talaiot

en un petit pais, un petit cim; un bufec, un crit, una mirada. Tot plegat, un passeig escàs, curt, per un camí abrupte i aspre des d'on veure neixer la llum del sol i cercar l'impertorbable ponent. Com el propi viatge de la vida, un principi i un final, des del cau del nostre propi món per refer-lo cada dia

dilluns, 12 d’agost del 2013

Un record del nostre millor passat: la barraca dels Liris

“ … se acordó por unanimidad hacer todas las gestiones que sean necesarias para evitar la enajenación por parte del Estado de la barraca titulada "Els Liris", sita en la cala "El Portió" de la playa de Tamariu, por caer dentro de la actual limitación de la zona marítimo terrestre. Ccon ello se pretende salvar los intereses económicos de sus propietarios, en número apreciable, y que además en el aspecto turístico se conserve un testimonio de las antiguas modestas barracas de recreo formadas por comunidades de trabajadores del país, nota típica en este sector de la Costa Brava”.  Amb aquesta resolució,  aprovada en el punt 12 de l’Ordre del dia del Ple ordinari del dia 19 de novembre de l’any 1965, presidit per l’alcalde Juan Gich, el consistori de Palafrugell  volia frenar l’aplicació estricte de la Llei de Costes (1).  Per sort, les gestions fetes van reeixir i avui encara podem seguir gaudint d’aquesta antiga “botiga”, que era tal i com li deien els nostres besavis a les populars barraques d’esbarjo de la vila.
I és que l’amenaça de la Llei de Costes s’aplica per barris i per moments. Hi ha circumstàncies que la fan inexplicablement estricte i d’altres en que la laxitud es torna inevitablement mediterrània. Cal recordar la rapidesa en que es van fer retirar totes els “xiringuitos” de la platja de la Barceloneta a la Ciutat Comtal?, que contrasta amb l’afortunada permanència de molts d’altres d’aquest establiments per tot el litoral peninsular. Cal recordar l’intent d’enderroc de les tradicionals barraques de s’Alguer (que afortunadament no es realitzà degut al moment històric, per la mort del dictador Franco) a mitjans dels anys 70 del passat segle?, que hauria de fer pujar els colors de la cara del més pintat, davant  la permissivitat i la permanència de grans finques i establiments particulars situats a toca el mar i en una clara situació d’il·legalitat (el cas de l’hotel de la platja de l’Algarrobico a Carboneras és un exemple actual i punyent; per no parlar de l’Hotel Cap Sa Sal a Aiguafreda, promogut pel Dr.  Andreu a principis dels anys 60 del passat segle). Però, tranquils que, ara, amb la reforma de la Llei de Costes feta pel Partit Popular tot serà legal o legalitzable. Cap problema!, ja que no podem produir millor, o vendre o exportar més mercaderies, vendrem el país, el territori i els seus serveis, vendrem la formació i les persones; i, inclús, la nacionalitat als més rics i poderosos del món.

Com dèiem, tot va per barris. És així que, encara en plena època democràtica, l’abril de l’any 1980 el Ple de l’Ajuntament de Palafrugell es tornava a manifestar en defensa de la permanència de la barraca dels Liris, davant d’una nova ofensiva del Ministeri ; i és que la barraca dels Liris, per a la gent de Palafrugell és quelcom més que una barraca més o menys bonica en una platja emblemàtica de la vila:  és un record viu de l’època en que Palafrugell començava a ser la capital espanyola del Suro, i els seus artesans els seus millors representants. Representants  d’una manera de viure i de fer;  una manera que ha deixat una empremta permanent en el caràcter de la gent de la vila. Com deia l’historiador Jaume Vicens Vives, en un text acrític i una mica massa enlluernat:  “Aquesta prosperitat va donar a la indústria surera un caràcter únic en els anals del treball espanyol del segle XIX: optimista, alegre, democràtic, sense classes. ... una gran comunitat de patrons i obrers, de grans i petits industrials, mantenia una activitat ininterrompuda al llarg de la Costa Brava catalana” (2)

La barraca dels Liris es va construir l’any 1872 per iniciativa  de l’Ignasi Genover Pannon, d’en Josep Llossent Gallart i 16 socis més (socis de la Societat que varen fundar) en un terreny a tocar de l’aigua d’es Portió de Tamariu,  en una petita peça de terra d’aquesta platja, ben bé a  sota la pineda d’en Peya,  que li varen comprar a Josep Barceló per 60 pessetes en monedes d’or,  segons consta en el Registre de la Propietat de Palafrugell, per tal de fer-hi una “botiga d’esbarjo”.  En el Reglament de la Societat, fet el 1884, es feia consta que els socis havien de tenir un gos, que hauria d´estar a disposició de la Societat per tal que els seus membres poguessin anar de cacera, quan convingués. Tota una declaració de principis.
La barraca va ser construïda, doncs, per artesans del sector surer i taper, en una fàbrica d’una sola nau amb volta i amb un altell enfustissat. Hi havia un pou d’aigua dolça i una parra per tenir una bona ombra. El nom de Liris ha estat sempre d’origen controvertit: per a uns, el nom li ve de la pluralitat ideològica dels socis fundadors, i  d’aquí sortiria l’idea de l’arc iris i dels Liris, com a derivació; per altres, diuen, que el nom li ve de la presència entre el socis d’un que es deia Baldiri Llossent, però que tenia de sobrenom el “Liri” (potser era un somniador),  nom que s’utilitzaria per referir-se a la totalitat dels seus acòlits companys de xefles; encara hi han d’altres que diuen que,  el nom ve de les aficions líriques del seus membres (3). El cas és que, sigui quin sigui el seu origen, la major part dels artesans del suro de l’època eren gent alegre i de cançó fàcil, i de pensament lliberal i anticarlista; i tant és així que, a la barraca hi varen posar un retrat del General Espartero, retirat de la política activa des del 1856 però que sempre va gaudir d’una gran popularitat entre els treballadors catalans, malgrat haver bombardejat Barcelona en la crisi del cotó del 1842. El retrat encara presideix el refectori  de la barraca.

Així, el dies de festa, en especial els “Sants Dilluns”, dia que el sector del tap i del suro feia festa a Palafrugell, la botiga funcionava a ple rendiment: uns socis anaven de cacera, altres volien pescar, uns altres s’encarregaven de fer el sofregit de l’arròs, ... i després d’un bon àpat, apa! a cantar i fer gresca: les competicions de cants i de poesia eren habituals. Per exemple, consta que el 1948 es va fer una gran festa amb la participació de la Coral La Taponera, o que, més endavant, l’any 1981 va cantar-hi la Coral Mestre Sirés,  per celebrar el bon port que havien tingut les reclamacions municipals davant de Costes per conservar la barraca. La festa i l’esbarjo han estat sempre el seu ús principal. Concursos de sofregits; de tiberis concrets i monogràfics, com ara un en que es varen menjar més de 100 quilos de faves, com comenta en Josep Castelló en el seu llibre el Perfil de la Costa; arrossades populars; suquets inabastables;  aplecs; ... qualsevol excusa era - és - bona per fer-hi una festa, per ser aprofitada per anar a reposar a la barraca. Però, no només això, el paratge era un lloc de repòs i de recuperació per els treballadors afectats de bronquitis, asma o alveolitis al·lèrgica, afeccions degudes a la respiració de la pols del suro o a la seva manipulació, com comentava M. Arenas  en els seus records de joventut: “llavors la botiga dels Lliris, sota la pineda d’en Peya, exhuberant de regina, i expressa la flaira que alli’s respirava per a curar als qui’s creien tarats dels pulmons” (4); o de festeig de les parelles, com en Josep Pla deia que comentava l’Hermós d’Aigua Gelida en una dels seus viatges per la costa: “qui sap les parelles d’enamorats que hi haurà per allà sota “els Liris? ... no s’hi pot ésser dos cops!” (5) . Paratge i lloc de privilegi que, encara ara, l’Ajuntament utilitza, amb llicència dels socis actuals, per tal de fer presentacions i actes públics, com ara la de la popular i qüestionada campanya gastronòmica de la “Garoinada” , que anualment es celebra a la vila, o les xerrades organitzades a l’estiu, des de fa un parell d’anys, per la Biblioteca municipal. El Liris ha donat i dóna per a molt.

Avui en dia, la “botiga” dels Liris pertanys als hereus de la mateixa Societat fundadora; una trentena de socis que, amb calendari a la ma, es van repartint el seu ús de manera periòdica. De fet, jo,  la primera vegada que vaig anar-hi va ser convidat per un dels socis, el bon amic Joan Aliu, propietari de la Llibreria Mediterrània. Celebràvem el bon treball del nostre grup polític local en la campanya electoral de les municipals de l’any 2003. El dia abans de la trobada, en Xevi Rangel i jo mateix, vàrem preparar un notable i abundant sofregit per fer l’arròs de l’endemà. La ceba va quedar ben caramel·litzada, ja us ho asseguro: en un moment donat, jo li vaig dir  - “Xevi” posa-li una mica més de gas, va! Que no l’acabarem mai aquest sofregit! -  i ell, que amb el cullerot a la ma i amb el seu posat més tranquil, va, em mira, i em diu - “no Toni, no! ben poc a poc, la ceba vol paciència; així es fa un bon sofregit”.  No cal dir que, evidentment, ell tenia raó. La festa de l’endemà va ser molt bonica: els amics, el mar, el cava, les rialles i el vi, i ... l’arròs també, naturalment. Varen venir amics i amigues, coneguts i conegudes de la vila i de fora per compartir plegats la nostra alegria. A més de tota la gent del grup (amb en Medir, l’Esteva, la Nuri, l’Amadeo, ...) que havia participat en la campanya, recordo l’assistència del  polifacètic company i amic Eugeni Prieto, bon sindicalista i millor promotor cultural, amb la Carme, la seva parella; la del diputat Joan Boada i la sena dona, la Montse; la del director de la revista La Factoria, l’irònic periodista i ex-sindicalista del Baix Llobregat, resident  a Colomers, Carlos Navales (mort prematurament  ara fa poc més de dos anys), que va arribar un xic tard acompanyat d’en Josep López (alcalde de Colomers) i la seva dona;  ....  No cal dir-ho, vàrem acabar tard, molt tard; va haver-hi gresca, molta gresca; molts comentaris i discussions, polítiques i no polítiques, moderades i apassionades, va haver-hi de tot; i per uns moments, vàrem reviure la vida dels nostres avantpassats, la seva manera de gaudir de l’oci, de la companyia i de l’amistat, ... no es podia demanar més. Hem de tenir, tindrem segur, “botiga” dels Liris per molts anys.

Per acabar, no m’han puc estar de posar uns petits bocins del poema fet per en Josep Martí i Clarà, en Bepes, que es convertí, acompanyat amb la música d’en Ricard Viladesau, en l’himne dels Liris:

“hem baixat a la mar blava
pels camins de l’amistat
el portal quan s’hi trucava
se’ns ha obert de bat a bat
.....
som hereus de sang molt vella
que tenim sempre al costat
I volem amb sang novella
la mateixa llibertat”

(1)    – revista de Palafrugell, novembre de 1965
(2)    – Història Econòmica d’Espanya, pl. 614, de Jaume Vicens Vives
(3)    – esmentat a “El Portió o la platja de Liris”, de Josep Castelló, a la Revista de Palafrugell  de 1 de gener de 1996.
(4)    – setmanari del Baix Empordà, de 17 de maig de 1914
(5)    - setmanari del Baix Empordà, de 21 de setembre de 1929



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada