El camí de ronda
que va des de la platja dels Liris a
Tamariu fins a la cala Pedrosa, a
mig camí de Llafranc, és dels més coneguts i fàcils de fer, però també és dels
més bonics de la nostra costa. De fet, com ja he dit en altres ocasions és una
llàstima que no hi hagi un camí de ronda seguit que vagi des de la platja de
Pals a Palamós, un camí que doni un sentit de continuïtat per caminar, observar
i gaudir tota la costa. Sí que es pot anar fent per trams, però la possibilitat
de fer-lo tot seguit (ni que sigui en una parell o tres d’etapes) és encara un
desig irrealitzable. És una qüestió purament orogràfica? No, encara que la
costa sigui escarpada, i perillosa en molts punts, el factor determinant que ho
impedeix és l’ocupació i el domini que hi exerceixen moltes propietats privades i la ineficàcia (i sovint, la falta
de voluntat) de l’Administració, ja sigui la d’àmbit local, o l’estatal o
l’autonòmica. A Catalunya, l’ombra del senyor Solans, amo i senyor de
l’urbanisme català durant prop de vint anys, encara veu la llum del sol.
 |
| Els Amaradors, el porxo d'en Borrell i la Punta des Burro |
Tot i això, aquest
camí litoral que proposem pot ser molt llarg: podem començar-lo a Tamariu i acabar a dalt de Sant Sebastià, o
seguir encara més cap a Llafranc i Calella i anar fent ... De fet però, com que
el factor temps ens condiciona a tots, jo sempre que puc vaig a fer un volt (he
de reconèixer que gairebé sempre hi vaig sol, ja que em dóna més llibertat,
procliu com soc a improvisar) i prou. I de tots els recorreguts que faig,
aquest de Tamariu fins a la Pedrosa i el Puig Gruí és un dels més bonics i
variats. Dificultats? Bé, jo diria que no gaire! El pas per sobre de les
llosses dels Amaradors pot tenir una cert risc de relliscada al passar per
sobre d’un roquisser que em recorda sempre una tartera pirinenca; després, el
pas d’accés cap a la cala d’en Roig té sempre el perill d’una pelada de genolls
degut al mal estat del camí, en el sector sud, o de l’orografia, en el del
nord, tot i que el pas del camí per sobre la cala ha estat arreglat - seguint
les instruccions dels tècnics municipals - pel propietari de la nova finca construïda
en els darrers tres anys en aquest bell paratge; i, més endavant, la baixada a la cala Pedrosa també s’ha de fer
amb una mica de cura. Però, vaja, ja en parlarem.
 |
| la cala del Gamarús amb el Bufador |
I passa que tot aquest
tram de costa de Tamariu, tot i l’existència de importants i velles finques, és
dels més naturals pel que fa a la seva primera façana litoral. Amb aquesta
intenció conservacionista, amb la revisió del POUM de Palafrugell de l’any 2007,
l’Ajuntament va desclassificar el sòl de tot aquest sector per tal d’evitar la
construcció de nous habitatges, després d’haver pactat el canvi urbanístic amb
el propietaris afectats. Propietaris que, sortosament, varen renunciar a l’exercici dels seus drets urbanístics ja
que estaven interessats en mantenir tot aquest entorn de la costa de la manera
més natural possible. Tan sols va quedar pendent de concretar les possibilitats
urbanístiques de la finca de la Musclera, on la família del senyor Anthony Grigg volia fer una ampliació, ja sigui de
l’habitatge principal o bé del petit porxo situat al damunt de l’Embarcador de
l’Anglès (ara, ben bé, no sé com ha acabat aquest tema). I és que la qualitat
natural i patrimonial de tota la costa que va des de la Pedrosa fins a Tamariu
és d’allò més destacable: al llarg del camí de ronda es troben elements
naturals i patrimonials de primer ordre, com ara les construccions fetes els
anys 30 del segle passat pels “russos” del Cap Roig, el coronel Woevodski i la
seva dona: una, en una finca situada al
costat de la vella barraca de la Perica, per a la Elisabeth Walker, senyora de
Greenfeld, i una altre, en estil
colonial espanyol, a sobre de la Musclera, per a Lord i Lady Islington; en la
qual hi van estiuejar la senyora de Winston Churchill, l’almirall Carrero
Blanco (quan a la postguerra la finca estava sota el domini de la família Cata)
i, més recentment, el 2001, pel candidat a la presidència dels EE.UU., el
senyor Al Gore, convidat pel senyor Grigg (que ja havia recuperat el domini de
la finca). A part d’aquestes dues grans propietats, també hi ha alguna altre
casa destacable, com la feta l’any 1947 per l’arquitecte Raimon Duran Reynals
(autor d’una desafortunada reforma a la planta baixa de la Casa Lleó Morera del
Passeig de Gràcia de Barcelona), de tipus “masia catalana”, per al senyor
Agustí Abril, i que avui està gairebé sempre tancada; i, per descomptat, la
popular barraca dels Liris, al Portió de Tamariu, que dóna nom a aquesta petita
caleta, així com la barraca de” Vila Roquills” i la de la família Juscafresa
Sala, a la cala Pedrosa.
 |
| roques de s'Eixugador, amb la Pedrosa al fons |
En aquest punt, no m’han puc estar de comentar la
pretensiosa ampul·lositat que, sovint, tenim els humans a l’hora de fer-nos les
nostres llars; somnis de grandesa que ens porten a fer grans cases pairals de
pagès entre mig de les pinedes marines, com ara aquesta de la Perica; o a
convertir l’antiga barraca d’en Gervasi de sobre de la Pedrosa en un mas de
pedra; o el mas que hi ha sobre l’aigua del Port Pelegrí, a Calella; per no
parlar del propi castell del Cap Roig, fet amb pedra negra, aliena del tot al
tipus de pedra calcària i rossa de la nostra terra.
Jo soc dels que pensen que són els elements del patrimoni tradicional popular els que s’integren millor
en l’esplèndid escenari natural que travessa aquest tram del camí de ronda. Un
escenari que comprèn llocs tan entranyables com ara el salt d’en Gatsai, al bell mig del Rec de la Perica, a
tocar de Tamariu; o la Punta des Burro,
amb el porxo d’en Borrell, una mica més enllà; o la minúscula i relliscosa cala d’en Roig, amb el seu Castellet al
davant; i, també, les roques que planegen cap el mar a la Planassa del Mig, amb un mirador cap a la Punta des Burro i sa
Rubia, a l’altre costat de Tamariu; i el
Bufador, el trau de la cala del
Gamarús, nom que li ve per la fressa que fa l’aigua en dies de llevant al
picar en un petit forat situat al fons de la cala; o les impressionants formacions
minerals, clivellades de granits i de pissarres, de la Musclera; i, finalment, tota la pineda que la corona i la visió que,
des de sobre s’Eixugador, es té de
la cala Pedrosa, amb la seva aigua d’un color blau verdós i espurnejada de
roques de totes les formes, com ara la
Galera (que jo li dic el cocodril, per la forma que té), un altre Castellet, la Poltrona, el Llençolet,
l’Stalin, ..
 |
| la Galera, a l'entrada de la cala |
Tot plegat, un somni de la naturalesa del qual
podem gaudir una bona estona, si no tenim massa pressa. A l’estiu, a ple sol,
estar sota els pins, aixoplugat de la seva llum enlluernadora, mirant la cala i
els pescadors i les quatre barques aturades al costat de la Galera, és un goig molt
saludable; a l’hivern, parar el suau sol del migdia, mirant el mar i les onades,
és una sensació de pau inoblidable. I
després, la baixada des de la pineda de sota la finca de l’anglès cap a la
Pedrosa és un altre plaer que, com deia abans, hem de pair amb seny, per evitar cap accident
com el que va haver-hi l’any 2008, quan un vailet va quedar mig penjat i a punt
de caure en un dels revolts del perillós corriol (de fet, millorat i arreglat, fa
set o vuit anys, pel Consell Comarcal, i amb una passamà encordat, per donar-li
més seguretat), davant l’ensurt del seu pare que l’acompanyava.
 |
| barraques de la Pedrosa i corriol cap a Tamariu |
Quantes vegades,
tot baixant pel corriol, m’ha acompanyat l’aroma del cafè acabat de fer,
provinent de la barraca de la Maria Sala. De fet, a l’estiu i molts caps de
setmana quan ja comença a fer bon temps, de fa anys la família Juscafresa Sala aprofita la seva estada a la barraca per donar
satisfacció a la panxa i a la set dels vianants que passen pel camí o que
baixen a la cala a banyar-se. Més que un negoci, és un servei que donen d’una
manera molt curosa amb l’entorn natural, amb una terrassa que mira el mar i els
grans còdols de la cala; tot i que, des
de Costes, en diferents ocasions, s’ha mirat d’aturar l’activitat, per falta de
permís i de possibilitats reals d’obtenir-lo. L’Ajuntament, però, sempre ha
mirat de passar-ho per alt, donat el nul impacte ambiental que representa (tan
sols la xemeneia és una mica més alta del que seria una de normal) en un país
que n’hem fet tants de disbarats.
 |
| camí de la Pedrosa al paratge Ros Lluny |
Després, la
pujada cap al paratge Ros Lluny és una delícia. La botànica (que, l’àrea de
Medi Ambient de la Casa Gran, amb bon criteri, ha fet entrar en un programa
d’eliminació d’espècies al·lòctones) és esplèndida: les heures, les falgueres,
els llentiscles, els garrics, ... inunden el costerut i estret corriol i
decoren un rec que només funciona quan la pluja ho desitja i converteix la cala
en la sortida natural de l’aigua que baixa. En arribà a dalt, es pot anar cap a
l’esquerra, per seguir el GR92 cap el far de Sant Sebastià i Llafranc; o, cap a
la dreta, per anar a parar en poc més de 100 metres a la carretera GIV-6542, de
Palafrugell a Tamariu. Tornant per aquesta carretera en direcció a Palafrugell,
a uns 150 metres a la dreta, to just abans d’arribar al pont d’en Casaca, a la
cruïlla amb la carretera que va fins el far de Sant Sebastià, comença el camí
local CR31, anomenat camí del Pou de
Veïns. Gairebé sempre prenc aquest camí que puja cap al Puig Roí, primer, i el Puig Gruí, després, passant pel costat
de diverses barraques de fer xefles, avui reconvertides sovint en segones
residències. Les vistes sobre el mar de Tamariu, des de sobre la barraca de la
família Ferrés, són esplèndides, i si es puja fins el Puig Gruí, on hi ha el
dipòsit de l’aigua de boca de Tamariu, ho són encara més. A voltes, el que
faig, a mitja pujada, a la dreta i al costat de la tanca metàl·lica del que
havia estat la casa d’en Vives Puiggros (avui segona residència d’un estiuejant
estranger) agafo un petit sender ple de bardisses (millor anar-hi amb pantalons
llargs) que amb dos minuts em porta fins a dalt del puig, a sobre ben bé del
que havia estat la pedrera de la carretera vella de Tamariu: la vista és
espectacular, des de l’ermita de Sant Sebastià fins a la punta d’Esguard de
Tamariu, tot queda a la mateixa alçada nostra. Seguint pel sender local, a la
part de dalt de tot, el camí fa una ziga-zaga, deixant les finques sempre al
costat de mar, i a la dreta, després de la cadena que porta cap a dalt del Puig
Gruí i abans de la casa d’en Bonal, neix un estret corriol que, serpentejant
pel bell mig del bosc i per un baixant un xic abrupte i relliscós en el tram
final, fa un giravolt final cap a l’esquerra, i que amb cinc minuts ens portarà
fins a les primeres cases del final del carrer Perú de Tamariu, i d’aquí cap el
camí vell de Tamariu i cap a la Riera; i si al final de la baixada, en lloc
d’anar a l’esquerra, anem pel corriol que
segueix cap a la dreta, passant pel mig d’una munió de brucs i garrics, sortirem
al final del carrer Josep Clarà, al damunt del sector de la Perica; per acabar
sempre, anem per on anem, el recorregut a la mateixa platja de Tamariu. Final
de trajecte.
 |
| ja hem arribat a Tamariu |
Tot plegat,
haurem fet un volt per Tamariu, per uns dels racons menys malmenats de tota la
costa. Un camí natural amb alguns notables records patrimonials del que havia
estat la manera d’esbarjo del món surer de Palafrugell: les barraques de
bosc (amb algunes vinyes i tot, avui
desaparegudes) i de mar - les “botigues”-, per a fer-la petar una estona, anar
de cacera, fer quatre musclos, bromerejar o tirar l’ham o el volantí. Mar i
muntanya; roques apilonades i màquia i bosc mediterranis. Un passeig breu i
bonic, per fer-lo sols o amb una bona companyia. L’èxit està assegurat.
