Els camins cap el mar de Begur: el camí de l’Aigua i el camí de les Pedreres

cisterna, pou i safareig a l'inici del camí

Cal agrair a l’Ajuntament de Begur la recuperació del camí de l’Aigua que segueix el curs de la riera que baixa des de Begur fins a la platja de sa Riera. Aquesta ruta era l’antiga via de comunicació entre aquests dos nuclis en un temps on l’entorn rural era molt més habitat i l’activitat agrícola molt més extensa. Comença en una esplanada que es troba a la dreta de sota del Parc de l’Arbreda, en un petit desviament a l’esquerra del camí que, per sota el vial de circumval·lació, arribar fins al carrer Santa Anna de dalt la vila de Begur;  i acaba al molí del mas Mató, ja a baix, a sa Riera. Al principi, el camí segueix el curs del rec des Valls, després el de Santa Reparada i acaba, a la part final, en el rec de sa Riera. Al mateix Parc de l’Arbreda, lloc d’inici del recorregut, hi ha un bon aparcament on es pot deixar el cotxe per tal d’iniciar la ruta.

baixant pel camí sobre el rec

És un camí alegre i bonic de fer a la primavera o a l’estiu, a la tardor o a l’hivern el predomini vegetal hi posa una atmosfera més llòbrega i melangiosa.  En l’indret hi ha una esplèndida comunió de la vegetació, de les pedres de riera i de l’aigua que porta el petit rierol, aconseguint un entorn fresc i ombrívol; un entorn d’allò més agradable per gaudir-ne i per baixar caminant sense preses fins a la cala de sa Riera: tot plegat, en poc més de vint-i-cinc minuts es pot fer el 1,4 quilòmetres del  recorregut. El camí de pujada - per lògica - és més lent de fer i una mica fatigós, però és igualment agradable i bonic, encara que, és clar, els dimonis ja no ens ajuden i amb la pujada les cames han de treballar una mica més. En la vegetació, a la part de dalt, hi predomina el bosc mediterrani d’alzinar i d’alzina surera, al costat d’alguna figuera borda, algun freixe, acompanyats d’una munió de malves i d’esbarzers; i a mesura que anem baixant ens van apareixent noves espècies: els pollancres, els oms, les falgueres, els canyers,  .... És d’agrair doncs que s’hagi recuperat aquest mínim i històric curs fluvial, de la mateixa manera que en el seu moment es va recuperar el camí vell que va fins a Aiguafreda i sa Tuna, o el camí d’es Quinze, davant d’altres indrets del terme municipal de Begur que també es deleixen per ser-ho: quantes plantes de la Riera d’Esclanyà estan desitjant una bona neteja del sotabosc fet malbé pel temps i els seus aliats (de manera especial, pel vent de la tempesta de neu del 9 de març del 2010); i quina pena fa veure el deplorable  estat de conservació de la font i l’entorn de la Riera de Salt-ses-Eugues, a sota mateix de Residencial Begur, avui gairebé impracticable. Potser haurem d’esperar  que el foc restauri el que la mà de l’home (en aquest cas, l’ACA i/o l’Ajuntament de Begur) no ha fet quan tocava.

riera, amb els jardins del Convent

Durant el trajecte hi ha també diversos elements vinculats a la cultura de l’aigua, com ara cisternes, parets seques, pous, safareigs, un forn i fins i tot un molí encara per rehabilitar, que conserva les obertures de sortida d’aigües a la riera, una finestra i els envans interns. I a mig camí trobem l’edifici de l’antic Convent, que data de l’any 1730, fet per l’ordre dels Mínims, segons diu la llegenda popular de la vila, en honor de Santa Reparada, quan uns mariners italians, que portaven la imatge de la verge, varen trobar providencial refugi a la cala de sa Riera, davant d’un fort temporal que amenaçava de fer aigua en la seva embarcació. El Convent, de fa set o vuit anys, ha estat reconvertit en un luxós hotel, amb una piscina i uns jardins situats en unes terrasses vegetals del vessant sud de la urbanització es Valls: el silenci i la tranquil·litat de l’entorn, avui, ja no donen ocasió de resar, però si de passar-hi unes bones i tranquil·les vacances.

barques a sa Riera, amb la casa d'en Xicu Florian al fons

Arribats a la platja de sa Riera, agafarem el camí de ronda que neix al costat  de la zona reservada al Club Naútic i sota de la casa del pescador Xicu Florian (popular personatge begurenc - mort fa pocs anys- famós pel seu saber pescar, la seva parla ben salada, la seva memòria històrica i les simpaties que despertà entre els principals prebosts de l’antic règim franquista, que inclús arribaren a estiuejar a casa seva) i que va fins a ses Negres i el Cap sa Sal, a tocar d’Aiguafreda.  El camí passa per una minúscula cala de sa Riera que mira a ponent - i que permet parar-hi el sol a les tardes d’estiu - anomenada Port des Pi  i segueix el curs de l’astre rei durant el matí. Al girar la Punta d’en Toni, mica en mica, el camí es fa més abrupte, contemplem l’abundós roquisser, la barreja cromàtica del roig, del carbassa, del negre de les pedres que ressegueixen el blau del mar: la Llosa i el Rec dels Fanguejadors, record de quan l’activitat mineral extractiva  era important a la zona, i passa per sobre de la Cova de s’Infern (petit racó de la costa que en dies i moments de mala mar fa por d’estar-hi)  i per sota de les quatre grans finques privades que tenen el privilegi de mirar serenament el mar de la platja Pals i de les illes Medes, fins arribar  mig perdut a la Punta des Pou i el Rec d’en Lero, i el Rec d’en Gara. Roques i més roques que emmarquen un mar molt apreciat pels pescadors de canya, més que no pas pels banyistes (encara que, sovint s’hi poden veure aventurats nadadors i practicants del busseig a pulmó). 

roquisser a la Punta d'en Toni

En arribar al Rec d’en Gara, trobarem el començament del camí de ronda que corona la part inicial de la zona de Reserva Marina de ses Negres; de fet, però, en el nostre itinerari retornarem pel camí esglaonat a la zona urbanitzada, al carrer de s’Antiga. A la mateixa corba del carrer, just quan inicia una forta pujada, neix un camí riera que en cinc minuts ens portarà fina a les antigues Pedreres de s’Antiga, una cantera avui abandonada però que en el seu moment segur que servir per treure-hi  grans blocs de pedres per a la construcció; i és que a Begur, les explotacions minerals han estat sempre una constant. Encara avui, les extraccions d’àrids i de sorra, representen una part important de l’economia d’un municipi que, com tants altres de la nostra costa, va entrar ja fa anys en un procés de terciarització econòmica constant i imparable; amb unes conseqüències  i impactes socials i ambientals greus i contradictoris.

les Pedreres, el final del camí

A la part de dalt i a la dreta de la pedrera, mirant cap a Begur, surt un sender, conegut com a camí de les Pedreres, que amb una mitja horeta llarga ens durà fins a dalt, a la cruïlla de l’entrada a la deixalleria municipal; amb cinc minuts més ja estarem a la cruïlla amb la carretera GIV-6537, just a l’entrada de la vila. A estones la pujada es torna aspre, en moments sembla que vol planejar una mica per després tornar-se a enfilar de manera més decidida; la part inicial és, pel que fa a la vegetació, poc variada: els pins de poca llei i els esbarzers hi predominen abastament. A mitja pujada, a uns deu minuts de la cantera, a mà esquerra trobarem l’inici d’un corriol que en cinc minuts ens portaria fins al carrer del Mirador de la Creu (és una opció recomanable pel que fa a la vista que de la platja de Pals es té des de dalt del Mirador, situat a pocs minuts a la dreta de la cruïlla del corriol amb el carrer). Seguint el camí de les Pedreres, pocs minuts després comença a planejar fins a desembocar en una cruïlla d’on surt un camí a mà esquerra que va fins a unes antenes de telefonia mòbil (que ens recorden  la contemporaneïtat del moment) i un altre a la dreta que retorna cap avall,  a un altre sector urbanitzat de la mateixa s’Antiga. Amb uns quinze minuts més arribarem a dalt de tot, a l’entrada del camí de la deixalleria municipal i al començament del camí d’es Quinze i  de la finca amb torre de defensa coneguda com Mas d’en Pinc, on a la seva època hi havia viscut la Carmen Amaya, i on avui té la seva seu l’Associació naturalista Nereo.

vista de la platja de Pals des del Mirador de Sant Ramón

I ara sí, en pocs minuts ja serem a Begur. Jo recomanaria tornar al punt d’inici, al pàrquing del Parc de l’Arbreda,  passant pel Mirador de Sant Ramón i el centre de la vila de Begur: carrer de Sant Ramón, Pi i Ralló i plaça de la Vila; després, a la dreta pel carrer Sant Pere i la plaça d’en Pella i Forgas, per acabar baixant, un altre cop a la dreta, pel carrer de Campuig fins a la cruïlla amb el carrer Santa Anna, on a mà esquerra trobarem un pas soterrat (per sota la carretera de circumval·lació) que ens permetrà arribar ràpidament a l'aparcament. Pega la pena entretenir-s’hi una mica, ja que el centre de Begur té alguns elements arquitectònics i patrimonials - especialment de l’època en que varen tornar els “indians” - d’un notable interès, com ara: la Torre de Sant Ramón, la Torre d’en Pella i Forgas, la casa d’en Paco Font, la d’en Bonaventura Caner, ...

Torre d'en Pella i Forgas

Haurem fet un passeig d’un parell d’horetes (a tot estirar) que ens deixarà molt bones sensacions: l’aroma humit de la vegetació de la riera, l’aire del mar presidit per les Medes, la remor del constant bateig del roquisser, i sempre, bones vistes, ... i un agradable sabor de boca, un forat al ventre per emplenar, que sempre podrem concretar amb alguna paradeta en algun dels nombrosos bars i tasques de la vila de Begur.

Lliris i gavines

Mireu,  flaireu un pom de lliris marins!

Escolteu, guaiteu un vol d’afamades  gavines!

S’ha tancat el portal de la llarga nit del nostre hivern

l’aroma de l’aire anuncia l’arribada d’un nou temps canicular

del fons de les marítimes dunes de la platja de Pals

els lliris floreixen i treuen els seus caps esplendents

els seus tèpals blancs conformen una ofrena divina

senzills poms per celebrar el retorn de les nimfes enyorades

de les Medes estant un Cavall Bernat encalmat veu eixir el sol

pel cantó de Llevant d’una manera tímida al principi

lluminosa i decidida  ...  després?

Ha nascut un nou temps i desperta el sorral

amb un esclat de llum i perfum vegetal

per l’arena juguen les gavines matineres

mentre els bous dels pescadors van a la feina

en l’escenari  del retorn del color de la llum

en la vida recuperada pels crits dels infants

sota les adultes i despreocupades mirades

els cants de les ones xiuxiuegen pensaments

obnubilats per l’aire – ara - pesat i càlid

joc , treball i amor  ... després?

El sol rogenc es pon (pluja o vent?) pel darrera el Montgrí

a l’hora que cau lentament el teló de la humana tramoia

el mantell de la nit voleia pel damunt del sorral

de la ma del vespertí bany d’Afrodita  de les gavines

moment propici de pau i silenci en el mar?

espurneig de fanals teranyinaires a la foscor

xarxes que paren la trampa de vida per vida

llums i hams perseguint l’anxova o el calamar

delit, trampa, dolor, ... res no canvia al capdavall!

Mireu, flaireu un pom de lliris marins!

Escolteu, guaiteu un vol d’afamades  gavines!

Un record del nostre millor passat: la barraca dels Liris

“ … se acordó por unanimidad hacer todas las gestiones que sean necesarias para evitar la enajenación por parte del Estado de la barraca titulada "Els Liris", sita en la cala "El Portió" de la playa de Tamariu, por caer dentro de la actual limitación de la zona marítimo terrestre. Ccon ello se pretende salvar los intereses económicos de sus propietarios, en número apreciable, y que además en el aspecto turístico se conserve un testimonio de las antiguas modestas barracas de recreo formadas por comunidades de trabajadores del país, nota típica en este sector de la Costa Brava”.  Amb aquesta resolució,  aprovada en el punt 12 de l’Ordre del dia del Ple ordinari del dia 19 de novembre de l’any 1965, presidit per l’alcalde Juan Gich, el consistori de Palafrugell  volia frenar l’aplicació estricte de la Llei de Costes (1).  Per sort, les gestions fetes van reeixir i avui encara podem seguir gaudint d’aquesta antiga “botiga”, que era tal i com li deien els nostres besavis a les populars barraques d’esbarjo de la vila.

I és que l’amenaça de la Llei de Costes s’aplica per barris i per moments. Hi ha circumstàncies que la fan inexplicablement estricte i d’altres en que la laxitud es torna inevitablement mediterrània. Cal recordar la rapidesa en que es van fer retirar totes els “xiringuitos” de la platja de la Barceloneta a la Ciutat Comtal?, que contrasta amb l’afortunada permanència de molts d’altres d’aquest establiments per tot el litoral peninsular. Cal recordar l’intent d’enderroc de les tradicionals barraques de s’Alguer (que afortunadament no es realitzà degut al moment històric, per la mort del dictador Franco) a mitjans dels anys 70 del passat segle?, que hauria de fer pujar els colors de la cara del més pintat, davant  la permissivitat i la permanència de grans finques i establiments particulars situats a toca el mar i en una clara situació d’il·legalitat (el cas de l’hotel de la platja de l’Algarrobico a Carboneras és un exemple actual i punyent; per no parlar de l’Hotel Cap Sa Sal a Aiguafreda, promogut pel Dr.  Andreu a principis dels anys 60 del passat segle). Però, tranquils que, ara, amb la reforma de la Llei de Costes feta pel Partit Popular tot serà legal o legalitzable. Cap problema!, ja que no podem produir millor, o vendre o exportar més mercaderies, vendrem el país, el territori i els seus serveis, vendrem la formació i les persones; i, inclús, la nacionalitat als més rics i poderosos del món.

Com dèiem, tot va per barris. És així que, encara en plena època democràtica, l’abril de l’any 1980 el Ple de l’Ajuntament de Palafrugell es tornava a manifestar en defensa de la permanència de la barraca dels Liris, davant d’una nova ofensiva del Ministeri ; i és que la barraca dels Liris, per a la gent de Palafrugell és quelcom més que una barraca més o menys bonica en una platja emblemàtica de la vila:  és un record viu de l’època en que Palafrugell començava a ser la capital espanyola del Suro, i els seus artesans els seus millors representants. Representants  d’una manera de viure i de fer;  una manera que ha deixat una empremta permanent en el caràcter de la gent de la vila. Com deia l’historiador Jaume Vicens Vives, en un text acrític i una mica massa enlluernat:  “Aquesta prosperitat va donar a la indústria surera un caràcter únic en els anals del treball espanyol del segle XIX: optimista, alegre, democràtic, sense classes. ... una gran comunitat de patrons i obrers, de grans i petits industrials, mantenia una activitat ininterrompuda al llarg de la Costa Brava catalana” (2)

La barraca dels Liris es va construir l’any 1872 per iniciativa  de l’Ignasi Genover Pannon, d’en Josep Llossent Gallart i 16 socis més (socis de la Societat que varen fundar) en un terreny a tocar de l’aigua d’es Portió de Tamariu,  en una petita peça de terra d’aquesta platja, ben bé a  sota la pineda d’en Peya,  que li varen comprar a Josep Barceló per 60 pessetes en monedes d’or,  segons consta en el Registre de la Propietat de Palafrugell, per tal de fer-hi una “botiga d’esbarjo”.  En el Reglament de la Societat, fet el 1884, es feia consta que els socis havien de tenir un gos, que hauria d´estar a disposició de la Societat per tal que els seus membres poguessin anar de cacera, quan convingués. Tota una declaració de principis.

La barraca va ser construïda, doncs, per artesans del sector surer i taper, en una fàbrica d’una sola nau amb volta i amb un altell enfustissat. Hi havia un pou d’aigua dolça i una parra per tenir una bona ombra. El nom de Liris ha estat sempre d’origen controvertit: per a uns, el nom li ve de la pluralitat ideològica dels socis fundadors, i  d’aquí sortiria l’idea de l’arc iris i dels Liris, com a derivació; per altres, diuen, que el nom li ve de la presència entre el socis d’un que es deia Baldiri Llossent, però que tenia de sobrenom el “Liri” (potser era un somniador),  nom que s’utilitzaria per referir-se a la totalitat dels seus acòlits companys de xefles; encara hi han d’altres que diuen que,  el nom ve de les aficions líriques del seus membres (3). El cas és que, sigui quin sigui el seu origen, la major part dels artesans del suro de l’època eren gent alegre i de cançó fàcil, i de pensament lliberal i anticarlista; i tant és així que, a la barraca hi varen posar un retrat del General Espartero, retirat de la política activa des del 1856 però que sempre va gaudir d’una gran popularitat entre els treballadors catalans, malgrat haver bombardejat Barcelona en la crisi del cotó del 1842. El retrat encara presideix el refectori  de la barraca.

Així, el dies de festa, en especial els “Sants Dilluns”, dia que el sector del tap i del suro feia festa a Palafrugell, la botiga funcionava a ple rendiment: uns socis anaven de cacera, altres volien pescar, uns altres s’encarregaven de fer el sofregit de l’arròs, ... i després d’un bon àpat, apa! a cantar i fer gresca: les competicions de cants i de poesia eren habituals. Per exemple, consta que el 1948 es va fer una gran festa amb la participació de la Coral La Taponera, o que, més endavant, l’any 1981 va cantar-hi la Coral Mestre Sirés,  per celebrar el bon port que havien tingut les reclamacions municipals davant de Costes per conservar la barraca. La festa i l’esbarjo han estat sempre el seu ús principal. Concursos de sofregits; de tiberis concrets i monogràfics, com ara un en que es varen menjar més de 100 quilos de faves, com comenta en Josep Castelló en el seu llibre el Perfil de la Costa; arrossades populars; suquets inabastables;  aplecs; ... qualsevol excusa era - és - bona per fer-hi una festa, per ser aprofitada per anar a reposar a la barraca. Però, no només això, el paratge era un lloc de repòs i de recuperació per els treballadors afectats de bronquitis, asma o alveolitis al·lèrgica, afeccions degudes a la respiració de la pols del suro o a la seva manipulació, com comentava M. Arenas  en els seus records de joventut: “llavors la botiga dels Lliris, sota la pineda d’en Peya, exhuberant de regina, i expressa la flaira que alli’s respirava per a curar als qui’s creien tarats dels pulmons” (4); o de festeig de les parelles, com en Josep Pla deia que comentava l’Hermós d’Aigua Gelida en una dels seus viatges per la costa: “qui sap les parelles d’enamorats que hi haurà per allà sota “els Liris? ... no s’hi pot ésser dos cops!” (5) . Paratge i lloc de privilegi que, encara ara, l’Ajuntament utilitza, amb llicència dels socis actuals, per tal de fer presentacions i actes públics, com ara la de la popular i qüestionada campanya gastronòmica de la “Garoinada” , que anualment es celebra a la vila, o les xerrades organitzades a l’estiu, des de fa un parell d’anys, per la Biblioteca municipal. El Liris ha donat i dóna per a molt.

Avui en dia, la “botiga” dels Liris pertanys als hereus de la mateixa Societat fundadora; una trentena de socis que, amb calendari a la ma, es van repartint el seu ús de manera periòdica. De fet, jo,  la primera vegada que vaig anar-hi va ser convidat per un dels socis, el bon amic Joan Aliu, propietari de la Llibreria Mediterrània. Celebràvem el bon treball del nostre grup polític local en la campanya electoral de les municipals de l’any 2003. El dia abans de la trobada, en Xevi Rangel i jo mateix, vàrem preparar un notable i abundant sofregit per fer l’arròs de l’endemà. La ceba va quedar ben caramel·litzada, ja us ho asseguro: en un moment donat, jo li vaig dir  - “Xevi” posa-li una mica més de gas, va! Que no l’acabarem mai aquest sofregit! -  i ell, que amb el cullerot a la ma i amb el seu posat més tranquil, va, em mira, i em diu - “no Toni, no! ben poc a poc, la ceba vol paciència; així es fa un bon sofregit”.  No cal dir que, evidentment, ell tenia raó. La festa de l’endemà va ser molt bonica: els amics, el mar, el cava, les rialles i el vi, i ... l’arròs també, naturalment. Varen venir amics i amigues, coneguts i conegudes de la vila i de fora per compartir plegats la nostra alegria. A més de tota la gent del grup (amb en Medir, l’Esteva, la Nuri, l’Amadeo, ...) que havia participat en la campanya, recordo l’assistència del  polifacètic company i amic Eugeni Prieto, bon sindicalista i millor promotor cultural, amb la Carme, la seva parella; la del diputat Joan Boada i la sena dona, la Montse; la del director de la revista La Factoria, l’irònic periodista i ex-sindicalista del Baix Llobregat, resident  a Colomers, Carlos Navales (mort prematurament  ara fa poc més de dos anys), que va arribar un xic tard acompanyat d’en Josep López (alcalde de Colomers) i la seva dona;  ....  No cal dir-ho, vàrem acabar tard, molt tard; va haver-hi gresca, molta gresca; molts comentaris i discussions, polítiques i no polítiques, moderades i apassionades, va haver-hi de tot; i per uns moments, vàrem reviure la vida dels nostres avantpassats, la seva manera de gaudir de l’oci, de la companyia i de l’amistat, ... no es podia demanar més. Hem de tenir, tindrem segur, “botiga” dels Liris per molts anys.

Per acabar, no m’han puc estar de posar uns petits bocins del poema fet per en Josep Martí i Clarà, en Bepes, que es convertí, acompanyat amb la música d’en Ricard Viladesau, en l’himne dels Liris:

“hem baixat a la mar blava

pels camins de l’amistat

el portal quan s’hi trucava

se’ns ha obert de bat a bat

.....

som hereus de sang molt vella

que tenim sempre al costat

I volem amb sang novella

la mateixa llibertat”

(1)    – revista de Palafrugell, novembre de 1965

(2)    – Història Econòmica d’Espanya, pl. 614, de Jaume Vicens Vives

(3)    – esmentat a “El Portió o la platja de Liris”, de Josep Castelló, a la Revista de Palafrugell  de 1 de gener de 1996.

(4)    – setmanari del Baix Empordà, de 17 de maig de 1914

(5)    - setmanari del Baix Empordà, de 21 de setembre de 1929

La nit de Procust

                per sortir

cerquem junts la llum del nostre fer diari

mentre els fets i els per fer esdevenen objectes

i objectius per tirar endavant i reeixir

un camí novell de brossa i dansa com

la del  vell pescador que torna i torna

a la mar amb la seva xàvega de fusta de pi

 per refer

com la inacabable sudari de la Penélope

fem i desfem mentre perdem la saba i se’ns escolen

per les escletxes  els millors fruits de cada agost

però mantenim viu el rumb al cap i al vent

amb bufecs heretats pels records presents

i per la fe madura feta de bocins dels temps

per despertar

ajaguts en el llit dels nostres millors pensaments

somniem i cerquem destins per trobar-nos damunt

de nous illots plegats mentre  esmicolem ciclops i

construïm nous paisatges humans com som sempre

en veure un nou jorn després de la trista nit de Procust

el malvat hostaler del nostre desagraït present

Un volt per Tamariu: dels Liris al Puig Gruí, passant per la Pedrosa

El camí de ronda que va des de la platja dels Liris a Tamariu fins a la cala Pedrosa, a mig camí de Llafranc, és dels més coneguts i fàcils de fer, però també és dels més bonics de la nostra costa. De fet, com ja he dit en altres ocasions és una llàstima que no hi hagi un camí de ronda seguit que vagi des de la platja de Pals a Palamós, un camí que doni un sentit de continuïtat per caminar, observar i gaudir tota la costa. Sí que es pot anar fent per trams, però la possibilitat de fer-lo tot seguit (ni que sigui en una parell o tres d’etapes) és encara un desig irrealitzable. És una qüestió purament orogràfica? No, encara que la costa sigui escarpada, i perillosa en molts punts, el factor determinant que ho impedeix és l’ocupació i el domini que hi exerceixen moltes propietats  privades i la ineficàcia (i sovint, la falta de voluntat) de l’Administració, ja sigui la d’àmbit local, o l’estatal o l’autonòmica. A Catalunya, l’ombra del senyor Solans, amo i senyor de l’urbanisme català durant prop de vint anys, encara veu la llum del sol. 

Els Amaradors, el porxo d'en Borrell i la Punta des Burro

Tot i això, aquest camí litoral que proposem pot ser molt llarg: podem començar-lo  a Tamariu i acabar a dalt de Sant Sebastià, o seguir encara més cap a Llafranc i Calella i anar fent ... De fet però, com que el factor temps ens condiciona a tots, jo sempre que puc vaig a fer un volt (he de reconèixer que gairebé sempre hi vaig sol, ja que em dóna més llibertat, procliu com soc a improvisar) i prou. I de tots els recorreguts que faig, aquest de Tamariu fins a la Pedrosa i el Puig Gruí és un dels més bonics i variats. Dificultats? Bé, jo diria que no gaire! El pas per sobre de les llosses dels Amaradors pot tenir una cert risc de relliscada al passar per sobre d’un roquisser que em recorda sempre una tartera pirinenca; després, el pas d’accés cap a la cala d’en Roig té sempre el perill d’una pelada de genolls degut al mal estat del camí, en el sector sud, o de l’orografia, en el del nord, tot i que el pas del camí per sobre la cala ha estat arreglat - seguint les instruccions dels tècnics municipals - pel propietari de la nova finca construïda en els darrers tres anys en aquest bell paratge; i, més endavant,  la baixada a la cala Pedrosa també s’ha de fer amb una mica de cura. Però, vaja, ja en parlarem.

la cala del Gamarús amb el Bufador

I passa que tot aquest tram de costa de Tamariu, tot i l’existència de importants i velles finques, és dels més naturals pel que fa a la seva primera façana litoral. Amb aquesta intenció conservacionista, amb la revisió del POUM de Palafrugell de l’any 2007, l’Ajuntament va desclassificar el sòl de tot aquest sector per tal d’evitar la construcció de nous habitatges, després d’haver pactat el canvi urbanístic amb el propietaris afectats. Propietaris que, sortosament, varen renunciar  a l’exercici dels seus drets urbanístics ja que estaven interessats en mantenir tot aquest entorn de la costa de la manera més natural possible. Tan sols va quedar pendent de concretar les possibilitats urbanístiques de la finca de la Musclera, on la família del senyor Anthony Grigg  volia fer una ampliació, ja sigui de l’habitatge principal o bé del petit  porxo situat al damunt de l’Embarcador de l’Anglès (ara, ben bé, no sé com ha acabat aquest tema). I és que la qualitat natural i patrimonial de tota la costa que va des de la Pedrosa fins a Tamariu és d’allò més destacable: al llarg del camí de ronda es troben elements naturals i patrimonials de primer ordre, com ara les construccions fetes els anys 30 del segle passat pels “russos” del Cap Roig, el coronel Woevodski i la seva dona:  una, en una finca situada al costat de la vella barraca de la Perica, per a la Elisabeth Walker, senyora de Greenfeld, i  una altre, en estil colonial espanyol, a sobre de la Musclera, per a Lord i Lady Islington; en la qual hi van estiuejar la senyora de Winston Churchill, l’almirall Carrero Blanco (quan a la postguerra la finca estava sota el domini de la família Cata) i, més recentment, el 2001, pel candidat a la presidència dels EE.UU., el senyor Al Gore, convidat pel senyor Grigg (que ja havia recuperat el domini de la finca). A part d’aquestes dues grans propietats, també hi ha alguna altre casa destacable, com la feta l’any 1947 per l’arquitecte Raimon Duran Reynals (autor d’una desafortunada reforma a la planta baixa de la Casa Lleó Morera del Passeig de Gràcia de Barcelona), de tipus “masia catalana”, per al senyor Agustí Abril, i que avui està gairebé sempre tancada; i, per descomptat, la popular barraca dels Liris, al Portió de Tamariu, que dóna nom a aquesta petita caleta, així com la barraca de” Vila Roquills” i la de la família Juscafresa Sala, a la cala Pedrosa.

roques de s'Eixugador, amb la Pedrosa al fons

En aquest punt, no m’han puc estar de comentar la pretensiosa ampul·lositat que, sovint, tenim els humans a l’hora de fer-nos les nostres llars; somnis de grandesa que ens porten a fer grans cases pairals de pagès entre mig de les pinedes marines, com ara aquesta de la Perica; o a convertir l’antiga barraca d’en Gervasi de sobre de la Pedrosa en un mas de pedra; o el mas que hi ha sobre l’aigua del Port Pelegrí, a Calella; per no parlar del propi castell del Cap Roig, fet amb pedra negra, aliena del tot al tipus de pedra calcària i rossa de la nostra terra.

Jo soc dels que pensen que són els elements del patrimoni  tradicional popular els que s’integren millor en l’esplèndid escenari natural que travessa aquest tram del camí de ronda. Un escenari que comprèn llocs tan entranyables com ara el salt d’en Gatsai, al bell mig del Rec de la Perica, a tocar de Tamariu; o la Punta des Burro, amb el porxo d’en Borrell, una mica més enllà; o la minúscula i relliscosa cala d’en Roig, amb el seu Castellet al davant; i, també, les roques que planegen cap el mar a la Planassa del Mig, amb un mirador cap a la Punta des Burro i sa Rubia, a l’altre costat de Tamariu; i el Bufador, el trau de la cala del Gamarús, nom que li ve per la fressa que fa l’aigua en dies de llevant al picar en un petit forat situat al fons de la cala; o les impressionants formacions minerals, clivellades de granits i de pissarres, de la Musclera; i, finalment, tota la pineda que la corona i la visió que, des de sobre s’Eixugador, es té de la cala Pedrosa, amb la seva aigua d’un color blau verdós i espurnejada de roques de totes les formes, com ara la Galera (que jo li dic el cocodril, per la forma que té), un altre Castellet, la Poltrona, el Llençolet, l’Stalin, ..  

la Galera, a l'entrada de la cala

Tot plegat, un somni de la naturalesa del qual podem gaudir una bona estona, si no tenim massa pressa. A l’estiu, a ple sol, estar sota els pins, aixoplugat de la seva llum enlluernadora, mirant la cala i els pescadors i les quatre barques aturades al costat de la Galera, és un goig molt saludable; a l’hivern, parar el suau sol del migdia, mirant el mar i les onades,  és una sensació de pau inoblidable. I després, la baixada des de la pineda de sota la finca de l’anglès cap a la Pedrosa és un altre plaer que, com deia abans,  hem de pair amb seny, per evitar cap accident com el que va haver-hi l’any 2008, quan un vailet va quedar mig penjat i a punt de caure en un dels revolts del perillós corriol (de fet, millorat i arreglat, fa set o vuit anys, pel Consell Comarcal, i amb una passamà encordat, per donar-li més seguretat), davant l’ensurt del seu pare que l’acompanyava.

barraques de la Pedrosa i corriol cap a Tamariu

Quantes vegades, tot baixant pel corriol, m’ha acompanyat l’aroma del cafè acabat de fer, provinent de la barraca de la Maria Sala. De fet, a l’estiu i molts caps de setmana quan ja comença a fer bon temps, de fa anys la família Juscafresa Sala  aprofita la seva estada a la barraca per donar satisfacció a la panxa i a la set dels vianants que passen pel camí o que baixen a la cala a banyar-se. Més que un negoci, és un servei que donen d’una manera molt curosa amb l’entorn natural, amb una terrassa que mira el mar i els grans còdols de la cala; tot i que,  des de Costes, en diferents ocasions, s’ha mirat d’aturar l’activitat, per falta de permís i de possibilitats reals d’obtenir-lo. L’Ajuntament, però, sempre ha mirat de passar-ho per alt, donat el nul impacte ambiental que representa (tan sols la xemeneia és una mica més alta del que seria una de normal) en un país que n’hem fet tants de disbarats.

camí de la Pedrosa al paratge Ros Lluny

Després, la pujada cap al paratge Ros Lluny és una delícia. La botànica (que, l’àrea de Medi Ambient de la Casa Gran, amb bon criteri, ha fet entrar en un programa d’eliminació d’espècies al·lòctones) és esplèndida: les heures, les falgueres, els llentiscles, els garrics, ... inunden el costerut i estret corriol i decoren un rec que només funciona quan la pluja ho desitja i converteix la cala en la sortida natural de l’aigua que baixa. En arribà a dalt, es pot anar cap a l’esquerra, per seguir el GR92 cap el far de Sant Sebastià i Llafranc; o, cap a la dreta, per anar a parar en poc més de 100 metres a la carretera GIV-6542, de Palafrugell a Tamariu. Tornant per aquesta carretera en direcció a Palafrugell, a uns 150 metres a la dreta, to just abans d’arribar al pont d’en Casaca, a la cruïlla amb la carretera que va fins el far de Sant Sebastià, comença el camí local CR31, anomenat camí del Pou de Veïns. Gairebé sempre prenc aquest camí que puja cap al Puig Roí, primer, i el Puig Gruí, després, passant pel costat de diverses barraques de fer xefles, avui reconvertides sovint en segones residències. Les vistes sobre el mar de Tamariu, des de sobre la barraca de la família Ferrés, són esplèndides, i si es puja fins el Puig Gruí, on hi ha el dipòsit de l’aigua de boca de Tamariu, ho són encara més. A voltes, el que faig, a mitja pujada, a la dreta i al costat de la tanca metàl·lica del que havia estat la casa d’en Vives Puiggros (avui segona residència d’un estiuejant estranger) agafo un petit sender ple de bardisses (millor anar-hi amb pantalons llargs) que amb dos minuts em porta fins a dalt del puig, a sobre ben bé del que havia estat la pedrera de la carretera vella de Tamariu: la vista és espectacular, des de l’ermita de Sant Sebastià fins a la punta d’Esguard de Tamariu, tot queda a la mateixa alçada nostra. Seguint pel sender local, a la part de dalt de tot, el camí fa una ziga-zaga, deixant les finques sempre al costat de mar, i a la dreta, després de la cadena que porta cap a dalt del Puig Gruí i abans de la casa d’en Bonal, neix un estret corriol que, serpentejant pel bell mig del bosc i per un baixant un xic abrupte i relliscós en el tram final, fa un giravolt final cap a l’esquerra, i que amb cinc minuts ens portarà fins a les primeres cases del final del carrer Perú de Tamariu, i d’aquí cap el camí vell de Tamariu i cap a la Riera; i si al final de la baixada, en lloc d’anar a l’esquerra, anem pel corriol que  segueix cap a la dreta, passant pel mig d’una munió de brucs i garrics, sortirem al final del carrer Josep Clarà, al damunt del sector de la Perica; per acabar sempre, anem per on anem, el recorregut a la mateixa platja de Tamariu. Final de trajecte.

ja hem arribat a Tamariu

Tot plegat, haurem fet un volt per Tamariu, per uns dels racons menys malmenats de tota la costa. Un camí natural amb alguns notables records patrimonials del que havia estat la manera d’esbarjo del món surer de Palafrugell: les barraques de bosc  (amb algunes vinyes i tot, avui desaparegudes) i de mar - les “botigues”-, per a fer-la petar una estona, anar de cacera, fer quatre musclos, bromerejar o tirar l’ham o el volantí. Mar i muntanya; roques apilonades i màquia i bosc mediterranis. Un passeig breu i bonic, per fer-lo sols o amb una bona companyia. L’èxit està assegurat.

com un funàmbul

 

On anem? ....

Silenci i dolor es donen la ma agermanats com estan

per la indolència de les ombres que ballen el ritme trepidant que

marquen les sirenes de les fàbriques i de les veus mil vegades repetides

que ens aboquen a l’esclat ingovernable de la humana follia

mentre que el cel enfosqueix inevitablement quan

els desapareguts estels de la nit dels nostres somnis

ens assenyalen els límits  que hom veu al firmament

perduts com un funàmbul que vol creuar les cingleres

sense xarxa ni bastó ni esma per fer-ho

On som? ....

De manera frenètica cerquem les expressions

els mots justos que ens permetin definir l’esperit

l’ànima exacte de les coses i dels fets que ens envolten

enmig de la creixent remor que ens ennuega i esclafa

en el camí mig perdut de la nostra existència

Que volem? ....

I volem fer per eixir amb la ma ni que sigui trèmula

I sentim el batec dels cors muts i tancats

I la por pel demà ens ofereix l’escenari ideal per crear

I l’angoixa d’avui es presenta com un llampec d’ira

I una esperança retrobada per lluitar

Que fem? ....

Quan la raó reneixi la paraula esdevindrà l’eina de tots

d’un primer crit que esmicolarà el silenci en petits bocins    

que s’escamparan com una tramuntanada de llum imparable

per la força dels nous fets i dels nous mots construïts

que imposaran una nova llei per a la nostra justícia comuna

per a l’amor oblidat i enyorat on les mans obertes s’oferiran

pels cors humans en uns temps en que l’Esperit esdevindrà el timó

a l’abast de tothom i la guia on el pèndol de la vida donarà

l’equilibri necessari per creuar i gaudir de tu

La carta de Winstanley

“A la seva Excel·lència Oliver Cromwell, general dels Exèrcits dels pobles d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda:

............................

I aquí deixo això a les vostres mans, em postro humilment davant vós i em subscric,

Un veritable amant del Govern del Poble, de la Pau i de la Llibertat

Novembre  5, 1651         

Gerrard Winstanley “ (1)

Així comença i acaba una respectuosa i pròvida carta que, com a pròleg a la seva obra  “El dret de llibertat” (“The Law of Freedom”), escrigué en Gerrard Winstanley  a qui de 1653 a 1658 arribaria a ser anomenat  gran “Lord Protector” de la inicial Commonwealth  (Mancomunitat o administració de la “riquesa comuna”) d’Anglaterra. En un llenguatge ple de cites i reflexions de tipus religiós, plantejava un seguit de reflexions i de demandes que podríem semblar molt radicals i igualitàries per a l’època, però que, malgrat el temps passat, ens semblen d’allò més actuals, com ara:

La idea del canvi social, en l’objectiu d’un món més just:

“... l’esperit de la Creació s’orienta cap a la transformació del món ... “

La idea de la lluita de classes i a la supressió de l’explotació del treball:

“ ... els homes rics viuen fàcilment, menjant i vestint gràcies el treball d’altres homes i no pel treball d’ells mateixos ...  obtenen tot el que tenen de la ma dels treballadors ... “

La idea del treball comú i cooperatiu:

“ ... si altres homes l’ajuden a treballar llavors aquelles riqueses són dels seus veïns tant com seves, perquè són el fruit del treball d’altres homes així com del seu propi”

La idea de la supressió de la propietat privada (de la terra) i del seu comerç:

“... quan la terra fou per primera vegada comprada i venuda, molts no donaren els seu consentiment .... per ser quelcom incorrecte que priva els descendents dels seus drets naturals i les seves llibertats ... aquesta compra i venda portà, i segueix portant encara, descontentament i guerres ... “ 

I en conseqüència,

El dret a tenir una terra i un lloc on poder viure:

“vos que teniu el poder de la terra a les vostres mans .... heu ... d’assignar la terra alliberada als oprimits comuners que us han ajudat ...”

El dret a la llibertat d’expressió:

“ ...  si algú expressa judici en les coses de Deu, en contra a l’informe dels clergues   ..... és empresonat, esclafat, destruït ...”

El dret a la informació veraç i a la llibertat de pensament:

“ estan llençant principis subtils a les ments del poble ... produint desafecció de l’esperit ...”

El dret a un sistema fiscal just:

“ ... la càrrega dels delmes es mantenen encara sobre els nostres terrenys....així com els censos dels senyors feudals ... “

El dret a una administració de justícia i una Llei justa i igual per a tothom:

“en molts tribunals i en casos legals, la voluntat d’un jutge i d’un advocat regula per sobre de la lletra de la llei ...”  i sovint “ ...  veiem els usos de la llei mateixa; és la mateixa que era ... només ha canviat el nom ...”

El dret a la igualtat real de les persones:

“ ... el poder dels senyors feudals encara segueix ...    el pobre es manté pobre encara i la llibertat comuna es manté allunyada d’ell   ... nosaltres veiem com un home destacat afavoreix un altre i l’home pobre no té consol .... els habitants inferiors i els treballadors tenen totes les càrregues, cultivant la terra, pagant impostos i donant suport més enllà de les seves forces ...”

El dret a tenir un govern veraç, complidor, ...

“ ... no es corona d’honor en tant que les promeses i els compromisos ... contrets amb els vostres amics tinguin compliment”

I just:

“ ... direu, nosaltres hem d’estar subjectes al governant; és veritat, però no hem de tolerar als governants que reclamen com a seva la terra i no nostre .... un governant és mereixedor de doble honor quan governa bé, és a dir, quan ell mateix està subjecta a la Llei  ... i vetlla perquè les lleis siguin obeïdes, i no a la seva pròpia voluntat ...”

Winstanley acabà la carta fent la proposta d’una “plataforma de govern de la república”, per tal d’aconseguir una llibertat completa del poble, un veritable  “Commonwealth’s government” (2) - “Govern del Poble”-,  un “govern saludable”  on el poble pogués viure en llibertat a la seva terra, sense delmes ni censos. Un govern que miri perquè tothom sigui igual;  igual en els fets i en la riquesa. Perquè diu: “¿..  és la compra i la venda una llei justa?” , i contesta: “No,  ... per ser defraudats en la compra i en la venda, ... però després ells seran lliures de tot, perquè els magatzems comuns són riquesa per a tot home, i no solament per a alguns” . Doncs, segueix, “Cap home serà més ric que un altre? No hi ha necessitat d’això, perquè les riqueses fan vanitosos els homes, superbs i opressors  dels altres”  ... però això no voldrà dir que tothom sigui igual, no!; i afegeix: “¿no tindrà cap home més títols d’honor que un altre? ... Sí. En la mesura que passi per diferents càrrecs ... que descobreixi algun secret en la Natura ...”  però, en aquesta vida comuna i igual, diu:  “... encara que la terra i els magatzems siguin comuns a totes les famílies, encara cada família viurà a part com ho fan ara" 

Tota una declaració d’intencions i de voluntats en un home de mitjans del segle XVII que, seguint en Tomás Moro, defensava l’abolició de la propietat privada, ja que considerava, com molts anys després faria en Proudhom, que la propietat era un robatori al comú; i que creia, en contra de Hobbes, que l’home en estat de naturalesa és congènitament bo i lliure (3), i que la vida en societat s’expressava en l’aplicació de les lleis de la república, nascudes de la cooperació i l’ajuda mútua. Tot un avançat en el temps, des d’un punt de vista social.

Han passat més de 361 anys d’aquella carta, i hom pot pensar que el món ha canviat molt. I és així, efectivament. Malgrat que la nova classe social ascendent – la burgesia - que en el curs dels propers dos segles, el segle XVIII i XIX, havia de portar a Anglaterra a crear l’imperi més gran que havia conegut la Humanitat des de la caiguda de l’Imperi romà, hores d’ara ha entrat en una fase de descomposició i decadència moral que exigeix una nova revolució social i política.

En aquells moments, feia poc més de 10 anys de l’inici de la revolució anglesa del 1640, que acabaria a finals de gener del 1649, tallant el cap del rei Carles I. El líder del parlament, l’Oliver Cromwell, governaria la nova república anglesa amb ma de ferro; una veritable dictadura que acabaria, al moment de la seva mort el 1658, amb la restauració de la monarquia el maig del 1660. En qualsevol cas, com afirma l’historiador Christopher Hill: “L’estat feudal que preservava l’ordre social antic fou destruït violentament i el poder va passar a mans d’una nova classe, fent possible un desenvolupament més lliure del capitalisme. La Guerra Civil fou una guerra de classes, en la que el despotisme de Carles I fou defensat per les forces reaccionaries de l’Església oficial i dels terratinents conservadors. El Parlament va vèncer al Rei perquè podia apel·lar el suport entusiasta de les classes comerciants i industrials de la ciutat i del camp, dels pagesos acomodats i de la gent de la cultura i, també, d’àmplies masses de la població sempre i quan aquestes estiguessin disposades a comprendre el significat i l’abast de la lluita” (4)

Però, com sempre passa a les revolucions, no tothom volia el mateix. En front de la gran aristocràcia i la noblesa que recolzava el rei - els realistes -, en el bàndol de la revolució hi havia la gran burgesia comercial i els  sectors de  terratinents i d’aristòcrates  - els presbiterians -  lligats a la mateixa;  la noblesa mitjana més progressista i els pagesos rics  - els independents - ; els comerciants i la petita burgesia urbana; i la pagesia pobre i gran part de la població. Tots, tenien interessos diferents: els dos primers grups socials, els més rics i poderosos, tenien por d’una democràcia massa radical; la petita burgesia més radical, d’on sorgiria el moviment dels “igualadors” (“levellers”), volia aprofitar la revolució per acabar amb la corrupció dels monopolis lligats amb el Parlament, establir la llibertat de comerç i aconseguir la separació de l’Església de l’Estat, acabant amb la xacra econòmica dels delmes i els censos; i després el poble ras, una part del qual, uns quants dels camperols més pobres i sense terra, conformaria el moviment dels “veritables igualadors” (“true levellers”), coneguts com els “cavadors” (“diggers”), pregonaven una mena de comunisme agrari, on “l’home pobre té el mateix dret a posseir la terra que el ric”, com afirmà en Winstanley. Els “cavadors” practicaven una mena de comunisme pacifista, de resistència passiva: no proposaven la violència de classe ni l’expropiació dels més rics, sinó que volien que els pobres s’apoderessin de les terres incultes i les treballessin en comunitat (5); com de fet ho varen intentar, liderats per en William Everard,  amb l’ocupació i el treball de les terres abandonades de St. George’s Hill, des del 1649 al 1652.  Un perill revolucionari que fou destruït pel nou poder republicà, controlat pels “presbiterians” i els “independents”; és a dir, per la noblesa i els propietaris rurals, a través de les tropes de l’exèrcit de Cromwell.

El comunisme de Winstanley s’avança en els temps i sorgeix com la veu dels desposseïts, com la veu de les masses inarticulades, com la veu autèntica del que seria la utopia proletària, que s’estructuraria dos segles després en el moviment obrer internacional. És la primera veu de la consciència de l’home corrent en la meta d’una societat més justa (6)

(1)    -  “El derecho de libertad o la verdadera magistratura restaurada”, pl. 17 a 36, de Gerrad Winstanley, introducció de R. Garzaro

(2)    - “Gerrard Winstanley, selection from his works”, pl. 120 i següents, editat per Leonard Hamilton

(3)    – “El Radicalismo en la Revolución inglesa”, pl. 13, de Pablo Romero Gaballo, Revista electrónica de Historia Constitucional nº 3, juny 2002

(4)    -  “La revolución inglesa, 1640”, pl. 11, de Cristopher Hill

(5)    -  “Utopias de la revolución inglesa”,pl. 5, de Maria Luisa Berneri

(6)    -  “Història de la Teoria Política”, pl. 365, de George Sabine