En Zenó d’Elea fou un filòsof grec considerat com un dels primers escèptics que, allà pel segle V abans de Crist, escampà les seves originals idees per tota l’Àtica atenenca. Les seves paradoxes, anomenades “apories”, van fer ballar el cap a més d’un dels seus grans companys de feina, els filòsofs grecs del moment.
A cada època i país, hi han els seus personatges que donen vida i color al, sovint trist, paisatge humà. En Zenó en fou un d’ells. A part de les seves idees, és recordat per la seva lluita contra el tirà opressor del moment; al qual, al moment en que el torturaven, li va escopir la seva llengua després d’haver-se-la tallat d’una bona mossegada amb les dents, per no delatar als seus companys de revolta.
En un altre temps, moment i ocasió, nosaltres també en tenim de personatges engrescadors, que ens donen distracció i alegria. És el cas de la “Zenona”, mot amb el qual és coneguda una popular botiguera de la cort local de la meva vila. Com deia, la "Zenona", peixatera bona i honrada on ni hagin, tenia (i dic tenia perquè ara ja està jubilada i té tot el temps del món per fer el que vulgui, sense cap rutina, ... monòtona rutina! és clar que, amb el permís de les joves, els gendres i dels nets, naturalment) el costum -el mal costum diria jo - d’agafar la recaptació del dia, feta mica en mica, pesseta a pesseta, a la seva parada al mercat, i que ella anava posant dins d’una caixeta de ferro, una d’aquelles de color verd, d’aquelles que tenen un pany i una claueta (ara, amb tot això de les targetes, els datàfons i tota aquesta “martingala” no s’han veuen gaires, però abans era del tot normal) i sortia del Mercat amb la caixa a la mà i, apa, cap al banc a fer l’ingrés.
Doncs, això, ja tenim a la "Zenona", noia treballadora i polida, petiteta i grassoneta, simpàtica i apanyada, que ha agafat la seva capseta, i a caminar s’ha dit, tota contenta, tota sola pel carrer, a portar els seus dinerets al banc - “Tothom ho sap, i tothom ho veu, però, que vols, no faig rés dolent, són els meus diners, els hi ben guanyat” – pensa – “avui hi hagut una bona pesca, ves per on, hem venut tots els verats, totes les sèpies i les sardines, .. ha quedat una mica de lluç, però, bé, posat en gel, demà el podrem vendre com si fos fresc.” - He que sona bé? Els companys de les altres paredes del mercat sempre li deien – “noia! Vols dir que ho fas bé això? Això d’anar cada dia amb la capseta dels diners a la mà? Tota sola, pel carrer, cada dia igual ... no veus que tothom ho sap, no veus que sempre pot haver-hi algun mal andando que et vulgui robar!” - , -“pobre d’ell, del qui em vulgui robar, a mi no em roba ningú!” - era la seva resposta, més o menys, habitual.
I tal dit, tal fet. Vet aquí que, un dia va haver-hi un pobre noi (i dic pobre, perquè ho era, i noi, perquè també era un noi) que li va voler agafar la caixeta dels diners, al mig del carrer. I aquell dia la capsa era ben plena de bitllets, però sobre tot de monedes; sí, sí, .. de monedes, d’aquestes peces rodones que no valen res, o molt poc, i que els humans fem servir per bescanviar les mercaderies; aquests trossos rodons de metall que encara conserven tota una sèrie de marques o ratlles al seu entorn, record dels temps en que el Poder hi posava la cara al davant, l’escut al darrere i les marques al voltant perquè el poble no llimés les monedes i agafés l’or, o la plata, ... o el coure, quan ja varem començar a recular. El que deia, la "Zenona" al veure’s agredida en el que més cou, la butxaca, va i s’hi oposa, .... -“tu, que vols bandarra? que em vols robar? a mi? Tu? La capsa és meva? – i després d’un primer ensurt i d’un equilibri de forces inicial, es passà, ràpidament, a una segona etapa, en que la "Zenona", amb la caixeta ben agafada i sense deixar-la anar, l’hi ventà un cop de caixa al cim del cap del pobre noi, de manera que, si aquest noi no va anar el CAP, és perquè en aquells temps encara no n’hi havia, però a visitar al senyor metge, segur, segur, que hi va tenir d’anar.
Vet aquí el cas, si en Zenó li va escopir la llengua al tirà que l’agredia, la Zenona li va fer una cara nova al pobre lladregot que, si no ha parat, encara corre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada