talaiot

en un petit pais, un petit cim; un bufec, un crit, una mirada. Tot plegat, un passeig escàs, curt, per un camí abrupte i aspre des d'on veure neixer la llum del sol i cercar l'impertorbable ponent. Com el propi viatge de la vida, un principi i un final, des del cau del nostre propi món per refer-lo cada dia

dilluns, 2 de novembre del 2015

De l’Estat-Nació a la Nació-Estat: el cas d’Espanya i Catalunya


Arrel de les eleccions europees del 2014, deien en Daniel Cohn-Bendit i Felix Marquardt: “ la nació-Estat s’està transformant en una estructura política obsoleta” ; i seguien, en la seva defensa d’un nou status polític per a Europa: “Les eleccions europees del  2014 no van a canviar Europa. Europa únicament  canviarà quan uns candidats polítics amb mentalitat europea,  en las eleccions per als Governs del seus països,  estiguin d’acord en delegar el poder a unes institucions veritablement europees” (1). La tesi que defensaven era, doncs, la necessitat de impulsar més i més la integració europea, la d’aconseguir un sistema polític més democràtic i representatiu, per tal de integrar de manera eficaç la complexitat social i política del continent, i d’aconseguir una govern més eficient i creïble. És clar que, per a ells, els actuals marcs i competències estatals ja no són eficients, ni necessaris. ni creïbles. D’una manera més matisada, el prestigiós economista francès, Thomas Piketty, diu, referint-se a la necessitat de la Unió Europea: “L’Estat-nació continua sent l’esgraó pertinent per modernitzar profundament nombroses polítiques socials i fiscals, ... però només la integració política regional permet projectar una regulació eficaç del capitalisme patrimonial globalitzat del segle que comença” (2)

I és que el món canvia, i els models polítics i els marcs estatals també. Perquè, l’Estat modern és un producte històric (3); un model polític que respon a unes necessitats concretes de l’evolució econòmica i social d’alguns països occidentals, impulsat de la ma d’una classe social concreta (la burgesia); un model  creat mitjançant el pacte i/o la imposició envers la unificació i integració dels mercats interiors i de les persones – nacionalisme econòmic i social-; i que, per tant, a noves correlacions de força en les relacions socials de producció cal respondre – des del poder – amb noves propostes polítiques i socials, per tal d’adequar-les a les noves condicions de producció i d’explotació capitalistes. És el cas, per exemple, del naixement de bona part dels Estats europeus occidentals, o de l’actual projecte europeu de la postguerra, des de  la CECA, passant per la CEE i fins arribar, amb totes les insuficiències i contradiccions, a l’actual Unió Europea.  
Més enllà del Regne Unit o de la pròpia evolució de les velles monarquies absolutes de França i Espanya, fou en el curs del segle XIX  quan el nacionalisme capitalista esdevindrà  la ideologia hegemònica necessària per a la consolidació d'aquest model d'estat, l'Estat-Nació capitalista; fou la doctrina unificadora entre les diverses classes socials, fonamentant-se, per fer-ho, en aspectes i lligams emocionals, afectius i irracionals, amb una identificació afectiva. Només així es creà l’Estat-Nació, com és el cas d’Itàlia (el 1861), d’Alemanya, (el 1871); per no parlar de Grècia (el 1830); i també, després, ja en el segle XX: de Polònia (el 1915), d’Irlanda (el 1922) ... En el cas de la vella Europa, encara en el curs el segle XX, han sorgit nous estats nacionals, ja sigui com a conseqüència de les grans guerres, o a partir del trencament de l’equilibri geopolític del període de la Guerra Freda, amb la desfeta del món soviètic.

Són doncs vàlides o contradictòries les dues tesis? Una, la necessitat d’aconseguir un nou marc polític europeu, que superi les limitacions que té el marc de l’Estat-Nació, que faciliti la vida social i política dels seus ciutadans/es; i, dos, l’oportunitat, vigència i permanència d’aquest Estat-Nació, com a marc de convivència adequat per a la seva ciutadania?

Un cop més, la dialèctica de la història se’ns mostra en tota la seva cruesa: en la mesura que, es fa necessari una nova estructura d’Estat supranacional, en el marc d’una nova arquitectura institucional a nivell mundial, que superi les limitacions dels vells Estats nacionals, de l’Estat-Nació, creix arreu la reivindicació per al renaixement o creació d’un marc estatal propi, la Nació-Estat, per part d’antigues nacions, pobles o comunitats, que aspiren a ser-ho.
És clar que només el temps i la història atorgarà testimonis  i raons. Vagi per davant que, és clar que, amb totes les gradacions que es vulgui, la millor manera d’administrar el “comú” és aplicant el que es coneix com el “principi de la subsidiarietat”; és a dir, per a cada tipus de política concreta hi ha un nivell d’Administració pública on aquesta serà més efectiva i eficient: el que pugui fer una municipalitat, un ajuntament, ... que no ho faci una regió o una administració comarcal o superior. La millor Administració pública és sempre la més propera al ciutadà/na.

Desenvolupant la primera tesi, tenim un marc europeu on la “Política”, en majúscules, està fent fallida davant les forces soterrades dels “mercats” financers. Aquella vella expressió marxista que deia que l’Estat capitalista no és res més que el Consell d’Administració de la burgesia, de la classe capitalista, sense deixar de ser certa, va donant pas a una realitat política on l’Administració pública es posa de genolls davant dels interessos del gran capital monopolista i financer internacional: és el viatge de tornada cap a “l’Estat mínim” dels lliurecanvistes i lliberals anglesos de finals del segle XVIII. Els Estats de la Unió Europea no tenen cap política econòmica, no tenen cap política monetària, ni cap política industrial pròpia i autònoma; de la mateixa manera que no les té tampoc la pròpia Unió Europea, i que les polítiques laborals segueixen el dictat del BCE i el FMI; i pel que fa a les polítiques fiscals i socials, cada Estat mira per on bufa el vent  i procura afavorir els interessos de les minories privilegiades que dominen el propi sistema econòmic. En un món cada dia més petit, on impera la immediatesa del capital i on els costos de distribució són cada dia menys importants, el cost de la producció esdevé fonamental. L’increment constant de costos del immobilitzat en el capital “fixe”, amb la disminució de la taxa de plusvàlua, s’ha de veure compensat per l’increment de la taxa d’explotació del treball, del capital humà. La justificació és la internacionalització de la economia i la competència global. S’ha passat de l’època del Imperialisme capitalista a una de nova  on el capitalisme financer i fiduciari globalitzat impera arreu. Cada dia les desigualtats de renda són més grans, cada dia la distribució de la riquesa és menys equitativa, anant a parar a mans d’una minoria més rica una major part de la renda mundial. El capitalisme ha deixat de ser promesa de progrés social i econòmic per esdevenir causa de una creixent desigualtat econòmica, social i ecològica. 

A nivell de l’Estat espanyol, com es tradueix tot això? Els ciutadans i les ciutadanes de l’Espanya actual, ni tenim Política a nivell d’Estat espanyol ni Política a nivell europeu. Quin és el nivell de Política que pot fer l’actual Estat espanyol? Fem un resum: política fiscal (injusta i opaca); política laboral (seguint els dictats comentats de la Troika); polítiques socials? ja sigui la sanitària, la de serveis a les persones i  a les famílies, o la educativa (afectades també ara per les limitacions dels dèficits pressupostaris imposades per la mateixa Troika); o la política exterior i de defensa (amb les limitacions del paraigües de l’Aliança Atlàntica i de la política de seguretat europea); o seran les competències en Seguretat i  Justícia (?), o en Foment, Obres Públiques i Infraestructures, sovint posades en qüestió per les pròpies  Administracions territorials de l’Estat. És clar que, sempre quedarà la política esportiva, de caire més patriòtic;  i la cultural, més virtual i folklòrica que real i plural. Les competències estatals són cada dia menors i més condicionades per directives i normatives comunitàries, sense que es vegin en claredat quines són les contrapartides en el seu control públic i democràtic.
Tot i això - desenvolupant ara la segona de les tesi abans esmentades -  encara l’Estat (en general), per les raons de subsidiarietat abans exposades, té un paper molt important a jugar en la vida ciutadana. Ara bé, això sí: ha de tenir una visió compartida del seu destí, ha de tenir una ciutadania que cregui en el seu paper, ha de tenir una acceptació majoritària de la població. L’Estat ha d’haver aconseguit, històricament, una integració social completa, creïble i compartida: una “identitat nacional”. Una identificació simbòlica basada (seguint la clàssica definició feta per Stalin) en una comunitat de vida econòmica, una cultura, una llengua, uns costums, una manera de fer i una psicologia comunes. L’Estat ha d’haver esdevingut una Nació.  Si no és així, el seu destí està limitat en el temps.

És aquest el cas d’Espanya? Repassem, ni que sigui a vol d’ocell, la nostra història: té Espanya una integració homogènia de les comunitats socials i polítiques que l’integren?  De Catalunya, d’Euskadi, inclús de Galicia o Andalusia? Un dels pressupostos de l’Estat-Nació és que aquest només existeix a partir de l’existència del sistema econòmic capitalista;  i això, a partir de la preeminència de la burgesia (mercantil, primer, i industrial, després) com a classe social hegemònica. És el que es coneix com a Revolució Burgesa. Revolució Burgesa i Revolució Industrial són els fenòmens contemporanis de l’Estat-Nació. Que ha passat a Espanya? Seguint la tesi d’Acosta Sánchez (4): si bé a partir de mitjans del segle XIX  ja es pot afirmar que la burgesia és la classe amb interessos dominants, és clar que el procés d’industrialització nacional es va fer de manera subordinada i capitalitzat per una burgesia exterior imperialista. La Revolució Burgesa a Espanya quedà capitalitzada per la vella burgesia agrària latifundista fusionada amb la vella classe feudal d’arrels aristocràtiques. I a partir d’aquí, el lliurecanvisme forani triomfà sobre el proteccionisme intern. Aquest és el drama de la burgesia industrial catalana que,  al llarg del segle XIX, va intentar que els seus interessos industrials fossin els predominants, va intentar modernitzar Espanya, catalanitzar-la, sense aconseguir-ho; donades les seves mancances  estructurals - com va posar en evidència en Jaume Vicens Vives (5)- i institucionals. Sense aprofundir en el tema del per què d’aquesta debilitat de la burgesia catalana, sí que cal recordar les constants reivindicacions dels representants (els Ferrer, els Bosch Labrús, els Güell,  ...) de la burgesia industrial catalana davant de les Corts i el govern de Madrid, fetes al llarg de tot el segle XIX. A títol d’exemple, deia en Joan Güell: “ ... si en lloc d’utilitzar els capitals ingressats a la Caixa de Dipòsits, i altres molt abundants obtinguts per la venda de bens nacionals, per a fomentar les indústries estrangeres, com s’ha fet; s’haguessin emprat en crear capitals nacionals a través del treball i de les indústries, fomentant la nostra producció i la nostra riquesa, i quan seria de diferent la sort d’aquest país, desgraciat no per les seves males condicions, sinó perquè se l’ha dirigit per un rumb oposat al que han seguit Anglaterra, França i totes les nacions que han prosperat!” (6).  Aquesta incapacitat i desencís de la burgesia industrial catalana fou recordada, de manera expressa, per un home de la dreta catalana, gens sospitós de cap mena de radicalisme, com era en Cambó, quan, a les Corts de Madrid, el 7 de juny de 1916, deia: “una de les manifestacions, senyors diputats, del problema català, del caràcter nacionalista d’aquest problema, és l’apartament més que secular de Catalunya de tota acció de govern a Espanya ... Demanem la sobirania ... “ (7). . I d’aquí, l’impossibilitat objectiva de que a Espanya es consolidés una democràcia burgesa real i estable.

A partir d’aquí, doncs, es posa en evidència que, malgrat el procés d’industrialització de finals de l’etapa franquista, el desenvolupament del capitalisme a Espanya ha sorgit prenyat de mancances i debilitats que fan que mai l’Estat espanyol s’hagi vist com a cosa compartida en comú. Per això, avui m’atreviria a dir que la Idea d’Espanya és una idea del passat. Ni Espanya monàrquica ni Espanya republicana; ni Espanya unitarista ni Espanya federal. Avui, en ple segle XXI, en un període de crisi estructural del sistema econòmic capitalista, on les crisis econòmiques van de la ma de les crisis polítiques i ecològiques;  en uns moments on l’idea d’Europa, com una fràgil cometa, també està en barrina, les nacions han de recuperar el seu paper per refer la història, refent els marcs estatals i cooperant activament per aconseguir unes institucions sectorials internacionals que defineixin de manera clara l’abast dels problemes mundials i el marc competencial i de poder institucional necessari per superar-los.

Obviant, tal i com hem fet al principi,  la confusió entre Estat-Nació i Nació-Estat de l’article  d’en Daniel Cohn-Bendit y Felix Marquardt, també un personatge com en Hans Morgenthau,  el vell ideòleg de la política exterior nord-americana, de la Realpolitik, de la Política del Poder i de l’Interès Nacional, percep les ironies de la història, la seva dialèctica. I així, quan parla del ressorgiment del nacionalisme a finals del segle XX, diu: “el ressorgiment del nacionalisme constitueix una paradoxa en una època en que les condicions tecnològiques requereixen institucions polítiques, militars i econòmiques que transcendeixen a la nació-estat” (8).  I és que els Estats-Nació sobrevivent s’hauran de complementar en el nou marc internacional amb les noves Nacions-Estat que reneixen o que es desenvolupin. 

Aquest és el paper fonamental del nou nacionalisme democràtic, pacífic i solidari (9). En uns moments històrics on el poder (polític) s’està dissolent, “... la integració supranacional només es farà efectiva paral·lelament a la igualació de les nacions, ...” en un procés que, com molt bé afirma Silviu Brucan (10), durarà molt de temps.

(1) – Diari “El Pais”, 4 de setembre del 2013
(2) – “El capital al segle XXI”, pl. 755-756, de Thomas Piketty
(3) – veure “Sobre l’Estat nacional i el nacionalisme”, de 5/03/2012, en aquest mateix bloc
(4) – “El desarrollo capitalista y la democracia en España”, pl. 26 i següents, de José Acosta Sánchez
(5) – “Industrials i polítics del segle XIX”, pl. 45-47 de Jaume Vicens Vives
(6) – “Examen de la crisis actual”, pl. 18, de Joan Güell
 (7) – “Catalunya en la España Moderna”, tom I, pl.71, de Pierre Vilar
 (8) –  citat per en Silviu Brucan a “La disolución del Poder”, pl. 32
(9) – “Los nacionalismes”, pl. 161 i següents, de Montserrat Guibernau
(10) – “La disolución del Poder”, pl. 339, de Silviu Brucan


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada