L’indret és una
mica inhòspit, feréstec diria jo. Res a veure amb la dolçor que sovint domina
les pinedes que jeuen vora la mar Mediterrània. I és que la barraca d’en Dalí, per bé que
situada a tocar de la platja de Castell, entre Palamós i Palafrugell, al costat
d’un estret corriol que s’enfila pel puig d’en Roura i arriba fins a Sanià,
s’amaga dins una munió de pins, esbarzers i matolls que la fan de mal trobar.
Quan hi arribes,
penses, “home sí, per aquí hi ha passat en Dalí”. La barraca no és res més que
això, una barraca. Poca cosa més que una barraca com tantes d’altres que podem trobar als boscos de les Gavarres, a les
vinyes del Baix Penedès, o a les hortes del Prat del Llobregat; però, al veure
la seva porta penses: “aquesta barraca no és d’un pagès”. Perquè, si per alguna
cosa es distingeix la gent del camp és pel seu acusat sentit pràctic, pel seu
mil·lenari pragmatisme. Recordo, una vegada que jo havia anat a caminar pels
voltants de Fonteta (on per cert, tot i ser a peu de Gavarres, també hi ha
alguna vinya i, és clar, alguna barraca) em vaig trobar un dels pocs pagesos
que encara queden pel Baix Empordà, i em va preguntar: “tu noi! cap on vas tant
esperitat?” (he de dir, que anys enrere no hi havia gaire costum d’anar a
caminar per caminar, com es fa avui en dia) i jo que si, que li dic: “vaig a
fer el vol, a caminar una estona”. La seva resposta no podia ser més directa:
“però, no vas enlloc, no vas a fer rés, ....?”. De ben segur que va pensar
quelcom semblant a: “mira que en fan de coses estranyes la gent de fora”. Doncs
bé, anem a lo que anàvem, siguem pràctics i no perdem el rumb: a la barraca
d’en Dalí si ha d’entrar de cantó. Home, ben bé de cantó potser no, però, en
tot cas, s’ha de vigilar i tenir el cap ben posat, si no el mal de cap està
assegurat: la porta és ben torta, està
feta de cantó. O bé el paleta, el constructor o, l’amo, més aviat pensaria que
l’amo, tenia el nivell esgarrat.
Després, tu mires
millor i arribes a la conclusió que aquella porta només podia estar pensada i
dissenyada per un artista un xic eixelebrat, o bé per un amant d’en Dionís.
Als matins la llum del sol tot travessant la porta ho devia posar tot al seu
lloc; ara bé, caient el dia, les postes de sol a la primavera haurien d’ésser
estranyament encisadores, com ho fou l’apologista dels ous, de les carxofes i de
la Casa Reial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada