En ciències polítiques s’anomena “gatopardista” o “lampedusià” el polític que inicia una transformació política revolucionària, però que, a la pràctica, només altera la part més superficial i visible de les estructures de poder, conservant de manera intencionada els elements més essencials (per tant, els més tradicionals i reaccionaris) d’aquestes estructures. Dit d’una altra manera, gatopardista és aquell polític que canvia la forma però no el fons de la "cosa pública". Així és com la Wikipèdia defineix l’estratègia emprada per en Tancredi Falconeri a la novel•la de Tomasi di Lampedusa, Il Gattopardo.
Salvant les distàncies, hom podria arribar a pensar que el nostre estimat president Artur Mas està fent servir la mateixa tàctica utilitzada per les classes aristocràtiques i terratinents de l’antic Regne de les Dos Sicílies, descrita de manera magistral per en Lampedusa, per tal d’adaptar-se als nous temps i per acabar pactant amb la nova burgesia ascendent. Si a Itàlia es tractava de no perdre el tren davant del procés d'unificació, a Catalunya es tracta ara de controlar el procés de presumpta separació de la nació catalana de la resta de l’Estat espanyol. Un procés que, com a conseqüència de la història recent i del immobilisme de bona part de les institucions estatals, centralitzades i centralistes, controlades pels hereus de les velles classes absentistes dominants a les “Espanyes” i de la profunda crisi econòmica, s’ha accelerat i ha posat en qüestió la utilitat, la vigència i la viabilitat de l’Estat espanyol i de la major part de les seves institucions, des de la Justícia fins a la Monarquia.
Al nostre país, l’efervescència del catalanisme independentista és evident, malgrat que dels resultats electorals s’han poden treure diverses lectures, no totes favorables al flamejar de la senyera. És clar que hi ha una majoria parlamentària favorable a l’exercici del Dret a decidir (és només un sinònim del Dret d’autodeterminació?), encara que ja no és tan clar que la voluntat de les catalanes i dels catalans sigui, com a opció més desitjada d’una manera prou majoritària, la independència (els vots sobiranistes, amb els d’ICV-EUiA i tot, sumen el 59,01%; però si comptem l’abstenció, d’un 30,44%, només representen el 40,45% del cens). En aquest escenari quin és el paper de CiU?
El paper de CiU, històricament, ha estat sempre de control i adaptació de la voluntat política popular sense ofendre l’interès del capital. Encara que avui es pugui posar en qüestió aquest paper i que la ideologia de la burgesia catalana tampoc és absolutament uniforme (fet que queda palès pels diversos posicionaments que van adoptant les diferents organitzacions empresarials: Foment del Treball, Cercle d’Economia, PIMEC, Cambres de Comerç, NEEC, ... sobre el procés sobiranista), i que, certament, la resta de les comunitats espanyoles són el principal client comercial de Catalunya (encara que el seu pes relatiu van disminuint), i que la circulació del capital i de les mercaderies estan cada dia més internacionalitzats. Si els interessos són difusos i les idees són plurals, l’interès del gran capital català és cada dia més transnacional; i per tant, les opcions polítiques de l’alta burgesia catalana passant, de ben segur, per controlar tot el procés. Rauxa i seny; i és aquí on, de nou, CiU és competent.
Controlar a ERC i la seva aposta independentista; controlar el creixent descontentament popular, producte d’unes retallades socials en las quals la dreta catalana és capdavantera; buscar en l’enemic extern l’excusa per la crisi interna i reconduir les reivindicacions extremes del Dret a decidir, que defensen ICV i EUiA, i les CUP; intentar el suport d’un PSC dividit entre l’ànima catalanista i la visió i el cor espanyolista del PSOE, flirtejant inclús amb l’estat federal; i intentar un pacte gairebé impossible amb el PP i el radicalisme social-espanyolista de Ciutadans, tot explicant que les condicions no són les mateixes que fa 35 anys, i que el primer (el capital) va sempre per davant del segon (la ideologia). Aquest és el paper de CiU. Formes noves, polítiques velles. Això vol dir adequar les estructures polítiques de l’Estat a les noves condicions d’explotació del treball, amb el consentiment més ampli possible de les classes populars, tot garantint els interessos econòmics de la classe dominant, que avui ja no té fronteres. És una partida complexa, amb molts jugadors i pocs trumfos. I el comodí és la Corona. Per a la burgesia catalana, la Corona esdevé, un cop més, el jugador clau per refer tot el procés. Una Corona, però, que no està en els seus millors moments. Amb un Rei que, en poc temps, ha perdut bona part de la seva credibilitat, personal, econòmica i institucional; amb un gendre imputat i una infanta a punt de ser-ho, la seva autoritat i el seu marge de maniobra davant els pròcers econòmics espanyols estan sensiblement minvats. La qüestió és, quina pot ésser la jugada d’en Mas, de CiU, i de la burgesia catalana que, malgrat tot el teatre, li dona suport?
En els darrers temps, en diverses ocasions, hem sentit parlar els polítics de CiU del Principat de Catalunya. Per exemple, el mes de juliol del 2012 en Mas demanava “un nou finançament per al Principat”; o en Francesc Homs, el desembre, defensava un nou tribut per als dipòsits de les entitats financeres ja que estem en un “moment molt complicat per a les comptes del Principat”.
En Mas i en Junqueras s’emplenen la boca amb la idea d’un Estat propi, que tingui les institucions i competències que li corresponen com a un nou Estat dins de la Unió Europea. Però, de quin Estat estan parlant? Quin ha d’esser el model social i econòmic del nou Estat? El comú, el neoliberal, de la Unió Europea? Quin serà el Dret a decidir que tots hem de tenir? Sobre què? Quina serà la competència i la participació real de la ciutadania i les entitats cíviques o socials en tot el procés de sobirania recentment engegat?
Preguntes sense respostes. Després de la seva relliscada electoral, en Mas segueix en Junqueras, segueix la seva estela, tapat com està per la seva figura i la seva vitalitat independentista. Però, el camí és llarg i tindrà moltes cruïlles i paranys. Segur que en Mas es deixa portar i pensa que encara és aviat per dir la seva i per ensenyar totes les cartes sobre la taula. En aquest sentit, en Mas és el lampedusià amagat. Una partida i una aposta que tothom no veu de la mateixa manera, i en la qual la ciutadania no tindrà l’oportunitat real de participar-hi en igualtat de condicions.
En l’àmbit exclusivament polític, més enllà de posar en qüestió el contingut social i econòmic del nou Estat català, penso que la jugada amagada del president Mas és la que aquest dijous 31 de gener li va suggerir (encara que, òbviament, no hagi sortit res del que han parlat a la premsa) al Rei Joan Carles, més enllà del posat altiu, hieràtic i distant del rei: un Regne, dos Estats. Un rei, el de la Corona d’Espanya, que seria el rei constitucional de l’Estat espanyol, tal i com ho és ara, i un rei que, exercint els drets dinàstics heretats del seu pare com a Comte de Barcelona, li donaria la “dignitat real”, ya no l'autoritat, sobre el restaurat Principat de Catalunya. Per tant, Catalunya seria (o voldria ser) un nou Estat en el marc de la Unió Europea, per una banda, i un nou vell Estat en el marc de la Corona d’Espanya, per l’altre. Es tractaria, en un moment en que el model d’Estat-nació, central i unificat, està fent fallida, de tornar a un tipus d’Estat, des del punt de vista institucional, gairebé medieval, on Catalunya tindria les seves pròpies institucions, en tots els ordres, però reconeixeria, mitjançant un pacte, el títol del Rei d’Espanya com a dignatari del nou Estat català: el Principat de Catalunya.
Un Principat sense prínceps (quedaria per veure com queda el de Girona), però amb un rei. Seria com una mena de Commonwealth a petita escala. Ni república catalana, ni pacte federal amb Espanya, ni res semblant. Un Estat lliure associat a la Corona d’Espanya. Si fos així, la veritat és que per això no ens feia falta tanta fanfàrria ni tant de soroll. Com diuen en castellà, “para este viaje no hacian falta alforjas”. Però, aquest és el sentit del “peix al cove” de la CiU post-pujolista, i aquest pot ser el nou possibilisme que dintre de poc ens poden vendre com inevitable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada