“Crec que els comunistes
només tenen grans possibilitats d’èxit si s’esforcen per reformar-se ells
mateixos, evitant de manera molt curosa tot el que podria dividir-los,
predicant amb l’exemple, practicant totes les virtuts socials per convertir als
seus adversaris, demostrant que la comunitat té per objectiu no l’infortuni de
ningú, sinó la felicitat de tothom”
Étienne
Cabet (1)
Corrien els temps
dels utopistes, els temps en que el socialisme com a teoria i pràctica del
desenvolupament històric i social del gènere humà encara no havia agafat, de
manera plena, carta de naturalesa. Era un temps de transició. I dintre
d’aquells pensadors revolucionaris hi havia de tot: des de aquells que volien
organitzar i fer la revolució socialista (com Babeuf) o republicana (com
Terrades) d’una manera directa, per la força, o aquells altres que pensaven que
la veritable revolució havia de venir per la força de les idees i de la paraula
(com Cabet i Monturiol). Uns temps en
que la voluntat de les persones era, per a ells, el motor de la història perquè,
parafrasejant a Engels, encara s’havia
de passar del socialisme utòpic al socialisme científic. Un debat dialèctic que
encara avui és present: maduresa i condicions històriques, econòmiques i
socials o educació i voluntarisme, voluntat de canvi. Probablement, hi hagi de
tot i tot sigui necessari.
“Jo soc un revolucionari
però un revolucionari pacífic, revolucionari d’idees, revolucionari de consciències ... rebutjo la sedició, però
m’humilio davant la revolució d’un poble sencer que s’aixequi per manifestar la
seva voluntat”
Narcís
Monturiol (2)
Precisament jo opino el
mateix que tu expresses en la primera part de la teva professió de fe,
..... resta la qüestió de la
conveniència. Jo opino que només per la
força s’obtenen les reformes dels governs, doncs jo no en veig cap que
espontàniament les faci. I com que jo, primer de tot, reconec el dret que tenen
els pobles a la igualtat i al benestar, resulta que, per aconseguir aquest fi,
trobo bons tots els camins”
Abdó
Terrades (resposta a Narcís Monturiol)(3)
Tots els
utopistes anaven a la recerca del model de societat ideal avançat, dos mil anys
abans, per Plató a la República, i que les ments més inquietes del Renaixement
havien actualitzat de la ma de Tomàs Moro, en la seva “Utopia” (1516); d’en Tommaso
Campanella, a “La Ciutat del Sol” (1623); o d’en Francis Bacon, a la “Nueva
Atlàntida” (1627). Una mica més tard, el 1675, l’abat francès Jean Meslier,
publicaria la seva “Història dels
sevarambs”; el 1676 apareixeria la
utopia anarquista “La terre Australe”, de Sadeur, i el 1699 les “Aventures de
Telémac”, de Fénelon . Ja en ple segle XVIII, el 1753, l’abat Morelly publicaria “Naufragi de les illes flotants” i el
“Codi de la Naturalesa”, del 1755; establint un pont entre els ideals d’en Moro
i el socialisme proletari del segle XIX. Posteriorment, a l’albada de la
Revolució Francesa, veurien la llum els escrits comunistes d’en Graco Babeuf, des del periòdic “le Tribun du Peuple”, sobre “El comunisme i la llei agrària” del
1791, la “Gran Comunitat Nacional” del
1795, així com l’organització d’un veritable partit revolucionari, la “Conjura
dels iguals”, a partir del 1796.
Ja entrat el segle XIX, es publicarien les obres utòpiques
de l’Henry de Saint-Simon, en “el Somni”, del 1803 o en “la Paràbola”, del 1819
(autor a més del “Catecisme dels industrials”, “El sistema industrial”, ...); i
altres escrits utòpics com la “Nova visió de la societat” d ’en Robert Owen,
el 1814; els que feia en Charles Fourier en el seu periòdic “Le
Phalanstère” sobre la realització dels
“falansteris” i a la seva obra “El nou
món industrial i societari”, del 1829; i l’obra utòpica del seu seguidor, en
Victor Considerant, “l’Ideal de la societat perfecta”, del 1834.
Al costat
d’aquestes obres que dibuixaven uns models de societat ideals, cal esmentar
altres autors i/o altres obres del socialisme utòpic francès, com les de l’August
Blanqui , autor de “Els enemics de la llibertat i de la felicitat del poble”,
del 1832; les de Proudhon, autor del
fullet “Que és la propietat”, del 1840; de Louis Blanc, autor de “l’organització
del treball”, del 1839; o les obres de l’anglès William Godwin, autor de
“Anàlisi sobre el dret polític i la seva influència sobre la virtut i la
felicitat generals”, del 1793; i les del també anglès Charles Hall, autor d’un
llibre titulat “Sobre l’obra de la civilització”, del 1805; així com les dels alemanys
Ferdinand Lassalle, autor de “La guerra italiana i la missió de Prússia”, del
1859; o “l’Estat mercantil tancat”, de J.G. Fichte, en el 1800.
El model de
societat ideal continuava essent un projecte per realitzar a la pràctica. Un
ideal que s’havia intentat realitzar ja en una època prou llunyana per obra i
gràcia d’en Gerrard Winstanley (autor de
“El Dret de llibertat o la Veritable magistratura restaurada” del 1651) i el
seu moviment dels Cavadors, en els temps de la guerra civil anglesa; o, més recentment,
a la comunitat “New Harmony”, fundada a
Indiana el 1825 per en Robert Owen; així
com a la comunitat feliç de “La Réunión”
per en Victor Considerant ,
fundada el 1849 a Texas; en el Falansteri d’Oliveira, creat al Brasil el 1841
pel metge fourierista francès Benoît Jules Mure; en el de Boussac , creat a
França el 1843 pel seguidor de
Saint-Simon, Pierre Leroux, la escriptora George Sand i la feminista Pauline
Roland; o en el “familisteri” de Guise, fundat el 1849 en aquesta ciutat
francesa per l’industrial seguidor de Fourier, Jean-Baptiste André Godin, i que
va arribar a tenir més de 2000 membres a finals del segle XIX, perdurant fins el 1968. Fins a les revolucions de
mitjans del segle XIX (1848), els ideals dels socialisme utòpic despertaven els
ànims i les inquietuds d’un món que la Revolució Industrial estava canviant de
manera accelerada.
En aquest
escenari, les idees d’un altre utopista, contemporani d’Owen, Fourier,
Considerant, com l’Étienne Cabet
(1788-1856), exposades en la novel·la “Viatge
a Icària”, del 1838, perseguien també una nova societat ideal, a partir del
principi del sistema de la desigualtat
decreixent i de la igualtat progressiva. A partir d’una república democràtica amb una
constitució transitòria s’aniria construint progressivament una nova Comunitat.
Es tractava, també, d’evitar el que hi haguessin descontents. A Icària, la
Itaca d’en Cabet, es construiria progressivament una societat sense classes
socials, una comunitat on les màquines evitarien les feines més carregoses; on no
hi hauria propietat privada ni comerç ni moneda de canvi; on tothom viuria bé i
en bones cases. Tothom seria igual i feliç,
i tothom treballaria pel bé del comú. Hi hauria família, però no ni haurien
drets hereditaris, ni dots, ... ni fornicació, ni prostitució. La instrucció,
vetllada per la mateixa comunitat, ensenyaria al jovent una nova filosofia de
la vida, sense deus ni religions. Tolerància i justícia; treball i coneixement
filosòfic; moderació, ordre i disciplina; marcarien el camí cap el nou paradís.
I com Considerant
i Owen, que veien Amèrica com la terra de l’esperança, també en Cabet va voler
convertir la seva novel·la en realitat comprant-hi uns terrenys per fundar la
seva comunitat, tal i com havien fet els altres dos utopistes. Així, el maig de
l’any 1847 va fer una crida en el periòdic “el Popular”, en un article titulat “¡Anem a Icària!”, per tal de construir
una nova Icària real: demanava
voluntaris i diners (aportació de 600 francs), o qualsevol altra ajuda
econòmica. El dia 3 de febrer del 1848 un grup de 69 pioners, d’un total de
1500 voluntaris que tenien d’anar sortint quinzenalment (i que la revolució del 24 de febrer ho impedí
provisionalment a l’arrestar a Cabet per comunista), entre les quals n’hi havia
alguns de catalans, com ara el doctor Joan Rovira i
vuit figuerencs més, sortien en el vaixell “Roma” des del port francès de
l’Havre rumb cap a Amèrica, cap a la nova terra promesa. Des de la borda del
vaixell, els expedicionaris agitant el barret cantaven: “Soldats de la fraternitat, anem a fundar Icària, la felicitat de la
Humanitat” . Arribaren a Amèrica i desembarcaren al port de Nova Orleans el
27 de març, encaminant-se cap fundar la seva Comunitat, la nova Icària, a una
peça de terra que el propi Cabet havia comprat a Texas. Una peça de terra de
més de 400 hectàrees a Fort Worth, a Denton, a prop d’un riu, del Red River (en
realitat a més de 400 quilòmetres); era una terra, però, molt inhòspita que no responia a les previsions anunciades per l’empresa que
es dedicava a fer les ofertes de terres per colonitzar, amb la qual havia
contactat Cabet. Les malalties, les
dificultats del clima i de la terra, el
sentiment de sentir-se enganyats (inclús pel propi Cabet, que uns deien que
havia mort i altres l’acusaven de no haver-hi anat per les seves pretensions
polítiques) ocasionaren moltes baixes entre els pioners (entre ells, la del
doctor Rovira, que acabaria suïcidant-se el mes d’abril de l’any següent,
després d’un enfrontament amb el propi Cabet). A l’agost hi hagué una segona
expedició. En Cabet, que tenia previst anar-hi el setembre, marxar finalment,
en un viatge que va partir el 13 de desembre i que arribaria a Nova Orleans el
19 de gener del 1849. La comunitat de Denton duraria poc
temps, del 1848 al 1852: la falta d’adaptació a les noves condicions de vida,
les malalties i el còlera van fer estralls.
| noticia del wordpress.com |
El mateix any 1849, en Cabet amb
280 colons va fundar una nova colònia en un camp abandonat pels mormons a
Nauvoo (1849-1878), a l’estat d’Illinois, al costat del riu Mississipí, construint-hi un refectori per a 800 persones i redactant una primera
constitució de 118 articles. Aquesta comunitat duraria, malgrat la dispersió
del 1860 cap a Corning, amb uns quants colons fins a la seva dissolució definitiva
a l’any 1878, quan es va fundar una nova colònia a Califòrnia. Així, el mateix Cabet fundaria el 1852 la
colònia de Corning (1852-1898), a l’estat de Iowa, a prop del riu Nodaway, amb
colons provinents de Nauvoo, quedant la colònia de Nauvoo com a lloc d’arribada
dels nous expedicionaris que venien d’Europa. Quatre anys més tard, el 8 de
novembre de 1856, Cabet moriria a Saint Louis, Missouri; on poc temps abans
havia fundat amb 75 dels seus seguidors una nova comunitat a Cheltenham (1856-1864)
en marxar de Nauvoo davant les greus disputes internes de la comunitat (on fins
i tot, sorgir un grup opositor que es feien dir “els rojos” o “forts”) i per la manca d’acord per a la redacció
d’una nova constitució -proposada pel mateix Cabet- que preveia substituir la
direcció col·legiada de la colònia per un president. Encara el 1878 es fundaria
una nova colònia icariana a Bluxome Ranch, prop de Cloverdale, a Califòrnia, la
Icària-Speranza, que duraria fins el 1886. La aventura icariana a Nord-Amèrica
duraria 50 anys, del 1848 al 1898, quan es va dissoldre definitivament la
comunitat de Corning.
Les comunitats icarianes
fracassaren degut a la falta d’organització i lideratge (amb demandes judicials
contra el propi Cabet per part d’adeptes desenganyats); per les pròpies contradiccions ideològiques (amb
fortes disputes sobre el paper de la dona i el sufragi femení); per la falta
d’experiència rural i de adaptació a un entorn sovint hostil; per malalties i
problemes sanitaris; i també, per deutes
i problemes econòmics insuperables.
Com hem avançat, els
projectes dels socialistes utòpics, també tindrien ressó a Espanya. I si bé les
idees de Fourier n'havien trobat més fora de Catalunya, amb personatges com Joaquin de Abreu y Orta, Fernando
Garrido, Sixto Cámara, ... al nostre país, a més de l’aventura americana del
1848 (amb la familia Rovira el davant), ja a l’any 1846 un grup de cabetians
catalans havia establert una comunitat denominada Icària a Sant Martí de
Provençals, al Poblenou barceloní d’avui. I sorgiria, també, un notable grup de
cabetians entre el món polític, artístic i intel·lectual, amb personalitats
com:
Ceferí
Tresserra, impressor
i escriptor, que va participar a la revolució del 1854, militant del Partit
Democràtic; el 1858, a Madrid, va fundar amb el mallorquí Antoni Ignasi Cervera
una societat secreta seguint el model del “Carbonarisme” italià anomenada “El
Falansterio”, que arribà a tenir 80000 afiliats, i que defensava uns ideals liberals i republicans, amb un
govern constitucional. Va ser redactor del periòdic republicà “La Discusión” i va participar a la Revolució
del 1868 (la Gloriosa), que acabaria amb la monarquia borbònica de las reina Isabell
II. Durant la I República va arribar a ser Governador civil de Sòria i Àvila.
L’Abdó Terrades, que fou alcalde de
Figueres, francmaçó, pioner del republicanisme federal a Espanya, periodista,
escriptor i dramaturg, compongué la cançó La Campana (que fou un himne per als
republicans catalans del segle XIX) i
escrigué la peça teatral antimonàrquica “Lo rei Micomicó” (per a alguns, un
precursor d’en Brecht). Terrades simpatitzà amb l’ideari igualitari d’en Cabet,
i va ser el traductor de la seva obra “La història popular de la Revolució
francesa (1846); per bé que políticament Terrades fou partidari de l’acció
directa i revolucionària. Terrades era com Tresserra un partidari del “Carbonerisme”,
arribant a fundar una societat secreta
anomenada “La Societat Patriòtica”, i va fer els primers fulls de propaganda
política republicana (els “Papers Terradas”) que després es convertirien en “El
Republicano” (1842).
En Francesc
Sunyer i Capdevila, metge nascut a Figueres, influït per les idees socialistes
d’en Cabet i de l’anarquisme de Proudhon, fou un republicà radical que
participà l’any 1843 amb l’Abdó Terrades en la defensa del castell de Figueres,
i en la revolució de l’any 1854 contra
el Leopoldo O’Donnell. Fou un dels signants del “Manifest dels demòcrates
espanyols” del 1864 i participar amb en Monturiol i en Clavé en la redacció del
“Almanaque Democrático”, el mateix any 1864; com a resposta a un altre almanac
de caire conservador i anticomunista fet per l’Ateneu Català. Participa
activament a la revolució del 1868, fou diputat a Corts per Girona i va ser escollit
alcalde de Barcelona el mateix any. Partidari com Terrades de l’acció directa,
instigà i dirigí “l’Alçament federalista del 1869” a l’Alt Empordà, amb un paper, però,
més que dubtós; ja que,
després de fer-ne la proclama a Figueres el dia 3 d’octubre, va llicencià
la partida a La Jonquera i travessà la frontera cap a un exili que (com ell
mateix va dir) li permetés reflexionar sobre el seu fracàs. Detingut passada la
frontera i traslladat a la ciutat de
Tours, fou posteriorment amnistiat pel govern provisional del general Serrano, essent
protegit pel general Prim. Segons afirmà el mateix Sunyer, de l’anàlisi de
l’aixecament va treure la conclusió que no era possible canviar les coses per
la via insurreccional i que la única solució era la via pacífica; raons que
foren molt controvertides pels seus companys republicans federals, que se
sentiren traïts. El seu radicalisme
verbal no es va veure acompanyat sempre, com en el cas d’en Terrades, per la
seva actitud formal. Arribà a Ministre d’Ultramar durant la I República.
Inclús personatges
com en Clavé o en Cerdà serien fervents
defensors de la utopia icariana d’en Cabet. Així, en Josep Anselm Clavé, es relacionà amb en Monturiol, l’Abdò Terrades,
en Joan Tutau, i en Sunyer i Capdevila. Conegut per ser la seva tasca com a
divulgador de la cultura popular i els cants corals, hereu de la tradició coral
popular de les “caramelles”, va fundar la coral l’Aurora, que després es digué
“La Fraternitat” i més tard “Societat Coral Euterpe”, que volia funcionar com a societat de germanor
, resistència i ajuda mútua entre els obrers, a més de la seva finalitat
estrictament coral i d’esbarjo. Alhora,
va tenir una intensa activitat política, ja que participà també a les revoltes
del 1842 de Barcelona, i a la darrera bullanga, la popularment coneguda com “la
Jamància”, el 1843. Detingut i deportat a Madrid el 1867 per les seves
activitats polítiques, a l’any 1868 va ser membre de la Junta revolucionària,
arribant a ser Governador civil de Castelló i Delegat del govern a Tarragona, en
els temps de la I República.
L’Ildefons Cerdà, l’urbanista de la Barcelona contemporània es va
relacionar amb Narcís Monturiol i Ramon Martí i Alsina. Defensor de les idees
progressistes i liberals, militant del sector moderat del republicanisme
federal, va ser sensible a les condicions de vida dels treballadors i l’associacionisme
obrer. Diputat a Corts el 1850 i comandant d’un batalló de sapadors de la Milícia
nacional, va participar a les mobilitzacions de Barcelona de l’any 1855, d’on
va ser regidor en dues ocasions, el 1856 (destituït pel general Zapatero) i el
1864. Tornà a ser diputat a Corts a les eleccions del 1871, president de la
Diputació de Barcelona el 1873 i va intervenir al moment de la proclamació de
l’Estat Català el 1873, de caire federalista i republicà.
 |
| La Icària de Sant Matí de Provençals, segons Cerdà |
I en Narcís Monturiol, republicà i company
d’en Terrades, d’en Sunyer, en Cerdà, en Clavé i en Joan Tutau, i amic del
pintor Martí i Alsina, fou inventor i constructor dels
submarins Ictíneu, un “vaixell-peix”, com l’hi deia ell. Va participar
en les revoltes de l’any 1842 i a la “Jamància” del 1843, arribant a ser capità
de la milícia popular. Va col·laborar en “El Republicano” (1854) i va fundar el
1847 la primera publicació comunista d’Espanya, “la Fraternitat”, en el que va col·laborar també en Clavé, per
tal de difondre l’ideari d’en Cabet, del qual va traduir la seva novel·la “Viatge
a Icària” al castellà; així com les revistes “La madre de família” (1846) i “El
padre de família” (1849), de caire comunista. Va col·laborar per tal que dos
catalans poguessin anar de pioners a la colònia de Nauvoo, a Illinois; on ell
mateix volia marxar, però que els fets contrarevolucionaris i la repressió per la
Vaga general del 1856 li varen impedir. A l’any 1864, publicaria “ l’Almanaque
Democràtico”, amb en Clavé i Sunyer i Capdevila. Encara l’any 1873 seria
diputat a Corts de la I República per Manresa i director de la Fábrica Nacional
de Moneda i Timbre; retirant-se
finalment a Sant Martí de Provençals, on va morir el 1885.
Tot un seguit de
voluntats progressistes que seguien l’estel de la utopia; reformistes algunes,
revolucionàries o radicals d’altres. Fets i voluntats que, en el convuls
escenari del segle XIX espanyol, no trobarien un terreny apropiat per quallar,
degut al caire petit burgés (i sovint paternalista) de les seves opcions i a la
relativa indiferència dels obrers catalans, impregnats més per l’ideari
anarquista que per les noves idees socialistes que venien d’Europa.
(1)- “El socialismo romántico”, per Sarane Alexandrian
(2)- “Narcís Monturiol”, en El último viaje a Icaria, per
Cabetià, 20-01-2010
(3)- “El socialismo de Terrades y el comunismo de
Monturiol”, revista Canigó nº 169, Figueres, 1968, per Rafael Torrent
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada