El far cultural de les Espanyes

Ho reconec, tinc debilitat pel ministre Wert. Amb  el seu aire sorrut, pretensiós; amb la seva mirada irònica, que a voltes es pot prendre per intel·ligent; amb les seves sortides de to, per fer notar la seva presència; amb els seus  desaires, inclús al propi món universitari; amb les seves “poses” un xic amanerades, que li poden provocar alguna contradicció espiritual; tot plegat, denota la seva posició de superioritat, la superioritat de qui està per sobre dels altres, gairebé del bé i del mal, la superioritat intel·lectual de qui té una superior talla moral?

José Ignacio Wert: Ministre de Cultura

M’agrada el ministre Wert, sense segones intencions, eh! Trobo que dona la talla del que ha de ser un ministre de Cultura a l’Espanya del segle XXI. Per fi, tenim un ministre que ens tracta com el que es pretén que siguem: un poble de súbdits, d’addictes a la televisió cultural del “Gran Hermano”,  que es distreuen i passen  l’estona llegint novel·les d’en José Mallorquí; i que van al cinema de quan en quan per veure de quin mal tots hem de morir, i quin serà el desastre de la natura que acabarà amb  la nostra societat tecnocràtica. Del teatre i de les sales de concert no cal parlar-ne,  val més no anar-hi;  aquests “espectacles” són per passar l’estona les classes riques i, si els volen, ja s’ho pagaran. El ministre Wert li dóna un to blavós al color gris-negre del govern del PP i, com a bon “clown” que és, ens distreu una mica en la tràgica comèdia que s’està representant  a l’escenari polític de l’estat espanyol, amb el beneplàcit dels partits majoritaris espanyols i catalans, davant d’uns espectadors que comencen a reclamar el seu dret prendre-hi part, per ser actors, i per acabar la funció amb un altre guió no previst. En Wert és autèntic, és un espanyol de raça; és el far cultural de les Espanyes, és el guia moral dels “neocons” espanyols.

vinyeta de l'Esquella de la Torratxa, de març del 1937

Ara el ministre Wert vol “espanyolitzar” els catalans, no és res de nou. Encara recordo les classes de “Formación del Espíritu Nacional”; quan, oh, sorpresa!, el mestre de gimnàstica cuidava de l'educació física i moral dels alumnes. Eren els temps del “glorioso movimiento nacional” de la doctrina nacional-sindicalista, del “España, Una, Grande y Libre”. Quin fart de riure: Una, sense comentaris; Grande, deu ser encara per Ceuta i Melilla; i Libre, amb el permís del BCE i la senyora Merkel; ah! i dels EEUU, que ara ja no hi pensem massa, però que encara tenen bases militars a la península  i conserven un cert poder econòmic i polític. Això d’espanyolitzar ens sona, no? Com diu l’Antonio Maestro, en el seu bloc, el “gran” escriptor del franquisme, José Maria Pemán, allà per l’any de la creuada 1936, en la seva condició de president de la Comisión de Cultura y Enseñanza del règim ordenava, en una circular als vocals de les Comisiones Depuradoras de Instrucción Pública, la depuració de tots aquells mestres “envenenadores del alma popular primeros y mayores responsables de todos los crímenes y destrucciones que sobrecogen al mundo”, i el trasllat d’aquells que, tot i ser moralment irreprensibles,  haguessin simpatitzat amb els “partidos  nacionalistas, vascos, catalanes, navarros, gallegos, etc”

diari "El Castellano" de 31-08-1909

També per la mateixa època, l’enyorat (per alguns) Millán Astray deia que “hay que exterminar a las razas vasca y catalana”; i si anem una mica més enllà, a l’any 1909, un articulista del diari “El Castellano” deia que “el idioma catalán es otro síntoma de rebeldía. ... españolizar Cataluña es demanda de muchos catalanes .... Yo no ofendo a los catalanes con el epíteto de separatistas. No lo son. Pero en castellano decimos que son muy suyos. Y añado que sienten poco la solidaridad española y demasiado el componte como puedas”

Està vist, 100 anys més tard, el ministre Wert no ha estat gaire original; i és que, a vegades, la cultura, ni que sigui la del senyor ministre, no és acumulativa, sinó que roda al voltant dels prejudicis i estereotips de sempre. Encara que no sigui un seu seguidor, en aquest cas, no puc deixar d’estar d’acord amb el que deia fa pocs dies  l’expresident Montilla:  “España és una fàbrica de nacionalistes”

Res ens cal

i tornem a l’origen de tots, de tot, perquè

res ens falta, res hem de menester

i com la terra de la terra i les cendres de la pols, dels deserts roents

la inacabable espurna d’un l’alè eteri, el vents amagats a la foscor

les aigües marines al fons, clouen les seves parpelles

cau la terra de la terra, cau sense el paracaigudes del cel salvador

no hi ha aturadors que valguin, ni la vida intangible

res ens queda, res tenim

i de les velles rialles podrides sorgeix el silenci, el silenci invisible

el batec de les paraules ens ennuega, ens ofega l’esperit

i la llum dels seus silencis ens porta la nit, 

res ens cal, l'infinit

Les eleccions del 25-N: el “Plebiscit” del President Mas

El President de la Generalitat ha donat per acabat el curs polític actual. Ara toca canviar la tàctica. Després del cop de porta d’en Rajoy (més que previsible, malgrat la seva qüestionable intel·ligència política) a les reiterades demandes de fer un Pacte fiscal entre l’Estat central i la Generalitat, la nova estratègia de CiU ara és posar-ho tot al cova per tal d’aconseguir un Estat català propi, a partir de convocar una consulta? un referèndum? ... sobre la independència de Catalunya i la segregació envers Espanya, en el marc de la Unió Europea, davant la pressió popular i les demandes d ’una part important de la ciutadania de Catalunya. Ara, el president Mas convoca eleccions en clau de plebiscit. Ara vol arrasar, vol passar per damunt de l’esquerra social i nacional, i de totes les altres opcions independentistes, o de caire espanyolista,  per tal de tenir què?  més força per negociar a Madrid, amb l’Estat central?; a Brussel·les, amb la Comissió i el Parlament  de la Unió Europea?

Hi han aspectes que són preocupants  i sobre els quals cal reflexionar: és real aquesta intenció, aquesta voluntat independentista de CiU? És real el canvi d’estratègia? O estem davant d’una nova acrobàcia política? Quin és el paper que espera en Mas que faci la dreta econòmica catalana, especialment la gran burgesia (les 400 famílies i el nucli dur de 25 o 30, que deia en Josep Ramoneda), en una època en que s’ha tornat transnacional; en uns temps  en que  la profundíssima crisi econòmica que patim, i a la qual no se li veu un final a mig termini, ha conduït  les protestes populars cap el model d’Estat en lloc de fer-ho cap a les continuades rebaixes socials, i l’aprofundiment de la crisi pot esdevenir insostenible per a la gent?

De ben segur que, en som molts els que no hi creiem gaire en la voluntat real del canvi d’estratègia de CiU; i que pensem que no és res més que un altre pas  en la tàctica de sempre, a remolc, ara, d’unes circumstàncies que el govern de CiU no ha estat capaç de controlar: ha atiat el foc i se li han encès les brases.  I pel que fa a les forces polítiques que es diuen d’esquerra, la seva debilitat és evident: amb un PSC en fallida tècnica, trencat políticament, les nacionalistes  (ERC, Reagrupament, SI) continuen dividides, corcades per lluites internes i plegades  de personalismes, i amb una definició social més aviat dubtosa. I les més arrelades al territori, com ara les CUP, no tenen la massa  crítica necessària per incidir seriosament en l’escenari polític. I pel que fa a l’esquerra social (EUiA i ICV), legítimament abocada a la defensa dels drets laborals i socials de la classe treballadora, el debat sobre el problema nacional l’agafa a contrapeu i a la defensiva, internament, conscient que la seva pluralitat és, en aquest cas, el seu taló d’Aquil·les.

 I mentre tots plegat discutim si són tiris o són troians, la gran burgesia espanyola i catalana ens estafa i ens roba, fent que les condicions de vida i de treball de les ciutadanes i els ciutadans del nostre país siguin cada dia més precàries. I sembla que, la major part de la classe política catalana i espanyola ens distreu i ens enganya, fent que la confrontació ideològica sobre l’independentisme, el federalisme o l’ espanyolisme més ranci amagui els problemes reals de les persones. A voltes, hom té la sensació que és una batalla preconcebuda, atiada des del  Palau de la Generalitat  i els seus mitjans de comunicació, i des de la Moncloa, amb l’ajut d’altres institucions, administracions públiques(com ara la pròpia Monarquia, el Tribunal Suprem, l’Església catòlica, l’exèrcit, ...) i dels mitjans de comunicació nacionals, per confondre a la gent, per fer-li oblidar els seus problemes reals, com si amb la tradicional tàctica de confrontació i distracció Barça-Madrid no n’hi hagés prou.

El govern d’en Rajoy i el PP, a Madrid, amb el suport de CiU pel que fa a tots els temes econòmics i de política social, representa  el mateix que el govern d’en Mas i CiU, a Catalunya, amb el suport del PP amb la seva política econòmica antisocial: tots defensen el mateix model social neoliberal. Un model que protegeix els mateixos interessos econòmics, els de  de la gran burgesia financera parasitària i industrial internacional que, davant un món en canvi, s’atrinxera per fer pagar la crisi als de sempre, als que menys tenen, als treballadors i a les treballadores de qualsevol condició i país.  Si el PP retalla a nivell de tot l’Estat, CiU fa el mateix a Catalunya. Com a la pintura d’en Goya, són hereus del mateix Saturn que es menja a la seva gent,  per continuar conservant  els seus privilegis.

En aquest escenari, les legítimes aspiracions a la lliure disposició del poble de Catalunya  no es poden veure manipulades per les decisions d’un president i d’un govern que, amb l’avançament de les eleccions,  només persegueix un suport plebiscitari, incondicionat per legitimar, encara més, la creixent espiral de retallades en tots els àmbits de la vida en societat: cultura, educació, sanitat, assistència social, condicions laborals, .... La tradicional tàctica de confrontació “victimista” del “pujolisme” de CiU, amb en Mas, a fet un salt endavant, confonent tàctica i estratègia. Una estratègia que no va enlloc, i que només amaga les vergonyes de la seva política antisocial, i que abona inconscientment un terreny cada cop més empantanegat: treballar-lo per tenir una bona collita serà una feina irrealitzable. Con en els temps de la “Lliga Regionalista”, de la “por” de la burgesia catalana per la revolta social poden sortir nous fracassos i traïcions, que haurem de pagar entre tots. Catalunya no és Kosovo, perquè Espanya no són els Balcans; però tampoc vol ser, com Andorra, un país sense drets socials, com deia fa pocs dies el bon amic Argemir González.

Seria fatal!  tots plegats tornaríem a ensopegar amb la mateixa pedra.  La dreta catalana i la espanyola ens manipula i ens porta cap el empobriment social i la dependència internacional.  Els ciutadans i les ciutadanes del nostre país no podem seguir per aquest camí de precarietat i d’atur desenfrenat, on els joves, la gent gran, les dones, els aturats i els immigrants en pateixen, especialment,  les conseqüències.  

Cal que la política i l’economia es posin al servei de les persones. L’espiral de retallades i de precarietat no porta enlloc. Dret a decidir? sí; però, drets socials i laborals, també!

Cal engegar un procés constituent  a nivell de l’Estat i refer el sistema representatiu de la democràcia que es va encetar amb la transició espanyola de finals dels anys 70; redefinint el paper dels partits polítics i donant veu al món associatiu, en la seva dimensió més àmplia.

Cal refer el diàleg nacional i pactar el camí per aconseguir un nou model d’Estat, on tot sigui possible, per tal de racionalitzar-lo i fer-lo entenedor, a fora i a dintre. És més difícil fer que desfer, però aquest és el repte. Part de la comunitat internacional pot veure amb bons ulls el canvi en el model d’Estat, però el Dret internacional és ambigu i el pacte s’ha de fer a nivell d’Estat.

I cal que el dia 25 de novembre li demostrem al president Mas que aquí, a Catalunya, hi ha una nació de ciutadans i ciutadanes  que no són súbdits, ni súbdites, de ningú, i que no es deixaran  enganyar i robar per sempre més. Així sia.

Les escales d'en Gervasi: a la recerca del mar d'Afrodita

On el mar del Baix Empordà és més salvatge; on el bany estival és més agraït; on la costa és més abrupte; on la natura encara no ha estat gairebé modificada per l’actuació humana; on els camins de ronda són inexistents i el pas és sempre precari, sovint perillós, fent o cercant corriols per resseguir el perfil de la costa, aquest és l’indret, entre Tamariu i Llafranc, on podem trobar un dels darrers reductes inviolats de tota la costa: les escales d’en Gervasi. I dic inviolat malgrat l’existència de les restes d’aquestes escales construïdes pel paleta Lluís Mayol i la seva dona  al llarg de tot un any. En aquest cas, es justifica per la possibilitat d’arribar fins a vora el mar amb un risc acceptable. En qualsevol cas, però, la natura, mica en mica, està tornant a posar les coses el seu lloc.

les escales d'en Gervasi

El paratge que presideix aquest petit racó de la costa és el lloc que va escollir, l’any 1908, en Gervasi  Isern, popular taverner de la plaça Nova de Palafrugell, per anar a viure, el veure que el creixement urbanístic de la vila passava pel damunt de la darrera  torre de l’antiga muralla de Palafrugell, la Torre del Consell o d’en Moragues, on ell tenia la seva antiga taverna. No va acceptar de bon grat el pas cap a una pretesa modernitat. I allà, en un petit Finisterre local, al final del paratge Ros Lluny, en una finca que havia sigut de la família Puigmal, en Gervasi va refer una antiga vinya, abandonada des de l’època de la fil·loxera, per dedicar-se a la venda del vi que li proporcionava els seus ceps i gaudir d’uns paratges inoblidables abocats sobre el mar; sobre un mar brau, perillós i poc accessible. 

panoràmica sobre el mar de Tamariu des de la terrassa de la barraca

En Gervasi, era un personatge singular: li agradava pescar, xerrar i tocar el corn. Tres cops al dia bufava, amb tota la força dels seus pulmons, un gran cargol de mar: al mati, a punta de clar; al migdia, a l’hora d’anar a dinar; i al vespre, quan el sol, es replegava per darreres les Gavarres. Eren els moments més importants del dia. També, li agradava baixar fins a mar a pescar: a la punta de n’Estela i a la cova de la Truja, tot passant pel caminet que acabava a les escales; i al fons d’un comal, al costat de tramuntana de la punta, a sobre una bauma, en un lloc que ell li deia la Ultratomba. De fet, el desnivell des del cim fins a l’aigua no és massa important, tot plegat, poc més de 120 metres, però l’accés és difícil, molt abrupte i ple de matolls i esbarzers, de roques, pins i pinassa. Aquí, en Gervasi va ser feliç fins que la parca li va prendre el corn l’any 1926.

niell de la Truja des de les escales d'en Gervasi

Avui, anar a les escales d’en Gervasi no és fàcil. Més aviat diria que, cada cop és més difícil. Abans s’hi podia entrar pel final del camí que, des de la carretera de Palafrugell al far de Sant Sebastià, porta cap aquest paratge del Ros Lluny, ja que la finca, on neix el pas cap a les escales, no estava tancada; però, ara, .... tot ha canviat!  L’antiga barraca s’ha convertit en una gran mansió, el camí d’accés a les escales està mig perdut, i l’entrada a la finca està vallada. I sort encara que, gràcies els pescadors que volen anar a tirar l’ham a l’Endavallada, a la punta del Filferro i a la punta de n’Estela, i a la bona voluntat del propietari de la finca, que no ha barrat del tot el pas pel damunt dels penya-segats, l’accés és penós i difícil, però possible. Per tant, s’hi pot anar, però s’ha de voltar passant per un corriol perdut que ve des de la cala de Gens o el Cau, pel sector de garbí, o be, anar-hi per un, diguem-ne, projecte de sender que, des de tramuntana, puja de la cala Pedrosa fins a l’antiga barraca d’en Gervasi, amb un cert risc per la salut. Fent-lo de pujada, la relliscada pot ser important i perillosa, i tot pot anar-se en orris. Si el fas de baixada, venint des de cala de Gens, la relliscada està gairebé assegurada.

l'Stalin i la punta de n'Estela des de la cala Pedrosa

 Com dèiem, amb tot, potser el millor es anar-hi des de la Pedrosa. El corriol neix darrera la barraca de garbí de la cala, la de Vila Roquills; al costat d’on hi havia una antiga font, avui desapareguda, i té un tram inicial, per sobre la barraca, difícil i relliscós. Després, passat el primer rec que s’aboca sobre el mar, s’encabrita cap amunt (no cap a dalt a la dreta, que no porta enlloc) i el camí agafa volada, les vistes són espectaculars: si anem amb una certa precaució veurem algunes de les roques i dels indrets de la costa que l’imaginari popular ha batejat amb noms ben singulars, com ara: la Poltrona, per la forma de seient de la roca; el Llençolet, per la seva blancor; l’Stalin, pel seu perfil, tot mirant-t’ho de cantó; els Rentadors, pel grau de poliment de la seva superfície; la Casa de la Vila, per la fressa continuada del mar en aquest racó, que recorda el permanent garbuix del consistori; o els banys d’Afrodita, celebrant el naixement de la deessa en mig de les ones del mar; la Truja, per la semblança física del niell amb la femella del porc, nom que també es dóna nom a la cova d’aquest indret, o l’esmentada Ultratomba, el lloc predilecte d’en Gervasi  per anar a tocar el corn. Tot són plaers per a la vista i l’esperit.  Arribats al cim, haurem de passar per la mateixa terrassa del davant del que havia estat la barraca del recordat taverner; aquí les vistes sobre el mar de Tamariu són espectaculars. Seguirem pel camí d’accés a la finca i una mica més endavant,  a uns 80 metres del portal d’entrada, a l’esquerra d’un seguit de pilones de formigó del que havia estat una tanca, trobarem el començament del corriol que ens portarà fins a les escales; encara que, de ben segur, en un moment o altre ens perdrem. En qualsevol cas, l’orientació bona és baixant i cap a l’esquerra; buscant els baixos de garbí del roquisser que, sobre el mar, formarà la punta de  n’Estela. El camí baixa serpentejant  fins a trobar l’inici de les escales. Un cop a l’aigua, ens abocarem per veure l’entrada de la cova de la Truja i gaudirem de la vista de la cala d’en Reig, l’illa Blanca i el cap dels Frares. La pesca, aquí, en un bon dia, pot ser agraïda. El bany és sempre espectacular; jo diria que impressiona. La fondària i el color de les aigües, l’onatge que hi sovinteja, l’espectacle mineral, la grandària de les roques i l’alçada del penya-segat són un escenari únic i inoblidable.

l'illa Blanca i la punta dels Frares des de les escales d'en Gervasi

Tornant cap a dalt, anirem de nou al camí principal de la finca; i uns metres més endavant, uns 30 i a uns 50 metres del portal principal, trobarem a ma esquerra el camí que segueix el perfil de la costa, passant més avall d’una altra casa, de la família Vendrell, construïda al mateix cim dels Frares. El camí passa com pot pel damunt de la cala i, després d’anar mig perdut uns 200 metres, baixa cap a la cala de Gens o del Cau, deixant a l’esquerra dos corriols que ens portarien fins a l’Endavallada i fins a la Punta del Filferro, indrets de difícil accés (sobretot el primer), però molt apreciats pels pescadors de canya. A l’Endavallada, farà uns 4 anys, va haver-hi un greu accident, quan un pescador va relliscar i va quedar estabornit i malferit. Encara sort (avantatges de la tecnologia moderna)  que un altre pescador, que va arribar al pesquer al cap d’unes hores,  el va trobar amagat entre les roques, quan el va buscar al moment d’escoltar el so estrident d’un telèfon mòbil  i no veure a ningú: era la dona del pescador que el trucava, ja que era l’hora de dinar i el seu home no havia arribat a casa. El rescat es va tenir que fer per mar amb una embarcació d’auxili.

la punta del Filferro des de l'Endavallada

I és que els camins i corriols de la nostra costa són d’una bellesa excepcional, però cal tenir sempre molta cura. S’ha de tenir molt de respecte pel mar, sí; però, també pels camins i viaranys que hi donen accés. Un accés que, en aquest cas, és feixuc però molt agraït. Arribats a la cala del Cau, podrem gaudir del blau de les seves aigües, de la seva pau i del seu silenci; i ja podrem anar cap el camí del paratge de Ros Lluny, tot recordant en Gervasi  i el seu paradís perdut, amb la barraca, la vinya, el corn, les escales i el mar.

Cosmopolitismo e Internacionalismo (25 años de la creación de Askapena)

per Atilio Borón (sociòleg) i Santiago Alba Rico (filòsef). Publicat a Rebelión i a Gara-Naiz, el 15-10-2012


Una de las ilusiones postmodernas más peligrosas ha sido la de creer que, tras la derrota de la Unión Soviética en la Guerra Fría y a favor de la llamada globalización, era posible por fin la construcción de -según la famosa propuesta de Kant- «una historia universal en clave cosmopolita». La erosión irresistible de los estados como vehículos de la acumulación y la gestión económica, junto a la interdependencia antropológica derivada del uso de las nuevas tecnologías de la información, nos habría convertido a todos en «ciudadanos del mundo», en livianos «consumidores cosmopolitas» por encima de las identidades culturales y las fronteras nacionales. Nada menos cierto.

El problema es que hablar de «globalización» en general es poco riguroso. La globalización capitalista, la única existente, con sus efectos colaterales contradictorios e irreversibles, ha significado una agresión sin precedentes contra los recursos materiales e inmateriales de los pueblos del mundo, como lo demuestra la contracción modernísima, a veces también peligrosa, hacia formas identitarias o religiosas mucho más antiguas que el propio capitalismo. Pero es que la globalización capitalista no es, al contrario que la Ilustración, una campaña filosófica contra las supersticiones, los parentescos estrechos y los vínculos tribales, sino un procedimiento de acumulación económica y de conquista territorial y cultural que reproduce las mismas diferencias de clase y las mismas asimetrías internacionales (con sus relaciones de dominio neocolonial).
Es inmoralmente absurdo pretender que el «derecho nacional de autodeterminación» -la conexión entre la historia y el territorio- habría quedado de hecho suspendido por una «evolución civilizatoria» puramente ilusoria: basta pensar, por ejemplo, en el papel de Alemania dentro de la UE para comprender que los mercados se limitan a repartir de manera desigual, sin negarla o superarla, la soberanía nacional. Pero es que además no puede haber ninguna «evolución civilizatoria», ninguna «etapa superior» de la civilización, si deja a sus espaldas cuestiones de principio sin resolver: no podemos pasar de los estados -suponiendo que ese fuera el caso- sin dar satisfacción a las demandas nacionales de los pueblos invadidos, ocupados y/o oprimidos. Es el Estado de Israel, y no la globalización, el que niega a Palestina su liberación; son los estados francés y español, y no la racionalidad cosmopolita, los que niegan a Catalunya y Euskal Herria su independencia.

Se tiende a creer que lo contrario del cosmopolitismo es el nacionalismo. Pero no es verdad. El cosmopolitismo no es la superación de la nación sino el privilegio de las naciones -y las clases- dominantes. Antes de la crisis, incluso las clases medias españolas podían pasar el fin de semana en París o Londres, hacer tres viajes exóticos al año, comer hoy sushi japonés y mañana fajitas mexicanas, y hacerse la ilusión de que el mundo no tenía confines ni barreras.
Para eso hacía falta cerrar los ojos a dos realidades de acero: la primera es que la libertad de desplazamiento de los turistas europeos estaba garantizada por la posesión de un pasaporte de clase A, y no por la Declaración de DDHH; y que a los verdaderos «cosmopolitas», ciudadanos del mundo sin más identidad que la de su condición humana desnuda, se les retenía o asesinaba en las fronteras -se les retiene y asesina- porque ninguna nación concreta y soberana los reconoce, los protege o los respalda. La diferencia entre turistas y emigrantes, en efecto, desmiente por completo el carácter cosmopolita de la globalización.
¿Los israelíes son más cosmopolitas que los palestinos? No, lo que pasa es que los israelíes son ciudadanos de un estado que ejerce suficiente violencia -y saquea suficiente riqueza- como para olvidar que son la violencia y el robo, y la complicidad internacional con tales crímenes, los que les permiten viajar alegremente por el mundo -mientras que los palestinos no podrían abandonar sus casas sin perderlas para siempre-. ¿Son más cosmopolitas los franceses que los senegaleses? No, es que los franceses pertenecen a una nación tan fuerte y tan injusta que pueden, al mismo tiempo, visitar sin obstáculos Senegal, antigua colonia, e impedir a los senegaleses que visiten Francia. Bajo la globalización capitalista, mecanismo feroz de conquista territorial y de sustracción de bienes materiales e inmateriales, solo hay jerarquía de clases y jerarquía de naciones y por lo tanto el objetivo prioritario de cualquier proyecto emancipatorio de izquierdas debe ser la autodeterminación individual y colectiva en el marco de la soberanía nacional.
El cosmopolitismo es el nombre convenientemente edulcorado del nacionalismo de las clases y las naciones dominantes; el nacionalismo de los pueblos negados u oprimidos es, por su parte, un imperativo de justicia universal. Aún más: la autodeterminación de las clases oprimidas -como ocurre en Latinoamérica y el Caribe- adopta inevitablemente, en el contexto de la globalización capitalista, una dimensión nacionalista. Las clases populares venezolanas, por ejemplo, no pueden liberarse de la pobreza y la opresión sin oponerse a los EEUU y sin reivindicar, por tanto, la soberanía de Venezuela y de la Patria Grande.

Lo contrario del cosmopolitismo es, en realidad, el internacionalismo. El internacionalismo como principio y como práctica presupone un doble reconocimiento: el de que no podemos defendernos de la globalización capitalista sino desde el territorio, definido como conjunto de bienes materiales e inmateriales que pertenecen a una población; y el de que no podemos defender el territorio sin recibir y prestar apoyo a todos aquellos que luchan, en cualquier lugar del mundo, contra las clases y las naciones dominantes. La solidaridad es mucho más que un impulso moral o un instrumento pragmático: es una vacuna infalible contra las quimeras del cosmopolitismo y contra los potenciales fascismos de las identidades étnicas, ontológicas o raciales. Por eso la izquierda ha aceptado siempre como lo más natural y lo más propio de su proyecto liberador la fusión entre el derecho de autodeterminación de los pueblos y el principio de la solidaridad internacionalista.

Atilio Borón a la càtedra Che Guevara

En este sentido, Askapena ha jugado siempre un papel decisivo en la lucha por la independencia de Euskal Herria: sus campañas en solidaridad con Cuba, con Nicaragua, con la revolución bolivariana o con la campaña BDS (Boicot, Desinversiones y Sanciones) en favor de la liberación de Palestina dan testimonio -a un precio a veces muy alto- del firme anclaje socialista del proyecto abertzale. Debe seguir jugando ese papel ahora que, 25 años después de su nacimiento, la fuerza electoral del independentismo vasco, la crisis del Estado español y el lento pero inexorable desmoronamiento del sistema imperialista, del cual la crisis europea es uno de sus más dramáticos indicadores, abren nuevas perspectivas y, por eso mismo, hacen más necesario que nunca mantener el vínculo orgánico entre transformación económico-social y liberación nacional.
Después de todo, como lo demostró el Che Guevara, los únicos verdaderos cosmopolitas -porque están interesados en todas las luchas locales- son precisamente los revolucionarios.

El dret d'autodeterminació dels pobles: els límits del Dret internacional

Des de diferents posicions filosòfiques, les idees de llibertat, d’autonomia i d’igualtat, a part de l’ideal utilitarista de la filosofia política anglesa, donen suport a l’existència d’un Dret natural, com a principi ordenador de la vida en societat. Ara bé, el pas del Dret natural al Dret positiu és un salt qualitatiu que, forçosament, ha d’anar acompanyat de la facultat impositiva i/o coercitiva del poder polític. I és en aquest escenari, el de les possibilitats reals d’exercici dels drets, més enllà del simple precepte moral, en el que ens hem de moure.

un món que hem de refer entre tots

En aquest sentit, com a principi polític, l’autodeterminació dels pobles no és res més que el reflex a nivell  col·lectiu del principi d’autonomia individual que Kant va formular d’una manera decidida. A partir de Kant, l’ésser humà hauria esdevingut un ésser lliure, individualment lliure. Amb independència de l’entorn i de les circumstàncies, les persones ja han sorgit de la foscor de la caverna platònica i són capaces d’afrontar els avatars de la vida i del món. A partir d’aquí, aquesta autonomia de la voluntat individual, es podria, també, extrapolar a nivell col·lectiu; i els pobles, històricament i culturalment constituïts en nacions, també haurien d’ésser lliures i tenir la possibilitat d’emancipar-se de l’Estat opressor.

Al llarg de segle XIX aquest principi polític es manifestà abastament en la reconstrucció del mapa polític europeu i en l’assoliment de la independència i construcció dels nous Estats de la Amèrica central i del sud, davant d’unes Estats colonialistes en hores baixes. A la Amèrica del Nord, però, ja no passà el mateix. Malgrat que  l’any 1776, en aplicació d’aquest principi d’autodeterminació, els propis  Estats Units havien fet la seva Declaració d’Independència, quan varen ser els Estats del sud, l’anomenada Confederació, els que la volgueren respecte a la resta dels Estats del nord, els de la Unió, aquests no la varen acceptar de bon grat. Aquest  fet provocà una sagnant guerra de Secessió, on les causes econòmiques i de construcció d’un mercat interior potent, s’amagaven darrere uns raons d’igualtat racial i de llibertat. Una llibertat, que el propi president nord-americà, Woodrow Wilson, va emprar, en acabar la 1ª Guerra Mundial, en la seva proposta de refer el mapa polític europeu, en  l’intent d’aplicar a Europa un principi de les nacionalitats construït idealment, sense contemplar tots els interessos dels Estats litigants en el conflicte. La fórmula, però, no va reeixir i, en part, la 2ª Guerra Mundial es produí com a conseqüència de les tensions produïdes entre els mateixos adversaris de la primera descontents pels resultats, en el marc d’una profunda crisi econòmica,  en uns moments de canvi de cicle i d’hegemonia política a nivell internacional.

Així, si com a principi polític el dret a l’autodeterminació  tenia un atractiu encaix intel·lectual, com a dret internacional aplicable arreu, va demostrar tenir una perillosa feblesa pràctica. Amb tot però, per primera vegada, l’any 1917 el dret a l’autodeterminació havia estat reconegut formalment per un Estat, la URSS, en la Declaració de Drets dels Pobles de Rússia. L’aplicació pràctica del principi de l’autodeterminació com a norma de dret internacional s’ha produït, però,  sempre a contracor per part dels Estats-nació consolidats, que veuen en l’aplicació pràctica d’aquest principi un perill pel seu potencial econòmic, una pèrdua del seu mercat interior i del seu pes polític en l’escena internacional.

l'inestable equilibri internacional 

Només en acabar la 2ª Guerra Mundial, l’any 1945, el principi polític de l’autodeterminació passà a norma de dret internacional a la Carta de les Nacions Unides, per tal de justificar el procés de descolonització arreu del món.  Així, l’article 1.2 diu que els propòsits de les Nacions Unides són: “Fomentar entre les nacions relacions d’amistat basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i al de la lliure determinació dels pobles ...” En principi, sembla que tot queda clar, o no, perquè es parla del “principi” no del “dret” ; i si seguim en la lectura de la Carta s’entreveu una confusió deliberada en els conceptes: el text inicial parla de governs, parla de pobles, parla de nacions, parla dels Membres de l’Organització; però, i els Estats, on queden els Estats? Quin són els Membres? Els pobles, les nacions, ...?  No, ara sí, també hi surten els Estats: a l’article 2.4 diu que: “els Membres ... s’abstindran de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol Estat... “ i a l’article 2.7 diu: “Cap disposició d’aquesta Carta autoritzarà a les Nacions Unides a intervenir en els assumptes que són essencialment de la jurisdicció interna dels Estats, ...” Per tant, en que queda tot allò, si els afers internes dels Estats són part de la seva sobirania, on queda el Dret a l’autodeterminació dels pobles? Que són les nacions, els Estats? O millor dit, no serà que, en realitat, els Estats són las nacions? Les Nacions Unides. L’article 3 ho deixa molt clar: “són membres originaris de les Nacions Unides els Estats que ....” L’ambivalència conceptual estava servida: el dret a l’autodeterminació només és vàlid per a la creació de nous Estats sorgits d’un procés de pèrdua de sobirania de l’Estat precedent, l’Estat colonial. Ja no es tracta d’un dret internacional per aplicar en un procés estatal intern, sinó d’un dret d’intervenció  en un procés de relacions internacionals.

una entesa difícil pel pes de la realitat

Així, en la resolució de les Nacions Unides nº 1514, de 1960, es declara el dret a la independència dels països colonitzats. I  l’any 1964, a l’hora de proclamar la Declaració Universal dels Dret Humans, no es fa cap declaració explícita del dret d’autodeterminació. No fou un oblit, era la voluntat explicita del sistema d’Estats nacionals creat: l’autodeterminació dels pobles només era vàlida en els casos que calia crear nous estats provinents de la descolonització, i no ho era si del que es tractava era de segregar part d’un territori d’un estat ja consolidat. A l’article 1.1 del Pacte Internacional de Drets civils i polítics, del 19-12-1966, es proclamarà que:  ”Tots els pobles tenen el dret a la lliure determinació...” I en el punt 3, d’aquest mateix article, es diu que: “Els Estats ..... promouran l’exercici del dret a la lliure determinació i respectaran aquest dret de conformitat amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides”.  La confusió segueix essent evident, ja que l’article 27 del mateix Pacte parla de que: “En els Estats en que existeixin minories ètniques, religioses o lingüístiques no es negarà a les persones que pertanyin a aquestes minories el dret que els correspongui, en comú amb la resta de membres del seu grup, a tenir la seva pròpia vida cultural, a professar i practicar la seva religió pròpia i a utilitzar el seu propi idioma”. És evident que la idea de la segregació dels Estats consolidats segueix estan molt lluny de la ment del legislador internacional.

la complexa aplicació del dret internacional

I si això succeeix a l’àmbit dels països capitalistes desenvolupats, a l’àmbit de les relacions internacionals entre els blocs passa tres quarts del mateix: tant a les resolucions del Pacte internacional de drets civils i polítics de l’Acta final de Hèlsinki, dels anys 1973-1975,  com a les Declaracions del Moviment dels països no alineats (MPNA), dels anys 1970 i 1973, fetes a Lusaka i Alger, el dret a la lliure disposició dels pobles es contempla en referència en el context de l’equilibri geopolític de la Guerra Freda, en un cas, o del procés d’independència política, econòmica i social dels nous Estats sorgits del procés de descolonització.  Amb tot, i malgrat que l’objectiu final de la Declaració sobre els Principis de Dret Internacional, de la Resolució 2625 de les Nacions Unides,  de 24-10-1970, és el manteniment de les relacions d’amistat i cooperació entre els Estats, a fi i efecte de protegir la sobirania i la independència  dels Estats respecte a qualsevol intervenció per part d’un altre Estat estranger, el text que conté aquesta Resolució diu que: “Tot Estat té el deure de promoure, mitjançant acció conjunta o individual, l’aplicació del principi d’igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles, ...” i que “L’establiment d’un Estat sobirà i independent, la lliure associació o integració amb un Estat independent o l’adquisició de qualsevol altra condició política lliurament decidida per un poble constitueixen formes de l’exercici del dret de lliure determinació d’aquest poble.” La lletra del text obre porta a noves interpretacions: ja no és parla aquí de minories que tinguin dret a la seva pròpia vida cultural, religiosa o lingüística; sinó de el sentit de l’expressió “poble”. En aquest punt, cal entrecreuar la interpretació del Principi d’autodeterminació amb la del Principi de les Nacionalitats. Conceptualment, si un poble és, o es considera ell mateix per efecte de la seva voluntat explícita, una nació històricament constituïda el Dret internacional hauria de garantir el seu dret a la lliure determinació política.

una consulta que sempre fa por

Hem arribat al punt inicial d’aquest escrit, a la pregunta que es desprèn tota l’estona: en tant que principi polític basat en un “dret natural” a la lliure disposició dels pobles, en quins casos i en quins moments històrics és aplicable per tal de convertir-se en un de dret polític positiu, en un dret internacional?  Perquè, de fet, en l’àmbit de les Relacions internacionals, de sempre s’ha donat una tensió entre l’ideal polític i la política real. I també és cert que habitualment la “Realpolitik” passa sempre per davant dels ideals polítics: només quan les circumstàncies de la lluita ideològica, dels interessos econòmics  o del (des)equilibri de forces a nivell internacional ho aconsellen els Estats pregonen les virtuts d’aquest dret, com fou el cas de la desmembració de l’antiga URSS a partir de l’any  1990, o de l’antiga Iugoslàvia a partir del 1991, davant una d’una política exterior germànica precipitada en el reconeixement de Croàcia i Eslovènia i d’una resta d’Europa indolent i perplexa; per no parlar de la segregació sobtada de Txecoslovaquia.  

i sovint només es busca la llibertat

L’exercici real del dret a l’autodeterminació i de secessió evidencia, un cop més, els límits reals del Dret internacional o, millor dit, del Dret interestatal. D’una banda, la sorra i el vent del desert algerià del Tindouf encara troben la cara i les mans del poble saharaui, en un èxode que fa 37 anys que dura; i, d’un altre, les cendres de les nacions balcàniques, que encetaren el cicle de les guerres mundials als inicis del segle XX, encara cremen a Kosovo. 

El mirador i la "banyera de la russa": un paradís mig perdut

vista cap a migjorn des del promontori

Quan un bon dia de l’any 1927 la Dorothy Webster i el seu marit, el Nicholas Woevodski, varen desembarcar a un indret de la costa, que un Ferran Agulló inspirat i ple de romanticisme, un altre bon dia de l’any 1908, va batejar com a Brava (no se si amb voluntat taurina), del litoral del Baix Empordà i varen copsar el ritme del país, de ben segur varen pensar: “aquí la gent va a la seva, són xerraires però tenen una patxoca de cal ample, no s’escandalitzaran per res; encara farem negoci i podrem viure bé i tranquils, i al costat del mar, ...  i quin mar, senyor meu! Ens farem una bona caseta com a senyera i a viure”. I tal dit, tal fet.

la banyera de "la russa" des del camí de la cala d'en Massoni

I és que, en Nicholas, coronel del tsar Nicolau II i emparentat amb la noblesa russa, feia també d’arquitecte; i, com a bon rus de posició, va acabar fugint de la Rússia revolucionaria per acabar cassant-se, amb segones noces, amb la Dorothy, una aristòcrata anglesa d’una gran bellesa, de fort caràcter, avançada en el temps, i molt aficionada a la decoració, a les antiguitats i als amants ocasionals; fet no gaire ben vist a la victoriana societat anglesa de les primeries del segle passat. Així, la Dorothy i en Nicholas, varen comprar, per quatre rals, el paratge on avui hi ha el Jardí Botànic del Cap Roig, on aviat varen començar el que seria l’obra de la seva vida, un castell amb pretensions medievals (imitant el monestir de Poblet) al costat del mar, i envoltat per un gran jardí. Amb les obres de la construcció del castell es donaren a conèixer i en Nicholas va tenir diversos encàrrecs, que els va permetre anar fent bullir l’olla durant uns quants anys. De fet, la Dorothy i en Nicholas no hi varen viure mai al castell. Les obres varen durar molts anys, més de 30; degut el seu elevat cost, a les dificultat econòmiques de la parella i a les circumstàncies de la guerra civil espanyola. No es varen acabar fins el 1975, mort ja en Nicholas, i gràcies a la contraprestació econòmica del contracte de cessió que varen fer l’any 1969 a favor de la Caixa de Girona; cessió que es va concretar a la mort de la Dorothy, amb 91 anys, a l’any 1980. Varen viure sempre a la finca que dóna l’accés als jardins, al  “gate house” del village, li deien, però varen gaudir sempre d’uns paratges paradisíacs.

túnel o pont d'entrada a la banyera

I és que tota la zona del Cap Roig és d’una bellesa esplendent. Al cim, una petita torre de guaita ens recorda la seva antiga funcionalitat estratègica. Els pins, el gran jardí, i al final el promontori del cap, mirant a llevant, mentre s’endinsa cap el mar com una punta de llança, tot deixant Calella al costat de tramuntana, en una de les vistes més boniques de l’antic barri mariner de Palafrugell. El penya-segat, en aquesta banda nord, és considerable. Tant els va agradar el paratge que és aquí on reposen les restes dels matrimoni Woevodski (i del seu gos, Nerón, i del seu gat, Bonzo), en unes senzilles tombes, mirant el mar.
Al costat de migjorn, el bosc declina suaument cercant la salabror marina, per acabar en un esfilagarsat penya-segat que dóna sobre la cala d’en Massoni. Aquí, la fusió de la geologia mineral amb les enlluernadores aigües marines, per sota de l’exuberant botànica del paratge, composen una simfonia inacabable.  L’encanteri hi cristal•litza diàriament, a tota hora: la fressa del mar, la solitud inabastable, el perfum dels pins emulsionat per la marinada, la sensació de pau i felicitat, ... és tot un viatge interior.  I en aquest punt, tot just a l’inici del promontori, és on varen construir un petit cobert mirant al mar, un petit mirador, amb una llar de foc vora la porta, on un cambrer amb guants blancs els servia l’aperitiu, estiu i hivern.

mirador

Pocs metres abans d’arribar al mirador un corriol baixa fins el mar que mira a la cala. I allà el roquisser desplega tota la seva potència, construint una veritable piscina natural, amb túnel inclòs: és l’indret conegut com la “banyera de la russa”; el bany predilecta de la Dorothy Webster. Diuen que la Dorothy baixava fins al mar pujada sobre uns burros que es deien Lunes i Navidad; però, de fet, la baixada és suau i curta, i per res recorda a la d‘un altre indret meravellós de la Mediterrània, la del poble de Santorini fins el mar, on l’ús d’aquest tipus d’animal pot estar més justificada, si no és pateix de vertigen.

Avui, però, per desgràcia, o més ben dit, per gràcia, voluntat o deixadesa, de l’actual propietària de la finca, la Fundació de la Caixa (que, en aquest cas, segueix la mateixa política social de l’anterior propietària, la Fundació de la Caixa de Girona), el paratge està molt degradat, el corriol està descalçat, envaït per tot de plantes al•lòctones, amb pins trencats que dificulten el pas, ... Tot plegat revela una voluntat explícita d’amagar l’indret, de privar-lo al gaudir públic.

porta de sortida cap el promontori, les tombes i la banyera

Aquesta voluntat privatitzadora es concreta, també, amb el tancament del camí de ronda que, des del camí que porta a la cala d’en Massoni, volta el costat de migjorn del jardí. Tot un seguit de portes tancades, de plantes caigudes i sense cap cura en la conservació de l’espai extern a la finca. Tot plegat, una vergonya inadmissible en uns temps en que, pel que sembla, fins i tot les administracions públiques es preocupen de cuidar millor els espais públics. Administració, però, que encara no ha arribat a actuar en aquest indret, on sembla que l’únic fet rellevant sigui l'elitista festival de música que es fa a l’estiu. Per tant, per poder-hi accedir, el millor és pagar l’entrada i demanar permís per visitar la tomba dels “russos”, per tal que us obrin la porta d’accés al promontori. Jo, la veritat és qui hi anat en diverses ocasions, i sempre ho he fet a la brutesca: buscant l’abandonat camí de ronda, a despit d’esgarrinxar-me les cames i els braços, i, inclús, de haver-me de discutir (de manera educada, això sí) amb el responsable del Jardí, reclamant el meu dret a passar per un camí de ronda públic situat a l’àmbit de protecció de la zona marítima i terrestre, com em va passar la setmana passada.