Les escales d'en Gervasi: a la recerca del mar d'Afrodita

On el mar del Baix Empordà és més salvatge; on el bany estival és més agraït; on la costa és més abrupte; on la natura encara no ha estat gairebé modificada per l’actuació humana; on els camins de ronda són inexistents i el pas és sempre precari, sovint perillós, fent o cercant corriols per resseguir el perfil de la costa, aquest és l’indret, entre Tamariu i Llafranc, on podem trobar un dels darrers reductes inviolats de tota la costa: les escales d’en Gervasi. I dic inviolat malgrat l’existència de les restes d’aquestes escales construïdes pel paleta Lluís Mayol i la seva dona  al llarg de tot un any. En aquest cas, es justifica per la possibilitat d’arribar fins a vora el mar amb un risc acceptable. En qualsevol cas, però, la natura, mica en mica, està tornant a posar les coses el seu lloc.

les escales d'en Gervasi

El paratge que presideix aquest petit racó de la costa és el lloc que va escollir, l’any 1908, en Gervasi  Isern, popular taverner de la plaça Nova de Palafrugell, per anar a viure, el veure que el creixement urbanístic de la vila passava pel damunt de la darrera  torre de l’antiga muralla de Palafrugell, la Torre del Consell o d’en Moragues, on ell tenia la seva antiga taverna. No va acceptar de bon grat el pas cap a una pretesa modernitat. I allà, en un petit Finisterre local, al final del paratge Ros Lluny, en una finca que havia sigut de la família Puigmal, en Gervasi va refer una antiga vinya, abandonada des de l’època de la fil·loxera, per dedicar-se a la venda del vi que li proporcionava els seus ceps i gaudir d’uns paratges inoblidables abocats sobre el mar; sobre un mar brau, perillós i poc accessible. 

panoràmica sobre el mar de Tamariu des de la terrassa de la barraca

En Gervasi, era un personatge singular: li agradava pescar, xerrar i tocar el corn. Tres cops al dia bufava, amb tota la força dels seus pulmons, un gran cargol de mar: al mati, a punta de clar; al migdia, a l’hora d’anar a dinar; i al vespre, quan el sol, es replegava per darreres les Gavarres. Eren els moments més importants del dia. També, li agradava baixar fins a mar a pescar: a la punta de n’Estela i a la cova de la Truja, tot passant pel caminet que acabava a les escales; i al fons d’un comal, al costat de tramuntana de la punta, a sobre una bauma, en un lloc que ell li deia la Ultratomba. De fet, el desnivell des del cim fins a l’aigua no és massa important, tot plegat, poc més de 120 metres, però l’accés és difícil, molt abrupte i ple de matolls i esbarzers, de roques, pins i pinassa. Aquí, en Gervasi va ser feliç fins que la parca li va prendre el corn l’any 1926.

niell de la Truja des de les escales d'en Gervasi

Avui, anar a les escales d’en Gervasi no és fàcil. Més aviat diria que, cada cop és més difícil. Abans s’hi podia entrar pel final del camí que, des de la carretera de Palafrugell al far de Sant Sebastià, porta cap aquest paratge del Ros Lluny, ja que la finca, on neix el pas cap a les escales, no estava tancada; però, ara, .... tot ha canviat!  L’antiga barraca s’ha convertit en una gran mansió, el camí d’accés a les escales està mig perdut, i l’entrada a la finca està vallada. I sort encara que, gràcies els pescadors que volen anar a tirar l’ham a l’Endavallada, a la punta del Filferro i a la punta de n’Estela, i a la bona voluntat del propietari de la finca, que no ha barrat del tot el pas pel damunt dels penya-segats, l’accés és penós i difícil, però possible. Per tant, s’hi pot anar, però s’ha de voltar passant per un corriol perdut que ve des de la cala de Gens o el Cau, pel sector de garbí, o be, anar-hi per un, diguem-ne, projecte de sender que, des de tramuntana, puja de la cala Pedrosa fins a l’antiga barraca d’en Gervasi, amb un cert risc per la salut. Fent-lo de pujada, la relliscada pot ser important i perillosa, i tot pot anar-se en orris. Si el fas de baixada, venint des de cala de Gens, la relliscada està gairebé assegurada.

l'Stalin i la punta de n'Estela des de la cala Pedrosa

 Com dèiem, amb tot, potser el millor es anar-hi des de la Pedrosa. El corriol neix darrera la barraca de garbí de la cala, la de Vila Roquills; al costat d’on hi havia una antiga font, avui desapareguda, i té un tram inicial, per sobre la barraca, difícil i relliscós. Després, passat el primer rec que s’aboca sobre el mar, s’encabrita cap amunt (no cap a dalt a la dreta, que no porta enlloc) i el camí agafa volada, les vistes són espectaculars: si anem amb una certa precaució veurem algunes de les roques i dels indrets de la costa que l’imaginari popular ha batejat amb noms ben singulars, com ara: la Poltrona, per la forma de seient de la roca; el Llençolet, per la seva blancor; l’Stalin, pel seu perfil, tot mirant-t’ho de cantó; els Rentadors, pel grau de poliment de la seva superfície; la Casa de la Vila, per la fressa continuada del mar en aquest racó, que recorda el permanent garbuix del consistori; o els banys d’Afrodita, celebrant el naixement de la deessa en mig de les ones del mar; la Truja, per la semblança física del niell amb la femella del porc, nom que també es dóna nom a la cova d’aquest indret, o l’esmentada Ultratomba, el lloc predilecte d’en Gervasi  per anar a tocar el corn. Tot són plaers per a la vista i l’esperit.  Arribats al cim, haurem de passar per la mateixa terrassa del davant del que havia estat la barraca del recordat taverner; aquí les vistes sobre el mar de Tamariu són espectaculars. Seguirem pel camí d’accés a la finca i una mica més endavant,  a uns 80 metres del portal d’entrada, a l’esquerra d’un seguit de pilones de formigó del que havia estat una tanca, trobarem el començament del corriol que ens portarà fins a les escales; encara que, de ben segur, en un moment o altre ens perdrem. En qualsevol cas, l’orientació bona és baixant i cap a l’esquerra; buscant els baixos de garbí del roquisser que, sobre el mar, formarà la punta de  n’Estela. El camí baixa serpentejant  fins a trobar l’inici de les escales. Un cop a l’aigua, ens abocarem per veure l’entrada de la cova de la Truja i gaudirem de la vista de la cala d’en Reig, l’illa Blanca i el cap dels Frares. La pesca, aquí, en un bon dia, pot ser agraïda. El bany és sempre espectacular; jo diria que impressiona. La fondària i el color de les aigües, l’onatge que hi sovinteja, l’espectacle mineral, la grandària de les roques i l’alçada del penya-segat són un escenari únic i inoblidable.

l'illa Blanca i la punta dels Frares des de les escales d'en Gervasi

Tornant cap a dalt, anirem de nou al camí principal de la finca; i uns metres més endavant, uns 30 i a uns 50 metres del portal principal, trobarem a ma esquerra el camí que segueix el perfil de la costa, passant més avall d’una altra casa, de la família Vendrell, construïda al mateix cim dels Frares. El camí passa com pot pel damunt de la cala i, després d’anar mig perdut uns 200 metres, baixa cap a la cala de Gens o del Cau, deixant a l’esquerra dos corriols que ens portarien fins a l’Endavallada i fins a la Punta del Filferro, indrets de difícil accés (sobretot el primer), però molt apreciats pels pescadors de canya. A l’Endavallada, farà uns 4 anys, va haver-hi un greu accident, quan un pescador va relliscar i va quedar estabornit i malferit. Encara sort (avantatges de la tecnologia moderna)  que un altre pescador, que va arribar al pesquer al cap d’unes hores,  el va trobar amagat entre les roques, quan el va buscar al moment d’escoltar el so estrident d’un telèfon mòbil  i no veure a ningú: era la dona del pescador que el trucava, ja que era l’hora de dinar i el seu home no havia arribat a casa. El rescat es va tenir que fer per mar amb una embarcació d’auxili.

la punta del Filferro des de l'Endavallada

I és que els camins i corriols de la nostra costa són d’una bellesa excepcional, però cal tenir sempre molta cura. S’ha de tenir molt de respecte pel mar, sí; però, també pels camins i viaranys que hi donen accés. Un accés que, en aquest cas, és feixuc però molt agraït. Arribats a la cala del Cau, podrem gaudir del blau de les seves aigües, de la seva pau i del seu silenci; i ja podrem anar cap el camí del paratge de Ros Lluny, tot recordant en Gervasi  i el seu paradís perdut, amb la barraca, la vinya, el corn, les escales i el mar.