El dret d'autodeterminació dels pobles: els límits del Dret internacional

Des de diferents posicions filosòfiques, les idees de llibertat, d’autonomia i d’igualtat, a part de l’ideal utilitarista de la filosofia política anglesa, donen suport a l’existència d’un Dret natural, com a principi ordenador de la vida en societat. Ara bé, el pas del Dret natural al Dret positiu és un salt qualitatiu que, forçosament, ha d’anar acompanyat de la facultat impositiva i/o coercitiva del poder polític. I és en aquest escenari, el de les possibilitats reals d’exercici dels drets, més enllà del simple precepte moral, en el que ens hem de moure.

un món que hem de refer entre tots

En aquest sentit, com a principi polític, l’autodeterminació dels pobles no és res més que el reflex a nivell  col·lectiu del principi d’autonomia individual que Kant va formular d’una manera decidida. A partir de Kant, l’ésser humà hauria esdevingut un ésser lliure, individualment lliure. Amb independència de l’entorn i de les circumstàncies, les persones ja han sorgit de la foscor de la caverna platònica i són capaces d’afrontar els avatars de la vida i del món. A partir d’aquí, aquesta autonomia de la voluntat individual, es podria, també, extrapolar a nivell col·lectiu; i els pobles, històricament i culturalment constituïts en nacions, també haurien d’ésser lliures i tenir la possibilitat d’emancipar-se de l’Estat opressor.

Al llarg de segle XIX aquest principi polític es manifestà abastament en la reconstrucció del mapa polític europeu i en l’assoliment de la independència i construcció dels nous Estats de la Amèrica central i del sud, davant d’unes Estats colonialistes en hores baixes. A la Amèrica del Nord, però, ja no passà el mateix. Malgrat que  l’any 1776, en aplicació d’aquest principi d’autodeterminació, els propis  Estats Units havien fet la seva Declaració d’Independència, quan varen ser els Estats del sud, l’anomenada Confederació, els que la volgueren respecte a la resta dels Estats del nord, els de la Unió, aquests no la varen acceptar de bon grat. Aquest  fet provocà una sagnant guerra de Secessió, on les causes econòmiques i de construcció d’un mercat interior potent, s’amagaven darrere uns raons d’igualtat racial i de llibertat. Una llibertat, que el propi president nord-americà, Woodrow Wilson, va emprar, en acabar la 1ª Guerra Mundial, en la seva proposta de refer el mapa polític europeu, en  l’intent d’aplicar a Europa un principi de les nacionalitats construït idealment, sense contemplar tots els interessos dels Estats litigants en el conflicte. La fórmula, però, no va reeixir i, en part, la 2ª Guerra Mundial es produí com a conseqüència de les tensions produïdes entre els mateixos adversaris de la primera descontents pels resultats, en el marc d’una profunda crisi econòmica,  en uns moments de canvi de cicle i d’hegemonia política a nivell internacional.

Així, si com a principi polític el dret a l’autodeterminació  tenia un atractiu encaix intel·lectual, com a dret internacional aplicable arreu, va demostrar tenir una perillosa feblesa pràctica. Amb tot però, per primera vegada, l’any 1917 el dret a l’autodeterminació havia estat reconegut formalment per un Estat, la URSS, en la Declaració de Drets dels Pobles de Rússia. L’aplicació pràctica del principi de l’autodeterminació com a norma de dret internacional s’ha produït, però,  sempre a contracor per part dels Estats-nació consolidats, que veuen en l’aplicació pràctica d’aquest principi un perill pel seu potencial econòmic, una pèrdua del seu mercat interior i del seu pes polític en l’escena internacional.

l'inestable equilibri internacional 

Només en acabar la 2ª Guerra Mundial, l’any 1945, el principi polític de l’autodeterminació passà a norma de dret internacional a la Carta de les Nacions Unides, per tal de justificar el procés de descolonització arreu del món.  Així, l’article 1.2 diu que els propòsits de les Nacions Unides són: “Fomentar entre les nacions relacions d’amistat basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i al de la lliure determinació dels pobles ...” En principi, sembla que tot queda clar, o no, perquè es parla del “principi” no del “dret” ; i si seguim en la lectura de la Carta s’entreveu una confusió deliberada en els conceptes: el text inicial parla de governs, parla de pobles, parla de nacions, parla dels Membres de l’Organització; però, i els Estats, on queden els Estats? Quin són els Membres? Els pobles, les nacions, ...?  No, ara sí, també hi surten els Estats: a l’article 2.4 diu que: “els Membres ... s’abstindran de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol Estat... “ i a l’article 2.7 diu: “Cap disposició d’aquesta Carta autoritzarà a les Nacions Unides a intervenir en els assumptes que són essencialment de la jurisdicció interna dels Estats, ...” Per tant, en que queda tot allò, si els afers internes dels Estats són part de la seva sobirania, on queda el Dret a l’autodeterminació dels pobles? Que són les nacions, els Estats? O millor dit, no serà que, en realitat, els Estats són las nacions? Les Nacions Unides. L’article 3 ho deixa molt clar: “són membres originaris de les Nacions Unides els Estats que ....” L’ambivalència conceptual estava servida: el dret a l’autodeterminació només és vàlid per a la creació de nous Estats sorgits d’un procés de pèrdua de sobirania de l’Estat precedent, l’Estat colonial. Ja no es tracta d’un dret internacional per aplicar en un procés estatal intern, sinó d’un dret d’intervenció  en un procés de relacions internacionals.

una entesa difícil pel pes de la realitat

Així, en la resolució de les Nacions Unides nº 1514, de 1960, es declara el dret a la independència dels països colonitzats. I  l’any 1964, a l’hora de proclamar la Declaració Universal dels Dret Humans, no es fa cap declaració explícita del dret d’autodeterminació. No fou un oblit, era la voluntat explicita del sistema d’Estats nacionals creat: l’autodeterminació dels pobles només era vàlida en els casos que calia crear nous estats provinents de la descolonització, i no ho era si del que es tractava era de segregar part d’un territori d’un estat ja consolidat. A l’article 1.1 del Pacte Internacional de Drets civils i polítics, del 19-12-1966, es proclamarà que:  ”Tots els pobles tenen el dret a la lliure determinació...” I en el punt 3, d’aquest mateix article, es diu que: “Els Estats ..... promouran l’exercici del dret a la lliure determinació i respectaran aquest dret de conformitat amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides”.  La confusió segueix essent evident, ja que l’article 27 del mateix Pacte parla de que: “En els Estats en que existeixin minories ètniques, religioses o lingüístiques no es negarà a les persones que pertanyin a aquestes minories el dret que els correspongui, en comú amb la resta de membres del seu grup, a tenir la seva pròpia vida cultural, a professar i practicar la seva religió pròpia i a utilitzar el seu propi idioma”. És evident que la idea de la segregació dels Estats consolidats segueix estan molt lluny de la ment del legislador internacional.

la complexa aplicació del dret internacional

I si això succeeix a l’àmbit dels països capitalistes desenvolupats, a l’àmbit de les relacions internacionals entre els blocs passa tres quarts del mateix: tant a les resolucions del Pacte internacional de drets civils i polítics de l’Acta final de Hèlsinki, dels anys 1973-1975,  com a les Declaracions del Moviment dels països no alineats (MPNA), dels anys 1970 i 1973, fetes a Lusaka i Alger, el dret a la lliure disposició dels pobles es contempla en referència en el context de l’equilibri geopolític de la Guerra Freda, en un cas, o del procés d’independència política, econòmica i social dels nous Estats sorgits del procés de descolonització.  Amb tot, i malgrat que l’objectiu final de la Declaració sobre els Principis de Dret Internacional, de la Resolució 2625 de les Nacions Unides,  de 24-10-1970, és el manteniment de les relacions d’amistat i cooperació entre els Estats, a fi i efecte de protegir la sobirania i la independència  dels Estats respecte a qualsevol intervenció per part d’un altre Estat estranger, el text que conté aquesta Resolució diu que: “Tot Estat té el deure de promoure, mitjançant acció conjunta o individual, l’aplicació del principi d’igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles, ...” i que “L’establiment d’un Estat sobirà i independent, la lliure associació o integració amb un Estat independent o l’adquisició de qualsevol altra condició política lliurament decidida per un poble constitueixen formes de l’exercici del dret de lliure determinació d’aquest poble.” La lletra del text obre porta a noves interpretacions: ja no és parla aquí de minories que tinguin dret a la seva pròpia vida cultural, religiosa o lingüística; sinó de el sentit de l’expressió “poble”. En aquest punt, cal entrecreuar la interpretació del Principi d’autodeterminació amb la del Principi de les Nacionalitats. Conceptualment, si un poble és, o es considera ell mateix per efecte de la seva voluntat explícita, una nació històricament constituïda el Dret internacional hauria de garantir el seu dret a la lliure determinació política.

una consulta que sempre fa por

Hem arribat al punt inicial d’aquest escrit, a la pregunta que es desprèn tota l’estona: en tant que principi polític basat en un “dret natural” a la lliure disposició dels pobles, en quins casos i en quins moments històrics és aplicable per tal de convertir-se en un de dret polític positiu, en un dret internacional?  Perquè, de fet, en l’àmbit de les Relacions internacionals, de sempre s’ha donat una tensió entre l’ideal polític i la política real. I també és cert que habitualment la “Realpolitik” passa sempre per davant dels ideals polítics: només quan les circumstàncies de la lluita ideològica, dels interessos econòmics  o del (des)equilibri de forces a nivell internacional ho aconsellen els Estats pregonen les virtuts d’aquest dret, com fou el cas de la desmembració de l’antiga URSS a partir de l’any  1990, o de l’antiga Iugoslàvia a partir del 1991, davant una d’una política exterior germànica precipitada en el reconeixement de Croàcia i Eslovènia i d’una resta d’Europa indolent i perplexa; per no parlar de la segregació sobtada de Txecoslovaquia.  

i sovint només es busca la llibertat

L’exercici real del dret a l’autodeterminació i de secessió evidencia, un cop més, els límits reals del Dret internacional o, millor dit, del Dret interestatal. D’una banda, la sorra i el vent del desert algerià del Tindouf encara troben la cara i les mans del poble saharaui, en un èxode que fa 37 anys que dura; i, d’un altre, les cendres de les nacions balcàniques, que encetaren el cicle de les guerres mundials als inicis del segle XX, encara cremen a Kosovo.