La platja de Pals, el somni de la llibertat

Avui, la platja de Pals és un privilegi. Aquesta afirmació pot donar entendre que la finor de la platja, la sorra, les dunes, la qualitat de l’aigua, ... és esplèndida, magnífica, ... ; una meravella, vaja. I no és veritat, al menys del tot. O també, pot donar a pensar que, el grau d’urbanització de l’entorn és plenament respectuós amb la natura, i que la presència humana està perfectament integrada amb el medi marí. I tampoc és això, tornaríem a faltar a la veritat. Malgrat tot, continuo afirmant que, avui la platja de Pals és un privilegi: el somni de la llibertat. Per què? Miraré d’aclarir-ho.

la platja de Pals des del castell de Begur

De sempre, la platja de Pals ha estat un dels llocs de bany predilectes de la gent de la comarca degut a la facilitat del seu accés, a la comoditat i amplitud de l’entorn, a la possibilitat de tenir un matí de dissabte o de diumenge agradable amb la mainada, en un espai per banyar-se, per parar el sol, per jugar un xic a pilota o a pales, o a pilota o a vòlei, ..... El paratge dóna per a tot, i per a tothom. A més, la bona orientació de la platja permet el bany en un horari dilatat, de matí fins a darrera hora de la tarda; i la mica d’aire que corre, a partir de mig matí, també facilita l’estada a aquelles hores caniculars en que la insolació és més intensa. Tot plegat, en resum, un lloc agradable on  banyar-se, com a preludi d’un àpat familiar sota l’ombra de les àmplies pinedes que, encara avui, reposen plàcidament en l’immediat rerepaís.

dunes amb les Medes al fons

Ara bé, la presència de les antenes de l’emissora americana de propaganda anticomunista Ràdio Liberty, construïdes l’any 1959 en plena Guerra Freda, així com una qualitat de l’aigua bastant dubtosa, pels abocaments del riu Ter i del rec del Molí, que rega els arrossars de la plana i de les basses d’en Coll, eren unes notes negatives prou importants. Amb la davallada, a partir de l’any 1989, dels règims de l’Europa oriental de l’òrbita soviètica, la utilitat i la permanència de l’emissora es posà en qüestió, en un procés de tira i afluixa entre les administracions de l’Estat que culminà amb el seu tancament i la voladura de les antenes el dia 22 de març de l’any 2006 (enmig d’una certa polèmica entre els partidaris de l’enderroc total i els de mantenir al menys una part de les instal·lacions, ja sigui com a simple record de la Guerra Freda, o com a garantia de preservació de l’entorn davant de l’urbanisme  fora-senyat dels especuladors, o, senzillament, pel propi interès científic en mantenir part dels aspectes  tècnics més remarcables de l’emissora).

Amb tot, avui, un cop desmantellades les antenes que, òbviament alteraven de manera substancial la fisonomia del paisatge, la platja de Pals, amb la de la Fonollera i la de l’Estartit, llueix esplèndida, i el seu perfil, suau i concret, en forma d’arc destensat, coronat per la Punta Espinuda, per la banda de Begur, i per les illes Medes, pel cantó de l’Estartit, s’aboca al mar d’una manera plàcida i harmònica. Un mar, d’ordinari, un xic mogut a partir de mig matí, però que sempre descansa tranquil a primera hora del dia i al capvespre, malgrat que, en dies de tramuntana pot arribar a ser brau i perillós per a navegants mal equipats; però una delícia esperada pels practicants de l’esport de la taula de surf. I, també avui, la qualitat de l’aigua, encara que no pot ésser excel·lent degut a les aportacions aqüíferes esmentades abans, amb la posada en marxa en els darrers anys de les plantes de tractament de les aigües residuals en la major part dels municipis que conviuen amb el riu Ter, ha millorat de manera notable.

el mar enfadat en un dia de tramuntana

I si un bany a l’estiu, especialment a primera hora, és d’allò més agradable, un passeig pel camí saulonenc construït a l’antic sector de les antenes, mirant el mar entre les dunes, els joncs, els canyers i els lliris marins, amb les Medes al fons, i la posta de sol amb el vol de les gavines al capvespre, és durant tot l’any una experiència que s’ha de viure i s’ha de gaudir. És clar que la platja de Pals no pot competir amb les petites caletes que abunden per tot el massís de Begur i per bona part de la Costa Brava: el paisatge i la geologia de l’entorn són molt diferents. Però, quan diem que no pot competir, volem dir això, que no juguen a la mateixa competició, els seus atributs i qualitats són d’una altra categoria: un entorn urbanitzat, sí (com no podria ser d’altra manera al rovell de l’ou de la Costa Brava), però que té un litoral molt poc construït (mai podrem agrair prou la presència durant tants anys de l’emissora ianqui, amb les seves enormes andròmines, barrant, juntament amb el Club de Golf de Pals, el pas cap el mar), amb abundants pinedes on reposar o fer la migdiada, una gran zona humida, plena de recs  i d’aiguamolls, on gaudir del passeig, i d’arrossars i camps on es treballa la terra; i on només destaquen pel seu mal gust els apartaments del sector de la platja del Racó, i amb una mica més de qualitat els del sector del golf, on hi ha també l’únic hotel de la platja.

cap des Forn i ses Negres, des de la platja Gran

Així, a tot l’entorn de la platja de Pals s’observa una presència humana discreta, un paisatge pels amants del contacte directa amb la natura on poden també practicar lliurament el nudisme (si fa 40 anys el sector nudista estava restringit a les platges de la cala Moreta i de la cala de l’Illa Roja, sota el camí de ronda a sa Riera, i a un petit sector a garbí de la platja Gran de Pals, on estaven omnipresents les tres primeres antenes), avui l’espai ocupat pels nudistes ha anat creixent arreu  i conviu d’una manera prou harmònica amb els banyistes que paren el sol d’una manera més tradicional. 

Aquest estiu passat, després d’haver fet una passejada amb caiac, mentre treia l’embarcació de l’aigua, parlava amb una senyora de Barcelona que havia viscut durant molts anys al Carib, concretament a la República Dominicana, i em comentava el següent: “sí, el Carib és molt bonic, les seves platges són molt maques, amb moltes palmeres, el mar tan blau, ... però, això que teniu, que tenim, aquí, ... de poder-te banyar tranquil·lament sense patir pel mar, amb aquesta vista meravellosa de les Medes al fons, al costat de les dunes, a tocar de les pinedes, i sense que ningú et faci nosa, ... és el súmmum de la llibertat; no hi ha color, a mi m’agrada més aquest mar de la Costa Brava que no pas el Carib”.

Bé, segur que n’hi haurà per a tots els gustos, però, al menys per a mi, la platja de Pals és un privilegi: hem passat d’una llibertat etèria i simbòlica proclamada pel tam-tam de la radio dels temps de la Guerra Freda al silenci de la pau i al somni de la llibertat que encara avui (ni que sigui de manera puntual i una mica virtual) es pot gaudir aquí.

Quermany

Quermany, Quermany

de vora el mar gairebé no se’t veu
a tu, muntanya breu de l’Empordà petit
ni a la suau i doble silueta que et conforma
ni a la pedra gran que de molt antic et dona nom

Quermany, gros i petit

la nostra petita muntanya màgica
al bell mig de la plana i dels aiguamolls
que conserves viva la llegenda de l’argolla
com tirador ancestral de la porta d’entrada al cau
a la gruta del gelós drac de la nostra efímera riquesa

Quermany gros, Quermany petit

avui dorms en els bells i antics somnis
en l’enyor de les petjades èpiques indigetes
en l’esforçat treball fet a les teves entranyes minerals
i en el record d’un paisatge descrit succintament pel vell Avieno
rememorant una geografia incerta al bell mig d’un terra rica i humida
al moment de cercar el dubtós inici d’un promontori a la lunar deessa Selene

Quermany, pedra vella i aspre

mineral tartera farcida de vedrunes
de matolls, esbarzers, arboços i pocs pins
talaia empordanesa que ens acompanyes
que ens dones la joia de la vista i la presència
plaer inenarrable de les mirades que et contemplen
ancestral refugi  de vida dels nostres millors avantpassats
foc permanent del l’imaginari empordanès el néixer el sol cada dia   

Pujaré i baixaré al ritme de la tramuntana

ja sigui des del Contantinc, de Pals o de Regencós
ensopegant, relliscant i trepitjant  els teus còdols infinits
tot resseguint el dors dels teus costeruts i esforçats camins
el rastre de perduts i aspres corriols esllavissats pel foc i la pluja
vorejant comals i balmes de les teves mines i terreres de calç i fang
i gaudint al contemplar el Montgrí i el Canigó i els aiguamolls i la plana
espurnejada de conreus, masos, llogarrets i viles d’aquest petit país emporità
on les muntanyes de Begur miren el mar coronat a gregal per la Meda i el Cavall Bernat

Hola Quermany! Ja vinc

Els camins de la nit

venim del no res però tenim somnis

                sí, plens d’anhels i esperances!

somiem  desperts el bell mig de la nit

un cop passat el temps de les pors i els silencis

perduts encara enmig de la humana follia i

plegats cerquem noves mans per retrobar el camí

com volves de neu caient de manera lenta i constant

com arbres despullats en un paisatge d’hivern

del silenci de les paraules extraviades en la ment

neixen promeses certes d’amor, desig i alegria

dels somnis retrobats en els camins de la nit

i anem cap a la llum de la ma de vells somnis

                sí, plens de voluntats i certeses!

laberíntic despertar al perfum de la vida 

bell tornassol de color, força i silenci

enlluernats encara pels llums encesos en la foscor

meravellós miracle que assenyala la fi del viatge

com infants jugant al bell mig dels carrers

com pedres que rodolen  cap el pou del passat

de les tremolors atrapades en l’escalfor de l’amor

desperten tel·lúriques i inacabables onades humanes

dels somnis retrobats en els camins de la nit

Per les muntanyes de la costa de Begur: del Puig Son Ric al Puig Rodó, passant per sa Tuna

Begur, el castell i la platja de Pals

Sempre que pensem en Begur, pensem en el mar. Associem la idea que hom té del poble de Begur amb el mar d’Aiguablava, de sa Riera, de sa Tuna,  ....;  malgrat tot, Begur és un poble enlairat, gairebé amagat si es mira des del mar; és un poble que s’ha de veure des de terra estant: les millors vistes del poble amb el seu castell,  de les seves torres de defensa, dels seus carrers estrets i del seus teulats rogencs, són sempre les que es poden contemplar des de dalt del propi castell o des de les muntanyes que l’envolten: des del Puig Son Ric o del Puig d’en Malaret, des del Puig Creu d’en Redó, dels Torradors o des del Puig de la Coma,  .... Tot, des de fora estant agafa una perspectiva més fina i encisadora. Per això, i malgrat la bellesa enlluernadora de les seves cales i de la seva costa, jo sempre procuro començar i acabar les caminades que faig pel seus voltants en el mateix poble de Begur; potser és que el meu atavisme de pagès de ciutat em fa que a tota hora vulgui tocar de peus a terra.

Aiguablava i Fornells des del Puig de sa Guàrdia

Un dels itineraris que més m’agrada fer és baixar des del cim de Begur fins a sa Tuna, voltar cap a Aiguafreda i - després de maleir un xic els apartaments de l’antic hotel del Cap sa Sal - tornar a pujar cap a dalt del poble, ja sigui pel camí d'es Quinze, si em ve de gust gaudir de les seves obagues i de la esplèndida vegetació de la riera d’Aiguafreda, farcida de suros i alzines; o, pujant cap el Puig Rodó i el Mirador de la Creu, contemplar la llarga perspectiva sobre la mar blava de la platja de Pals i el Montgrí. Si ensopego un dia clar i assolellat, d’aquells que abunden per l’Empordà després del bufec de la tramuntana, les vistes són una meravella; senzillament, espectaculars: el mar i la plana de Pals i Torroella, el Pirineu Oriental al fons, amb el Canigó, el Puig Neulós, ... i el Puig Paní que s’aboca damunt de la Mediterrània. Començo la marxa a la part alta de Begur, el carrer Josep Silvestre, que enfila cap el Puig Son Ric (1); a mitja pujada i a mà esquerra hi ha un petit parc infantil, on comença el carrer de l’Agustí Marquès i Font, que volta el puig per la banda de tramuntana.  El passeig pel carrer permet veure una panoràmica enlluernadora del poble de Begur, amb els arcs, els badius i les palmeres (ara en perill d’extinció, degut a l’escarabat “picudo”, originari de Nova Zelanda i que pel que sembla va venir a casa nostra des dels països àrabs) de les grans cases construïdes pels indians el segle passat; la platja de Pals, les illes Medes i  l’Estartit. El carrer volta el puig pel cantó d’on bufa la tramuntana  i el gregal fins a trobar el carrer Font de la Salut, que baixa de dalt del Son Ric fins per morir al  camí del Semàfor. De fet, jo el deixo ben aviat, un xic més endavant, just quan el carrer davalla a mà esquerra, i segueixo pel camí de terra que permet el pas cap a les finques que s’aboquen damunt dels penya-segats que miren cap a Fornells i Aiguablava. Al final del carrer s’arriba fins a una mena de mirador natural amb una vista del mar i la costa que sempre em deixa bocabadat: Fornells, Aiguablava i els roquissers de ses Falugues que donen l’entrada cap a Aigua Xelida, amb el cap de Sant Sebastià al fons,  ... i fins on la vista es perd amb el sol de llevant. Un paisatge que impressiona i que no et cansaries mai de contemplar, com segur que fan la mitja dotzena de propietaris que coronen el dalt de la muntanya del Son Ric.

Aquí trobarem el GR que baixa cap a la Platja Fonda, i que, per dalt del serrat, s’encamina cap a la Borna i sa Tuna. Seguint els senyals del GR pel cim de la carena, el camí passa per sota el Puig sa Guardia tot vorejant el fort pendent sobre el mar del Cap de Begur: és un voraviu per sobra de la Illa Negra i la platja i la punta d’es Falcó, i on es port veure, a 150 metres sobre l’espadat d’en Serrallets, les restes d’una construcció inacabada promoguda pel Ministeri de Defensa espanyol a meitat del segle passat, per tal d’ubicar-hi una residència estival pels oficials de la “benemèrita” institució. Afortunadament, va quedar a mig fer. Aquest, però, sempre és un bon lloc per passejar una estona tot parant el sol, per gaudir de la vista, o per trobar-hi espàrrecs salvatges durant els mesos de març i abril. 

Castell de Begur des del camí al Puig d'en Malaret

Arribat a la carretera que, des de Begur, porta cap a la urbanització de la Borna, jo reculo uns 400 metres per l’anomenat pla de Son Ric fins a trobar un camí ben fresat a mà dreta (passat un primer camí que dóna pas a una finca privada) que porta al caminant fins al Puig d’en Malaret. Aquest camí, mica en mica, es va estrenyent fins convertir-se en un petit corriol, que, pocs metres abans del final a mà dreta, dona pas a un abrupte sender que s’enfila per la cresta del roquisser, entre matolls i esbarzers que ens faran un píling si anem amb pantalons curts, per tal d’anar a sortir –després de grimpar una mica-  a la part alta de la urbanització de la Borna. A dalt del puig, s’hi troba un dipòsit d’aigua de boca per a aquest sector: és un dels tants que té, degut a la complexitat orogràfica i a l’abundant presència urbanística, el municipi de Begur. Que jo recordi (i segur que m’han deixo algun) a partir del principal, el de capçalera, que està al Puig Son Ric, hi han dos més de distribució, al mateix puig; aquest de la Borna; un altre prop del Cap sa Sal, a Aiguafreda; un al Coll dels Ocells, sobre sa Tuna; i un dalt de tot d’Aigua Xelida, a tocar el terme de Palafrugell.  Però, no m’entretinc més i segueixo. Baixant pel carrer anomenat del Rec de sa Tuna, a  mà esquerra hi ha unes vistes espectaculars sobre les muntanyes del Son Ric, el son Moles, el Mas Prats i el Puig Creu d’en Redó i, més avall, a la dreta, la vista es troba ara amb el semàfor (el far) i el Cap de Begur, a la dreta, i el mar de ses Falguerines a sota del Puig d’es Cau, al davant. Deixant a banda les edificacions, tot plegat un plaer per l’esperit. En arribar a la cruïlla amb el carrer de ses Falguerines, que va cap el sector de llevant de la Borna, i deixant el propi carrer que baixa cap a sa Tuna, enfilo pel bell mig de les cases del “poblado típico” de la Borna, concretament pel carrer 1 (el del mig, que té una piscina a la dreta de l’entrada ); on, al final, comença un petit corriol que, a mà esquerra, s’enfila cap a la cresta del serrat per tal de contemplar una de les vistes més llargues i boniques que hom pot gaudir a la Costa Brava: a sota, la cala de sa Tuna, el Cap sa Sal i la cala d’Aiguafreda; i al seu darrera, la platja de Pals, les Medes, el Montgrí,  .... La vista impressiona (ara encara més que abans) i la baixada, també. El corriol segueix mig perdut, sempre per dalt de al cresta,  passant pel seu perfil més agosarat, pel damunt de pedres escarpades i escapçades; i es perd i es troba, i es torna a perdre; però el tornem a trobar, sempre per la cresta, ara cap avall, i decantant un xic a la dreta, fins a trobar un sender que ve de la part baixa de la Borna i que va a parar a sa Tuna. Cal anar ben calçat, i estar amatent a les relliscades i a les regirades de turmell, degut a la inestabilitat del terreny.

Aiguafreda i sa Punta entre el Cap sa Sal i la Punta des Plom

Arribats al senyal geodèsic que presideix el turonet que mira cap a la Punta es Plom, la gràcia estar en baixar pel corriol més abrupte que hi ha al darrera, per contemplar els escarpats penya-segats que miren cap el Cap de Begur, i fer una aposta per tal d’endevinar en quin punt relliscarem i tocarem de culs a terra. Ja a baix, un mirador - fet de fa poc per l’Ajuntament de Begur - ens permetrà gaudir sense riscos l’agosarat perfil de la Punta des Plom i de la cala de s’Aixugador, al davant; i del Racó de Llevant, amb les roques de s’Encalladora i de ses Falguerines, mirant a baix a la dreta, i el penya-segat anomenat es Degotís (degut a que durant tot l’any aboca una petita quantitat d’aigua en forma de dutxa, sobre el mar), entre el Puig des Cau  i el Cap de Begur.

 

el semàfor (el far) de Begur

A partir d’aquí, en cinc minuts arribarem a la platja de sa Tuna, un lloc paradisíac on banyar-se si fa bon temps. Sa Tuna és una cala pedrosa, amb molt poca sorra (recorda una mica les cales del Cap de Creus), per la qual cosa l’aigua sempre és neta i transparent. Un plaer per a la vista i pel bany, malgrat la presència de les inevitables embarcacions d’estiueig. Segueixo el contorn de la cala i, per entre les cases que s’aboquen damunt l’aigua, agafo el camí de ronda per seguir cap a Aiguafreda. És un passeig de deu minuts per flairà la salabror de l’aire del mar –en especial els dies de llevant – i fruir d’aquest indret; que, per bé que molt visitat i concorregut a l’estiu, és dels més bonics de la nostra costa: a l’altra banda de la cala hi ha la Punta es Plom, amb les roques i el pas d’es Portell; a prop del nostre roquisser, mirant cap a Aiguafreda, les roques de ses Vaques. Després d’una bona pujada pel camí, reconvertit ara en una bona escala, agafarem el tram final fins a la cala d’Aiguafreda, punt final de la riera que baixa des d’es Quinze de Begur, on encara hi trobarem una font i una taula de pedra amb uns bancs on seure per si es vol fer una bona queixalada. Aiguafreda és un lloc molt freqüentat pels submarinistes que volen fer immersió pels esculls i foraions de ses Negres i de s’Encalladora, i és un bon punt de sortida pels bots, “zodíacs”, caiacs o altres embarcacions petites, ja que l’accés a l’agua és fàcil i permet el seu transport amb vehicle fins a la vora del mar. 

baixant a sa Tuna des de la Borna

Seguint pel camí de ronda, s’arriba en un moment fins a la punta de s’Ullastre, que dona pas cap els apartaments del Cap sa Sal, després de pujar per una llarga escala que permet veure l’embarcador i la Casa dels Pescadors, que amaga l’entrada a una antiga mina de plom, la Mina Francisqueta (2), que explotava un filó d’on s’hi treia galena, pirita, goethita, calcita, baritina i quars.  Arribant a dalt de l’escala, trobem el recinte de l’antic hotel amb l’entrada sempre tancada, cosa que impedeix el pas per gaudir d’aquest  paratge privilegiat (un cop més, la iniciativa privada – en aquest cas, fou la família Andreu (3), propietaris  dels Laboratoris del Dr. Andreu,  qui, l’any 1963, la tingué -  amb el vist i plau de l’administració pública, ocupant tot una bona part de la franja costanera que, òbviament, està dins dels límits de la zona marítima i terrestre) . 

Aiguafreda

No tenim, doncs, més remei que anar a trepitjar una mica d’asfalt i pujar pels carrers de la gran urbanització d’Aiguafreda per seguir el nostre camí cap el Puig Rodó. ..... Passat un dipòsit d’aigua que trobarem a mà esquerra, agafo el carrer S’Antiga cap a dalt a la dreta, com si anés cap a sa Riera, i a dalt de la petita pujada, a mà dreta hi ha el petit Puig Rodó d’Aiguafreda, accessible només des de la banda de ses Negres, donat que l’accés està tallat per les finques privades, i a l’esquerra, s’agafa el carrer d’Aiguafreda  i després, sempre cap a dalt i a la dreta, els carrers de les Medes i el del Puig Rodó, que en poc més de quinze minuts ens condueix fins a dalt de tot del puig, on hi ha l’anomenat “Mirador de la Creu”. La pujada és de bon fer, i permet contemplar unes vistes espectaculars sobre la platja de Pals i el Montgrí. També, permet veure el precari estat de la urbanització d’Aiguafreda, amb els carrers plens de matolls i les faroles trencades: la natura reclama el que és seu; en aquest cas, penso que per sort ja que la urbanització, feta els anys seixanta del segle passat, estava pensada per a 500 habitatges; però, ja sigui pel preu, la mala previsió urbanística o per la cobdícia desmesurada dels promotors, va quedar mig abandonada. I que sigui per molts anys!; encara que,  la “pedra de Sísif” cau i torna a pujar, doncs el propi Ajuntament de Begur i la societat mercantil Ses Negres, des de l’aprovació del planejament del 2003 (4) i malgrat la crisi del totxo, impulsen un projecte (aprovació inicial del 25-01-2011) per urbanitzar el sector de les antigues pedreres de s’Antiga i fer-hi 24 nous habitatges de gama alta (parcel·la mínima de 900 m2): és el sector S-28 Pedrera de s’Antiga. Si mirem, ni que sigui breument, les dades generals de Begur, ens adonarem de l’abast de les bestieses que s’han fet en els darrers anys, i de la fugida endavant que han fet tants i tants municipis per tal de fer de l’urbanisme la seva principal font d’ingressos, en el marc d’una administració local necessitada de recursos econòmics (12-13% sobre el total de l’administració pública). Per exemple, l’any 1991, la població censada de Begur era de 2760 persones (5), que ocupava el 19,96% d’un parc d’habitatges de 4023 unitats. Doncs bé, el Pla general urbanístic –PGMO – del 1989 ja preveia un total de 7365 habitatges en tot el municipi; i en la revisió del 2003, es feia una previsió d’un total de 8291 habitatges, entre el sòl urbà i el programat!.  Créixer en població i en segones residències? Fins a on? Fins quan? Per què? Es podran mantenir i ampliar els serveis públics? Quina serà l’estructura demogràfica? i quina serà la seva base econòmica? ... preguntes sense resposta. Hores d’ara, Begur té una població de 4221 habitants (ha crescut, sobretot, en base a una població sobrevinguda cada cop més envellida: el 1991 hi havia un total de 148 residents estrangers, en tant que el 2011 ja eren 649, en especial dels països de la UE, amb un 42,02% de més de 60 anys) que ocupen 1680 habitatges (32’15%) , sobre un total de 5225. Seguim amb la mateixa pedra a la sabata.

carrer del Puig Rodó, amb el camí a l'esquerra

Bé, em penso que –en el relat - m’he perdut un mica. Després d’arribar al Mirador de la Creu i admirar (encara) el llarg paisatge mediterrani, reculo uns dos-cents metres per tal de trobar un sobtat baixant a l’esquerra, com  a portal d’entrada d’un breu corriol senyalitzat, que en pocs minuts em portarà fins a trobar el camí que, des de dalt de Begur i del Mas d’en Pinc, arriba a la pedrera que abans comentava de s’Antiga. Cap amunt doncs, i en uns vint minuts més s’arriba al vial de circumval·lació de Begur; passant, primer, per dins d’un magre bosc de pins i gaudint -després de sobrepassar el camí a la terrera  de Miramar i l’accés a una estació de telefonia mòbil - d’unes magnífiques vistes sobre el mar de la platja de Pals, amb les Medes al fons, i la cala de sa Riera coronada per les muntanyes del Puig de la Coma, els Torradors i el Puig Major; petits puigs farcits, això sí, per les edificacions de les urbanitzacions del Mas Gispert, es Valls i del Mas Mató.

vista des del Castell

I per bé que, de quan en quan, m’arribo fins a dalt del Castell, on hom pot gaudir de les millors vistes sobre les cases i carrers de Begur, normalment, per anar fins al punt inicial de la marxa, segueixo cap a dins del poble, passant pel Mirador de Sant Ramón, i travessant-lo per la seva espina dorsal més coneguda: els carrers del Castell, de Pi i Ralló i de la Creu. I és que un petit passeig per Begur sempre és un darrer plaer pel caminant.

Fonts:

(1)    - Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)

(2)    - Els Minerals de Catalunya, de Josep M. Mata i Perelló

(3)    - El Cap sa Sal, de Javier Ortega

(4)    - Ajuntament de Begur, àrea d’urbanisme

(5)    - Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat)

El suro i la vida

La vida neix des del fons de la nostra terra don surt el camí

d’on creix el suro que ens dóna la pela i el futur a la gent corrent

que es mou amb estudiada parsimònia al seu costat ombrat

per tal de treure el millor dels seus tresors esplendents

reproduïts vestits vegetals que són part íntima del nostre ésser

de la cultura que ens modifica i ens emmotlla a una manera de fer

de viure i de veure el dies passats sota la seva ombra esquerdissada

que ha fet de nosaltres els primers i autèntics pioners

del treball posat en comú i de la cultura viva del país

en un vell recull de records i del paisatge del que érem

per  després ser com som o volem ser tots plegats avui

el trèiem

el traiem encara

com no podia i com no pot ser d’altra manera

El trèiem  amb delicada ma ornada amb el lleu perfil del tallant

pelant la seva fosca pell per tal de cuidar-la i rentar-la

per tal de bullir-la i fer els nostres millors taps en els temps

en que els amos i els no amos anàvem junts (més o menys)

alhora per fer bona la feina i viure d’ella mateixa

feina per fer-ho bé o com si diguéssim amb art i passió

al costat del bosc i al costat del mar i al costat de la platja

quan anàvem a la barraca de l’Iris a trobar-nos plegats

per fer-la petar i endrapar i brindar i fer festa que ho fos

de manera culta i oberta i democràtica i alegre

per després ser com som o volem ser tots plegats avui

el trèiem

el traiem encara

com no podia i com no pot ser d’altra manera

Perquè nosaltres som fills del mar de la humana gavarra

d’unes gavarres que ens donen nom com les antigues barques de pesca

o els recs i les balmes que condueixen les plujanes aigües

des dels cims d’uns petits pujols que ens assenyalen i coronen

fins a la mar calma de la bella Anfítrite on s’hi aboquen

en la plana o en els immensos roquissers després d’un llarg camí

pel bell mig de la seva  encatifada coberta verda  

plena de pins i de suros i d’escorces i d’arrossars

que alimenten les ones i els peixos i els homes i les dones

i que ens donen la vida que apressadament succeeix

per després ser com som o volem ser tots plegats avui

el trèiem

el traiem encara

com no podia i com no pot ser d’altra manera

La costa de Begur: la costa de les mines

Si diem que la costa del cap de Begur és una de les més salvatges, agrestes, minerals, naturals, belles i braves de tota la Costa Brava, juntament  amb la del cap Norfeu i la del cap de Creus, no descobrirem res de nou: és així des de molt abans que el benvolgut Ferran Agulló bategés el litoral gironí, des de Blanes fins a Port-Bou, com a Costa Brava. Ara bé, el que de ben segur no és tan conegut és que el massís de Begur i la seva costa són un veritable “skarn” (paraulota sueca que fa referència a les zones on les roques contenen una munió de minerals metamorfosats en forma de calcopirita i de magnetita, és a dir en forma de òxids de ferro i sulfats de coure, de plom, ... ); un gegantí roquisser granític i calcari on hi abunda una riquesa mineral fins fa pocs anys explotada.

prespectiva de l'Illa Roja des de Cala Moreta

Com diu el geòleg Jordi Carreras, fent referència a les seves característiques i a la seva explotació: “El massís de Begur és un dels massissos paleozoics més peculiars a Catalunya .... l’associació de pissarres i gruixudes intercalacions de marbres presenta analogies amb el que aflora a cap Norfeu ... En aquest espai fortament humanitzat molts afloraments han anat desapareixent per l’explotació en pedreres i per efectes de la urbanització ... “ i fent una descripció del efectes d’aquestes formacions minerals sobre l’estructura del paisatge, afegeix : “ les fil·lites generes uns relleus suaus, mentre els carbonats, sovint disposats en gruixudes capes, poden arribar a conformar grans espadats com és el cas del Cap de Begur” (1)

afloraments sobre el camí d'accés a Cala Moreta

El domini del regne mineral es fa evident al poc de trepitjar els corriols, dreceres i camins de la costa begurenca. Així, des de la Platja del Racó, a tocar de la Platja de Pals, fins al Cap de Begur encara hi són presents les restes del que a finals del segle XIX i a principis del segle XX  havien estat veritables explotacions mineres a flor d’aigua, mines que la gent del país explotava en unes condicions difícils i perilloses per tal de guanyar-se les garrofes com fos, en uns moments en que el creixent procés de desenvolupament econòmic i d’industrialització del país exigia tenir a l’abast abundants recursos de matèries primeres, i malgrat que les explotacions fossin petites, precàries i poc rendibles. Aquestes activitats extractives han deixat un empremta encara visible a nivell paisatgístic, alterant la morfologia del litoral en algunes ocasions,  i tot un seguit de topònims que les recorden: al costat de la “platja del Racó”, anant cap al sud i després de la “Punta Espinuda”, es troba “cala Moreta” i la cala de la Illa Roja, on hi havia una mina, avui enfonsada, en el lloc anomenat la Roca Negra.

i la Roca Negra, amb la boca d'extracció sobre la cala de l'Illa Roja 

Sense haver llegit a Stendhal és fàcil endevinar que, efectivament, els colors negre i roig eren i són els predominants en aquest paratge que, avui, està conformat per dues petites cales amb una gran roca vermella al bell mig; dues caletes, però, que durant el segle XIX i fins a mitjans del segle XX no existien, havent-hi en el seu lloc una explotació minera en bona part a l’aire lliure i a tocar de l’aigua que ha canviat completament la fisonomia de la costa, una veritable cantera d’on s’hi treien uns ocres ferruginosos amb goethita, hematites i quars (2). Encara avui, a garbí de la platja, hi ha una boca d’entrada d’extracció de minerals sota la Roca Negra, que serveix d’aixopluc als banyistes en cas de mal temps i per altres feines no tan clares ni netes.

la cova de l'infern sota la Llosa del Fanguejadors

Seguint en direcció al cap de Begur, passada la platja de “Sa Riera”, a la Punta d’en Toni també hi ha dues petites mineralitzacions, encaixades entre els granits i el nivell calcari, de calcopirita, goethita, magnetita, quars, .. que no tenim constància que fossin explotades, tot i que el damunt hi ha un lloc anomenat el Rec i la Llosa dels Fanguejadors, fet que dóna entendre que probablement s’hi fes alguna activitat de neteja de minerals en aquest indret. Després de la "Punta de la Creu", on es pot contemplar un seguit d'afloraments feològics similars als de la Platja del

la Punta d'en Toni

Racó, es troba la zona coneguda com de ses Mines, amb el rec de les Mines i una mena de cala anomenada el Golfet de les Mines, tancada a llevant per el Cap d’es Forn, on hi havia dues antigues mines - que encara avui són prou visibles - que s’explotaven des del mar en unes condicions molt difícils, atesa la bravura que sovint presenten les onades en aquest indret. D’aquestes mines es treia calcopirita, pirita, malaquita, goethita i altres minerals (3). Un cop tancada l’explotació, les bocanes d’entrada foren després utilitzades com a dipòsit pels contrabandistes (4)

boca d'entrada d'una mina al Golfet de les Mines

Diversos noms donen fe de les dificultats que devien trobar els esforçats treballadors que feinejaven en aquest indòmit paratge de la nostra costa, tals com: l’Illa de Mal Entrar, sa Nau Perduda, es Foraió Negat. Seguint la costa, i després de ses Negres i el Cap sa Sal - indrets anomenats així per les pròpies característiques geològiques dels  paratges -,  tot just anant cap a l’entrada de la cala d’Aiguafreda i en un indret conegut com el de ses mines de plom, hi havia una mina coneguda com la Mina Francisqueta, que explotava un filó ben encaixonat  d’on s’hi treia galena, pirita, goethita, calcita, baritina i quars (5)  

Cap d'es Forn, amb l'illa de Mal Entrar

Avui la mina està mig colgada per la construcció en aquest lloc de l’anomenada Casa dels Pescadors del que havia estat l’Hotel Cap sa Sal, avui reconvertit en apartaments de luxe.  A l’altre costat de la badia que corona aquetes dues petites però meravelloses cales d’Aiguafreda i sa Tuna hi ha la coneguda Punta es Plom, amb la cova d’es Plom i ses Pedres Blanques, on hi ha uns filons amb calcita i baritina, encaixonats entre roques calcàries, que contenen calcopirita i malaquita. No cal dir que, també en aquest cas, el nom té veure amb l’activitat extractiva de la mina. A partir d’aquí, i fins el Cap de Begur, la costa es torna encara més alta i escarpada, i el mar més valent i abraonat; s’han acabat les explotacions minerals:  és el sector conegut com s’Encalladora, on dormen impàvides “ses Falguerines" i “ses Roques Altes”, fins arribar a “es Degotis” i a sota el far (conegut com "el Semàfor") del cap del Massís de Begur, ja a més de 100 metres d’alçada sobre el mar, en un penya-segat que en alguns punts té una veritable caiguda a plom (6)

roquisser a sa Nau Perduda

Podem pensar doncs que, les activitats minerals extractives en els seu moment foren prou importants en aquests bells racons de la nostra costa i donaren un treball complementari a la gent de la marina baix empordanesa. Una població que vivia una mica del mar: la pesca i el corall; una mica de l’agricultura, en especial  de la vinya fins a fil·loxera del 1882; i de l‘evolució del sector surer; i que va veure com al llarg del segle XIX molts dels seus fills i filles (més de 500 persones, en una població que no va arribar mai als 2000 residents) marxaven a l’altra banda de l’Atlàntic a fer fortuna. No cal dir que, avui el fenomen turístic ha acabat amb gairebé la totalitat de les activitats minerals del massís de Begur, malgrat que l’explotació de sorreres i àrids continua essent prou important. Sí, podem pensar que avui es viu millor, que afortunadament podem gaudir més del mar, de la costa, del paisatge; però, tot té un preu: tenim una economia molt poc diversificada, poc competitiva i molt especialitzada en el sector turístic i en el de serveis; i a més,  la construcció de les urbanitzacions ha tingut un efecte devastador per al patrimoni miner de Begur i per extensió per a tot el paisatge de la vila i les muntanyes del massís: en especial, les urbanització dels sectors del Mas Gispert, d’es Valls i del Mas Mató han alterat completament la fisonomia de Begur, de manera que la tradicional imatge del poble amb el Castell al capdamunt ha quedat totalment desdibuixada.

el Cap sa Sal, amb la Casa dels Pescadors a tocar l'aigua

A més, també des d’un punt de vista pedagògic, ens trobem davant d’un litoral marí amb un gran interès, doncs els afloraments de la Punta de la Creu i de la Platja del Racó “constitueixen un dels registres essencials per a la comprensió de l’evolució geològica de Catalunya” (7); aquesta mirada pedagògica és perceptible inclús en el propi camí de ronda de sa Riera a la Platja del Racó, on la barana ressegueix el punt de contacte entre el “sòcol constituït per marbres dolomítics massissos” i el nivell de la “cobertura constituïda per sediments en forma d’estrats aglomerats i carbonats grisos” (8)

la Punta es Plom: són visibles les conseqüències de l'activitat extractiva

En qualsevol cas, és una pena que no posem més en valor tota la història econòmica i el patrimoni mineral de una zona del país que, per bé que és coneguda per la bellesa del seu entorn i del seu paisatge, viu d’esquenes al seu passat més recent.

urbanitzacions d'es Valls i Mas Gispert, des del Castell de Begur

(1)    - “Geozona 353, Paleozoic del Massís de Begur”, de Jordi Carreras, Dº Gral. de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya

(2)    -  “Els minerals de Catalunya”, planes 56 i 57, de Josep M. Mata-Perelló, edició de l’Institut d’Estudis Catalans, 1990

(3)    -  Ibídem “Els minerals de Catalunya”

(4)    -  “Per les muntanyes de Begur”, de Ferran Alsina, revista Gavarres nº 4. Any 2003

(5)    – Ibídem “Els minerals de Catalunya”

(6)    – toponímia de “La Costa de l’Empordanet”, de Josep Castelló, Josep Bañeras i Jordi Planas i de l’Institut Cartogràfic de Catalunya

(7)    – “Geozona 352, discordances de la Platja del Racó i de la Punta de la Creu”, de Jordi Carreras, Dº Gral. de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya

(8)    – Ibídem “Geozona 352, discordances de la Platja del Racó i de la Punta de la Creu”