El nacionalisme és un principi polític que comporta la unitat de l’Estat i la nació, i és un moviment polític que busca aquesta unitat. El nacionalisme doncs “inventa” la nació per crear l’Estat; tant el nacionalisme germànic, d’arrel romàntica, ètnica i cultural, com el nacionalisme de la voluntat del poble, que té la seva primera gran manifestació a la Revolució Francesa. El nacionalisme és un subproducte del propi desenvolupament del mode de producció capitalista, és la via d’expressió política que, en cada moment i circumstància, serveix al sistema de producció per canalitzar les seves necessitats i és una de les vies polítiques de sortida de les seves contradiccions.
Si el nacionalisme del segle XIX, en l’època d’expansió del sistema capitalista, era, en les seves principals manifestacions, un capitalisme d’Estat, bàsicament de caràcter cívic, integrador, unificador, liberal inclús; el nacionalisme del segle XX s’anirà adaptant a un temps històric canviant. En temps de crisi, el nacionalisme d’Estat es tornarà incívic, desintegrador, violent, antimoviment (antiliberal, anticapitalista, anticomunista, antireligiós, ...) en les seves formes feixistes i nacionalsocialistes; i esdevindrà, per efecte de la seva expansió ideològica, en nacionalisme popular, en tant que doctrina que justificarà moviments d’alliberament nacional diversos: des d’alguns de caràcter popular-socialista, o marxistes i revolucionaris, en diversos països del Tercer Món, com ara a l'Índia, al Congo belga, a Moçambic, a Cuba, a Nicaragua, ..., a d’altres de caràcter fonamentalista, com a l’Iran del Xa, a l’Afganistan, ... Així doncs, al costat del nacionalisme d’Estat, que pot ser cívic i integrador, o no, es dóna, també, un nacionalisme popular, que pot ser pacífic o violent (per la via militar o de lluita armada), cívic i integrador o no, xenòfob o no, religiós-fonamentalista o no, revolucionari o reaccionari, de les nacions petites com Escòcia, Bèlgica, Gal·les, País Basc, Catalunya, ... i d’altres nacions no tant petites, com ara Polònia, l’Iran, l’Índia, ... i que sempre va acompanyat d’unes causes històriques i econòmiques com a força motriu generadora. El capitalisme ha produït, per necessitat, el seu nacionalisme d’Estat i ha provocat, per reacció i osmosi, tot un seguit de moviments nacionalistes, en principi inesperats o no desitjats.
I malgrat que com a principi polític manté els seus caràcters bàsics, el nacionalisme com a moviment polític s’ha anat adaptant a les circumstàncies. Per això pensem que, avui, l’època dels nacionalismes d’Estat, en el sentit d’aconseguir la desitjada unitat nacional de mercat, ja ha passat en els països occidentals; malgrat que han quedant encara molts serrells per resoldre i que les classes dirigents, en la seva major part, es pensaven que ja havien consolidat el seu nacionalisme com a principi d’unitat nacional; i que a Europa, a partir del Tractat de Maastricht del 1993, es volia donar contingut polític a la CEE amb la creació de la Unió Europea, en uns moments en que semblava que el procés d’unitat anava pel bon camí. Avui, però, a la Unió Europea encara són moltes les incògnites a resoldre, no ja sobre la conveniència de donar–li contingut en un sentit federal, sinó inclús sobre la voluntat real dels Estats nacionals per aconseguir-ho i de les seves poblacions en aprovar-ho. Com diu M. Gibernau, “la construcció d’Europa requereix el desenvolupament d’una consciència nacional europea, .... i el que és més important, descobrir un objectiu comú, un projecte capaç de mobilitzar l’energia dels ciutadans” ; i la veritat, avui, això no ho veiem per enlloc. El futur, en uns moments de profunda crisi econòmica i d’uns mercats que ja són globals, és molt incert i ple d’esculls.
I també, l’època dels nacionalismes de les nacions petites i sense Estat, que els clàssics del marxisme sempre havien pensat irrealitzables, semblava posada al calaix de la història. El dret a l’autodeterminació, defensat pel president dels EEUU, Woodrow Wilson a Versalles i per Lenin a la URSS, semblava que només tenia sentit per a les nacions que volien sortir de sota la sabata d’un Estat aliè opressor. Malgrat tot, sovint la història passa factura, i els problemes mal resolts retornen com la pedra de Sísif. D’una banda, com hem vist en els darrers anys, com a conseqüència de l’ensorrament del sistema internacional bipolar, s’ha produït l’esclat de les repúbliques balcàniques i bàltiques. I d’altra banda, allà on la burgesia no havia completat la revolució burgesa o no havia construït prou bé la unitat nacional els problemes persisteixen, com ara a Espanya; però, és que inclús en alguns dels països capitalistes capdavanters, com ara Anglaterra, França o Bèlgica, els moviments separatistes continuen existint, en més o menys possibilitat d’èxit. Tot és culpa de la història? o del despertar d’una consciència cultural, lingüística o ètnica, si es vol, de les velles nacions?
És clar que el principi d’en Manzinni, "cada nació un Estat, només un Estat per a cada nació", aplicat al peu de la lletra faria inviable qualsevol Estat. Amb la pluralitat multicultural i multiètnica que avui tenen tots els països, l’aplicació a tort i a dret del principi d’autodeterminació seria un impediment insuperable per a la realització de qualsevol forma estatal unificada, tal com Elie Kedourie o el propi Eric Hobsbawm ens recorden. I és clar també que, sovint, aquests moviments separatistes tenen un clar component ètnic, xenòfob, de por al estranger, barrejat amb reivindicacions lingüístiques (Gales, el Quebec, .. ); la qual cosa fa que, a voltes, esdevinguin reaccionaris i conservadors. Així, un destacat intel·lectual, teòric del liberalisme, com en Karl Popper expressa el seu rebuig cap el nacionalisme per la seva funció excloent i la violència que comporta. I el mateix Isaïes Berlin considera el nacionalisme com una força psicològica activa situada sobre un “continuum” que sorgeix de les pròpies necessitats d’identificació i de pertinença de les persones, però que pot arribar a provocar fins i tot uns malsans sentiments de superioritat nacional com ara passa en el feixisme. Inclús politòlegs marxistes com en Ralph Miliband expressen la seva preocupació davant el nacionalisme, quan diu que “el sentiment nacionalista ha estat també una força pertorbadora dins de molts Estats ben constituïts” i segueix “malgrat que han estat les forces conservadores les que, ales societats capitalistes avançades, l’han convertit, en el segle actual (S.XX), en un dels seus aliats primordials i l’han posat al servei de l’ordre establert i de la lluita en contra de l’esquerra”. És clar doncs que, aquest component irracional, aquesta força psicològica, pertorbadora, fa por a molts intel·lectuals i polítics. Una por que és aprofitada, també, pels ideòlegs de les classes dominants al servei dels Estats capitalistes multinacionals per rebutjar, de bon antuvi, els nacionalismes de les nacions menors existents; en un Estat poc, o mal, unificat.
I aquesta por es pot compartir, o no; aquesta animadversió pot tenir uns fonaments, o uns altres; però, es clar que, des de l’esquerra social, i sense necessitat d’estar-hi d’acord, sense la necessitat de ser, o sentir-se, nacionalista o independentista, cal analitzar, en cada cas, la justícia històrica, el contingut social del discurs nacionalista, les circumstàncies històriques de cada moment i, respectant la voluntat majoritària de la nació reivindicadora, assumir el discurs nacional d’acord amb els nostres objectius socials. Com deia l’Andreu Nin: “la lluita de les nacionalitats és un dels aspectes de la revolució democràtica, i, per tant, està íntimament lligada a la lluita de classes”. No cal ser nacionalista per tenir un discurs nacional propi. De nou, tornem a una referència d’un altre dels clàssics de casa nostra, com fou en Ramon Comorera, quan digué que: “la classe obrera, ha d'ésser, doncs, nacional i internacional, ha de tenir una teoria nacional pròpia i una conducta de internacional de classe. I és amb la conjugació d’aquests dos elements que la classe obrera comprendrà i practicarà l’internacionalisme proletari”.
Aquesta és la realitat en que ens trobem immersos ara ja en ple segle XXI. Els reptes que ens planteja el nacionalisme són equiparables al plantejament de les qüestions que s’han de valorar avui per afrontar-los. Especialment, des de la perspectiva del món occidental, indagar sobre la funció d’un o altre nacionalisme, sobre el seu contingut programàtic, sobre els seus components ideològics, sobre la veracitat de les seves arrels històriques, lingüístiques, culturals, etc. són aspectes fonamentals per tal de trobar, en cada moment, el posicionament més adient en una dinàmica històrica que fa del cosmopolitisme i l’internacionalisme uns vectors tendencials que caldrà fer compatibles amb altres que es mouen a un nivell menys racional, però no per això menys forts ni efectius. Probablement, és la dialèctica de la història, la paradoxa de que, en una època en que les condicions tecnològiques requereixen institucions polítiques, militars i econòmiques que transcendeixin l’Estat-nació, aquesta “integració supranacional només es farà efectiva paral·lelament a la igualació de les nacions, grans i petites, desenvolupades i subdesenvolupades, poderoses i febles, blanques i de color” com ens deia en Silviu Brucan.
Resumint, el nacionalisme actual, en la mesura que faci de l’apel·lació a la sobirania popular i de la democràcia elements constitutius del seu discurs, pot tenir una funció positiva de mobilització de la ciutadania. En la mesura que, apel·lant a la tradició, esdevingui un catalitzador cap a la modernitat i fomenti el diàleg entre les cultures i els pobles, pot ser portador de valors generals de progrés; i en un món global, on les revolucions tecnològiques i els nous canals de comunicació faciliten la difusió de les idees i el coneixement mutu, el nacionalisme pot donar un sentit d’orientació solidària. El nacionalisme, així entès, pot esdevenir un element de cohesió social en unes societats com les occidentals en que les línies de separació de les classes socials, malgrat la seva vigència, gairebé sempre es veuen difuminades. Aquest és un dels camps ideològics en cal intervenir, sense por. És clar que, en darrer terme, totes les ideologies tenen un determinació estructural, de classe; però, també és clar que cada discurs ideològic té les seves pròpies determinacions, i que s’han de valorar i intervenir-hi per poder transformar-les. Com diu en Luis Ocampo: “el punt de vista sobre la nació és diferent segons quin sigui el bloc social que interpreta la realitat. Els patriotismes, els nacionalismes, tenen diferents continguts de classe i en funció d’això contenen diferents projectes socials. .. D’això, es pot entendre el nacionalisme com l’expressió ideològica i política de la reivindicació, o defensa, d’un determinat projecte o realitat social” . Aquest és el camp, la lluita ideològica, i aquest és el tema, la consecució d’un determinat projecte social. I és aquesta diferenciació d’objectius, el social i el nacional, el que hem de portar al camp de la confrontació d’idees en l’escenari del debat democràtic i popular. Com ens recorda l’Ernesto Laclau, seguint les passes d’en Gramsci en la lluita ideològica per l’hegemonia intel·lectual, només quan es renuncia a l’essencialisme és quan “l’hegemonia pot passar a constituir-se en eina fonamental per a l’anàlisi de la política de l’esquerra. Aquestes condicions sorgeixen originàriament en el que anomenem “revolució democràtica” .... que no es fon en l’afirmació dogmàtica de cap essència de lo social, sinó en la contingència i en l’ambigüitat” i afegeix, per fer-ho encara més clar: “si bé és cert que es redueix el camp de la determinació de classe, s’amplia immensament el camp de la lluita de classes, ja que s’obre la possibilitat d’integrar en un discurs ideològic revolucionari i socialista multitud d’elements e interpel·lacions que fins ara semblaven constitutives del discurs ideològic burgés”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada