La llum, la distància, la perspectiva i l’eina: una visió artística de la vida i la Política

En una de les seves cançons, en Victor Jara deia: “Maria, abre tu ventana y deja que el sol alumbre por todos los rincones de tu casa; Maria, mira hacia afuera, esta vida no ha sido hecha para rodearla de sombras y tristeza ...”  I és que tant en la vida com en la contemplació d’un paisatge, o d’una pintura, la llum i la distància són fonamentals.

Només si ens situem en la perspectiva adequada podem gaudir de l’art o podem copsar la realitat que ens envolta. És clar que, si del que es tracta és de mirar la tranyina de filferro situada al cim de la fundació de l’Antoni Tàpies o un dels grans murals pintats pel nostre camarada Pepe Niebla, la llum del sol, com en la cançó d’en Jara, ens permetrà veure els seus flaixos, la seva lluentor,  els seus diferents matisos cromàtics; però, si del que es tracta és de (ad)mirar un quadre en un espai tancat, la disposició de la pintura, la mida i l’alçada de l’habitació, el color i la qualitat de la llum, són elements que esdevenen  claus. Com, sinó, podrem fruir de la totalitat d’una escena camperola o d’un paisatge nevat del vell Brueghel?, com, sinó, podrem quedar-nos bocabadats davant dels detalls d’un retrat d’en Velázquez o quedar esgarrifats per les cares dels personatges pintats o dibuixats per en Goya?. És qüestió de perspectiva.

En el món d’avui, acostumats com estem a les distàncies curtes, el curt termini, sovint ens passa que mirem més enllà del nas i no veiem rés, o ho veiem borrós, difús. No som capaços de copsar la realitat que ens envolta ni entendre els canvis que,  de manera accelerada, es donen el nostre entorn. Per bé que ens aturem i reflexionem sobre la nostra realitat diària, per bé que tenim més informació que mai no ha tingut ningú (encara que la tinguem que passar pel sedàs de la falsació), ens falta la capacitat d’entesa global i de síntesi necessària. I és que l’home (i la dona) modern té un grau important de miopia i la vista cansada. I encara que els oftalmòlegs  ens diuen que la miopia és una malaltia de la vista relativament moderna, i que a partir d’una edat determinada queda aturada i no va a més, el cert és que no trobem la distància focal correcte per veure el que tenim una mica més lluny, i sovint tampoc  el que tenim davant dels nassos.

I parlant de perspectiva i de la distància adequada, ara em ve el cap el títol de l’article d’en Lenin sobre la crisi del partit socialdemòcrata rus de l’any 1904, “un pas endavant, dos passes enrere”, en uns moments cabdals en la lluita dels bolxevics per la conquesta del poder. Ara només veiem que passes enrere, cap pas endavant. De tota manera, aquesta metàfora comparada també la podríem utilitzar per tal de trencar la dinàmica actual, per  canviar la nostra perspectiva. Efectivament, de la mateixa manera que en la contemplació de l’obra d’art cal buscar la distància i la llum correctes, també en la lluita per la millora de la vida cal fer el procés de recerca apropiat, ni que sigui fora de l’espai que tenim assignat, ni que sigui més enllà dels llocs comuns. Així, és legítim que ens preguntem:

Que en farem de la “vella Espanya”?, capitalitzada ideològicament  pels hereus dels absentistes centralistes de la pell de brau, de dretes i d’esquerres.

Que en farem de la “bella Europa”?,  que ha estat abduïda i raptada, com per un nou Zeus enamorat, pel discurs del Deustche Bundesbank, que sembla anar, encara, a la recerca de “l’espai vital” dels vells “junkers” alemanys dels segles XIX i XX, en les noves condicions facilitades per la caiguda de l’antiga URSS.

Que en farem del capitalisme? que, com en la representació que en fa Goya en una de les seves “pintures negres”,  Saturn devorant el seu fill, malbarata els recursos del planeta; es mostra incapaç de millorar les condicions de vida de la seva població, de manera justa i sostenible; i que, en virtut del seu grau de desenvolupament, empobreix a la majoria i degrada les condicions socials i laborals dels treballadors i treballadores dels estats occidentals que el varen veure néixer.

És clar que les respostes a aquestes preguntes, i  a moltes d’altres tan o més importants, avui, només es poden fer de manera col·lectiva, globalment i localment. El canvi social només pot ser obra de la majoria.

Un dels autors marxistes que, de fa molts anys, més m’ha interessat, en Samir Amin, en una de les seves primeres obres, postulava la tesi que els sistemes socials, històricament, només es poden superar per la seva perifèria. En els darrers anys, en uns moments en que la crisi del sistema capitalista s’ha fet cada cop més evident i més irreversible, ell mateix, defensa la idea de la possibilitat de la “desconnexió” del sistema, atenen les circumstàncies de cada país i de la correlació de forces en la lluita de classes.  Ambdues tesis són probables, però res més que això. El que compte, ara i aquí, és el que cal fer per sortir del cul de sac en que la pròpia evolució del sistema capitalista i els interessos de les classes dominants ens han ficat, i com lluitar per tal que la ideologia neoliberal deixi d’ésser hegemònica.

Per tant, en front de l’economicisme neoliberal, cal la construcció d’un discurs polític alternatiu. Cal que la Política torni a ser el tema central del debat ciutadà. Els mateixos acòlits i ideòlegs del liberalisme, de l’economia de mercat i del lliure canvi, que durant dècades han titllat d’economicistes els teòrics del marxisme, ara s’emplenen la boca davant la necessitat, irreversible i imprescindible (diuen), d’adequar les condicions laborals i socials a la realitat econòmica del “mercat”. Queda clar que, ara més que mai, la condició humana es veu rebaixada a la condició de “força de treball” i el futur queda engabiat entre quatre parets, sense cap sortida, sense llum ni perspectiva.

Com en la cançó de l’enyorat Victor Jara, si no tenim cap finestra, caldrà obrir-la per respirar, somriure i viure; ni que sigui amb el “martell de la justícia”, que deia, en Pete Seeger. Una nova societat ens espera; un nou món que, entre totes i tots, podem crear amb una bona dosi d’imaginació artística, com la de les escultures de ferro (especialment sobre la dona) fetes pel gran obrer-ferrer-escultor Julio González, per fer forat i renovar el paisatge. Cal fer del debat i la paraula eines de canvi social, construir un Front comú, on tothom hi pugui participar, sumar per guanyar plegats una nova llum, una nova perspectiva de futur.

El cost (caos) de la sanitat

A Catalunya, el govern CiU-PP va imposar una (legalment dubtosa) taxa d’un euro per recepta, per racionalitzar (diuen) el consum de medicaments i rebaixar el cost de la factura farmacèutica. A Espanya, el govern del PP va aprovar el pagament (de manera gairebé universal) del 10% del preu dels medicaments,  en una mesura que encara no s’ha començat a aplicar i que es solaparà amb l’euro català. La penúltima perla del PP ha estat aprovar l’exclusió de l’assistència sanitària a les persones que no tinguin la seva situació legal regularitzada (encara que la podran tenir si la paguen)

Ara arriba l’última (?) del collaret, la llista dels medicaments exclosos del finançament públic: el Conseller català de sanitat diu que l'exclusió d'alguns fàrmacs (417) del finançament públic pot provocar un "efecte corriment" a alternatives de cost superior, cosa que podria acabar incrementant la despesa sanitària. I per si això no fos suficient, cal dir que  dins de la llista dels medicaments exclosos ni han molts (gairebé la meitat) que no tenen substitutius genèrics, i en bona part són medicaments que utilitza majoritàriament la gent gran (com exemple, el protector d’estómac  Omeprazol). Els farmacèutics diuen que estan perduts, desinformats, i fins i tot, marejats. Els metges es senten menystinguts, i critiquen al Ministeri per prendre decisions que els afecten sense ni tan sols consultar-los.

Tot plegat un desgavell, un caos, sí; però sobre tot, una vergonya! Un oblit total pels col·lectius professionals? És evident; però, sobre tot, un menyspreu  total, absolut, per la ciutadania i per les necessitats dels col·lectius més necessitats. I això ho fan els mateixos que aproven amnisties fiscals pels més rics del país, que permeten indemnitzacions abusives pels banquers defraudadors, que proclamen als quatre vents la necessitat de reduir la despesa pública espanyola, quan és una de les que té menys contingut social de tota la Unió Europea, i de reduir l’endeutament exterior, quan majoritàriament (el 70%) és degut a inversions privades, en molts casos de caire purament especulatiu.

Ens volen acabar d’enfonsar!  No tornem tal i com estàvem fa 20 o 30 anys, no! A on anem, on ens porten, és a la desconstrucció d’un incipient estat del benestar i a l’absoluta privatització dels serveis mèdics i farmacèutics, a la desinversió en ensenyament, a la marginació i a la desprotecció social, a la llei de la selva, on cadascú s’ha d’espavilar, i on els rics i poderosos podran continuar (i incrementar) amb el seu poder, i la resta, la gran majoria, viurem (sobreviurem) del que quedi de la “cosa” pública. I el que va al darrera no cal ser massa espavilat per predir-ho. Des de Plató i Aristòtil, les sistemes democràtics es sustenten en una amplia classe mitjana; una classe mitjana que a Espanya cada dia és més i més prima. Aquest camí no porta enlloc; més ben dit, per aquest camí ensopegarem i caurem, altra vegada, a la foscor de la caverna.

Pensaments de matinada

Silenciosa i llarga és la nit,
uns cops, unes veus, una remor,
els dorments ho volen ésser?
i el temps passa, sempre, inevitable,
són temps de canvis, de llum,
és l’hora de la rauxa, del crit i del cant!

Cançons de miners, d’obrers i jornalers,
de gent de la seva terra, de molta fam
                    i poc argent,
són veus d’agonia en un temps infinit,
uns cants d’alegria,
                    de llibertat són els crits!


Voldria beure d’un canti
que em donés satisfacció,
estic sec, no sé que dir,
soc font sense raó.

Com un cove de retalls, estem,
ens han esquinçat, com
un vas de cristall a terra,
caiguts, esmicolats.

Pocs ni han d’espadats i cingleres,
marges, valls i barrancs per
detenir l’ànima tendra, descoberta
a l’abast de tot maleït punyal.

Caigut dins la cambra
un hom ja és mort,
és la vida del meu cor
dormint sense esperança!

Els ulls alts,
els punys tancats,
la boca oberta,
el cor glaçat.


Coneix bé la presó, és
un home de veritat, és
un home sense por
el que avui he somiat!

Una solución a la crisis del euro

por Helga Zepp LaRouche


Todos nosotros, todos los ciudadanos de las naciones de Europa, enfrentamos una doble crisis existencial: El sistema del euro, y todo el sistema financiero transatlántico se hallan en un proceso de desintegración total, que se puede posponer solo por unas cuantas semanas mediante la inyección de liquidez hiperinflacionaria. Esto es resultado del sistema fracasado del imperio británico, el cual también, sobre la base de la llamada Doctrina Blair, amenaza ahora con arrastrarnos hacia una confrontación termonuclear con Rusia y China.

Existe una solución. Sin embargo, esa solución es absolutamente imposible dentro de nuestro sistema actual. El sistema de la globalización, quebrado sin remedio, y la economía de casino de hoy en día, se tiene que sustituir por sistema de crédito que esté orientado exclusivamente hacia la inversión futura en la economía real, con altas densidades de flujo energético. El prerrequisito absoluto para la recuperación económica y para la preservación de la paz es la recuperación de la soberanía nacional. Necesitamos establecer de inmediato un sistema bancario de dos niveles en la tradición de Franklin D. Roosevelt, junto con un sistema de crédito en la tradición de Alexander Hamilton y la Corporación para Financiar la Reconstrucción de la era de Franklin Roosevelt, y debemos de regresar a las monedas nacionales, con tipos de cambio fijos, e instrumentar un programa de reconstrucción económica para Europa del Sur, la región del Mediterráneo y el continente africano.

El euro creó un monstruo


Uno podría muy bien parafrasear el título del famoso grabado de Francisco de Goya para describir el resultado de las actuales directrices de la Unión Europea: "El sueño de la razón económica ha producido monstruos". Porque, ¿quién tiene todavía alguna duda de que el euro es un experimento fracasado? La situación de Grecia, España, Portugal, Italia y también en los Estados de los Balcanes, es en efecto, horrorosa, y ya ha costado muchas vidas humanas. Esto no es culpa de los ciudadanos de esos países; sino más bien es el resultado de las políticas erradas de la unión monetaria europea, y de las políticas monetaristas de la Unión Europea y de los gobiernos de Europa, los cuales, en especial desde el estallido de la crisis financiera de julio de 2007, solo han seguido una política para favorecer a los especuladores y a los bancos, en contra del interés del bienestar general.

La zona del euro, desde su nacimiento, no fue una "zona de la moneda óptima". Para cualquiera con algo de sentido común en lo económico, le debió haber sido claro desde un principio que, Estados con tales estructuras económicas tan divergentes, con tan diversas lenguas y culturas, como Alemania, Finlandia, Grecia y Portugal, no podían desarrollar armoniosamente una unión de moneda única.

Como es bien conocido, el euro no nació de consideraciones económicas sólidas, sino más bien a partir de la intención geopolítica de inmovilizar a la Alemania unificada con el corsé de la Unión Europea, para forzarla a abandonar su moneda nacional, el marco alemán (deutschemark). El entonces asesor de François Mitterrand, Jacques Attali, reconoció más tarde que para todos los participantes de aquel momento era claro que una unión monetaria no podía funcionar sin unión política, y que este defecto de nacimiento del euro se había diseñado intencionalmente para obligar a Europa a una unión política ¡después del hecho! Eso es precisamente lo que estamos presenciando ahora, con los promotores de la unión que pretenden, bajo condiciones de crisis extrema, utilizar la introducción de los eurobonos como el paso final hacia la transformación de la Unión Europea en un Estado federal único.

Los amplios poderes que se le van a conceder al Mecanismo de Estabilidad Europeo —su consejo directivo y su directorio ejecutivo gozarán de inmunidad de por vida y no tendrán que rendir cuentas a nadie— convertirá a ese Estado federal en un dictadura total al servicio de los intereses de los bancos y de la City de Londres. Garantizaría que Europa se hunda en un caos económico, político y social.

Veinte años después de la firma del Tratado de Maastricht, se ha creado un monstruo; y 11 años después de la introducción del euro, muchas naciones de la eurozona están en riesgo de caer en condiciones de vida al nivel de África, con un deterioro social extremo, elevadas tasas de mortalidad, sin mantenimiento de su infraestructura, donde gran parte de la actividad económica está detenida, solo uno de cada tres jóvenes tiene empleo, y los trabajadores calificados huyen de sus patrias porque no ven futuro ahí. El supuesto auge en los países de la eurozona considerados como rezagados, fue en realidad una burbuja, y ahora estalló la burbuja. Cuando se empieza a acabar el flujo de turistas, y cuando la gente ya no puede darse el lujo de casas de descanso para las vacaciones, queda claro que no hubo un aumento en la riqueza social de esos países y que no hay todavía infraestructura adecuada ni capacidad industrial. Grecia, por ejemplo, no tiene ¡ni una sola conexión ferroviaria con el resto de Europa ni a Asia!

Pero incluso los ciudadanos de los llamados países aprovechados del euro, como Alemania, se han quedado con las manos vacías. Durante sus 11 años con el euro, su mercado nacional se ha encogido, los ingresos reales han disminuido, el poder de compra se ha derrumbado, el sistema de atención médica se ha deteriorad considerablemente y el espectro de su estructura de empleo ha empeorado en la dirección del trabajo barato. Su posición especial aparente como el "campeón mundial de las exportaciones" —que benefició principalmente a las 500 corporaciones que cotizan en la bolsa de valores, DAX, y mucho menos a las pequeñas y medianas empresas industriales— de manera muy comprensible se está derrumbando justo en el momento en que sus mercados para exportación están disminuyendo.

Las directrices de la Unión Europea no han garantizado la paz en Europa, como nos quieren hacer creer los propagandistas de la integración europea; más bien, la enemistad entre las naciones nunca ha sido mayor desde la Segunda Guerra Mundial. En vez de fomentar el Bienestar General y una sensación de comunidad, lo que ha extendido su influencia es una Ley de la Selva, donde cada quien actúa para salvarse por su cuenta. Una continuación de esa política, ya sea a través de la austeridad brutal en la tradición deBrüning1 o en la forma de una colectivización hiperinflacionaria de la deuda, representa alta traición en contra de la idea misma de Europa en la tradición humanista cristiana.

Al Asad: el último ba'sista?

de Nazanín Armanian, publicat a Público, el dia 1 d'agost de 2012


Mientras los sirios huyen de una guerra civil, las potencias extranjeras deciden por ellos sobre su futuro. A Barak Obama le urge la destitución de Bashar Al Asad para ganar puntos en las elecciones. El precio que tiene que pagar el pueblo sirio por ello poco importa. Rusia cree que la  marcha del presidente no resolverá los problemas económicos y políticos del país, e incluso se agravarían si la oposición Al Qaedista toma el poder o si se lanza un ataque militar. China aboga por una transición escalonada hacia la democratización de las instituciones, e Israel advierte de una guerra descontrolada en sus fronteras.

La consigna “alavitas al ataúd, cristianos a Beirut” coreada por los muyahedines insurgentes reunidos en el Concejo Nacional Sirio –apoyado por Occidente y sus aliados- da una pista de lo que se avecina.

EEUU, que admite la presencia de los terroristas en las filas de la oposición siria, sigue empujando a Al Asad al precipicio, y a la vez que baraja la posibilidad de mantener la estructura del Estado sirio, aumenta el peso de algunos opositores ba’sistas, como el ex vicepresidente Abdolhalim Khaddam, hoy exiliado, para el futuro gobierno. ¿Lecciones aprendidas de la invasión a Irak? Washington, ignorando la ira del gobierno “soberano” de  Bagdad, está negociando con los veteranos ba’sistas iraquíes para devolverles al poder (lo mismo con Talibán en Afganistán). Israel, Turquía y Arabia Saudí, apoyan el fin del régimen chiita iraquí, aliado de Irán. Resulta que las guerras humanitarias y en favor de la democracias no tenían otro objetivo que convertir las dictaduras independientes en dictaduras aliadas.

Ba’as y su complejo mecanismo de gobernar

Cuando Bashar Al Asad en el año 2000 heredó la república y prometió una Primavera para Damasco, desconocía que iba a ser devorado por el poderoso aparato del partido y su vieja guardia.

“Unidad, Independencia y Socialismo”, la consigna del Partido Socialista Árabe (o Ba’as, “Renacimiento”), fundado en Siria tras la Segunda Guerra Mundial, perseguía la utopía de crear una nación de los árabe parlantes, y recuperar el orgullo herido de este pueblo. Para conseguirlo, proponía reformas sociales que sacaran a las poblaciones del subdesarrollo: estatalizar las grandes empresas y los recursos naturales, educación y sanidad universales, defensa de los derechos de la mujer y de las minorías religioso-étnicas, entre otras. El éxito del proyecto laico y progresista fue rotundo. El Panarabismo, en sus dos vertientes –Ba’sismo y nasserismo- consiguió tomar el poder en Siria, Irak, Egipto, Libia y Argelia.

La nacionalización del canal de Suez (1956) por Nasser fue su  gran triunfo, y la Guerra de los Seis Días (1967), el inicio de su derrota.

Los panarabistas basaron su gobierno en tres pilares: el partido, los militares y la burocracia, aunque de distintos pesos en cada país. En Irak mandaba el todo poderoso partido y en Siria los militares, quienes pisotearon, sin tapujo, la esencia del Panarabismo: Hafiz Al-Asad rompió su alianza con Nasser, expulsó del partido a los nasseristas sirios, apoyó en los 80 a Irán en la guerra contra su hermano árabe Saddam, y en los 90 a los EEUU para pegar el tiro de gracia a su ex aliado ba’sista iraquí.

Tampoco fructificaron los intentos de Gadafi en crear uniones políticas con Egipto, Túnez y Marruecos. Líderes intolerantes que perseguían toda la disidencia y oposición- marxista, liberal o islamista- eran incapaces de aguantarse. No había piedad de los padrinos ni para la familia. Al puro estilo de los Corleone, Hussein ejecutó a sus dos yernos y el hermano de Bashar disparó, en 1999, contra su cuñado Shokat, muerto hace unos días en un atentado.

La “Gran Nación Árabe” era inviable, entre otros motivos porque los propios panarabistas forjaban la posición de las tribus, impidiendo la construcción de una nación. El trágico final de aquel movimiento fueron dictaduras policiales tribales, donde la fidelidad era la clave de la supervivencia.

Que duraran décadas en el poder, más que por la represión, fue por un pacto social entre los gobernantes y los ciudadanos: los primeros satisfacían las necesidades básicas de la población (alimento, vivienda, trabajo, servicios sociales) a cambio de su obediencia. No fue traumático: “pan y orden antes que la libertad”. La sociedad tribal estaba acostumbrada a ver un caudillo vitalicio capaz de establecer el orden en una fragmentada sociedad. El resto lo harán los sofisticados mecanismos del dominio, una constante intimidación de baja intensidad, redes ciudadanas de espiar al vecino y premiar a los colaboradores. La mayoría aprenderán a besar la mano que no pueden cortar. En Siria, ni la oposición progresista se opuso a la conversión de la república en una monarquía, tras la muerte de Hafiz. Max Weber llama “patrimoniales” a este tipo de sistemas. Son autoritarismos, legítimos al principio.

El “pacto” se rompe al aumentar la brecha entre los pobres y los ricos, un descarado nepotismo, una corrupción desmesurada nacida de las ganancias del petróleo, y los males de las continuas de las guerras.

Hoy, el panarabismo se abandona en favor del “nacionalismo local”. Incluso lo que fue el conflicto árabe-israilí es llamado palestino-israilí. Se renueva y bebe de la gloria pasada. En Egipto, Hamdeen Sabahi, el candidato nasserista a la presidencia, consigue el 21% de los votos. En Líbano, Sudan y Yemen los ba’sistas mantienen su organización. En Túnez, el Movimiento Ba’as homenajea al Líder Saddam Husein en un acto público, y en Irak, aquel sanguinario dictador se convierte en un héroe, un mártir. Es el macabro resultado de cuando el presente es peor que el pasado.

El club dels mentiders

A l’època d’en Franco ens deien que els espanyols no ens interessava la política, que érem “apolítics”. Ara ens diuen que estem “desafectats” respecte a la política i els polítics; però que no hauria de ser així, que tots (els polítics) no són iguals. És possible.
Sovint en algun mitjà de comunicació llegeixes comentaris com ara: i per què no tenim a ... J.L.Sampedro, V.Navarro, ...  governant?, i no aquesta colla de dròpols i mentiders. Quan escoltem dir “tots els polítics són uns mentiders” podríem pensar, com en la paradoxa d’Epimènides, que, qui diu això, és un polític, però no hi ha cap paradoxa, aquesta afirmació categòrica representa l’opinió comuna de tothom.  I és que, en dictadura o en democràcia el poder (econòmic) utilitza les seves titelles (polítiques) per tal de fer la seva voluntat i representació, donant  sentit els seus interessos, i no cercant el bé del comú.

A Espanya, d’això, en sabem un piló. Al poc de pujar el poder, l’any 1986 el PSOE ja va ensenyà la seva veritable cara més llunàtica, per amagada. Ràpidament, va passar d’una posició en contra de l’entrada d’Espanya  a l’OTAN, del 1982, a un mel•liflu eslògan de campanya “OTAN, de entrada No”, fent una campanya descarada, ara sí a plena llum del Sol, a favor de l’aliança bèl•lica occidental. D’en Felipe Gonzalez es va arribar a dir que: “usted miente com mucho aplomo”. Potser la frase més emblemàtica sobre l’engany i la mentida la va arribar a dir un general post franquista, el general de la guàrdia civil José Antonio Sáenz de Santamaría, quan l’any 1995, en ser preguntat  sobre el tema dels GAL, l’actuació del govern i del seu cos, va afirmar: “hay cosas que no se pueden hacer; si se hacen no se pueden decir; si se dicen hay que negarlas” (El País, 24-2-1995). Tot un receptari de la “mala política”, que ni el més avesat dels alumnes d’en Maquiavel (“un príncep prudent no pot ni ha de mantenir fidelitat a les seves promeses, quan aquesta fidelitat no va en el seu propi benefici”) ho hagés sintetitzat millor.
Després va venir  la primera etapa neofranquista del govern Aznar,  i les mentides del PP (amb el vist i plau de bona part de l’oposició) sobre la massacre d’Iraq, amb la cirereta amarga de l’atemptat del 11 de març de 2004 a Madrid, i la continuació en l’engany i la mentida, com si el poble espanyols encara fos “apolític”, o “idiota” (amb perdó).
A l’Aznar el va seguir en Zapatero, amb la seva cara de bon noi, però que ens volia fer combregar amb rodes de molí. Ara sí, ja som, políticament, adults va venir a dir: “los ciudadanos españoles merecen un gobierno que no les mienta, un gobierno que les diga siempre la verdad” (13-11-2004); "Pascual, apoyaré la Reforma del Estatuto de Cataluña que apruebe el Parlamento de Cataluña" (13-11-2007); "se podria decir que la economia española ha entrado en la champions league de la economia mundial en esta legislatura. Mal que les pese a algunos" (11-09-2007); "No estamos en una crisis económica"  (7-2008). Era evident que els fets i les paraules no anaven de la ma. Ens continuaven tenint per rés.
I ara el PP, que podem dir del PP? És possible que encara ens estranyi l’engany i la mentida de la dreta espanyola?

Varen prometre crear 3 milions de llocs de treball i arreglar l’economia en dos dies, com a l’any 1996. Varen dir que, sabien molt bé com estava l’economia del país, que era un problema de credibilitat política dels governants, que els mercats respondrien positivament  al canvi de govern i a la confiança en que el nou govern faria la política econòmica que li convenia a Espanya. Que l’elevat preu de la prima de risc era conseqüència de la falta de credibilitat del govern (amb això potser sí que tenien raó, com es demostra cada dia). Que no donarien diner públic els bancs per superar els seus problemes econòmics. Deien que no retallarien en sanitat ni en educació: “le voy a meter la tijera a todo salvo a las pensiones públicas, a la sanidad y a la educación” (M. Rajoy, 4-11-2011); que no tocarien els impostos: “nos vamos a oponer a cualquier subida de impuestos” (M.Rajoy, Soutomaior, 09-2011), “yo no soy com usted (Rubalcaba). Le subió el IVA a la gente y no lo llevaba en su programa ... Yo lo que no llevo en mi programa no lo hago” (M. Rajoy, Debate Electoral, 11-2011); i que respectarien el dret dels treballadors i no facilitarien el acomiadament: “El PP no pretende abaratar el despido, sinó promover que el contrato indefinido sea la regla general” (M.Rajoy, entrevista Telecinco, 09-2011). En Mariano Rajoy, en una arrancada triomfalista, deia que ell i el govern donarien sempre la cara: “decir siempre la verdad, aunque duela, sin adornos y sin excuses; llamar al pan,pan, y al vino, vino” (M. Rajoy, Discurs d’investidura, 12-2011); i podríem seguir, el festival de mentides i incompliments és inesgotable.

8 mesos després,  el govern del PP està sense rumb, a la deriva, amb més gent aturada, al carrer, que mai; un govern supeditat als dictats de la banca alemanya, del BCE i del FMI; del que diuen els “mercats”, del que diuen a Brussel·les, a Berlín, ... Un govern  sense cap política econòmica pròpia, sense saber que fer ni a on anar, repetint un cop i un altra que no hi ha cap més camí ni cap altra solució, que tot és culpa de la herència rebuda. Un govern mancat de tota credibilitat, i que dóna una imatge de desgovern, d’improvisació i desànim com mai havíem viscut. I Don Mariano que fa? Amagar-se darrera d’en de Guindos, d’en Montoro, d’una altra Sáenz de Santamaría (Soraya), o d’en Wert, Gallardón, Bañez, o qui tingui més a prop, con tal de no sortir a la foto.  Don Mariano es nega a fer un debat sobre l’estat de la nació, s’amaga dels periodistes i fuig per la porta del darrera del Congrés. Tot un paradigma del govern actual, que puja l’IVA del teatre i la cultura, però el manté al tipus reduït per a les curses de braus; que decreta una amnistia fiscal per als defraudadors, fent-los pagar un tipus del 10% i creu  “innocentment” en les seves les declaracions voluntàries; que proposa modificar la llei de l’avortament, tornant a penalitzar a les dones més necessitades i/o maltractades.

És el club dels mentiders. Ja seria hora que el Codi Penal espanyol contemplés l’incompliment flagrant de les promeses electorals del polítics com un delicte; que es modifiques el Títol XVIII per tal que es contemplés la falsedat, la mentida i l’engany dels polítics com un frau a la ciutadania i a l’electorat. Però, per això, encara ens queden unes quantes assignatures pendents (haurem de repetir el curs?), com ara aconseguir un sistema electoral proporcional i  just, amb un Congrés representatiu, més enllà del partit que governi; i una administració de Justícia veritablement independent del poder polític. És a dir, l’existència d’una separació real de poders. I és que en alguns aspectes la nostra democràcia (post franquista i juancarlista) encara estar per acabar. Montesquieu, encara dorm més amunt dels Pirineus.  

La fi dels mites

“comences a veure quina classe de món estem creant? És el contrari, exactament el contrari, d’aquestes estúpides utopies hedonistes que varen imaginar els antics reformadors. Un món de por, de racionament i de turment, un món de trepitjar  i ser trepitjat, un món que es farà cada dia més despietat.  El progrés del nostre món serà la conseqüència de més dolor”

George Orwell, 1984

El mode de producció capitalista està en una  crisi profunda i, a mig termini, irreversible. Molts dels valors i de les idees, de les institucions i de les estructures de poder,  que han impulsat, alimentat i mantingut el sistema social basat en aquest mode de producció, avui, ja són objecte de revisió i, en un futur immediat, de ben segur, caldrà aprofundir creativament en l’anàlisi i en la previsió d’una nova manera d’entendre la vida sobre el nostre planeta.

Històricament, de la mà del desenvolupament i del creixement del Capital es crea una nova manera de domini sobre la vida de les persones, i  l’adveniment d’una ideologia de suport que ho justifiqués. La fi del domini directe sobre la població que era característica dels sistemes socials anteriors (com ara en el esclavisme o el feudalisme) donà lloc el regne de la Llibertat (individual i d’empresa), que les idees de la Il·lustració difongueren per tot l’Occident. I amb la Llibertat (ara l’ésser humà ja era lliure per vendre el seu treball), la Raó com a eina de canvi i progrés social. Ja es podia fer fora els vells valors, les velles creences, qüestionar  el funcionament de les velles religions. L’inici de  l’època de la ciència havia de significar l’enterrament dels vells mites. Res més lluny de la realitat.

Aviat, alguns pensadors de la Il·lustració, com ara Condorcet o Turgot, mitificaren la nova Raó amb la seva fe amb el Progrés. Un Progrés que, d’alguna manera, justificava la creixent racionalitat econòmica que imposava  el capitalisme. Aquesta Raó i aquest Progrés eren la condició de l’existència de la nova classe social ascendent, la burgesia, i el mitjà i l’objectiu d’ una nova organització política de la societat, un nou tipus d’Estat. Un Estat (capitalista) que justificava la seva creació com a regne de la Llibertat, com a desenvolupament de l’Esperit que es fa lliure, en el pensament de la filosofia germànica (Kant, Hegel, ..), o per la seva utilitat pràctica, en la filosofia anglesa (Locke, Stuart Mill, Hume,..),  o en la nova ciència econòmica (Adam Smith, Ricardo, ..)

Amb la Llibertat i la Raó a la ma tot era possible: la recerca de noves fonts energètiques,  la creixent millora en els mètodes d’organització del treball, unes noves relacions socials de producció, i la mitificació de la Tècnica. La crítica marxista a l’evolució històrica del Capital també ha estat presonera d’aquesta mitificació de la tècnica i la racionalitat econòmica,  que varen avançar, des de la utopia premarxista, pensadors com Sant-Simon. La Política marxista justificaria la necessitat històrica del l’Estat i del seu desenvolupament fins a la seva superació, per transformar-se d’eina de sotmetiment polític a simple regulador de les noves forces productives. La fe  en el Progrés, en la Raó, en l’Estat, en el sentit progressiu de la Història Universal, en el Desenvolupament, en l’esperit revolucionari del desenvolupament de totes les forces productives de la societat, en la transformació constant, en la Tècnica, .... I així, hem justificant conceptes, en principi, antagònics, com són desenvolupament i sostenibilitat, eurocentrisme i autonomia de les nacions, nacionalització i cooperació econòmiques, ...,  en l’idea que la contradicció no era tal, sinó, que era un pas més en la Dialèctica de la Història. La idea que el desenvolupament de les forces productives i la modificació de les relacions de producció havien de permetre l’aprofundiment de la lluita de classes i l’adveniment d’una nova classe social hegemònica, el proletariat; la justificació de que el “Socialisme en un sol país”, d’Stalin, no era una renúncia  sinó la conseqüència lògica d’un determinat context històric internacional i de l'insuficient desenvolupament de les forces productives, i que, per tant, la revolució socialista mundial hauria de venir, més endevant, de la ma dels països capitalistes més desenvolupats. Tot eren maneres de justificar aquesta mateixa fe en el Progrés  i en la Tècnica, com si la tècnica moderna no portés, en si mateixa, la llavor d’unes determinades relacions socials de producció i de reproducció.

Hem d’acabar amb els nous mites:  Més centralització econòmica no vol dir més garanties per accedir el Socialisme; més proletarització del treball no vol dir més capacitat de canvi en el model econòmic; més força sindical no vol dir, directament, més capacitat organitzativa i revolucionaria dels treballadors; menys Estats no vol dir més facilitats per l’autonomia dels pobles i de les nacions. De la mateixa manera que la natura ens assenyala els seus límits, la creixent socialització del treball va acompanyada d’una contradicció creixent entre  les cultures i les poblacions a nivell mundial; i posa en qüestió la manera d’organitzar la vida de les persones i la relació d’aquestes amb el medi.   

És clar que, com preveia la Rosa Luxemburg,  en el moment en que totes les formacions precapitalistes estiguin mercantilitzades esdevindrà la impossibilitat material d’obtenció de la plusvàlua capitalista, per la pròpia impossibilitat de la existència d’una demanda agregada que la permeti. Però, malgrat l’evident ensorrada del capitalisme a mig termini, ens podem preguntar si això facilitarà la unió de la classe treballadora mundial a la recerca d’una nova manera de treballar i viure? Pel que sembla, fins ara, més aviat el col·lapse econòmic generarà més i més conflictes a nivell del planeta, més divisió de la població. Si això fos així, el futur de la Humanitat estarà  en entredit.

Una via de sortida davant d’aquest futur previsible, pot ser, també dialècticament, anar pensant i treballant col·lectivament per promoure altres maneres d’entendre la societat, el treball i el lleure, la pròpia vida: cercant  altres maneres d’organització social i econòmica que fomentin la descentralització econòmica, la regionalització econòmica i política, l’autonomia política de les nacions, l’autosuficiència energètica i alimentària, el cooperativisme i les economies a petita escala, ...I per això, conceptes com equilibri, harmonia, decreixement, “desconnexió” econòmica, ... han de ser objecte de debat. Un debat fet a partir de criteris de sostenibilitat ambiental, política i social; un debat que busqui  la construcció d’un nou discurs polític, d’una nova filosofia, d’uns nous valors, d’una nova hegemonia ideològica i social que faciliti el canvi social; i sense que això sigui incompatible amb la construcció de noves organitzacions internacionals, d’una nova estructura política piramidal a nivell mundial, absolutament popular i democràtica, que cerqui solucions als problemes globals del planeta.