Sobre el Dret a decidir

Com sempre, és l’economia la que marca el ritme de la política. Però no ens quedem només amb això, l’economia pot impulsar el procés, pot ser el motor per arrancar-lo,  però són la psicologia col·lectiva i la voluntat del poble les que desencadenen els esdeveniments i el fan posar en marxa; perquè, com diu el professor Navarro, en un recent article publicat a Público, sobre el nacionalisme espanyol i la manipulació de les reivindicacions nacionalistes: “ No hay duda de que el gobierno de CiU está utilizando tal movimiento para desviar la atención popular de lo que en este momento debería ser central, es decir, el impacto en la población de sus políticas neoliberales, llevadas a cabo con apoyo del PP en el Parlament y en las Cortes, donde CiU apoya tales políticas. Pero confundir esta realidad con la creciente fuerza de tal movimiento, evaluándolo como una simple estrategia de CiU es un profundo error”

La desafecció de Catalunya respecte Espanya ja ve de lluny. Ve de la incapacitat de la burgesia industrial catalana per fer-se amb el control de l’Estat central, i de la incomprensió que han tingut les classes benestants espanyoles sobre el procés de canvi històric que va suposar la revolució industrial al llarg del segle XIX. En una carta del 30 d’abril del 1902, el diputat conservador català Duran i Bas li deia al Marqués de Comillas: “por la noche me decia un amigo: un centro es necesario en las naciones, pero en España, Madrid no dirigí, chupa; no distribuye, absorbe estérilmente”. La desafecció respecte a Espanya ja a les darreries del segle XIX s’anava fent evident. El mateix Duran, en una carta a Silvela del dia 5 de gener del 1899, ja li havia comentat: “va acentuandose aquí la creencia de que dentro de breves años sufrirá España una desmembración; este peligro comienza a mirarse como natural y, lo que es más triste, com indiferencia”.

En tot cas, penso que les raons de fons que abonen el nou moviment nacionalista van una mica més lluny: no es tracta del supòsit dèficit fiscal; ja no es tracta, si més no, de si Espanya entén o no a Catalunya, o viceversa; m'atreviria a dir que, ni tan sols es tracta de si el sentiment nacionalista (sempre latent a Catalunya) ha reverdit per fer-se, d'una vegada, independentista.

Penso, més aviat que, l'etapa històrica de desenvolupament capitalista (en tots els països occidentals) amb les alteracions ocasionades en les superestructures polítiques (històricament constituïdes en estats nacionals) provoca, d'una banda, la necessitat de construir nous ens de governança a nivell general i, d'una altra, la necessitat d'apropar el que queda d'autònom a cada Estat a nivell de cada Nació (serà el principi de subsidiarietat?), en una actualització de les idees liberals d’en Mazzini, més enllà d'egoismes i interessos particulars, que sens dubte existeixen i condicionen, però no determinen . I si, a sobre, la situació de crisi econòmica general posa més en evidència la debilitat de l’Estat espanyol, del seu govern i la mancança d’un poder polític autònom real a Catalunya per tal d’aplicar altres mesures diferenciades, que poden ser reals o no, viables o no, desitjades o no per les elits econòmiques catalanes, però que, en qualsevol cas, sí que són sentides com a necessàries per al gruix de les classes populars del nostre país, la reclamació d’un poder polític propi és una conseqüència lògica.

Per a uns el Dret a decidir vol dir la possibilitat de decidir-ho tot: Forma política de l ’Estat (monarquia, principat o república);  sistema  polític (sistema de partits, distribució de poders, llei electoral, marc internacional comunitari o extracomunitari, ..); model social (prevalença d’un sistema públic d’atenció sanitària, d’educació, de gestió de serveis vs. model de gestió privada dels serveis públics); model econòmic (foment de la propietat pública, comunal i cooperativa vs. predomini i foment de la propietat privada; càlcul econòmic en termes de sostenibilitat ambiental,  o càlcul econòmic atenen el paradigma del neoliberalisme capitalista; .. ), i model tributari (foment de les polítiques redistributives i de control fiscal en front del “deixar fer” actual que només afavoreix a una part cada cop més petita de la població). Per altres, el Dret a decidir, vol dir, senzillament, la independència de Catalunya respecte d’Espanya; després ja veurem que fem, si és que volem fer quelcom. I, per uns altres, vol dir, la manera de continuar ostentant el poder, de la manera que sigui, però tenint sempre a la ma el timó per tal de decidir la manera que la política oficial no vagi en detriment dels interessos de les minories més afavorides. Té raó l’Arcadi Oliveras quan reclama que és en el curs del procés quan ens hem de posar d’acord sobre el contingut de la paraula independència, i no deixar-ho per a més endavant.

A la vella Europa, en cerat mesura, els Estats (i de manera especial, l'Estat espanyol)  s'han tornat inútils. En no tenir un mercat intern que defensar i amb uns mecanismes econòmics i monetaris pignorats, el seu "nacionalisme" centralista només podrà sobreviure on els processos històrics d'harmonització-unificació cultural i social hagin forjat la “Nació” amb èxit. I no són molts. El Regne Unit, amb els nacionalismes d'Escòcia, Gal · les i d’Irlanda del Nord;  França, amb Còrsega; Itàlia, amb la Llombardia i el Piemont; Bèlgica, amb Flandes; Canadà, amb el Quebec, ... són uns quants exemples de que la Història continua, que tot pot esdevenir encara en uns marcs estatals esclerosats. De manera dialèctica, la generalització de la comunicació i la cultura comporta la necessitat d'autoafirmació i la possibilitat de conquerir nous àmbits de sobirania nacional a nivell popular, i en les actuals circumstàncies, amb una llarga, agònica i impredictible crisi econòmica, les forces s'acceleren i es tornen més centrífugues encara. Altre cosa és que l’Estat autònom reconstruït respongui a les necessitats reals de la població, que tingui marge de maniobra en el marc d’una economia i un poder polític tan externs, com el que es dóna a tota la Unió Europea. Però, aquest és el repte. Dels intersticis i de les contradiccions interestatals i interclassistes haurem de treure suc per mirar de construir, a través de pactes i  de lluites socials, un nou poder polític i una nova cultura econòmica que caminin cap una nació  més autosuficient.

Davant de tot això, quina, penso, ha d’ésser la consigna a Espanya de l’esquerra social transformadora? Trencar el model d’Estat? Sí, el model ja no serveix. Ja no serveix perquè la monarquia és avui un model anacrònic, ineficaç, impopular, car  i corrupte. Però, tampoc serveixen el marc estatal i el sistema polític: Espanya ja no és útil, i el seu sistema de representació política tampoc.  Sense política econòmica pròpia, sense política monetària autònoma, sense un model tributari just i eficient; sense un model social redistributiu i igualitari; sense una política de serveis públics que mantinguin l’equilibri i la justícia socials; sense una política cultural i educativa d’agregació; sense una política d’inversions que responguin a la realitat dels territoris;  sense una política exterior autònoma que busqui la justícia internacional, en els àmbits tradicionals del continent sud-americà, del nord d’Àfrica o de l’Orient Mitjà; sense la necessitat de tenir i mantenir permanentment una política de defensa autònoma, ... l’Estat espanyol, avui, és una càrrega. Si la propietat privada dels mitjans de producció i les relacions de producció que aquest fet comporta són un fre per al desenvolupament sustentable i harmònic de la humanitat, a Catalunya, el marcs estatal està desfasat i el recent marc europeu ha nascut deformat. Cal fer un pas enrere, per poder fer un salt endavant.

Cal la creació d’un Estat Català propi, que busqui un “pacte social” amb totes les forces que plantegin la necessitat d’una alternativa al sistema econòmic capitalista, i que proposi la creació d’un espai de comerç i d’intercanvi alternatiu al comunitari; que lluiti per la socialització de la propietat i dels mitjans de producció, que miri més cap al sud i cap l’est del Mediterrani per tal de reconstruir un model econòmic més centrat, sostenible i autosuficient.  Penso que avui, les idees confederals que defensaren Maurin, Comorera o Nin s’haurien d’actualitzar per a la creació d’un nou espai polític confederal més ampli, un nou espai polític, social i econòmic alternatiu en l’àmbit euro-mediterrani. Trencar per unir; sortir per crear.