Però, al costat de tots aquests bells discursos, i de les construccions teòriques que els donaven suport, hi havia la realitat històrica, les guerres, la violència, les necessitats de les noves burgesies d’aconseguir uns mercats més grans, un espai vital per a una producció sempre creixent i, al mateix temps, de contenir la força del moviment obrer. S’havia de buscar més mercats i amb garanties, fou l’esclat definitiu del colonialisme.
Així, si el segle XIX va ser el segle de la reconstrucció del mapa polític europeu, a partir de les guerres entre les nacions en procés de construcció per formar el seu Estat, el segle XX fou el de les guerres entre els Estats capitalistes en la lluita per la seva hegemonia a nivell mundial. En paraules de Marx a l’abril del 1881, poc abans de morir, en motiu del naixement d’un dels seus nets: “a ells els tocarà viure el període més revolucionari que la Humanitat hagi tingut mai”
A la primera meitat del segle XX, es succeïren les guerres i les crisis, el sistema capitalista es veia qüestionat, a dins i a fora. A base de violència i por havia aconseguit destrossar i atemorir a una classe treballadora explotada. La primera gran guerra va significar la primera etapa del canvi a Europa en la recerca d’un nou equilibri geopolític. Una guerra que havia desgastat totes les energies de la joventut europea i havia significat l’enriquiment accelerat de bona part de la burgesia industrial davant les necessitats materials del conflicte. Però, la revolució d’Octubre a Rússia, en plena guerra, a l’any 1917, encengué totes les alarmes.
Com deia el vell Lampedusa, alguna cosa es tenia que canviar per continuar explotant a la classe obrera, sense la por a les revolucions socialistes. Anglaterra i el seu imperi colonial no podia continuar amb la seva hegemonia. El sistema colonial estava vell i desfasat. Les velles metròpolis, Bèlgica, Holanda, França (Espanya ja feia molts anys que no comptava) i, sobretot, Anglaterra, havien de passar a la història. Alemanya, els Estats Units i el Japó, al altre costat de món, volien estar en primera línia, i no tenien, o en tenien molt poques, de colònies:
Alemanya pels propis errors estratègics del seu canceller Bismarck, que havia entrat tard al repartiment d’Àfrica, volia el seu” espai vital” per créixer. Els Estats Units, després de la seva Guerra de Secessió del 1861, pel manteniment de la unitat nacional, i de la consolidació de la seva hegemonia al continent americà, amb les doctrines Monroe del 1823 i la de Theodore Roosevelt del 1904, ja havia iniciat a meitat del segle XIX una incipient expansió per Àsia, el Japó i la Xina. I el Japó, amb el seu emperador Mitsuhito, havia iniciat una nova era, la dinastia Meiji, que volia compatibilitzar els valors tradicionals japonesos amb un desenvolupament econòmic capitalista, que requeria uns nous mercats a l’altre costat del mar. El resultat fou la guerra contra el vell imperi xinés el 1895 i contra l’imperi tsarista el 1904 per dominar Corea, Manxúria i el Mar Groc.
En acabar la I Guerra Mundial, el Tractat de Versalles va humiliar a Alemanya, territorialment i econòmicament; obligada a pagar els deutes de la guerra. Després del miratge dels anys 20, a partir del crack del 29, la crisi s’escampa ràpidament. Fou l’època dels grans nacionalismes d’Estat, imperialistes i reaccionaris, uns nacionalismes dels grans Estats, d’origen ètnic i cultural, prenyats d’elements identitaris i de xovinisme, i que, en una Europa en crisi, agafarien la fórmula feixista. El feixisme, que s’escampa a Itàlia, a Alemanya, a mitja Europa ( també a Portugal i, després, a Espanya), com a formes degenerades de la ideologia nacionalista, tenia elements de superioritat i odi racial, al costat de l’ús de la violència i la submissió de les masses, l’ordre i el cabdillatge, i l’expansionisme. Amb tot, però, no era res de nou, de feia anys les doctrines nacionalistes d’altres grans Estats, com ara Anglaterra i els Estats Units, no estaven mancades d’alguns d’aquests elements antidemocràtics: era la ideologia de la superioritat anglosaxona, de la carga moral de “l’home blanc”, i del Manifest Destí del poble americà. La carga ideològica del nacionalisme, en cada moment i circumstància, estava al servei de l’expansió imperialista arreu del món.
La competència interimperialista i les crisis de sobreproducció constants provocaren, doncs, dues grans guerres mundials i la mort de milions i milions de persones. A la finalització de la II Guerra Mundial, va quedar clar que el canvi en la hegemonia del bloc capitalista ja s’havia fet. Un nou equilibri geopolític s’havia produït: Anglaterra havia donat el relleu a la seva excolònia americana del segle XVIII, els Estats Units. Però, amb l’eclosió de la URSS i el moviment comunista internacional, un nou món polític i econòmic entrava en competència amb el sistema de producció capitalista.
Nacionalisme i Imperialisme
El capitalisme colonialista donaria pas al capitalisme imperialista. El nou sistema de dominació, ara sí, seria Imperialista en el sentit econòmic. Sense colònies, l’explotació es faria amb el control econòmic mundial i un tàcit control polític i militar dels EEUU: tutelant el patró de canvi i l’hegemonia del dòlar (inundant Europa de dòlars amb el Pla Marshall); amb unes noves institucions internacionals de control: ONU, OTAN, FMI, Banc Mundial, GATT, .. ; uns quants aliats estratègics; bases militars per tot el món i amb la força naval i aèria més gran mai coneguda. A nivell teòric, la doctrina Roosevelt tenia ara el complement de la doctrina Truman, que justificava la intervenció arreu en defensa dels interessos americans. El model de creixement també canviaria. A partir del perill que les idees revolucionàries comunistes triomfessin, també ho va fer el model econòmic. Primer de manera tímida, amb les polítiques del New Deal d’en Franklin D. Roosevelt al Estats Units en el període d’entreguerres i, després, especialment a Europa, en el moment de la reconstrucció, amb les teories d’en Keynes que propugnaven la inversió i la demanda agregada de l’Estat per evitar les crisis i un nou model de benestar per a la classe treballadora.
Però, l’escenari polític continuava essent complicat. Amb una Europa destrossada i amb l’exèrcit Roig a Berlin, a Ialta i a Postdam es concretaria el nou mapa polític europeu, amb la divisió d’Alemanya, el retorn de Polònia i el repartiment de les zones d’influència entre els EEUU i la nova URSS en mig de fortes tensions inicials, que originarien una guerra civil a Grècia fins el 1949. La URSS també apel·laria a la seva pròpia fórmula nacionalista. Ja que no era possible la revolució proletària a tot el món, de moment es faria el “Socialisme en un sol país”. S’havia passat de la “gran Pàtria Russa” del segle XIX a la “pàtria socialista”, en un model que utilitzava l’internacionalisme proletari, a nivell exterior, com a eina interna d’unificació ideològica en una comunitat d’Estats molt diferenciats. La ideologia comunista era el principal element d’identificació nacional, per fer front a la necessitat de fer un desenvolupament econòmic ràpid del nou sistema socialista, en l’objectiu d’aconseguir un nou equilibri a nivell mundial.
Però, l’escenari polític continuava essent complicat. Amb una Europa destrossada i amb l’exèrcit Roig a Berlin, a Ialta i a Postdam es concretaria el nou mapa polític europeu, amb la divisió d’Alemanya, el retorn de Polònia i el repartiment de les zones d’influència entre els EEUU i la nova URSS en mig de fortes tensions inicials, que originarien una guerra civil a Grècia fins el 1949. La URSS també apel·laria a la seva pròpia fórmula nacionalista. Ja que no era possible la revolució proletària a tot el món, de moment es faria el “Socialisme en un sol país”. S’havia passat de la “gran Pàtria Russa” del segle XIX a la “pàtria socialista”, en un model que utilitzava l’internacionalisme proletari, a nivell exterior, com a eina interna d’unificació ideològica en una comunitat d’Estats molt diferenciats. La ideologia comunista era el principal element d’identificació nacional, per fer front a la necessitat de fer un desenvolupament econòmic ràpid del nou sistema socialista, en l’objectiu d’aconseguir un nou equilibri a nivell mundial.
El “sistema d’Estats” del segle XIX donava pas a un sistema internacional “bipolar” (malgrat que amb un clar predomini dels EEUU) en un escenari de tàcita confrontació. Fou l’època de la Guerra Freda, on el perill nuclear feia d’espasa de Dàmocles. A partir d’aquell moment, els conflictes armats haurien de ser “limitats”, la guerra “total” havia perdut el seu sentit estratègic.
El Japó de la postguerra rebé el suport econòmic dels Estats Units que volien tutelar el renaixement del vell imperi nipó i controlar un continent en ebullició. Mentre, es produiria la guerra d’Indoxina, del 1945 al 1954, contra el colonialisme francès; posant-se les condicions per la posterior guerra del Vietnam. Una mica més al nord-est, la guerra de Corea del 1950, faria saltar totes les alertes davant la possibilitat que la guerra entre les fraccions a qui donaven suport la URSS i els EEUU s’estengués del tot amb la participació de la Xina, ara ja comunista. A partir d’ara, es va posar en evidència que els moviments d’alliberament nacional anaven de la ma amb una nova ideologia que pretenia canviar l’estructura classista de la societat.
Com dèiem, el canvi del model de control polític mundial va ser la fi del colonialisme. Primer al continent asiàtic i a l’Orient Mitjà, i després, a partir de 1957, a l’Àfrica. Al continent africà, la major part dels nous Estats eren de nova planta, ja que es varen crear a partir de les fronteres de les colònies existents. Per tant, tots aquests nous Estats, tret d’alguns dels nordafricans, com ara Algèria, Tunísia, Marroc, .... no varen ser el producte de cap moviment d’alliberament nacional, sinó d’un procés propiciat, al acabar la segona gran guerra, per les pròpies països europeus, que varen intentar sempre tutelar el canvi polític, donant el relleu al rei o cap tribal que millor podia defensar els seus interessos. Per la seva banda, en alguns des grans territoris del continent asiàtic, els nous Estats varen ser el producte de la guerra o de moviments d’alliberament nacional: Vietnam, Indonèsia, India, Pakistà, Filipines, ..
Arreu havien sorgit nous estats multiètnics, amb religions, llengües, cultures i costums diferents. Al igual que els nacionalismes d’Estat del segle XIX, el nous Estats varen intentar homogeneïtzar, no sense tensions, la diversitat. A Àsia, els conflictes entre la India i el Pakistan pel Kashmir provocaren greus conflictes religiosos i dues guerres, fins a la separació de Bangladesh, el 1970; i a la India i a Sri Lanka, la minoria tàmil ja lluitava per la seva independència; i al oest, els kurds, que avui viuen sota la bandera de quatre grans Estats, com són Turquia, Irak, Iran i Síria, seguien reivindicant des de principis del segle XIX la seva independència, en un territori d’una importància econòmica i geoestratègica cabdal.
Per acabar-ho d’adobar, a l’Orient Mitjà, l’any 1948, les Nacions Unides va imposar la fundació de l’Estat d’Israel, en detriment dels pobladors palestins originaris del territori. Era un model de nacionalisme ètnic i religiós basat en una història mítica el que, per les circumstàncies de la guerra, se’l dotava del seu propi Estat i que, malgrat la voluntat inicial de laïcitat i socialització, esdevindria la llavor d’una conflictivitat permanent en una zona d’un alt valor simbòlic i geoestratègic.
Nacionalisme i revolució
La Xina, amb la revolució burgesa del 1911 havia acabat amb la dinastia Qing i havia proclamat la república. Els conflictes entre el Partit Nacionalista Xinés (Kuomintang) i el partit comunista, des del 1921, eren constants. Els “senyors de la guerra”, una herència del sistema feudal del imperi, controlaven grans regions del país. Es volia unificar de nou tot el país, però els objectius eren diferents. El 1926 esclatà la guerra civil que durà més de 30 anys, i que va acabar, després de la invasió japonesa del 1937, amb la derrota del Japó a la II Guerra Mundial el 1949, amb la victòria de l’exèrcit Roig d’en Mao Tse-tung. El nacionalisme burgés dels “3 principis del poble” (democràcia, nacionalisme i benestar) d’en Chiang Kai-shek i el Kuomintang, quedaria reclòs a Taiwan; mentre que a la Xina continental s’iniciava un model de construcció nacional basat en el socialisme. Els reptes eren imponents davant d’un territori tan immens i tan divers. Després del fracàs de les col·lectivitzacions agràries i les polítiques del Gran Salt Endavant, es tornà a propiciar l’aliança dels dirigents comunistes amb els camperols, que sempre havien donat suport a la revolució. És clar que, amb les particularitats pròpies d’un país agrari i subdesenvolupat (només el nord-est de la Xina havia tingut un inicial desenvolupament industrial), on les idees de formalitat, ordre i respecte d’en Confuci encara hi eren molt presents, la necessitat unificadora no podia venir per les formes dels nacionalismes occidentals, de la voluntat i el pacte, ni pel de la llengua, la tradició, i la història comunes; ni, tampoc, per l’internacionalisme proletari de la URSS, sinó per una ideologia que donés un nou protagonisme als camperols, fent de la promoció d’una cultura popular i revolucionària, i de la propaganda i la crítica, els elements centrals. Aquestes paraules d’en Mao, són representatives de la nova ideologia unificadora: “per a nosaltres l’art i la literatura no han de servir a aquests grups (burgesos), sinó al poble. .. la nova cultura de la Xina, a l’etapa actual, és una cultura antiimperialista i antifeudal de les amplies masses populars , dirigides pel proletariat ... hem de recollir la rica herència i les bones tradicions de l’art i la literatura que ens han llegat ... però l’objectiu serà sempre servir a les grans masses populars. ....aquests velles formes, remodelades i amb un nou contingut, es converteixen en quelcom revolucionari al servei del poble”. Fou el temps del desenvolupament de la lluita de classes i la Revolució Cultural. Ala mort d’en Mao, s’abandonaren alguns dels principis maoistes i la preferent opció inicial de les col·lectivitzacions agràries, passant-se d’una economia planificada a una altra, eufemísticament, batejada com “socialisme de mercat”. L’aposta decidida per la industrialització, les grans infraestructures, els moviments de població i l’emigració cap a les ciutats, significaven el canvi en el model econòmic i la necessitat d’incrementar la producció, el mercat i la demanda, en un intent similar al capitalista d’integració nacional; fet que ha provocat de nou el renaixement de les reivindicacions nacionalistes com ara al Tibet, o a Xinjiang amb el poble uigur.
I per la seva banda, a Àfrica, des de que, el 1954, es va iniciar la guerra d’Algèria, les lluites tribals, ètniques i religioses han estat una constant dins d’uns Estats que es poden considerar fallits: amb una població que malgrat la fam i les malalties s’ha triplicat en pocs anys; una població que viu, de manera majoritària, en la pobresa; amb un desenvolupament econòmic escarransit i fet a la mida de les empreses multinacionals que controlen els seus recursos estratègics; amb unes estructures polítiques febles, sense tradició centralista, i que depenen en molts casos de les antigues metròpolis, per la complementarietat dels propis interessos dels seus corruptes dirigents. El panorama no és afalagador. El nacionalisme d’Estat a l’Àfrica és una força molt dèbil, per la debilitat de les seves estructures econòmiques i polítiques. Només en alguns pocs països s’ha dut a terme amb èxit: a la Unió Sud-africana, precedent de l’actual república, i independent des del 1910, a partir de l’actuació unificadora del Partit Nacional de Sud-àfrica (britànic) i el Partit Nacional (bòer). En qualsevol cas, el nacionalisme més plausible ha estat el vehiculat des del poble, de la ma dels moviments d’alliberament nacional de tipus polític i revolucionari, com ara el del Moviment Nacional Congolès d’en Lumumba, de l’any 1950; o els de tipus polític i militar revolucionari, com ara el Swapo, a Namíbia, de l’any 1960; el FRELIMO, a Moçambic, del 1962; o el de formacions de guerrilla revolucionaria d’ideologia marxista (MPLA) o de base tribal i ètnica, com el FNLA i UNITA a Angola, del 1961. Alguns d’aquests moviments de lluita triomfaren en l’objectiu d’aconseguir la independència colonial (a Angola i a Moçambic, l’any 1975) però la conformació d’una unitat nacional és encara un objectiu a mig fer, i els enfrontaments entre ètnies, tribus, minories religioses, ... són una constant que ha provocat i provoca milers i milers de morts, i la paràlisi d’un continent que fou l’origen de tots.
Tret de les colònies africanes de Portugal, que no es varen fer independents fins després de la “revolució dels clavells” a la metròpoli, fins a la desintegració de la URSS en el període 1989-1991, el mapa polític euroasiàtic no canviaria gaire.
A partir de la meitat dels anys 70, la “Edat d’Or” del capitalisme, de creixement continuat, començà a declinar. El ràpid increment dels preus del petroli, principal recurs energètic, provocà la ràpida pujada dels costos de producció com a porta d’entrada a una nova crisi de sobreproducció, lenta però continuada; on l’estancament i la inflació es donaven la ma. La sortida seria l’avançament del consum i la inversió, amb un espectacular increment del crèdit i l’endeutament progressiu. La crisi que, d’una manera o altre, els països occidentals varen poder suportar, exportant cap el exterior les seves contradiccions, amb una major explotació de recursos dels països pobres, amb una major desigualtat en les taxes del valor en els intercanvis internacionals, amb un increment de les diferències socials a escala planetària i amb grans inversions en sectors molt rendibles des de l’òptica geoestratègica i del desenvolupament tecnològic, com ara el militar i l’aeriespaial, va acabar passant factura al bloc socialista. La URSS, immersa en una crisi ideològica, econòmica i social va acabar fent fallida de manera espectacular, impotent davant les revoltes i la caiguda dels règims “socialistes” dels Estats del Pacte de Varsòvia. I amb l’ensorrament del món soviètic tornarien a rebrollar els moviments independentistes i segregacionistes de tot tipus, com a font de conflictes i de noves guerres. Uns de base ètnica i cultural, a tota l’antiga república de Iugoslàvia; altres de base econòmica, barrejada amb sentiments ètnics i religiosos, a les repúbliques caucàsiques d’Armènia, Azerbaijan i Geòrgia. Altres més en base al record d’una història no sempre volguda ni compartida, com és el cas de les repúbliques bàltiques i d’Ucraïna; o, senzillament, d’una realitat nacional inventada pels teòrics sovietics, com en el cas de Bielorússia i les repúbliques soviètiques de més enllà dels Urals. El mapa polític de l’antiga URSS dibuixat, en aplicació del principi leninista del dret d’autodeterminació dels pobles i que havia funcionat prou bé durant 70 anys, se’n anava en orris en poc temps.
Fi de segle i conclusió
Com hem dit, el segle XX acabava tal i com havia començat. Nous conflictes, noves guerres, noves nacions, sorgides unes del pou de la història, altres de noves sorgides d’un imaginari per fer, i poques que es fessin des de dalt, des del poder.
Però, un nou tipus de nacionalisme, des de mitjans del segle, estava sorgint des de la base dels pobles, un nou tipus de nacionalisme vinculat als moviments antiimperialistes, anticapitalistes, antisistema; i gairebé sempre vinculats a concepcions socialistes, marxistes i revolucionàries. El procés de globalització econòmica i la creixent imposició d’un model cultural aliè, creà en molts països el rebuig cap aquesta occidentalització, i més encara quan les seves economies es veuen sacsejades i els seus recursos “robats” per les grans empreses transnacionals de manera sistemàtica, sota l’amatent vigilància del guardià americà. Avui en dia la comunicació i la informació també en trencat les fronteres, i fenòmens com els fonamentalisme islàmic i religiosos no es poden acabar d’entendre, a banda de les seves pròpies peculiaritats, sense tenir en compte aquesta realitat. Ens podem preguntar, però, com diu Hobsbawm: “fins a quin punt els nous moviments antiimperialistes poden considerar-se nacionalistes ... malgrat que és innegable que la ideologia nacionalista occidental ha influït molt en els seus portaveus i activistes” El cert, però, és que avui en alguns països sud-americans, com ara Veneçuela, Bolívia, el Brasil, Cuba, ..., que treballant per cercar noves vies de creixement econòmic paral·lel al del capitalisme occidental (Comunitat Andina de Nacions, ALBA, ..), i amb totes les contradiccions que es vulgui, s’estan aplicant polítiques nacionalistes per tal de trobar el necessari clima de consens i identificació nacional.
Així doncs, al llarg del segle XX el nacionalisme s’adaptà, en cada moment, a les circumstàncies concretes, històriques i econòmiques; ja sigui en la seva versió d’Estat, o en la seva versió de reivindicació d’un Estat propi en el cas de les anomenades nacions sense estat. Les arrels culturals, lingüístiques, ..... històriques, si és vol, podien ser-hi o no. De fet, habitualment sempre hi eren. A més, l’ètnia sovint es veia mitificada en el marc d’una població cada dia més barrejada. Però, també és cert que l’element desencadenant de la seva eclosió gairebé sempre ha estat l’economia. La motivació econòmica hi era del tot present en els feixismes alemanys i italians; en el origen del desmantellament colonial dels anys 40 i 50; en la lluita per l’alliberament dels nous Estats que han sortit a la llum en el segle passat a Àsia i a l’Àfrica; o que surten de la descomposició d’altres Estats més grans, como ara la URSS. I, de ben segur, les causes segregacionistes actuals dels Estats occidentals, al Canadà, a Escòcia, a Gales, al País Basc o a Catalunya, surten de la dialèctica produïda per l’efecte de la voluntat popular creada al llarg dels anys amb el desig i/o la necessitat de les burgesies locals de trencar uns vincles que no els semblen prou adients. Aquest és l’escenari en que ens trobem al iniciar el segle XXI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada