Les Enteses de Progrés Municipal a les comarques gironines: una interpretació partidista

Per tal d’estudiar el comportament electoral de les Enteses de Progrés Municipal (EPM’s) a les comarques gironines, partirem d’un seguit d’hipòtesi de treball plantejades per inducció que després mirarem de verificar atenent els resultats electorals de les Enteses propiciades per l’esquerra social, representada per Iniciativa per Catalunya-Verds i  Esquerra Unida i Alternativa (a banda dels grups totalment independents, de les PM impulsades pel PSC-PSOE i dels Acords Municipals defensats per ERC) a les diverses localitats gironines; per tal de fer-nos, després, una pregunta fonamental: és positiu pel creixement polític d’ambdues formacions de la coalició de l’esquerra social (ICV i EUiA) del nostre país aquesta renúncia, aquesta opció de sumar esforços amb gent independent (o no, perquè a voltes s’hi sumen simpatitzants d’altres formacions) per tal de poder tenir una major incidència social i electoral a nivell de cada localitat? 

Algunes de les idees que volem verificar són:

-          Hi ha una relativa independència, pel que fa als resultats electorals, del comportament electoral de les EPM’s a nivell local respecte del comportament electoral de la coalició a l’àmbit nacional i estatal

-          Inicialment, és necessària una condició, algun fet important o alguna dinàmica local extraordinària, per tal que les EPM’s puguin reeixir. Amb el pas del temps, i amb la superació dels esdeveniments locals o la normalització de la política local institucional, hi ha una tendència a l’estancament i al declivi de les EPM’s

-          Com més important és la demografia de la població més difícil és l’arrelament de les EPM's; i, en qualsevol cas, hi ha una relació menys directa entre el comportament electoral a nivell de les municipals i el comportament electoral a les conteses d’àmbit nacional o estatal a mesura que creix la demografia del municipi

-          L’obtenció d’uns bon resultats electorals sempre vam vinculats a una bona tasca organitzativa i mediàtica, ja sigui a nivell de les EPM’s com a nivell de la pròpia organització local

Ens referirem, per tant, a les EPM’s de les comarques gironines (malgrat que, per les dades obtingudes, es podria fer referència a la totalitat de les que hi ha a nivell de Catalunya). És clar però que, no pot haver-hi una norma comuna, una conclusió unívoca, per a totes elles. L’origen de l’EPM, l’estructura socioeconòmica de població, la dinàmica poblacional, etc. fan que cada localitat sigui diferent. És el cas, fora de les nostres comarques, de poblacions com Altafulla i Torredembarra, al Tarragonès; de La Granada, a l’Alt Penedès; de Cubelles, al Garraf; de Sant Sadurní d’Anoia, a l’Anoia; d’Abrera, Pallejà, Sant Climent de Llobregat o de Santa Coloma de Cervelló, al Baix Llobregat; d’Argentona, Tiana, Sant Cebrià de Vallalta o Vilassar de Dalt, al Maresme; d’Almacelles o Alpicat, al Segrià; ...  per no parlar d’altres poblacions encara més petites com Olesa de Bonesvalls, Torrelles de Foix, Collbató, Balenyà, la Palma de Cervelló o Sant Pere de Torelló, entre altres.

Com no podia ser d’altra manera, a les nostres comarques, enfortir la pròpia organització, fomentar el debat i la participació, i presentar-se a les diferents conteses “per lliure” ha estat una constant en els darrers anys, en tant que intenció de treball. És a dir, sense oblidar la ideologia pròpia, propugnar l’establiment de plataformes cíviques ciutadanes que permetin afrontar d’una manera més plural i més àmplia les conteses electorals a nivell municipal, per superar la tradicional barrera electoral del 4 o del 5%, que de fa temps té l’esquerra social a Girona, és una constant. Així, s’han fet plataformes d’entesa ciutadana a localitats com Maçanet de la Selva, Riells i Viabrea, Riudarenes o Sant Hilari Sacalm, a la Selva; a Cassà de la Selva, Llagostera o Sant Julià de Ramis, al Gironès;  a Cantallops, Castelló d’Empúries, Navata o Saus, Camallera i Llampaies, a l’Alt Empordà; a Palafrugell i Palamós, sense oblidar-nos de petits municipis com ara Torrent, Regencós o Colomers, al Baix Empordà.

Els estudiarem als efectes de comparació dels resultats electorals i de la seva implantació.

Quadre 1: Comparatiu dels resultats electorals de les EPM’s  gironines a les eleccions locals i de la coalició ICV-EUiA a les eleccions al Congrés i al Parlament (1)

localitat – circumscripció electoral – nom de la candidatura	Cens	Mnp. 2007	Cong.   2008	Parl. 2010	Mnp. 2011	Cong. 2011	Parl.  2012
Nom de la Entesa	2011	% -vots	% - vots	% - vots	% - vots	% - vots	% - vots
Alt Empordà-Girona			3,21%	4,07%		5,48%	5,03%
Cantallops	247	-	3,23%	2,78%	29,95%	2,61%	3,52%
Unió per Cantallops-Entesa			5	4	65	4	6
Castelló d’Empúries	5617	15,4%	3,12%	3,91%	5,68%	4,03%	4,56%
Entesa per Castelló i Empuriabrava (2)		463	92	97	170	113	136
Navata	819	-	3,27%	6,13%	20,35%	9,58%	5,75%
Alternativa per Navata-Entesa			17	34	116	55	37
Saus, Camallera i Llampaies	580	55,80%	7%	7,83%	42,58%	8,46%	7,67%
Grup Independent-EPM-Entesa		279	31	31	195	34	36
Baix Empordà-Girona			3,21%	4,78%		5,48%	6,08%
Begur	2947	13,34%	3,61%	5,28%	5,44%	6,19%	7,45%
Independents Begur i Esclanyà-Entesa		259	71	88	104	115	147
Colomers	156	61,21%	20%	10,91%	72,2%	18,18%	6,01%
Independents pel Progrés de Colomers		71	28	21	73	22	8
Palafrugell	14526	26,33%	2,56%	4,71%	13,93%	4,86%	5,70%
Entesa-Junts per Palafrugell		2085	240	362	1025	418	533
Palamós	12725	11,19%	2,41%	4,86%	5,63%	5,35%	5,64%
Entesa per Palamós i Sant Joan		793	203	350	384	411	479
Regencós	226	26,88%	4,05%	2,72%	38,65%	9,79%	5,35%
Millorem Regencós-Entesa		50	7	4	63	14	9
Torrent (3)	147	62,30%	1,92%	9%	39,08%	8,82%	2,75%
Torrent per Torrent-Entesa		76	2	9	34	9	3
Gironès-Girona			3,21%	5%		5,48%	6,08%
Cassà de la Selva	6632	-	1,95%	3,22%	5,48%	3,80%	4,11%
Tots per un Cassà Millor- Entesa			90	139	209	159	208
Llagostera	5516	13,02%	2,28%	4,53%	9,62%	5,54%	4,89%
Alternativa per Llagostera		422	80	142	300	182	185
Sant Julià de Ramis (4)	2451	9,64%	2,27%	4,28%	10,05%	5,45%	5,68%
Medinyà-1972 - Entesa		145	38	67	156	90	106
La Selva-Girona			3,21%	5,60%		5,48%	7,66%
Maçanet de la Selva	5021	10,46%	2,43%	5,48%	15,31%	5,14%	6,41%
Nou Maçanet-Entesa		280	69	124	389	140	191
Riells i Viabrea	2952	13,21%	4,41%	6,20%	17,55%	6,33%	9,19%
Riells i Viabrea-Entesa		215	80	102	308	118	183
Riudarenes	1573	-	2,78%	4,66%	4,54%	4,70%	4,21%
Entesa per Riuderenes-Can Fornaca			27	41	52	45	46
Sant Hilari Sacalm	4162	15,55%	2,04%	3,17%	30,63%	5,29%	4,38%
P.Independent de les Guilleries- Entesa		453	56	81	845	124	129

Notes:

(1)     - en vermell es ressalten aquells % que destaquen o que estan notablement per sobre de la mitjana

(2)     - a les municipals del 2011 es presentaren dues altres candidatures d’independents: Unitat I Defensa d’Empuriabrava, que va treure 461 vots, un 15,40%; i Independents per Castelló d’Empúries-PM, que n’obtingué 365 vots, un 12,20%

(3)     – en el cas de Torrent les votacions a les municipals són unipersonals, no a una candidatura tancada

(4)     – a les municipals de l’any 2007 la candidatura anava a nom d’ICV-Entesa

Observacions:

A Saus, Camallera i Llampaies el Grup Independent-Entesa treu uns bons resultats a les municipals, en tant que a la resta de les eleccions els resultats també estan clarament per sobre de la mitjana general (tot i patir la competència de la CUP a les eleccions del 2012 al Parlament)

A Cantallops, Navata, Cassà de la Selva i Riudarenes es presenten Enteses per primera vegada a l’any 2011, amb uns resultats discrets a Cassà i Riudarenes i amb bons resultats a Cantallops i Navata. A la resta de les eleccions no es nota cap efecte, malgrat que a Navata sembla que a les eleccions al Congrés del 2011 es va notar l’èxit de les municipals, tot i que en les eleccions al Parlament del 2012 torna a baixar el número de votants per la presència de la candidatura de la CUP

A Palafrugell, i especialment a Palamós, Llagostera, Begur i Torrent, l’Entesa perd força a les eleccions municipals. Tret d’una mica a Begur, no s’observa cap efecte positiu sobre a la coalició ICV-EUiA a les eleccions al Congrés i al Parlament

A Colomers i Regencós el vot a l’Entesa a les municipals està a la banda alta degut a la personalitat i a la pluralitat de les candidatures. Pel que fa a la resta de les eleccions el vot està per sobre la mitjana comarcal a Colomers i per sota a Regencós, probablement degut a la diferent coneixement i incidència social dels candidats (en poblacions molt petites uns quants vots fan variar molt el %)

A Maçanet de la Selva es veu una tendència positiva de l’Entesa a les municipals. I malgrat que els resultats a les eleccions al Congrés i al Parlament estan per sota de les mitjanes de la comarca  s’observa una línia ascendent

En el cas de Riells i Viabrea i a Sant Hilari Sacalm hi ha una tendència positiva de les Enteses  a nivell de les eleccions municipals; especialment a Sant Hilari. S’observa una tendència a un creixement moderat en les eleccions al Congrés i al Parlament a Sant Hilari i més acusat a Riells i Viabrea, per sobre de les mitjanes de la Selva

Conclusions:

1r.- Hi ha municipis mitjans, com ara Llagostera, o inclús més gran, com ara Palafrugell que, malgrat haver obtingut un èxit esclatant en el seu moment inicial, vinculat a una determinada situació de crisi institucional o social a nivell local, més endavant els resultats han reculat ostensiblement (cosa que és pot entendre com a normal si ho comparem amb els resultats de les diferents Enteses per tot el territori); però que, històricament, ens atrevim a afirmar que no ha propiciat cap creixement acceptable a les altres conteses electorals (Parlament i Congrés) a nivell de la coalició. Per exemple, a Palafrugell a les municipals l’Entesa treu un 26,33% i un 13,93%, els anys 2007 i 2011, en tant que a les Generals del 2008 i del 2011, ICV-EUiA, treu un 2,56% i un 4,86%; i al Parlament, l’any 2010 treu un 4,71% i el 2012 un 5,70%; quan les mitjanes de Girona a les Generals i del Baix Empordà al Parlament eren de 3,21% i 4,92%, i 4,78% i 6,08%, respectivament. O sigui, sempre estan per sota de la mitjana. En un altre municipi mitjà-gran, com Palamós, amb pitjors resultats a les municipals, el nivell a les altres eleccions és molt similar.

A un nivell inicial més inferior, Castelló d’Empúries va obtenir uns acceptables resultats a les municipals del 2007 (463 vots, un 15,34%) ; resultats que, després, no ha tornat a repetir. Pel que fa a la resta d’eleccions, estan sempre el mateix baix nivell de les mitjanes de la comarca (4-5%)

De manera similar, en altres petits municipis l’Entesa obté uns bons resultats a nivell municipal però, en canvi, a nivell del Congrés o del Parlament l’elector vota el seu partit tradicional. És el cas de Torrent, o de Regencós, on Millorem Regencós-Entesa, obté els millors resultats de totes les formacions a les municipals del 2007 i del 2011, amb un 26,88% i un 38,65% dels vots, respectivament. Però, tant a Torrent com a Regencós, la coalició ICV-EUiA cau a les Generals  (4,05%, l’any 2008 i 9,79%, el 2011) i a les eleccions al Parlament (2,72%, l’any 2010 i 5,35%, el 2012). Aquest cas de Regencós és il·lustratiu del sentit del que dèiem a dalt de tot, tota vegada que el cap de llista de comarques gironines de la coalició ICV-EUiA en les eleccions al Parlament del 2012 és el mateix cap de llista de l’Entesa a nivell municipal: el 2011, a les municipals, sobre un cens de 226 electors, va rebre 63 vots; a les eleccions del Parlament del 2012, ell mateix rep 9 vots.

A Cantallops, tot i que es presentà la candidatura d’Entesa per primer cop a l’any 2011, sembla passà el mateix: es treuen uns bons resultats a les municipals, però no es nota cap efecte a la resta d’eleccions.

En altres municipis, com ara Sant Julià de Ramis, el vot a l’Entesa està a la banda baixa; i baixos són, també, els resultats a les altres eleccions. El mateix passa a municipis on l’Entesa es presentà per primera vegada a l’any 2011, com ara a Cassà de la Selva i Riudarenes.

2n.- Hi ha, en canvi, algun municipi mitjà, com ara Maçanet de la Selva, on l’Entesa sembla tenir una tendència creixent a nivell de les eleccions locals; o algun municipi més petit, com ara Begur, on l’Entesa, tot i que perd força a nivell local, a les altres conteses electorals el vot creix lentament. A les municipals del 2011 Nou Maçanet-Entesa treu un notable 15,31%, en tant que a les Generals del 2011 ICV-EUiA treu ja un 5,14% i a les eleccions al Parlament s’aconsegueix un 5,48% el 2010 i un 6,41% el 2012, encara per sota la mitjana de la Selva del 5,60% i 7,66%, respectivament. En el cas de Begur, l’Entesa cau del 13,34% del 2007 al 5,44% del 2011, en tant que la coalició millora tant a les Generals (del 3,61% al 6,19%), com a les eleccions del Parlament (del 5,44% al 7,45%), sempre per sobre de la mitjana del Baix Empordà i Girona.

En el petit municipi de Navata es presentà Alternativa per Navata-Entesa l’any 2011 amb uns bons resultats (20,35%). A partir d’aquí, sembla notar-se l’efecte a les altres conteses electorals: 9,58% a les Generals del 2011, tot i que baixa fins el 5,75% a les del Parlament del 2012, per efecte de la presència de la CUP.

3r.- Hi ha municipis on a nivell de les eleccions municipals es treuen uns resultats amb tendència al creixement, i això també es tradueix en un acceptable creixement del vot a l’esquerra social a les eleccions al Congrés i al Parlament. És el cas de Riells i Viabrea (13,21% i 17,55% a les municipals del 2007 i del 2011, respectivament; 6,33% a les Generals del 2011 i 9,19% a les eleccions al Parlament del 2012, per sobre de la mitjana del Gironès i de la Selva, del 5,48% i el 7,66%, respectivament); i en menor mesura a Sant Hilari, que passa del 2,04% a les Generals del 2008, al 5,29% de les del 2011; i del 3,17% de les eleccions al Parlament del 2010 al 4,38% de l’any 2012.

4t.- Hi ha municipis com Saus, Camallera i Llampaies, on l’esquerra social sempre obté uns bons resultats, clarament per sobre de la mitjana. S’obtenen uns bons resultats a les municipals (55,80% i 42,58%, el 2007 i el 2011, respectivament) i també són bons els resultats a la resta de eleccions on es presenta la coalició ICV-EUiA (7% i 8,46% a les Generals del 2008 i 2011; i 7,83% i 7,67% a les del Parlament del 2010 i del 2012, respectivament)

Hi ha altres petits municipis on la pròpia personalitat del cap de llista ha produït al llarg dels anys un corrent d'opinió favorable a l’esquerra social, i això s’ha anat reflectint en un bons resultats a les diferents conteses electorals, malgrat que no podem afirmar que en el seu origen es puguin qualificar ben bé com a Enteses. És el cas de Colomers; i de Vall-llobrega en un altre format que no és estrictament d’EPM.

Resum:

A la vista d’aquestes conclusions, podrem donar unes respostes a aquelles primeres hipòtesis plantejades d’una manera més o menys intuïtiva:

A - Hi ha una independència “relativa” pel que fa els resultats electorals que obtenen les Enteses i els que obté la coalició ICV-EUiA, atenent a les característiques pròpies de cada contesa electoral. Aquesta independència relativa  s’incrementa en la mesura que creix la demografia de la localitat.

B - Atenen les experiències de Llagostera i Palafrugell, per una banda, o de Palamós i Begur, per una altra, queda clar que, per a l’èxit inicial de la candidatura d’Entesa és necessari l’existència d’algun fet local o institucional extraordinari que el faciliti. Després, la continuïtat dependrà de factors diversos; però, de ben segur que, una demografia important dificulta el manteniment del nivell electoral de l’Entesa, i un major coneixement dels candidats; en tant que, un marc demogràfic més petit, pot ésser un factor positiu (exemple de Colomers; Vall-llobrega; Saus, Camallera i Llampaies, ...)

C - El factor demogràfic esdevé molt important, tant pel manteniment de l’Entesa, com per l’efecte sobre la resta de les eleccions. No és determinant, doncs en poblacions petites com ara Torrent, Regencós, Cantallops o, encara que sigui una mica més gran, com és el cas de Riudarenes, no es nota cap efecte positiu. Però, en canvi, en petits municipis com Colomers, Vall-llobrega o Saus, Camallera i Llampaies l’efecte és clarament positiu; i també és positiu en municipis una mica més grans, com ara a Sant Hilari i Riells i Viabrea. Una mica menys, però, també es nota a Maçanet de la Selva i a Begur. A partir d’aquí, en municipis més grans, l’impacte positiu de les Enteses pels resultats de la coalició ICV-EUiA són inapreciable.

D – Encara que sembli una obvietat, és clar que, a banda de les apropiades condicions inicials, és del tot punt necessària una bona tasca d’organització, impuls i comunicació del projecte d’Entesa. L’èxit de les Entesa a Llagostera a l’any 1999, o els de Palafrugell i de Saus, Camallera i Llampaies a l’any 2003 es deu en bona part a aquest fet. Després serà la continuïtat en el treball organitzatiu, el manteniment del prestigi i del carisma dels candidats, el compliment dels objectius proclamats i aconseguir una bona comunicació I inserció en la vida local, els elements que marcaran les tendències a seguir.

Finalment estarem en condicions d’albirar una resposta a aquella pregunta inicial:

En poblacions petites el plantejar-se participar en les eleccions locals amb el format d’Entesa de Progrés Municipal sempre és positiu. Com més petita és la localitat, especialment en àmbits rurals o no urbans, el participar en la política local en el marc d’una Entesa pot servir, a més de fer un bon treball comunitari, per poder pregonar de manera oberta i franca les idees de progrés, justícia  i canvi social que mouen a fer política a l’esquerra social d’ICV i d’EUiA. En la mesura que els candidats obtinguin un reconeixement popular de la seva feina, els resultats de la coalició a mig i llarg termini es veuran incrementats. El votant sap diferenciar l’àmbit de la votació, però el seu vot sempre està condicionat, sempre és una barreja d’ideologia, utilitarisme més o menys racional, empatia personal, i adhesió simbòlica i mediàtica. 

Com més gran és la població més dificultats hi haurà per difondre el discurs polític alternatiu de l’esquerra social. En qualsevol cas, dependrà de la capacitat de mobilització, comunicació i organització de la pròpia agrupació o assemblea local, no ja de l’Entesa, sinó del grup polític d’ICV o d’EUiA, el que els resultats a les eleccions al Congrés o al Parlament siguin més o menys positius. En qualsevol cas, des d’un punt de vista “partidista”, tal i com dèiem en el títol, sembla que hi ha un màxim demogràfic on serà més convenient el treball polític només a l’àmbit de la coalició, que no pas en el d’una EPM. Aquest màxim, pels resultats estudiats, en principi no anirien gaire més enllà de poblacions superiors als 20000 o 25000 habitants. De tota manera, caldrà aprofundir en aquest tema a partir d’un estudi que complementi aquest, un estudi que hauria de tenir en compte, a més dels resultats obtinguts en aquest anàlisi de les EPM’s, els resultats i l’evolució del vot a l’esquerra social en aquelles localitats on hi ha alguna assemblea o agrupació activa d’algun partit de la coalició i el d’aquelles altres localitats on no ni hagi cap, per tal de posar-ho tot en relació.

Altra cosa és que, avui, en un entorn general de profunda crisi econòmica i social, de canvi en el sistema de valors, de transició cap a un nou model social i econòmic, per construir en comú; avui, quan els partits polítics i el sistema institucional que els dóna suport han deixat d’ésser instruments i marcs de referència únics i veritablement útils per a la ciutadania, sembla convenient que, a banda de treballar per potenciar i unificar l’organització política de l’esquerra social que ha de permetre una millor definició del seu perfil ideològic i social, i per perseguir la hegemonia política i cultural, cal, també, propiciar tots aquells àmbits o plataformes  ciutadanes que permetin sumar voluntats de transformació cap una societat més igualitària, més justa i més lliure; sigui on sigui. Els instruments són necessaris si són útils; si no ho són, cal canviar-los.                    

Aquest discurs no s'hauria d'oblidar mai

Val la pena aprofitar les paraules d'un governant savi, com és el cas de les que va fer el President de l'Uruguai a la darrera cimera de Rio+20

“Una felicitat sense wert-gonya”

Heu pensat moltes vegades el que és la felicitat? Oi que sí! Tots ho hem fet, naturalment. És un pensament innocent, juvenil diria jo. Després, amb els anys i la ferocitat de les rutines, és un pensament que el deixes està, allà, ben amagat, i vas fent. La vida, el dia a dia, et marca les pautes i el camí. Però, ves per on, encara a voltes et retrobes amb petites espurnes, amb petits instants que ho són de felicitat, de pau interior. De fet reconec que, de fa temps, quan m’enyoro i la vull retrobar, aquesta felicitat, sé com tinc que fer-ho. Gairebé ho programo. Vaja, vaja, - direu-  un altre que va disfressat per la vida, un altre que porta un llençol.

Però, és cert. Jo, quan vull passar una estona feliç, si tinc el dia lliure i fa un bon sol, agafo, surto de casa, i vaig (tot sol, eh!, és condicio sine qua non) caminant o fent una mica de marxa, si em trobo en bona condició física, fins a cala Estreta. Si és diumenge, allà, estiu i hivern, hi trobaré el “moreno” en pilotes, parant el sol, sense toca l’aigua perquè habitualment, a part de molla està freda; ens saludem i segueixo fins al final de la cala d’en Remendon. Aquí, a la punta del cap de Planes, sempre, cada dia fins a les dotze del migdia, hi ha “l’autònom” que segueix el curs del sol: mira, passeja amunt i avall, s’estira una estona, juga amb una pedra, s’incorpora i torna a mirar, atent a tot el que veu i el que passa en aquest petit racó de la costa. Ens saludarem, parlarem del mar, del vent, de les meduses, de les garoines, ... És un bon noi, té un bon ofici, fa el que vol, és autònom (em  va dir una vegada), una veritable icona de la cala. Després, seguint el clima social propici, que ens vol deixar tal i com vàrem venir al mon, jo també em despullo; i, ni que sigui un moment, acalorat com estic després de la cursa, entro a l’aigua, faig quatre braçades i, després, mirant de no rascar-me amb els perfils esmolats de les infinites roques que protegeixen la mica de platja de les embarcacions, surto i, estirant-me tot nu sobre la sorra gruixuda, gaudeixo d’aquests breus moments.

I ja n’hi ha prou amb això: l’aroma de la sal i dels pins que perfumen el paisatge; davant, el mar enlluernador, les roques espurnejant les aigües gairebé sempre cristallines, les Illes Formigues una mica més enllà, assenyalant el punt de trobada dels disputats límits marítims de Palamós, Palafrugell i Mont-ras, alguna barca de pesca ”d’arrastre”  que va o ve del port de Palamós;  i, coronant-t’ho tot, el sol, ni que sigui el del mes de gener o febrer. Un sol que a mig matí cau de ple sobre els quatre despistats que hi anem  a aquestes cales arrecerades de la tramuntana empordanesa. Ara sí, gaudeixo i divago, m’oblido de tot i tothom, és un bell moment de felicitat plena, un matí lliure sense “wert-gonya”: de moment, no cal pensar-hi més en el món real que trobaré a l’altre costat del cap Roig, un món convuls, ple de ministres mentiders, de polítics corruptes i de banquers escanyapobres. Avui és el meu dia de festa.

En Babia

L’any 1991, en Julio Llamazares va publicar un llibre titulat “En Babia”, que volia reivindicar la bellesa natural i humana de la comarca lleonesa de Babia; i és que amb aquesta expressió “en Babia” , de fa molts i molts anys, es vol definir aquella persona que no hi és, que està absent o distreta. I és que a l’Edat Mitjana, els reis de Lleó varen triar aquest privilegiat paratge com a lloc de repòs, per tal de desconnectar dels afers de la Cort . Per això, quan algú preguntava on estava el rei, els seus consellers contestaven: “el rei està en Babia”.

Avui, potser no es fa servir tan com abans aquesta expressió, malgrat que d’oportunitats no en falten. Cada dia, a tota hora, els nostres il·lustres governants ens il·luminen amb les seves ocurrències. En aquesta amplia mostra, el nostre benvolgut cap de govern ocupa un lloc primigeni: el registrador Rajoy, pren nota de tot el que passa pel país, s’ho apunta i pren decisions pel bé de la comunitat. No fa gaires dies ens va obsequiar amb una dels seus  genials comentaris: “a veces, la decisión más difícil de tomar es no tomar ninguna decisión”, va explicar, amb la seva proverbial prudència.

  

Don Mariano, no canta com el seu homònim Luis, però es la teòrica primera batuta de l’orquestra que està tocant el Rèquiem de Gabriel Fauré  a la sala de concerts d’un Titànic que, assaltat  a bavor pel fred iceberg que ve del nord d’Europa, es decanta de costat abans d’aixecar la proa que ha de portar a tot el passatge al fons de l’oceà. Don Mariano impertèrrit, somriu amb displicència, de quan en quan fa una ganyota, delega (que d’això sí que en sap) en els seus ministres les tasques menys afalagadores i, des del faristol, s’ho mira tot amb un aire distret, com si tot plegat penses que això no va amb ell. Ell només creu el que li diuen els “mercats”, el BCE, la Merkel, en Draghi, el Bundesbank, el FMI, ... ; parla amb l’Obama, amb en Barroso; ... i escolta al Rei. Don Mariano s’ho pot permetre, ell és el director-president d’un govern a la deriva. El diumenge 25 de novembre se’n va anar a dormir content: amb la seva visió estratègica i l’ajut del “caronte” Margallo s’havien posat pals a les rodes a les eleccions catalanes, encara que el dilluns ja li van fer veure que no tot era tan simple; i que a més de la sobirania hi ha la governabilitat. Don Mariano és un asceta. I és que, fer feina? decidir? “ben mirat - pensa - val més que les coses vinguin pel seu propi pes”, i segueix “que n’és de sàvia la filosofia oriental quan diu: seu-te a la porta de casa, no facis rés, contempla, ... ja veuràs passar el cadàver dels teus enemics per davant teu” . I segueix, “al cap i a la fi, que pot passar? que et moris tu primer?, bé, ... ja no n’hi haurà cap de problema, al menys per a mi”.

Així, Don Mariano i els seus acòlits, reivindiquen les grandeses pàtries internes mentre es deixen despullar per les misèries especuladores externes i cada divendres tornen a (in) complir el seu programa electoral, i ens obsequien amb un nou reguitzell de mesures per tenir contents als seus amics banquers, defraudadors d’hisenda,  polítics corruptes, o els mandats que venen de Berlin, la “City” o Nova York. Llàstima que amb tanta gent de l’Opus com hi ha la dreta del País, amb un ministre de l’Interior i tot, no recordin el manament diví: “no aixecaràs falsos testimonis, ni mentiràs”. Llàstima, a Don Mariano i als nostres creients governants només els queda l’esperit jesuític d’en Baltasar Gracian, amb la seva poc original política del “laissez  faire, laissez passer,  le monde va de lui même”. És natural, Don Mariano, com l’antic rei de Lleó, està en Babia. 

Algunes lectures sobre el prereferèndum sobiranista del 25N

Les eleccions del president Mas del 25 de novembre ja s’han fet. Les eleccions fetes en clau de plebiscit han estat un veritable prereferèndum que han posat en evidència la feblesa política de CiU i del president Mas, però que han de servir per clarificar un xic un panorama polític convuls i accelerat. Dels resultats es poden fer diverses lectures, ja sigui en clau de la conjuntura econòmica de crisi i del vot socioeconòmic com, sobre tot, del escenari polític en que s’ha produït el vot en clau sobiranista o, si es vol, en clau de definició nacional.

La primera dada ha constatar és que, per primera vegada, el cens electoral disminueix: passem d’un cens, l’any 2010, de 5.363.688 d’electors/es, a un de 5.290.211. La població de Catalunya comença a disminuir. L’efecte de la crisi econòmica, de ben segur, obliga al retorn d’alguns immigrants cap a la seva residencia d’origen.

en Mas no podrà fer una entrada triomfal

Un segon fet a constatar és l’alta participació. La més elevada en la recent història del Parlament de Catalunya: un 69,56%, 5 punts més que la de l’any 1984 (un 64,36%) i 9 punts i mig per sobre de la mitjana (un 60,01%). El caràcter plebiscitari de la convocatòria ha fet que la ciutadania es mobilitzes per marcar territori.

Una tercera dada és que, atenent l’alta participació deguda a les motivacions sobiranistes, la reculada dels dos grans partits a nivell de Catalunya segueix, de manera lenta però inexorable. La de CiU, iniciada l’any 1999, per l’esgotament del seu discurs polític i el canvi de lideratge, continua, malgrat el miratge del 2010 en que obtingué en termes relatius uns bons resultats, probablement pel propi cansament de l’electorat davant el desprestigi de l’anterior govern del tripartit: amb una gran participació (69,56%), CiU obté poc més de 1,1 milions de vots (un 30,68%); 90.000 menys que el 2010 (un 38,43%, amb una participació del 58,78%); 66.000 menys que el 1999 (un 37,70%, amb una participació del 59,20%); molt lluny dels 1.320.071 de l’any 1995 (un 40,95%, amb una participació del 63,64%). La del PSC, seguint l’estela del PSOE a nivell de l’Estat(amb els miratges de les eleccions al Congrés dels anys 2003 i 2008, pel desprestigi puntual del govern del PP del 11 de març del 2004) també segueix el mateix camí de baixada: tot i l’alta participació, el PSC passa del 31,16%, amb més d’un milió de vots de l’any d’en Maragall, el 2003, al 14,43%, poc més de la meitat de vots, a l’any 2012. La manca d’una política econòmica adequada per satisfer els desitjos dels seus votants, més la falta d’un posicionament clar pel que fa al model d’Estat, per bé que finalment hagi fet una aposta (ferma?) pel “federalisme”, ha fet que hagi perdut la meitat del seu electorat. . I de manera paral·lela, la tendència a un creixement d’ERC, el PP i ICV-EUiA, malgrat que subjecte a oscil·lacions puntuals atenent factors de lideratge o credibilitat política.

Una quarta dada a constatar, lligat a l’anterior, és que el nivell de concentració de vot (suma del percentatge dels dos principals partits) baixa de manera espectacular, passant del 62,10 de l’any 2003, al 45,01 del 2012; i, en conseqüència, la dispersió de vot s’incrementa en un ventall de més pluralitat, on el nivell de competitivitat entre el primer i el segon partit de l’arc parlamentari disminueix, fent que CiU, amb uns mals resultats, guanyi les eleccions sense problemes.

Una altra lectura a fer és que, si les eleccions al Parlament de Catalunya es caracteritzaven fins ara per dos fenòmens diferenciadors respecte a les eleccions al Congrés, com són l’anomenada “abstenció diferencial” i “el vot dual”, ara, i com a conseqüència del caràcter plebiscitari dels comicis, els dos fenòmens han alterat el seu funcionament: l’abstenció diferencial, o no s’ha produït, o ho ha fet en un grau molt petit (es passa d’un abstenció diferencial mitjana  de 10-12 punts  a una abstenció de 2-3 punts; un 30,44% en front del 27,68% de mitjana de les Generals). I, per la seva banda, el que es coneix com a  vot dual, canvia totalment en la seva composició. Ara ja no es tracta que una part dels vots que perd CiU en les eleccions al Congrés vagin al PSC (o al PP, en menor mesura) o, dit d’una altra manera, que els vots que perd el PSC en les eleccions al Parlament vagin a CiU o a l’abstenció, no. Ara es tracta que, per efecte de la crisi i de la política social de l’anterior govern del PSOE a nivell de l’Estat, o la del govern de CiU a Catalunya; i, sobre tot, del debat sobiranista, els vots que perd el PSC van a parar a Ciutadans i al PP (o a UPyD), en clau espanyolista, o a ICV-EUiA (i probablement, a ERC i CIP)  en clau social.

És clar que, en un escenari polític fragmentat, el vot es torna més volàtil, i de ben segur que hi han votants anteriors de CiU  que voten a ERC pel seu discurs més sobiranista i més social, o votants d’ERC, que canvien de vot en favor de la CUP, pel seu discurs d’una major radicalitat, o votants indecisos que voten a Ciutadans o al PP, pel seu discurs més espanyolista.

les cares de preocupació són evidents 

En qualsevol cas, el debat sobiranista no ha tingut un clar vencedor, malgrat que d’una primera lectura es pugui despendre que la suma de CiU, ERC, CUP i ICV-EUiA, doni una aritmètica parlamentaria de 86 diputats sobre 135, l'increment de les posicions sobiranistes ha estat moderat. El seus vots sumats, en tant  que són partits d’àmbit no estatal (PANE’s)  encara que amb diferències pel que fa al model d’Estat, donen un total de 2.093.709 (sense sumar SI) en front dels 1.269.455 dels principals partits d’àmbit estatal (PAE’s), com són  PP i PSC-PSOE, més Ciutadans, pel seu posicionament espanyolista.  En termes percentuals, i malgrat que els vots del PSC es podrien interpretar com vots favorables a un nou model d’Estat de tipus federal i els vots que rep ICV-EUiA reflecteixen més que res una voluntat de respecte pel Dret a decidir que no pas una voluntat decidida cap a una sobirania nacional pròpia, els resultats són que les posicions sobiranistes (afagint els vots de SI) reben  un 59,01% dels vots vàlids (57,36% el 2010; 55,07% el 2006; 54,66% el 2003), o sigui un 40,45% de vots respecte el cens real; en tant que, la defensa del marc estatal actual rep un 34,71% dels vots, un 24% del cens electoral. El camí del sobiranisme polític és molt llarg i ple de recons. Avui per avui, es pot afirmar que la voluntat secessionista a Catalunya (els partits PANE’s menys ICV-EUiA) no va més enllà del 35% de la població. Inclús, la voluntat que es produeixi un canvi en el model d’Estat (suma de tots els vots menys el PP, Ciutadans i UPyD, principalment) no aniria més enllà del 51,48% de la població amb dret a vot de Catalunya. Poca cosa és per un canvi tan important.

La residència censatària

Durant el segle XIX era un fet habitual a la major part dels països “democràtics” occidentals que el dret a votar per triar govern  anés vinculat a un nivell mínim de renda, de patrimoni, de nivell educatiu, .. Era el sufragi conegut com a  “censatari”. És a dir, hi havia dues classes de persones (de fet, tres, perquè les dones no varen poder votar fins al segle XX, en països com ara a Austràlia (1903) o Anglaterra (1918), i a la resta encara més tard): els ciutadans (burgesos, propietaris  i aristòcrates, principalment),  i no ciutadans (obrers, jornalers, …) Mica en mica, però, a base de la lluita social per a la democràcia, els drets polítics s’anaren equiparen als Estats occidentals; encara que, a Espanya, costà una mica més, ja que  no va ser fins el 1931, amb la efímera II República, que s’implantà per primer cop el sufragi “universal”.  

Però, vet aquí que, a la “pell de brau”, que deia l’Espriu, complint el principi de la “identitat perfecta del Ésser” d’en Parmènides, de la immobilitat absoluta: tot retorna a si mateix, res canvia, res es mou. La dreta espanyola “carpetovetónica”, prenyada del seu tradicional absolutisme parasitari i absentista medieval torna als seus orígens (probablement, no els havia deixat mai, aquests orígens)  i vol reimplantar legalment (el que de fet ja existeix) les dues categories d’essers humans: els que “ tenen” i els que “no tenen”, els propietaris i els no propietaris. A partir d’ara, segons ens diu el senyor Jaime García-Legaz, secretari d’Estat de Comerç, els estrangers que ens demostrin que tenen més de 160.000 euros i els posin en un dipòsit material inamovible (com el propi PP), com ara, un pis, una casa, un xalet a la costa, ... podran tenir immediatament el permís de residència.  Genial!,  la misèria moral de la dreta, un cop més, al descobert.

Jaime García-Legaz, secretari d'Estat de Comerç

Encara que desfasada en molts aspectes, en el Títol preliminar, article 9.2 de la Constitució Espanyola del 1978, es dicta que: “correspon als poders públics promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en que s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que impedeixin o dificultin la seva plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social” . És clar que hi ha molts preceptes constitucionals que s’incompleixen descaradament, com ara: el deure i el dret al treball (art.35) o el dret a un habitatge digne  i adequat (art. 47), que són conculcats de manera constant i quotidiana, i que els governants de torn (de qualsevol color) han justificat (per acció o per omissió)  per raó de la crisi actual i de l’estructura socioeconòmica capitalista; però el fet de que el propi govern de l’Estat promogui mesures per tal que la igualtat dels individus o grups (estrangers, immigrants, ..) es vegi alterada per llei és, a més d’una ofensa a la moralitat pública que ha d’observar qualsevol governant, una mesura clarament anticonstitucional. Doctors ha de tenir la llei per tal d’aturar  aquesta barbàrie social que vol fer la dreta espanyola del PP, una mesura que ens trasllada, encara més,  a la Espanya del segle XIX. 

Ja ho sabem que arreu hi han classes (socials), però penso que els ciutadans i les ciutadanes, treballadores i treballadors (amb feina o sense) de l’Estat espanyol, han de dir prou!, doncs cada dia és més difícil sentir-se part, ni que sigui de segon ordre, d’aquest Estat esfilagarsat,  perdut i desorientat, i amb unes costures a punt de petar, mig podrides i desembastades.