Piera, la mostra electoral de Catalunya

A les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, tot repassant els resultats electorals a les diferents comarques i localitats, em varen sorprendre molt els resultats de Piera.  En fer una lectura ràpida, vaig veure que els resultats obtinguts a Piera pels principals partits polítics eren molt i molt semblants als generals de Catalunya. Em va picar la curiositat. De fet, també hi havia altres pobles on els resultats tenien una certa semblança. És el cas d’El Catllar (CiU: 29,7%; PSC: 12,6%; PP: 13,3%; ERC: 14%, ICV-EUiA: 8%; SI: 1,9%; Cs: 11%; CUP: 3,5%); Torredembarra (CiU: 30,4%; PSC: 15%; PP: 14,6%; ERC: 13,3%; ICV-EUiA: 7,2%; SI: 1,5%; Cs: 10,2%; CUP: 3,3%); Cànoves i Samalús (CiU: 30,9%; PSC: 15,3%; PP: 14,1%; ERC: 12,7%; ICV-EUiA: 7,8%; SI: 1,7%; Cs: 8,3%; CUP: 3,2%); Castellví de Rosanes (CiU: 31,1%; PSC: 14,4%; PP: 13,4%; ERC: 15,5%; ICV-EUiA: 10,8%; SI: 0,7%; CS: 6,6%; CUP: 2,2%). 

Totes aquestes poblacions, tret de Torredembarra, són localitats prou petites com per ser massa significatives de quelcom més que una coincidència més o menys puntual.  El cas de Piera, però, em va deixar una mica més sorprès. Es tracta d’una població petita però, com Torredembarra, ja comença a tenir una demografia significativa (15016 habitants). Els resultats a Piera, en %, van ser:

       

Eleccions	Parlament	2012
àmbit	Catalunya	Piera
població	7539618	15016
cens	5259266	11040
participació	69,56	63,99
CiU	30,62	29,6
PSC	14,46	14,5
PP	13,01	13,5
ERC	13,67	14
ICV-EUiA	9,91	8,8
C's	7,59	6,6
CUP	3,48	3,7
PxC	1,65	3,03
SI	1,28	1,3
UPyD	0,4	0,45

Vaig pensar, però, que en algun dels municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona, amb la seva superior complexitat social i una major demografia, la correlació electoral seria superior que la trobada en el cas de Piera. Rés més lluny de la realitat, sempre hi trobava un parell de partits que trencaven de bon tros les mitjanes de Catalunya.

I que va passar en les eleccions al Congrés del 2011 o les del Parlament del 2010, o més enrere encara?

La meva sorpresa es va anar incrementant a mesura que anava mirant els resultats de les diferents formacions polítiques en les convocatòries anteriors, tant al Parlament com al Congrés dels Diputats:

Eleccions	Congrés	2011	Parlament	2010	Congrés	2008	Parlament	2006
àmbit	Catalunya	Piera	Catalunya	Piera	Catalunya	Piera	Catalunya	Piera
població	7475420	15016	7364078	14576	7210508	14025	7134697	12951
cens	5396341	10991	5363688	10812	5324909	10412	5321274	9976
participació	66,83	62,24	58,78	52,11	70,3	66,5	56,04	48,84
CiU	29,35	28,42	38,43	40,17	20,93	18,98	31,52	31,72
PSC	26,63	26,29	18,38	17,32	45,39	47,47	26,82	28,1
PP	20,71	22,81	12,37	13,28	16,4	17,3	10,65	9,11
ERC	7,07	5,87	7	7,62	7,83	6,99	14,03	16,11
ICV-EUiA	8,09	7,44	7,37	6,28	4,92	4,61	9,52	8,36
C's			3,39	2,48	0,74	0,46	3,03	1,96
CUP							0,09	0,08
PxC	1,73	3,53	2,4	4,05	0,05	0,03
SI			3,29	3,02	0,17	0,15
UPyD	1,15	1	0,17	0,09

Eleccions	Congrés	2004	Parlament	2003	Congrés	2000	Parlament	1999
àmbit	Catalunya	Piera	Catalunya	Piera	Catalunya	Piera	Catalunya	Piera
població	6704146	11452	6506440	10869	6208817	8540	6147610	8031
cens	5308714	8770	5307837	8708	5293465	8031	5293657	7025
participació	75,96	71,46	62,54	55,28	64,01	62,28	59,2	56,58
CiU	20,78	22,66	30,94	36,04	28,79	35,35	37,7	46,18
PSC	39,47	38,14	31,16	28,4	34,13	31,8	30,33	33,32
PP	15,58	15,26	11,89	9,68	22,79	21,73	9,51	6,53
ERC	15,89	15,66	16,44	17,75	5,64	4,65	8,67	8,17
ICV-EUiA	5,84	5,47	7,28	5,95	5,77	4,06	2,51	2,67
C's
PxC			0,15	0,1

Notes:

 En vermell els resultats on s’aprecia una diferència considerable; essent significativa la menor participació a Piera en totes les eleccions (de 4 a 6 punts)

La baixada de CiU a Catalunya va arribar més tard a Piera(a partir del 2004)

A les eleccions del 2010, 2011 i 2012, la major diferència s’observa en PxC, explicable per la relativa major implantació d’aquesta formació a Piera, on té un regidor a  l’Ajuntament

En totes les eleccions, les diferències percentuals de cada formació política respecte a la mitjana de Catalunya eren mínimes, gairebé mai superiors al 15%; i això fins a l’any 1999, en que clarament les diferències ja es feien més notòries. També, em va sobtar que en totes les conteses electorals la participació, a Piera, era notablement inferior, de l’ordre de 4 a 6,5 punts percentuals.

Però, encara vaig voler saber com havien anat els resultats a les eleccions al Parlament Europeu, unes conteses electorals on es vota més que res per pura ideologia, tota vegada que la major part dels electors no han tingut (fins ara) massa clar el sentit d’utilitat del seu vot:

Eleccions Parlament	Europa	2009	Europa	2004	Europa	1999
	Catalunya	Piera	Catalunya	Piera	Catalunya	Piera
població	73640787	14025	6704146	10869	6147610	8031
cens	5370606	10546	5329787	8902	5287365	6896
participació	36,94	30,28	39,8	33,79	54,83	54,84
CiU	22,44	22,44	17,44	20,78	29,28	42,38
PSC	36	36,87	42,85	41,99	34,64	28,59
PP	18,02	18,42	17,81	16,12	16,90	13,74
ERC	9,20	10,41	11,80	12,55	6,06	4,30
ICV-EUiA	6,08	4,46	7,17	5,49
IC-Verds					5,43	3,21
EUiA					2,05	1,20
CUP			0,29	0,27
UPyD	0,80	0,35
LV-EV	0,98	1,11	0,60	0,47	1,27	1,68

Es veu clarament l’evolució del vot des de l’any 1999, on les diferències són notables en tots els partits polítics, fins a l’any 2009, on només hi ha una petita diferència en el vot a ERC (11,62%) i una mica més gran a ICV-EUiA (26,64%). I també, es veu clarament el sentit ascendent de l’abstenció; ja que l’any 1999 la de Piera és igual que la de Catalunya, en tant que l’any 2009 és 6 punts i mig més elevada.

Les qüestions són evidents:

Què ha canviat a Piera en els darrers 10 o 12 anys per tal d’esdevenir la mitjana electoral de Catalunya? O és una simple causalitat?

Que tindrà Piera per reflectir de manera tan clara els resultats electorals mitjans de Catalunya?

Serà la seva demografia, l’evolució de la població? O, des d’un punt de vista polític, serà la bona implantació a la localitat de tots els partits de l’arc parlamentari? O des d’un punt de vista social i econòmic, serà que els diferents indicadors econòmics, socials, laborals, culturals, ... poden ser representatius de les mitjanes de Catalunya.

Després d’haver fet algunes projeccions pel que fa a l’evolució de la població, pel que fa a l’edat, l’origen i el lloc de naixement; l’habitatge i l’estructura familiar; la dinàmica econòmica, tant des d’un punt de vista tributari, com sectorial i comercial; l’evolució del món del treball, així com el ventall educatiu i cultural que s’ofereix als habitants de la població, es fa molt difícil treure unes conclusions mínimament objectives. Les dades disponibles a través de l’IDESCAT i de l’INE són clarament insuficients, per no dir que algunes estan clarament desfasades. Per posar un exemple,  les dades sobre habitatge són de l’any 2001; les estadístiques econòmiques sectorials són de l’any 2002, i les principals magnituds macroeconòmiques són dels anys 2007, 2008 i 2009. 

Les principals conclusions que he tret, però, són les següents:

la població de Piera ha crescut, en aquests darrers 12 anys, un 75,83%, bàsicament degut a la migració interior (2,5 vegades la general de Catalunya)

els estrangers a Piera representen la meitat que a Catalunya (8,48% vs. 17,54%); i gairebé la meitat és d’origen marroquí (un 47%). En total es registren 51 nacionalitats, com ara Romania, Equador, Brasil, Itàlia, ..

per contra, en el cas de Piera, els nascuts a Catalunya compensen el dèficit anterior (71,76% vs. 63,02%)

els nascuts fora de Catalunya són similars (19,77% vs. 19,44%)

l'estructura d'edats són similars, amb un major pes de la gent jove a Piera (3 punts més)

les taxes de fecunditat, natalitat i mortalitat faciliten el major creixement de la població de Piera respecte al general de Catalunya(48,6 vs. 46,51; 11,88 vs. 11,50; 7,29 vs. 8,08; x1000, respectivament)

la taxa de recanvi generacional en el món del treball de Piera, per tant, és més favorable a la gent jove que no pas la mitjana de Catalunya (92-118)

vista aèria de Piera

molts habitatges secundaris han passat a principals a mesura que s'ha incrementat la població per efecte de la migració interior (dades del 2001)

la superfície dels habitatges és superior a Piera, efecte del menor preu del sòl

l'estructura familiar de les llars és similar

el PIB i el valor afegit per habitant de Piera és gairebé la meitat que el de Catalunya (47,5% i 46%, respectivament)

tanmateix, la Renta familiar (RFDB) per habitant de Piera és el 81,3% de la mitjana de Catalunya

l'IRPF dels habitants de Piera és el 83,67 % de la mitjana de Catalunya

la càrrega fiscal dels habitatges, l'import mitja del rebut d'IBI, és similars (406 euros)

l'impost del patrimoni dels habitants de Piera és el 60,82% del mitjà de Catalunya

malgrat que les dades estadístiques analitzades són d’abans de la crisi del 2007, en tots els sectors econòmics, tret de la construcció, el número d’empreses per cada 1000 habitants és inferior a Piera respecte a la mitjana de Catalunya

els índexs de població activa i d'atur registrat són similars (50,71% vs. 49,20%; 21,58% vs. 22,56%)

el rati d'atur de Piera en el sector serveis és més de 4 punts inferior al de Catalunya

el rati d'atur a la construcció també és inferior, en 2 punts. Es compensa amb el sector industrial, 3 punts més alt

el rati dels nous demandants d'ocupació són més que a Catalunya (3 punts més) per efecte de la població més jove

les dades pel que fa al nivell de coneixements i d’estudis de la població de Piera són de l’any 2001; i, per tant, no poden ser massa representatius

quan al nivell d’accés als equipaments culturals i esportius de Piera respecte a Catalunya, els ratis per cada 1000 habitants són similars (5,20 vs. 4,81)

A l’hora de fer un resum per tal de treure unes conclusions definitives, es pot concloure que no hi han dades objectives, quantitativament mesurables, com per poder afirmar que la similitud electoral entre Catalunya i Piera és deguda a una similar estructura social i econòmica, que no hi és, ja que Piera, en totes les principals magnituds, està per sota de la mitjana de Catalunya; o a una semblança demogràfica, que hi és fins a cert punt, ja que el peu de l’arbre de la piràmide demogràfica de Piera és més ample que la catalana (més de 3 punts pels menors de 20 anys), amb una mitjana d’edat similars (39,4 a Piera vs. 40,7 a Catalunya)

Ens queda doncs una mica penjat, si és que ni ha, el desllorigador de tot plegat. El major grau d’abstenció de Piera es podria justificar, fent servir el tòpic de la desafecció de la gent més jove, pel seu major pes demogràfic (3 punts més a Piera) a mesura que es van incorporant en el cens; malgrat que, ja abans del 2000 el grau de participació a Piera era inferior a la mitjana de Catalunya; però, no tant, 4 o 6 punts de diferencial abstencionista són molts punts. El que és cert és que, el consistori municipal té una representació política també àmplia, amb 6 regidors de CiU i 3 d’ERC, que estan al govern de la ciutat; i una oposició formada per 3 regidors del PSC, 2 del PP, 1 d’ICV-EUiA, 1 de PxC, i 1 de UAM (Unió Alternativa Municipal); la qual cosa vol dir que hi ha una certa “vidilla” política a nivell local. Però, que és primer, l’ou o la gallina?

En qualsevol cas, al menys a mi em queda clar que si tingués una empresa de demoscòpia electoral em limitaria a fer un estudi a Piera, ja que de ben segur tindria el mateix marge d’error que sovint demostren les seves prediccions.

                                   

Operación Barracuda

Per José Steinsleger, publicat per el Ortiba a Facebook el dia 17 de gener de 2013


El 17 de enero de 1961 era asesinado Patricio Lumumba

En la mañana del 30 de junio de 1960, en Leopoldville (hoy Kinshasa), el rey Balduino I de Bélgica pensó que tras declarar en persona la independencia de la República Democrática del Congo, pueblo y colonos quedarían eternamente agradecidos con la metrópoli colonial. Pero algo salió mal.

Patricio Lumumba, joven primer ministro del gobierno presidido por Joseph Kasavubu, tomó el micrófono y los encargados del protocolo quedaron tiesos: "Nunca más seremos vuestros monos", dijo Lumumba en las narices del rey. El monarca de la casa real de Sajonia-Cobenza-Gotha empalideció, y tuvo que oír las desgarradoras palabras del líder nacionalista:

“Durante los 80 años del gobierno colonial, sufrimos tanto que no podemos alejar las heridas de la memoria. Nos han obligado a trabajar como esclavos por salarios que ni siquiera nos permiten comer lo suficiente para ahuyentar el hambre, o encontrar vivienda, o criar a nuestros hijos como los seres queridos que son…

“Hemos sufrido ironías, insultos y golpes nada más porque somos negros… ¿Quién podrá olvidar las masacres de tantos de nuestros hermanos, o las celdas en que han metido a los que no se someten a la opresión y explotación? Hermanos, así ha sido nuestra vida.”

Totalmente inesperado en la agenda (una ceremonia ordenada y agradecida con el amo blanco), el discurso estremeció a los pueblos del África negra y el mundo colonial. En Bélgica, la prensa conservadora atacó a Lumumba, manifestando que su muerte sería “…una bendición para el Congo”.

El diario católico La Libre Belgique estimó que algunos ministros lumumbistas “…se han convertido como primitivos e imbéciles, o como criaturas comunistas” (12/7/1960). Marcel de Corte, profesor de moral y filosofía de la Universidad de Lieja, expresó de Lumumba: "Es un bárbaro que hace llorar de rabia a los oficiales, cuando bastaría un gesto viril de uno de éstos para librar al planeta de su sangrante despojo" (ídem, 27/7/1960).

En Los últimos 50 días de Patricio Lumumba (investigación de G. Heinz y H. Donnay) se apunta que desde antes del histórico discurso, Lumumba era considerado en los medios europeos como el político congoleño a quien había que separar a toda costa del poder.

El periodista P. de Vos, dirigente de importantes sociedades coloniales, escribió que deseaba ver al líder nacionalista “…muerto con una bala en su pellejo… Sé que habrá en uno de los asilos de Kasai, un loco que se encargará de este trabajo” (Ibérico Europea de Ediciones, Madrid 1970, p. 31).

En septiembre de 1960, el coronel Joseph Mobutu (quien de 1965 a 1997 gobernó despóticamente el país que rebautizó con el nombre de "Zaire"), dio un golpe de Estado, y Lumumba fue detenido en las afueras de Kinshasa. Liberado por su escolta y militantes del Movimiento Nacional Congoleño (MNC), el líder retornó a la ciudad, donde arengó a la multitud.

Simultáneamente, las potencias imperialistas entraban en acción. A un mes de la toma de posesión del gobierno, con el respaldo de Washington, París y Bruselas, el títere Moisé Tshombé declaraba la secesión de Katanga, ubérrima provincia minera que durante la Segunda Guerra Mundial fue la principal fuente de caucho, y minerales como el titanio y cobalto. El uranio usado para las bombas atómicas que Estados Unidos arrojó sobre Hiroshima y Nagasaki provino de la mina Shinkolobwe, una de las tantas administradas por el "Congo Belga".

Lumumba pidió ayuda a Moscú, y Allen Dulles, jefe de la CIA, sugirió quitarlo de en medio “…lo antes posible”. El presidente Dwight Eisenhower autorizó la acción. El ejército y los cascos azules de la ONU arrestaron a Lumumba el 10 de octubre. El premier consiguió nuevamente escapar, y trató de llegar a Stanleyville (hoy Kisangani), su principal base de apoyo. Finalmente, fue detenido por los hombres de Mobutu.

El 10 de enero Lumumba fue embarcado en un avión civil belga y piloteado por un belga, que lo trasladó a Elizabethville (hoy Lubumbashi), capital de la provincia de Katanga. Durante las seis horas del viaje, mercenarios belgas y soldados congoleños lo torturaron y golpearon sin piedad.

Ludo de Witte, sociólogo flamenco, quien en 2000 publicó una enjundiosa investigación con base en archivos oficiales belgas y documentación de Naciones Unidas, desbarató la versión oficial de Bruselas, que durante 30 años atribuyó el crimen a "ajustes de cuentas" entre las distintas facciones congoleñas.

La tarde del 17 de enero, Lumumba y sus colaboradores Mauricio Mpolo y José Okito, fueron amarrados a un árbol y asesinados uno tras otro por militares belgas en una ejecución supervisada a corta distancia por Tshombé. De Witte probó que la operación llamada Barracuda fue dirigida por el capitán belga Julián Gat.

Otro belga, el comisario Gerard Soete, jefe de policía de Tshombé, confesó a la televisión de Bruselas VRT (y también a De Witte) que se le ordenó hacer desparecer a las víctimas con ácido sulfúrico. De recuerdo, Soete se quedó con dos dientes de Lumumba, y una bala incrustada en el cráneo.

La Defensa de la Pàtria (versió Pedro Morenés)

En el nostre país, més ben dit, en el nostre Estat, des de l’adveniment de la democràcia, a finals dels anys 70 del segle passat, els successius governs han mirat molt i molt qui posaven com a ministre de Defensa. Sortíem d’un règim on el Dictador havia cuidat i mimat i premiat els seus vells companys de fatigues. Hi havia més generals a l’exèrcit espanyol que en el dels EEUU. La nova democràcia tenia de mirar de no fer-los enfadar gaire, calia posar com a ministre de Defensa a persones intel·ligents, ben vistes i amb un cert prestigi. I curiosament és en aquest ministeri on, termes relatius, hi ha hagut més ministres catalans. Recordem, si no, el cas d’en Narcís Serra, l’ex-alcalde de Barcelona del PSC, el pianista pragmàtic, que malgrat l’inicial “OTAN, de entrada no” ens hi va portar (amb referèndum i tot) de la ma i enganyats;  o de la Carme Chacón, la noia d’Esplugues, l’escaladora candidata a secretària general del partit, voluntariosa i viatgera; els dos del PSOE.  I és que, malgrat tot, el PSOE - s’ha de reconèixer-  ha intentat sempre posar oli en una maquinària mal construïda, com és la de l’Estat espanyol, i en un col·lectiu professional hereu d’alguna de les virtuts i molts dels defectes dels antics cavallers i quixots castellans.

Defensa, una cartera delicada

El PP ho té més clar: no cal anar amb tants miraments, l’exèrcit és la clau de volta dels sistema polític espanyol, el titular de la defensa nacional ha d’esser una persona integra, ben vista i amb autoritat moral sobre la tropa. Aquest és el cas del recordat Federico Trillo, el bocamoll despistat, que deia a El Salvador “viva Hondures”, que donava un euro als periodistes com a premi per fer-li  pregunta que ell pensava (sobre l’existència a Iraq d’armes de destrucció massiva), i es feia l’anglès quan convenia, com quan es va saber que s’havia  falsejat la identificació dels cadàvers dels militars morts a l’accident del  avió Yakovlev. Encara que, ben mirat, els socialistes també varen fer ministre de Defensa a algun espanyol de cap a peus, com ara en José Bono, el cacic de la Manxa, profund admirador de les virtuts castrenses.

Morenés està ben relacionat

I si aquesta mirada "espanyolera" es veia clarament en el govern de l’Aznar,  també és la llum i la guia del govern d’en Rajoy. I és que l’actual ministre de Defensa, el senyor Pedro Morenés, té llum pròpia en el “firmament nacional-espanyolista” del govern marianista. Ja no cal que parlem del neofeixista ministre de Cultura i Educació, senyor Wert, o del ultraliberal Margallo, o de les àvides senyores ministres de la Cort, no. En Morenés  és una persona de provada autoritat en el camp de la defensa nacional, un espanyol d’una “neutralitat” a prova de bomba en el camp de la Defensa, per la seva  llarga trajectòria professional en el camp de la seguretat i de l’armament, como és veu en la seva targeta de presentació: ex-director general a Espanya de la empresa pan-europea de míssils MBDA.7; ex-conseller, primer personalment i després a través de la societat unipersonal Boguillas, S. L., d’Instalaza, S.A. (societat que té interposada una demanda contra l’Estat de 40 milions d’euros, per danys emergents i lucre cessant), principal fabricant espanyola de bombes de dispersió; ex-conseller de Aritex, empresa que participa en el disseny del  nou avió militar europeu A400M; ex-president de Kuitber, una consultora del sector de la defensa i la seguretat; i ex-conseller de Gamo-Outdoor, un fabricant  de rifles d’aire comprimit. També és propietari de I-Sec Ibérica, una consultoria del sector de la Seguretat; i ha tingut diferents càrrecs a Repasa, Ingenio 3000, Construcciones Navales del Norte S.L., .... 

Doncs sí, el ministre Morenés és neutral,  sense interessos i moralment intachable, com queda demostrat quan justifica la venda d’armes d’Espanya cap a països com ara Pakistan, Aràbia Saudí, Bahrain, Colòmbia, Egipte, Estats Units, Israel, Ghana, Mèxic, .. tot dient:  “Nada es perfecto en política y en el mundo”, arrel de les preguntes fetes per la Cadena Ser respecte als països destinataris de l’armament fabricat a Espanya (recordem que la Llei 3/2007, de 28 de desembre, “Sobre el control del comercio exterior del material de defensa y el doble uso”,  regula la venda d’armes a països on el seu ús sigui susceptible d’alterar la pau, la seguretat o l’estabilitat, ja sigui a nivell mundial o regional; o puguin ser utilitzades en operacions de repressió interna o de violació dels drets humans, vulnerant els compromisos internacionals contrets per Espanya).

Morenés ja té els tancs a punt

Ara ha fet un nou pas endavant, com faria un bon militar ben decidit, fent costat els altres dos primeres  espases del govern, els senyors Wert i  Margallo, en la celebració de la Pasqua Militar (quines coses celebrem, oi!).  Ara, el senyor Morenés es despenja dient que l’exercit està tranquil  i que “ha reaccionat amb serenitat i empassant-se la seva irritació” davant les “absurdes provocacions”  que han vingut dels sectors nacionalistes catalans i bascos per les maniobres militars realitzades a Catalunya, i que el seu paper és fer de “garant de la seguretat i la defensa d’Espanya” en el compliment dels seus deures constitucionals. Espanya ( bé, part d’Espanya) contraataca, la Pàtria està en perill; ara ja en són tres en primera línia. Amb en Morenés queda clar que la millor defensa és un bon atac.

Geners revolucionaris: Rosa Luxemburg i la Setmana sagnant

Any nou, vida nova, diuen; el gener és un mes donat als canvis sobtats. A voltes com a conseqüència dels acords i dels pactes; però també, i sovint com a resultat de la història passada, el gener és un mes propici per als cops de ma i les revoltes populars en contra de la injustícia. Tenen èxit o no. Uns tenen més sort,  o estan en millors condicions, que altres. Però, després passen a la historia i queden a la memòria col·lectiva dels pobles.

Ara em ve el cap la revolta de Chiapes de l’any 1994, a Mèxic, on de la ma de  l’Exèrcit  Zapatista d’Alliberament Nacional, i l’enigmàtic sots-comandant  Marcos, es  va iniciar la lluita per la dignitat dels pobles indígenes, una lluita que encara dura. O si anem una mica més endarrere, amb el triomf definitiu de la Revolució Cubana a l’any 1959, quan en Fidel Castro i els guerrillers sobrevivents, d’aquells primers 82 expedicionaris que varen  arribar a Cuba el novembre de l’any 1956 a bord del vaixell Granma per tal de fer la revolució, entraven a la Havana com a triomfadors davant la fugida del dictador Batista. O, una mica més lluny encara, quan la CNT, en temps de la malaguanyada II República, tot cercant la revolució llibertària a Espanya, va iniciar la insurrecció anarquista del 1933 a la Felguera (Astúries), i  a Sevilla, a Barcelona, a Lleida, o a Gijón, ... i que acabaria amb els lamentables successos de Casas Viejas, per obra i gràcia de la Guardia civil i d’assalt; i ferint de mort el govern d’Azaña. O el cop de ma del General Riego al llunyà any 1820, per  tal de deposar a un covard i inepte Ferran VII,  i proclamar la vigència de la Constitució del 1812. De tota manera, de manera especial, recordo els desgraciats fets de la Setmana sagnant del gener del 1919, a Alemanya, a la Rosa Luxemburg, en Karl Liebknecht , i la Lliga Espartaquista.

soldats davant de l'aixecament espartaquista

I és que, a Alemanya,  els fets en els darrers mesos i dies del 1918 es varen accelerar. La revolta que varen iniciar els mariners de Kiel el mes d’octubre del 1918, al negar-se a participar en una nova ofensiva bèl·lica, provocà finalment la Revolució de Novembre, la caiguda de la monarquia dels Hohenzollern i la fugida del Káiser, la fi de la Primera guerra mundial i l’inici de la República de Weimar; i la celebració del I Congrés dels Consells d’obrers i soldats.  El dia 30 de desembre es va  escindir de la USPD (escissió del 1917 del SPD, degut a la seva posició davant el tema de la guerra) la Lliga Espartaquista, creada el 1916 per Luxemburg i Liebknecht, creant-se el primer Partit Comunista d’Alemanya, el KPD; en aquest cas, pel posicionament merament reformista del USPD  davant el nou govern socialdemòcrata de Friedrich Ebert.  Una onada revolucionària recorria el país. Una onada  on hi participaven, sobre tot,  obrers comunistes  espartaquistes i soldats regulars, especialment mariners.   A partir del dia 4 de gener, els obrers de Berlin, de manera gairebé espontània, varen intentar  una insurrecció amb la proclamació de la Vaga general, grans manifestacions als carrers i l’ocupació dels principals mitjans de comunicació, per mirar d’acabar amb el govern socialdemòcrata d’Ebert. Tindrien el suport de part dels dirigents del KPD, entre ells el mateix Liebknecht. La resta de dirigents del partit, entre ells, la Rosa Luxemburg,  es veieren arrossegats pels esdeveniments tot i que se’n adonaven  que la iniciativa dels Consells no tenia els suports necessaris entre la resta d’obrers alemanys  i dels soldats de l’exèrcit regular, per triomfar. L’espontaneïtat del moviment passà per sobre de tot i de tots.  El govern d’Ebert ja tenia l’excusa per a la repressió davant la por a una Revolució d’octubre com la de Rússia.  L’actuació conjunta de l’exèrcit regular i els cossos contrarevolucionaris anticomunistes dels Freikorps, mobilitzats pel ministre de defensa, el socialdemòcrata Gustav Noske, acabarien amb l’anomenat  “Aixecament espartaquista”  entre els dies 9 al 15 de gener (la Setmana sagnant) sense cap mirament. Més de 5000 obrers morts i molts líders polítics d’esquerres assassinats. El mateix dia 15 de gener, després de l’assalt dels Freikorps a la seu del Vorwärts,  ocupat pels principals dirigents espartaquistes,  Liebknecht i Luxemburg també foren assassinats mentre els traslladaven de l’Hotel Eden,  on els cossos contrarevolucionaris tenien el seu quarter, cap a la presó de Moabit. El cos colpejat i tirotejat de la Rosa Luxemburg fou llençat al Landwehrkanal, d’on no fou recuperat fins el dia 31 de maig.

Freikorps en acció

Un trist final per a una dona excepcional. La dona honesta i lluitadora que va dur la seva coherència personal fins el final. La Rosa Luxemburg, la lluitadora que el gener del 1916, des de la presó, havia fet néixer la Spartakusbund (la Lliga Espartaquista)  a partir de la redacció de la primera Spartakusbrief (Carta de Espartaco). La polemista que va ser crítica amb en Lenin i els revolucionaris soviètics pel tema de la qüestió nacional i de l’organització del partit, i sobre la manera de fer  la revolució socialista a través de l’acció d’una minoria del proletariat més conscient, tot defensant l’acció revolucionaria de les masses. Creguda que el sistema capitalista podia ésser derrotat a Alemanya, país on, a diferència de Rússia, el desenvolupament de les forces productives havia creat un importantíssim moviment obrer, la Luxemburg pensava que calia construir el socialisme des de l’acció revolucionària de les masses; des de l’acció espontània i dialèctica de la seva lluita, en el curs de la qual formarien la seva consciència, els seus valors i trobarien els mecanismes d’organització més adients.

miting de la Rosa Luxemburg

Però, també la Rosa Luxemburg fou la marxista que, junt als aspectes pràctics de la lluita de classes, cercava els aspectes teòrics que la facilitessin. En la seva obra “L’acumulació del capital”  va voler completar la teoria d’en Marx de la reproducció ampliada del capital i de la crisi final i caiguda del capitalisme. Tal i com diu ella mateixa en el pròleg de l’obra:  al voler fer entenedora la teoria econòmica marxista “no aconseguia  exposar amb suficient claredat el procés global de la producció capitalista ... ni els seus límits històrics”  per la qual cosa “he intentat formular amb tota exactitud científica aquest problema. .... no tindria només un interès teòric pur, sinó que tindria també ... certa importància per a la lluita pràctica contra l’imperialisme”. Una dona on la teoria i la pràctica polítiques es donaven la ma en la lluita per la justícia social i pel socialisme. Una líder política i una intel·lectual inoblidable.

Cap d'any al far

Avui ha començat l’any i jo, particularment, l’he celebrat amb una bona i matinera caminada fins el far de Sant Sebastià. Anar a peu pels camins i corriols del nostre país sempre m’ha agradat molt. M’he llevat a les sis del matí, i cap a un quart i mig de set ja era fora de casa. Era encara negra nit quan enfilava el camí de Vilaseca. Caminant pel Plans i mirant de no trepitjar cap bassal d’aigua, he arribat fins el club de tennis Llafranc i, després de passar a prop de la font d’en Mascort, he agafat el corriol que porta fins el paratge Ros Lluny i els roquissers de la cala del Cau. D’aquí fins a dalt de l’Ermita de Sant Sebastià és un moment. He tingut de córrer una mica. Sí, en un moment donat, quan era a l’alçada del dolmen de Can Mina dels Torrents, m’ha semblat que el dia ja es començava a llevar i he tingut por d’arribar tard (la concentració i la ballada de sardanes era a les set del matí).

Caminar a les fosques és agradable. A voltes et penses que no saps per on vas; les ombres de les plantes més grosses t’amaguen el camí; les branques, com si fossin teranyines, t’acaronen el rostre i el flaire de la nit t’emplena de sensacions desconegudes, fins ara. Després, quan arribes o quan  ja estàs arribant i les primeres llums del nou dia es desvetllen, mica a mica, per sobre de la foscor del bosc, la frescor, la sensació de plaer, la satisfacció del moment és meravellosa. El sol ha sortit, puntualment, a les vuit i vint. Al cap d’un parell de minuts, com si d’una bella noia es tractes,  ja no podies mantenir-li la mirada. Te’n enlluernava totalment. Però, la sortida ha estat una delícia. Un ball de colors, on el vermell hi predominava clarament, jugava amb l’horitzó i un estel de boires i núvols, d’una manera com només ho sap fer la pròpia natura.  La gent, des de la balconada del hotel del far, ballava unes sardanes que la cobla tocava alegrament. Xocolata, melindros i el fum de les primeres (o darreres per alguns dels presents) cigarretes li donaven al paisatge de la plaça del far un caràcter festiu, popular i alegre. Jovent que no havia anat a dormir encara; matrimonis de mitjana edat que s’havien llevat per veure el despertar de l’any; una munió de gent que esperava la sortida del sol tot ballant i fent la xerrada. En Joan repartint melindros i xocolata, barrejada amb rialles i somriures, ...

Són moments, beneïts petits moments. La vida és un viatge cap a on? no sé a on!, ... amb disgustos, problemes, i unes quantes estones bones  que te l’ha fan més suportable.  Les vistes des del far i l’ermita de Sant Sebastià són tan fines i seductores que tota ocasió és bona per anar-hi.

He anat moltes vegades al far. A peu, corrent o amb cotxe. Pujar-hi,  ni que sigui en cotxe, una nit d’estiu o cap el tard d’un dia d’hivern és un espectacle de silenci, llums i negror  de primera categoria, que ens albira un descans ple de bells somnis; anar-hi a veure una sortida de sol, un matí qualsevol, és la seguretat absoluta que l’esperança que sempre roman en el nostre desig amagat encara es manté ferma i perdura.