com un funàmbul

 

On anem? ....

Silenci i dolor es donen la ma agermanats com estan

per la indolència de les ombres que ballen el ritme trepidant que

marquen les sirenes de les fàbriques i de les veus mil vegades repetides

que ens aboquen a l’esclat ingovernable de la humana follia

mentre que el cel enfosqueix inevitablement quan

els desapareguts estels de la nit dels nostres somnis

ens assenyalen els límits  que hom veu al firmament

perduts com un funàmbul que vol creuar les cingleres

sense xarxa ni bastó ni esma per fer-ho

On som? ....

De manera frenètica cerquem les expressions

els mots justos que ens permetin definir l’esperit

l’ànima exacte de les coses i dels fets que ens envolten

enmig de la creixent remor que ens ennuega i esclafa

en el camí mig perdut de la nostra existència

Que volem? ....

I volem fer per eixir amb la ma ni que sigui trèmula

I sentim el batec dels cors muts i tancats

I la por pel demà ens ofereix l’escenari ideal per crear

I l’angoixa d’avui es presenta com un llampec d’ira

I una esperança retrobada per lluitar

Que fem? ....

Quan la raó reneixi la paraula esdevindrà l’eina de tots

d’un primer crit que esmicolarà el silenci en petits bocins    

que s’escamparan com una tramuntanada de llum imparable

per la força dels nous fets i dels nous mots construïts

que imposaran una nova llei per a la nostra justícia comuna

per a l’amor oblidat i enyorat on les mans obertes s’oferiran

pels cors humans en uns temps en que l’Esperit esdevindrà el timó

a l’abast de tothom i la guia on el pèndol de la vida donarà

l’equilibri necessari per creuar i gaudir de tu

La carta de Winstanley

“A la seva Excel·lència Oliver Cromwell, general dels Exèrcits dels pobles d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda:

............................

I aquí deixo això a les vostres mans, em postro humilment davant vós i em subscric,

Un veritable amant del Govern del Poble, de la Pau i de la Llibertat

Novembre  5, 1651         

Gerrard Winstanley “ (1)

Així comença i acaba una respectuosa i pròvida carta que, com a pròleg a la seva obra  “El dret de llibertat” (“The Law of Freedom”), escrigué en Gerrard Winstanley  a qui de 1653 a 1658 arribaria a ser anomenat  gran “Lord Protector” de la inicial Commonwealth  (Mancomunitat o administració de la “riquesa comuna”) d’Anglaterra. En un llenguatge ple de cites i reflexions de tipus religiós, plantejava un seguit de reflexions i de demandes que podríem semblar molt radicals i igualitàries per a l’època, però que, malgrat el temps passat, ens semblen d’allò més actuals, com ara:

La idea del canvi social, en l’objectiu d’un món més just:

“... l’esperit de la Creació s’orienta cap a la transformació del món ... “

La idea de la lluita de classes i a la supressió de l’explotació del treball:

“ ... els homes rics viuen fàcilment, menjant i vestint gràcies el treball d’altres homes i no pel treball d’ells mateixos ...  obtenen tot el que tenen de la ma dels treballadors ... “

La idea del treball comú i cooperatiu:

“ ... si altres homes l’ajuden a treballar llavors aquelles riqueses són dels seus veïns tant com seves, perquè són el fruit del treball d’altres homes així com del seu propi”

La idea de la supressió de la propietat privada (de la terra) i del seu comerç:

“... quan la terra fou per primera vegada comprada i venuda, molts no donaren els seu consentiment .... per ser quelcom incorrecte que priva els descendents dels seus drets naturals i les seves llibertats ... aquesta compra i venda portà, i segueix portant encara, descontentament i guerres ... “ 

I en conseqüència,

El dret a tenir una terra i un lloc on poder viure:

“vos que teniu el poder de la terra a les vostres mans .... heu ... d’assignar la terra alliberada als oprimits comuners que us han ajudat ...”

El dret a la llibertat d’expressió:

“ ...  si algú expressa judici en les coses de Deu, en contra a l’informe dels clergues   ..... és empresonat, esclafat, destruït ...”

El dret a la informació veraç i a la llibertat de pensament:

“ estan llençant principis subtils a les ments del poble ... produint desafecció de l’esperit ...”

El dret a un sistema fiscal just:

“ ... la càrrega dels delmes es mantenen encara sobre els nostres terrenys....així com els censos dels senyors feudals ... “

El dret a una administració de justícia i una Llei justa i igual per a tothom:

“en molts tribunals i en casos legals, la voluntat d’un jutge i d’un advocat regula per sobre de la lletra de la llei ...”  i sovint “ ...  veiem els usos de la llei mateixa; és la mateixa que era ... només ha canviat el nom ...”

El dret a la igualtat real de les persones:

“ ... el poder dels senyors feudals encara segueix ...    el pobre es manté pobre encara i la llibertat comuna es manté allunyada d’ell   ... nosaltres veiem com un home destacat afavoreix un altre i l’home pobre no té consol .... els habitants inferiors i els treballadors tenen totes les càrregues, cultivant la terra, pagant impostos i donant suport més enllà de les seves forces ...”

El dret a tenir un govern veraç, complidor, ...

“ ... no es corona d’honor en tant que les promeses i els compromisos ... contrets amb els vostres amics tinguin compliment”

I just:

“ ... direu, nosaltres hem d’estar subjectes al governant; és veritat, però no hem de tolerar als governants que reclamen com a seva la terra i no nostre .... un governant és mereixedor de doble honor quan governa bé, és a dir, quan ell mateix està subjecta a la Llei  ... i vetlla perquè les lleis siguin obeïdes, i no a la seva pròpia voluntat ...”

Winstanley acabà la carta fent la proposta d’una “plataforma de govern de la república”, per tal d’aconseguir una llibertat completa del poble, un veritable  “Commonwealth’s government” (2) - “Govern del Poble”-,  un “govern saludable”  on el poble pogués viure en llibertat a la seva terra, sense delmes ni censos. Un govern que miri perquè tothom sigui igual;  igual en els fets i en la riquesa. Perquè diu: “¿..  és la compra i la venda una llei justa?” , i contesta: “No,  ... per ser defraudats en la compra i en la venda, ... però després ells seran lliures de tot, perquè els magatzems comuns són riquesa per a tot home, i no solament per a alguns” . Doncs, segueix, “Cap home serà més ric que un altre? No hi ha necessitat d’això, perquè les riqueses fan vanitosos els homes, superbs i opressors  dels altres”  ... però això no voldrà dir que tothom sigui igual, no!; i afegeix: “¿no tindrà cap home més títols d’honor que un altre? ... Sí. En la mesura que passi per diferents càrrecs ... que descobreixi algun secret en la Natura ...”  però, en aquesta vida comuna i igual, diu:  “... encara que la terra i els magatzems siguin comuns a totes les famílies, encara cada família viurà a part com ho fan ara" 

Tota una declaració d’intencions i de voluntats en un home de mitjans del segle XVII que, seguint en Tomás Moro, defensava l’abolició de la propietat privada, ja que considerava, com molts anys després faria en Proudhom, que la propietat era un robatori al comú; i que creia, en contra de Hobbes, que l’home en estat de naturalesa és congènitament bo i lliure (3), i que la vida en societat s’expressava en l’aplicació de les lleis de la república, nascudes de la cooperació i l’ajuda mútua. Tot un avançat en el temps, des d’un punt de vista social.

Han passat més de 361 anys d’aquella carta, i hom pot pensar que el món ha canviat molt. I és així, efectivament. Malgrat que la nova classe social ascendent – la burgesia - que en el curs dels propers dos segles, el segle XVIII i XIX, havia de portar a Anglaterra a crear l’imperi més gran que havia conegut la Humanitat des de la caiguda de l’Imperi romà, hores d’ara ha entrat en una fase de descomposició i decadència moral que exigeix una nova revolució social i política.

En aquells moments, feia poc més de 10 anys de l’inici de la revolució anglesa del 1640, que acabaria a finals de gener del 1649, tallant el cap del rei Carles I. El líder del parlament, l’Oliver Cromwell, governaria la nova república anglesa amb ma de ferro; una veritable dictadura que acabaria, al moment de la seva mort el 1658, amb la restauració de la monarquia el maig del 1660. En qualsevol cas, com afirma l’historiador Christopher Hill: “L’estat feudal que preservava l’ordre social antic fou destruït violentament i el poder va passar a mans d’una nova classe, fent possible un desenvolupament més lliure del capitalisme. La Guerra Civil fou una guerra de classes, en la que el despotisme de Carles I fou defensat per les forces reaccionaries de l’Església oficial i dels terratinents conservadors. El Parlament va vèncer al Rei perquè podia apel·lar el suport entusiasta de les classes comerciants i industrials de la ciutat i del camp, dels pagesos acomodats i de la gent de la cultura i, també, d’àmplies masses de la població sempre i quan aquestes estiguessin disposades a comprendre el significat i l’abast de la lluita” (4)

Però, com sempre passa a les revolucions, no tothom volia el mateix. En front de la gran aristocràcia i la noblesa que recolzava el rei - els realistes -, en el bàndol de la revolució hi havia la gran burgesia comercial i els  sectors de  terratinents i d’aristòcrates  - els presbiterians -  lligats a la mateixa;  la noblesa mitjana més progressista i els pagesos rics  - els independents - ; els comerciants i la petita burgesia urbana; i la pagesia pobre i gran part de la població. Tots, tenien interessos diferents: els dos primers grups socials, els més rics i poderosos, tenien por d’una democràcia massa radical; la petita burgesia més radical, d’on sorgiria el moviment dels “igualadors” (“levellers”), volia aprofitar la revolució per acabar amb la corrupció dels monopolis lligats amb el Parlament, establir la llibertat de comerç i aconseguir la separació de l’Església de l’Estat, acabant amb la xacra econòmica dels delmes i els censos; i després el poble ras, una part del qual, uns quants dels camperols més pobres i sense terra, conformaria el moviment dels “veritables igualadors” (“true levellers”), coneguts com els “cavadors” (“diggers”), pregonaven una mena de comunisme agrari, on “l’home pobre té el mateix dret a posseir la terra que el ric”, com afirmà en Winstanley. Els “cavadors” practicaven una mena de comunisme pacifista, de resistència passiva: no proposaven la violència de classe ni l’expropiació dels més rics, sinó que volien que els pobres s’apoderessin de les terres incultes i les treballessin en comunitat (5); com de fet ho varen intentar, liderats per en William Everard,  amb l’ocupació i el treball de les terres abandonades de St. George’s Hill, des del 1649 al 1652.  Un perill revolucionari que fou destruït pel nou poder republicà, controlat pels “presbiterians” i els “independents”; és a dir, per la noblesa i els propietaris rurals, a través de les tropes de l’exèrcit de Cromwell.

El comunisme de Winstanley s’avança en els temps i sorgeix com la veu dels desposseïts, com la veu de les masses inarticulades, com la veu autèntica del que seria la utopia proletària, que s’estructuraria dos segles després en el moviment obrer internacional. És la primera veu de la consciència de l’home corrent en la meta d’una societat més justa (6)

(1)    -  “El derecho de libertad o la verdadera magistratura restaurada”, pl. 17 a 36, de Gerrad Winstanley, introducció de R. Garzaro

(2)    - “Gerrard Winstanley, selection from his works”, pl. 120 i següents, editat per Leonard Hamilton

(3)    – “El Radicalismo en la Revolución inglesa”, pl. 13, de Pablo Romero Gaballo, Revista electrónica de Historia Constitucional nº 3, juny 2002

(4)    -  “La revolución inglesa, 1640”, pl. 11, de Cristopher Hill

(5)    -  “Utopias de la revolución inglesa”,pl. 5, de Maria Luisa Berneri

(6)    -  “Història de la Teoria Política”, pl. 365, de George Sabine

Una nova burgesia catalana?

Per tal d’apropar-nos una mica més al contingut i a la diversitat ideològica de la burgesia catalana actual, farem una breu descripció de la seva evolució des de finals del franquisme i mirarem, ni que sigui a vol d’ocell, la representativitat actual de les seves principals organitzacions empresarials.

Com diu en Salvador Aguilar, en línia amb la tesi d’en Jordi Solé Tura sobre el paper conservador i reaccionari de la burgesia catalana, el paper de la burgesia catalana, des de l’època de la a transició política del post-franquisme, ha estat de “modernització relativa de portes cap a fora i de política reaccionària de portes cap a dins”  (1). El seu paper ha volgut compaginar una obertura de l’economia espanyola en una societat més oberta amb el control polític de la transició. I això, la burgesia catalana tenia clar que no ho podia fer ella sola; ho tenia de fer conjuntament amb les classes burgeses (de caràcter més parasitari i oportunista) de la resta de l’Estat. I si al llarg del segle XIX no fou capaç de fer valdre els seus interessos, molt menys ho podria fer després de la mort del dictador, quan la seva fusió amb la resta de la burgesia estatal s’havia fet, com deia l’Ernest Lluch (2), en condicions de subordinació.   

el cas Matesa és representatiu de la lluita interna dins del franquisme

Tot i això,  al moment de la mort del dictador Franco, al iniciar-se l'anomenada "transició" democràtica, la burgesia catalana va voler agafar ben fort el timó econòmic de l’Estat per no perdre el control social dels país. Es tractava de planificar el postfranquisme. Les elits econòmiques catalanes varen voler continuar al davant (com de fet ja ho estaven des dels anys 60 amb l’inici de Pla Nacional d’Estabilització Econòmica, dissenyat per en Joan Sardà i Dexeus i en el qual van col·laborar molt directament catalans il·lustres com en Laureà López Rodó o Pere Cortina Mauri) per mirar que els interessos dels industrials catalans fossin preponderants a Madrid. D’alguna manera, com els industrials catalans del segle XIX, els Güell, els Muntada, els Lambrús, ... pretenien de nou catalanitzar Espanya, en el sentit d’impulsar una cultura de la productivitat, del treball, del diàleg i del sacrifici. El missatge calvinista que oferia l’Obra de l’Opus Dei, amb la seva santificació del treball, canalitzaria bona part del capital humà per fer-ho.

Laureà López Rodó

Personatges com en Carles Ferrer Salta o l’Alfred Molinas, al davant de la CEOE; d’en Rafael Termes, amb l’Associació Espanyola de la Banca; d’en Josep Maria Figueras, de les Cambres de Comerç;  d’en Claudi Boada, al capdavant de l’Institut Nacional d’Indústria i del Círculo de Empresarios i de la Asociación para el progreso de la Dirección, varen voler capitalitzar l’economia de la transició.  En alguns aspectes s’han varen sortir, en d’altres no. Deia en Carles Ferrer Salta, poc després de l’intent de cop d’Estat del 23F: “nosotros estamos a favor del Estado de las Autonomías pero no de cualquier Estado de las Autonomías. Hay que definir, por lo tanto, el modelo de Estado al que queremos llegar” (3). I poc abans, deia un altra català de bona soca, com l’Alfred Molinas, en aquell moment president del Foment del Treball, mostrava les seves discrepàncies entre les posicions ideològiques del Foment del Treball Nacional i Convergència i Unió i la Generalitat: “Nosotros coincidimos absolutamente con Cambó cuando decia que no podia concebir una Catalunya rica en una España pobre. Nos opondremos a todo lo que represente levantar barreras diferenciadas económicas con España. Nuestro mercado fundamental son las otras regiones españolas., Esta postura justifica nuestra oposición al intento de la Generalitat de crear un marco de relaciones laborales específico para Catalunya”  (4). Ja ben aviat es veia que no tothom volia el mateix.

De bon començament quedava clar que no hi havia un sol projecte polític dels representants de la burgesia catalana per a Catalunya. La dreta catalana representada per una Convergència, que en aquells moments tenia uns aires més propers a la socialdemocràcia europea (el PSOE - i el PSC -  encara es considerava un partit marxista), no era exactament la mateixa dreta de la democràcia-cristiana d’Unió, o la que venia de la ma de la UCD o de la Aliança Popular. L’escenari polític s’estava tot just començant a definir. La burgesia catalana tenia diversos representants perquè també hi havia diversos projectes ideològics i diversos interessos econòmics, uns consolidats i altres en formació. Aquesta lluita ideològica es detecta molt clarament en el paper exercit pel Cercle d’Economia l’any 1977: va impulsar decididament la creació de la CEOE, en un projecte obert i europeista, de democràcia liberal i economia social de mercat dissenyada per alguns dels cadells de la burgesia catalana, però  va fracassar en la seva implantació hegemònica inclús en dins del mateix Foment del Treball Nacional, que va quedar de bon antuvi supeditat i en un segon pla respecte  a la mateixa CEOE. La CEOE que va sortir no tenia res a veure amb el projecte impulsat. Com deien Barceló, Muniesa, Vidal Villa i Aguilar, a Catalunya “la clase dominante tiene que tratar de ser, además, dirigente. Tiene, en suma, que ejercer la hegemonía más allá de la coerció, pero no dispone de los medios”  (5). Per a uns era necessari el pacte amb tot el que quedava de les institucions franquistes: amb l’antiga Confederación Nacional de Sindicatos, les Cambres i el Consejo Nacional de Empresarios. 

Amb tot, el triomf electoral del 1982 de la socialdemocràcia del PSOE va obligar a definir noves estratègies, que a la llarga donarien uns resultats econòmics en bona d’acord amb els interessos del gran capital català, però que no foren igualment reeixits, des d’un punt de vista ideològic, per a tothom. La inserció del capital espanyol (i català) en un marc internacional cada dia més ampliat, amb la incorporació d’Espanya al Mercat Comú i la transició de l’economia capitalista cap una creixent terciarització en els països més desenvolupats, amb la recerca constant de noves localitzacions i de nous mercats per compensar la baixada de la taxa de benefici (d’explotació)  havia modificat substancialment les interessos del capital català (un sector tan important com el tèxtil ha quedat en un no res) i la mateixa composició social de la burgesia catalana. 

les foneries de Sagunt avui són un monument

La “reconversió industrial” feta pel govern socialista d’en Felipe González és paradigmàtica dels canvis estructurals que s’han produït a l’economia espanyola en els darrers 30 anys. Fa pocs dies afirmava en Jordi Pujol que no s’han havien sortit, “amb Espanya no hi ha res a fer”, i ara, en un acte fet el dia 23 de maig amb l’Assemblea Nacional de Catalunya –ANC- , ha afirmat  que “voler formar part d’Espanya va ser un somni ingenu” (6). Podem pensar doncs que, dins de les antigues famílies de la burgesia tradicional catalana encara queda un sector més romàntic, més “catalanista”, que pensa que, malgrat tot, els interessos de Catalunya com a nació van més enllà del simple interès econòmic transnacional actual, o millor, que els seus centres d’interès econòmic estan més diversificats o són més complexos. Però, es que, a més, en tot el procés de reestructuració industrial  que ha sofert Catalunya en els darrers 30 anys han sorgit a nivell local nous sectors de petita i mitjana burgesia lligats als nous sectors productius emergents. El fet és que l’obertura internacional de l’economia catalana ha estat imparable en les darrers 25 anys.  Si el 1987 les exportacions cap a l’estranger representaven el 12,7% del PIB de Catalunya, el 2011 eren ja del 31%, i per primera vegada el total de les exportacions estrangeres de les empreses radicades a Catalunya era superior al de les realitzades amb la resta de l’Estat (un 53% envers un 47%). Com afirma l’economista Josep Oliver: “L’economia catalana està efectuant ja la transició des d’aquell model de creixement basat en la demanda interna i els avantatges competitius vinculats als baixos costos, a un altre en que la demanda exterior i, per tant, la competència internacional són, i cada cop ho seran més, l’aspecte determinant” (7)  

amb més de 10000 socis és tot un referent  burgés

Per tant, malgrat el que deia en Millet sobre que sempre són els mateixos 400 - els que es troben el Liceu (el Cercle del Liceu, té uns 1000 socis), el Palau de la Música (l’Orfeó Català en té més de 1700); a les llotges del camp del Barça i de l’Espanyol, el Consell d’Administració de la Caixa; el Real Club de Polo; el Reial Club de Tennis Barcelona; el Real Club Naútico de Barcelona; o el Real Club de Golf El Prat (la devoció a la “corona” ha estat, des del seus orígens, una constant de l’alta burgesia catalana) ... sembla evident que en els darrers anys s’ha donat una reestructuració de la burgesia catalana. Si analitzem les organitzacions empresarials que avui operen a Catalunya, i el seu posicionament davant de l’onada sobiranista que s’està produint el nostre país, tindrem una idea més aproximada de la seva representativitat.

Dues són les principals organitzacions empresarials que operen a Catalunya: El Foment del Treball Nacional, presidit per en Joaquim Gay de Montellà, que s’ha manifestat reiteradament pel compromís i el pacte amb Espanya (amb la seva campanya “anem per feina”) , que té actualment uns 1500 socis individuals i empresarials: és, com hem dit, el representant a Catalunya de l’organització general dels empresaris espanyols, la CEOE; ara presidida per un altre català de classe alta, en Joan Rosell. Les petites i mitjanes empreses de Catalunya, la PIMEC, fundada el 1997 de la unió de PIMEC i SEFES i amb en Josep Gonzalez de president,  que històricament ha tingut un posicionament d’acord amb el projecte catalanista de la CiU d’en Jordi Pujol, i que és l’organització representant dels petits i mitjans empresaris, així com de les microempreses i dels autònoms de Catalunya, i que diu que representa el 90% de les més de 600.000 empreses catalanes. També, associades amb el mateix Foment del Treball trobem la Federació de Petites i mitjanes empreses – la FEPIME – d’àmbit estatal, i la Confederació de Comerç de Catalunya, que agrupa el teixit comercial del país. A l’àmbit rural, cal destacar l’Institut Agrícola de Sant Isidre, fundat el 1851 per 107 grans propietaris rurals i membres de la noblesa agrària de Catalunya, i que representa especialment a la gran propietat agrícola catalana, de caire conservador. Hi ha, també, altres organitzacions representatives del món empresarial, malgrat que la seva representativitat envers la classe burgesa en sentit estricte estigui més difuminada, o la seva funció sigui més de suport,  com ara: el Consell General de les Cambres Oficials de Comerç, Indústria i Navegació de Catalunya, que dóna suport tècnic i de gestió a empreses i comerços; els NEEC, els Nous empresaris i emprenedors de Catalunya, ...  ; i dins del món agrari, les Cambres Agràries, on hi participen, a més de l’esmentat Institut Agrícola, la Unió de Pagesos,  que representa un 60% de la petita i mitjana propietat del món rural del nostre país, de signe progressista, i els JARC, els Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya, que venen a representar un 25% del món agrícola. Per la seva importància, cal destacar, l’esmentat i influent Cercle d’Economia, entitat que agrupa actualment 1385 empresaris, tècnics i professionals (amb 125 entitats representades) com a lloc de debat i discussió econòmica i política, amb en Josep Piqué al capdavant, partidari del pacte i el diàleg amb les forces polítiques i econòmiques de l’Estat; i també, el Cercle Català de Negocis, associació empresarial nascuda el 26-11-2008, que vol ser un lobby de pressió política i econòmica en favor de la internacionalització empresarial i la “marca” de Catalunya, i que aposta  per l’Estat propi i la independència de Catalunya, tal i com diuen els seus estatuts i el seu president, en Ramón Carner.

Per nosaltres queda clar que, al costat del sector dominant de l’alta burgesia catalana de caire més “espanyolista” lligada a sectors financers, especulatius, energètics i de serveis públics, i que quantitativament és un sector molt reduït  (simplificant, els 1500 socis del Foment del Treball i els principals de l’Institut Agrícola de Sant Isidre, ) hi ha un petit sector de l’alta burgesia catalana que veu amb més bons ulls un projecte autònom per a Catalunya, per entendre que avui l’Estat espanyol ha perdut en bona mesura la seva raó de ser i que reivindica, juntament amb importants sectors de la mitjana i petita burgesia del país, alimentada pels tradicionals membres de la intel·lectualitat catalanista, un estat propi per a Catalunya.

si tots remen plegats, potser no són prou representatius 

De tota manera, no es pot simplificar. Qualsevol fotografia de la representativitat ideològica de les organitzacions empresarials és sempre una imatge fixa d’una complexitat social sempre mòbil i canviant. La burgesia és, com tot, plural, complexa, ideològicament canviant. No és un bloc homogeni, amb uns interessos i una ideologia comuna. És una classe social formada per empresaris, industrials, comerciants, intermediaris financers, rendistes i propietaris del capital, en les seves diverses formes;  impregnada d’una diversitat ideològica més àmplia del que hom té tendència a considerar. Els interessos empresarials són sempre diversos i dispersos. I si la burgesia, com a classe social, fa i refà el seu discurs polític a través de les diverses interpel·lacions populars, en el sentit que esmentava l’Ernesto Laclau (8), cada sector de la burgesia també lluita per tal que - el seu - sigui el discurs polític i cultural hegemònic; malgrat que, en bona lógica i en condicions normals, la burgesia més potent és també ideològicament la més influent.

Però, són aquestes les condicions que es donen avui?

Les condicions de vida i de treball en l’època de l’hegemonia del capital financer,  del capitalisme avançat, del capitalisme en crisi (vell i caduc), es poden considerar com a normals?

Té la força suficient l’elit de l’alta burgesia (en aquest cas, de la catalana) per poder imposar el seu discurs polític en consonància amb els seus interessos econòmics al conjunt de la seva classe social i del conjunt de la societat?

Queda clar que no. Per tant, el ventall d’oportunitats de canvi polític i també, i sobre tot, de canvi econòmic i social es fa evident, i la necessitat d’establir pactes interclassistes per propiciar-los són, doncs, més urgents que mai.

(1)     - “Burgueses sin burguesia”, REIS – CIS 31-85, pl. 208, de Salvador Aguilar

(2)     -  “Burgesia i economia a Catalunya”, pl. 27,  a Economia crítica: una perspectiva comparada, de l’Ernest Lluch

(3)     -  La Vanguardia, 5-3-1981

(4)     -  El País, 25-01-1981

(5)     - “La Transición postfranquista”,  1982, A. Barceló, Bernat Muniesa, J.M. Vidal Villa i Salvador Aguilar

(6)     -  elsingulardigital.cat, 24-5-2013

(7)     -  “Catalunya 1994-2003: una economia en transició”, pl. 35, de Josep Oliver Alonso

(8)     -  veure “Política e ideologia en la teoria marxista”, pl. 187 i següents, de Ernesto Laclau

Economia i nacionalisme: el paper de la burgesia catalana

Independència i proteccionisme vs. Pacte constitucional i lliure mercat? 

És real aquesta contradicció? Realment pensem que la independència ve de la ma dels interessos i objectius de l’alta burgesia catalana, com una revifalla del seu antic proteccionisme, en contra d’un sistema de mercat obert en el marc d’un Estat espanyol reconstituït? A aquesta primera pregunta, ni podríem afegir d’altres, com ara:

  Quin és el paper de la burgesia catalana en l’actual procés sobiranista?

  Són CiU i el president Mas la versió moderna i actualitzada de la Lliga regionalista i d’en Cambó?

Diuen que el nou despertar del nacionalisme català està alimentat, principalment, pel sentiment d’oblit de les classes dirigents envers les necessitats econòmiques dels catalans i de les catalanes, manipulat per la dreta que està governant Catalunya. Sens dubte, en part, és cert; no és res de nou. Si fem un xic de memòria, el moviment de la Renaixença a la Catalunya del segle XIX tenia una important justificació econòmica: la burgesia catalana de finals del segle ja feia molts anys que reclamava a l’Estat central l’adopció de mesures decidides de proteccionisme per a la indústria catalana i per a la creació d’un mercat nacional propi. En un article al diari el País, el 23 de juliol del 2012, el sociòleg José Luis Álvarez, afirmava: “que la burguesía catalana reivindique  estructures estatales en una Europa donde estas son cada vez menos relevantes indica que, en un mundo de competencia abierta, necesita utilizar todos los mecanismos para mantener su hegemonía. Poco sorprendente, dada su centenaria tradición proteccionista… -  i acaba fent un símil  leninista -  El independentismo es la fase superior del proteccionismo”.  No calen comentaris, l’expressió es qualifica per ella mateixa.  

Però, no és res de nou. La burgesia, arreu, atenent la seva situació en el mercat, ha esdevingut proteccionista o lliurecanvista, la catalana, la nord-americana o l’alemanya, és igual. Com afirma José Acosta Sánchez a la seva obra “El desarrollo capitalista y la democracia en España”:  “desde que Inglaterra consolida su hegemonía planetaria industrial en la primera mitad del siglo XIX, las naciones más fuertes – Alemania y Estados Unidos – no la van a derrocar del trono económico más que a base de defenderse de ella en torno al proteccionismo. Norteamérica se adentra decididamente en la vía del proteccionismo ya en la temprana fecha de 1862, con el arancel Morris, y se instala sólidamente en ella con el arancel McKinley de 1890; en 1879 – como afirma E. Sanhaber- el Imperio Alemán renuncia al liberalismo” (1) Arreu, si controla el mercat i les condicions d’intercanvi i li són favorables, la burgesia és lliurecanvista; en aquest marc pot extraure plusvàlues dels competidors nacionals o internacionals. Però, si no és aquest el cas, si es veu sotmesa a unes condicions d’intercanvi controlades per agents econòmics aliens i més potents, la burgesia demana proteccionisme, pacte i negociació. I d’això, efectivament, la burgesia catalana en sap molt. És la seva constant al llarg de tot el segle XIX, com també  molt bé diu el professor d’INSEAD, J.L. Álvarez.

Voluntat proteccionista del mercat nacional (espanyol) ? Clar que sí que la tenia la burgesia catalana davant la preeminència del capital estranger (especialment francès i britànic) que lligava de mans i de peus una veritable revolució industrial autònoma a l’Espanya del segle XIX. Cal recordar l’origen del capital que va impulsar la creació dels primers ferrocarrils peninsulars? Cal recordar on es van establir les primeres grans fonaries de la península (al País Basc, un territori amb molt de ferro però amb poc carbó; principal recurs pel seu funcionament) per facilitar l’exportació dels excedents britànics d’aquest mineral?  Com ens recorda Raymond Carr, a la seva obra “Espanya 1808-1939”: “los embajadores francés e inglés … actuaban a veces como si los políticos españoles hubieran dejado de contar como gobernantes de una nación independiente” (2)  … i segueix més endavant “ … explotaban a España como una economía colonial, corrompiendo a sus políticos” (3)

Des de Bonaventura Gassó a Bosch Labrús, els representants de la burgesia catalana intentaren construir un mercat nacional espanyol. El 1866, el mecenes i industrial Eusebi Güell afirmava que: “La Espanya no necessita ni pa estranger, ni roba estrangera, ni capitals estrangers. Tot això es crea amb el treball”  i reclamava “el proteccionisme és la pàtria”. I el juny del 1881, el fundador del Foment de la Producció Nacional, en Bosch Labrús, deia: “Pensem en Espanya, que ha d’ésser rica i forta. ... Tot per Espanya. !Viva Espanya!...”. A l’acabar el segle les coses ja s’anaven veient  de diferent manera. Així, l’any 1907 el diputat català Salmerón advertia a les Corts espanyoles:  “si en vez de nuestro desastre colonial España hubiera vencido, si su poder colonial hubiese arraigado, si hubiese hecho repercutir en la vida interna de la nación el más amplio desarrollo económico, si se hubiera sentido ufano  y orgulloso el español de pertenecer a esta nación  o a este Estado ... ¿se habría determinado .... este movimiento de protesta en Cataluña, del cual ha nacido, en definitiva, Solidaridad Catalana? (4) .. Res de nou, doncs.

fàbrica tèxtil

D’aquesta falta de comprensió d’uns (les classes absentistes centralistes) i de la incapacitat dels altres (la burgesia industrial catalana) vindrien els fracassos econòmics i polítics dels darrers 150 anys (dues repúbliques, dues dictadures i dues restauracions monàrquiques).  Inclús un intel·lectual com Unamuno deia, referint-se a les continues reclamacions proteccionistes dels industrials catalans, en un clar elogi fet des de la incomprensió romàntica: “El catalán, en la familia española es el más capaz. El hermano más capaz no abandona la casa. ¿Se le quiere echar de ella? …  ¡Qué se imponga!  .....”  per acabar dient:  “han vendido su alma por un arancel” (5). Com ens recorda en Pierre Vilar, a l’obra “Catalunya en la España Moderna “:  “… al llarg del segle XIX la burgesia catalana intentà la construcció d’Espanya ... con la “generación del 98”, Castilla elaborará, sobre la base del “orgullo de la pobreza y del menosprecio de la técnica”, un nacionalismo propio. Pero España, en tanto que “nación” en el sentido del siglo XIX, nación-mercado, nación agrupada en torno a una burguesía, habrá fracasado …  El proteccionismo, llamamiento perpetuo a la solidaridad, a la unidad nacionales, es presentado en la prensa adversa con una faz particularista, secesionista” (6)

Són aquestes les circumstàncies que es donen  avui? 

És aquest esperit proteccionista, el de la formació d’un mercat nacional català (o espanyol, pel cas és el mateix)  fort, el que mou a la burgesia catalana?

 És cert que sigui, precisament,  la gran burgesia catalana la que estigui al darrera de tot el procés sobiranista a Catalunya?

Permeteu-me que ho posi en dubte.  Més aviat penso que, tot el procés s’està posant en marxa, malgrat la voluntat en contra de l’alta burgesia catalana, la qual, avui, té uns interessos molt diversificats i internacionalitzats. Els seus lligams externs fan que, avui, el moll de l’os d’aquesta alta burgesia catalana (els quatre-cents mateixos de sempre, que diu en Millet) aposti, també “com sempre”,  per una relació d’entesa amb tots els sectors influents de les classes dominants, d’Espanya i d’Europa. Els sectors punters avui a Catalunya ja no són el tèxtil i el manufacturer del segle XIX, sinó el químic, el farmacèutic, el del paper i les arts gràfiques, el material de transport, la maquinària, l’alimentació,  ... , per no parlar del gran capital que es mou al voltant del món financer català, relligat a grans empreses constructores i de serveis que operen a l’àmbit nacional català, estatal o internacional. En qualsevol cas, són els sectors més productius i amb mes valor afegit, o els que tenen una composició de capital i d’inversió  més diversificada, els sectors més internacionalitzats. Els seus interessos no són exclusivament interns, nacionals, sinó, que són, principalment transnacionals; i, per tant, un proteccionisme de petit país no els és útil per rés.  Són, però, uns interessos diversos, complexos i això determina, també, els diferents posicionaments de la burgesia catalana davant de tot el procés sobiranista; posicionaments que mirarem d’analitzar amb més profunditat en un altre ocasió.   

Deia el 14 de febrer el  president del Foment del Treball Nacional, en Joaquim Gay de Montellà, al moment d’iniciar l’acte de la patronal catalana “Anem per feina”,  deia que: “tots els nostres esforços han d’anar dirigits a que, per damunt de tot, les administracions, els empresaris i els sindicats treballem junts, amb unitat, pel diàleg, la negociació i el pacte”. 

També, en Salvador Sostres, que coneix els racons i raconets d’aquesta alta burgesia, deia el dia 1 d’octubre de l’any passat a “directe.cat” que,  un dels prohoms de la casta burgesa catalana li comentava fa poc: “mira, per a nosaltres, el catalanisme sempre ha estat com la nostra esposa .... ens fa queda bé allà on anem, i ha resultat ser una excel·lent mare pels nostres fills. L’independentisme ha estat, en canvi, com la nostra “estimada”: puta fina, ... però, mai ens cassaríem amb ella, perquè ni és com nosaltres ni la nostra família ho entendria” -  i, segueix, Sostres – “Mas ha torpedinat l’equilibri secular del que hem gaudit, en instal·lar l’independentisme en el centre orbital del sistema català”

Amb tot, és clar que totes les opinions no són sempre unànimes i que, per exemple, el grup empresarial més jove de Catalunya, els Joves empresaris de Catalunya, agrupats a l’AIJEC, es mostren més aviat com a partidaris decidits del procés sobiranista; i que, també, des de influents grups d’opinió econòmica es vol donar la imatge de respecte de la voluntat popular. Així, el dia 5 de febrer del 2013 recollia el diari El País unes declaracions del president del Círculo de Economia a Madrid, en Josep Piqué, que reclamava “diàleg sense apriorismes, .... sense excloure una consulta ciutadana, legal i pactada, ... un procés lleial , rigorós, no com a punt de partida, sinó com a punt de trobada” i afegia que “la independència seria una catàstrofe, però que qualsevol plantejament democràtic i legal és legítim”

Altra cosa és el paper que avui representen CiU i el president Mas. Mas no és en Cambó (clar que no, les comparacions no són adients), ni CiU és la Lliga Regionalista. Ni el marc polític, ni el econòmic, ni el social són els mateixos. La burgesia ha canviat, i el moviment obrer, també. Però, recordem que el mateix Cambó reaccionari, que un cop esclatà la guerra civil finançà a la reacció franquista, afirmava el juny del 1916 a les Corts espanyoles: “Una de las manifestaciones, señores diputados, del problema catalán, del carácter nacionalista de este problema, es el apartamiento más que secular de Cataluña de toda acción de gobierno en España …. Pedimos la soberanía … “  (7)

Efectivament, el drama de l’alta burgesia catalana és que mai ha pogut fer-se amb el control de l’aparell de l’Estat espanyol, ni ha pogut aconseguir, de manera continuada, que els seus interessos siguin preponderants al govern central. Com deia l’Ernest Lluch, la burgesia catalana ha estat en una situació de subordinació respecte a Madrid: “hi ha uns grups considerablement lligats  amb centres exteriors a Catalunya, i més concretament, amb Madrid, i .... aquest vincles són de subordinació”  (8) i, això, històricament, ha condicionat la seva actitud respecte al fet nacional envers els problemes socials. En paraules d’en Jordi Solé Tura: la burgesia catalana ha estat “una classe íntimament reaccionària que jugava un paper revolucionari en el context hispànic, una classe conservadora, corporativista, tradicionalista que es proposava europeïtzar, modernitzar, liberalitzar el país ... “ (9). Dependència i subordinació com a trets característics de la seva situació i inserció històrica en el conjunt de l’Estat espanyol, i conservadorisme i reacció com a conseqüència en el paper que ha fet en les seves respostes polítiques davant les situacions de canvi social, com hem dit abans al parlar d’en Cambó.

Com dèiem abans però, ni la burgesia és homogènia ni ho són els interessos econòmics dels seus integrants com a classe social. Hi ha una part, probablement la més reduïda, que veu amb reticències el procés sobiranista a Catalunya, per bé que els seus portaveus callin i simulin el respecte a la voluntat popular. I segur que hi han sectors de la burgesia, relligats amb els sectors més joves i més dinàmics, i on el pes de les elits de tecnòcrates i de professionals és més acusat, que mira el procés des d’una òptica més oberta i dialèctica. Ja no és que aquests estrats de la nova burgesia catalana esdevinguin de nou proteccionistes, sinó que, en un mercat més obert i internacionalitzat que mai, en un nou escenari polític més obert i interdependent, probablement entenguin  que el paper de l’Estat espanyol ja no respon adequadament a les seves necessitats econòmiques, ni des d’un punt de vista de política macroeconòmica, ni de gestió d’infraestructures i d’inversions de capital fixa, ni de política fiscal o del seu paper social redistributiu. 

Perquè, en darrer terme, si la economia no és res més que la ciència d’administrar adequadament uns recursos escassos, què és avui la independència política si no la capacitat de gestionar-los autònomament d’una manera més eficient en un escenari polític cada dia més condicionat i limitat. Com no pot ser d’altra manera, en un entorn en canvi constant, política i economia (i crisi) van de la ma.

(  1)   -  “El desarrollo capitalista y la democracia en España”, pl. 159-160, de José Acosta Sánchez

(  2)    - “España 1808-1939” pl. 239, de Raymond Carr

(  3)    -  id. pl.376

(  4)    -  citat a “Catalunya en la España Moderna”, pl. 72, 80 i 95, de Pierre Vilar

(  5)    -  citat a id. pl. 89

(  6)    -  id. pl. 92

(  7)    -  id. pl. 71

(  8)    -  “Burgesia i economia a Catalunya”, pl. 27, de Ernest Lluch; a Economia crítica: una perspectiva catalana

(  9)    – “Catalanisme i revolució burgesa”, pl. 24, de Jordi Solé Tura

Els meus camins vora el mar: de cap Rubí a ses Falugues, passant per Aiguablava

la punta d'es Mut, baixant cap a la platja Fonda

És una llàstima que caminar vora el mar de l’Empordanet sigui sempre un objectiu. Probablement ho serà sempre, un objectiu. L’ocupació humana ha esdevingut un fet, en alguns casos,  gairebé irrecuperable: com ara la que fan els apartaments de l’antic Hotel cap sa Sal; o la de les finques que miren per sobre de la cala de Cabres i que impedeixen gaudir del seu món mineral, com ara l’Ocellot o sa Bruixa; o el mateix Jardí botànic del cap Roig, que dificulta la construcció i arranjament del camí de ronda en un indret tan emblemàtic; ... Però, les dificultats de l‘orografia del litoral són sovint també insuperables: per on passar pel sector de ses Negres?, a continuació del cap sa Sal; o pel damunt de la cala d’es Tramadiu?, entre Aiguablava i Aigua Xelida; o per la vora del mateix cap de Begur?, per anar des de la Borna cap a platja Fonda;  .... He de reconèixer que en alguna ocasió, d’una manera una mica imprudent, he intentat (ajudat amb un podall) de fer camí i passar-hi com sigui; però, el resultat no ha estat gairebé mai exitós. La darrera vegada que vaig intentar baixar a la cala de Cabres i anar fins a les filetejades esquerdes rocoses de l’entrada de la cova d’en Gispert, o enfilar-me per anar a veure l’Ocellot, vaig haver de girar cua: la perillositat del terreny natural i la vegetació, en un cas, i el tancament de la finca veïna en l’altre, m’ho impediren. Una llàstima que del vell corriol que anava d’Aigua Xelida a Aiguablava no en quedi res (la vegetació i les finques privades l’han fet desaparèixer). És per això mateix que, hom sempre té tendència a fer o inventar itineraris agradables per poder gaudir de la nostra costa, itineraris d’anar i tornar. Excursions que ens (em) permetin gaudir d’una natura espectacular sempre i exuberant a estones; uns recorreguts que es puguin fer amb un parell o tres d’hores. Aquest és el cas d’aquesta sortida que he fet fa pocs dies des de la platja Fonda i el cap Rubí (un altre indret barrat per l’ocupació humana) fins a la platja d’Aiguablava, per acabar pujant a dalt del cim de ses Falugues.

platja Fonda

De fet, l’itinerari complet el faig sempre des de l’inici de la carretera GIV-6532, a la cruïlla amb la carretera GIP-6531 de Palafrugell a Begur, i que baixa cap a Fornells i Aiguablava. Allà deixo el cotxe, a l’aparcament del supermercat de la urbanització Residencial Begur, i per un corriol que va paral·lel a la mateixa carretera amb poc més de deu minuts s’arriba,  fins al començament del primer carrer de Fornells, que ens portarà fins a sobre de la platja Fonda. Aquesta primavera la baixada ha estat una delícia. L’esclat floral era impressionant: mòdegues de tots colors, malves i borratges, conillets i fonolls, matolls de romaní, la camamilla i la ginesta incipient, ... un ventall de color que impregnava les meves retines tot perfumant el camí, i al fons el blau del mar coronant-ho tot.

entrada a la platja d'en Malaret i al port de ses Orats

S’ha de dir que, bona part de la ruta es fa pel bell mig de finques privades i sectors urbanitzats (això sí, de primera categoria!). Ens trobem, probablement, en un dels indrets de la Costa Brava on el preu del sòl és més elevat, on les finques tenen una més alta qualitat constructiva i on els membres de les classes benestants del nostre país encara troben un lloc on mig amagar-se o passar desapercebuts: el parador nacional d’Aiguablava o l’hotel Aiguablava, o les finques de les urbanitzacions de Port de ses Orats o Port d’Esclanyà, no sempre estan a l’abast de tothom. Amb tot, el tram del camí de ronda val la pena: permet gaudir d’un mar i d’una costa meravellosa, encara que espurnejada de grans construccions que s’hi aboquen, per bé que sense privar-lo del tot.

casa del pescador Martinet

Deixant a tramuntana la platja Fonda, amb la seva sorra fosca i d’un natural sorprenent, i el cap Rubí, el camí de ronda comença al costat dels apartaments d’es Cau, a sobre d’una piscina natural que els propietaris dels apartaments han mirat de privatitzar en diverses ocasions (sense aconseguir-ho), posant-hi uns rètols sense cap permís de Costes;  i volta per damunt de la pedregosa cala d’en Nestasia per anar a sortir, travessant un petit túnel, a dins del nucli de Fornells. Fornells encara conserva algun racó amb caire mariner, alguna construcció que ens recorda el seu origen, els temps en que al minúscul port de Fornells s’utilitzava per guardar les embarcacions de pesca. Avui, encara en queda algun de pescador, com ara en Martinet i la família de la Cari, amb parada de peix al mercat de Palafrugell i al supermercat de Residencial Begur; però, vaja, les embarcacions d’esbarjo ara guanyen per golejada.

 

casa de can Roqué i, al fons, la punta es Mut

Des de la baixada del port de Fornells, per un petit pas que hi ha al mur de l’esquerra del carrer que puja cap a l’hotel, es passa per la vora de l’embarcador d’es Terme i per sota la casa rosa de can Roqué, per anar per sobre el mar fins a la casa del pescador Martinet, plena sempre de xarxes, gambines i altres estris de pesca, el port ses Orats i la cala de sota l’hotel Aiguablava, la platja d’en Malaret. Tot aquest tram és d’una bellesa que inspira pau i serenor. Asseure’s un dia d’hivern en el banc que hi ha a mig camí a contemplar el mar i la punta d’es Mut és un espectacle per repetir. A l’altra costat de la caleta, el corriol (més o menys, mig assenyalat) segueix per unes escales que passen entremig dels jardins de dues finques, per anar a voltar per davant de l’entrada d’una gran finca que ocupa tota la punta d’en Darma i que, finalment, baixa per unes sobtades escales, enfila un altre túnel situat a sota del jardí de la finca anomenada Casa Cruïlles (feta l'any 1967 pel prestigiós arquitecte barceloní, deixeble de Le Corbusier, Antoni Bonet i Castellana (1), autor de projectes, tan emblemàtics,  com els del canòdrom de la Meridiana, de la Torre Urquinaona, de la Torre de la Ricarda o, tan a l'ordre del dia per altres raons, com el de l'edifici on està el Tribunal Constitucional -comprat per l'Estat, l'any 1981 per 1000 milions de pessetes, a la Previsión Sanitaria Nacional, per evitar el seu tancament),  i va a veure la llum a una cala molt aspre i pedregosa, on encara queden les restes del que havia estat l’antic club nàutic d’Aiguablava, la cala dels Trucs (potser es diu així pels cops que es donaven les embarcacions que hi volien amarrar?).  A partir d’aquí, el camí pren forma i embranzida, s’enlaira per sota de can Ventosa i per la punta de ses Carinyasses, per anar a parar fins a la platja d’Aiguablava. Les vistes de Fornells i el cap de Begur, el primer tram, i a l blau de la platja d’Aiguablava, a la part final, són de les que no s’obliden fàcilment.

 

Fornells des del camí cap a la platja d'Aiguablava

La platja d’Aiguablava mira a gregal i queda resguardada per Fornells, al davant a l’esquerra, i per la punta d’es Mut de Terra, per llevant. La sorra és d’allò més fina, sense pedres; a la gent l’hi agrada molt. L’aigua, gairebé sempre tranquil·la i transparent, és d’un blau maragda que enamora. A Aiguablava, a l’estiu, sempre es pot fer un mossec en els establiments d’hoteleria que des de fa anys estan oberts; malgrat que, a mi el que de veritat m’agrada fer-hi és sortir en caiac des de la sorra de la platja, per anar poc a poc cap el nord, voltant cap a Fornells i la platja Fonda, per arribar fins a la minúscula platja d’es Falcó i el cap de Begur, i dutxar-me sota l’aigua que cau de dalt del penya-segat, en un lloc conegut com es Degotis; o bé girar cap a migjorn, per sota la forquilla de les puntes d’es Mut, i seguir cap es Tramadiu i les coves d’en Gispert, de la Gavina o del Bisbe, .. és un plaer inexplicable. Bé, aquesta és una altra excursió!

els colors del mar d'Aiguablava

Des d’Aiguablava ja no hi trobarem cap camí per seguir la ronda marina. Hauríem d’anar fins al mirador d’en Hagenbüchle, a sobra de la cala Marquesa, a Aigua Xelida, per tornar a trobar un mínim camí que ressegueixi el perfil de la costa. Com he dit, actualment per sobre de la cala d’es Tramadiu i el puig de Cala de Cabres no hi ha cap camí: amb una vegetació salvatge i plena de gatoses i d’esbarzers, i amb unes finques privades que ocupen fins el darrer (i perillós) graó de la morfologia mineral del litoral, el pas és impensable. Per tant, el meu itinerari habitual és agafar la carretera interior que va des d’Aiguablava a Aigua Xelida per pujar fins a ses Falugues, i seguir després fins anar a buscar el GR92 que va cap a Begur. 

la platja d'Aiguablava

La millor opció és, seguint els senyals, agafar el corriol que surt del damunt dels primers habitatges que es troben més enllà de mitja pujada a la dreta, al cap d’amunt d’una rampa ben sobtada. Des de la platja, amb uns vint o vint-i-cinc minuts arribarem al cim. Però, en aquesta ocasió, i gràcies a la bona feina feta pels amics que organitzen la popular Marxa de la Garoina, a mitja pujada vaig aprofitar el corriol que havien acabat de fer per pujar, bufant això sí, pel dret, pel bell mig de les roques, dels brucs, de les mòdegues i dels esbarzers, per arribar fins a les coves de ses Falugues, primer, i a dalt de tot del roquisser, després. La pujada és sobtada, però el paisatge que va creixent a la nostra esquena val la pena: aturar-se de quan en quan, per reposar i mirar l’entorn, és un exercici recomanable i necessari.

el mar del cap de Begur a mita pujada de ses Falugues

A partir d’aquí, cal respirar a fons i gaudir una estona del panorama: del mar del cap de Begur, de les vistes cap a Fornells i la platja d’Aiguablava, la cala d’es Tramadiu a sota; més enllà d’Aigua Xelida, la muntanya i l’ermita de Sant Sebastià, ....  i si fa un dia plujós, cal mirar cap a ponent, cap el sector de Cantallops, veure com les boires i els núvols sorgeixen de dins de la vegetació de la Vessana, i si fa un dia net i assolellat, cal mirar cap a tramuntana, cap el Pirineu el Canigó sempre hi és omnipresent. Miris on miris, la vista sempre s’enlluerna i es perd.

els camps sota el puig Montcal

Després, cal aterrar; com fa la dita “els senyals al cel, els treballs a la terra” . I parlant de senyals, baixant la mirada cap a terra i tornant a guaitar cap a nord, trobarem tot un seguit de senyals fets amb pedres apilonades que ens marquen en direcció nord-oest un corriol (molt relliscós a l’hivern) que mig s’endevina i que, pel bell mig dels grans roquissers de ses Falugues, ens guien fins a l’inici del sender (ara més ben marcat) que ens porta fins als camps de sota el veí puig de Montcal, on trobarem el camí de gran recorregut que va des de Tamariu a Begur. Un quartet més i ja serem altre cop a la cruïlla de les carreteres per on hem començat l’excursió. Mar i muntanya, natura, ni que sigui mig urbanitzada per gaudir mirant i caminant; tot plegat, un bon matí. 

(1)- veure les webs del Tribunal Constitucional i de la Previsión Sanitaria Nacional

La farigola

La teva era una presència sòlida

constant en les menestrals taules

dels avorrits capvespres de la Barcelona

dels barris obrers de la postguerra

I el teu delicat perfum emplenava

amb poca cosa més

els afamats sentits de tota una generació

desenganyada i afamada

Ara quan retorna la ironia i la fam a voltes

imposada pels mateixos maldestres

que governen el mar de la vida

et recordo i et busco amb delit

I la teva delicada essència emplenava

amb poca cosa més

els afamats sentits de tota una generació

temorosa i escapçada

Ara amb tu retorno a la infantessa llunyana

i per força recuperada

en el brogit d’un tobogan que

ens transporta a un temps dubtós

I el teu delicat sabor emplenava

amb poca cosa més

els afamats sentits de tota una generació

oblidada i perduda

Ara et trobo discreta i amagada

com no podia ser d’altra manera

en els marges de la via per on conduits passem

obnubilats les dones i els homes

Ara amb delicadesa et recullo

sense permís governatiu

per passar amb tu una bona (i lleugera) estona

sense prostituir-te ni per fer-ho

Ara faig amb tu una substància subtil

amb poca cosa més

plena de perfum, essència i sabor

que ens retorna la vida com ho fa

la “farigola”