El President de
la Generalitat ha donat per acabat el curs polític actual. Ara toca canviar la
tàctica. Després del cop de porta d’en Rajoy (més que previsible, malgrat la
seva qüestionable intel·ligència política) a les reiterades demandes de fer un
Pacte fiscal entre l’Estat central i la Generalitat, la nova estratègia de CiU
ara és posar-ho tot al cova per tal d’aconseguir un Estat català propi, a
partir de convocar una consulta? un referèndum? ... sobre la independència de
Catalunya i la segregació envers Espanya, en el marc de la Unió Europea, davant
la pressió popular i les demandes d ’una part important de la ciutadania de
Catalunya. Ara, el president Mas convoca eleccions en clau de plebiscit. Ara vol arrasar, vol passar
per damunt de l’esquerra social i nacional, i de totes les altres opcions
independentistes, o de caire espanyolista,
per tal de tenir què? més força
per negociar a Madrid, amb l’Estat central?; a Brussel·les, amb la Comissió i
el Parlament de la Unió Europea?
Hi han aspectes
que són preocupants i sobre els quals
cal reflexionar: és real aquesta intenció, aquesta voluntat independentista de
CiU? És real el canvi d’estratègia? O estem davant d’una nova acrobàcia política?
Quin és el paper que espera en Mas que faci la dreta econòmica catalana,
especialment la gran burgesia (les 400 famílies i el nucli dur de 25 o 30, que
deia en Josep Ramoneda), en una època en que s’ha tornat transnacional; en uns
temps en que la profundíssima crisi econòmica que patim, i
a la qual no se li veu un final a mig termini, ha conduït les protestes populars cap el model d’Estat en
lloc de fer-ho cap a les continuades rebaixes socials, i l’aprofundiment de la
crisi pot esdevenir insostenible per a la gent?
De ben segur que,
en som molts els que no hi creiem gaire en la voluntat real del canvi
d’estratègia de CiU; i que pensem que no és res més que un altre pas en la tàctica de sempre, a remolc, ara, d’unes
circumstàncies que el govern de CiU no ha estat capaç de controlar: ha atiat el
foc i se li han encès les brases. I pel
que fa a les forces polítiques que es diuen d’esquerra, la seva debilitat és
evident: amb un PSC en fallida tècnica, trencat políticament, les nacionalistes (ERC, Reagrupament, SI) continuen dividides,
corcades per lluites internes i plegades de personalismes, i amb una definició social més
aviat dubtosa. I les més arrelades al territori, com ara les CUP, no tenen la
massa crítica necessària per incidir
seriosament en l’escenari polític. I pel que fa a l’esquerra social (EUiA i
ICV), legítimament abocada a la defensa dels drets laborals i socials de la
classe treballadora, el debat sobre el problema nacional l’agafa a contrapeu i a
la defensiva, internament, conscient que la seva pluralitat és, en aquest cas,
el seu taló d’Aquil·les.
I mentre tots plegat discutim si són tiris o són troians, la gran burgesia espanyola i catalana ens
estafa i ens roba, fent que les condicions de vida i de treball de les
ciutadanes i els ciutadans del nostre país siguin cada dia més precàries. I
sembla que, la major part de la classe
política catalana i espanyola ens distreu i ens enganya, fent que la
confrontació ideològica sobre l’independentisme, el federalisme o l’
espanyolisme més ranci amagui els problemes reals de les persones. A voltes,
hom té la sensació que és una batalla preconcebuda, atiada des del Palau de la Generalitat i els seus mitjans de comunicació, i des de
la Moncloa, amb l’ajut d’altres institucions, administracions públiques(com ara
la pròpia Monarquia, el Tribunal Suprem, l’Església catòlica, l’exèrcit, ...) i
dels mitjans de comunicació nacionals, per confondre a la gent, per fer-li
oblidar els seus problemes reals, com si amb la tradicional tàctica de
confrontació i distracció Barça-Madrid no n’hi hagés prou.
El govern d’en
Rajoy i el PP, a Madrid, amb el suport de CiU pel que fa a tots els temes
econòmics i de política social, representa el mateix que el govern d’en Mas i CiU, a
Catalunya, amb el suport del PP amb la seva política econòmica antisocial: tots
defensen el mateix model social neoliberal. Un model que protegeix els mateixos
interessos econòmics, els de de la gran
burgesia financera parasitària i industrial internacional que, davant un món en
canvi, s’atrinxera per fer pagar la crisi als de sempre, als que menys tenen,
als treballadors i a les treballadores de qualsevol condició i país. Si el PP retalla a nivell de tot l’Estat, CiU
fa el mateix a Catalunya. Com a la pintura d’en Goya, són hereus del mateix Saturn que es menja a la seva gent, per continuar conservant els seus privilegis.
En aquest
escenari, les legítimes aspiracions a la lliure disposició del poble de
Catalunya no es poden veure manipulades
per les decisions d’un president i d’un govern que, amb l’avançament de les
eleccions, només persegueix un suport plebiscitari, incondicionat per
legitimar, encara més, la creixent espiral de retallades en tots els àmbits de
la vida en societat: cultura, educació, sanitat, assistència social, condicions
laborals, .... La tradicional tàctica de confrontació “victimista” del
“pujolisme” de CiU, amb en Mas, a fet un salt endavant, confonent tàctica i
estratègia. Una estratègia que no va enlloc, i que només amaga les vergonyes de
la seva política antisocial, i que abona inconscientment un terreny cada cop
més empantanegat: treballar-lo per tenir una bona collita serà una feina
irrealitzable. Con en els temps de la “Lliga Regionalista”, de la “por” de la
burgesia catalana per la revolta social poden sortir nous fracassos i
traïcions, que haurem de pagar entre tots. Catalunya no és Kosovo, perquè
Espanya no són els Balcans; però tampoc vol ser, com Andorra, un país sense
drets socials, com deia fa pocs dies el bon amic Argemir González.
Seria fatal! tots plegats tornaríem a ensopegar amb la
mateixa pedra. La dreta catalana i la espanyola
ens manipula i ens porta cap el empobriment social i la dependència
internacional. Els ciutadans i les
ciutadanes del nostre país no podem seguir per aquest camí de precarietat i d’atur
desenfrenat, on els joves, la gent gran, les dones, els aturats i els
immigrants en pateixen, especialment,
les conseqüències.
Cal que la
política i l’economia es posin al servei de les persones. L’espiral de
retallades i de precarietat no porta enlloc. Dret a decidir? sí; però, drets
socials i laborals, també!
Cal engegar un procés constituent a nivell de l’Estat i refer el sistema
representatiu de la democràcia que es va encetar amb la transició espanyola de
finals dels anys 70; redefinint el paper dels partits polítics i donant veu al
món associatiu, en la seva dimensió més àmplia.
Cal refer el diàleg nacional i pactar el camí per
aconseguir un nou model d’Estat, on tot sigui possible, per tal de
racionalitzar-lo i fer-lo entenedor, a fora i a dintre. És més difícil fer que
desfer, però aquest és el repte. Part de la comunitat internacional pot veure
amb bons ulls el canvi en el model d’Estat, però el Dret internacional és
ambigu i el pacte s’ha de fer a nivell d’Estat.
I cal que el dia
25 de novembre li demostrem al president Mas que aquí, a Catalunya, hi ha una
nació de ciutadans i ciutadanes que no
són súbdits, ni súbdites, de ningú, i que no es deixaran enganyar i robar per sempre més. Així sia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada