talaiot

en un petit pais, un petit cim; un bufec, un crit, una mirada. Tot plegat, un passeig escàs, curt, per un camí abrupte i aspre des d'on veure neixer la llum del sol i cercar l'impertorbable ponent. Com el propi viatge de la vida, un principi i un final, des del cau del nostre propi món per refer-lo cada dia

divendres, 26 d’octubre del 2012

Res ens cal



i tornem a l’origen de tots, de tot, perquè
res ens falta, res hem de menester

i com la terra de la terra i les cendres de la pols, dels deserts roents
la inacabable espurna d’un l’alè eteri, el vents amagats a la foscor
les aigües marines al fons, clouen les seves parpelles
cau la terra de la terra, cau sense el paracaigudes del cel salvador
no hi ha aturadors que valguin, ni la vida intangible
res ens queda, res tenim


i de les velles rialles podrides sorgeix el silenci, el silenci invisible
el batec de les paraules ens ennuega, ens ofega l’esperit
i la llum dels seus silencis ens porta la nit, 
res ens cal, l'infinit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada