Recordant l'Ulrike

D’ella en deia, el sempre enyorat Manuel  Sacristán, que era autèntica: “Una autenticitat que no era gens adolescent ...." i que  tenia una mena de  “desesperació tossuda que la va portar a cometre errors”. La seva mare adoptiva, la Renate Riemeck, va comentar que “Ulrike s’ha quedat sense terra sota els peus, …. la ira contra els mals del món la va portar a fugir de la realitat”. Però, Ulrike Meinhof, doncs de cap d’altra més Ulrike estem parlant, no només va fer errors a la vida, va ser una lluitadora antifeixista, una periodista compromesa amb el temps que va viure, i va teoritzar sobre l’aspecte més revolucionari del marxisme, de manera tal que va portar el seu pensament fins al final, fins a l’acció. Ho va dir clarament: “avui la política revolucionària ha d’ésser alhora política i militar, ... a la vista del potencial de violència de l’imperialisme, no hi ha política revolucionària si aquesta no té una solució per a la qüestió de la violència en cada fase de l’organització revolucionaria”. I ho va pagar amb la seva vida a la presó d’Stuttgart-Stannheim  el 9 de maig del 1971, el mateix dia de l’aniversari de la derrota dels nazis a la II Guerra Mundial,en un suïcidi dubtós, penjada pel coll amb una corda feta a partir d’una tovallola.

La llum del cel s’escola lleument per la finestra

i les seves ombres es reflecteixen al seu rostre,

sembla que la seva mirada  enyori  un futur incert

i devori un món  fet d’idees i de somnis.

Mentre la vida fuig, mica en mica

i pels basals del carrer corren les veus i els seus espectres,

presa fàcil és el pit roig per a l’àguila depredadora

i amb el seu darrer alè cau a terra la llavor.