujar el poder, l’any 1986 el PSOE ja va ensenyà la seva veritable cara més llunàtica, per amagada. Ràpidament, va passar d’una posició en contra de l’entrada d’Espanya  a l’OTAN, del 1982, a un mel•liflu eslògan de campanya “OTAN, de entrada No”, fent una campanya descarada, ara sí a plena llum del Sol, a favor de l’aliança bèl•lica occidental. D’en Felipe Gonzalez es va arribar a dir que: “usted miente com mucho aplomo”. Potser la frase més emblemàtica sobre l’engany i la mentida la va arribar a dir un general post franquista, el general de la guàrdia civil José Antonio Sáenz de Santamaría, quan l’any 1995, en ser preguntat  sobre el tema dels GAL, l’actuació del govern i del seu cos, va afirmar: “hay cosas que no se pueden hacer; si se hacen no se pueden decir; si se dicen hay que negarlas” (El País, 24-2-1995). Tot un receptari de la “mala política”, que ni el més avesat dels alumnes d’en Maquiavel (“un príncep prudent no pot ni ha de mantenir fidelitat a les seves promeses, quan aquesta fidelitat no va en el seu propi benefici”) ho hagés sintetitzat millor.
Després va venir  la primera etapa neofranquista del govern Aznar,  i les mentides del PP (amb el vist i plau de bona part de l’oposició) sobre la massacre d’Iraq, amb la cirereta amarga de l’atemptat del 11 de març de 2004 a Madrid, i la continuació en l’engany i la mentida, com si el poble espanyols encara fos “apolític”, o “idiota” (amb perdó).
A l’Aznar el va seguir en Zapatero, amb la seva cara de bon noi, però que ens volia fer combregar amb rodes de molí. Ara sí, ja som, políticament, adults va venir a dir: “los ciudadanos españoles merecen un gobierno que no les mienta, un gobierno que les diga siempre la verdad” (13-11-2004); "Pascual, apoyaré la Reforma del Estatuto de Cataluña que apruebe el Parlamento de Cataluña" (13-11-2007); "se podria decir que la economia española ha entrado en la champions league de la economia mundial en esta legislatura. Mal que les pese a algunos" (11-09-2007); "No estamos en una crisis económica"  (7-2008). Era evident que els fets i les paraules no anaven de la ma. Ens continuaven tenint per rés.
I ara el PP, que podem dir del PP? És possible que encara ens estranyi l’engany i la mentida de la dreta espanyola?
Varen prometre crear 3 milions de llocs de treball i arreglar l’economia en dos dies, com a l’any 1996. Varen dir que, sabien molt bé com estava l’economia del país, que era un problema de credibilitat política dels governants, que els mercats respondrien positivament  al canvi de govern i a la confiança en que el nou govern faria la política econòmica que li convenia a Espanya. Que l’elevat preu de la prima de risc era conseqüència de la falta de credibilitat del govern (amb això potser sí que tenien raó, com es demostra cada dia). Que no donarien diner públic els bancs per superar els seus problemes econòmics. Deien que no retallarien en sanitat ni en educació: “le voy a meter la tijera a todo salvo a las pensiones públicas, a la sanidad y a la educación” (M. Rajoy, 4-11-2011); que no tocarien els impostos: “nos vamos a oponer a cualquier subida de impuestos” (M.Rajoy, Soutomaior, 09-2011), “yo no soy com usted (Rubalcaba). Le subió el IVA a la gente y no lo llevaba en su programa ... Yo lo que no llevo en mi programa no lo hago” (M. Rajoy, Debate Electoral, 11-2011); i que respectarien el dret dels treballadors i no facilitarien el acomiadament: “El PP no pretende abaratar el despido, sinó promover que el contrato indefinido sea la regla general” (M.Rajoy, entrevista Telecinco, 09-2011). En Mariano Rajoy, en una arrancada triomfalista, deia que ell i el govern donarien sempre la cara: “decir siempre la verdad, aunque duela, sin adornos y sin excuses; llamar al pan,pan, y al vino, vino” (M. Rajoy, Discurs d’investidura, 12-2011); i podríem seguir, el festival de mentides i incompliments és inesgotable.

8 mesos després,  el govern del PP està sense rumb, a la deriva, amb més gent aturada, al carrer, que mai; un govern supeditat als dictats de la banca alemanya, del BCE i del FMI; del que diuen els “mercats”, del que diuen a Brussel·les, a Berlín, ... Un govern  sense cap política econòmica pròpia, sense saber que fer ni a on anar, repetint un cop i un altra que no hi ha cap més camí ni cap altra solució, que tot és culpa de la herència rebuda. Un govern mancat de tota credibilitat, i que dóna una imatge de desgovern, d’improvisació i desànim com mai havíem viscut. I Don Mariano que fa? Amagar-se darrera d’en de Guindos, d’en Montoro, d’una altra Sáenz de Santamaría (Soraya), o d’en Wert, Gallardón, Bañez, o qui tingui més a prop, con tal de no sortir a la foto.  Don Mariano es nega a fer un debat sobre l’estat de la nació, s’amaga dels periodistes i fuig per la porta del darrera del Congrés. Tot un paradigma del govern actual, que puja l’IVA del teatre i la cultura, però el manté al tipus reduït per a les curses de braus; que decreta una amnistia fiscal per als defraudadors, fent-los pagar un tipus del 10% i creu  “innocentment” en les seves les declaracions voluntàries; que proposa modificar la llei de l’avortament, tornant a penalitzar a les dones més necessitades i/o maltractades.

És el club dels mentiders. Ja seria hora que el Codi Penal espanyol contemplés l’incompliment flagrant de les promeses electorals del polítics com un delicte; que es modifiques el Títol XVIII per tal que es contemplés la falsedat, la mentida i l’engany dels polítics com un frau a la ciutadania i a l’electorat. Però, per això, encara ens queden unes quantes assignatures pendents (haurem de repetir el curs?), com ara aconseguir un sistema electoral proporcional i  just, amb un Congrés representatiu, més enllà del partit que governi; i una administració de Justícia veritablement independent del poder polític. És a dir, l’existència d’una separació real de poders. I és que en alguns aspectes la nostra democràcia (post franquista i juancarlista) encara estar per acabar. Montesquieu, encara dorm més amunt dels Pirineus.  




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada