Aquests darrers
mesos, el debat sobre les balances
fiscals de les Comunitats autònomes i la
necessitat d’un Concert econòmic per
a Catalunya, similar al del país Basc i Navarra (amb competència normativa
pròpia a nivell fiscal, d’exacció, liquidació i recaptació; respectant els
principis de solidaritat, estructura impositiva de l’Estat , i de coordinació
interna i externa, harmonització fiscal i d’acord amb els Convenis i els
Tractats internacionals i els criteris de la Llei General Tributaria, amb
l’aportació a l’Estat central d’una quantitat en forma de “contingent global”
per les despeses no assumides per la pròpia Comunitat Autònoma) són una
constant als mitjans de comunicació, atiats per les reivindicacions
nacionalistes catalanes i per les diverses posicions teòriques amb que els
economistes aborden la qüestió. Pel que fa a les balances fiscals, per a uns
queda clar que, Catalunya rep de l’Estat central molt menys del que aporta (un
dèficit anual de l’ordre dels 12-16 milions d’euros, al voltant d’un 8% del seu
PIB, segons els estudiosos); per d’altres això no és cert, i el suposat
maltractament econòmic que pateixen els catalans
és deu a que els càlculs estan mal fets; contradicció que sorgeix, en bona
part, per l’aplicació metodològica emprada
(òptica del flux monetari v.s. òptica de la càrrega-benefici), amb
les conseqüents partides no comptabilitzades o per simples errors en el càlcul
en la seva aplicació.
Les darreres dades
publicades pel propi govern de l’Estat són de l’any 2005 i reflecteixen una
clara actitud defensiva, ja que s’afirma que: no hi ha una metodologia única, que hi han dificultats
metodològiques i una disparitat de resultats; i que, en tot cas, no reflecteixen l’equitat
de les actuacions ni la seva eficiència. Malgrat tot, les dades publicades indiquen
que, atenent l’òptica del flux monetari, el dèficit fiscal de Catalunya és, en los dos casos calculats, d’un 8,70% sobre el PIB, en el primer, i del 8,69%, en el
segon; i en els quatre càlculs que fa segons l’òptica de la càrrega-benefici,
els dèficit fou del 6,55%, 6,38%, 6,69% i 6,52%, sobre el PIB. D’acord amb
aquest estudi, el dèficit fiscal es dona també a la comunitat de les Illes Balears,
en grau superior al de Catalunya i a la Comunitat de Madrid (aquesta última
segons l’òptica de la càrrega-benefici, no per la del flux monetari) i en menor
mesura a la Comunitat Valenciana, a la Navarra,
a Múrcia i el País Basc.
Un debat que ve de lluny
No és res de nou,
el desequilibri fiscal entre l’Estat central i Catalunya és un tema que ve
de lluny. Cal recordar la reivindicació fiscal
que feien a finals del segle XIX el Foment del Treball, integrat per bona part del
“polaviejisme” català (partidaris del
general Polavieja, conegut com el general “cristiano”, que criticava el sistema
de partits dinàstics, la corrupció política i era partidari d’una
descentralització de l’Administració central de l’Estat), les anomenades
“classes neutres” (membres de la burgesia catalana que reclamaven la fi del monopoli polític dels partits
dinàstics espanyols), i els sectors més possibilistes del catalanisme emergent
(al voltant de la Unió Catalanista, d’en Prat de la Riba, Verdaguer i Callís,
Carner), quan demanaven un règim de
Concert econòmic per a Catalunya. La “campanya
del Concert Econòmic” s’inicià el 1898 organitzada per l'Ateneu Barcelonès,
la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País i l'Institut Agrícola Català
de Sant Isidre, amb un missatge adreçat a la regenta Maria Cristina
d'Àustria. La reclamació fou ignorada
pel govern conservador d’en Francisco Silvela, amb poca cintura política i molt
poc sensible cap a la descentralització de l'Estat. La resposta a la “qüestió
fiscal”, plantejada des de Catalunya,
foren uns nous pressupostos centralitzadors del ministre Raimundo Fernández
Villaverde que provocaren una decepció generalitzada i la mobilització dels gremis de Barcelona,
amb una protesta anomenada el “tancament
de caixes”, encapçalada pel Dr. Bartomeu Robert, batlle de Barcelona, i que
consistia en donar de baixa els establiments comercials i les indústries per
tal de deixar de pagar la contribució, sense que això es pogués considerar il·legal.
La protesta s'inicià el 20 d'octubre del 1899 i la resposta de l’Estat central fou
contundent: declaració de l’estat de
guerra, confiscacions, detencions, etc. El sistema polític espanyol evidenciava
els seus límits. El 30 de novembre els presidents de les entitats que organitzaren
la campanya, amb el Foment del Treball i l’alcalde de Barcelona al davant,
publicaren un enèrgic manifest contra l’actuació del govern, en el qual es deia
que: “ ... si se nos deja aislados en
nuestro empeño patriótico, solo nos defenderemos hasta lograr el derecho a
administrar nosotros nuestros propios intereses” (1)
A principis del
1900, els homes més significatius de les “classes neutres” tenien clar que l’opció
regionalista era la més adient, davant els que propugnaven fer un moviment més
ampli cercant suports externs entre les cambres agràries i de comerç de la resta
d’Espanya. En una carta del gener del 1900, l’Albert Rusiñol li comentava a l’Avel·lí
Brunet, donant-li instruccions per a la seva actuació davant l’Assemblea de
Cambres de Comerç , a celebrar a Valladolid:
“... debe usted aprovechar la primera ocasión para declarar que el camino que
ha emprendido Cataluña que puede conducirnos a algo positivo, es el que debe
servir de ejemplo a las demàs regiones .....
todos podemos dar al traste con el centralismo absorvente, causa de nuestra decadència, levantando las energies regionales que son las
únicas que pueden transformar y hacer revivir a nuestra infortunada España” (2).
D’aquesta
frustració i incapacitat de la burgesia industrial catalana per fer-se valer a
Madrid i per controlar l’Estat central sorgiria, doncs, el moviment
regionalista i la Lliga com alternativa conservadora; davant la ineficàcia dels
partits dinàstics estatals i de la por
pel creixement del moviment obrer i de les insuficiències petit burgeses de les
opcions polítiques republicanes. El desastre colonial del 1998 havia posat les
condicions per fer esclatar a mig termini el règim de la Restauració borbònica
i la fal·làcia d’un sistema polític bipartidista basat en
l’alternança dels partits dinàstics (liberals i conservadors), mitjançant el
control de l’electorat a través de l’autoritat dels cacics, i la ineficàcia del centralisme de l’Administració
pública; traient a la llum la corrupció de la classe política. Després del
fracassat intent del “Regeneracionisme”,
i davant la incapacitat de
continuar endavant el “sistema de torns” i d’una alternativa plausible de la
petita burgesia republicana i de les forces socials del moviment obrer, la por
a una revolta social obrera i la repetició dels fracassos de política exterior
marcaren les límits del sistema política, social i econòmic de la
Restauració. La Revolució burgesa i la
primera revolució industrial a Espanya s’havien quedat a mig camí, per la mateixa debilitat i incapacitat de les
burgesies perifèriques per fer-se amb el control de l’Estat central. La
insuficiència organitzativa dels obrers, d’una banda, i l’anquilosament de les velles classes
absentistes i parasitàries de l’Espanya rural, per un altre, serien els límits
del sistema que, òbviament, es decantaria per la part més poderosa: la vella
aristocràcia castellana centralista continuaria en el poder sota el paraigües de la Dictadura d’en Primo de
Rivera.
Crisi econòmica, esgotament de la monarquia i del
sistema de partits
Res de nou. Esgotament
d’un model monàrquic reconstruït; esgotament i fracàs d’un model polític
bipartidista on els consensos socials sorgeixen ja no de la preponderància
caciquil sinó de l’efecte subliminal
d’uns mitjans de comunicació de masses que coapten les voluntats dels
electors; crisi econòmica i política provocada per la mediació d’uns agents
externs; visualització pública de la corrupció generalitzada de la classe
política; incapacitat i manca de flexibilitat i d’intel·ligència política del
govern central; febleses i contradiccions de les burgesies perifèriques de
l’Estat; reivindicacions petit burgeses per part dels moviments nacionalistes,
ja sigui a Catalunya o al País Basc; falta d’articulació i de direcció
política, i d’un anàlisi clar i
alternatiu, per part de les forces socials i polítiques del moviment obrer, o
dels moviments socials alternatius que li podrien (i haurien) de donar suport. Els escenaris es repeteixen.
Divisió i ocultació de les elits econòmiques i
confusió política
Com fa poc més de
100 anys, el gener del 2012, les mateixes entitats i els sindicat obrers (CCOO
i UGT) demanaven de nou un Concert econòmic per Catalunya. Si bé l’any 1977, en
el moment de la Transició política iniciada a la mort del dictador, el general Franco,
les forces polítiques catalanes varen considerar que el model del Concert
econòmic no era l’adient per les necessitats del país, ara, 35 anys després,
sembla que tothom (o gairebé tothom, ja que el PSC se’n va desmarcar) hi està
d’acord.
D’altra banda, es
detecta una certa divisió entre les elits econòmiques del país. Davant l’onada
independentista, la gran burgesia industrial i financera catalana (configurada
al voltant del nucli dur del Foment del Treball Nacional), calla; mentre que
les sectors empresarials més novells (especialment des d’AIJEC) sembla que aposten de manera més decidida per
la possibilitat d’un canvi en el marc polític general. Amb tot, hi ha un acord
generalitzat per tal de reivindicar un nou equilibri fiscal per a Catalunya, en
forma, en principi, de Concert econòmic: en èpoques de crisi totes les vaques
es veuen flaques.
La situació es
repeteix. Amb les variants que es vulguin pel que fa a la composició i
extracció social del mon del treball i la ciutadania; i a la cohesió i la
homogeneïtat de les burgesies perifèriques (basques i catalanes), del mon de la
cultura i la política. Avui es detecta un no saber cap a on anem.
Concert econòmic?
Dret a decidir? Independència?
(1)
– El tancament
de caixes, pag. 222, Pierrats, J. Marian
(2)
– Correspondència
interior del Foment del Treball Nacional, vol. VI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada