De la cala del Cau a la platja de Llafranc: el resum de la costa de l’Empordanet

el Cau des de sobre la Font dels Ermitans

En un altre moment, havia parlat de la cala del Cau, al fer la bella excursió a les “escales d’en Gervasi”  des de la cala Pedrosa, tot dient que es tractava d’un dels darrers reductes inviolats de la costa. Doncs bé, avui parlaré d’un tram de la nostra costa que segueix el seu indòmit perfil cap a garbí i que, com gairebé sempre, és d’allò més abrupte i de mal anar; però que, en aquest cas, la presència humana ha servit per deixar una petjada, en ocasions gairebé definitiva, jo diria que opressora i rellevant (utilitzant aquesta paraula tan de moda darrerament) i que, paradoxalment, està mig abandonada, per no dir abandonada del tot. És el tram de costa que, des de la recollida i amagada cala del Cau (també dita, la cala de Gens) costeja fins a la platja de Llafranc, ja dins de la zona més “chic” de tot l’Empordanet.

illots de la cala Gens o del Cau 

I dic que costeja perquè , pràcticament des de la cala del Cau fins a la punta del Cap de Sant Sebastià, passant després per la costa del Pinell, ja a tocar de la platja i el port de Llafranc, és un perillós penya-segat, farcit de pins i de grans figuerasses - per donar-hi  una altra nota de color- que s’aboquen al mar desafiant totes les lleis de la gravetat, amb espadats extra-plomats que guaiten els esculls i els niells que reposen als seus peus.

Certament, el tram de costa té, ... com ho diuen en castellà? “bemoles” sí, sí, és peluda de collons –amb perdó de l’expressió-. Llafranc és molt bonic (encara que, els més vells de la localitat ens dirien que era molt més bonic abans, quan no hi havia el port esportiu); però, amb tot, l'arc suau de la cala, delimitat pel Cap de Sant Sebastià i la Punta d’en Blanc, i la placidesa de les seves aigües, de manera especial en un dia de tramuntana, són molt bones raons per gaudir-ne, tret dels dos mesos centrals de l’estiu (el juliol i l’agost, com a tot arreu, el millor és quedar-se a casa). Doncs això, Llafranc és un bon recés, però, abans d’arribar-hi, el Salt del Romaboira, les Faixes d’en Roquer o la mateixa Punta del Pinell, donen fe de la aclaparadora presència d’una natura indomable. I potser ho dic malament això d’indomable, perquè,  el cert és que la dotzena de propietaris que hi tenen la coberta del seu jaç estival en el sector del Pinell han aconseguit, amb l’ajut del temps i de la ineficàcia administrativa, emmotllar aquest entorn privilegiat a les seves conveniències. Però, anem a pams, no ens avancem! 

la Font dels Ermitans, avui del tot abandonada

Començarem el nostre camí al punt en que el GR92, que ve des de la cala Pedrosa, es troba amb el final del camí del  Ginestar al paratge Ros Lluny, que des de la carretera del Far porta cap al Puig d’en Gervasi. Seguint pel GR92 amb direcció cap a la Torre i l’Ermita de Sant Sebastià - res, poc tros -  uns 300 metres, en el punt en que el camí s’enlaira i gira sobtadament cap a la dreta per enfilar-se cap a dalt del Puig de les Pasteres, porta d’entrada a la urbanització “Els Avellaners” que contempla tot aquest sector del Far de Sant Sebastià; en aquest punt, dèiem, seguirem recte com si anéssim de dret cap el mar. Allà, entre els pins mig trencats per la tramuntana s’endevina un petit sender que voreja la part superior de la cala del Cau. La cala queda a sota. Des d’aquí  és de molt mal anar. De fet, per baixar a la cala hauríem d’haver seguit uns 100 metres més endavant pel camí del Ginestar, on hi ha un indicador a la dreta que assenyala el corriol d’accés a la cala i a la Punta del Filferro. No és el cas d’avui. Avui seguiré les intermitències d’aquest camí més proper al mar, d’aquest tall de costa que s’hi aboca a sobre, uns trams escadussers i mal arreglats, a voltes perillosos, i que contrasten amb les magnifiques ocupacions que el voregen i que delaten la subtil apropiació privada del país. Seguirem, doncs,  pel sender  amb molta cura perquè el terreny fa molta pendent i és molt relliscós degut a l’abundant pinassa i a les pedres flotants; i així, a pocs metres, arribarem a les restes de la Font dels Ermitans.

porta d'entrada al Far

Aquesta font avui està del tot abandonada malgrat els esforços de l’Agrupació Excursionista de Palafrugell que, de quan en quan, hi ha fa alguna petita reconstrucció. La vista de la cala del Cau, amb les seves barraques i els anomenats  illots de cala Gens (a mi, vistos des de dalt, un illot, el més petit, em recorda –dit amb l’ànim més virtuós- el pit d’una dona jove, i l’altre, el cap i mig cos d’un cocodril. El que fa la imaginació!) és una meravella.  A sota, també, encara que de més mal veure, hi ha la punta d’es Tabal, i les roques de sa Paparina, la Roja, es Llis i els Rentadors, tota una poesia mineral. Seguint pel corriol cap amunt, en deu minuts tornarem a trobar el GR92, i d’aquí fins a la Torre i l’Ermita de Sant Sebastià de la Guarda, el poblat ibèric i el Far del Cap de sant Sebastià hi ha cinc minuts més. L’entorn és molt conegut i concorregut, però no per això és menys atractiu. L’espadat de sota la Torre fa fredat. Aquí, l’anomenat Salt d’en Romaboira ens suggereix la possibilitat i el record d’un munt de persones que han escollit aquesta balconada per sortir d’aquest món per la via ràpida. A baix, vora mar, hi han altres racons com la Figuera, el Carall Bernat, es Cossi, o els esculls de sota Sant Sebastià que exigirien el vol d’un ocell per a la seva contemplació.

vista parcial des del Far de Sant Sebastià

Amb tot, les vistes des de la terrassa de l’antiga ermita (avui hotel) són espectaculars. Veure en ple hivern la sortida del primer sol de l’any, com es celebra sempre el dia 1 de gener a Palafrugell, des de la miranda de l’ermita és un espectacle inoblidable i una manera festiva d’iniciar col·lectivament un any nou que sempre ens pensem que ha d’ésser millor que el que deixem enrere. 

camí de ronda, tallat pel propietari de la finca contigua

A sota de l’ermita, a peu de carretera, davant la porta d’entrada al Far, hi ha una altra balconada des d’on es poden contemplar  unes panoràmiques inabastables, és el Mirador d’en Quim Turró. Quan la gent del país necessita tenir uns moments de relaxació i reflexió, o escapar-se de les disputes del dia a dia, l’opció de venir al mirador del Far és sempre de les primeres que li venen al cap. La panoràmica de gairebé 360 graus ens permet veure el mar des de gregal fins a garbí, i la terra fins a tramuntana: Llafranc, a sota; la costa de Calella, el Cap Roig i Palamós, més al fons; el pla de Farena i Palafrugell, a la dreta; i, al fons i a la dreta, el Pirineu, amb el Canigó, nevat en primer terme en un dia d’hivern, coronant-ho tot. Una delícia. 

Estàvem a l’hotel del Far. Ben bé a sota de la terrassa de l’ermita, neix un caminet que accedeix a un bell indret conegut pel fervorós nom de la Divina Pastora. Els petits oratoris i les imatges, per elles mateixes, no justifiquen la baixada i la pujada, no són res de l’altre món;  però, la petita passejada –total són uns cinc minuts -  permet seguir contemplant extasiats una marina salvatge i inabastable. A partir d’aquí, tornem cap a la terrassa, seguim cap el mirador del Far i la carretera, i cap avall que fa baixada! No en tenim cap més d’alternativa. Seguint pel carrer (de fet, es diu avinguda) de Pau Casals, passant entremig de les magnífiques mansions que voregen els penya-segats marins, anirem a parar a la cruïlla on neix el camí (de fet, carrer) del Pinell, que ens porta en dos o tres minuts fins a la cala d’en Roquer Ermità i a les anomenades Faixes d’en Roquer. Si fóssim molt i molt agosarats, podríem haver escurçat el camí fent un ràpel des de la darrera corba del carrer de Pau Casals, seguint el sobtat baixant d’aquestes faixes. Però, vaja, no és el cas. Jo, això, ho he vist fer als nois i a les noies de l’agrupació excursionista del poble, que abans comentava. La sensació de posar-se un arnès, agafar la corda i llisca cap avall provoca sempre una descàrrega d’adrenalina que no tothom pot pair amb facilitat. 

Punta del Pinell

Bé, i ara què? Com ho farem per anar cap a Llafranc seguint el perfil de la costa? Com deia abans, seguiré les intermitències d’un camí de ronda mig desaparegut que aniria des de la Punta del Pinell fins al Club Nàutic de Llafranc. Tot plegat, estic parlant d’un recorregut de poc més de mig quilòmetre, ocupat en bona part per les dues grans finques que ocupen el llarg de poc més dels dos-cents cinquanta metres que fa el carrer del Pinell, i que tallen i ocupen les restes de l’antic camí de ronda , i de dos-cinquanta metres més on, després d’un espai "verd -  parc urbà" de 125 metres de llargada, hi ha un petit corriol que porta fins a un mirador sobre la cala dels Gossos i la Punta Negra o de la Claveguera (per què serà?). Aquí hi ha una altra finca particular ocupant la talaia sobre el mar ben bé fins damunt el Club Nàutic de Llafranc, on hi podrem accedir des de l’avinguda d’en Carles Vilà, baixant per una llarga escala, ds d’on es poden veure unes vistes prou remarcables de la platja de Llafranc i el seu renovat passeig.  Per tant, un cop estic al final del carrer del Pinell, contemplo els penya-segats i la cala d’en Roquer Ermità (en realitat, una entrada de mar entre les roques que mira a gregal), baixo per les escales que em porten fins a la Punta del Pinell, on observo l’entrada - ara tapiada - de l’antic camí de ronda, i segueixo per damunt de l’abrupte roquisser per sota del mateix marge del camí, ara ocupat. Ja ho veieu: ocupat, tallat, abandonat, ... No és cap novetat.

la cala dels Gossos i la Punta de la Clavaguera

Començo a enfilar-me i a saltar per sobre de les roques de la Planassa, per sobre dels racons marins coneguts amb els noms de sa Gramaloua i es Bol Fondo (quin imaginari toponímic inacabable!). Segueixo, i a uns cent-cinquanta metres més avall, observo una escala que sembla anar cap amunt, per anar a parar al carrer. Hi pujo i em torno a trobar un altre tram del desaparegut camí, una porta trencada i tancada a la dreta, i un accés al mateix camí, a l’esquerra, ocupat ara per l’altra finca que comentava, un accés barrat per una  vegetació que ocupa tot el que es veu de camí. Bé, no tinc cap altre remei que anar per l’escala fins a trobar el carrer del Pinell. Després, només em quedarà anar fins el baixant del mirador que abans comentava, fer una aturada, una foto si cal, i seguir, mig emprenyat per tot plegat, fins a l’escala que baixa fins el port de Llafranc. Fi del passeig. Parar una estona el sol de tardor a Llafranc, contemplar les barques sobre la sorra, recordar la darrera sardinada estiuenca o una passejada en caiac per la badia, són sempre moments de bon recordar.

la platja de Llafranc

I d’aquí ve el títol d’aquesta petita excursió: un “resum de la costa de l’Empordanet”. Bellesa a dojo, cales recòndites, un espectacle marí inacabable, una natura esplèndida i un patrimoni històric remarcable i al nostre abast; i tot, a través d’uns corriols, senders i camins que donen peu a l’èxtasi i a la contemplació, a badar i somiar; però, ... sempre hi ha un però, en unes condicions de manteniment i seguretat clarament insuficients, per no dir sovint lamentables. Són les intermitències (algunes inevitables degut a la pròpia morfologia de la façana litoral, i altres, senzillament, a una apropiació privada fora de mida d’uns bens sempre públics com són els de la zona marítim terrestre) d’uns camins de ronda pendents de reconstruir i completar. La consecució d’aquesta unitat paisatgística d’accés que el faciliti d’una manera continuada, homogènia i segura – gairebé per a tothom-  és una assignatura sempre pendent a casa nostra, en uns temps on poder fruir del patrimoni és un actiu de primera categoria pel desenvolupament econòmic i social de la comarca. Tinguem fe!