Algunes lectures sobre el prereferèndum sobiranista del 25N

Les eleccions del president Mas del 25 de novembre ja s’han fet. Les eleccions fetes en clau de plebiscit han estat un veritable prereferèndum que han posat en evidència la feblesa política de CiU i del president Mas, però que han de servir per clarificar un xic un panorama polític convuls i accelerat. Dels resultats es poden fer diverses lectures, ja sigui en clau de la conjuntura econòmica de crisi i del vot socioeconòmic com, sobre tot, del escenari polític en que s’ha produït el vot en clau sobiranista o, si es vol, en clau de definició nacional.

La primera dada ha constatar és que, per primera vegada, el cens electoral disminueix: passem d’un cens, l’any 2010, de 5.363.688 d’electors/es, a un de 5.290.211. La població de Catalunya comença a disminuir. L’efecte de la crisi econòmica, de ben segur, obliga al retorn d’alguns immigrants cap a la seva residencia d’origen.

en Mas no podrà fer una entrada triomfal

Un segon fet a constatar és l’alta participació. La més elevada en la recent història del Parlament de Catalunya: un 69,56%, 5 punts més que la de l’any 1984 (un 64,36%) i 9 punts i mig per sobre de la mitjana (un 60,01%). El caràcter plebiscitari de la convocatòria ha fet que la ciutadania es mobilitzes per marcar territori.

Una tercera dada és que, atenent l’alta participació deguda a les motivacions sobiranistes, la reculada dels dos grans partits a nivell de Catalunya segueix, de manera lenta però inexorable. La de CiU, iniciada l’any 1999, per l’esgotament del seu discurs polític i el canvi de lideratge, continua, malgrat el miratge del 2010 en que obtingué en termes relatius uns bons resultats, probablement pel propi cansament de l’electorat davant el desprestigi de l’anterior govern del tripartit: amb una gran participació (69,56%), CiU obté poc més de 1,1 milions de vots (un 30,68%); 90.000 menys que el 2010 (un 38,43%, amb una participació del 58,78%); 66.000 menys que el 1999 (un 37,70%, amb una participació del 59,20%); molt lluny dels 1.320.071 de l’any 1995 (un 40,95%, amb una participació del 63,64%). La del PSC, seguint l’estela del PSOE a nivell de l’Estat(amb els miratges de les eleccions al Congrés dels anys 2003 i 2008, pel desprestigi puntual del govern del PP del 11 de març del 2004) també segueix el mateix camí de baixada: tot i l’alta participació, el PSC passa del 31,16%, amb més d’un milió de vots de l’any d’en Maragall, el 2003, al 14,43%, poc més de la meitat de vots, a l’any 2012. La manca d’una política econòmica adequada per satisfer els desitjos dels seus votants, més la falta d’un posicionament clar pel que fa al model d’Estat, per bé que finalment hagi fet una aposta (ferma?) pel “federalisme”, ha fet que hagi perdut la meitat del seu electorat. . I de manera paral·lela, la tendència a un creixement d’ERC, el PP i ICV-EUiA, malgrat que subjecte a oscil·lacions puntuals atenent factors de lideratge o credibilitat política.

Una quarta dada a constatar, lligat a l’anterior, és que el nivell de concentració de vot (suma del percentatge dels dos principals partits) baixa de manera espectacular, passant del 62,10 de l’any 2003, al 45,01 del 2012; i, en conseqüència, la dispersió de vot s’incrementa en un ventall de més pluralitat, on el nivell de competitivitat entre el primer i el segon partit de l’arc parlamentari disminueix, fent que CiU, amb uns mals resultats, guanyi les eleccions sense problemes.

Una altra lectura a fer és que, si les eleccions al Parlament de Catalunya es caracteritzaven fins ara per dos fenòmens diferenciadors respecte a les eleccions al Congrés, com són l’anomenada “abstenció diferencial” i “el vot dual”, ara, i com a conseqüència del caràcter plebiscitari dels comicis, els dos fenòmens han alterat el seu funcionament: l’abstenció diferencial, o no s’ha produït, o ho ha fet en un grau molt petit (es passa d’un abstenció diferencial mitjana  de 10-12 punts  a una abstenció de 2-3 punts; un 30,44% en front del 27,68% de mitjana de les Generals). I, per la seva banda, el que es coneix com a  vot dual, canvia totalment en la seva composició. Ara ja no es tracta que una part dels vots que perd CiU en les eleccions al Congrés vagin al PSC (o al PP, en menor mesura) o, dit d’una altra manera, que els vots que perd el PSC en les eleccions al Parlament vagin a CiU o a l’abstenció, no. Ara es tracta que, per efecte de la crisi i de la política social de l’anterior govern del PSOE a nivell de l’Estat, o la del govern de CiU a Catalunya; i, sobre tot, del debat sobiranista, els vots que perd el PSC van a parar a Ciutadans i al PP (o a UPyD), en clau espanyolista, o a ICV-EUiA (i probablement, a ERC i CIP)  en clau social.

És clar que, en un escenari polític fragmentat, el vot es torna més volàtil, i de ben segur que hi han votants anteriors de CiU  que voten a ERC pel seu discurs més sobiranista i més social, o votants d’ERC, que canvien de vot en favor de la CUP, pel seu discurs d’una major radicalitat, o votants indecisos que voten a Ciutadans o al PP, pel seu discurs més espanyolista.

les cares de preocupació són evidents 

En qualsevol cas, el debat sobiranista no ha tingut un clar vencedor, malgrat que d’una primera lectura es pugui despendre que la suma de CiU, ERC, CUP i ICV-EUiA, doni una aritmètica parlamentaria de 86 diputats sobre 135, l'increment de les posicions sobiranistes ha estat moderat. El seus vots sumats, en tant  que són partits d’àmbit no estatal (PANE’s)  encara que amb diferències pel que fa al model d’Estat, donen un total de 2.093.709 (sense sumar SI) en front dels 1.269.455 dels principals partits d’àmbit estatal (PAE’s), com són  PP i PSC-PSOE, més Ciutadans, pel seu posicionament espanyolista.  En termes percentuals, i malgrat que els vots del PSC es podrien interpretar com vots favorables a un nou model d’Estat de tipus federal i els vots que rep ICV-EUiA reflecteixen més que res una voluntat de respecte pel Dret a decidir que no pas una voluntat decidida cap a una sobirania nacional pròpia, els resultats són que les posicions sobiranistes (afagint els vots de SI) reben  un 59,01% dels vots vàlids (57,36% el 2010; 55,07% el 2006; 54,66% el 2003), o sigui un 40,45% de vots respecte el cens real; en tant que, la defensa del marc estatal actual rep un 34,71% dels vots, un 24% del cens electoral. El camí del sobiranisme polític és molt llarg i ple de recons. Avui per avui, es pot afirmar que la voluntat secessionista a Catalunya (els partits PANE’s menys ICV-EUiA) no va més enllà del 35% de la població. Inclús, la voluntat que es produeixi un canvi en el model d’Estat (suma de tots els vots menys el PP, Ciutadans i UPyD, principalment) no aniria més enllà del 51,48% de la població amb dret a vot de Catalunya. Poca cosa és per un canvi tan important.

La residència censatària

Durant el segle XIX era un fet habitual a la major part dels països “democràtics” occidentals que el dret a votar per triar govern  anés vinculat a un nivell mínim de renda, de patrimoni, de nivell educatiu, .. Era el sufragi conegut com a  “censatari”. És a dir, hi havia dues classes de persones (de fet, tres, perquè les dones no varen poder votar fins al segle XX, en països com ara a Austràlia (1903) o Anglaterra (1918), i a la resta encara més tard): els ciutadans (burgesos, propietaris  i aristòcrates, principalment),  i no ciutadans (obrers, jornalers, …) Mica en mica, però, a base de la lluita social per a la democràcia, els drets polítics s’anaren equiparen als Estats occidentals; encara que, a Espanya, costà una mica més, ja que  no va ser fins el 1931, amb la efímera II República, que s’implantà per primer cop el sufragi “universal”.  

Però, vet aquí que, a la “pell de brau”, que deia l’Espriu, complint el principi de la “identitat perfecta del Ésser” d’en Parmènides, de la immobilitat absoluta: tot retorna a si mateix, res canvia, res es mou. La dreta espanyola “carpetovetónica”, prenyada del seu tradicional absolutisme parasitari i absentista medieval torna als seus orígens (probablement, no els havia deixat mai, aquests orígens)  i vol reimplantar legalment (el que de fet ja existeix) les dues categories d’essers humans: els que “ tenen” i els que “no tenen”, els propietaris i els no propietaris. A partir d’ara, segons ens diu el senyor Jaime García-Legaz, secretari d’Estat de Comerç, els estrangers que ens demostrin que tenen més de 160.000 euros i els posin en un dipòsit material inamovible (com el propi PP), com ara, un pis, una casa, un xalet a la costa, ... podran tenir immediatament el permís de residència.  Genial!,  la misèria moral de la dreta, un cop més, al descobert.

Jaime García-Legaz, secretari d'Estat de Comerç

Encara que desfasada en molts aspectes, en el Títol preliminar, article 9.2 de la Constitució Espanyola del 1978, es dicta que: “correspon als poders públics promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en que s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que impedeixin o dificultin la seva plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social” . És clar que hi ha molts preceptes constitucionals que s’incompleixen descaradament, com ara: el deure i el dret al treball (art.35) o el dret a un habitatge digne  i adequat (art. 47), que són conculcats de manera constant i quotidiana, i que els governants de torn (de qualsevol color) han justificat (per acció o per omissió)  per raó de la crisi actual i de l’estructura socioeconòmica capitalista; però el fet de que el propi govern de l’Estat promogui mesures per tal que la igualtat dels individus o grups (estrangers, immigrants, ..) es vegi alterada per llei és, a més d’una ofensa a la moralitat pública que ha d’observar qualsevol governant, una mesura clarament anticonstitucional. Doctors ha de tenir la llei per tal d’aturar  aquesta barbàrie social que vol fer la dreta espanyola del PP, una mesura que ens trasllada, encara més,  a la Espanya del segle XIX. 

Ja ho sabem que arreu hi han classes (socials), però penso que els ciutadans i les ciutadanes, treballadores i treballadors (amb feina o sense) de l’Estat espanyol, han de dir prou!, doncs cada dia és més difícil sentir-se part, ni que sigui de segon ordre, d’aquest Estat esfilagarsat,  perdut i desorientat, i amb unes costures a punt de petar, mig podrides i desembastades.

Catalunya i el dret d’autodeterminació

És evident que les continuades referències de l’Estat central a la vigència de la Constitució com ineludible marc de referència quan a les possibilitats de l’exercici del dret a decidir per part dels pobles (en aquest cas, parlem de nacions) de l’Estat espanyol, com es demana des de l’esquerra social, els partits nacionalistes  i des de bona part de la societat  basca i catalana, són un senyal de la seva mateixa debilitat. La Constitució és un pacte polític, econòmic i social fet  en un moment històric determinat. Un pacte que es pot i s’ha de refer, com ja ha succeït quan a convingut (OTAN, limitació Dèficit Públic, ..) i, el que és més important, després de 34 anys sotmetre a consulta popular un nou text constitucional actualitzat seria una mesura d’estricta justícia democràtica. El context nacional i el marc internacional han canviat, ara toca fer una revisió en profunditat de la Constitució Espanyola de l’any 1978.

com qui la firma, la Constitució s'ha fet vella

En un temps històric en que els Estats nacionals han perdut molta de la seva capacitat de decisió econòmica i institucional, molta de la seva “utilitat”; en una època en que està en marxa el projecte de construcció d’una mena de Confederació política europea, malgrat que amb unes forces centrífugues molt importants, degut a la crisi econòmica i social del sistema capitalista; en un moment en que, probablement degut a aquesta mateixa crisi i a la pèrdua de funcionalitat dels vells Estats-nació, diferents nacionalitats reivindiquen el seu Dret a l’autodeterminació, com passa el Quebec, a Escòcia, a Euskadi, a Catalunya, per no parlar de Flandes, del país de Gal·les, ... és evident que,  l’exercici del Dret a l’autodeterminació a casa nostra ha de tenir en compte tots aquest escenaris: a nivell nacional, apel·lar a la reforma constitucional, per donar-li força de dret positiu a Espanya; i a nivell internacional, apel·lar a l’aplicació de la Resolució 2625 de les Nacions Unides i procedir a consultar a la Cort Internacional de Justícia de les Nacions Unides  sobre l’abast de l’exercici del dret a la lliure determinació de les nacionalitats històriques en el marc dels Estats actuals.

drets polítics i socials per decidir entre tots

Cal doncs una reformulació del Dret internacional, en el sentit de definir conceptualment quines han d’ésser les condicions i els procediments que permetin el trànsit del Principi d’autodeterminació dels pobles al Dret a la lliure determinació de les nacions; i mentre, defensar la seva aplicació a l’Estat espanyol, a través de la reformulació de l’escenari polític i constitucional sorgit de la Transició espanyola de l’any 1975. En aquest sentit, la famosa sentència de l’any 1998 feta pel Tribunal Suprem del Canadà, afirma que “la Constitució no és una camisa de força (…). Malgrat que és cert que algunes temptatives per reformar la Constitució han fracassat en el transcurs dels darrers anys, un vot clar de la majoria de quebequesos sobre una pregunta clara, conferiria al projecte de secessió una legitimitat democràtica que la resta de participants en la Confederació tindrien l’obligació de reconèixer”. Es una referència jurisprudencial a tenir molt present per defensar la legitimitat (no ja la legalitat) del Dret de les nacions històriques de l’Estat espanyol a decidir el seu marc polític i constitucional, i la seva possible secessió. 

Inclús un teòric del fet nacional, com l’Andrés de Blas, defensor de la vigència dels Estats nacionals consolidats (entre ells, Espanya), ha arribat a afirmar que: ”el pas d’un difús dret d’autodeterminació a un ben acotat i excepcional dret de secessió, no porta aparellada la superació immediata  d’un problema agreujat notablement en els darrers anys en el centre i a l’est d’Europa. Però el desenvolupament mateix de les crisis estatals en aquesta regió del món posa de manifest la necessitat d’elaborar un instrumental teòric que té molt a veure avui en dia amb l’acceptació o no de la secessió en casos molt concrets i davant al·legacions ben definides, més que no pas el pretès i incondicional dret dels pobles a la seva lliure determinació”.

el "centrisme"del nacionalisme espanyol 

Fa pocs dies, en un article publicat a l’Institut de Dret Públic, el catedràtic de Dret Constitucional Joan Vintró, explorava les diferents vies per promoure una consulta popular sobre el Dret a l’autodeterminació a casa nostra, i de la pròpia Constitució Espanyola, com a pas previ inevitable, tot dient que: “la convocatòria de un referèndum sobre el futur col·lectiu de Catalunya vinculat a la apertura d’un procediment de reforma constitucional té cabuda en el marc constitucional i de la legalitat vigent”.  Una de les vies és la reforma de la LO 2/1980, que desenvolupa l’article 92 de la Constitució, pel que fa els tipus de Referèndums consultius, com a pas previ per una reforma constitucional;  i un altre, que veia més plausible perquè es podria fer a iniciativa del propi Govern de la Generalitat (ja que només requeriria l’autorització prèvia del govern de l’Estat; que, en cas de ser denegada, seria recurrible davant el Tribunal Contenciós-Administratiu) és  l’impuls d’una reforma constitucional en aplicació de la Llei del Parlament de Catalunya  4/2010, que desenvolupa els continguts de l’article 122 de l’Estatut de Catalunya del 2006, que hauria de permetre la convocatòria de Referèndums consultius sobre el dret d’autodeterminació de les nacionalitats de l’Estat. 

un curs amb molts revolts

En qualsevol cas, queda clara la necessitat de la negociació i el pacte a tots els nivells, entre totes les formacions polítiques a nivell de l’Estat, i entre el govern central i els governs autonòmics. I, sobretot, guanyar  la batalla de les idees, fomentant  un clima de diàleg i respecte a tots els nivells de la societat civil. Les postures maximalistes no serviran per desbrossar el camí. O és que algú es pot imaginar una secessió que no sigui pactada? Per parlar de temes pràctics i concrets: què en farem de la caixa de reserva de la Seguretat Social que els hi pertoca als nostres pensionistes, presents i futurs? o quins haurien d’ésser els fons que ens corresponguin de les reserves que té el Banc d’Espanya?  O quina seria la part del Deute Públic que es subrogaria la Generalitat? Hi ha drets i han deures que es tindrien de negociar i pactar, cal que els nostres líders polítics ho tinguin ben present, per no fer volar coloms (com està passant darrerament amb algun polític eixelebrat) i que tota la ciutadania pugui dir la seva pel que fa a l’exercici real del Dret a decidir, i poder triar el model d’Estat que volem a casa nostra des d’un punt de vista polític i social. 

Las medidas del gobierno nos llevan al abismo, por Iñigo Errejón

La Guerra de Margallo

Des dels temps gloriosos d’en Fernando Moran, mai no havíem tingut a Espanya un ministre d’Assumptes Exteriors (i de Cooperació, ara) com en José Manuel Garcia-Margallo y Marfil. Nascut a la Villa i Corte, dins d’una família de dretes amb  arrels militars, en Garcia-Margallo, monàrquic, neoliberal i catòlic, té una llarga trajectòria europeista dins del PP, i s’erigeix, dia a dia, com un dels ministres més lluminosos,  ben plantats i polièdrics del gris govern de Don Mariano.

Garcia-Margallo entre Gallardón i Saenz de Santamaria

Malgrat ésser el Ministre d’Exteriors, en Garcia-Margallo té una presència destacada en l’escenografia de la  política interior del govern espanyol, de la qual n’és un dels més destacats abanderats, amb imaginació i iniciativa de la seva pròpia collita.  L’abril d’enguany, en una conferència  a la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, afirmava amb rotunditat, davant d’una sala bocabadada, que: “El  Estado-Nación ha muerto. De los 100 actores económico-financieros mundiales, 51 son empresas multinacionales y 49 son Estados”. A quin Estat-nació és referia el ministre, deurien pensar els doctes assistents? A Espanya? No ho va aclarir, però va quedar clar que en Garcia-Margallo té una visió amplia i global de l’evolució del sistema capitalista. Recentment, després de les seves “afortunades” actuacions mediadores davant el Marroc del mes de juliol, amb l’evacuació “voluntària” dels cooperants espanyols de Tinduf,  per raons de “seguretat” i de les crítiques fetes cap en Christopher Ross, enviat especial  de les Nacions Unides, ha fet un comunicat, arrel de la trobada del dia 11 de novembre amb el mateix mediador internacional, on afirmar que: "el suport d'Espanya a la recerca d'una solució política justa, duradora i mútuament acceptable, que prevegi la lliure determinació del poble del Sàhara Occidental, de conformitat amb els principis i objectius de la Carta de les Nacions Unides". Tot un detall, per un ministre que s’ha manifestat de manera decidida en contra del mateix dret per les nacions de l’Estat espanyol. Com dèiem abans, a voltes sembla que el ministre tingui iniciatives pròpies.

la "vergonya" de la política exterior d'Espanya de fa 37 anys

I és que, com un autèntic Quixot, en Garcia-Margallo s’atreveix amb tot: la seva visió, la seva destresa i la seva paraula l’acompanyen. A vegades, sembla que faci de ministre d’Economia, com quan va carregar contra els especuladors dels mercats o quan ho va fer contra el BCE per ser “un banco clandestino que no esta  haciendo nada para apagar el incendio de la deuda pública “, com deia el mes de juliol en una trobada al Palau de la Almudaina, a Palma; o com quan afirmava, fa pocs dies, que: “Nos preocupa que estos movimientos (soberanistas), como ha dicho S&P, están debilitando la posición de España en los mercados internacionales, en un momento en que España necesita financiación para ayudar, entre otras, a Cataluña”. O també quan va dir que, el clam a favor de la independència de Catalunya, del dia del Madrid al Camp Nou, perjudicava a la “marca Espanya”, o el que va dir en la conferència del dia 29 d’octubre al Circulo de Economia de Lleida, tot afirmant  que “de entrada, molts dels estats membres de la UE vetarien l’ingrés a la Unió Europea d’una hipotètica Catalunya independent”. 

I ara, per acabar-ho d’adobar, fent el paper de ministre Portaveu, ha dit en unes declaracions a la COPE que, “si lo convoca, el Gobierno recurrirá, el Tribunal Constitucional suspenderá el referéndum  y, por tanto, nos encontraríamos  que si lo convocan es una decisión claramente ilegal, eso es un golpe de Estado en términos jurídicos” i acaba dient “no hay derecho de autodeterminación, de secesión, de una parte del territorio”.  Està clar, al final, el ministre Garcia-Margallo ha esdevingut un autèntic ministre portaveu del govern pel que fa als assumptes exteriors i interiors, una mena de torre d’assalt del nacionalisme espanyol. No hauria d’ésser la tasca encomanada a un ministre d’Exteriors, o és que el tema de Catalunya (i Euskadi) és ja un tema de política internacional?

Fortí que provocà la Guerra de Margallo

Esperem que, com a ministre espanyol d’Exteriors i Cooperació,  no confongui el seu paper i valori bé les seves manifestacions i les seves actuacions, no sigui que li passi com el seu besavi, el General Juan Garcia y Margallo,  que va morí l’any 1893, quan era Governador de Melilla, en la Primera Guerra del Rif (anomenada també  la Guerra de Margallo) al provocar el conflicte a la regió degut a la seva “bona disposició tàctica”  al manar la construcció  d’una fortificació per a les tropes espanyoles al costat de la tomba d’un “home sant” a nivell local, fet que ocasionà la irritació de les tribus rifenyes que ho interpretaren com a una ofensa imperdonable. Com diuen en castellà, “de casta le  viene al galgo” ?

un posicionament clar davant les eleccions del 25N

una esquerra popular emergent, que cal tenir-la en compte

La lenta agonia del PSC: un partit, dues ànimes

Quan s’analitza estadísticament la llarga marxa del Partit dels Socialistes de Catalunya-PSC, hom veu clarament la dualitat de vot del seu votant, i la seva evolució diferent i diferenciada.

evolució del vot del PSOE a nivell de l'Estat

 Els seus resultats electorals es donen la ma amb els del seu soci de la federació a nivell d’España, el PSOE,  en les eleccions al Congrés (malgrat que sempre una mica per sota, tret dels anys 1996 i 2008, on els seus resultats foren millors: 1’73% i 1’52%, respectivament) en un marc general d’evolució cap a la baixa, amb el miratge dels anys 2004 i 2008 (que té la seva pròpia explicació, pel descrèdit guanyat pel PP arrel de l’atemptat de Madrid del 11 de març del 2004). Així, passà del  45’83% dels  vots vàlids de l’any 1982, el de la primera victòria socialista, al 34’13% de l’any 2000, per arribar al 29’63% de l’any 2011. En canvi, pel que fa a les eleccions al Parlament de Catalunya, encara que en un nivell de vot inferior, l’evolució del seu vot es manté prou constant (fins l’any 2006) i només es veu afectat (en positiu) per la pèrdua de força del projecte de CiU a partir de l’any 2000, amb la retirada d’en Pujol, o pel canvi de lideratge que representà la candidatura d’en Maragall, als anys 1999 i 2003, on aconseguí els seus màxims històrics, el 37’85% i el 31’16%, respectivament. El 18’38%, el seu mínim històric, obtingut a l’any 2010 marcà un punt d’inflexió en el seu votant tradicional degut, segurament, a diversos factors que caldria analitzar: com ara, el canvi de lideratge, la revifalla de CiU, el descrèdit (en bona part, abonat pels mitjans de comunicació) del govern tripartit dels anys 2003 i 2006, l’inici de la crisi econòmica l’any 2008, ...  I potser, també, per l’inici d’una tendència a l’alça del nacionalisme polític i cultural, de la ma de les reivindicacions fiscals en uns temps de crisi i de la resposta reactiva de les institucions de l’estat espanyol.

gràfica de l'abstenció diferencial del PSC

Dualitat de vot i abstenció diferencial són les explicacions que, fins ara, s’han donat per entendre la diferència del vot al PSC-PSOE a Catalunya, entre les eleccions al Congrés i les del Parlament. Com diu la Clara Ribas en el seu estudi sobre aquest tema en el període 1982-1993: de cada 10 vots que perd el PSC entre les eleccions al Congrés i les eleccions al Parlament, 4 van a CiU i 6 van a l’abstenció. Però, amb tot, es dóna una baixada del vot socialista en les eleccions al Congrés, a Espanya i a Catalunya, i un manteniment d'aquest mateix vot quan es fa a les eleccions al Parlament de Catalunya. Són dues realitats diferents  per a un mateix partit; un partit fonamental per entendre la suavitat de la “transició” política pactada a Espanya, però que, ara, no sap com adaptar-se a les noves realitats  i quan es veuen millor els dèficits d’aquella opció de pacte, feta a contracor pels  qui desitjaven una veritable “ruptura” democràtica envers el règim franquista.

Un partit, dues ànimes. Pot reconduir la seva trajectòria, avui, per la via del “federalisme”?

Ho dubtem. Si els seus dirigents no han sabut donar respostes viables i visibles, en el seu funcionament intern, com un partit federat amb el PSOE, com es pot pensar ara, que té, que tenen els seus dirigents (quins?), la força per impulsar un model federal  a nivell de l’Estat? Quins seran els seus aliats a Espanya?, i a Catalunya? Que quedarà a partir del dia 26 de novembre d’aquell partit creat a l’any 1978, fruit de la fusió del Partit Socialista de Catalunya-Congrés, amb en Joan Raventós i companyia; del Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, de l’enyorat (i sobrevalorat) Josep Pallach, i de la Federació catalana del PSOE, amb en Josep Maria Triginer?. La tendència a la baixa del PSOE, accelerada després de les eleccions al País Basc i a Galicia, pot mostrar-se, amb tota la seva plenitud en un eleccions al Parlament que, per diverses raons, han agafat a contrapeu  a la major part dels partits polítics catalans, fent metàstasi en el cos electoral del PSC en les eleccions al Parlament. L’ensopegada pot ser important pel  PSC. L’agonia del PSOE, a nivell de l’Estat, serà a partir d’ara, probablement, la del PSC, a nivell de Catalunya.

L’electorat de l’any 2012 no és el de l’any 1978, ni la seva situació socioeconòmica, ni la seva percepció de la realitat nacional, és la mateixa.  Certament vivim en uns temps de crisi on les solucions sembla que demandarien el vot cap a formacions polítiques que impulsessin el “canvi” en el model socioeconòmic; però, el discurs hegemònic, avui, vincula les solucions cap a vies que obvien el discurs social i prioritzen el canvi en el marc polític. Ens agradi o no, és la realitat. I el PSC, avui, no pot aportar res de res, ni en un sentit ni en un altre, ni de canvi en el model socioeconòmic (que sí que pot reclamar ICV-EUiA) ni de canvi en el model polític (que demanden tots els partits, tret del PP i Ciutadans). El PSC s’ha quedat sense discurs. El model federal que vol impulsar arriba tard. Quan (per alguns, eixelebrat) Pasqual Maragall, ja fa uns quantes anys, en va parlar, li van dir (els del seu propi partit) allò que va popularitzar en Jordi Pujol: “ara no toca”; doncs, “ara tampoc”.

Recuperem els camins de ronda de l’Empordanet!

La recuperació dels antics camins de ronda de l’Empordanet, en la franja que va des de la Punta d’en Toni, a Sa Riera, fins el Cap Gros, a Palamós, per on els carrabiners o la guàrdia civil vigilava els contrabandistes, és un objectiu de primera categoria per tal que tothom pugui gaudir d’uns paisatges sovint inhòspits, feréstecs (encara que en algun tram, massa urbanitzat); però sempre tendres i meravellosos. El nostre primer cronista, en Josep Pla, diria que són uns paisatges d’una gran qualitat. És, però, un objectiu que, tot i que l’Administració pública sembla que darrerament  s’hi ha posat a treballar-hi, es troba amb forces dificultats, ja sigui per haver estat malmesos pel pas del temps o la climatologia, ja sigui per culpa de la pròpia orografia de la costa i les dificultats de reconstruir-los amb les mesures de seguretat apropiades  o, el que és més habitual, per la ocupació i el domini plens que de fet hi exerceixen unes quantes finques d’alguns particulars i, inclús, d’algunes institucions, que persegueixen tenir el mar a l’abast de la ma.

cala del Cau o cala Gens, en una zona de difícil orografia

Diversos són els exemples que podríem posar, però, probablement, el més emblemàtic per la seva situació, la grandària de l’espai ocupat i la tipologia del propietari seria tot el tancament del camí de ronda que fa el Jardí Botànic del Cap Roig, que si bé inicialment va ser una propietat  particular, amb un castell amb pretensions medievals  fet pel matrimoni Woevodsky l’any 1927, en un finca situada a cavall dels termes municipals de Palafrugell i Mont-ras , l’any 1969 la varen vendre a  la Fundació de la Caixa de Girona, per acabar finalment a mans de la Caixa i la seva Fundació, o sigui l’actual Caixabank. La fundació propietària,  si bé pot tenir unes finalitats socials, continua exercint el seu domini de manera absolutament privativa, fet que es nota a l’hora de gaudir de tot l’entorn.

cala d'en Massoni, a garbí del Cap Roig

Aquest no és l’únic cas, per bé que la legislació d’àmbit estatal declari la zona de domini marítima i terrestre com a pública i amb seguit de limitacions i servituds, en quan a pas i a accés; però, sens dubte,  és el més flagrant. Altres finques costaneres d’una certa importància ocupen també el pas pel perfil de la costa, privant la possibilitat de (re)construir-hi un camí de ronda que permetés gaudir d’uns paisatges privilegiats, com és el cas de la zona ocupada pels apartaments del que havia estat l’Hotel Cap Sa Sal (una mena de construcció com la del Hotel Algarrobico de Carboneras, fet entre el 1956 i el 1962) en el sector de protecció marina de ses Negres, al costat de la cala d’Aiguafreda; o el cas de l’accés a la zona marítima del paratge ocupat pel Parador nacional d’Aigua Blava, que també està gairebé restringit. Més cap a migjorn, entre la cala des Tramadiu i la cala Marquesa, el domini de fet que sobre el paratge hi exerceixen dues o tres finques particulars priven el goig de veure uns  penya-segats abruptes i meravellosos, i el privilegi de fruir d’uns indrets espectaculars, com la cova d’en Gispert, la cova del Bisbe, la cova de la Gavina, la cala de Cabres o la mateixa roca coneguda com l’Ocellot. Una mica més al sud, a l’alçada de la cala Sorellera, d’Aigua-Gelida, el corriol esdevé tan escarpat i perillós que, davant la impossibilitat de fer un arranjament adient degut a la mateixa ocupació del sòl en mans privades, l’ajuntament de Palafrugell va tenir de procedir el seu tancament després de la mort d’una noia l’any 2005. Una mica més a prop de Tamariu, a sobre del paratge conegut com sa Rubia, cala dels Gòmbits  i Aigua Dolça, el pas torna a estar privat per l’ocupació i domini d’un parell de finques particulars confrontants, per bé que, certament, l’orografia segueixi essent complicada.

A partir de Llafranc, Calella i el Cap Roig, i fins a la platja de la Fosca, a Palamós, el pas, afortunadament,  és possible, permetent  gaudir d’uns dels indrets més bonics de tot el litoral; malgrat que, des de la punta del Cap de Planes fins a cala Estreta, el pas es fa per les mateixes cales (cala Bona, cala de Roca Bona, cala d’en Remendon i cala Estreta), degut a l’ocupació de l’antic camí de ronda per part de les finques que miren a les Illes Formigues;  i, després, en el sector de cala Sanià, el pas es fa per darrera de la finca dels hereus d’en Ferrer Salat.

cala Corbs, entre cala Estreta i cala Sanià

Certament, hi han sectors on la possibilitat de fer un camí de ronda que permetés el pas, amb garanties de seguretat, seria molt i molt difícil. Estic pensant, per exemple, en les dificultats de fer un camí per sobre de la Cala de Tramadiu, des d’Aigua Blava fins a  Aigua Gelida (tot i que, antigament, hi havia un corriol que les resseguia); o de fer-lo entre la Cala Pedrosa i la Cala Gens, per arribar després a la punta del Pinell, a sota de Sant Sebastià; d’una impossibilitat, aquest segon tram, gairebé absoluta, a menys que no es fes una obra desmesurada.

cala des Tramadiu, només accessible per mar

Per tant, ja sigui per l’ocupació de fet, com en els casos esmentats, o per la pròpia dificultat orogràfica, els camins de ronda es veuen, un cop darrera l’altre, interromputs, i així la possibilitat que tothom en pugui gaudir de ple està, també, escapçada. Ara bé, si que fora, i és, necessari donar-li prioritat a la reconstrucció d’un camí litoral que, encara que pugui tenir algun petit giravolt, permeti una visió més continua i preferent d’aquesta costa nostra, petita i esmunyedissa, però plena d’unes vistes i racons que enamoren i emplenen l’esperit.

Sí, senyor ministre: anem pel bon camí!!!

Està clar, anem pel bon camí. Ho diu la màxima autoritat de l’Estat, i ho confirmen els clarividents i  responsables dirigents del nostre govern, avalats per la seva preparació i els seus provats mèrits personals. A més, tots els indicadors econòmics ens donen senyals que s’albira un futur millor, per ..... qui?

Les manifestacions i mèrits, desitjos i voluntats, d’uns i altres, són evidents; només cal que els tinguem present en tot moment, com ara quan:

El Rei Juan Carlos diu, en el seu recent viatge a la Índia, davant dels polítics i empresaris d’aquell país, que  “España se ve mejor desde fuera” i que “las serias medidas  de política econòmica ... ya han comenzado a dar sus frutos, mejorando la productividad y la competitividad”

O quan el President del govern,  el senyor Mariano Rajoy, afirma, com ha fet el dia 31 d’octubre del 2012 al ple del Congrés que, tot el que han fet fins ara ha estat “buscando consensos ... en pro del bien común y de la prosperidad de todos”. Magnífiques paraules en boca del nostre president, que encara segueix dient que de moment no hi haurà rescat, però que ja ens té acostumats a les seves contradiccions, com quan deia que: “no se pueden subir los impuestos en recesión”, o “no tocaré sanidad ni la educación”, o “no pienso dar un solo euro de dinero público a los bancos”. Però, bé, tinguem una certa consideració amb el president perquè, malgrat tot, té un cert sentit de l’humor, com quan va dir, en referència a la desfilada del 12 d’octubre del 2008, que: "Es que mañana tengo el coñazo del desfile, en fin, un plan apasionante" I és que el registrador de la propietat Rajoy és un “currante” que va fer el servei militar obligatori netejant les escales de la Capitania General de València. Tot un exemple de feina ben feta.

I en Luís de Guindos, ministre d’Economia i Competitivitat, ex-assessor de Lehman Brothers i responsable de la divisió financera de Price Waterhouse a Espanya. La seva responsabilitat en l’inici de la crisi no ha estat demostrada; però la seva visió estratègica com a ministre s’ha posat en evidència des del primer moment. Només cal que recordem les seves declaracions del 19 de maig de 2012 a la revista 20 minuts: “Bankia es hoy más segura que hace 15 días y se trata de una magnífica institución y de una máxima solvencia, con un futuro brillante”.

el ministre Luis de Guindos s'encomana

Dins d’aquesta legió d’estrategues i visionaris de l’economia i la recuperació, no ens oblidem d’en Cristobal Montoro, ministre d’Hisenda, popular on n’hi hagin, que va arribar a dir en una sessió del Congrés, el dia 27 de maig de 2010, en contra de l’aprovació d’un decret del govern del PSOE  que feia un seguit de retallades pressupostàries, “que caiga España. Que ya la levantaremos nostros”; o en unes declaracions a RTVE, el 20 de juny del 2012, una altre perla dialèctica, com  "El país no necesita un rescate siempre que haga las reformas estructurales. España se levanta sola."  Està clar, encara ho diu el senyor Rajoy.

I la senyora Mª Fátima Báñez, ministra de Treball i Seguretat Social,  diu que “ya se ven brotes verdes” i que el país “esta saliendo de la crisis”. Tot un miratge d’una senyora famosa per la seva oratòria parlamentària i la seva immaculada trajectòria personal, donat que mai a cotitzat a la Seguretat Social, ni ha tingut cap treball en el sector públic, però en canvi participa en l’empresa familiar Grupo Báñez Garcia S.L., propietària de Construcciones Juan de Robles S.A., empresa implicada en el cas Mercasevilla, origen de l’escàndol dels ERE a Andalusia.

l'Europa del sud té altres alternatives

Dins del gabinet del president, hi han altres ministres que tenen una personalitat prou notable, como la Soraya, el senyor Wert, en Morenés o en Garcia-Margallo; però bé, ja en parlarem en un altre moment.  El que queda clar, després de les darreres manifestacions dels nostres primeres espases, és que anem pel bon camí, el de les reformes estructurals profundes. Unes reformes que ens han de conduir a la recuperació econòmica i a la confiança dels mercats, a l’increment de les exportacions i de la demanda interna, i així del mercat de treball. I de passada, com aquell que no vol,  a la precarietat absoluta de les nostres condicions de treball i de vida. De la Europa del benestar no en quedarà ni el nom. Fins que al final diguem prou, i del record del que no vàrem arribar a ser, en quedarà la voluntat de seguir endavant, ni que sigui buscant altres camins més cap el sud del continent.