La Declaració Schuman: 9 de maig, dia d'Europa

El dia 8 de maig de 1945 Alemanya firmava la seva capitulació incondicional a la ciutat de Karlshort. L’endemà, el 9 de maig, el mariscal Wilhelm Keitel signava la rendició oficial de la Werhmacht a Berlin, davant dels oficials dels exercits dels Estats Units, de França, de la Gran Bretanya i de la URSS. La II Guerra Mundial, a Europa, havia acabat. El desastre de la guerra, l’espectacle  de destrucció i de mort tenien colpit l’esperit de tot el món.  En poc més de 20 anys s’havien produït dues grans guerres mundials que havien afectat no només als soldats al cap de batalla, sinó, també, a la població civil. Dues guerres “totals” que posaven el descobert el perill real i general que comportaven els desequilibris i les contradiccions de les grans potències capitalistes en conflicte i, en especial, de la gran Alemanya que continuava buscant el seu “espai vital”, per tal de poder donar sortida a la seva creixent potència econòmica, coagulada des del començament del segle XX.

Alemanya va ser dividida entre els dos grans blocs geopolítics i econòmics, la URSS, d’una banda,  i els aliats occidentals, amb els EEUU al capdavant, a l’altra. Noves institucions donarien l’alternativa a la nova potència hegemònica nord-americana; però, a Europa, els ànims demanaven crear les condicions per tal que un conflicte similar no es tornés a produït mai més: calia vincular a Alemanya en un projecte comú, en un projecte d’integració regional europea que crees les condicions per a la col·laboració econòmica i institucional. 

El 19 de setembre de 1946 el primer ministre anglès, Sir Winston Churchill, es pronunciava a Zurich a favor de la idea d’uns Estats Units d’Europa i de la creació d’un Consell d’Europa. Del 7 al 10 de maig del 1948, a la ciutat de l’Haia, es va celebrar un Congrés pro-Europa, on hi participaren diversos moviments europeistes, amb l’objectiu de crear una Unió Europea. Un any més tard, el 5 de maig del 1949, es firmava l’estatut del Consell d’Europa. I un altre any després, el 9 de maig del 1950, en un discurs a la seu del Ministeri francès d’Assumptes Exteriors, al Quai d’Orsay, el ministre francès d’aquest ram, en Robert Schuman, proposava agrupar els recursos del carbó i del acer de França i de la República Federal alemanya, sota una sola autoritat, una espècie de Comissió denominada “Alta Autoritat”, per tal d’assegurar la llibertat de circulació i el lliure accés a aquests recursos, la vigilància del mercat, el respecte a les normes de competència i de transparència de preus i el suport a la modernització del sector i la seva reconversió. Aquest discurs a passat a la història com la Declaració Schuman,  i es basava en els treballs i les idees de Jean Monnet, comissari general del pla de modernització i equipaments del govern francès, i del seu grup d’experts, que havien elaborat en els mesos anteriors. A partir d’aquesta iniciativa sorgiria l’abril del 1951 la Comunitat Europea del Carbó i del Acer, la CECA, com a embrió del que després seria la Comunitat Econòmica Europea. El tema del carbó i de l’acer no era poc important en un moment en que Europa estava en plena reconstrucció, i aquesta primera integració econòmica era un símbol, una primera pedra, del projecte de construcció d’una nou Estat federal que superes els conflictes entre les velles potències  del continent.  Després vindrien la creació de la Comunitat europea de l’energia atòmica, CEEA o Euratom,  i la Comunitat Econòmica Europea, la CEE, el 27 de març de 1957, en els Tractats de Roma.

Així, l’idea d’alguns romàntics del segle XIX  d’una Europa unida es posava en marxa per facilitar la integració econòmica. Com hem dit, el manteniment de la pau i el donar una via de sortida a Alemanya eren els objectius principals, malgrat que el nou ordre internacional, en una situació d’equilibri geopolític entre els dos grans blocs, socialista i capitalista, i on la por a la guerra nuclear iniciava els anys coneguts com els de la “guerra freda”, fet que donava poc marge de maniobra a una recuperació del poder militar alemany. El nou poder militar hegemònic estava ara a l’altra banda de l’Atlàntic. Acabada la guerra amb la derrota del Japó, els EEUU crearen  un seguit de bases militars arreu del món; mentre que Alemanya quedava dividida i controlada, en el sector occidental, pels mateixos aliats mitjançant diverses bases militars, i es veia sotmesa a unes fortes restriccions polítiques (inclús constitucionals) per a la reconstrucció  del seu poder militar.

D’aquesta manera, tal i com havien fet les antigues monarquies absolutes europees, en el seu trànsit des del mercantilisme cap el ple desenvolupament d’una economia capitalista, en el llarg procés de construcció nacional a través de la unificació del mercat interior, algunes de les nacions-estat europees (França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica Holanda i Luxemburgo) iniciaven un camí cap a la integració econòmica i la unificació del mercat continental, de la ma del projecte de creació d’una unitat cultural i històrica comuna, sovint mistificada, i que troba, avui, els seus límits en el rebuig d’alguns  altres dels vells Estats nacionals europeus  que no acaben de veure els avantatges i/o la necessitat real d’aquesta integració.  El mite d’Europa estava començant a caminar, per bé que en un camí ple d’esculls i de cruïlles per explorar.