talaiot

en un petit pais, un petit cim; un bufec, un crit, una mirada. Tot plegat, un passeig escàs, curt, per un camí abrupte i aspre des d'on veure neixer la llum del sol i cercar l'impertorbable ponent. Com el propi viatge de la vida, un principi i un final, des del cau del nostre propi món per refer-lo cada dia

dimecres, 30 de setembre del 2015

La “llarga marxa” cap a la independència de Catalunya


Bé, hem donat un pas més. Cap a on? El futur ho dirà. Com diu en Josep Fontana: “el futur és incert” (1).  Després de la revisió, a instàncies del PP de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006, de les seves retallades en la sentència del 2010 i després del deteriorament del clima social arrel de la crisi econòmica de llarg abast, iniciada en els darrers anys, les veus que proclamen l’esgotament del model polític espanyol i el sistema de partits que va néixer amb la Transició no paren de créixer. Les dificultats econòmiques de les administracions públiques han posat en qüestió l’Estat de les Autonomies, amb creixents tendències recentralitzadores i amb retallades socials arreu. L’autogovern de la Generalitat es veu escanyat. La resposta política de la ciutadania ha estat sortir al carrer en senya de protesta, ja per una raó o per una altra, i, al mateix temps, a l’autoorganització col·lectiva en la defensa de les minses conquestes socials assolides en un “estat de benestar” sempre mínim. La resposta del govern de la Generalitat ha estat demandar més recursos sense perdre competències i més autogovern. 
Això s’ha traduït en la convocatòria en els darrers 5 anys de 3 conteses electorals al Parlament de Catalunya. I s’ha traduït, també, en una decantació cap a posicions independentistes de formacions polítiques, com ara Convergència, CDC, que mai havia contemplat. L’Artur Mas de fa 10 anys no ho era pas d’independentista. Ell mateix proclamava que això de la independència era cosa del passat. També, l’ex-president Pujol proclamava que “amb Espanya no hi ha res a fer”. Tota una expressió d’una voluntat col·lectiva que està impulsant el procés nacionalista.

Però, bé. Anem a comprovar com han anat les darreres eleccions. A partir del resultat electoral, podríem fer el següent quadre, que m’he permès ampliar amb el de les eleccions del 2012 i del 2010, per tal de fer-ne una millor valoració:

Parlament
27S-2015


25N-2012


28N-2010


Cens electoral   
5.314.913


5.413.868


5.363.688


participació
77,44


67,76

58,78


Vots
4.115.807


3.668.310


3.152.630



vots
%
escons
vots
%
escons
vots
%
escons
Junts x Si
1.620.973
39,54
62






CiU



1.116.259
30,71
50
1.202.830
38,43
62
ERC



498.124
13,70
21
219.173
7
10
CUP
336.375
8,20
10
126.435
3,48
3



Bloc independentista
1.957.348
47,74
72
1.740.818
47,89
74
1.422.003
45,43
72
C's
734.910
17,93
25
275.007
7,57
9
106.154
3,39
3
PP
348.444
8,50
11
471.681
12,98
19
387.066
12,37
18
Bloc unionista
1.083.354
26,43
36
746.688
20,55
27
493.220
15,76
21
PSC
522.209
12,74
16
524.707
14,43
20
575.233
18,38
28
UDC
102.870
2,51

















CSQP
366.494
8,94
11






ICV-EUiA



359.705
9,91
13
230.824
7,37
10
Bloc federalista
991.573
24,19
27
884.412
24,34
33
806.057
25,75
38


Pel que fa al cens, hi ha un descens de gairebé 100.000 habitants, respecte l’any 2012. Serà conseqüència de la crisi econòmica?

Pel que fa a la participació, puja gairebé 10 punts respecte a l’any 2012, i gairebé 20punts respecte a l’any 2010; la qual cosa evidencia el creixent interès de l’electorat, acabant amb l’abstencionisme diferencial (votar a les generals i abstenir-se a les autonòmiques) i l’anomenat vot dual (vot a CiU a les autonòmiques i al PSC a les generals). Si a l’any 2006 va votar un 56,04% de l’electorat i a l’any 2010 ho va fer un 58,78%, a l’any 2012 varen votar més de mig milió d’electors més que el 2010, un 67,76%, i el 2015 gairebé 450.000 més que el 2012.

Per tal de simplificar la lectura dels resultats electorals i fer-la més entenedora,  he fet tres blocs: un “bloc independentista”, que recull els vots, ara, de Junts x Si i de la CUP, mentre que a les eleccions anteriors, recull el de CiU, ERC i la CUP; tot i que, en les anteriors conteses electorals el vot a CiU no tindria el component independentista que té ara mateix. Un altre bloc, que denomino “bloc unionista” (o espanyolista) partidari de seguir amb l’actual model d’Estat, recull els vots del Partit Popular i de Ciutadans. I deixo pel final un tercer bloc, que denomino “bloc federalista”, on hi poso des dels “federalistes” del PSC-PSOE, als sobiranistes, ara, de Catalunya si que es pot , CSQP, abans de la coalició d’ICV-EUiA i el que queda d’Unió, UDC.

Pel que fa a la interpretació dels resultats, cal analitzar amb prudència l’evolució del vot del bloc independentista, parant esment, però, en el fet que abans del 2010, com deia abans,  el vot majoritari a CiU no era un vot independentista, sinó que tenia un clar component del vell  “catalanisme” regionalista i regeneracionista impulsat ideològicament, des de la fi de la dictadura, per l’ex-president Jordi Pujol. En els darrers anys, el pes ideològic d’ERC s’ha anat incrementant, reflectint-se també dins la coalició de Junts x Si, en la mateixa mesura que el perd CiU, amb el trencament de la coalició i la separació d’Unió. Queden lluny les majories absolutes de CiU, un 46,84% a l’any 1984; a partir del 1999, el declivi és constant: l’any 2003, estava ja al 30,94%, malgrat que, amb la crisi del govern tripartit, l’any 2010 s’havia recuperat un xic, arribant al 38,43%. Tanmateix, si l’independentisme d’ERC, després de l’ascens dels anys 2003, un 16,44%, i del 2006, un 14,03%, representava només un 7% a l’any 2010, i d’un 13,70% el 2012, el 39,54% dels vots favorables a la independència de Junts x Si visualitza una evolució espectacular de l’independentisme; que,  sumat al 8,20% de la CUP, fan que gairebé la meitat dels votants optin per l’opció independentista. 

De tota manera, però, malgrat que el número de vots s’incrementa en més de 200.000, donada la major participació, el tant per cent global queda pràcticament igual, del 47,89 al 47,74%. D’altra banda, i de la ma de l’actual i llarga crisi econòmica, també es dóna un increment molt important de l’independentisme d’esquerres de la CUP,  amb  propostes econòmiques, polítiques i socials més transgressores.  També la Candidatura d’Unitat Popular gairebé triplica els seus resultats electorals respecte els de l’any 2012.

Pel que fa al bloc unionista, queda clar que,  per raons que són evidents, el Partit Popular - que mai ha tingut massa predicament a casa nostra - segueix amb la seva línia descendent, perdent, respecte a l’any 2012, una quarta part de l’electorat, i arribant a uns mínims històrics; en tant que, l’altra opció clarament espanyolista, Ciutadans, agafa el relleu, ja sigui per la seva retòrica  regeneracionista o per la seva bondat mediàtica. Sens dubte són la gran sorpresa - no per esperada, menys sorpresa – de les eleccions: triplica gairebé el número de vots, i amb tota la prudència que es vulgui, penso que agafa vots del PP (de 150 a 180.000), del PSC  (de 40 a 70.000) i esgarrapa, també, algun vot de la coalició impulsada per  ICV-EUiA , beneficiant-se de la major participació. Guanya de l’ordre de 460.000 vots, passant de 9 a 25 diputats, gairebé triplicant el número de vots. En tant que bloc, el bloc unionista, retalla diferències amb el bloc independentista, gairebé 6 punts, passant del 20,55 vs. 47,89 de l’any 2012, al 26,43 vs. 47,74 actual.

Finalment, pel que fa la bloc que, per dir-lo d’alguna manera, anomeno bloc federalista, el PSC segueix amb la seva tendència decreixent, pal·liada en aquestes eleccions només per la personalitat del cap de llista per Barcelona, en Miquel Iceta: si a les eleccions del 1999 el PSC va aconseguir  el màxim històric del 37,85% del vot electoral, ara, el 2015, fa el seu mínim d’un 12,74%.

I, per la seva banda, la plataforma electoral, impulsada per ICV-EUiA, Catalunya si que es pot, integrada a més per Equo i Podem, no aconsegueix, ni de bon tros, els seus objectius: calca gairebé els resultats del 2012, però la major participació li fa perdre dos diputats. La rèplica a nivell de Catalunya de la plataforma municipalista “Barcelona en comú”, no ha reeixit: els aspectes socials de la candidatura han quedat en segon terme davant d’unes eleccions on l’electorat estava induït a valorar el marc estatal més adient; i on també, probablement, la presència mediàtica dels líders de “Podemos” no ha estat ben rebuda, deixant en segon terme el lideratge de la formació. 


A partir d’aquí, podem considerar que, efectivament, les eleccions autonòmiques del 2015 han estat un plebiscit? En la mesura que es donaven una pluralitat de candidatures es fa difícil fer una lectura estrictament plebiscitària, malgrat que, certament, en el desenvolupament de la campanya  s’ha polaritzat el sentit que havia de tenir el vot de l’electorat: independència per a  Catalunya, via Declaració unilateral d’independència –DUI – o inici d’un període de transitorietat jurídica i parlamentària;  permanència en el marc estatal de l’Espanya actual, amb poques variacions; i com a tercera via: reforma constitucional, en un sentit federal i/o convocatòria d’un Referèndum sobre el dret a l’autodeterminació. En qualsevol cas, les opcions no han variat tant com donen a pensar algunes interpretacions partidistes.

Bé, i ara què?

És possible i legítim, atenent els resultats electorals i la seva evolució, anar pel dret cap a la independència d’una manera, més o menys, immediata? Penso que no. Per què?

Perquè l’evolució del vot independentista, si bé és molt notable en termes estrictament independentistes, no ho és tan si ho valorem en un sentit més ampli, en tant que expressió de la clàssica voluntat del catalanisme de tenir alguna forma d’autogovern: 45,43% el 2010; 47,89% a l'any 2012; 47,74% al 2015. No s’ha arriba al 50% del vot, per molt que, efectivament es tingui majoria al Parlament, 72 diputats. I és que ja se’n tenia de majoria, abans:  74 diputats, des del 2012. No s’ha crescut. Però, és que, malgrat pugui haver-hi un petit  abstencionisme tècnic i que la participació sigui molt alta, en termes percentuals, aquest 47,74% es quedaria en un 36,83% del cens electoral. Malgrat que la victòria de Junts x Si sigui clara, en front hi ha un bloc unionista que representa un 26,43% dels votants, un 20,38% del cens i un altre bloc que, amb matisos, encara veu a Espanya com el seu referent estatal, i que ha tret un 24,19% dels vots, un 18,66% del cens electoral.

En un article de finals del 2012 deia que: “Avui per avui, es pot afirmar que la voluntat secessionista a Catalunya (Els partits d‘àmbit no estatal - PANE’s - menys ICV-EUiA) no va més enllà del 35% de la població (del cens electoral). Inclús, la voluntat que es produeixi un canvi en el model d’Estat (suma de tots els vots menys el PP, Ciutadans i UPyD, principalment) no aniria més enllà del 51,48% de la població amb dret a vot de Catalunya. Poca cosa és per un canvi tan important.”  (2). Los coses no han canviat tant. El vot independentista s’ha consolidat però el seu creixement és molt petit, mentre que es radicalitza el vot unionista i les terceres vies queden pendents d’altres conteses electorals (les generals, potser) i la bona voluntat dels governants de torn.

En qualsevol cas, la història no s’acaba aquí. Penso que la tendència històrica – arreu - va en la línia de la construcció de marcs estatals més propers a la ciutadania i al seu territori. En els temps de la globalització econòmica i la interdependència i la creixent osmosi cultural, penso que és fonamental que la gent, el poble, es reconegui a ell mateix. És l’hora de les nacions. Cal continuar treballant en aquest objectiu i seguir sumant voluntats per aconseguir-ho. Avui, un canvi en el marc estatal a casa nostra  només pot ser conseqüència de la voluntat molt majoritària de la població de Catalunya. El camí és llarg; però, sempre és millor sumar que dividir. I penso també que, malgrat que seria desitjable que es pogués fer un veritable referèndum per l’autodeterminació de Catalunya, els resultats no serien massa diferents dels que he apuntat abans. Però, vaja, al menys deixaríem de tenir la condició de súbdits/es per tal de conquerir  la de ciutadans/es.

(1)    – “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, pl. 426, de Josep Fontana
(2)    – “Algunes lectures del plebiscit del 25N”, de 29-11-2012, en aquest mateix bloc


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada